Bryan Hymel
Si l’altre dia us vaig fer una aproximació al tenor Bryan Hymel arran d’un concert recent, avui us porto un vídeo amb fragments d’actuacions primerenques del tenor nord-americà que recull els inicis de Hymel des de l’any 2000 fins el 2010. Per tant si tenim en compte que el tenor va néixer el 8 d’agost de 1979, vol dir que són gravacions de quan tenia entre 21 i 31 anys, provinents de recitals a piano, concerts amb orquestra i representacions de teatre.
Segurament apreciareu, més enllà de les errades pròpies de les inseguretats primerenques, una interessant evolució i sortosament una millora, durant aquests anys d’aprenentatge.
Aquí teniu un ampli mostrari que no ens posarà les coses gaire clares en aquella investigació estèril de si es tracta duna veu lírica o més aviat s’apropa a una de tenor líric spinto.
Cavalleria Rusticana (Mascagni)
- Mamma quel vivo è generoso (amb piano)
Der Freischütz (von Weber)
- “Durch die Wälder” (concert amb orquestra)
Guillaume Tell (Rossini)
- Ne m’abandonne point, espoir de la vengeance…Asile héréditaire… (acompanyat a piano)
I Puritani (Bellini)
- A te o cara (representació teatral, Eglise Gutiérrez (Elvira) 24/04/2009
Il tabarro (Puccini)
- Hai ben ragione! meglio non pensare
- Fragmet del duo amb Giorgetta (Mardi Byers)representació teatral a New Orleans (2007)
L’Africaine (Meyerbeer)
- O paradiso (amb piano)
Madama Butterfly (Puccini)
- Addio fiorito asil (representació teatral)
Rigoletto (Verdi)
- La donna è mobile (concert amb orquestra)
The Student Prince (Romberg)
- Serenade “Overhead the Moon is Beaming” (acompanyat a piano)
Das Land des Lächelns (Lehár)
- Dein ist mein ganzes Herz (acompanyat a piano)
Tosca (Puccini)
- Recondita armonia
ENLLAÇ (vídeo)
http://rapidshare.com/files/2338258335/El_primer_Hymel.avi
ENLLAÇ (àudio)
http://rapidshare.com/files/2519646813/El_primer_Hymel.mp3
Òbviament són documents interessants ara que Hymel es un tenor que inicia la brillant carrera per tots els grans teatres i per tant són documents curiosos, en cap cas seran arxius que ens posarem sovint, ja que el millor d’aquest tenor està per arribar.
IN FERNEM LAND 
Muchas gracias !
Desde luego que es un tenor muy a tener en cuenta y que sin haber escuchado estas grabaciones, sorprende su flexibilidad o variedad de lo que ofrece, desde el Arturo/Arnold hasta el Turiddu/Luigi y el Vasco de Gama.
M'agradaM'agrada
Jo poso en dubte aquesta amplíssima gamma, al menys a l’actualitat, i crec que seria convenient que es centrés en un repertori no gaire dispar. Alternar Arnold i Eneas em sembla temerari, però veurem com assimila aquesta ascens imparable i merescut.
M'agradaM'agrada
Estupendo!!!!!!! Veremos a ver si la vorágine mediática no se lo come como ha hecho con otros.
M'agradaM'agrada
Hola Nacho, bienvenido a IFL.
Eso esperamos todos, al menos que no le ocurra lo que a Villazón, que se cuide y no se deje tentar por cantos de sirena.
Regresa cuando quieras, estas en tu casa.
M'agradaM'agrada
Un cantant a seguir. A veure si tenim sort i torna a substituir Giordani el mes de març en la Francesca di Rimini del MET.
M'agradaM'agrada
Això seria magnífic, tot i que millor que no agafi tots aquests rols impossibles, de fer-ho no ens durarà gaire
M'agradaM'agrada
L’he baixat a primera hora, que sigui un únic enllaç facilita molts les coses.
Ja l’he vist i m’ho he passat la mar de bé. La veu i la rauxa ja hi eren presents des de els primers anys i per sort ha millorat molt l’estil i ara és més cautelós i pulcre, però m’agrada que sigui valent i que s’atreveixi amb un repertori de tant compromís.
Hi ha perills, doncs una veu així, amb aquestes facultats corre el risc d’acceptar ofertes temptadores no del tot convenients en aquesta edat. Esperem que tingui les dosis justes de seny i rauxa.
He trobat un fragment del vídeo que ens has deixat a Youtube, el deixo aquí per engrescar als visitants
M'agradaM'agrada
Gràcies per aquest Youtube, que efectivament forma part del vídeo que us he deixat. D’aquesta manera es podrà apreciar com quan va començar i fins fa ben poc, no tenia l’estil depurat que ara tant ens agrada.
Espero que l’evolució segueixi
M'agradaM'agrada
Sempre m’ha interessat molt Bryan Hymel i conecto especialment be amb la seva expressivitat .Em va sorprendre la teva crítica força negativa del seu Enee que li varem veure plegats a Amsterdam.
https://ximo.wordpress.com/2010/04/07/les-troyens-a-amsterdam/
Segueixo sense poguer definir si és un tenor líric o lirico spinto (i m’han dit que a la Sele aquesta pregunta no caurà).El que sí que et puc dir és que el rol de Luigi sentit amb una veu d’aquestes caracteristiques té un plus especial.Potser perqué ja no és el “toro bravo” tipus Del Monaco i esdevé un ser fràgil , més humà i ajuda a comprendre que l’Opera ja no és patrimoni d’aquell que xiscla més fort, té mes volum o del que té el fiato més llarg. La culpa l’hem de donar a l’aprofundiment del text amb sobretitols ,llibrets traduits etc que ara per ara són de molt fácil acces i l’allau d’informació audio i video que tenim a l’abast.Aixó provoca una recerca de sentiments en els personatges que fa uns anys el públic no cercava i que grans interprets no els feien palesos (ni por asomo) i una facilitat de comparació que relativitza(aixó a Benet XVI no li agrada) tot alló que de petits ens varen volguer fer creure.Ja ho veus ens estem tornant més sofisticats, subtils, critics i potser més lliures.
M'agradaM'agrada
Reflexió avui especialment interessant, Dandini. Te la compro. I al Hymel també me´l compro, que se m´ha passat el recull en un no res. A veure si tenim sort i, ara que traurem uns calerons per Valdés, el fitxa el Barça i el podem tenir per aquí ben aviat (perquè com això depengui de les possibilitats econòmiques del Liceu… 😕 ).
M'agradaM'agrada
Gràcies per recordar-me el que tornaria a dir, sense deixar-me una coma, si veiés per primera vegada a Hymel i cantés com va cantar aquell Enees.
Per sort Hymel sembla que sigui un tenor estudiós, i va corregint allò que si veus el vídeo o escoltes l’àudio, podràs apreciar. Facultats ja en tenia moltes, però creu-me que no era el que és ara, com és lògic.
De fet, entre el Enees de Londres i el de Nova York, amb pocs mesos de diferència i trobo millora, per tant que a Amsterdam li posés pegues, tot i que no em va desagradar del tot.
Dit això, la reflexió que fas després l’he hagut de llegir tres o quatre vegades, ja em perdonaràs, no és dilluns però com si ho fos.
Després, si ho he entès bé, ens vens a dir que ara els cantants són molt més distingits, musicals que els d’abans, cosa amb la que no puc estar d’acord, primer perquè el Luigi de Hymel dista molt de ser el paradigma del millor Luigi, i després perquè en aquest rol anar a buscar subtileses em sembla excessiu. A Del Monaco que vols que et digui, sempre el trobaré a faltar.
Tot i així la llista de cantants del passat que cantaven molt millor que molts cantants d’ara és enorme i per no fer-me ni passat, ni exhaustiu em centraré amb el Luigi d’aquest Tabarro, que és potser el rol més groller que hagi escrit mai Puccini per a un tenor, al cap i a la fi un descarregador de moll, tot i que enlloc està escrit que qui faci aquest ofici no pugui ser un lector de Nietsche, anar a sopar al Racó d’en Cesc i ser un assidu de la Schubertíada de Vilabertran.
M’he entretingut a buscar Luigis antics, que ja no cantin, i ves per on jo els contractaria a tots per fer aquesta òpera, cap d’ells m’ha semblat menyspreable en aquest rol, i és que Dandini, aquest cop m’ho has posat molt fàcil.
Comencem per Del Monaco
Seguim amb Frederik Jagel
Un sorprenent Sandor Konya
Un ignoto Glauco Scarlini
Giacinto Prandelli
Peter Anders (en alemany)
Giuseppe DiStefano
Pedro Lavirgen
Carlo Cossutta
Gianfranco Cecchele
Giuseppe Giacomini
No volia ser exhaustiu, ho sento 🙂
M'agradaM'agrada
Em perdonaràs, Joaquim, que em fiqui jo ara pel mig (quins temps aquells de petit, quan sempre em ficava pel mig dels dos amics que es barallaven i indefectiblement m´emportava jo el cop de puny… 🙂 ), però a banda d´aquestes interpretacions d´aquest fragment per aquest i aquests cantant/s… no et convenç en absolut la idea (no sé si el copyright és també seu) llançada per Dandini? En genèric, i des del desconeixement més absolut de com es feien les coses en el passat i força minso de com es fan ara, m´ha semblat d´una lògica aplastant. Que se non è vero è ben trobato, vaja. Creus que non è vero en absolut? El nou públic de l´era de la informació no ha modificat en absolut la manera com es representa òpera avui dia respecte a fa com es feia fa setanta o vuitanta anys? Potser en altres aspectes sí (així de primeres penso ara en les escenografies) però no en els cantants? Digue´m la teva, que vull aprendre!
M'agradaM'agrada
És que parlem de coses subtilment diferents i aquesta diferència subtil per a mi suposa un raonament radicalment diferent al vostre.
Jo no parlo tant de com es presenta sinó de com es canta, que per a mi és més important i si no mira els exemples de Il Pirata i Iolanta, m’entens?
De fet l’òpera és principalment interpretació i per tant és el interpret i no el mitjà pel que t’arriba, qui ha de controlar les emocions que perceps. Lògicament una posada en escena és essencial, però quan en versió de concert et pots arribar a emocionar més que en una producció que et distancií en excés o que sigui directament un bunyol i t’ho esguerri definitivament tot, per a mi clarifica molt el debat.
Els nous mitjans, youtubes, òpera al cinema, Internet, òpera per telèfon, poden apropar-te tant que ho acabin desvirtuant, ja que tots estem d’acord que la veritable dimensió la trobes al teatre i en una representació. És aleshores quan perceps la veritable dimensió d’una veu i d’un interpret i això fa molts anys que és així, tants com TOTS, per tant la meva teoria divergeix de la vostra en un aspecte fonamental, els nous mitjans han canviat la manera com es representa, però no la manera de cantar, més influenciada en la seva evolució per altres aspectes. Un cantant no ho fa de diferent manera pel fet de que hi hagi un canal que l’apropa més al públic, ningú canta millor pel fet de que la representació es vegi via satèl·lit, ja que si fos així, tot el que veiem pel cinema seria magnífic i no és així.
No cal entrar en el perillós debat de si una senyora com Angela Meade té futur dubtós en el món de l`òpera actual, per la seva aparença poc adient pels nous formats, encara que la veu sigui molt més interessant que la de moltes sopranos o mezzos que poden ser portada de Interviu però que quan obren la boca, tenen poc que oferir.
Escoltant cantants com la Lehmann, Pertile, Thill, Flagstad, Tibbett, Stracciari, Ponselle, Gigli, Arangi-Lombardi, Ruffo, de Angelis, Pinza, Milanov, Christoff, Melchior, Tauber, Pasero, Schorr, Leider, no sé, n’hi ha tants de bons que emocionen tantíssim sense necessitat de veure’ls penjats dalt d’una grua o en alta definició, que trobo que ara que tenim precisament tants mitjans és una veritable pena, per no dir putada (pare perdoneu-me), que ens haguem de conformar en veure a mediocritats que aquests mitjans fan més “bones” del que realment són, gràcies a que en molts casos estan envoltats d’un embolcall enlluernador. Si mires les Tetralogies de Les Arts o el MET, que en molts ambients han motivat elogis per a mi incomprensibles i després t’escoltes (malauradament no hi ha un DVD dels Festivals de Bayreuth 53,56,57 o 58), perceps que alguna cosa no acaba d’anar bé. De la mateixa manera podríem fer un exercici verdià, igualment desolador, amb honrosos i digníssimes excepcions, però renoi, els mitjans ens faciliten tant les coses que al final acabes veient el llautó de tanta parafernàlia, i els mitjans que tant han fet canviar segons quines coses, posen en evidencia que a nivell teatral hem guanyat molt i que ens han apropat el gènere de manera admirable, però un nivell que no estic gaire segur que no acabi per alterar tant la realitat, que s’acabi exigint oficialment l’amplificació a la sales ja que el més important és que al públic li arribi tot perfecte.
Si del nou Rigoletto del MET acabem parlant més de la cridanera producció de Las Vegas que del cant, i quan volem escoltar un Rigoletto com cal anem a les gravacions de sempre, vol dir que en el desastrós passat continuem tenint la clau de moltes coses.
Si Las Vegas serveix per que algun dia algú descobreixi a Kraus, Bergonzi, Scotto, Mcneil, Dieskau, Stracciari, Bjorling, Callas o Pareto cantant Rigoletto, ja m’està bé. Oblidar que en la majoria d’aquests cantants hi ha veritables referències malgrat que la seva actuació escènica fos tan de cartró pedra com els decorats que els envoltaven, per a mi resulta trist.
Gaudeixo molt amb les noves tecnologies, però convé que també siguem crítics amb el present, tant com ho volem ser amb el passat, per acabar sent objectius i més savis.
No tot pot ser gaudi d’usar i tirar, al cap i a la fi molts cantants dels que ara nodreixen els cartellone dels teatres de primera, seran oblidats malgrat quedar per la posteritat gravats en formats molt luxosos.
L’òpera sense cantants, malgrat els director d’escena, no existeix.
M'agradaM'agrada
El què he escoltat no tot m’ha agradat, però crec arribarà ser un bon cantant si va ben aconsellat. És una veu de color bonic, en tendència a evolucionar per bé. ho va desmostrar amb l’Enees de l’òpera Les Troyens.
M'agradaM'agrada
És que el xicot s’ha anat polint, aquest era el motiu de l’apunt. Possiblement al 2000 so s’hagués presentat a un Viñas no hagués passat gaires rondes i ara ens agradaria molt tenir-lo la propera temporada. Han passat 14 anys, i sembla ser que els ha aprofitat.
Jo me’n alegro molt.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim!
Ja me l’he baixat. Ara em falta escoltar-lo. Segur que, malgrat la seva joventut, el trobaré molt bo.
Salut!
M'agradaM'agrada
AI! molt bo de bon cantant o de bon mosso (com diu en Folch i Torres)?
M'agradaM'agrada
UUff quants deures m’has posat.No ara en serio t’agraeixo molt la deferència.Ahir la nit els vaig sentir 1 sol cop i vaig escriure alguna nota en un paperet.Avui nit tinc una mica més de temps i puc respondre.
Del Monaco era una veu fabulosa pero les seves interpretacions en viu demostràven forces mancances.En aquest registre està fantàstic.
Frederik Jagel no m’ha agradat.De vegades no acaba d’afinar i la seva interpretació és poc interessant.
Sandor Konya m’ha encantat tant per la veu com per la sinceritat interpretativa que despren.L’estil és molt adient llevat d’alguna petita objecció.
Glauco Scarlini força be la veritat.
Giacinto Prandelli és la mar de correcta pero ni la seva ni la seva interpretació son massa rellevants.
Peter Anders m’ha agradat moltissim llástima que no ho cantés en italià.
Bastant insòlit el cas de Giuseppe di Stefano.Frases estranyement curtes i tallades de forma arbitraria i aprimant la veu on no cal fer-ho.
Pedro Lavirgen està força be malgrat que sempre l’he trobat bastant barruer tant per impostació, estil i portamentos.
Carlo Cossutta té una veu agradable pero el seu registre agut és massa temerós.
Gianfranco Cecchele tenia una molt bona veu pero la seva entrega era molt esporàdica.Aquí tracta d’imitar a Del Monaco sense assolir el mateix nivell
Giuseppe Giacomini és un cantant que estimo molt.El seu centre i greu
em resulten especialment admirables i molt expressius i l’agut en un bon dia era espectacular.
Bona nit
M'agradaM'agrada
Me’n alegro que t’hagin agradat algunes de les versions, jo també comparteixo alguna de les teves apreciacions, i que consti que he deixat a Giacomini pel final, ja que sé que el tens amb gran estima. 🙂
El Glauco Scarlini, que jo no coneixia de res es veu que era un tenor que feia paperets petits i havia vingut fins i tot al Liceu a fer-ne (anys cinquanta), segons a investigat en Fede. Tota una sorpresa, ja que segurament tampoc era tant com sembla en aquest fragment, que em va sorprendre.
M'agradaM'agrada
Concretamente, Glauco Scarlini cantó en el Liceu:
“Risurrezione” (Rosellini)-1952- El rol principal de Dimitri.
“Ave Maria” (Allegra)-1952- El rol principal de Bista.
“Miseria e nobilità” (Napoli)- 1954- (año de mi debut como espectador)- El rol secundario de Eugenio.
“La rondine” (Puccini)- 1954- el rol de Prunier (el segundo tenor)
“Debora e Jaele” (Pizzetti)- 1955- el rol secundario de Azriel.
“Otello” (Verdi)- el rol secundario de Casio (segundo tenor).
“Pagliacci” (Leoncavallo)- 1955- el rol secundario de Beppe
“Lucia di Lammermoor” (Donizetti)- 1955- el rol secundario de Arturo.
“El consul” (Menotti)- 1955-el rol secundario del Prestidigitador.
“Il Dibuk” (Rocca)- 1956-el rol secundario del Mensajero.
“La bohême” (Puccini)- 1956-los roles secundarios de Benoit y Alcindoro.
“La traviata” (Verdi)- 1956-el rol secundario de Gastone.
“Francesca da Rimini” (Zandonai)- 1956-el rol secundario de Malatestino (segundo tenor).
Por lo visto era un tenor especializado en estrenos y en roles de carácter, de segundo tenor o secundarios. Quizás llegó al Liceu demasiado tarde o nunca fue un primer tenor considerado. No he encontrado información para confirmarlo.
Sobre los datos arriba citados me he servido del siempre utilísimo “Anuari 1947/1997” que confeccionó Pau Nadal con tanta devoción, labor exhaustiva y extraordinario cariño.
M'agradaM'agrada
Очень жаль, что rapida стала недружественной к украинскому любителю классической музыки…. скачать невозможно.
M'agradaM'agrada
Better, please, choice a language easier to European Southerners to understand your welcome comment. What about English, French, Italian or even German? Thank you.
M'agradaM'agrada
The file can be downloaded without any restriction and daily download limit Rapid Share is not exhausted at this point.
The problem could be in your line of Internet or unknown limitations to their country.
I would appreciate if you please, you may wish to use in future communications in English, it will be easier for everyone.
M'agradaM'agrada