IN FERNEM LAND

Schubertíada a Barcelona: KATIA MICHEL


La XII edició de la Schubertíada a Barcelona va concloure ahir amb un recital de la pianista catalana Katia Michel, que va interpretar un programa exigent. A la primera part Images II de Claude Debussy i la Suite espanyola de Isaac Albéniz, a la segona part la sonata en Do menor de Franz Schubert.

No havia escoltat mai en directa a Katia Michel, sí en disc en una gravació molt interessant dedicada al jove Albéniz, editada per Columna Música, però mai en un concert en directa on s’aprecien les veritables virtuts d’un intèrpret, sobretot les comunicatives.

Si bé, i em sap greu insistir en les condicions acústiques de l’Auditori de l’Illa Diagonal, la sonoritat no va ajudar gens al intèrpret i això hauria de ser un motiu prou contundent per no fer-hi concerts, Katia Michel em va agradar i a estones molt. Té, a part d’una tècnica molt consolidada, la força irrefrenable de la joventut, i això es va evidenciar particularment en les vigoroses interpretacions de la suite espanyola de Isaac Albéniz, on potser una mica més de meditada reflexió l’hagués ajudat en aquell cau reverberant on moltes vegades les notes s’entortolligaven les unes amb les altres, per mor d’una reverberació excessiva que magnifica la pulsació en excés, alhora que no deixa respirar amb naturalitat a la pianista.

Amb el Debussy inicial, no em vaig poder concentrar en aquell particular món sonor ple de suggeriments deliqüescents, ja que aquest cim del impressionisme pianístic topava amb aquella acústica tan poc propicia a la netedat transparent. Potser Michel no va comptar amb aquest factor, però el cas és que em va semblar que per fer front a la suite espanyola, va voler optar per atacar les temibles exigències amb excessiu ímpetu i qui sap si fins i tot amb un excés de sequedat, pensant que la resta ho faria l’acústica. Tècnicament Katia Michel va fer una demostració extraordinària de domini, si bé en els passatges més rítmics penso que una mica més de serenor hagués jugat al seu favor, tenint en compte, i repeteixo, l’acústica de l’auditori.

En els passatges més pausats va poder esplaiar-se, comunicant sentiments, tot acabant de donar una sensació de obra ben sabuda i dominada. L’ombra de Alicia de Larrocha és molt gran, però penso que amb el temps, quan aquesta versió tan impetuosa es relaxi, aleshores el sentiment guanyarà al nervi esclatant de l’envejable joventut creativa, i ens oferirà una suite espanyola sensacional.

A la segona part ens esperava la imponent sonata en do menor D958 de Franz Schubert. Una sonata èpica, de reminiscències beethovenianes i influenciada en el món del viatge d’hivern, en molts moments obscura i pessimista, marcada per un lirisme malaltís a l’andante del tercer moviment, o el gegantí allegro del quart, d’exigències fenomenals per a tot pianista que la interpreti.

Katia Michel, en aquest món romàntic em va agradar molt, amb un sentit del legato preciós, va fer fluir el torturat món schubertià de manera excel·lent, i per sobre del virtuosisme, que també hi era, va fer sorgir el món interior intrínsec en l’autor, ple de inestables emotivitats, amb contrastos rítmics i harmònics que sacseja en els canvis de tonalitat i en el vertiginós final, on la pianista catalana va lluir esplendorosa.

Després d’una demostració com aquesta, encara va tenir esma per regalar-nos, després de la insistència del públic, amb un deliciós vals d’Enric Granados, que va aportar l’encís precís per marxar cap a casa, més alleugits després de la sacsejada emocional de la sonata de  Schubert.

Esperem amb ànsia la programació de la XIII edició de la Schubertíada a Barcelona. Ens mancava un cicle com aquest, però jo suggeriria canviar l’emplaçament i anar al que diuen que és el millor auditori de la ciutat, el del Conservatori del Liceu, al carrer Ample, els musics, el públic i els compositors ho agrairíem.

6 comments

  1. Josep Olivé

    Ja que no vaig poder-hi anar prenc bona nota de la crònica, sobretot de l’interpretació que expliques de la fantàstica sonata de Schubert…i de la pianista, ovidentment! 🙂

    M'agrada

  2. Xavier C.

    Amb aquesta carona de no haver trencat un plat a la vida només podia fer que música com els àngels. I dius que, tot i el nom, és catalana? Doncs 3-0.

    M'agrada

  3. saisbcn

    Com sempre, molt interessant, Joaquim. Moltes gràcies per la teva dedicacio. ja m’agradaria assistir a un quants esdeveniments musicals mes pero en aquests moments no es possible. Constato. No es ninguna queixa 🙂

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: