VILABERTRAN 2012: MATTHIAS GOERNE I ALEXANDER SCHMALCZ


Claustre de Santa Maria de Vilabertran

El divendres 17 d’agost de 2012 de ben segur passarà a la historia, ja gloriosa, de la Schubertíada que es celebra des de fa 20 anys a Vilabertran.

A la tarda havia tingut lloc el segon dels cinc concerts que el Quartet Casals està dedicant a la integral dels quartets de Schubert. D’això en parlaré més tard en un altre apunt, però deixeu-me començar per l’excepcional concert que el baríton Mattias Goerne va fer per la nit, ja que el que ens va fer viure  a la canònica de Santa Maria a Vilabertran, plena de gom a gom, va ser quelcom difícil d’oblidar.

El baríton alemany fidel a la cita empordanesa i després de l’absència de l’any passat motivada per problemes  de salud, acompanyat al piano per Alexander Schmalcz, va estructurar un programa amb tres grans eixos: l’amor, la mort i la guerra, interrelacionant-los, i també utilitzant a Robert Schumann i Gustav Mahler de manera alterna sense com és habitual, fer blocs per compositors.

La proposta és agosarada i plena de dificultats però es va resoldre de manera excelsa, donant la sensació que estàvem davant d’un cicle totalment homogeni creat des de un inici tal i com el vàrem escoltar els privilegiats assistents a l’esdeveniment. Tan sols un artista capaç de crear amb la profunditat i la senzillesa com ho sap fer Goerne, pot commoure amb la perfecte comunió de text i música i la convicció interpretativa que acaba transmeten.

La voluntat dels artistes era que el concert s’interpretés sense solució de continuïtat, però no ho varen anunciar. L’excepcionalitat de la proposta i l’evidència que estàvem assistint a un moment veritablement únic van ser suficient avís per tal de que el públic entengués que no s’havia d’aplaudir i tan sols un únic i brevíssim intent d’aplaudir després del primer bloc per part d’un assistent va ser immediatament avortat per una brevíssima insinuació de silenci.

Hores d’ara insistir amb les grans virtuts de Matthias Goerne és innecessari. Estem segurament davant del grandiós hereu del llegat del recentment desaparegut Dietrich Fischer-Dieskau, a qui els organitzadors de la Schubertíada han dedicat l’edició d’enguany, però no sent suficient amb ser l’hereu  ha esdevingut en el gran sacerdot que oficia any rere any, la gran catarsi en el marc propici , idoni i idíl·lic de la Canònica de Santa Maria de  Vilabertran, on malgrat la xafogor d’uns dies climàticament feixucs, hem pogut assaborir l’essència de la música i el cant en l’estat més pur. No cal més però tampoc menys, el lied és això.

De res serviria incidir un cop més en les grans virtuts, tècniques, expressives i estilístiques d’un artista posseïdor d’una veu ideal per un lloc de dimensions humanes i espirituals perfectes, i sense ànim de voler ser  més original que ningú, m’estimaria més parlar-vos de les íntimes sensacions viscudes durant els prop de vuitanta minuts que l’associació Goerne-Schnalcz &  Schumann-Mahler em van fer sentir.

Goerne sap com captivar-te des de el primer compàs, per tant el “Aspirava un suau perfum” (Ich atmet’ einen linden Duft) dels Rückert de Mahler que va inicià el recital ja va ser suficient per quedar absolutament enamorat d’aquella manera de dir i diria que levitar. Goerne levita, amb l’emissió i amb una senzilla i eloqüent gestualitat, però Goerne també fa levitar a l’auditori que devot seguidor de l’artista, no cal dir que ni respira, ni estossega com sabem i patim malauradament en la majoria de concerts de lied que es celebren arreu.

És cert que el públic que assisteix a la Schubertíada de Vilabertran és perfectament coneixedor del que va a gaudir i per tant lluny del glamur casolà que sovinteja altres festivals més o menys propers, prima per sobre de tot la profunda comunió i concentració, però no deixa de sorprendre com en molts moments es podia apreciar l’absolut silenci, també entre lied i lied.

Faltaria a la veritat si no us digués que dues sintonies de mòbils quan en prou feines van treure el nas i van ser silenciades de manera precipitada, van motivar que desitgés el pitjor per els seus propietaris. I és que tot, absolutament tot petit moviment, fins i tot els meus batecs del cor, eren atemptats criminals contra la màgica atmosfera que aquesta associació d’artistes i musics van materialitzar.

En algun moment de bellesa irrepetible i infinita, em vaig sentir veritablement petit i desgraciat. Com era possible que hi hagués persones capaces de crear i fer sentir d’aquella manera? És clar que immediatament, i suposo que per una innata autodefensa emocional, m’envaïa un estat d’absoluta felicitat en sentir-me privilegiat de poder emocionar-me i ser partícip d’aquell moment gloriós. Impossible no donar gràcies per ser sensible a tanta bellesa, impossible no sentir-se un privilegiat, però també trist en adonar-me’n que al meu voltant no hi éreu tots aquells que de ben segur haguéssiu sentit les mateixes batzegades emocionals en sentir aquells Mahler i Schumann fluir de manera tan miraculosa i senzilla, com  punyent. A mida que de l’amor passàvem a la  injusta mort amb la catarsi que sempre produeix escoltar l'”Urlicht” de Mahler i abans d’endinsar-nos en la tristor dels lieds triats, tant de “Des Knaben Wunderhorn” com el binomi format per Schumann i Lenau, m’anava envaint un estat de colpidora i dolorosa bellesa, ens anàvem apropant al cel.

De la trista esperança que Rückert i Schumann ens deixaven al finalitzar el segon bloc, vam passar al bloc de la guerra, tan carregat de presagis i histories de mort. No va ser un programa que exaltés precisament els ànims. Certament Matthias Goerne ens va portar a l’abisme més íntim i tràgic en arribar a “Der Tamboursg’sell” pertanyent també al cicle de “Des Knaben Wunderhorn”.

I va ser així quan tota la “secta goerneriana” ja literalment amb l’esperit esmicolat en mil i un trossets en haver viscut un recital tan exclusiu, intens i emocionalment bellíssim, vam esclatar en una de les ovacions més entusiastes i sinceres que jo recordi, mentre el baríton i el pianista es fonien en una emocionada abraçada que tan sols recordar-la m’esborrona. Impossible arribar a aquestes cotes de creació sense una complicitat tan gran entre cantant i pianista. Alexander Schmalcz no acompanyava, oi que m’enteneu?, la creació d’un i l’altre van fer possible el miraculós moment creatiu viscut.

Nit grandiosa d’art i de música, però també de gratitud compartida entre Goerne i Jordi Roch, el President de Joventuts Musicals d’Espanya i President de l’Associació Franz Schubert, ànima també de la Schubertíada de Vilabertran i la persona que va portar a Goerne quan en prou feines començava i que d’ençà d’aquell feliç encontre, any rere any ha sigut fidel a aquella invitació. Quan l’allau d’aplaudiments era més gran i entusiasta, el baríton va baixar  de l’entarimat situat a l’absis de la Canònica per anar a buscar-lo i fer-lo pujar a rebre també els aplaudiments. Emocionant cloenda d’una excepcional.

No hauríeu de deixar de senyalar a l’agenda del 2013 el dia 31 d’agost, ja que Matthias Goerne tornarà a la cita, tot i que sembla ser que possiblement l’any vinent cantarà un altre dia, encara que el programa oficial no ho digui. Jo intentaré per tots els mitjans ser-hi, ves que no em torni a succeir el mateix que aquest any i trobi a faltar a tots aquells que sabent segur que ho viuríeu de la mateixa manera que ho vaig viure jo, decidíssiu un cop més, no assistir-hi!. M’agradaria tant compartir-ho també amb vosaltres!

Programa

Gustav Mahler (1860-1911)
Ich atmet einen linden Duft (Friedrich Rückert) de Rückert-Lieder (1901)
Robetrt Schumann (1910-1856)
Dichters Genesung (Robert Reinick) op 36 núm 5 (1840)
Liebesbotschaft (Robert Reinick) op 36 núm 6 (1840)
Gustac Mahler
Wo die schönen Trompeten blasen (Des Knaben Wunderhorn) núm 9 (1899)
Robert Schumann
Der Einsiedler (Joseph von Eichendorrff), op 83 núm 3 (1850)
Gustav Mahler
Urlicht (Des Knaben Wunderhorn) núm 14 1899)
*
Robert Schumann
Nachtlied (johhann W. von Goethe), op 96 núm 1 (1850)
Gustav Mahler
Das irdische Lieben (Des Knaben Wunderhorn) núm 5 (1899)
Nun seh’ich wohl, warum so dunkle Flammen (Friedrich Rückert) de Kindertotenlieder, núm 2 (1901)
Wenn dein Mútterlein (Friedrich Rückert) de Kindertotenlieder, núm 2 (1901)
Robert Schumann
Der schwere Abend (Nikolaus Lenau) op 90 núm 6 (1850)
Gustav Mahler
Ich bin der Welt abhanden gekommen (Friedrich Rúckert) de Rückert-Lieder (1901)
Robert Schumann
Zurn Schluss (Friedrich Rückert), núm 26 de Myrthen op 25 (1840)
*
Robert Schumann
Der soldat (Hans Christian Andersen), op 40, núm 3 (1840)
Gustav Mahler
Revelge, de Des Knaben Wunderhorn núm 11 (1899)
Robert Schumann
Die beiden Grenadiere (Heinrich Heine), op 49 núm 1 (1840)
Gustav Mahler
Der Tamboursg’sell, de (Des Knaben Wunderhorn) núm 12 (1899)

Matthias Goerne, baríton
Alexander Schmalcz, piano

Vilabertran, divendres 17 d’agost de 2012

ANÈCDOTA:

Després de viure un moment com el que us he intentat explicar, i no crec que me’n hagi sortit del tot, sembla impossible recordar com els artífexs d’aquest excels moment, participaven a la taula del costat, i durant la mitja part del concert de tarda del Quartet Casals, d’un moment tan extraordinàriament vulgar com compartir un refresc asseguts de manera distesa, “com si fossin humans”, i és que les “divinitats” també ho tenen això, són a vegades com nosaltres.

Perdoneu que sigui tan pesat, 31 d’agost de 2013

APUNT RELACIONAT: VILABERTRAN 2012: EL QUARTET CASALS (II i III)

Un comentari

  1. 31-8-13 apuntada, data inoblidable, prepararem una peregrinació, si cal. No hi ha paradís més enllà, el tenim aquí! Ens has portat el recital al moll del cor, quin gaudi haver-te llegit, Joaquim.

    M'agrada

    • Segurament el 29 també participarà en un altre concert i sembla ser que vol fer un projecte amb el Quartet Casals: LA BOMBA!
      Viure’l si que va ser un goig, amiga kalamar, me’n adono que no tinc prou traça per dir-vos tot el que vaig sentir.

      M'agrada

  2. Pues, después de su extenuante y maravilloso “tour de force”, de un recital tam amplio, tan agotador -sin ningún descanso ni para la voz ni para el piano-, donde todas las gamas de expresión vocal y pianística se sucedieron unas a otras y se entremezclaron de forma increíble y magistral, aún nos dedicaron una sencilla e íntima pieza -no sé su título y no lo anunciaron- como bis y colofón de una comunicación entre artistas y público muy difícil de conseguir y donde la satisfacción no sé si era mayor la de los intérpretes o la de los asistentes a este milagroso acto; digamos que era de igual intensidad. Una noche super-calurosa, pero super-emocionante y artística, de aquellas que se gozan pocas veces en la vida.

    M'agrada

  3. gloria aparicio's avatar gloria aparicio

    Ho expliqueu amb tant entusiasme que fent un petit esforç sembla que m’hi trobo, fa uns anys i en un altre nivell es clar, vaig tenir el plaer de actuar a Vilabertran amb el meu estimat Orfeó, i recordo molt bé un públic silenciós i entregat en un marc inolvidable … M’hagués encantat poguer assistir i levitar com vosaltres amb M.Goerne i amb aquest programa més que atractiu per a mí però, com no va ser així , i m’heu fet dentetes, em disposso anar tot seguit a la captura d’un de tants bombonets teus Joaquim d’aquest mateix i més que espléndit cantant, gràcies de nou per compartir tants moments màgics……

    M'agrada

    • Fixat benvolguda Glòria que jo penso, segurament per haver-ho viscut, que no sóc capaç de transmetre-ho exactament com va ser. me’n alegro que tinguis la percepció que jo que rebeu i que tan sols s’aproximaria si disposéssim de la gravació. Desconec si Catalunya Música va gravar-ho, així ho espero i la passi un dia, que espero no gaire llunyà.
      Si algú ho sap em feria bastant feliç.

      M'agrada

  4. Josep Olivé's avatar Josep Olivé

    El concert d’aquest estiu i el post d’aquest estiu! Impresionant! Gràcies per aquesta crònica tan vital!

    Ni Salzburgs, ni Bayreuths, ni Glyndebournes, ni Aix en Provences, ni Pessaros, ni Veronas, ni Lucernas, ni Edimburgs, ni PROMSs, ni Oranges, ni Verbiers, ni Tanglewoods, ni Savonlinnas…ni… El tandem Vilabertran-Goerne és irrepetible, mística pura, metamúsica. I ben segur, deuen haver-hi en aquest mon espais intims i que faciliten el recolliment com la Canónica de Santa Maria de Vilabertran, i on Matthias Goerne deu fer levitar igualment als assistents, el que no és tant segur és que hi hagin Joaquims per explicar-ho!

    M'agrada

    • Doncs una mica la percepció és aquesta, amic Josep.
      No sé, perquè esser present en un esdeveniment canvia molt la percepció de les coses, si aquest concert és el concert de l’estiu, però per a mi no en tinguis cap dubte.
      Aquesta setmana en tinc un de important i molt esperat, però dubto que ho iguali, bé, sé que és impossible, ja que es tracta d’òpera i un concert, i això del lied quan esdevé excepcional difícilment ho supera una òpera.
      De fet ho volia dir a l’apunt però m’ha sembla que era molt exagerat, tot i que tots els presents en aquest concert, per cert moltes patums, van sentir dir-me que després d’una experiència així no vull sentir parlat de cap soprano amb capricis de diva, ni cap posada en escena genial, ni res de res, allò era la veritat absoluta i la resta foc d’encenalls. Exagerat, ho sé, em coneixes prou bé, però hauran de passar uns dies per tornar a la “normalitat”.
      oi que m’entens? Com és possible acceptar després d’una experiència així un tenor groller que et canti una pira o un baríton exhibicionista que et vulgui repetir la vendetta?
      Una provocació sincera. 🙂

      M'agrada

  5. Bona nit, Joaquim !

    Una pregunta qué té tant de xafarderia com d’interés real per part d’aquest empordanès que vé seguint el teu bloc en slienci des de fa un parell d’anys : perquè Schubertiada sí i Peralada no? O, diguem-ho diferent : perquè el “Don Giovanni” de la Deutsche Oper en la seva primera incursió a l’estat no ha merecut cap comentari per part teva ? Danke und grüsse aus dem fernen Empordà !!!

    M'agrada

    • Hola xavicairo, benvingut a IFL.
      Tan de bo pogués anar a tot arreu, però no m’ho puc permetre, ara més que mai. La situació personal és molt complicada i sense voler entrar en detalls et diré que és la pitjor que he viscut i per tant la selecció és tan forçosa com dolorosa.
      No obstant això, ja m’he pronunciat diverses vegades sobre el Festival de Peralada (aquest any amb una programació molt interessant i retornant als orígens operístics, per sobre d’altre tipologia de concerts i recitals), i la manca d’un auditori com cal, per oferir els espectacles que programa amb la dignitat que els artistes contractats i el preu pagat pel públic requereix.
      Si la situació econòmica actual no em permet pagar-me l’entrada més econòmica, és fàcil imaginar la impossibilitat d’assistir a una localitat on les condicions acústiques siguin acceptables, que és el que succeeix en la immensa graderia ubicada enmig del preciós i bucòlic jardí del Castell.
      Peralada té una assignatura pendent i mentre no es decideixi a invertir en un estructura lleugera, però que aïlli als espectadors del vent, les cigonyes, o qualsevol animaló (humà o del regne animal) que s’encaparri en ser més protagonista que el que succeeix sobre l’escenari, el festival, per molt cartellone que tingui, no gaudirà del reconeixement que la direcció s’ha imposat de manera gratificant donar-li, si no és capaç de resoldre un tema tan bàsic com aquest. Repassa els festivals importants i mira com són els auditoris.
      Ja m’hagués agradat anar al Don Giovanni, però si havia de triar entre l’òpera de Mozart i un liederaben a Vilabertran amb Goerne i en un marc idoni com és la Canònica, deixa’m dir-te que triaré sempre el que he triat aquest any.
      També et diré, sense entrar en gaires detalls, que gràcies a la generositat dels amics, he pogut veure Follies, un espectacle amplificat, i per tant sense la problemàtica d’una representació operística, i aquest proper dimecres assistiré, també invitat, al concert que Jonas Kaufmann oferirà i òbviament us en faré cinc o més aviat deu cèntims, però si he de triar, penso que l’excel•lència a tots nivells, que ofereix la Schubertíada, pocs festivals, avui per avui, poden oferir, al menys si he de jutjar per el que he pogut viure aquest cap de setmana passat, i t’asseguro que no és en absolut una exageració. El divendres va ser apoteòsic i t’asseguro que ni quan vaig poder anar a Salzburg i Bayreuth, vaig viure la música amb la intensitat i l’excel•lència amb que la vaig viure divendres passat.
      Lamentant, jo el primer, no poder parlar d’un Don Giovanni que ha merescut grans elogis d’amics, coneguts i saludats, i alguna que altre controvèrsia com ha de ser, i sobretot lamentant no poder escoltar de nou i en gran estat vocal, al meu admirat Carlos Álvarez, espero que un futur no gaire llunyà poder parlar de moltes més coses, amb la privilegiada seguretat que dóna haver assistit personalment a l’esdeveniment protagonista de l’apunt diari.
      Gràcies per visitar IFL encara que sigui en silenci, i més agraïments encara per fer-te present. T’ho agraeixo de tot cor.
      L’Empordà é un bàlsam, amb música o sense, i a l’apunt d’avui dilluns també en penso parlar.

      M'agrada

  6. Joaquim, moltes gràcies per la teva instantània i extenssísima i completa resposta.

    T’he de dir que sóc un absolut neòfit en matèria operística, amb 40 anys complerts visitaré per primer cop a la meva vida el Liceu al 2013 gràcies a ser convidat per un familiar a veure i gaudir conjuntament de ‘Madama Buterfly’. “Gràcies” a estar ara mateix a l’atur he tingut l’oportunitat de gaudir, encara que hagi sigut només per una setmana, de l’experiència professional més bonica de la meva vida al Festival de Peralada.
    He fet de traductor/intèrpret alemany/català/castellà entre els equips tècnics i he tingut el privilegi de viure i veure com, colze a colze, i des de zero, es muntava l’escenografia, la il.luminació, el so i tots els pre-assaigs, assaigs i representacions, des de dins, i no des de fora com ho havia fet tots aquests anys d’espectador (teatral).
    Ha sigut emocionant com poques coses hagi viscut i he sentit, encara que sigui només una mica, com a meva aquesta producció de “Don Giovanni”, malgrat que el meu granet de sorra hagi sigut minúscul en comparació al prop de 200 persones que han treballat de valent perquè tot plegat agafés forma.
    Són tantes les experiències i sensacions positives i innoblidables que he pogut recopilar que no sabria per on començar, però no puc deixar d’esmentar el nom de Carlos Álvarez. Apart de ser un artista i cantant excels, he tingut la sort de comprovar que és una persona amb una qualitat humana absolutament excepcional. Ja durant els assaigs va mostrar una proximitat, senzillesa i naturalitat absolutes, però el fet de que al acabar la segona i darrera representació, i tot just s’acabava de còrrer el teló, el primer que fes fos anar un per un a felicitar, donar les gràcies i abraçar a tots i cadascun dels maquinistes i altres membres de l’equip tècnic del festival em va semblar senzillament meravellós. Com que és la meva primera experiència en aquest sentit no sé si és una pràctica habitual, especialment vinguent de primeríssimes espases com aquestes, però em va semblar un gest d’una humilitat i bonhomia (com dirien a la seva Málaga natal) que em van emocionar com poques coses ho hagin fet darrerament.

    Pel què respecta a les que anomenes “assignatures pendents de Peralada”, coïncideixo plenament amb tu pel que respecta a les condicions de públic (mal educat) que hi pul.lula, no és res nou, i segur que l’has patit moltes més vegades que jo i que molts dels lectors d’aquest blog. Pel que fa a les cigonyes o al vent, puc admetre que l’irrupció de les primeres estigui totalment fora de lloc, però la nostra estimada Tramuntana, malgrat la seva voracitat que ha fet que 14.000 Ha de la nostra estimada terra a dia d’avui no siguin verdes (o grogues) sinò negres i que alguna vegada puguin alterar l’òptima audició de qualsevol dels recitals o concerts que tinguin lloc a Peralada, mai rebran la meva reprovació, possiblement perquè aquest vent que per tu i moltes altres persones pugui arribar a ser comprensiblement molest, en el meu cas forma part de la banda sonora de les meves 4 dècades a aquesta terra i, potser sense voler-ho, l’arribo a integrar dins un tot, sigui als jardins de Peralada o sigui gaudint de les vistes del Cap Norfeu,del Cap de Creus, o de la mateixa Rambla figuerenca.

    Em suggereixes que repassi els festivals importants i els seus auditoris. Em temo que no tindré l’oportuinitat de fer-ho, però vaig parlar amb un bon amic que porta vuit anys treballant com a maquinista a Peralada i em va assegurar que tenia una de les millors acústiques dels Festivals a l’aire lliure de tot Europa. No sé si la teva referència a “condicions acústiques” estava relacionada amb condicions puntuals com el vent i les aus o directament a l’acústica insuficient de l’espai de Peralada. Ja m’imagino que et referies a qualsevol de les dues primereres.

    No sé què més afegir, només que gràcies a aquesta experiència, i gràcies a tots els que l’han fet possible, crec que gaudiré molt més de l’òpera i l’arribaré a apreciar i a valorar com ho faig amb el teatre i/o la dansa, de les que tant i tant gaudeixo i que, tan l’un com l’altre, estan molt i molt més al meu abast (econòmicament parlant).

    Sigui com sigui, del que segur que continuaré gaudint és d’aquest blog i dels teus coneixements.

    Moltes gràcies !

    Xavi

    M'agrada

    • Magnífica experiència professional Xavi.
      Tot i entenent que la Tramuntana sigui quelcom congènit a tots els empordanesos, i per tant genètic, hauries d’admetre que té evidents incompetències amb l’audició de la música, sobretot d’aquella que quan va ser composta el compositor mai la va tenir present com acompanyant de la seva obra.
      Per altre part, auditori a l’aire lliure i condicions acústiques idònies son també dos conceptes antagònics. Escoltar la música sota un cel nocturn, estiuenc i estelat no té preu, però escoltar en perfectes condicions és millor, per tant jo crec que caldria tapar certs aspectes més romàntics i fer els honors a compositors, artistes i públic.
      Aix-en-Provence ho va entendre així i disposa d’un teatre-auditori magnífic, i no cal dir, és clar que els condicionants meteorològics angolesos són determinants, a Glyndebourne, on la sofisticació glamurosa arriba a cotes quasi esperpèntiques, tenen també un teatre nou de trinca absolutament envejable.
      Ara si em parles de Verona, Orange o altres macro espais de caràcter monumental, t’asseguro que sense tenir les condicions que a mi m’agraden, superen en molt els jardins de Peralada, és clar que l’espai natural ja té les condicions acústiques que les pedres romanes garanteixen.

      M'agrada

  7. gloria aparicio's avatar gloria aparicio

    Amic Joaquim espero ja impacient el teu comentari d’en Jonas K. i per fet que hi haurá “bombonet o bombonás” no ? crèc que m’he tornat un pel (o dos… ) egoïsta però, sempre seràs tu el culpable…

    M'agrada

  8. JaumeM's avatar JaumeM

    Quina enveja!! altre vegada. Me’n allegro per tu. Seria una gran cosa que el concert s’hagués enregistrat i el poguessin escoltar algun dia, encara que amb la teva descripció quasi be ja me sembla sentir lo.

    M'agrada

  9. Kucharón's avatar Kucharón

    Hola Joaquim, mejor no lo podías haber expresado, de verdad. Yo tuve el privilegio de poder asistir al concierto y realmente fue una velada extraordinaria. Una vez finalizada la última nota necesité de unos segundos para poder reaccionar y empezar a aplaudir porque me quedé totalmente paralizado. Ojalá pueda volver a escuchar a Goerne en directo y si es en Vilabertran mejor, el marco es realmente insuperable. En cuanto a lo del Quartet Casals, realmente también son palabras mayores, a pesar de que desde el punto de vista climatológico creo que lo pasaron mal debido a un exceso de calor. A pesar de todo, en fin, un placer en todos los aspectos.

    M'agrada

  10. Maribel i Victor's avatar Maribel i Victor

    Aquest apunt es la descripció de la gloria i l’ èxtasi que a vegades ens proporciona la MUSICA, dels moments sublims que fa que la MUSICA es converteixi en la nostra droga. Una droga meravellosa que omple la nostra vida de moments de plena felicitat.

    Tens una sensibilitat tan especial per descriure les emocions que vas sentir el passat divendres que ens fas gaudir com si haguéssim estat.

    Gracies Joaquim per compartir.lo amb tots nosaltres.

    M'agrada

  11. Rosa's avatar Rosa

    Joaquim, gràcies per la descripció de tot allò que es va cantar, i vas sentir (en les acepció d’escoltar i de sentiments) el divendres al vespre. Ho has descrit molt bé. M’has emocionat i m’has fet agafar molta enveja (sana). Gràcies que en tenim a tu per explicar-nos aquestes meravelles i per fer-nos-les compartir.

    M'agrada

    • Hi ha coses que brollen sense tenir que pensar gaire, a vegades acostuma a ser un problema, però d’altres resulten molt entenedores i sembla ser que aquesta vegada ha estat així. Me’n alegro molt.

      M'agrada

Deixa una resposta a gloria aparicio Cancel·la la resposta