IN FERNEM LAND

IL TROVATORE SEGONS DMITRI TCHERNIAKOV A LA MONNAIE (vídeo)


Scott Hendricks (Il Conte di Luna) i Marina Poplavskaya (Leonora) a Il Trovatore, producció de Dmitri Tcherniakov a La Monnaie de Brussel·les 2012 Foto © Bernd Uhlig

Valentia i risc no se li podrà mai negar al Sr. Peter de Caluwe, director General del Le Théâtre Royal de la Monnaie , ja que encarregar la direcció de Il Trovatore a Marc Minkowski, primera direcció verdiana del director francès i al polèmic director rus Dmitri Tcherniakov la part escènica, és tota una bomba.

Tampoc se’m podrà discutir que sent Il Trovatore una òpera on sempre s’ha dit que es necessiten els cinc millors cantants del moment per interpretar-la, anar a buscar a Scott Hendricks (Il Conte di Luna), Misha Didyk (Manrico), Sylvie Brunet (Azucena), Marina Poplavskaya (Leonora) i Giovanni Furlanetto (Ferrando), no sembla pas la millor elecció.

El cas és que tot i que jo pensava que en acabar la representació, i després d’empesar-me tot el que m’he hagut d’empesar, el públic belga protestaria enèrgicament, i no, de cap manera, no he sabut desxifrar si un o dos crits aïllats en sortir a saludar Tcherniakov, es podien interpretar com a protestes o ans al contrari, si es tractaven de mostres d’aprovació. No és que durant la representació es matin a aplaudir, no, de cap manera, estan freds i en prou feines aplaudeixen en acabar les àries més conegudes, però en canvi al final i potser perquè ja s’ha acabat, aplaudeixen bastant.

Aquest espectacle a altres teatres, pot ser un motiu de desordres públics importants.

Per tal de que puguem entrar en el joc, i mai millor dit, que Tcherniakov ens proposa, han d’avisar al públic mitjançant una projecció de quatre ratlles amb el punt de partida de la dramatúrgia que el director rus s’ha inventat, ja que sinó, és impossible seguir res del que passa en escena.

Tcherniakov ha decidit, que els personatges de Ines, Ruiz, un vecchio zingaro i un messo, no tenen cap interès per a ell, i per tant, per respectar la totalitat de la partitura, aquestes parts menors hagin de ser seran interpretades per els únics cantants que ell necessita per explicar-nos el seu trovatore (a Itàlia el sindicat dels cantants d’òpera de ben segur que li hagués posat una demanda). D’aquesta manera les frases de Ines les farà Azucena, però també serà ella la que li dirà a Manrico, “Manrico?…La zingara, vieni tra ceppi mira…Per man de’ barbari. Accesa è già la pira…” donant-li peu a que ell pugui cantar el moment més esperat per a molts pinyolaires.

Ferrando haurà també de fer front a altres moments que no li corresponen a ell, i au, embolica que fa fort!. Això sí, la part coral s’ha respectat, però mai surten en escena, deuen ser veus que els personatges deuen escoltar, tot i que en les instruccions del joc de rol, al menys per els espectadors, no queda gaire clar, ni a que ve que en mig del pis de la Sr. Azucena s’escolti “Versami un tratto, lena e coraggio…” o “Chiami all’armi, alla pugna, all’asalto…” És clar que algú sempre podrà dir com aquell, que “oigo voces

El decorat, magnífic, que veieu a la foto, és omnipresent i quasi en la totalitat de l’obra, els cincs protagonistes estan es escena. Segons Tcherniakov, la cosa va més o menys així:

Azucena, per intentar arreglar les desavinences ancestrals de la família, reuneix en el seu pis, a Manrico, il conte di Luna, Ferrando i Leonora. Per tal d’arreglar les coses, pensa que la millor manera és utilitzar un joc de rol. Sí, sí, tal i com ho llegiu, un joc de rol, que és com s’intenten arreglar les coses en totes les famílies desavingudes que tots coneixem. És el normal, vaja!, res a objectar.

Home! Sr. Tcherniakov, jo i tots els que ens agrada amb bogeria aquesta òpera, ja sabem que és un dels despropòsits argumentals més grans que s’han fet mai, però suposàvem que una ment tan preclara i revolucionària com la seva, intentaria posar les coses a un nivell de intel·ligència, que justifiqués que una personalitat com la seva, vulgues perdre el temps amb una bestiesa argumental com aquesta. El que mai m’hagués imaginat, és que encara fes més gran i incomprensible el despropòsit i s’inventés una dramatúrgia tan poc convincent i ridícula.

Acceptant el que és inacceptable,  he intentat visionar l’òpera volent creure cada una de les absurdes bestieses que els cantants es veuen obligats a fer, per tal de justificar la nòmina d’un director d’escena genial, que vesteix l’historial del primer teatre belga, d’una modernitat que amb Il Trovatore, es miri com es miri, resulta tan ineficaç com terriblement absurda.

En la majoria de llargues i magnífiques àries, l’acció és antagònica al que hauria de ser un joc de rol, ple de paranys i frenètica activitat per evitar els esdeveniments fatídics que s’aniran desenvolupant, que per altre part són els mateixos o quasi, que tots coneixem i sovint detestem del llibret original.

L’absurditat màxima de fer cantar a Leonora, “D’amor sull’alli rosse, d’esquena al públic, sense pràcticament moure’s, mentre Il Conte, també d’esquena, intenta sopar, Ferrando jeu a terra mort (el comte l’hi ha disparat un tret mentre Manrico cantava la pira) i Azucena està lligada a una cadira. Tots tancats en una habitació, mentre Manrico, que no sabem el motiu per el qual l’han tancat a l’habitació del costat, pot cantar allò de “ah che la morte ognora…” Tan absurd com l’original, i no per anar vestits amb roba actual m’ho fa més digerible.

De res amb serveix que en el posterior duet entre Leonora i el Conte (foto de l’encapçalem de l’apunt), faci treballar als cantants de manera molt convincent, ja que això ja ho dóna el llibret original, tot i que el director rus, imitant descaradament el Don Giovanni de Bieito en l’escena del sopar, faci obrir a il Conte, una bossa de patates fregides i una llauna de cervesa de manera frenètica, quasi histèrica, abans de beneficiar-se a Leonora. Absurditats sobre absurditats, que no justifiquen en absolut una nova dramatúrgia que cada dos per tres grinyola. Text cantat i acció escènica a vegades lliguen, BINGO!, però en les altres que la cosa no va ni amb rodes, resulta impossible intentar lligar els anacronismes i les contradiccions en que el joc de rol del genial Tcherniakov i el llibret de Salvatore Cammarano, cau cada dos per tres.

Que en temps de crisi, es malgastin els diners públics amb muntatges com aquest em sembla denunciable. Si us plau, arribats a aquest punt, que ningú m’anomeni Il Trovatore infecte del Sr. Deflo, ni l’un, ni l’altre. I si s’ha de programar Il Trovatore, potser la solució de David McVicar per el MET, sigui la millor. Una mica de sang i fetge, quatre coristes musculats i anar fent.

Marina Poplavskaya (Leonora), Scott Hendricks (Il Conte di Luna), Sylvie Brunet (Azucena), Giovanni Furlanetto (Ferrando) i Misha Didyk (Manrico) a Il Trovatore, producció de Dmitri Tcherniakov per La Monnaie de Brussel·les 2012. Foto © Bernd Uhlig

La primera vegada que Marc Minkowski s’aproxima al món verdià, penso que  no l’ha encertat gens.

A la direcció li manca tremp, sang, foc, lirisme, passió. La versió és amorfa, lenta i desbocada altres vegades, poc inspirada, sense alè verdià, morosa i desconcertant, ja que moltes vegades els cantants volen anar més ràpids que el seu director musical, i es produeixen desavinences notòries entre el fossar i l’escenari.

De les veus, totes elles millorables, cal destacar a Marina Poplavskaya que amb problemes evidents amb els tempos de Minkowski, pateix de valent en tota l’escena del quart acte, ja que canta l’ària, el miserere i la cabaletta. Per contra la veu sembla molt més segura que altres vegades, amb emissió d’aguts solids i potents, així com amb ascensions no escrites a l’agut, com el final del tercet del primer acte, o a “Tu vedrai che amore in terra” veritablement sorprenents. També la zona greu l’ha treballat amb profunditat, tot i que li cal polir algunes coses i deixar-se anar una mica més, però ni les direccions escènica i musical, l’ajuden gens. Al final no surt a rebre els aplaudiments. Minkowski diu que es troba malament, però…

El moment que m’ha agradat més és en el duo amb el Conte “ Mira di acerbe lagrime”. Escoltem-la al costat de Hendricks

Misha Didyck, que al Liceu ens va cantar El Jugador  i Pikovaia Dama, substituint a Ben Hepner, en dies consecutius i alterns (una proesa) En Tristany em rectifica i em recorda que el Jugador el va cantar, i molt bé, Mihaïl Vekua, no acaba de convèncer com a Manrico. No té els aguts substitutoris per suplir les carències d’estil i elegància verdiana, i tan sols podem dir que va fent, en cap cas que el seu Manrico és destacable. A la pira s’espanta i acaba d’aquella manera, ni amunt, ni avall, però això seria disculpable si el seu “Ah, si, ben mio” fos quelcom més que discret.

Scott Hendricks, Krol Roger al Liceu, no és pas el baríton que associaríem mai al geni de Busseto, però malgrat que la línia no és gens verdiana, fent abús d’efectes veristes tan allunyats de il Conte di Luna, canta amb molta intenció i fa tot allò que li manen, encara que sigui molt absurd. Dir que és eficaç, ja és molt.

Que Sylvie Brunet hagi de fer front a l’Azucena deu voler dir que les Azucenas “oficials” no estaven disponibles per aquesta producció. La mezzo francesa queda limitada en els moments més dramàtics, i no pot respondre a les exigències extremes d’una vocalitat molt intensa, però és aplicada i salva amb dignitat el compromís.

Giovanni Furlanetto, no era un baix rellevant fa 30 anys, i amb el temps no ha millorat. És un cantant per fer rols menys destacats que el Ferrando. Molt fluix. Dramàticament sembla un comptable invitat en un perillós joc de rol, per equivocació.

I això és tot, bé tot no, ja que per tal de que pugueu comprovar vosaltres mateixos si el que dic té credibilitat, aquí us deixo els enllaços. No heu vist un Trovatore com aquest, segur, només per això caldria baixar-lo, encara que després, un cop visionat i paït, vagi directament a la paperera de reciclatge.

Bona setmana

ENLLAÇ vídeo (2 arxius)

https://www.mediafire.com/folder/gs4m1spp5o67k/IL_TROVATORE_La_Monnaie_2012

 

36 comments

  1. Els escenògrafs sembla que tinguin una guerra entre ells per veure qui es més “genial” i qui la fa més grossa. Aquesta es la manera de revitalitzar l’òpera?, es clar que sense altres complicitats, aquests “vidents” no tindrien res a fer.

    M'agrada

  2. Só tinha visto o final no canal mezzo e tinha estranhado que Poplavskaya não tivesse aparecido para agradecer. Está explicado. Moltes gràcies, Joaquim. Estou dispensado de o baixar, não estou? 😉

    M'agrada

  3. alex

    Lo dieron por mezzo tv. el pasado viernes en directo, pero como me imaginaba por donde irían los tiros y además con un especialista en barroco dirigiendo Verdi, no me ha interesado en absoluto ni nada he presenciado o escuchado de este “verdicidio”

    Preferí concentrarme en el viaje al dia siguiente a Paris para la ARABELLA de ayer tarde ( con algunos liceistas conocidos alli presentes, entre ellos Mr. Matabosch), donde por vez primera me decepcionó la Fleming a partir del 2º acto con una notable pérdida de volumen en sus registros graves y central

    M'agrada

    • Si te lo dan…sempre puedes pliacra aqullo de a caballo regalado…
      No está mal chafardear un poco para luego poder hablar con fundamento, pero la realidad es que ni es el mejor Trovatore posible, ni el invento acaba de funcionar, o sea, para modernos y recalcitrantes buscadores de nuevas versiones.

      M'agrada

  4. Josep Olivé

    Buf, perill! No gràcies! 🙂
    Els últims Trovatore que he pogut presenciar han estat molt bé, me l’han reivindicat altre vegada d’entre les meves preferències verdianes i visionar/escoltar la proposta de La Monnaie seria un risc que ni Verdi ni fins i tot Cammarano mereixen! De totes maneres gràcies per fer-nos saber el que es “cou” arreu (Verdi avui, Janacek ahir) amb òperes tan emblemàtiques! 🙂

    M'agrada

      • Josep Olivé

        Si, molt! Una gran sorpresa, al menys per a mi! Sense tenir una gran potència de veu, el seu timbre, color, fraseig i pianíssims em van captivar, firmant de manera preciosa i brillant la cabdal ària “D’amor sull’ali rose” (amb cabaletta). I allí estava el gran (en edat i magisteri) i savi director Zubin Metha per resaltar, amb domini gairebé cambrístic de l’orquestra, les qualitats de la veu de Maria.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Doncs tots dos Trovatores van tenir coses en comú: cors i orquestra sensacionals, molt bons directors musicals i una dramaturgia i escenificació que em van agradar. A Les Arts, a més de lo que he explicat a Xavier de Maria Agresta, en Jorge de León està controlant millor tot el gran potencial de veu que té i va ser un formidable Manrico. Em va agradar força la Azucena de Semenchuk, més contiguda dramàtica i vocalment que altres cantants cèlebres d’aquest paper. A Bonn veus espectaculars de Oniani (Manrico, amb les dues cabalettes de la pira i acabant-les amb aguts brillants i sobradissím), molt bé Oknina (Leonora) i Mavropoulou (Azucena) i un Ferrando de luxe amb Chikviladze.

        M'agrada

  5. Xavier C.

    Ets un crack fins i tot venent un bunyol (‘No heu vist un Trovatore com aquest, segur’) 🙂 , però al meu ritme de tres dies per descàrrega… millor faig passar per davant La petita guineu, no?

    M'agrada

  6. Nina

    La verdad es que visto en parte, resulta una propuesta escénica que no aporta particulares novedades. Ni escandaloso resulta, ni particularmente cómico. He empezado a disociar lo que pasaba sobre el escenario y lo que sonaba en el foso y, la verdad, salvo la escena de Leonora goes Donna Elvira, nada me ha quedado en la retina.
    Minko, lo esperaba peor, pero tampoco aporta gran cosa: anodino también.

    M'agrada

  7. No és gens temptador descarregar aquest disbarat.
    Lamento molt que es llencin els diners amb directors d’escena egòlatras que, forçant la imaginació a la recerca d’allò més original, no fan res més que posar en evidència la seva ambició que gairebé mai és proporcionalal poc talent que tenen.
    Minkovsky m’agrada molt fent barroc. Si no ho ha ensopegat amb Verdi que ho deixi o que estudii més.
    Esplèndida crònica, Joaquim!

    M'agrada

  8. Rosa

    Primer de tot: gràcies, Joaquim, pel tip de riure que em vaig fer llegint la teva crònica. No la he vist, però no sé si resistiré la temptació.
    Segon: És un escàndol que, en època de crisi i retallades, es gastin grans quantitats de diners en aquests muntatges a major glòria d’uns senyors que fan veure que són genials. Tens raó amb el comentari que fas de. “Si la Merkel sap…”

    M'agrada

    • Potser la producció costa 4 cèntims, no ho sembla pas, però a vegades aquestes quatre parets que semblen d’un pis de l’Eixample, enganyen.
      Si l’apunt ha aconseguit que et fessis un tip de riure, ja és molt. Estem necessitats d’alegries.
      Gràcies per ser-hi

      M'agrada

  9. Ramon

    Gràcies Joaquim per la teva informació. La setmana que ve tinc entrades per La Monnaie. Sort que no faig el viatge expressament ! Ara prepararé el meu enteniment i, a lo millor, m’agradarà i tot.

    M'agrada

    • Hola Ramon, benvingut a IFL.
      Preparat a consciència i de ben segur no podràs dir allò de m’ha agafat desprevingut.
      Ja ens ho explicaràs a la tornada, potser en directa tot pren un altre caire, més engrescador.

      M'agrada

  10. duran

    Perdona Joaquim, el meu comentari anterior tenia que ser aqui, pero ja está fet, he llegit el análisis que fas dels cantants, i ningú millor que tú per dir lo que jo agues dit, M’agradat molt. Una abraçada.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: