Deu anys sense dirigir l’OBC són molts anys per un mestre que va enlairar l’orquestra després de l’àrdua tasca iniciada pel mestre Decker, a uns nivells internacionals fins aleshores mai vistos i fins ara mai igualats.
Durant els anys que el mestre Lawrence Foster va estar al capdavant de l’orquestra la llista de solistes que van col·laborar i la projecció internacional que es va aconseguir no ha tingut parangó i per tant és incomprensible aquest buit enorme que ha produït la seva absència durant aquesta dècada, tan incomprensiblement desagraïda amb els ex-mestres titulars. Qui sap si dintre d’uns anys algú escriurà un llibre sobre el que realment ha passat a Barcelona a l’entorn de l’OBC, L’Auditori, els directors, els musics i també els gestors, ja que és tot un enigma que ha fet més mal que bé i potser encara és massa aviat per esbrinar-ho.
Que la temporada 2012-2013 sigui la del retorn dels darrers directors que ha tingut l’OBC és un motiu de satisfacció i agraïment als gestors actuals i al mestre Pablo González. Cal ser agraïts amb qui tant i tan bé ha fet per l’orquestra.
El programa escollit per aquest retorn ha estat integrat per la Desintegració morfològica de la Xacona de Bach de Xavier Montsalvatge, de qui el mestre Foster no ha deixat d’elogiar en totes les entrevistes que ha concedit aquests dies. Casualment Columna Música acaba d’editar un àlbum de quatre CD dedicat al músic gironí amb gravacions fetes en directe i la primera peça que inaugura aquest complert recull és justament la Desintegració amb l’OBC dirigida per Foster, això si, de fa uns quants anys.
L’OBC ara sona esplèndida, rotunda i brillant, fa goig, però a vegades cal controlar-la una mica per no acabar sotmetent amb l’excés sonor, l’oïda del públic, i crec que al mestre Foster no ha acabat de controlar-ho del tot. Qui sap si motivat per un cert nerviosisme motivat per el retard del primer violí en incorporar-se al concert, sent l’assistent en aquesta primera obra qui s’ha fet càrrec de la responsabilitat.
La segona obra triada per concloure la primera part, ja amb el concertino invitat (Igor Malinovski) ha estat el magnífic concert per a violoncel i orquestra en Si menor, op 104 d’Antonín Dvorák, i per a la part solista el mestre Foster ha vingut a Barcelona amb la violoncel·lista nord-americana Alisa Weilerstein, que ja va fer debutar aquí quan era quasi una adolescent.
El so de Weilerstein no és gaire gran, però és magnífic, extremadament sensible, càlid i molt acurat, amb un especial fascinació i cura en les notes emeses en pianissimo i meravellosament afinades i etèries. A la portentosa tècnica i agilitat, cal afegir-hi una expressivitat fàcil, gens artificiosa i molt natural. Els passatges concertants amb el clarinet i sobretot el primer violí, han estat una meravella d’equilibri i entesa, sent l’adagio ma non tropo el moment més propici per tal de que Weilerstein desplegués totes les seves extraordinàries virtuts, tècnica i sensibilitat, si bé serà difícil d’oblidar el tristíssim Lass’ mich allein abans de la coda final que clou el concert.
Meravellosa interpretació molt ben acompanyada per L’OBC, que ha fet tot el possible per no tapar mai a la solista.
Com acostuma a passar amb els solistes de celo, ha cercat en Bach l’obra idònia per agrair l’allau de merescuts i entusiasmats aplaudiments. Tria perfecta i bellíssima
A la segona part ens esperava la dramàtica quarta simfonia de Johannes Brahms i Foster va fer una versió esplèndida, amb el dos primers moviments carregats de tensió, amb un so sumptuós d’una corda en plena forma, tant en els contrabaixos, grans protagonistes, com a la resta de famílies. Exemplars també les trompes i menció especial per el solo de flauta d’André Cebrián, que va arrodonir una vigorosa interpretació , que si bé en algun moment podia semblar no absolutament sota control, com sempre m’han semblat les direccions del mestre nord-americà, si que va està impregnada de personalitat i caràcter, quelcom que aprecio molt més que la perfecta quadratura en algun moment puntual.
L’OBC és un instrument ideal per a directors que sàpiguen extraure tot el suc que els seus magnífics músics poden donar i el mestre Foster, amb evident satisfacció al final del concert, va atorgar personalitat i criteri a la seva interpretació, quelcom que el públic que pràcticament omplia L’Auditori, sempre agraeix i que es va evidenciar amb uns aplaudiments molt més compactes, intensos i unànimement perllongats del que és habitual fins i tot en els bons concerts.
Esperem que el mestre Foster no trigui gaires anys a tornar
IN FERNEM LAND 
Magnífic concert, una vegada més en una temporada que s’està demostant esplèndida, en execució, programació i solistes. I tenint en compte que encara en queden uns quans concerts per disfrutar (vegeu la programació i em donareu la raò) fa que l’il.lusió per anar a l’Auditori cada cap de setmana es mantingui en un nivell molt alt. A més, tenim aquesta vegada un entranyable i molt conegut visitant: Lawrence Foster, qui s’ha tret l’espina d’una última quarta de Brahms de fa uns anys que no li va sortir gens bé, ni a ell ni a l’oquestra. La música simfònica de Brahms, que exceptuant els seus característics passatges corals és densa i complexa, és una prova de foc per a qualsevol orquestra i ahir l’OBC i Foster la van passar amb nota. El sempre difícil tema inicial de l’allegro, difícil perque les cordes han de sonar d’entrada i en fred ben nítides i transparents, aquesta vegada aixi mateix les vaig escoltar. Potser desprès la cosa es va complicar una mica en aquest, ja dic, molt difícil moviment, però en tota la resta de l’obra l’execució i direcció va estar molt i molt bé. Bo sería que l’OBC invités molt més sovint a un director que a més de ser de cert prestigi ha estat director titular de la casa. Tots sortiriem guanyant, orquestra i públic.
I què dir de Alisa Weilerstein, en el meravellós concert de Dvorak? Doncs una meravella de so, d’expresivitat, de musicalitat. No és d’estranyar doncs que fins i tot un Barenboim quedés tan prendat que per fi es decidis a dirigir el concert d’Elgar. Em pregunto que deuria sentir el gran Barenboim mentres tornava a dirigir un concert tan colpidor per a la seva memòria! I quina responsabilitat la de Alisa d’acceptar aquest repte, difícilissim tècnicament i emotiu per el públic i aficionats que encara recordin a la tristament desapareguda Jaqueline du Prè! Doncs ahir Alisa ens va mostrar totes les perles, brillants i diamants que el concert de Dvorak conté! I van ser en els passatges lírics en piano i pianissim que aquesta formidable artista ens va atrapar amb el seu miraculós frec d’arc amb corda. Per a no oblidar, l’execució de les dues frases/laments etèries ascendents/descendents (excelses!) del violoncel desprès d’exposar el tema principal en l’inici de l’adagio, frases que tornen a sonar abans de la coda final. I per a no oblidar tampoc, l’execució de les dues llargues notes en calderó en l’allegro vivo del finale, iniciada la primera amb la dominant en pianíssim, mantinguda en piano i amb un lent però vigoròs crecendo resoldre en la tónica en ff (suspesa llargament tambè) i donant pas al tutti orquestral que tanca l’obra. A destacar tambè els dos curts (massa) concertants de tu a tu amb el violí solista en el darrer moviment executats primorosament i enèrgicament pel concertino invitat ahir (Igor Malinovski). En definitiva, una gran artista, per a un gran concert! Tambè, tambè ha de tornar tot sovint!
PD1: Segons el programa de mà la simfonia de Brahms no té scherzo. Doncs jo diria que ahir el vaig excoltar amb tota claradat. No sé. Algú que revisi el textes. No voldria jo llegir aviat que a una sagrada novena li manca un “cant de l’alegria”, a un colpidor réquiem el “libera me” o a una monumental octava un adagio dels de la casa. Potser faig un gra massa, però per si de cas.
PD2: Vaig conèixer a Elio. Un plaer.
M'agradaM'agrada
Magnífic concert i comentari a l’alçada. Moltes gràcies.
Respecte a Foster i a la seva titularitat amb l’OBC , hi havia compositors i obres que a mi no m’acabaven d’agradar, sobretot quan dirigia Beethoven, no recordo aquella quarta de Brahms que dius, però tampoc era sota el meu punt de vista un autor que li anés bé, sempre quedaven coses embastades, dubtoses, poc quadrades, mentre que quan dirigia el repertori francès els resultats eren espectaculars. Tenia por que ahir succeís el mateix, però malgrat algun petit dubte, el conjunt va ser esplèndid i l’orquestra va sonar magnífica, com ens té acostumats darrerament, però també va sonar amb la forta personalitat que el director va marcar i això sobrepassa la perfecta lectura d’altres vegades, quan a part de sonar molt bé, no passa res més. La corda, essencial per fer sonar a Brahms com a Brahms, va complir amb goig les expectatives.
Jo també vaig trobar a faltar l’Scherzo al programa i vaig pensar, calla no sigui cas que no tinguin els drets, com els oients de ràdio, que avui diumenge ens hem quedat amb les ganes d’escoltar i gravar a Alisa Weilerstein, però la DECCA gelosa de la perla que té, no deixa que corrin gravacions seves sense que ells cobrin un cèntim d’euro. Per sort vam escoltar l’Scherzo encara que el responsable dels programes de mà s’ho hauria de fer mirar.
Quin luxe tenir-te com a comentarista!
M'agradaM'agrada
El que és un veritable luxe és poder llegir, a les poques hores de sonar l’última nota, una crònica sobre un concert (o una òpera) i a més poder dir un la seva. Això sí que no té preu.
M'agradaM'agrada
Molt d’acord la crònica d’aquest concert d’en Joaquim i el posterior comentari d’en Josep Olivé són un luxe asiàtic que aquest matí m’han amenitzat l’esmorzar i a anys llum de qualsevol “cosa” que dos dies després es pugui llegir a la premsa convencional. Jo hi he anat avui diumenge i tot i no entendre-hi molt em queda un dubte: De debó creieu necessària aquesta desfilada de primers violins? Tant es va notar l’absència del convidat a la peça de Montsalvatge?Era necessari portar-lo? Avui ha tingut moments… res greu però que no sigui subsanable amb més assaigs amb l’orquestra però bé potser en llegir la crònica abans d’anar-hi tenia posatel llistó molt alt.
M'agradaM'agrada
És ben veritat que la “rotació” de concertinos ha estat i és alta tots aquets anys des de que Angel Jesús García va deixar l’OBC. És bo? És dolent? Doncs no sé que respondre. En principi no és (diguem) “saludable” però el que passa és que en la majoria dels casos he vist un grau d’implicació, entusiasme i integració amb l’orquestra en molts dels invitats que aquesta sensación d’interinitat fins i tot m’ha arribat a semblar bona. Altra cosa, com bé dius, és que probablement aquest alt grau d’alternança resulti desfavorable en la part económica. En teoría aquest any la cosa s’ha de normalitzar, segons es va poder llegir en la mateixa web de l’auditori que t’adjunto. Exceptuant el primer moviment de la simfonia no vaig copsar desajustos orquestra-concertino en el concert d’aquest cap de setmana.
http://www.obc.cat/ct/landing/roberto-gonzalez
M'agradaM'agrada
Hauran d’inventar-se una martingala per fer-ho, ja que no es pot contractar a ningú, ni fer convocatòria de places vacants, per Llei, mesura ideal per millorar l’atur, oi?
M'agradaM'agrada
Mhhh sí, gràcies… ho he llegit en algun lloc però em sembla que (pel nombre de concerts q he assistit enguany el nostre lloc de concertino, convidats a banda, és com a mínim bicèfal: el de l’article que adjuntes i un d’italià (Rossi em sembla) També he llegit en alguna banda el que diu en Joaquim sobre la cobertura de places vacants. La pregunta era
més aviat: Dels que tenim en nòmina: assistents, segons violins… cap pot assumir el rol en cap concert? i ja posats no podríem reeditar aquells concerts en què es portava un director i un dels membres de l’orquestra ens oferia 3 concerts amb el que això suposava d’estalvi, formació, prestigi i familiarització membres orquestra-públic?
Tant vàreu notar la manca d’un concertino convidat a la peça de Montsalvatge els que hi vàreu assistir divendres? No se’n hauria sortit amb el Bártok?(on hauria donat el millor de si davant del repte que això suposa) No hauria estat suficient per fer el Brahms?
No hi havia caigut però tornes a tenir raó Josep: hi ha una forta implicació entre els primers violins convidats i l’OBC que es tradueix també en un reconeixement sistemàtic per part del públic en forma d’aplaudiments. Però tenir un primer violí titular a banda de donar cohesió a l’orquestra es tradueix també en més hores d’assaig, més “ajustos” en directe i a donar-li una personalitat pròpia a l’orquestra. I més ara que ja tens un director més o menys assentat i sembla que s’hi han anat acostumant.
Per acabar la carta als reis demanaria també un orgue i per recaudar fons programaria la 3ª simfonia de Saint-Saëns i portaria en Pascal Comelade, amb algun dels orgues de joguina que deu tenir el museu de la música, com a solista. Em faria il·lu escoltar-la algun cop en directe.
M'agradaM'agrada
La manca de concertino a la peça de Montsalvatge va ser dissabte i el que es va notar va ser un retard a l’hora de començar, un canvi estratègic de tota la família dels violins primers, un despiste generalitzat del públic que va aplaudir l’entrada de l’encarregat d’orquestra pensant-se que era el primer violí quan va donar ordres als seus companys de ressituar-se, fet que potser desmunta la teoria del reconeixement, precisament per no reconèixer a un violinista vetarà de la casa. Possiblement tot això va descentrar una mica la interpretació de la magnífica desintegració de la xacona.
La carta del reis, suposo que serà atesa per ses majestats a la cavalcada del 2030. Ah! i la idea del Pascal Comelade em sembla genial!
M'agradaM'agrada
Segurament és car i segurament no és pot contractar a un concertino, ja que com va dir Pablo González a la presentació de la temporada, la Llei del 31/12/2011 de contractació, impedia omplir els buits (molts) que té l’OBC.
Cada dia és un món, això no és una pel·lícula que sempre és igual, segurament els petits moments també hi eren dissabte, però el conjunt em va semblar molt satisfactori.
M'agradaM'agrada
Veig per la resposta al comentari d’en Josep Olivé (per raons obvies, millor que no li demanen que faci un blog) que també t’ha agradat mes del que em semblava per el to de la teva crònica. Avui diumenge, per mi han estat tots fantàstics, els compositors (també artistes 😉 ) Foster y la OBC. Y a Alisa Weilerstein li dono el meu vot com a millor solista del que portem de temporada.
M'agradaM'agrada
Jo ja vaig demanar-li, seria un luxe més.
🙂
Em va agradar molt el concert, el Dvorák sensacional i Brahms també.
L’OBC necessita personalitat, demana a crits personalitat
M'agradaM'agrada
El plar va ser mutu, Josep. És maco això de conèixer en persona als infernems més fidels després de llegir tants i tants comentaris vostres. També va ser un plaer poder felicitar en persona durant la mitja part a un altre Josep (Fuster) després de la seva magnífica intervenció en la primera part del concert.
Certament va ser un concert magnífic. Jo no havia sentit mai l’OBC dirigida per Foster i em va semblar un molt bon director capaç d’aprofitar el gran potencial de l’orquestra.
Molt interessants els detalls interpretatius que comentes. No em vaig fixar amb les frases de l’adagio però si que em van cridar molt l’atenció les dues notes finals, amb un pas d’arc i un crescendo sensacionals. Fer que una bona melodia soni bé és fàcil, fer música simplement amb dues notes no tant, i aquí es noten els bons artistes.
Jo ja vaig sentir a Weilerstein el passat dimecres a la sala Oriol Martorell interpretant, entre altres, la sensacional sonata de Rachmaninov. Em va agradar molt (el so era molt més càlid i ple que no pas a la sala Pau Casals), tanmateix li vaig notar alguns detalls que no em van agradar massa i que va repetir en el concert de Dvorák. Trobo que abusa dels portamenti (m’imagino que la llarga distància entre notes en les cordes del violoncel sovint hi obliga, però he sentit altres interpretacions més “netes” en aquest sentit) i accentua molt els canvis d’arc. Ja se que poden semblar foteses, però són recursos expressius que quan s’utilitzen massa (com l’excés de vibrat d’alguns violinistes) m’acaben cansant.
M'agradaM'agrada
A mi aquests recursos expressius en el concert de Dvorak no em van molestar gens, ara si sempre ho toca tot així potser m’avorriria. Tinc ganes d’escoltar la versió del concert d’Elgar amb Barenboim
M'agradaM'agrada
Muy felíz reencuentro con un Lawrence Foster que a mí me dejó un excelente recuerdo por su labor general al frente de una orquesta que no estaba entonces en las excelentes condiciones que está ahora y que cuando en la actualidad es dirigida por buenas batutas entrega lo mejor de sí misma.
Ayer la OBC sonó brillantísima.
Hoy el público acaba de aplaudir inadecuadamente al final de un movimiento de la 4ª de Brahms. Estamos perdiendo el “OREMUS” o es que el público barcelonés no está tan preparado como creemos?
M'agradaM'agrada
No estem tan preparats, Colbran. Si a la gent li posen al programa que la simfonia té tres moviments (i no quatre), a la tercera pausa aplaudeixen. Foster ha estat molt ràpid, aplaudint també lleugerament als músics, com si haguès estat un reconeixement del públic a la seva tasca, i la pífia ha quedat molt ben reconduïda.
A banda d´això, penso que ha estat un gran concert. El Montsalvatge l´he gaudit moltíssim. El concert per a violocel m´arriba molt. Llàstima que a vegades m´ha costat acabar de sentir Weilerstein. I Brahms ja m´ha agafat una mica cansat, però tot i això concerts així sempre que vulguin. La veritat és que l´OBC hi ha dies que sona molt be. Que duri!
M'agradaM'agrada
No havia entès el detall de Foster, boníssim.
M'agradaM'agrada
Aquest matí ja anàvem predisposats perquè aquest concert de cello i orquestra juntament amb el de Elgar estan dins dels nostres favorits. Però la interpretació d’Alisa Weilerstein ha superat les nostres expectatives. Els diàlegs amb el primer violí han estat d’una bellesa i emoció difícil d’oblidar.
Magnifica la interpretació del concert de Brahms. L’OBC està en estat de gràcia i nosaltres els afeccionats gaudint d’una gran temporada.
M'agradaM'agrada
Una orquestra necessita d’estímuls per excel·lir, i sense dubte Foster i Weilerstein són estímuls potents.
Esperem que malgrat la precarietat econòmica que ens envolta, els gestors de l’OBC tinguin l’enginy necessari superar-ho, l’afluència de públic (malgrat aquest cap de setmana) no ajuda gaire, per tant de cara la temporada vinent ho haurien de redreçar, no es tracta tant sols de que surtin els números, és tracta de que la temporada de l’orquestra la pugui gaudir la més gran quantitat de públic possible i a vegades sembla que amb la rendibilitat econòmica n’hi hagi prou.
M'agradaM'agrada
Molt bon concert el d’avui, no he pogut evitar emocionar-me ja en un principi en apareixer el Mestre Foster, feia molt temps que no gaudía d’un concert dirigit per ell, el recordava d’una manera molt possitiva ….. avui ha quedat demostrat que el públic el considera d’una manera especial amb els llargs i càlids aplaudiments….
Tenía moltes ganes de escoltar en viu a Weilerstein, fa uns dies van passar una interpretació d’ella a Cat-Música i van comentar les delícies de la seva virtuositat, i no van exagerar gens ni mica……
Encara que aquesta temporada no he assistit a gran part dels concerts de OBC estic d’acord amb Jose Luis, penso que ha estat la solista més virtuosa i emotiva fins ara, per cert….. segueixo sense entendre el fatal comportament del pùblic ( especialment pati de butaques ) si la solista que tantíssim ens ha agradat ens regala una propina es de molt mal gust al acabar aixecarse i marxar abans que l’intérprete faci les salutacions, en aquest moment ens toca agraïr-li ……. El gest d’aquestes persones molesta, es groller i mostra una gran falta de respecte, si fessin l’ejercici de cronometrar el temps veurien clarament que es tracte d’una pérdua d’un parell de minuts, la diferencia está en ser un públic respetuós es a dir “normal”
El tema dels aplaudiments quan no toca…un altre ….. i jo em pregunto….. perque tanta presa ? estaría bé repartir unes paperetes amb consells o instruccions per disfrutar al máxim d’un bon concert de Clàssica. ( m’ofereixo voluntaria….)
Bé deixant de costat les coses “lletges” el concert ha estt fantástic, felicitacions per la orquestra, solistes, i per el retorn del Mestre Foster, esperem que torni aviat…
M'agradaM'agrada
Els aplaudiments fora de temps potser eren motivats pels papers (és a dir, programa) que resumia la quarta simfonia en tres moviments, i el públic molt diligent, compte les pauses (suposo que els estossecs que es produeixen entre moviments el serveix de guia) i malgrat que la quarta de Brahms sempre he cregut que era de repertori, o bé el públic era molt ignorant, o el tercer moviment els va semblar magnífic i no van poder evitar aplaudir, com acostuma a passar després del tercer moviment de la Patètica, tot i ser coneixedors que en faltava un altre 😳
La marxa del públic a la mitja part és més greu, ja que no hi ha l’excusa del pàrquing, o potser anaven a fer cua per tal de que l’artista a qui feien un lleig, els signés el un CD dedicat a la paradeta que cada vegada és més habitual?.
Un petó Glòria, nosaltres no som d’eixe món.
M'agradaM'agrada
Un comentari al marge
Us recordo que Foster no va marxar pel seu gust. Li van fer el llit un aspre llit, entre altres, algun crític que va atacar l’OBC amb una crueltat gairebé semblant a la que va regalar a l’época d’OUE, però llavors recolzat en un fort clan musical que va gaudir de bastant poder durant una certa época a casa nostra.
El que és clar és que mai haviem, ni hem tingut després, tant i tants solistes de la categoria dels que ens visitàvem llavors i també que l’OBC visités triomfalment Nova York, Londres i Amsterdam, deu n’hi do!!!!
No era tan dolent en Foster, i més si comparem aquests temps que ens toquen viure a l’Auditori
M'agradaM'agrada
En aquest sentit són molt interessants les entrevistes que li han fet en un parell de diaris. Foster diu les coses molt educadament però amb contundència. No pretenc encetar de nou un tema que ja hem discutit en altres ocasions, però no em puc estar de destacar una de les declaracions de Foster que trobo genial: “Admiro a Pablo González porque no le asusta invitar a buenos directores que pueden hacerlo mejor que él”.
M'agradaM'agrada
Possiblement sigui una de les poques virtuts (musicals, esclar) que em fan reconciliar amb l’actual conductor de l’OBC
M'agradaM'agrada
No crec que sigui mèrit seu convidar-los ni que els proposi ell ni que tingui dret a veto ni que sigui gens original fent-ho, em sembla més aviat un arrelat costum a la casa.
M'agradaM'agrada
Jo crec que González no intervé gaire amb els directors, li deuen proposar i ell accepta. El millor regal que li poden haver fet a la vida és donar-li la titularitat de l’OBC.
M'agradaM'agrada
Que vols dir que algú ha marxat pel seu gust de l’OBC?
L’època Foster va ser un luxe, ningú ha dit que fos dolent, jo no ho he llegit, però a mi m’agradava més en un repertori que en un altre, com de fet ha passat amb tots els directors, bé algun no m’ha agradat amb quasi cap repertori, però això ja forma part del passat. Pel que fa al present…podria ser molt millor
M'agradaM'agrada
Sempre podria ser millor és clar! Però enguany em sembla que l’OBC està sonant molt bé (diria fins i tot inusitadament bé) com així es pot apreciar a la sala i ho recullen les teves crítiques i molts dels comentaris. Una altra cosa per a mi és qui ha de dirigir-la? Algú que pugui aportar-hi moltes hores de treball? o algú que pugui aportar-hi idees amb un assistent i quatre o cinc assaigs? En els seus respectius repertoris m’agraden tots els que he escoltat. Vull dir allò de que no hi ha “guapa sin su pero ni fea sin su aquel” del Martínez Izquierdo per exemple destacaria els compositors contemporanis.Em sembla que amb la substitució pel Pablo González es va perdre una oportunitat de donar-li personalitat pròpia en aquest camp a l’orquestra, però potser el fet de tornar al repertori més clàssic ve motivat pel pagament de drets d’autors jo que sé! A mi com a espectador ja m’està bé així perquè sóc de gustos eclèctics ara bé si fos músic…
M'agradaM'agrada
Si moltes hores de treball no donen fruit, són estèrils. Un director pot fer un gran treball si té les coses molt clares.
De fet amb Minkovski crec que va anar molt bé (malauradament me’l vaig perdre), i el director francès va fer pocs assaigs per un problema imprevist de salud.
L’època d’Ernest Martínez Izquierdo va ser molt trista, per molts conceptes.
M'agradaM'agrada
Sí, a mi em va agradar molt l’orquestra el diumenge amb Minkovski. De fet, el que portem d’any m’està agradant especialment amb independència del solista i del director tret del concert per orquestra de Bártok amb el titular que, ni esforçant-me, sé trobar millor que Martínez Izquierdo. Enyoro a Oue que tampoc assajava gaire segons deien 😀
Tindrem crítica del seu Bruckner?
M'agradaM'agrada
Intentaré no perdrem el concert del mestre Oue, tot i que no sé si Bruckner és el compositor que li escau millor. 🙂
M'agradaM'agrada