IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: SIEGFRIED


Jay Hunter Morris (Siegfried) i Deborah Voigt (Brünnhilde) al Siegfried del MET 2011. AP Photo

Tan escèptic com entrava i tan entusiasmat com vaig sortir.

Això si que no m’ho esperava pas. El cas és que el petit vídeo que durant l’entreacte del Don Giovanni de la setmana passada, ens van passar amb l’escena de la forja, se suposava que era per motivar al públic dubtós a treure una entrada per anar al cinema a veure aquest Siegfried, però per a mi ve ser un gerro d’aigua freda, ja que la impressió que em va fer Jay Hunter Morris, el tenor que Peter Gelb s’ha tret de la màniga per substituir a Gary Lehman, que va cancel•lar a última hora, va ser més aviat molt menys que discreta.

El MET, segurament el millor teatre d’òpera de l’actualitat aposta sempre molt alt, però trobar un tenor amb garanties de treure amb dignitat el Siegfried, és quasi una temeritat o potser és com jugar a la loteria, i aquest cop al MET, els hi ha tocat la grossa.

Caram quin Siegfried!. Quan dic caram quin Siegfried!, vull dir tot el Siegfried, o sigui que anem al gra.

La setmana passada ja vaig quedar meravellat am Fabio Luisi i tenia moltes ganes de veure com enfocaria aquest Wagner, ja que Siegfried és una obra tan bella com fàcilment tediosa, si el director musical no sap donar-li la tensió dramàtica i discursiva adient.

Luisi, tenint l’excelsa orquestra del MET al davant, capaç de seguir fil per randa totes les indicacions dinàmiques i expressives que el director desitgi, dirigeix un Siegfried de temps molt lleugers i d’una riquesa i brillantor extraordinària. Ja sabem que quan Wagner deixa parlar a l’orquestra en els grans moments, el resultat sempre és emocionant, però les òperes de Wagner també tenen molts moments de grans recitatius narratius, on l’orquestra aparentment és un suport al discurs dramàtic amb els celebèrrims leitmotiv com a protagonistes dels extens i detallats monòlegs o diàlegs que els protagonistes tenen i que en la majoria dels casos ens expliquen allò que ja sabem, doncs bé, Luisi, sempre amb la complicitat de l’orquestra, em va fer fruir com poques vegades, de tot aquest teixit temàtic, amb un so luxós, cuidat, de variades i riques sonoritats i sempre en constant evolució, mai morós, ni amb temps allargassats per fer un discurs manierista que acabés per avorrir-nos de tanta recerca de la bellesa. No, Luisi tensiona i accelera els temps, aconseguint que cada acte esdevingui com un gran poema simfònic on mai decaigués l’interès i sobretot sempre cuidant, com ja ho va fer en el Don Giovanni, estar al servei dels cantants.

És clar que al cinema no es pot apreciar si en els moments més brillants els tapa o no, ja que la presa de so és tan plana, que tothom sona igual i sempre molt present, sense diferenciació de plans sonors.

Fabulosa direcció, com també la interpretació per part d’una orquestra que amb direccions així esdevé inqüestionable, amb aquesta sonoritat tan càlida i espectacular.

Jay Hunter Morris (Siegfried al MET)

El tenor texà Jay Hunter Morris va esdevenir la gran sorpresa d’aquesta representació. En el primer acte em va costar acostumar-me a la seva veu, no especialment agraciada, penetrant i poc heroica. Entre que la interpretació jovenívola, com ha de ser, era d’un carallot insolent i les sonoritats eren excessivament nasals, em costar acceptar-lo en un primer acte superat de manera vocalment digne i amb unes certes i fins i tot diria que lògiques reserves, ja que hem vist a més d’un Siegfried treure un primer acte bo, amb escena de la forja fins i tot espectacular, però incapaç de fer res més de bo en el segon i tercer acte, i això que canta quasi de manera omnipresent. Ell no, el va superar amb quelcom més que correcció, per a molts ja és un gran èxit però per a mi no, però un cop passat aquesta primera prova, es va superar en un segon acte magnífic i encara més en un tercer on a part d’algun petit símptoma de defallença, es va permetre el luxe de fer frases a mitja veu bellíssimes, i amb una expressivitat amorosa, quasi us diria que inaudita en un tercer acte del Siegfried on la quasi totalitat de tenors, matisen poc i es dediquen, els que poden, a col•locar les notes amb encert, sinó amb un martelleig feridor. Em va sorprendre molt i em va fer desitjar que malgrat que Jay Hunter Morris no és precisament un cantant de la primera volada, si es dosifica, pot esdevenir la solució per a molts teatres. No sé si és un cantant regular i si sempre està al nivell que va estar ahir. Potser la motivació de la transmissió als cinemes el va fer créixer, ja que no sent jove, m’estranya que no l’haguéssim sentit a parlar abans.
Benvingut sigui i si és flor d’estiu, ha deixat un Siegfried molt més que digne per a la posteritat. Avui per avui, no sé qui el pot cantar així, ja que ell canta totes les notes, no dissimula amb parlats i no crida, ni fixa, ni palanca les notes, ni fa portaments, ni tot aquell seguit de inmisericòrdies tortures auditives en que ens tenen acostumats els tenors que any rere any ho canten a Bayreuth quan programen la Tetralogia.
Al seu costat, o potser fins i tot per sobre, va quedar la grandiosa prestació de Gerhard Siegel, el tenor alemany que fa una autèntica creació de Mime. La gran sort de l’òpera al cinema, a part de gaudir en directa de funcions com aquesta, és poder observar tots i cadascun dels gestos expressius que els cantants fan i en aquest cas la interpretació de Siegel és portentosa. Si vocalment està esplèndid, dramàticament està a un nivell immillorable, fent del repulsiu personatge una recreació minuciosa i escrupolosa fins en els més petits detalls.

Bryn Terfel (Wanderer, Siegfried MET 2011)

Seguint l’excel•lència del cast masculí, el Vianant de Bryn Terfel és superb en tots els aspectes possibles. La presencia escènica aclapara, el domini dramàtic és absolut i l’adequació vocal és total. Si a més a més Terfel està dotat d’una veu bellíssima, ja ho tenim tot, absolutament tot, per dir que el seu Wotan és el millor possible avui en dia, i es situa de mica en mica, al costat dels grans Wotan de la història de l’òpera. La veu potser ha perdut projecció en la zona més greu, s’ha abaritonat, però ha guanyat seguretat en l’agut i sobretot, composa un senyor vianant, autoritari, irat, arrogant, temorós i finalment derrotat.

Ja en Das Rheingold, Eric Owens ens va deixar bocabadats amb el seu Alberich cavernós i ahir va repetir la proesa de no desentonar amb la resta d’eminents cantants que l’envoltaven. Owens impressiona per la sonoritat d’una veu farcida d’harmònics profunds i la seva interpretació és repulsiva i llefiscosa com correspon a la criatura més antipàtica ( i mira que ni han) del Ring. Sensacional

El Drac Fafner en el Siegfried del MET. Esperava molt més de Robert Lepage

Finalmenmt el poderós Fafner de Hans-Peter König va acabar d’arrodonir de manera luxosa (made in MET) aquest pòquer d’asos, amb la rotunditat d’una senyora veu, al servei d’un gran cantant que amb aquest rol no té gaire temps per demostrar-ho, ja sigui per l’amplificació per exigències del guió o un cop ferit mortalment per Siegfried, per la poca estona que li resta de vida per tornar-nos a recordar allò que va passar en el pròleg d’aquest monument operístic.

L’apartat femení també em va agradar molt, però reconec que és millorable i que avui hi ha cantants que ho fan millor que elles.

Deborah Voigt, Brünnhilde en el Siegfried del MET 2011

Debora Voigt, més centrada i menys feridora que altres vegades, ens va cantar un despertar molt emocionant. Voigt interpreta, quan vol, molt bé i s’implica fins el moll de l’os. Ahir emparada amb una veu d’emissió menys feridora i uns greus de sonoritats més rotundes, va lluir emotivitat, si bé quan la veu ha de passar del registre central a l’agut, s’engola i en el sobreagut s’escanya sense possibilitat d’estendre l’emissió més enllà d’una semicorxera, és a dir, l’apunta i talla i allò que escoltem és més un crit més o menys entonat, que un agut com cal. Tot i així en l’actuació d’ahir em va agradar força, és clar que jo hagués desitjat comptar amb Nina Steme.

Patricia Bardom és quasi una contralt i canta molt bé, però entre que la caracterització era massa glamurosa i la veu poc profunda, en la seva cabdal escena del inici del tercer acte hi va mancar misteri.
Finalment, l’ocellet del bosc a càrrec de Mojca Erdmann, va millorar una mica la valoració d’aquesta soprano, que amb la Zerlina em va crispar les neurones i en canvi com a ocellet, sense ser un rossinyol, tampoc va ser una cotorra, quedant prou bé i magníficament representada per un holograma la mar de simpàtic .

A Siegfried els directors d’escena tenen una mica més de joc dramàtic que a l’estàtica Walküre. Robert Lepage, que en la primera jornada em va decebre molt, després d’un pròleg amb possibilitats però que em feien preveure una omnipresència de l’artefacte hidràulic ideat per aquesta Tetralogia com a protagonista principal, va voler demostrar-nos que també sap dirigir al cantants, i el cert és que en cadascun d’ells s’apreciava un treball de caracterització i un discurs narratiu amb cara in ulls, quelcom que a la jornada anterior brillava per la seva absència.
Lògicament la famosa passarel•la mòbil que serveix per fer tots els papers de l’auca, prenia molt protagonisme, bàsicament com a pantalla per a reflectir-hi les imatges que en el format de vídeo ens portaran pels diferents indrets que descriu el compte.
La dramatúrgia és absolutament fidel i respectuosa amb el llibret, fins i tot diria que la posada en escena és tan tradicional com la d’Otto Schenk, tan elogiada pels tradicionalistes més inamovibles, com detestada pels provocadors progressistes. L’única diferència es troba en els mitjans emprats per explicar la història són ben diferents, alla on en el primer hi ha uns escenaris realistes i corporis, en el director canadenc hi trobem virtualitats visuals més o menys aconseguides. En qualsevol cas trobar una escena de la forja tan impactant com fidel a la de Schenk serà difícil i a Lepage sembla que li hagi fet por arriscar una mica més.

No tinc res a dir, en aquest Siegfried i en línees generals m’ha agradat i he agraït molt que els cantants no fossin comparses, i que el protagonisme no fos per la passarel•la, però trobo que tot el que havia de dir Lepage, ja ho va dir en el Rheingold i penso que moltes sorpreses no ens esperen en el Götterdämerung, per tant Much Ado About Nothing

Això si, vaig trobar que la solució del drac Fafner és indigne d’aquesta producció amb aspiracions de moderna i tecnològicament tan complexa.

Desitjo que aquesta producció m’arribi ben aviat en format vídeo i d’aquesta manera poder fer una copia per l’amic José Luis, que després de donar-nos un ensurt notable, ha hagut d’abandonar el cinema i per tant no l’ha pogut gaudir com de ben segur ho hagués fet. De moment aquest apunt li dedico a l’espera de fer-li la copia promesa i sobretot desitjant que es millori.
Cuidat!

Siegfried, producció de Robert Lepage MET 2011

SIEGFRIED
Richard Wagner

Siegfried……………Jay Hunter Morris
Brünnhilde…………..Deborah Voigt
Wanderer…………….Bryn Terfel
Erda………………..Patricia Bardon
Mime………………..Gerhard Siegel
Alberich…………….Eric Owens
Fafner………………Hans-Peter König
Forest Bird………….Mojca Erdmann

Conductor……………Fabio Luisi

Stage Horn Solo: Erik Ralske

Production…………..Robert Lepage
Associate Director……Neilson Vignola
Set designer…………Carl Fillion
Costume designer……..François St-Aubin
Lighting designer…….Etienne Boucher
Video Image Artist……Pedro Pires
TV Director………….Gary Halvorson

Hi ha quelcom més gran que Wagner?

48 comments

  1. Xavier C.

    Què no ho deia jo, que el Siegfried ens tornaria a posar a tots d´acord? 😉 Quin E S P E C T A C L E ! ! ! A més a més, com cirereta del pastís, el Sr. Lepage va decidir fer un homenatge als catalanets (fidels seguidors de les retransmissions MET des de primer dia) i va fer aparèixer en escena el nostre estimat Dragui. Tot un detall…

    M'agrada

  2. Salva i Conxa

    Sense arribar ni molt menys, a la profunditat de la teua critica, estem d’acord amb tot alló que dius. Creiem qu’eres una mica dur amb la Voigth. Un drac tan figuratiu amb una posta en escena tant tecnològica no pega molt, es de veres. Erem escèptics al entrar, sobre tot Conxa, però la veritat es que no ens va decebre gens, al contrari. Felicitacions a tots els metsmaniacs i a tu en particular.

    M'agrada

    • La Voigt amics, m’ha de guanyar funció a funció, d’entrada no m’agrada i reconec que al menys al MET, al Liceu sempre ha estat un altre cosa, la majoria de vegades l’acabo acceptant sense gaire discussió. És clar que també hi fa molt veure-la tan aprop, ja que acostuma a interpretar molt bé.
      Però continuo pensant que el Siegfried d’ahir amb Steme….

      M'agrada

  3. Vaya, qué pena, como ayer tenía el Boris en Valencia me tuve que perder el Siegfried, por otra parte me alegro al comprobar que disfrutasteis.
    En la sección levantisca llevábamos mucho cachondeo con este Siegfried a raiz de la publicidad que habíamos visto en el cine, al parecer, y afortunadamente, llevaba a engaño.
    Supongo que en unos días la encontraré por Operashare o algún sitio así.

    M'agrada

  4. molt d’acord amb la part musical, brutal! però en l’escènica no seré tan generosa, me’n vaig a fer l’apunt.

    Wagner, el més gran, ens fa enmalaltir per sempre. Jo ja m’he posat de bon matí la meva adorada Götterdämmerung..aiiiii esperar fins l’onze de Febrer..

    i una abraçada al José Luís!

    M'agrada

    • En José Luis m’ha escrit aquest matí i de manera breu m’ha dit que està bé, i que quan es recuperi del tot ens explicarà el seu Siegfried.
      Espero la teva crònica i la carregada a Lepage

      M'agrada

  5. Rosa

    Quan vaig arribar del cinema et vaig escriure a FB que esperava la teva crítica.
    Estem d’acord en tot. Va ser un gran “Siegfied”.
    Gerard Siegel em va impressionar en tot moment. Gran cantant i gran actor.
    A tall d’anècdota, vaig recordar mentre el veia i el sentia al mestre Bartomeu Bardagí, a qui van proposar fer aquests paper arreu, arran del seu Mime al preludi de la Tetralogia i no va acceptar per raons familiars. (Vam treballar junts a la Gran Enciclopèdia Catalana, un inoblidable company i corrector d’estil, mestre de correctors)
    Deixant els records i tornant al “Siegfried”, magnífic Jay Hunter Harris, malgrat que en el tercer acte la seva cara i les seves ulleres evidenciaven fatiga, cosa que no es va notar en la seva veu.
    Soc fan de Bryn Terfel, té una veu potent i molt hermosa i va ser un bon Caminant, conscient de la seva fi.
    El que dius dels aguts de Deborah Voight és ben cert i van ser el però d’un duo tan meravellós com és el del final del “Siegfried”.
    Molt bé el que dius del cant i interpretació dels papers masculins, excel·lents.
    El Dragui que diu el Xavier era digne d’una representació d’ “Els pastorets” i no de la tecnologia de la posada en escena .
    També els meus desitjos de millora al teu amic José Luis, que era a la mateixa filera que jo ahir a la tarda.
    Una abraçada, Joaquim

    M'agrada

  6. dandini

    Les aparences enganyen.Aquell videoclip de 30 segons, tant ? premonitori del desastre inminent que ens venia a sobre, ens va demostrar que per jutjar en un cantant s’ha de tenir fins i tot una mica de paciència.M’en alegro que gaudissis i que haigis permès la sortida del “museo de los horrores” a la Deborah Voigt.Es evident que el Do es gairebe testimonial pero a mí em sembla que canta molt be.Bravo al mestre Fabio Luisi,tant bon profesional com antidivo.D’aqui uns anys quan sigui famosissim direm que el varem veure al Liceu dirigint Falstaff i un concert Brahms l’any 2010.

    M'agrada

    • Benvolgut Dandini, estem d’acord, però aleshores anem en compte amb els youtubes que a vegades semble que esdevingui la font de la veritat absoluta, Per allò bo, i per allò dolent, sempre els hem de prendre com quelcom purament orientatiu, mai com un dogma de fe,

      Pel que fa ala Voigt hi ha quelcom insalvable. La seva veu és molt ingrata, sobretot a partir del pas de la zona central a l’agut. No és tracta tan sols que no tingui el do, més aviat a partir del La, les sonoritats guanyen molts anys, per intentar ser elegant, M’entens oi?

      Finalment. Al mestre Luisi el recordarem molt per el fantàstic Falstaff, però pel concert de Brahms, més aviat no, va ser un nyap indigne de la seva categoria, i em temo que no per culpa seva.

      M'agrada

  7. saisbcn

    totalment d’acord amb tot el que dius Joaquim. Va ser fantastic! llàstima que no he pogut quedarme al tercer acte, però al menys hem vist 2 actes magnifics! A Yann tampoc li va fer molta gracia el drac, mes serp que drac i aixo que va ser una de les escènes que mes esperava. Pero tota la resta ens va agradar moltísim i ell va estar captivat tota la estona, no es perdia ni un detall. Penso que aixo es clara senyal de una excel·lent posada en escena i actuacio.
    El que m’encanta d’aquestes retransmisions al cinema, apart dels primers plans i els detalls que dius, son les mirades al ‘backstage’ que normalment no pots veure.
    Encantada de haver-te saludat. A Fede: te vi de reojo pero estabas enfrascado en una conversación y luego tuvimos que salir y ya no os vi. Una abraçada i fins aviat!

    M'agrada

      • saisbcn

        quan vinc amb el nen es fa massa tard si ens quedem pels 3 actes. Sort que estava tant “engantxat” que volia quedarse al segon acte. A la Valquiria només va aguantar 1. Anem millorant…jeje. Ja tenim entades pel ocas al febrer!

        M'agrada

  8. tristany

    Quina enveja!!! Sortir tan satisfet d’un Siegfried és, avui dia, una autèntica proesa. Me n’alegro enormement que poguéssiu disfrutar-ho. Encara em subscriuré al MetPlayer…

    M'agrada

    • Els dies que hi ha MET, quasi que valdria la pena pensar en un cap de setmana a can Fanga, amb cinema per la tarda/vespre del dissabte, la nit per altres músiques i el matí de diumenge a l’Auditori.
      Si no vas al recital de Flórez, tinc dues entrades a disposició per la Rodelinda, com diria en Josep Olivé, mecaxis!coincideixen.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Ostres! Catxis i mecatxis i recontramecatxis! I jo pensan que un dia d’aquets m’haig de treure l’entrada de Rodelinda i fins i tot comprometen-me amb un amic de fa molts anys que li agrada moltíssim el barroc i no es perd ni un Handel! Quin problemón m’ha evitat IFL! Us pregunteu per què? Doncs perque des de fa molt de temps tinc l’entrada d’en Florez!!! Llàstima, perque sóc dels que penso que un Handel a l’any és molt saludable!

        M'agrada

      • tristany

        Gràcies de tot cor, però tinc la data compromesa de fa molt temps i per això tampoc no tinc entrada per al recital de JDF. Mai no se’m fa pesat desplaçar-me a Barcelona, però baixar-hi només pel Met al cinema potser ja fóra massa. Almenys les transmissions no yelmístiques si que ens arriben. Així que ho pugui combinar tal com em proposes no dubtis que ho faré. Es poden trobar entrades a última hora? Thanks again.

        M'agrada

  9. Josep Olivé

    Jo tambè vaig disfrutar molt d’aquest Siegfried. Molt. No afegiré res a lo que has escrit, Joaquim, primer perque hi estic plenament d’acord i segon perque redeu, no deixes resquici a que els mortals poguem introduir algun matis, alguna escletxa, alguna cosa que no hagis tu copsat…! …hahahaha… Fins i tot, a mida que anava avançant en la meva lectura de la crònica i a prop d’acabar-la em deia…”Bé, treuràs el tema del drac”. Doncs ni això, perque vas i en el teu últim pàragraf li dediques a ell. Només dir que per uns minuts em va semblar que Siegfried era més aviat el pobre Tamino. Pel que fa a l’escena doncs jo suposso que al teatre en directe deu fer el seu impacte, i ha d’estar molt, però que molt bé. La projecció al cinema li deu restar brillantor i espectacularitat.

    Estava a la sala 10 i desconec el que ha passat amb José Luis. Desitxo estigui bé i hagi sigut un ensurt i prou. Sóc lector del seu blog i per raons purament tècniques (segurament atribuibles al meu windows) no he pogut fer cap comentari encara. Em va entusiasmar l’apunt sobre del Rondó KV 511 de Mozart per exemple, vaig escriure per a dir la meva i quan ja tenia el comentari amb el llaçet i tot per enviar-lo no hi havia manera: no s’em viasualitza a la pantalla l’ordre d’enviament! Interesentissim tambè l’apunt d’aquest dies sobre la Pires.

    Bon concert avui a l’Auditori i molt atractiu i original en el seu format Impagable l’interpretació i escenificació de les obres de Berio (flauta sola) i Monsalvatge (arpa sola). Una delicia i una sorpresa esplèndida!

    M'agrada

    • Xavier C.

      Però que molt bon concert. Jo he quedat més que satisfet. La primera part, amb les Intégrales de Varese i el Concert per flauta i arpa de Mozart, m´ha semblat esplèndida. La constatació de que (com a mínim amb Mozart. Amb altres ja en parlariem) la clau no és tant si la plantilla de músics és ara més llarga o més curta que abans; sinó com es fan les coses. Avui s´han fet bé; com diu Josep Olivé fins i tot escènicament.

      M'agrada

    • Josep, no ens vam poder saludar, m’estrenyava que no hi fossis i em sabia greu que t’ho haguessis perdut, ja que el nivell va ser molt alt i en una òpera com aquesta això és veritablement difícil.
      Jo crec que hi han moltes coses que no he dit i que poden arrodonir la visió d’aquesta proposta, sobretot a nivell escènic, ja que malgrat que la tecnologia era preeminent, la concepció era excessivament tradicional, segons la meva manera d’entendre la Tetralogia wagneriana. Imagino que en una sala tan immensa com el MET, els detalls que tan bé podem apreciar al cinema, com el gran treball de Siegel, es deuen perdre, per tant la producció potser queda més lluïda pel que fa a les projeccions, però el treball minuciós, de cadascun dels cantants es perd.
      Sigui com sigui , aquest Siegfried és la millor òpera fins ara, d’aquesta Tetralogia novaiorquesa. Esperem que Götterdämmerung la superi.

      M'agrada

    • Gracies Josep, però això que et passa s’avisa, home, que calaré foc als de wordpress o/i als de Windows, o t’enviaré un missatger privat o el que calgui, però ¿com em pots deixar sense els teus comentaris, especialment si son lloançes?

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Gràcies! 🙂 Aviam si aviat ho arreglo. La veritat és que sóc un autèntic “patata” informàtic i algu de la feina m’ha d’ajudar. Cuida’t!

        M'agrada

  10. Maribel i Victor

    Magnifica vetllada la de ahir. Llàstima que en José Luis no pogués gaudir-la amb nosaltres.
    Res a afegir al teu post, completament d´acord, encara que a nosaltres ens vam agradar tots els cantants i tot l’espectacle excepte el ” drac de dibuixos animats ” .
    La vostra compañia va acabar d’arrodonir la nit.

    M'agrada

    • Tot o quasi, va estar molt bé, inclós el sopar improvisat. Llàstima del JL, però quan s’hagi recuperat ens ha d’explicar el seu Siegfried. Esperem que sigui tot sopant després de la propera metsession.

      M'agrada

  11. colbran

    Probablemente se trata del mejor “Siegfried” que yo haya visto, claro que en esta ocasión mediante la “enganyfa” del cine que te hace valorar mucho más la labor de los cantantes, gracias a unos primeros planos que ni los prismáticos te ofrecen “in situ”.

    El tenor Jay Hunter Morris, de Paris Texas, pensó que esta era su oportunidad y la ha sabido aprovechar. Por otra parte tenía a todos sus compañeros a su favor, lo cual es muy loable y ayuda sobremanera. Su “Siegfried” es tan convincente vocal como escénicamente, a pesar de no disponer de una voz demasiado hermosa. Bryn Terfel sabe combinar la autoridad de Wotan con un ligero sentido del humor que le va bien al personaje en los momentos en que lo aplica. Es cierto que su voz se ha vuelto más baritonal, pero ciertos sonoros graves me han gustado mucho.

    El mejor intérprete de toda la función ha sido Gerhard Siegel, con una voz de tenor de matices baritonales por momentos y en la escena de la “forja” su voz sonaba más ancha que la del propio Siegfried, algo insólito en esta ópera. Escénicamente a un nivel superlativo. Graham Clark ya tiene heredero generacional para Mime.

    Fantástico y yo creo que casi insuperable el vozarrón de Eric Owens. Bajo al que le debe ser muy fácil cantar porque su voz parlante ya es de bajo de verdad, con unos graves estremecedores. Könic tiene poco que hacer como Fafner, pero lo ha hecho muy bien.

    Las féminas han estado muy por debajo de los señores en esta función, aunque ninguna merece el suspenso en absoluto. Deborah Voigt es una gran actríz -al menos en el Met, en Barcelona aún tiene que demostrarlo-, pero su voz no está para muchas campanas. En esta ocasión ha sacrificado la extraordinaria dicción de “Die Walküre” para dar una mayor redondez a su voz -lo cual le es muy difícil, dado el estado de deterioro vocal que sufre-, para poder manifestar una sensualidad y sexualidad más creíble -tal como explicó a Renée Fleming- pues Brünhilde pasa de inmortal casta a mortal atraída por su propio “sobrino” -vaya familia ésta!-. Deborah Voigt consigue que su voz no sea, pues, tan acerada y poco agraciada y sale adelante, culminando con un agudo sólo apuntado, pero suficiente.

    Patricia Bardon es una mezzo-soprano insuficiente para el rol de Erda, la Madre Tierra, que requiere una auténtica contralto profunda. Francamente no comprendo cómo el Met no ha contado con Ewa Podlés, la única contralto en activo que puede dar verdadero relieve a este corto pero importantísimo personaje, teniéndolo en repertorio. La Bardon no me ha convencido. Cumple y “prou”.

    El pajarito del bosque lo ha cantado muy apropiadamente la ex-Zerlina del “Don Giovanni” y yo creo que, de momento, es lo único que puede cantar con propiedad. Más adelante ya veremos.

    La orquesta del Met es una maravilla y Fabio Luisi la ha dirigido de auténtico “chapeau”, con un ritmo acelerado que no me gustó en “Don Giovanni” pero que aquí me ha entusiasmado, haciéndome liviana una obra que siempre he considerado algo indigesta, pero que a partir de ahora veré y escucharé con auténtico deleite.

    La escena para mí mejor que la de “Die Walküre”, pero lo del dragoncito “a little tomadura de pelo”, impropia de una función de esta categoría.

    Y ahora a esperar el “Die Götterdämerung” y si sale redondo, tenemos el “Ring” de lo que llevamos de siglo.

    M'agrada

    • tristany

      “Francamente no comprendo cómo el Met no ha contado con Ewa Podlés, la única contralto en activo que puede dar verdadero relieve a este corto pero importantísimo personaje, teniéndolo en repertorio”

      Mai no gosaria a contradir una de les seves (documentades) opinions sobre veus i vocalitats. Només vull fer-li saber que circula pel món una altra contralt també polonesa i també Ewa (!?) que no puc entendre com no ha assolit més ressò internacional. Va cantar una Erda de -en la meva modesta opinió- treure’s el barret a les dues últimes edicions de l’Anell a la DOB. He trobat un parell de youtubes que poden donar idea de la seva prestació. M’agradaria molt conèixer-ne la seva opinió. És Ewa Wolak, que gairebé me’n descuido.

      M'agrada

      • colbran

        Me parece una voz muy interesante de contralto, de la que había oído hablar, pero de la que no había podido escuchar nada hasta estos dos “youtubes”. Muchas gracias, Tristany. No sabía que había cantado el rol de Erda pero sí que había cantado Rosina, siguiendo los pasos de la Podlés y como es mucho más joven que ésta es probable que tengamos una continuidad generacional de contraltos y además compatriotas. La voz de Ewa Wolak me parece menos cavernosa, pero la de Ewa Podlés también era algo menos densa en sus comienzos. Me da una inmensa alegría saber que existe una nueva contralto coloratura. El Met hubiera podido optar por esta cantante para el rol de Erda y no escoger una mezzo correcta pero que no impresiona nada.

        M'agrada

      • tristany

        Gràcies a vostè. Quan deia que m’interessava la seva opinió no ho deia per dir. Gairebé sempre coincideixo amb les seves apreciacions, en què sap expressar amb coneixements el que jo simplement puc detectar amb les emocions que em provoquen els cantants (que no és poc).

        M'agrada

  12. Também achei o dragão ridículo, mas a encenação no seu todo pareceu-me mais conseguida que nas óperas anteriores.
    Excelente trabalho de Fabio Luisi e da orquestra.
    Morris, uma grande surpresa, apesar do cansaço no final, mas sabemos que o papel é extenso e esgotante.
    Terfel e Siegel sublimes e restantes cantores masculinos muito bem.
    Quanto às senhoras, também estou totalmente de acordo contigo, Joaquim.
    Um “Siegfried” muito entusiasmante.

    M'agrada

  13. dandini

    Be no crec que un document operístic disminueixi ni augmenti la seva credibilitat-fidelitat pel fet de passar per la pàgina”you tube”, simplement és un conducte de tansmissió que en principi catalogaria de neutral.No veig cap motiu per donar més credibilitat al que hem retransmet la radio,tv o cinema que en el mateix document penjat a “you tube”.El que sí que em permet es sentir en poc espai de temps(no m’en sobra),gratis i sense aixecar-me de la cadira de l’ordinador dues interpretacions diferents d’ un fragment i valorar-les de forma jo diria que més objectiva que si només em refiés de les cròniques de l’època.

    M'agrada

    • El Youtube fragmentat no és del tot fiable, però si orientatiu. Les cròniques d’època han estat fonamentals per recuperar els criteris històrics de moltes i moltes adulteracions, per tant imprescindibles. Pensa Dandini, que hi ha cronistes amb molt criteri, no tots, però alguns si.

      M'agrada

  14. rosetapiccina

    Joaquim, no contestis, que no vull donar-te més feina. Deixo això només per si algun altre explorador ver per aquí algun dia i l’interessa.

    Enamorada pel Siegfried Hunter Morris, he cercat informació, i he trobat que venia patins al Central Park i repartia tovalloles als gimnasos, quan el van oferir ser Siegfried substitut al Met (la única cosa de relleu que havia fet fins llavors era treballar a Master Class a Broadway). Ell va pensar: “no puc, no em podria aprendre mai un paper tan llarg”, però no tenia cap altra feina, estava esperant un fill, així que va acceptar.

    Això i més, al New York Times:

    M'agrada

    • Creia que ja ho sabies, jo no sé si tornarà a fer altres coses, de fet després del seu Siegfried, que sembla que en el teatre no se sentia gaire, no l’hem vist anunciat a gaires teatres, quelcom significatiu tractant-se d’un tenor capaç de fer el repertori wagnerià amb la precarietat existent de veus per fer-ho, no et sembla?

      M'agrada

      • rosetapiccina

        A la presentació que fa de sí mateix a la seva (humil) web, diu: “no tinc una veu que em permeti ser gloriós (…). He aprés que, per a mi, probablement no hi haurà un gran esclat, un nou paper o una nova ensenyança que de cop faci que tot encaixi, i em converteixi en un gran tenor molt sol·licitat, amb una tècnica perfecta, i em faci ser estilós i intel·ligent i que tothom em vulgui. Per a la majoria de nosaltres, aquestes coses simplement no passen. Jo només haig de estudiar dur i practicar amb passió (…) El millor de la meva carrera ha estat fer de substitut d’en Plácido Domingo. Jo vaig fer tots els seus assajos, llavors ell va venir i cantar totes les funciones i se’n va endur tots els diners, i a mi em sembla bé: estic orgullós d’aguantar l’abric d’aquest home.”

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: