IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: DIE WALKÜRE


Die Walküre acte 3er final. Producció de Robert Lepage Foto: Yves Renaud/Metropolitan Opera

Tot just iniciat el dia d’avui, acabava la temporada del MET al cinema que tantes alegries ens ha donat i que amb aquesta Die Walküre d’un altíssim nivell, certifica per si algú ho posava en dubte, que el teatre novaiorquès és el primer teatre del món operístic.

La funció ha començat amb prop de tres quarts d’hora de retard per uns problemes informàtics, cosa que ha demorat en excés l’acabament, ja que els entreactes de quasi tres quarts d’hora cadascun excedien d’allò que hauria de ser normal, ja que no et dóna temps a menjar quelcom amb la mínima tranquil·litat i per altre part allargassa en excés la durada global de l’espectacle.

Ja n’havíem parlat a In Fernem Land de la primera funció d’aquestes representacions, però la que acabem de veure ha millorat en els aspectes millorables i ha mantingut per altre part, els grans valors que ja es mostraven a la nit de l’estrena.

James Levine en un estat de precarietat física molt notable, malgrat la discreció de les càmeres de televisió en mostrar les seves entrades al fossar, ha dirigit de manera commovedora. Per a mi el primer acte ha estat massa lent, però tot i així ha tret de la magnífica orquestra sons i emocions difícilment oblidables, amb un final del tercer acte sensacional.

Pocs directors coneixen tan bé una orquestra com ell la del MET, i poc directors poden fer 2.248 funcions en un teatre, que és el que ell portava fins avui. El resultat, per sobre de les predileccions, de les dèries, de les fílies o les fòbies que podem tenir, és d’una musicalitat i teatralitat extraordinària i denota en el conjunt, orquestra i cantants, que en una representació així, és fa molt bona música.

Us esgotaria si hagués d’enumerar els moments que el mestre Levine ha fet que parés atenció especial en el seu minuciós i ric treball, amb frases d’una estructuració dramàtica intensa durant tot el segon acte especialment ben resolt, des de la climàtica entrada, al dramàtic final.

La direcció del monòleg de Wotan, segurament també gràcies a Terfel, m’ha semblat molt intens i diferent de les altres versions que tinc dirigides per ell, on la progressió decau i tan sols remunta esplèndidament en les parts conclusives. Ahir no va ser així, i potser va ser en el segon acte on vaig gaudir més de la sapiència del mestre Levine, amb un anunci de la mort d’intensitat creixent, precedit de les frases de Siegmund i Sieglinde acompanyades amb teatral i intensa tensió.

Al tercer acte i després de l’esperada cavalcada, el mestre Levine va treure allò que ja li coneixem, i les grans frases orquestrals, càlides i intenses  van lluir quasi amb luxúria sonora, amb una corda d’unes sonoritats avellutades i un gruix envejable, per no parlar de l’esclatant i resplandent secció de metall.

Si alguna cosa li retrec és que hagi deixat que els cantants s’hagin excedit, però d’això ja en parlaré. Jo m’hagués estimat més una certa contenció i concepció més wagneriana dels personatges de Wotan i Fricka, creient que amb un altre director més “rígid” i amb els grans cantants i veus que tenia a disposició, es podia ser més escrupolós.

No és el meu director predilecte, però després d’una funció com la d’aquesta Walküre pocs però puc posar-li. No cal dir que el teatre s’ensorra cada vegada que surt a dirigir, i al final, des de el fossar, car no pot ni pujar a rebre els aplaudiments a l’escenari, va comprovar com el seu públic l’estima i l’honora.

Reunir un equip vocal com el que ha reunit el MET per aquesta funció no és gens fàcil i molt poc millorable. Aquest grandiós nivell que hom desitjaria per Bayreuth ha fet que la funció fos referencial en el panorama actual del cant wagnerià i amb lleugeríssimes variacions a gust del consumidor, impossible de millorar.

Deborah Voigt, a qui sempre poso pegues, m’ha agradat molt més del que em pensava i més del que vaig escoltar el primer dia. La veu és certament ingrata, amb unes emissions molestes amb els “e” i les “i”, sempre tan conflictives, però és una cantant notable, amb un instint teatral molt evident i per sobre de tot, implicada i disciplinada. Ella ja deu saber que no tindrà mai la tràgica humanitat d’una Varnay o la brillantor mercurial d’una Nilsson, però en canvi, tenint uns mitjans molt més modestos, em va semblar molt honesta i a moments francament convincent, sobretot quan la veu no s’ha de bellugar del registre central i greu.

L’espectacular i problemàtica sortida del segon acte no és bona, i ella va fer uns quants trucs per sortint-se dignament, amb una rialla inclosa, de dubtosa eficàcia teatral, ara bé, amb el gran duo amb Siegmund em va entusiasmar, de fet és on em va agradar més, denotant una graduació emocional molt ben feta i convincent. Al tercer acte, tot i estar molt intensa, la veu sonava massa ingrata i vaig trobar a faltar un cert trasbals emotiu, però repeteixo que em va agradar molt més del que em pensava.

Bryn Terfel, en un estat vocal perfecte, fa un Wotan impressionant, amb una exhibició de mitjans sorprenent, però jo no puc estar del tot d’acord amb el personatge tal i com el representa i sobretot diu.

Wotan és un Déu, molt calçasses però un Déu. No pot estar permanent irat, no pot ser tan histriònic, amb una declamació permanentment crispada, abusant d’algun so obert que li resta la noblesa que mai hauria de perdre. Pot estar molt enfadat, però hauria de conservar l’elegància consubstancial al personatge que interpreta. Wotan pot ser un cretí, però mai pot semblar malvat i la declamació de Terfel no s’ajusta a la meva manera d’entendre aquest personatge tan polièdric. El Wotan de Terfel sembla tot d’una peça, és clar que per sort, en el moment crucial de besar a la filla per sotmetre-la al son profund, va fer el canvi tan desitjat. És per això que jo demanava una implicació més intensa del director musical, de fet Levine ho aconseguia amb James Morris, un Wotan notable, però molt més discret que Terfel, aconseguint aquesta matisació i aquesta varietat de registres, però potser la personalitat del baix baríton gal·lès és molt més indomable. M’agradaria molt veure’l en una versió dirigida per Thieleman. El seu final del tercer acte, amb una resistència vocal portentosa m’ha captivat.

Ahir Rob V. un infenemlandaire, em va deixar un comentari en l’apunt dedicat al primer Siegmund de Jonas Kaufmann, molt preocupant, on em deia que Eva-Maria Westbroek l’eminent soprano holandesa, després d’aquestes Sieglindes novaiorqueses, es prenia una temporada de descans degut a un problemes indefinits i per tant anul·lava les funcions previstes al Liceu d’Ariane et Barbebleue, l’esperada òpera (ara una miqueta menys) que representava el seu debut al teatre barcelonès.

Escoltant la seva Sieglinde em costa entendre que s’hagi de prendre aquest descans, ja que no he sabut trobar res que denotés fatiga o problemes vocals evidents. La veu sona preciosa, molt homogènia i controlada, sense vibratos o perilloses oscil·lacios. La seva Sieglinde és intensa i passional, amb molta força i fa preveure una futura Brünnhilde que potser no arribarà mai, ja que l’agut de la Westbroek, com la de tots els cantants amb un centre tan generós, és problemàtic. És clar que cantants amb similitud de registre ho han intentat, i algunes amb resultats notables. De fet en molts moments sembla més Brünnhilde ella que no pas Voigt.

Wagner la farceix de moments gloriosos en els tres actes, per bé que és en el primer on té la gran actuació, que ella ha aprofitat fins al més petit detall. També en el seu emocionant i esperat comiat “O hehrstes Wunder! Herrliche Maid!” ha deixat constància de la gran categoria com a cantant i artista, oferint amb el seu esplèndid cant la necessària intensitat per commoure. Poques sopranos poden compatir avui en dia, amb la Sieglinde d’Eva-Maria Westbroek.

Tan de bo aquest repòs tan dolorós per a tots els liceistes, ens la torni amb més plenitud si cal.

M’entusiasme el Siegmund de Jonas Kaufmann. D’entrada us diré que he notat alguna que altre desafinada durant el primer acte. Res greu, però si ho ha fet. s’ha de dir.

Feia molt temps que un Siegmund d’aspecte tan juvenil, cantava amb aquesta naturalitat i aparent facilitat. la veu sona lliure, gens engolada o entubada, retrets que tot sovint esgrimeixen tots aquells que posen en dubte la vàlua d’aquest gran tenor.

És ben curiós que quan canta el repertori alemany, la veu soni més natural i en canvi en el repertori italià, costi identificar-lo com a tenor (quart acte de l’Adriana Lecouvreur). Ell s’ha fet preguntar per Plácido Domingo, que compartia el mestre de cerimònies amb Joyce DiDonato, al respecte de la varietat d’estils i repertoris, dient que pel bé de la seva veu no es vol encasellar en aquest repertori i jo insisteixo en la meva. És la seva veu i la seva carrera, poca cosa puc i haig de dir-li, però senzillament, entre el Cavarossi i el Siegmund, no hi ha color.

Em sembla molt curiós i digne d’estudi que després de fer Siegmund canti la propera temporada del MET, Faust i Parsifal. Sense cap mena de dubte caldrà escoltar-lo en l’òpera de Gounod, ja que en el repertori francès també m’agrada, però res a veure, de ben segur, amb la interpretació que ens espera del foll pur.

Pels aplaudiments rebuts, semblava, a part de Levine, ell fos el gran triomfador.

La Fricka de Stephanie Blythe és difícil de valorar. Vocalment espectacular, tot i la tendència de la mezzosoprano nord-americana, de fer servir tres veus diferents. Quasi sopreneja i després és capaç de arribar a notes totalment acontraltades. La veu en qualsevol d’aquests tres registres és atractiva, i en el seu centre, francament bonica. El seu cant wagnerià és més discutible, ja que m’ha semblat més verista que no pas veritablement germànica i els plors per convèncer al seu marit, que ha de castigar als incestuosos germans, m’ha semblat fora de to. No sé si és una idea de Lepage o d’ella mateixa, però aquí el mestre Levine hagués hagut de imposar un criteri molt més estricta. Fricka és poderosa i moralment molt més forta que el seu marit, mai pot utilitzar un mètode tan terrenal per fer xantatge a Wotan. Fricka posseeix l’autoritat de la moral estricta i de les conviccions aferrades, de militar en un partit polític, diguem que seria una conservadora de manual.

Tinc a la memòria altres Fricka molt més convincents, malgrat que potser no lluïssin  una veu tan espectacular. Les seves dimensions escèniques i la solució per no fer-la moure, a part del ridícul vestuari i pitjor perruca, li resten punts en la meva valoració.

El Hunding de Hans-Peter Konig és temible, com ha de ser, tot i que em va agradar molt més el seu Gurnemanz liceista. És, no hi ha cap dubte, un baix imponent.

Magnífiques les vuit valquíries, amb veus importants i cant ben concertat, no sempre fàcil d’assolir, malgrat la importància de les veus.

Pel que fa a la producció de Robert Lepage, la veritat és que per Die Walküre, la més difícil de les quatre, la producció tecnològicament tan complexa, no llueix gens, tret del final (fotografia de capçalera).

Lepage, que a Das Rheingold semblava que tenia més cura dels cantants, a la primera jornada els ha oblidat, deixant que ells vagin fent, mentre que ell sembla preocupar-se per donar sentit a la passarel·la hidràulica.

Al primer acte no tenia sentit el canvi sobtat de la nit hivernal al verd primaveral, abans del cant de Siegmund, com tampoc m’ha semblat gens reeixida la solució de les projeccions de les situacions que s’expliquen en els diferents relats del passat.

Ja ho hem dit alguna que altre vegada, els directors d’escena tenen por que el públic s’avorreixi, oblidant que el públic és principalment un gran amant de la música i el cant, i que qualsevol cosa que posi en risc als cantants, no és ben acceptat. Ells en canvi continuen amb la seva dèria de intentar que escena passin coses, malgrat que com succeeix a Die Walküre, l’acció en molts moments és nul·la.

Wieland Wagner, que amb el que ha costat aquest muntatge hagués fet cinc festivals, ho tenia clar, i les seves concepcions escèniques avui encara semblen modernes, mentre que les de Lepage quan es rovelli la passarel·la o s’espatlli el sistema informàtic, com ahir, passaran a millor vida.

Tampoc m’ha agradat l’ull de Wotan durant el monòleg del segon acte i molt menys la ridícula cavalcada que ha motivat els incomprensibles aplaudiments del públic. Tan sols la solució pel foc màgic m’ha semblat molt brillant, però francament, molt poca cosa per quasi quatre hores d’espectacle.

Menció a part mereix l’horrorós vestuari dissenyat per François St-Aubin, que semblava aprofitat de l’antiga producció de Otto Schenk. Les perruques encara són pitjor, i l’entrada de Fricka, amb la trona digne del patge del Reis Mags d’Orient, però amb unes cornamentes sospitoses, és ridicul.

Una producció que pretén ser moderna, no pot utilitzar aquelles cuirasses platejades, aquells tocats alats més propis de bijuteria barata i sobretot un Nothung més pròpia d’un Conan el barbar ben tronat.

Incomprensible que entre tanta i tanta tecnologia hidràulica, s’hagin descuidat d’un aspecte tan important que desllueix la part visual d’un espectacle musicalment notabilíssim.

La realització televisiva era molt millorable, amb moviments de càmera i enfocaments discutibles, així com amb alguna despistada notable del realitzador, mostrant una càmera bellugant-se en mig de l’escena, que res tenia a veure amb els planells oscil·lants ideats per Carl Fillion.

Metropolitan Opera House
14 de maig de 2011. Matinee

DIE WALKÜRE
Richard Wagner

Brünnhilde…………..Deborah Voigt
Siegmund…………….Jonas Kaufmann
Sieglinde……………Eva-Maria Westbroek
Wotan……………….Bryn Terfel
Fricka………………Stephanie Blythe
Hunding……………..Hans-Peter König
Gerhilde…………….Kelly Cae Hogan
Grimgerde……………Mary Ann McCormick
Helmwige…………….Molly Fillmore
Ortlinde…………….Wendy Bryn Harmer
Rossweisse…………..Lindsay Ammann
Schwertleite…………Mary Phillips
Siegrune…………….Eve Gigliotti
Waltraute……………Marjorie Elinor Dix

Conductor……………James Levine

Production…………..Robert Lepage
Associate Director……Neilson Vignola
Set Designer…………Carl Fillion
Costume Designer……..François St-Aubin
Lighting Designer…….Etienne Boucher
Video Image Artist……Boris Firquet
TV Director………….Gary Halvorson

La propera temporada ens promet emocions i títols de gran interès. Si la crisi no ens ha acabat de rematar hi tornarem, ja que la iniciativa, malgrat alguns aspectes discutibles, és totalment satisfactòria i la gent ho ha entès perfectament emplenant dues sales que de ben segur s’incrementaran.

ACTUALITZACIÓ:

Aquí us deixo els enllaços per baixar-vos l’àudio de la representació del dia 14/05/2011.

21 comments

  1. Rob V.

    Very nice review, Joaquim, at such short notice and, undoubtedly, having suffered some distress by the Westbroek cancellation. I thought she was better then you might expect from someone who is suffering from health issues. But I get the impression, at moments, she’s kind of holding back, not going all the way. Increased vibrato, a bit. I do think these health issues are voice related. She needs a little rest, I think. Although I imagine, and I can understand, you would rather like her to do this at some later point. She can do a better Sieglinde, I think. Her second act was fantastic, by the way. I still have some doubts about the Kaufmann Siegmund. He has a beautiful voice, no doubt about it, but his first act lacks vocal richness, flexibility. It’s way to monotonous, to my ears. It just does’n’t really get to me. And I think it should. Also, as to his acting, I wouldn’t say it’s impressive. He has a way of singing almost with his eyes closed. I wouldn’t care listening to audio, but in HD close-up it’s just something I notice. But, considering this being his first Siegmund, I’m very curious to see how he’ll do in a few years.

    M'agrada

  2. jaumeM

    com quasi sempre d’acord amb tot.si, varem disfrutar molt i si no fos per el excesiu volum dels altaveus del teatre hagues estat perfecte

    M'agrada

  3. Leonora

    Un apunte rápido: los “problemas informáticos” también existieron por radio, ya que se escuchaba la charla-diálogo de relleno de los presentadores pero empezó 45 minutos más tarde. Quien más me gustó(aquí, sí), Kaufmann y Voigt me agradó mucho.¡Saludos!

    M'agrada

  4. dandini

    Desde el punt de vista musical i vocal una Walkiria monumental ,històrica i potser podriem afagir del Segle.Per mí (com ja et vaig comentar personalment)Bryn Terfel és un autèntic geni.Ell sap passar del forte declamat i arrauxat al matis,pianíssim,i a l’elegància del fraseig mozartià com cap Wotan que jo haigi sentit mai.A banda d’aixó té sempre aquest neguit per ser expressiu i donar intenció al fraseig que ens fa descobrir frases que passaven desapercebudes.(Desde el punt de vista vocal i interpretatiu millor que en el Wotan que li vaig veure al ROH) Al seu costat un equip de cantants excel·lents començant pel Siegmund de Jonas Kaufmann extraordinari cantant ( no es pot cantar més bonic)pero una mica estaquirot en el moviment i el gest en un heroi tant jove.Un luxe vocal absolut la Fricka(estàtica) de Stephanie Blythe.Jo no li veig ni estil verista(ella es especialista en barroc) ni li sento canvis de color a la veu com podria ser el cas de D’ intino ,Baltsa o Podles.En canvi si li vaig trovar cert stress respiratori a l’excel·lent Sieglinde d’Eva -Maria Westbroek.Ella fa un personatge de gran espontaneitat pero menys matisat en l’inocència que Waltraud Meier.Deborah Voigt té una veu molt important i extensa(amb un registre greu i central imponent) que necessita un escalfament per sonar en condicions òptimes.La seva sortida com gairebe totes les Brunhildes va ser el mes fluix pero el 2º i 3º actes van ser magnífics desde el punt de vista vocal i interpretatiu.El resultat em va semblar superior al de l’altre Deborah (Polaski) també excel·lent al Liceu.Fantàstic el Hunding de Hans-Peter Konig.Un allau de lloances pel mestre James Levine i l’Orquestra del Met que han fet possible una funció inoblidable que el públic del cinema tambe ha aplaudit (no ens hem pogut contenir).Respecte a la producció ens tornem a trovar amb un luxós envoltori insuficient desde el punt de vista teatral i actoral.Esperem que el futur,el talent i la imaginació ens portin resultats mes engrescadors.Os deixo un enllaç de Bryn Terfel cantant un Rossini tambe de referència que és una altre maravella. http://www.youtube.com/watch?v=wMKb2cVfrJk

    M'agrada

  5. Carlos R.

    Respecto a la función que vi en directo han mejorado algunas cosas, principalmente Terfel y Voigt, aunque hay una diferencia muy notable entre lo que se oye realmente en el teatro y lo que oímos en el cine. En este sentido el que sale ganando con creces es Kaufmann, cuya voz no llega de la misma manera que se oye en el cine.
    El caso contrario es Blythe con una voz mucho más grande de lo que parece, ya que el cine unifica a todos por un igual y eso no es así.

    Me gustó mucho Westbroek y también me quedo un poco perplejo con las cancelaciones anunciadas. Supongo que tomar una decisión como esta debe ser por algun problema importante, más alla de la fatiga de una agenda repleta.
    Estoy bastante de acuerdo con tu opinión sobre Terfel, aunque esa exageración que existe y mencionas, en la enorme sala del MET se mitiga mucho y no se aprecia tanto, pero la intención globalizada de su Wotan es excesivamente irascible.
    Lo de Levine con su orquesta es de ensueño, realmente espectacular y emotiva, quizás su precariedad hace que su visión de la Valquiria sea más profunda que antes.
    En cuanto a la puesta en escena, mientras que el Oro del Rhin era más cinematográfica, esta pierde ya que las tomas fueron muy mejorables y el impacto de toda la estructura con las proyecciones quedan mucho más espectrales en la sala que en el cine, donde todo pierde profundidad y relieve.
    Disfruté muchísimo de nuevo.

    M'agrada

  6. colbran

    La de ayer fue una velada digna de mención, a pesar de los sobresaltos a causa del retraso en el comienzo de la retransmisión que dieron pie a conjeturas de todo tipo.

    A mí no me gustó la escena, la encontré muy cara, pero muy estrafalaria y a momentos ridícula. Nunca olvidaré los “caballitos” de las walkyrias… Sólo la composición del “fuego mágico” me produjo impresión.

    Bryn Terfel es un barítono (yo no lo considero barítono-bajo) de auténtica calidad que últimamente carecía de graves de verdad, pero ayer hizo una verdadera profusión de los mismos. Valoro su color vocal, su extraordinaria versatilidad y su dicción en cualquier idioma; su Wotan, no obstante, es bueno pero no extraodinario, quizás lo mejore con el tiempo o con otro director de escena que no le obligue a estar siempre de mal humor (yo prefiero el Falk Struckmann del “Ring” del Liceu) y le permita matizar más los cambios anímicos. De todas formas tuvo muy buenos momentos, como su larguísimo monólogo y la despedida de su hija, pero no me agradó en su confrontación con la “entronada y grotesca” Fricka.

    Yo a Jonas Kaufmann no le encuentro ningún pero como Siegmund, me gusta mucho su dulzura, su legato, sus agudos, su centro y su grave. Ojalá todos los Siegmunds fueran cantados así. En el entreacto dijo que el no era un tenor wagneriano sino un tenor que cantaba Wagner y que no pensaba dejar el repertorio italiano porque le proporcionaba suavidad a la voz y le mejoraba el legato que luego podía aplicar a Wagner como hiciera Plácido Domingo cuando lo cantaba, señalándole con el dedo mientras lo manifestaba, ya que era su entrevistador.

    Ewa-Maria Westbroek me entusiasmó. Si aún puede hacer mejores Siegliendes, como dice Rob, será el no va más. La frase musical que más me gusta de toda la tetralogia, y que es su despedida en el tercer acto, la cantó de tal forma que casi lloro. La encuentro genial. Me ha gustado mucho más que en “Les troyens” de Amsterdam.

    De Deborah Voight esperaba muy poco, pues su voz es fea, de auténtica seníl, pero me ha sorprendido gratamente. Es una actríz estupenda que matiza muy bien los personajes en el Met (porque en Barcelona fue un auténtico desastre como actríz y cantante, tanto en “Gioconda” como en “Andrea Chênier”, en “Tristan und Isolde” mejoró) y aún cuando ayer no llegó a las cotas interpretativas (que no vocales) de “La fanciulla del West”, estuvo involucrada en el personaje y hasta me pareció guapa. Muy creíble en la despedida de Wotan. No puedo por menos de mencionar su extraordinaria dicción, pronunciando todas las consonantes (en Barcelona no pronunciaba ni las vocales en los títulos italianos). Me ha gustado, la verdad. Es lo mejor que le he visto. Solo escuchándola no sé si opinaría lo mismo.

    Stephanie Blythe posee una voz hermosísima pero sopranea demasiado y en cuanto a calidad vocal, aún siendo buena y poseyendo unos graves notables y acontraltados no considero que esté a la altura de Ewa Podlés en absoluto, aunque ambas posean actualmente diferencias de color en sus diferentes registros, cosa que no le sucedía a la Podlés hace 5 años. Su Fricka no me hace olvidar para nada la de Helga Dernesch de 1983 en el Liceu (para mi la Fricka de referencia de las vistas en vivo).

    König es un bajo de verdad y me gusta mucho, pero es cierto que su Gurnemanz es superior a su Hunding, claro que en “Parsifal” tuvo motivos varios para convencer a lo largo de su extenso personaje y Hunding es un rol más monolítico y corto.

    Las walkyrias de bien a muy bien.

    A James Levine lo he encontrado en estado de gracia directorial. Su Wagner me gusta mucho, a pesar de que tiene muchos detractores, y con “su” orquesta del Met consigue cuanto quiere.

    M'agrada

    • Rob V.

      Colbran, when I say Eva can do better, I’m referring specifically to her performance in the Aix en Provence Walkure (blu-ray). That was really absolutely breathtaking, sensational. I would be glad if she’ll be able to come close to that again, in the future. But, of course, over the years voices might change a bit.

      M'agrada

      • colbran

        I have not yet seen that Aix’s performance of “Die Walküre”. However I think that I’ve got a copy of it. Anyway I liked very much her Met’s Sieglinde and hope to see or hear even better performances of her in the near future, because Eva-Maria Westbroek is a very remarkable singer with that extra plus we ever expect from the great voices.

        Her eventual illness has anything to do with pregnancy? I say that ’cause I happened to see her belly a little more developed that average.

        I would appreciate vey much to know anything you can bring us to this blog about Eva-Maria Westbroek, as you have kindly done till now.

        M'agrada

      • Rob V.

        I have to confess, I’m probably somewhat ‘addicted’ to Eva-Maria. But there are worse things to get addicted to, I guess. It is funny. ‘Daughter of Wotan’ also suggested a pregnancy. I made some sort of joke out of it, with Sieglinde expecting Siegfried. I do know, she said so herself (and I would expect her to be the most reliable source), she doesn’t want to have children. Not that she hates them, but it seems to be less convenient. But she might have had different thoughts, having sung Sieglinde so many times. Who knows. But I do think her Aix Sieglinde was the best so far, on stage. She felt like flying with Rattle, that’s what she said herself.

        M'agrada

  7. Total acord. Habemus Siegmund. Només ha de millorar el to muscular de braços i panxa (i boca, jeje) guapíssim Siegmund que el canta quasi perfecte.
    M’agradat moltíssim la música i els cantants, cap però. Fins i tot Terfel de malallet. Però Lepage no ha controlat gaire l’escena. Sembla que hagi faltat temps per pensar..

    M'agrada

  8. Monumental i estratosférica interpretació la d’ahir.
    Kaufmann, Terfel, Westbroek mereixen mes el Valhalla que els personatges representats. I la Voigt, i la Blythe i el König i les vuit valquíries, i el Levine i…..
    no els responsables del vestuari/atrezzo, a l’infern més profund ja!!!

    M'agrada

  9. Marta B

    Quan arrriba el bon temps fa una certa mandra anar a Barcelona, sobretot els dissabtes o diumenges, però ahir l’anada a Barcelona va valdre molt i molt la pena, renoi quins cantants, quin director i quina orquestra!

    Posats a trobar alguna pega, dir que pel meu gust, excepte el final, la posada en escena en algun moment em va recordar alguna pel·licula de Disney, concretament la Sireneta. De tota manera crec que és molt diferent veure-ho en alta definició al cinema que veure-ho en directe al teatre , l’efecte ha de ser ben diferent. Una altra cosa que em va desagradar, però aquesta vegada es atribuïble a la sala, és el so, hi havia algun moment, segons la meva opinió, que era molt estrident.

    Per altra banda em va fer molta il·lusió poder saludar-vos personalment a tu i en Frederic.

    M'agrada

  10. Josep Olivé

    Impresionant Walkure! Brutals Terfel, Kaufmann, Westbroek, Koning i Levine!!! Com encertadament diu Josep són autèntics cantants del Valhalla! Vaja Walkure, vaja alineació! La Voight bé, bastant bé, al menys no va desentonar, però algú es pot imaginar aquest equipas amb la Stemme?

    Molt fluixa l’escenografia i els moviments dels actors. Molta tecnologia i poca dramaturgia, la veritat. I a més, molta quincalla i bijuteria! Vaja espasa! Vaja espasa! Li porten els reis aquesta espasa al meu nano i me la clava! Redeu! Patrice, explica-li algunes coses elementals al Robert, home!

    Quan un veu la llista de cantants d’una temporada del MET, tret d’algunes coses rares, és per quedar bocavadat. Això si que és “poderio”! Pobres abonats novaiorquesos del MET, em fan llàstima! Com poden tenir ganes d’anar a d’altres teatres d’arreu? Amb lo bonic que és!

    M'agrada

    • Totalment d’acord, tot i que la Voigt no em va desagradar, jo també me’n vaig enrecordar i molt de la Stemme!. I d’espases, segur que un un “tot a cent” del Bronx se’n troben de millors!.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: