IN FERNEM LAND

OBC: BARTÓK, XOSTAKÓVITX I EL MESTRE STEINBERG


OBC7 002

Aquest cap de setmana l’OBC ens ofereix un programa imponent, un programa que malgrat superar de llarg la qualitat artística del darrer programa amb la mediàtica Cotillard no ha portat a l’Auditori el públic desitjat per una proposta d’aquesta categoria.

Tant El castell de Barbablava de Béla Bartók, com la desena simfonia de Dmitri Xostakóvitx són dues obres impressionants i que ambdues omplin un únic programa ja és quelcom excepcional. Qualsevol de les dues és en qualsevol temporada el plat fort d’un concert i l’OBC les ha programat en un únic programa. Em sembla sensacional. Però aquí no acaba la sorpresa i la satisfacció, ja que un director de la categoria de Pinchas Steinberg, sense cap mena de dubte un dels noms importats del panorama internacional i un dels noms més importants de la programació d’enguany de l’orquestra, hagi volgut dirigir ambdues obres en un mateix concert em sembla meravellós. Hem estat molt afortunats i això cal dir-ho ben alt i felicitar a qui ho ha fet possible. Bravo!

Començar sense cap preàmbul amb l’obra mestra de Bartók és fins i tot en els teatres d’òpera, insòlit i potser això era un petit handicap, si bé és cert que al cap de pocs segons la genial partitura t’atrapa i hipnotitza, tal és el grau de seducció que exerceix aquesta partitura, que fa que t’oblides de tot i et deixes seduir per els misteris que amaguen les portes i els racons del castell, la partitura no és apta per a tots els públics i si no esm pot seguir el text, molt menys..

El castell de Barbablava de Bartók sota la visió de Steinberg és fosc fins i tot en els moments més esclatants. La riquíssima paleta de la genial partitura té tonalitats de misteri, boires i temibles presagis que van descobrint-nos a nosaltres i a la inquieta Judit, els abismes de l’ànima. Poques vegades he sentit una versió tan ombrívola, plena de sonoritats soterrades i el mestre Steinberg tampoc vol, com si fan altres, eclipsar als cantants en mig de les sotragades sonores. Això m’ho va dir personalment en a mi dimecres passat, en una sessió que l’Auditori va organitzar i a la que vaig ser convidat, i en la que intervenien el mestre i els solistes per parlar bàsicament d’aquesta òpera, tot i que gràcies a una pregunta de Pere Andreu Jariod, també ens va fascinar amb una petita lliçó magistral sobre la simfonia de Xostakóvitx. A la meva pregunta de si les versions de concert comportaven una direcció diferent, tenint en compte que els cantants estaven al costat de l’orquestra i podien ser tapats, el mestre em va dir que ell dirigeix igual l’obra tant si està a dalt de l’hemicicle com al fossat, i que la seva màxima preocupació és no tapar al cantants, ja que és essencial que el text arribi a l’auditori. I ahir divendres així va ser. Els cantants, ambdós amb veus poderoses, no van haver de cantar en forte per traspassar l’orquestra. Jo estava situat en un dels llocs que més m’agraden per escoltar concerts simfònics, la darrera fila del segon amfiteatre, i us garanteixo que tant l’exuberant Natascha Petrinsky com l’estaquirot Gerd Grochowski van arribar quasi sempre perfectament. Exhuberant ja veureu perquè una mica més avall, i estaquirot?, doncs perquè a la conversa de dimecres, mentre la divina Petrinsky i el mestre Steinberg (malgrat un refredat important), van estar molt amables i comunicatius, el baríton-baix alemany semblava que tot allò no anés amb ell. Per sort a l’hora de cantar el Barbablava m’ha agradat bastant més.

Doncs bé, el mestre sense cedir en res, ha deixat cantar i potser per això aquesta “sordina” que manté quasi tota l’estona sobre l’orquestra fa que la versió resulti menys brillant o espectacular que altres versions discogràfiques, però també és cert que l’escoltada ahir és més inquietant. Lamento que els responsables de l’Auditori (sembla que sempre hagi de retreure alguna cosa, però és que no estan pel que han d’estar), no hagin facilitat el text de l’òpera amb uns sobretítols que permetessin seguir el cant. És absolutament bàsic. Si incloure el text al programa i deixar les llums obertes per tal de seguir el diàleg era una solució econòmicament poc sostenible, la solució del sobretitulat era la ideal (solucionant els problemes de la Joana d’Arc esmentats en el seu dia). Curiosament en el concert estel·lar de Madame Cotillard hi havia sobretítols i el text al programa.

El resultat musical ha estat magnífic, però no us negaré que a un nivell inferior del que hem escoltat a la segona part. A la versió potser li ha mancat una mica més d’emoció dramàtica, tot i que hi han hagut detalls bellíssims i rendiments molt acurats en totes les families d’una OBC farcida i molt implicada.

Natasha Petrinsky seguida pel mestre Pinchas Steinberg el 30 de novembre de 2012 a L'Auditori de Barcelona. Foto gentilesa de Julianen.

Natasha Petrinsky seguida pel mestre Pinchas Steinberg el 30 de novembre de 2012 a L’Auditori de Barcelona. Foto gentilesa de Julianen.

Els solistes vocals, ja us he dit que han estat molt bé, començant per la Judit de la mezzosoprano austríaca Natasha Petrinsky, posseïdora d’una veu gran, de color bonic, centre molt generós i extrems més modestos, però audibles. En l’exigència màxima de l’agut qua acompanya la fascinant apertura de la cinquena porta, ha quedat sobrepassada per la tessitura, però a la resta m’ha agradat molt. És una cantant que hauríem de tornar a escoltar. La senyora Petrinsky coneixedora dels seus encants, com podeu comprovar a la fotografia, els llueix amb espectacular desimboltura i en escena deu ser tota foc i passió.

Gerd Grochowski té una bona veu, més de baríton que no pas de baix, la projecció és notable, el color atractiu i la presencia física imponent. Està fent una bona carrera a bons teatres i sales de concert amb directors de molt prestigi. Si la veu fos una mica més fosca acabaria donant tot el misteri paorós que Barbablava sempre arrossega. Al Liceu va participar en la producció de Piana Bausch per l’Iphigenie auf Tauris de Gluck i ja em va agradar, i també ha aterrat a IFL en altres gravacions (Tristan und Isolde de la Scala o Götterdämmerung a Aix).

Notable versió de la genial partitura que malgrat el que va dir el mestre Steinberg dimecres passat, si la producció escènica és bona (la de La Fura al Liceu ho era molt) jo la voldria sempre al teatre.

A las segona part ens esperava un plat més fort encara, més fort no pas per la vàlua musical (no cauré en un parany absurd de comparar dues partitures genials), però si en la versió i direcció del mestre Steinberg.

S’ha notat que la simfonia s’ha preparat amb més cura i també que al no tenir veus que respectar, quan les intensitats orquestrals demanaven un forte, allò sonava FORTE, omplint l’ampli Auditori d’exuberant i aclaparadores sonoritats.

El treball amb l’OBC ha estat esplèndid. La versió no pot ser amable, ja que la simfonia no ho és gens. Si la primera part ha estat inquietant i ombrívola, a la segona L’Auditori s’ha omplert d’una fúria airada, de rebel·lió,  d’exaltació contra l’opressió, d’histrionisme anti militarista i com no de l’ironia sempre present en l’obra de Xostakóvitx, sigui quin sigui el drama o la tragèdia que musiqui.

Steinberg ha estat magistral en el control, l’equilibri, la tensió, les dinàmiques, els contrastos sobtats, els rimes embogits i les batzegades emocionals, i l’orquestra l’ha obeït quasi a la perfecció, amb una corda sumptuosa d’innombrables prodigis, i unes intervencions solistes d’altíssima categoria. Just és mencionar a Silvia Coricelli en els fabulosos moments que Xostakóvitx regala al fagot i que ella ha aprofitat al màxim, amb un so preciós i perfectament audible, alhora que demostrant un fiato més que notable en les llargues frases. Bravo!. La resta de les intervencions de les fustes han estat a un bon nivell però avui em sembla just mencionar-la a ella, ja que quasi sempre l’oboè, la flauta i el clarinet li roben protagonisme i en aquesta simfonia, tot i que tots ells tenen moments de lluïment, el sofert fagot s’emporta un regal addicional.

Bé els metalls, tot i que els hem escoltat millor (trompes) i espectacular la percussió, essencial en el joc tímbric i rítmic d’aquesta simfonia tan contrastada.

Sabent la historia d’aquesta desena simfonia, esgarrifa escoltar el regal emmetzinat que el compositor va dedicar-li a l’odiat Stalin, però sense conèixer que s’amaga al darrere de la partitura, l’oient poc informat de ben segur s’emporta una desconcertant inquietud cap a casa. Brutal, com sempre, Xostakóvitx i extraordinària la versió que es pot escoltar aquest cap de setmana a l’Auditori.

No us ho podeu perdre, avui dissabte hi tornen i diumenge també, però alerta! a les sis de la tarda en lloc de l’habitual concert matinal dels diumenges.

53 comments

  1. Bon dia, Joaquim, i moltes gràcies per l’esment.

    Aquí us deixo una entrada al meu blog on podreu recuperar l’explicació que va fer Steinberg de la ‘Desena’ de Xostakóvitx, a més de l’àudio sencer de l’activitat ‘OBC:Converses’ que es va fer dimecres i on vam coincidir:
    http://elquaderndelapuntador.wordpress.com/2012/11/30/a-proposit-de-la-desena-de-xostakovitx/

    D’altra banda, tot i que no vaig ser al concert, coincideixo en el que comentes de la importància de la traducció per poder seguir qualsevol obra vocal en concert. Especialment una òpera. Em sembla bàsic.

    M'agrada

    • Faltaria més!!!
      A la sortida m’hagués agradat saludar-te però no et vaig veure.
      Gràcies per l’enllaç. Vols dir que en les Converses hi ha aquella pregunta/miting/discurs pedant i em pretensions de donar classes fins i tot al mestre Steinberg i que no va entendre ni qui la va fer?. No m’ho perdo!!! Gràcies 🙂

      M'agrada

      • He escoltat tota la sessió. Ha estat molt bé, molt, tret d’una intervenció (deu ser, suposo, a la que et refereixes) de no sé qui que ha estat bastant lamentable (patètica diria el meu nano). Impagable Steinberg, per lo clar i didàctic que és, i per com s’explica. I amb simpatia per cert a rel de la teva pregunta…”…singers have to be nice with me…”..jejeje. Molt boe, molt bo! 🙂 Vull donar gràcies per descomptat a L’apuntador.

        M'agrada

  2. Vale, apunto les tres recomanacions bàsiques pels domingueros:

    1a.- Anar per la tarda. Important.

    2a.- Portar de casa el llibret. Elemental per poder seguir el text.

    3a.- Deixar els prismàtics a casa. Risc de despistar-se amb coses que no toquen, molt alt.

    Bon cap de setmana a tots/es!

    M'agrada

  3. Cpiiiiiiiiiut. I com que el teu llistó sol ser molt alt, millor encara. Però que no projectin el text es lamentable, i molt simptomàtic. Si a més dels diners manca la cura i la dedicació, que Deu ens agafi confessats (o amb prismàtics)

    M'agrada

    • Sensibilitat zero
      Això si, han il·luminat tot l’exterior de l’Auditori amb llums de color vermell per sensibilitzar-nos en el dia Internacional de la lluita contra la SIDA, ara bé com que ahir no ho deia en lloc (avui ho he lelgit al Facebook), vaig pensar:
      1 que es tractava d’una ambientació a la sang de Barbablava
      2 que era una il·luminació nadalenca (infern dels Pastorets)
      3 que l’Auditori s’havia transformat en una gran casa de senyoretes que fumen, i una mica a vegades la sensació és aquesta, oi? 🙂

      M'agrada

  4. No vaig tenir una bona nit, ahir. Els vents no van estar massa fins al Castell, la corda com sempre, perfecta, Petrinsky bastant bé, però no més de veure-la m’agafa més tos, quin fred! (i quin botox) i Gerd Grochowski em va encantar.
    Sento haver-me perdut la segona part, empiocada com estva només feia que molestar i amb ganes d’haver parlat una estoneta més vosaltres. El frenadol lemon no em va fer res 😥

    M'agrada

  5. timamót

    Molt d’acord en les teves apreciacions i recomanacions.
    Em va semblar un gran director d’orquestra el mestre Pinchas Steinberg. Tant en l’obra de Bartók, com amb la simfonia de Xostakóvitx. Veient de perfil la seva gestualitat dirigint i com responia l’orquestra ja es veia que la comunió funcionava.
    M’havia llegit el llibret del Barbablau del programa del Liceu, però vaig trobar molt i molt a faltar el text projectat o en el programa de mà per acompanyar la música. Quina falta de criteri per part dels responsables!
    Sempre per definició sóc partidària de les òperes representades i no en versió de concert. Però he d’admetre que aquesta vegada, a diferència de la funció del Liceu (que ens va agradar molt amb el muntatge de la Fura) em va permetre apreciar més la música que les veus. Els cantants van estar bé. El baríton, al final, em va semblar que li faltava una mica de potència per no quedar tapat per l’orquestra. (O potser és el problema de l’acústica de l’Auditori).
    I una última reflexió: L’obra de Bartók, dels anys 1911-1918 ens va sonar més “moderna” que la de simfonia nº 10 que era de l’any 1953.

    M'agrada

    • Diguin el que diguin l’òpera s’ha de representar, altre cosa és que a aquesta òpera no li faci tan mal una versió de concert, però fins i tot els cantants a dalt i l’orquestra al fossat, permet un joc diferent i unes i unes intensitats també diferents.
      A la Petrinsky li deu anar molt bé tenir el director al costat i sentir-se arropada per l’orquestra, però per a nosaltres aquest abric orquestral ens perjudica en la projecció de la seva magnífica veu.
      Aquesta òpera és sensacional i hores d’ara encara moderna i si, és més trencadora que la simfonia, però és que a Xostakóvitx no el deixaven ser trencador, tot i així la seva música és imprescindible.

      M'agrada

  6. Josep Olivé

    Vull queixar-me. I no hauría de fer-ho, donat que conec Barbablava de Bartok de memòria, lletra i música, però em solivianta la deixadesa i el menyspreu cap el públic per part de l’Auditori. I és que quan disfruto i m’emociono en una sala de concerts desitjo que el que jo sento tambè ho senti molta gent.

    On és la coherència? Algú em pot explicar per què fa tan sols uns dies el texte d’un Oratori es subtitolat per una banda i figura a més en el programa de mà per l’altra i en Barbablava ni una cosa ni l’altra? Què ha passat en tan sols uns dies? Lo curiós del cas és que l’idioma de l’Oratori és el francès, idioma molt més fàcil de seguir i entendre en el seu cant per motius més que evidents, però jo suposo que els regents de l’Auditori varen rebre lliçons d’ungarès a les seves escoles, i suposo que a més donen per descomptat que l’idioma ungarès és sobradament conegut a casa nostra. És per això que com que el francès es molt rar, poc parlat, poc estudiat, poc musicat, poc cantat, i en definitiva un idioma molt poc conegut, doncs que es fa necessari, imprescindible diria jo, facilitar les coses al públic. Ara, amb l’ungarès no. No fa falta. A més, aquesta òpera és tan popular, és tan coneguda, és tan representada, és tan fácil d’entendre el seu argument i la seva música…buf. On va a parar. És que ni La Traviata!

    Imperdonable, és imperdonable no facilitar al públic la unió lletra-música en aquesta obra, una unió estreta, íntima, música fet drama, drama fet música. És del tot imperdonable! Saber que es diuen Judith i Barbablava i quina música sona alhora quan obren cada una de les portes, ajudar a relacionar la música i l’habitació on es Judith en aquell precis moment i constatar a cada pas com la música evoca tot el que ella diu i sent, fer explícit quan la música es lluminosa quan parlen de la llum i que és ombrivola quan parlen de la foscor en entrar la parella al castell, que és poderosa i inabastable quan parla de riquesa i de poder en la tercera i cinquena portes, que és expresionista davant d’elements feridors en la primera i segona porta, que és impresionista als jardins de tots colors de la quarta porta i al llac de llàgrimes de la sisena, guiar-nos pel que sent i diu Barbablava en la setena porta, i percebre com la música mostra la seva melangia i goig alhora mentres Judit queda atordida i aclaparada per la seva propia ànsia de saber, de com tots dos parlen de les anteriors esposes i quina música Bartok personalitza en cadesquna, i de com finalment, la música s’apaivaga fins el pianíssim de l’inici, des de la foscor a la foscor, tot passant per impresionants esclats de llum. Quanta informació perd la persona que no coneix molt bé l’obra! Quina llàstima! D’estar un hora clavat al seient, seguint-la, estant atrapat dins d’ella, de quedar fascinat per la seva extraordinaria música… Doncs tot això es perd, i d’estar atent i bocabadat és probable que es passi a estar incòmode i nerviós. Quina diferencia oi?

    Al programa de mà ens facilita una sinopsi. Home, moltes gràcies. Llàstima que hi hagi una errada conceptual molt important. És a dir, poca informació que es dona i errònia. I és que la tercera esposa no és la de nit, tal i com està escrit, sino que és la del capvespre. Cito textualment: “Vaig trobar la tercera a la tarda, en el crepuscle serè…seva és la caiguda de la tarda”. La de la nit és precisament Judith, la que faltava pell poker, i perdoneu-me la llicència.

    El concert? Fantàstic, esplendoròs. Impresionant, extraordinaria simfonia, memorable discurs personal i musical de Xostakóvitx, alliberat per fi de la perversa ombra del pervers dictador, al que li deixa anar de tot menys floretes, i amb un Steinberg que és director savi des del punt de vista personal, musical i intelectual, i amb una OBC motivada i a gran nivell. Silvia esplèndida! Diumenge repeteixo. Amb això està dit tot.

    Per cert, senyors de l’Auditori, “El Pessebre” el subtitolareu?

    M'agrada

  7. Aunque la interpretación de ayer de “El castell de Barba Blava” fue interesantísima no llegó a mi entender a la calidad de la ofrecida en el Liceu hace unas temporadas. En primer lugar porque aunque la interpreten dos únicos cantantes requiere una plasmación escénica y unos sobretítulos que nos permitan comprender cuanto se canta; de ambas cosas se prescindió ayer en l’Auditori. Independientemente de ello, los cantantes estuvieron bien y el rendimiento de la OBC fue magnífico -alguna pifia del viento-, bajo la batuta de un inspirado Pinchas Steinberg, muy atento a no cubrir el volumen de las voces -generoso, por otra parte- con excesos orquestales.

    Pero lo más conseguido de la velada fue la segunda parte con la Décima Sinfonía de Shostakovich, interpretada con extraordinaria brillantez y matices y con momentos muy destacados para los solistas, especialmente para el fagot (bravo, Silvia!) y una dirección musical de Steinberg de primera categoría.

    Un concierto espléndido y muy recomendable para todos los amantes de la música ya sea lírica o sinfónica. No os lo perdáis!

    M'agrada

  8. Manuel

    Gran concert. Tant en densitat com en durada i ambició. Reunir dues obres importants en una sola vetllada és d’agrair. La de Shostakovich, extraordinària partitura, constrasta magníficament amb el Castell de Barba blava. L’analogia entre el món interior de l’imaginiari sàtrapa i l’explicita voluntat del tirà a qui Shostakovich “dona homnatge ” després de la seva mort es retroalimenten. Mons sagnants, mons mecànics, sense voluntat ni humanitat. Execució literal sense flexibilitat. Inexorabilitat de la destrucció.

    En concret, el Castell de Bartok em va semblar esplendidad. És una partitura que encara no coneixia i que m’inspirava cert temor per la seva desagradable assumpte. He quedat sorprès de la bellesa de la línia del baríton. També de la poesia dels episodis, especialment el jardí i el llac de llàgrimes. Un món sensual i cruel. Per a la mezzo el paper és dur i tens, saber mantenir l’equilibri amb el seu rol essencialment dramàtic no és senzill.

    La segona obra en concert, la desena de Shotakovich, em va semblar molt bé interpretada, una execució freda, espectacular, que destaca sobretot la seva mecànica interna abans que l’emocional. Abundo en l’elogi de les fustes, especialment Silvia Coricelli. Qyizá en conjunt una direcció demasado atenta a la qualitat de l’execució que a la seva expressivitat, cosa que li restava auntentica emoció (almenys el divendres). Però el control d’intensitats i dinàmiques va ser espectacular i contundent. I finalment emocionant. Encara que, repeteixo, més a prop d’allo esportiu que el terreny propiament artístic. Pero emoció i entusiasme totalment fosos.

    Nota: no té nom no incloure el breu llibret de l’obra. Suposo que la raó deurien ser els drets, etc.

    M'agrada

    • No ho crec que sigui un problema de drets, Manuel. He estat una hora bucant el programa de mà de l’últim Barbablava amb l’OBC i dessisteixo. El tinc però buf…i juraría que aquella vegada si hi havia l’argument. Al menys no recordo haver patit cap frustració en el seguiment de l’òpera. I el que sí és segur és que a la sensacional versió de la Fura al Liceu hi havia sobretitulat. Per tant, deixedessa Manuel, deixedessa. I poca estimació per la feina i pel públic. Aixi de clar.

      M'agrada

      • Manuel

        Acostumo a baixar el programa de mà des de la web de l’auditori per anar llegint al metro les notes del concert. Aquesta vegada em va sorprendre no trobar el text de l’obra. En una web que es diu Kareol vaig trobar el llibret en hongarès i castellà i el vaig descargar. Afortunadament!

        M'agrada

      • Joan

        Afortunadament! perquè avui diumenge, després de llegir IFL, suposo, se’ls ha acudit una brillant idea: 3 taules 3 amb piles de 2 fulls 2 (Full 1 i Full 2) sense numeració de pàgines i suposo que també sense abonar drets d’autor,situades en el que pomposament s’ha donat en anomenar foyer, disposades tipus self service i amb el text en català (only) que m’aniran prou bé per complementar el meu cd però malament per poder seguir l’obra perquè malgrat la il·luminació de la sala “a full”, a la que et distreus un momentet miran-te la pitrerinskiya ja has begut oli i no saps per on van. 😦

        M'agrada

      • Molt trist. A més incloïa el pròleg i, com aquest no es cantava, només començar ja s´ha perdut la meitat de gent. I vinga tothom a donar voltes i voltes als fulls mirant de trobar-se, fins que es donaven per vençuts i deixaven els fulls a banda. Per acabar emprenyant així la gent, gairebé s´ho podien estalviar i deixar els llums abaixats. De fet, jo anava equipat amb llanterneta petita, i ja gairebé em feia ilu 🙂

        M'agrada

      • Es veritat, la introducció parlada ja ha sigut la puntilla. I al programa (per cert, m’han agradat els comentaris), també venia, com si la fossin a recitar. Però jo m’ho he pres com una qüestió personal i me’n he sortit

        M'agrada

      • Doncs a qui ha fet el comentari ja li podien haver deixat fer la resta del programa. Potser ens hauríem estalviat llegir que el repertori de Gerd Grochowski abasta òperes com “El cas Makropoulos de Jaroslay Prus” (sic). La línia que separa realitat i imaginació és a vegades molt fina, oi? 😕

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Els de l’Auditori potser han llegit IFL i s’han afanyat a anar a la copisteria a fer milers i milers de còpies ben dolentes. Primer: per què tantes? És que no saben comptar les localitats que mes o menys estan venudes? A més, ho sento dir, còpies dolentes i desgastades, dificils de ser llegides amb poca llum, i dispossades de manera que molta gent no se’n ha donat de que hi eren. Tan dificil era possar-les als passadisos de les dues entrades principals on per força ha de passar tothom? És que no ho entenc. Tan dificil és pensar una miqueta i intentar fer la feina bé?

        Pel que fa la Pitretinsiya doncs que tambè potser ha llegit IFL i donades les circumstàncies s’ha decidit a treure el mateix vestit de divendres. Ben segur per un bon parell de raons que… se m’escapen. 🙂

        M'agrada

  9. Retroenllaç: La OBC y Barba Azul en L’Auditori: De segundo, DSCH | Ancha es mi casa

  10. He dejado un comentario chez moi. (enlace en la tapia, en la de mi casa, arriba a la derecha). En esencia

    1.- Ma gutao muuuuuuuuuuucho, aunque no se pueda silbar.
    2.- Prueba del algodón para la OBC: Ni una mota.
    3.- Los prismáticos hubieran sido muy peligrosos

    Creia que la versión escenica no aportaría nada, y despues de verla, me doy cuenta de mi craso error.

    La orquesta les ha tapado a los dos en cuanto han empezado a abrir puertas, sobre todo a el. No le faltaba voz, aunque puede que sí ganas (o les caian cubos y se han resfriado), pero creo que Mr. Steinberg hoy se ha pasado de volumen.

    La partitura de Bartok es la monda. De Shostakovich, pa qué hablar.

    M'agrada

  11. Mª Teresa Mir

    Varem anar ahir diumenge. Un concert fantàstic, on destacaria la direcció de Pinchas Steinberg tant en Bartók com en Xostakòvitx. Les veus, per mi millor la mezzo que el baríton. Felicito a l’orquestra i els seus solistes, pel seu treball, rendiment i qualitat demostrada, i cada vegada més, quan els dirigeix un bon director.

    M'agrada

    • L’OBC sempre està bé, però caram! quan hi ha un director amb caràcter hi ha notables diferencies. Et pot agradar més o menys, però tot plegat sona diferent, també la motivació dels musics és diversa.
      Suposo que és normal ja que a tots ens agrada que ens dirigeixin els millors, tot i que molts ho diuen i després ja veus ( i ara no parlo només de música)

      M'agrada

  12. Lluis Emili Bou
  13. Joan

    A Madrid (auditori nacional) han tingut la pensada de combinar en un mateix programa aquest castell (amb el seu pròleg, a la capital no s’estan de res) i una estrena de Parra a la primera part. Resultat, el públic ha aprofitat per a fer altres coses el matí de diumenge. Una autèntica llàstima perquè ha estat un Bartok d’alçada amb una atenta direcció de David Afkam. Posats a tirar la finestra per la casa a banda de traslladar el concert a la sala de cambra (l’ocupació arribava a un 25%?) i amb el que estalviessin de llum i personal de sala no podien haver projectat el text a l’escenari?

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: