IN FERNEM LAND

COR VIVALDI: LES VEUS DELS CAMPS DEL SILENCI


Ilse Weber ((Witkowitz al costat d’Ostrava, 11 de gener de 1903 – Auschwitz, 6 d’octubre de 1944)

*

Pot la música vèncer la por, la fam, la desesperació, el terror? Dit d’un altre manera, podem pensar en música quan el que ens manca és el més essencial?

Així de contundent comença el comentari que complementa la informació del programa de mà del primer concert del Cicle Mas i Mas i el Cor Vivaldi de la temporada 2012-2013, un altre cop a L’Auditori Axa de la Diagonal  després del parèntesi que va suposar la temporada a la magnífica sala Oriol Martorell de L’Auditori de Barcelona.

El programa del primer concert portava per títol Les veus dels camps del silenci (Música als camps de concentració de la Segona Guerra Mundial). Un programa terrible, bellíssim, però terrible, que em va deixar un nus a la gola des de la primera de les peces, el Wiegala d’Ilse Weber fins l’impressionant estrena (segons el mestre Boada no hi ha constància que a l’Estat Espanyol s’hagi fet abans del concert d’ahir) de Children’s crusade de Benjamin Britten que va tancar la segona part. Un concert valent, de grans dificultat tècnica, vocal, interpretativa i també emotiva, no és fàcil escoltar  aquesta música de la mateixa manera que ho fem habitualment davant d’altres obres que s’acostumen a programar i escoltar, sobretot si sabem que al darrera hi han històries terribles relacionades amb l’holocaust, els camps d’extermini.

Sempre m’ha sorprès que la música tampoc deixés d’estar present en llocs tan sinistres com els camps d’extermini, ja fos en la mítica i perversa utilització que en feien els monstres opressors, com l’eina de supervivència que va suposar per moltes persones sotmeses al més atroç dels captiveris, de la tortura i la mort, i si els protagonistes eren infants és fa difícil de suportar.

El primer bloc de la primera part estava integrat precisament per Quatre cançons d’Ilse Weber (Witkowitz al costat d’Ostrava, 11 de gener de 1903 – Auschwitz, 6 d’octubre de 1944), poetessa i músic amateur que en el captiveri a Terezin va composar aquestes cançons per donar conhort i escalf als nens abans d’anar a dormir. Les cançons arranjades per Sharon Monis són senzilles cançons de bressol, de melodies tendres que pretenien la impossible substitució de l’absència de la mare i que en les veus fermes. ajustades i angelicals del Cor Vivaldi prenien  una versemblança escruixidora. El nus a la gola no me l’he pogut treure fins una bona estona d’acabat el concert, a dins del cotxe i escoltant música de Sondheim. Terribles per la seva dolcesa, senzillesa i sensibilitat.

El mestre Òsca Boada, amb la seva incansable tasca pedagògica, ha organitzat un concert amb una cura especial per a que el text de les cançons, en anglès o alemany, arribés al públic mitjançant unes projeccions en una pantalla gegant situada al fons de l’escenari, on  juntament amb l’imprescindible text es podien veure imatges relacionades amb el  terrible entorn on tenien lloc, per tal de que no oblidéssim en cap moment que aquelles dolcíssimes cançons de bressol anaven adreçades a qui anaven adreçades i en les circumstàncies en que eren interpretades.

Per interpretar el segon bloc, varem comptar amb la magnífica i suggeridora narració de l’actriu Elisabet Egea que ens va situar amb un petit atrezzo i tota la sapiència declamatòria en un segon i no menys terrible escenari del campo de concentració de  Palember a Sumatra, on Norah Ambers  i Margareth Dryburgh, presoneres d’aquest camp, van decidir per no perdre la dignitat com a persones, transcriure per a veus femenines, els records musicals d’obres no inicialment previstes per ser cantades, com poden ser la simfonia del Nou Món de Dvorak, el Bolero de Ravel, o d’altres com la Coral Jesus bleibert meine Freude de J.S.Bach, tot formant un Cor entre les presoneres i de manera clandestina. No tenien partitures i per tant  tot s’havia d’arranjar gràcies a l’extraordinària memòria de Margareth Dryburgh. El resultat difereix molt de les transcripcions literals de l’obra original que coneixem del fabulós Cor Accentus, per posar un exemple. En aquest cas són arranjaments de melodies recordades, sense lletres, intentant imitar amb les veus en alguns casos els instruments, però sempre taral·larejant les melodies, com solem fer tots nosaltres quan no recordem lletres de cançons o quan senzillament cantem melodies sense lletra.

En el cas del largo de la simfonia núm 9 d’Antonin Dvorak l’efecte és deliciós, i en el cas del Bolero de Ravel l’efecte és sorprenent, ja que l’arranjament pren un toc més intim i inquietant, no acabant amb l’apoteòsic final de l’obra original i jugant amb els canvis de tonalitat, i algunes dissonàncies que si us he de ser franc en algun moment em van semblar que eren més fruit de la interpretació poc ajustada que no pas de l’arranjament de  Norah Chambers.

En aquest segon bloc també es van interpretar la coral esmentada de Bach, sense la lletra habitual, To a wild rose d’E.Macdowel i la preciosa melodia popular irlandesa “Londonderry air”.

La segona part ens reservava dues obres impressionants de Benjamin Britten, obres que jo no coneixia i que m’han captivat absolutament. Ambdues obres també estaven relacionades amb els camps de presoners, ja que Britten va dedicar la primera, “The Balad of Little Musgrave” als soldats presoners a Oflag VII a Eischstät a Baviera. És una història funesta d’un triangle amorós que acaba de manera tràgica. La música és bellíssima amb un tema inicial quasi bucòlic que ja t’atrapa, mentre els fets narrats de manera distesa malgrat la gravetat, sobretot del desenllaç, ens porten a una tensió creixent que no ens deixarà fins al tràgic final. L’obra inicialment escrita per a cor masculí va ser interpretada de manera diria que fins i tot agosarada per un Cor Vivaldi magnífic d’impostació, cohesió, afinació i musicalitat, ajudats per una dicció claríssima, malgrat que com us he dit teníem un suport visual amb els texts projectats, que feien que poguéssim seguir fil per randa les vicissituds de l’incaut Little Musgrave, la capriciosa Lady Barnard i  el violent Lord.

D’aquesta obra aparentment tan contradictòria en el conjunt, com sorprenent, varem passar a l’imponent Children’s crusade de Benjamin Britten i Bertolt Brecht. Britten va dedicar aquesta obra, l’avant-penúltima del catàleg del gran compositor anglès, al recentment desaparegut  Hans Werner Henze.

L’obra d’uns vint minuts de durada no és gens fàcil, ni per els cantants, ja que és molt exigent de tessitura i de dificultats tècniques. El dodecatonisme que Britten utilitza potser no és dels més durs, però no ho posa gens fàcil ni als joves intèrprets, ni per suposat als oïdors. La música s’escau a la perfecció en aquest trist relat de la famosa creuada del nens de l’edat Mitjana, que Brecht la transporta al cru hivern de Polònia on un grup de nens moriran en l’intent de trobar el camí que els hagués hagut de portar a casa. Fets terribles acompanyats d’una música freda, sense concessions, implacable, dramàtica i també malgrat la duresa, bella gràcies al titànic esforç d’una interpretació digna de ser escoltada en molts més auditoris i públics.

El mestre Boada es va fer acompanyar, com sempre, per excel·lents músics, en aquest cas de dos pianos (Josep Buforn i Andreu Gallén), Arnau Farré a l’orgue i el grup Percussions de Barcelona, que van donar l’impactant i precís embolcall instrumental a a questa terrible creuada, interpretada de manera admirable per aquesta trentena llarga de veus blanques que m’enlluernen i admiren. No és fàcil fer el que fa aquest Cor i tampoc les circumstàncies són les més fàcils i malgrat això, no s’aturen en la recerca permanent de nous reptes i cada cop més exigents i compromesos.

Aquesta Children’s crusade necessita de ser escoltada a molts més llocs i animo a tots els promotors i gestors musicals del nostre país, a tenir en compte aquesta obra i aquesta programa que el Cor Vivaldi va presentar ahir dissabte a un Auditori Axa quasi ple de tot, molt atent, respectuós i silenciós, malgrat l’inevitable i impertinent mòbil que sembla obligat que soni en tots els concerts.

Quan vas seguint la trajectòria d’aquest excels grup te’n adones que la rotació inevitable  dels seus membres, obligada per el fet meravellós que la canalla es fa gran, els obliga a anar promocionant noves entrades que supleixin l’inevitable baixa dels puntals que arrosseguen amb  seguretat i experiència, la consistència de les diferents cordes vocals que l’integren. Ahir es va notar a faltar a la soprano que fins ara exercia de cap de corda, així com aviat succeirà en les contralts, on malgrat la imminent baixa de l’eminent Mercè Bruguera, que ahir un cop més em va deixar bocabadat en les dues intervencions a la Children’s crusade amb la seva sorprenent, profunda i afinada veu, ja s’albiren un parell de veus que no fan témer gaire el canvi generacional. Tot i així, ahir a la primera part vaig notar alguns patiments per part de les sopranos primeres a l’hora de fer front a les zones més extremes de la tessitura, així com alguns petits desajustos de quadratura. Amb les obres de Britten, potser molt més treballades degut a l’extrema dificultat, o potser absolutament absort per la magnificència del que escoltava, ja no ho vaig apreciar.

Com sempre les diferents parts solistes van ser interpretades de manera excel·lent per membres del mateix Cor, que amb seguretat i precisió van projectar unes veus que en moltes ocasions ja us he dit que tancant els ulls mai diríeu que són de noies o nens tant joves.

Us ho he dit moltes vegades i no em cansaré de repetir-ho, no deixeu passar l’oportunitat d’assistir als concerts del Vivaldi, sempre són una manifestació musical d’extraordinària vàlua i porten al darrere, com ahir també ens varen mostrar en un audiovisual  promocional molt interessant, un projecte pedagògic, ètic i humà de primeríssim nivell. Els resultats avalen l’èxit del projecte.

Si algú em fa cas i tornen a fer aquest concert en un altre lloc, no us el perdeu, el programa és bellíssim i emocionant.

El proper concert del cicle serà el 22 de desembre en un programa nadalenc en  clau de jazz, amb l’acompanyament de l’excel·lent Ignasi Terraza Trio, però el proper cap de setmana i en un dels concerts estel·lars de la temporada, el Cor Vivaldi participarà al costat de l’OBC en l’esperada interpretació de Joana a la foguera de Honegger, sota la direcció de Marc Soustrot i la presència de l’oscaritzada Marion Cotillard al capdavant.

31 comments

  1. Un programa tan important amb aquesta qualitat interpretativa s’hauria de repetir. I després, una gira. Desaprofitarem molta bona feina.
    Senyors de l’Auditori o del Palau: com se’ls a pogut passar això? m’agradaria tant sentir-les a les nenes!

    M'agrada

    • Seria bo que tots els que viviu lluny de Barcelona poguéssiu gaudir-lo, a mi, ignorant dels criteris que utilitzen els gestors culturals, no em sembla impossible, però…
      Gràcies Tristany, et contesto tard però et puc assegurar que els teus desitjos s’han acomplert, ha estat un BON DIUMENGE!

      M'agrada

  2. Oscar Boada

    Moltes gràcies pel teu comentari, sempre tant ajustat a la realitat del que escoltes. Aquest matí he decidit que això ho hem de enregistrar en Cd. Intentarem fer-ho amb micro-mecenatge, a veure si hi ha sort. Ja que no ho tornarem a fer mai més, que el país és el que és i això no te volta de fulla, al menys que quedi constància de la nostra bogeria. Que d’aquí a uns anys puguin dir: mira que n’estaven de grillats aquella gent!
    Una abraçada molt forta
    Oscar Boada

    M'agrada

    • Em satisfà que el principal artífex del concert digui que la meva visió s’ajusta a la realitat, a vegades quan llegeixo segons crítics penso que hem vist coses diferents.
      Què aquest concert no es torni a fer més, és una suposició o una certesa?
      Vols dir que no es podria repetir en un altre ciutat i en un altre auditori?
      M’agrada molt això que ens anuncies del CD, ja faig cua!
      Una abraçada de retorn

      M'agrada

  3. Emotiva y brillante descripción, Joaquim que en mi caso y recordando a antepasados míos víctimas de estos campos de exterminio citados, agradezco y mucho.
    Esta tarde y cambiando de tercio, a ver que tal la emotiva Gala de “veus per l’esperança” que co organiza el Hospital Clínico y su Fundación de Lucha contra el Cáncer junto a un gran amigo mío. Espero tengan la mayor de las suertes y o éxitos.

    M'agrada

  4. Tremenda la pregunta de l’inici del post. Quan lo bàssic ho has perdut, quan lo essencial ja no es té, què pot oferir la música? Quin dolor pot apaivagar? Com contestar-la persones que no hem viscut la por, la fam, la desesperació i el terror? Molt probablement qui s’ha vist en aquesta espantosa situació sí pot donar una resposta. I no sé, tinc la sensació de que els casos esmentats de manera tan corprenadora en el concert i en el post, ens haguessin dit que precisament, sí, precisament el pensar en la música era l’únic essencial que no els hi mancava!

    M'agrada

    • Oscar Boada

      Jo penso, Josep, que la música, per a les presoneres britàniques,holandeses i australianes de Palembang, va ser, a part d’una distracció important, una afirmació. L’afirmació que malgrat està captives i a mercè d’una colla de cafres,elles seguien essent ciutadanes del món lliure, éssers humans i persones civilitzades. La música les va ajudar a recuperar la seva dignitat perduda.

      M'agrada

    • A part de la resposta del mestre Boada, també crec que en els camps d’extermini podia ser una manera d’aferrar-se a una mínima esperança i a un lligam amb la vida passada.
      Recordes aquella magnífica exposició de la música al camp de Terezin, i un disc meravellós de la von Otter?

      *

      *
      entrevista a von Otter

      *

      *
      I finalment l’emotiu Wiegala d’Ilse Weber per Anne Sofie von Otter

      M'agrada

  5. Fa un parell de mesos una anciana senyora polonesaque viu a Nova York es va deixar filmar amb les seves amigues el di que feia 103 anys, més o menys. Varen preparar berenar i beguda i varfen mostrarse encantadores. La senyora dels 103 anys va explicar la seva llarga estada en un camp-no en recordo el nom- junt amb el seu fillet de poc temps. Gràcies a tenir un piano cada dia tocava pel seu nen i les seves companyes. Ara, passats tants anys deia que la música havia estat la seva salvació en aquell calvari.
    El teu post m’ha fet pensar en aquesta història.
    Salut, Joaquim!

    M'agrada

  6. korngold

    Hay otra historia que cierra el círculo. Kurt Gerstein fue un oficial de las SS que descubrió el letal gas Zyclon B usado en las cámaras de exterminio. En un viaje en 1942 en tren desde Varsovia a Berlín entró en contacto con un diplomático sueco, secretario de la delegación sueca en Berlín, llamado Barón Göran von Otter, al que narró con detalles la existencia de los campos de exterminio y el uso del gas, debido a la terrible impresión causada por la muerte de 5000 judíos en Treblinka. Esto lo contó con la intención de que a su vez von Otter informara a su gobierno y a los aliados. No hubo reacción a este información por parte de nadie. La guerra finalizó, Gerstein fue apresado por los franceses y se suicidó en su celda. La hija del Barón von Otter es la cantante Anne Sophie von Otter, que recuperó el legado musical de los campos de concentración.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: