IN FERNEM LAND

MICHAELA KAUNE: CAPRICCIO A PARIS


Capriccio de Strauss a l’ONP. Michaela Kaune (Die Gräfin)-Joseph Kaiser (Flamand)-Adrian Eröd (Olivier) Producció Robert Carsen

Avui us porto la segona òpera de la temporada 2012-2013 de l’ONP i primera per el Palais Garnier, el sofisticat Capriccio de Richard Strauss.

Curiosament o no, l’ONP ha inaugurat la temporada 2012-2013 amb dues produccions de Robert Carsen, una per a cada una de les sumptuoses sales, a La Bastille Les Contes d’Hoffmann i al Palais Garnier el Capriccio. Ambdues produccions són extraordinàries i com és habitual en el director canadenc d’una màgia visual veritablement emocionant, i és que Carsen utilitza el component visual amb magisteri per fer arribar l’òpera a l’espectador. És un recurs si voleu discutible, però tremendament efectiu. L’ONP ha triat dues produccions de la casa per la inauguració, dues produccions que compten amb dos DVD molt recomanables. La inauguració de la temporada a La Bastille amb l’òpera de Ofenbach va ser retransmesa per a les sales de cinema la setmana passada, llàstima que el repartiment no fos més engrescador.

La protagonista d’aquesta magnífica producció de Capriccio és la soprano alemanya Michaela Kaune, que lluny de la referencial i glamurosa Renée Fleming que va estrenar aquesta producció a Paris (2004), ofereix una Comtessa sòlida, ben cantada i sensible, però sense la visió de l’espectacle, no m’ha deixat una emoció particular o especial, no és Fleming, ni és Schwarzkopf i en aquesta òpera tan sofisticada i reflexiva, jo crec que cal una personalitat magnética que sigui capaç d’entusiasmar amb aquesta divagació estètica de quasi dues hores i mitja de durada.

L’equip que l’acompanya és magnífic, sense fissures, però també sense interpretacions memorables i tot plegat està magníficament dirigit per Philippe Jordan que per a mi és el veritable artífex de l’èxit de la vetllada, obtenint de l’orquestra tot el plus d’emoció que els cantants no són capaços de donar, gràcies al perfecte domini de les sonoritats cambrístiques amb les que sap revestir de sensualitat i elegància, l’última de les partitures straussianes per a l’escena.

Us deixo amb l’escena final, el millor de tota l’òpera, i el “cinquè” dels darrers grans lied de Richard Strauss, sempre emocionant d’escoltar.

Michaela Kaune (Die Gräfin) a Capriccio de l’ONP producció Robert Carsen Foto: Elisa Haberer

Richard Strauss
CAPRICCIO
Conversation en musique en un acte, op. 85

Die Gräfin (La Comtesse) : Michaela Kaune (soprano)
Der Graf (Le Comte) : Bo Skovhus (baríton)
Flamand : Joseph Kaiser (tenor)
Olivier : Adrian Eröd (baríton)
La Roche : Peter Rose (baix)
Die Schauspielerin Clairon (La Clairon) : Michaela Schuster (mezzo-soprano)
Monsieur Taupe : Ryland Davies (tenor)
Eine italienische Sängerin (Une chanteuse italienne) : Barbara Bargnesi (soprano)
Ein italienischer Tenor (Un ténor italien) : Manuel Nuñez Camelino (tenor)
Der Haushofmeister (Le majordome) : Jérôme Varnier (baix)
Eine junge Tänzerin (Une jeune danseuse) : Laura Hecquet
Acht Diener (serviteurs, 4 tenors, 4 baixos) :
Antonel Boldan,
Chae Wook Lim,
Vincent Morell,
Christian Rodrigue Moungoungou,
Slawomir Szychowiak,
Ook Chung,
Yves Cochois,
Hyun-Jong Roh

Orchestre de l’Opéra National de Paris
Direction : Philippe Jordan

Palais Garnier (ONP), Paris 22 de setembre de 2012

ENLLAÇOS:

https://rapidshare.com/files/994456276/Capriccio_ONP_22_09_12_CD1.mp3

https://rapidshare.com/files/3513565210/Capriccio_ONP_22_09_12_CD2.mp3

Demà potser anirem a la inauguració del MET

11 comments

  1. Alex

    Gracias, Joaquim
    Que dos grandes producciones estas de Carsen con CAPRICCIO ( la presencié hace años con una entonces excelente Fleming ) y LES CONTES D,HOFFMANN ( que tiene ya años y que también presencié con Dessay despidiéndose del rol de Olympia, Kirschlager de Nicklausse, Ramey haciendo los roles maléficos, Uria M de Giulietta, no recuerdo quien fue Antonia y un pésimo tenor no previsto – Lotric – que sustituyó al cancelador Shicoff )

    Diria que lo unico realmente malo y sin sentido que he presenciado de Carsen y que muchos liceistas recordarán, la TOSCA de las ” filas de butacas ” y con el Scarpia apareciendo casi en el techo del Liceu, sobre un andamio

    M'agrada

    • Josep Olivé

      Yo añadiría, porque tampoco me gustó demasiado la Tosca que citas, la bastante pobre, en mi opinión, producción de La Traviata para la reinauguración de La Fenice (por cierto, tal y como se oyó en el estreno de 1853 sin las modificaciones posteriores que introdujo Verdi). No me gustó, y tratándose de un evento tan sonado y esperado esperaba muchísimo más de Carsen. La escena del segundo acto de la fiesta de Flora, escena para lucirse, me pareció penosa. Pero fuera de algunas pifias como las citadas es cierto que es director brillante, y las obras que se citan en el post lo demuestran. Sobre todo en éste mágico Capriccio, escenificado de manera magistral.

      M'agrada

    • Josep Olivé

      Me olvidaba. Acerca de la Tosca de Carsen del Liceu: imborrable la gradual iluminación y apagado de las luces de sala en el “Visi d’arte” con foco sobre Tosca. Ese momento si que fué para recordar. Al menos a mi se me quedó en la memória.

      M'agrada

  2. Carlos R.

    Yo también he visto esta producción en París con Fleming y fue algo inolvidable. Posteriormente compré el DVD y lo he visto muchas veces.
    Pude asistir el año pasado en el MET y también con Fleming, a una de las representaciones de Capriccio y a pesar que disfruté muchísimo, no llegó a las cotas del goce parisino.
    La producción lujosa, inteligente e ingeniosa de Carsen es una maravilla.,nada que ver con la del Metropolitan, absolutamente convencional.
    Por lo escuchado en el fragmento final que nos adjuntas, Kaune me ha gustado, aunque la voz es más seca y sin la suntuosidad de Fleming, que en Strauss sigue aún sin tener rival.

    M'agrada

  3. Josep Olivé

    És que la Fleming de Capriccio és molta Fleming. La producció és una meravella total i el DVD corresponent una joia musical i sobretot escènica imprescinduble. I dic sobretot escènica perquè si bé Carsen está brillant de principi a fi, Strauss ho está més al final que al pincipi. L’ària final és meravellosa, el millor Strauss! Per cert, no sabía que se li deia el cinquè lied, i és que “nunca a la cama irás, sin saber una cosa más”. 🙂

    M'agrada

    • No ho podies saber, m’ho vaig inventar, però sempre ho he cregut. Ja saps que per a mi Capriccio no és una òpera que m’agradi gaire, però el final és meravellós, i pot perfectament incorporar-se als quatre darrers lied, i 4+1=5 🙂

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: