IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: RIGOLETTO


Zeljko Lucic (Rigoletto) al MET 2013 Producció de Michael Mayer  Fotografia Ken Howard/MET

Zeljko Lucic (Rigoletto) al MET 2013 Producció de Michael Mayer Fotografia Ken Howard/MET

Continuant amb la temporada novaiorquesa al cinema, ahir vam veure l’esperada i estrafolària producció que Michael Mayer ha ideat per representar el Rigoletto de Giuseppe Verdi, situant-lo a Las Vegas dels anys 50 del segle passat, i davant d’aquest aparent despropòsit “sacríleg” hem comptat amb possiblement el millor cast per fer aquesta òpera, Zeljko Lucic, Piotr Beczala i Diana Damrau, sense oblidar a Stefan Kocán com a Sparafucile, i davant de la sempre formidable orquestra del MET  el jove mestre italià Michele Mariotti.

El resultat en el seu conjunt m’ha semblat notable, tant a nivell musical com vocal, i escènicament crec que estem davant d’un producció molt vistosa i tradicional, molt tradicional, però aparentment trencadora i que vol ser moderna. El MET ha optat per “modernitzar” moltes de les seves produccions amb propostes com aquesta, però en realitat són operacions de maquillatge, ja que la dramatúrgia i les situacions són les de sempre imper tant el risc és mínim. Molt contenidor i el contingut habitual.

En aquesta aposta de maquillatge m’ha semblat veure un interessant disseny d’alguns personatges, el Duc convertit en un sòcies de Sinatra, i els cortesans inicialment del Ducat de Màntua, convertits en membres del The Rat Pack que durant els anys 50 del segle XX eren els amos dels casinos i les sales de festa de la ciutat de Las Vegas, amb tot el que això amaga, relacions evidents amb la Màfia incloses. També el personatge de Sparafucile i la sempre agraïda Maddalena, així com, i oh sorpresa!, l’habitualment anecdòtica Giovanna ha tingut una creïble caracterització. La contesa de Ceprano esdevé una espectacular Marilyn Monroe, però amb Gilda no hi ha res a fer, crec que ni el més agosarat director d’escena pot treure profit d’una personalitat dramàtica com la seva, millor deixar-la toia i que canti.

Però ai!, aquesta brillant sessió de maquillatge s’ha esgarrat amb algunes personalitats importants de la tragèdia. Monterone com a xeic àrab esdevé una disfressa de carnestoltes i sobretot Rigoletto, eix central de la història, no té malauradament una personalitat definida en aquesta cort. Qui és Rigoletto?, no cal recordar que en l’obra original és un bufó del Duc temut a la cort per la seva llengua corrosiva al servei dels interessos del seu senyor, però en aquest regne del joc, la droga i el show bussines, on Rigoletto hagués pogut ser un agent artístic del Duc (el rei dels Crooner’s) o potser millor un showmann de llengua viperina. Mayer no el dibuixa bé, i més aviat sembla el tinent Colombo, amb gavardina galdosa inclosa, no quedant mai clar qui és i a què es dedica.

Rigoletto al MET 2013, producció de Michael Mayer, escenografia de Christine Jones Fotografia de ken Howard/MET

Rigoletto al MET 2013, producció de Michael Mayer, escenografia de Christine Jones Fotografia de ken Howard/MET

La producció s’inicia de manera espectacular i mostra tot l’esplendor “hortera” en una sala de joc amb un technicolor de florescent. Sobta molt, dir el contrari no tindria cap sentit, però l’entrada de Rigoletto planteja els dubtes que no s’acabaran de desvetllar. Qui és Rigoletto? Per què aquest Rigoletto és temut?, Com pot entrar a una sala de joc dels anys 50 amb aquella pinta? Em direu primmirat, però quan una producció juga tant fort com aquesta en una renovació sobretot estètic/visual, no pot deixar l’eix central sense definir, refiant-se que el públic l’ubicarà gràcies a la popularitat coneguda per a tots. M’ha semblat una pífia massa notable.

En canvi la producció ha mostrat uns aspectes que m’han semblat brillants, si voleu clixés cinematogràfics tòpics, però magnífics i perfectament encaixats en aquesta història tan fàcil de caure en el cartró pedra. El cambrer que és testimoni mut d’uns esdeveniments que seran cabdals a la història mentre neteja gots a la barra, l’aparició de Sparafucile, l’escena amb una espectacular Contesa de Ceprano, el rapte de Gilda, que sempre és un moment teatralment mal resolt i ridícul esdevé en aquesta producció gràcies a un joc d’ascensors, en un moment magnífic o també l’inici de l’acte segon amb el Duc cantant la seva ària davant de tots els “cortesans” ebris i dormint la borratxera. Finalment tot el tercer acte amb el fluorescents esdevenint llamps de tempesta, la barra de les striper o el cotxe robat de l’estètica “made in Bieito”, són resolucions brillants, perfectament encaixades en el relat, podríem fins i tot dir que coherents.

Abans de veure-la tenia seriosos dubtes, però un cop vista la producció i si definissin el personatge de Rigoletto i modifiquessin el Monterone, sent com és un Rigoletto molt “tradicional”,  em sembla una producció brillant.

Rigoletto al MET 2013, producció de Michael Mayer. Foto Ken Howard/MET

Rigoletto al MET 2013, producció de Michael Mayer. Foto Ken Howard/MET

La magnífica orquestra del MET ha estat dirigida per Michele Mariotti i ha demostrat que les grans esperances que s’han posat sobre ell tenen fonament. M’ha semblat que el director ha creat la tensió dramàtica necessària sense voler ser mai protagonista i sense que l’interès decaigués mai per culpa de l’exposició, deixant sempre cantar i utilitzant uns tempi brillants, que gràcies a la qualitat de la formació novaiorquesa fa que esdevingui  quasi una gravació de disc, ho comprovareu amb els enllaços d’àudio que us deixo al final.

A bon nivell també el Cor.

Zeljko Lucic (Rigoletto) i Diana Damrau (Gilda), al Rigoletto del MET 2013, producció de Michael Mayer, fotografia Ken Howard/MET

Zeljko Lucic (Rigoletto) i Diana Damrau (Gilda), al Rigoletto del MET 2013, producció de Michael Mayer, fotografia Ken Howard/MET

El baríton serbi Zeljko Lucic va sorprendre a tot el món quan va interpretar Rigoletto a la Semperoper de Dresden al costat, com ahir, de Diana Damrau i del discutit Duca de Juan Diego Flórez. D’ençà d’aquelles representacions tothom veia a Lucic com la gran esperança blanca dels barítons verdians, però de mica en mica aquelles grans expectatives s’han anat refredat i el baríton ha esdevingut un bon cantant, no seré pas jo qui ho posi en dubte, però no el verdià definitiu. Possiblement com ell pocs puguin cantar el Rigoletto, però això no el converteix amb el que no és.

La veu és bonica, la línia és noble, el registre agut una mica descontrolat, sovint poc afinat i la intenció a vegades esdevé poc implicada o decau, mentre que en altres és prou intensa. Ha fet alguns, però no tots els aguts NO escrits, suposo que per allò d’intentar endur-se’n el públic al seu terreny. Ha començat una mica calant i amb evidents problemes en el primer duo amb Gilda, que de mica en mica ha anat superant. El seu “Pari siamo” no m’ha convençut ni en el fraseig, ni en l’emissió, però a partir del duo del tercer acte amb Gilda, tot i que l’agut final de la vendetta al costat de l’esplendorosa Damrau ha quedat massa forçat, m’ha convençut, sent la seva actuació durant la darrera escena molt emotiva.

Escoltem al baríton serbi tal i com ha cantat “Cortiggiani vil razza dannata”, on podreu apreciar les virtuts, però també evidenciar els problemes, afinació inclosa.

Piotr Beczala (Duca) al Rigoletto del MET 2013 Producció de Michael Meyer. Fotografia Ken/Howard/MET

Piotr Beczala (Duca) al Rigoletto del MET 2013 Producció de Michael Meyer. Fotografia Ken/Howard/MET

Penso que no hi ha tenor avui en dia que pugui lluir una veu més esplendorosa cantant el Duc que Piotr Beczala. El cantant polonès té una veu magnífica i bellíssima, clara, brillant i amb un agut que fa molt goig. És un tenor líric d’aquells que s’han de salvaguardar, ja que la majoria del grans rols estan al seu abast i això sempre s’hauria de celebrar. La línia en aquesta actuació m’ha semblat progressivament molt interessant, amb una primera escena molt desenfadada i amb algun problema d’agilitat vocal, en canvi en el gran duo amb Gilda s’ha mostrat amorós i valent. En l’ària i cabaletta de l’acte segon s’ha tret la careta i ha mostrat el seu caràcter cínic i desagradable, potser de manera massa evident, sobretot per a tots aquells que desitgen que el Duc sigui sempre un senyor i no el que és, un fill de mala mare. Tècnicament no us negaré que no hagi passat per alguna tibantor en la zona del passaggio però m’ha fet gaudir molt.

Així ha cantat “Ella mi fu rapita!…Parmi veder le lagrime…possente amor”

Diana Damrau (Gilda) Piotr Beczala (Duca) al Rigoletto del MET 2013. Producció Michael Mayer, fotografia Ken Howard/MET

Diana Damrau (Gilda) Piotr Beczala (Duca) al Rigoletto del MET 2013. Producció Michael Mayer, fotografia Ken Howard/MET

La Gilda de Diana Damrau és molt clàssica. De tots tres protagonistes potser és la que més m’ha agradat. Un cop superats alguns petits problemes amb el primer duo amb Rigoletto, que no estic gaire segur que fossin deguts a ella, ha tingut una actuació esplèndida, amb molta classe , molta tècnica i molt sentiment. En el tercer acte ha mostrat unes capacitats vocals més dramàtiques prou interessants de cara a una evolució progressiva de la veu.

Té una tècnica i escola de cant molt italiana, no fa mai us del portamento en els seus atacs al sobreagut i la controla bé la respiració, encara que ahir en el algun moment va tallar més del compte les frases.

És una Gilda admirable, escoltem el seu “Caro nome”

Stefan Kocán (Sparafucile) i Zeljko Lucic (Rigoletto) al Rigoletto del MET 2013, producció de michael Mayer. Foto Ken Howard/MET

Stefan Kocán (Sparafucile) i Zeljko Lucic (Rigoletto) al Rigoletto del MET 2013, producció de michael Mayer. Foto Ken Howard/MET

Magnífic el Sparafucile del baix de la casa, Stefan Kocán, que ha aprofitat les poques oportunitats que Verdi li dóna en aquest rol, per lluir-se, sobretot en la llarguíssima demostració de fiato, al final de l’escena amb Rigoletto al primer acte.

També en totes les intervencions del tercer acte ha estat esplèndid, sent la seva interpretació escènica inquietant i perversa.

Brillant la Maddalena d’Oksana Volkova, complint amb tots els tòpics escènics de manera exemplar i lluint atractius físics i vocals notables.

El Monterone de Robert Pomakov no m’ha agradat tant, tot i que com la resta de rols petits han estat servits de manera digna en l’aspecte vocal, i molt implicats en els aspectes escènics, que en alguns casos participaven molt del joc teatral i de les “coreografies” que han envoltat les escenes corals, especialment en el primer acte.

Bella figlia dell'amore (Zeljko Lucic-Diana Damrau-Piotr Beczala-Oksana Volkova) al Rigoletto del MET 2013 Fotografia Ken Howard/MET

Bella figlia dell’amore (Zeljko Lucic-Diana Damrau-Piotr Beczala-Oksana Volkova) al Rigoletto del MET 2013 Fotografia Ken Howard/MET

Escoltem ara com han cantat el magnífic quartet del darrer acte, un dels moments més difícils, sobretot pel tenor, amb un cant sempre situat a la zona de pas. Damrau ha estat especialment inspirada.

Emalie Savoy (Contessa Ceprano) i Piotr Beczala (Duca) al Rigoletto del MET 2013 Producció Michael Mayer Fotografia Ken Howard/MET

Emalie Savoy (Contessa Ceprano) i Piotr Beczala (Duca) al Rigoletto del MET 2013 Producció Michael Mayer Fotografia Ken Howard/MET

Una consideració especial per la traducció del subtitulat.

Ja va passar a la Rusalka segons Herheim al Liceu, però és clar, el Rigoletto és una òpera molt coneguda i en italià, per tant és fàcilment perceptible quan els cantants diuen una cosa i el subtitulat vol si o si, fer-nos creure que allò que diuen té a veure amb que veiem en escena, desvirtuant l’obra de Francesco Maria Piave, per tal de fer més creïble allò del xeic àrab que s’ha invitat Michael Mayer.

La veritat és que no ho han fet de manera exhaustiva i només era un retoc per aquí i un altre per allà. No hi havia cap necessitat.

Rigoletto MET12

RIGOLETTO 
Giuseppe Verdi-Francesco Maria Piave

Rigoletto……………Zeljko Lucic
Gilda……………….Diana Damrau
Il Duca……….Piotr Beczala
Maddalena……………Oksana Volkova
Sparafucile………….Stefan Kocán
Monterone……………Robert Pomakov
Borsa……………….Alexander Lewis
Marullo……………..Jeff Mattsey
Il Conte di Ceprano………..David Crawford
La Contessa di Ceprano……..Emalie Savoy
Giovanna…………….Maria Zifchak
Page………………..Catherine Choi
Guard……………….Earle Patriarco

Direcció musical……………Michele Mariotti

Direcció escènica…………..Michael Mayer
Escenografia…………Christine Jones
Disseny de vestuari……..Susan Hilferty
Disseny de llums…….Kevin Adams
Coreografia………..Steven Hoggett

ENLLAÇOS:

http://rapidshare.com/files/692831186/Rigoletto_160213_1.mp3

http://rapidshare.com/files/3375771608/Rigoletto_160213_2.mp3

Aquesta tarda tornem al Liceu per assistir a una representació de Les Contes d’Hoffmann, aquesta vegada amb el primer repartiment. Esperem que cosa vagi bé i demà podeu llegir una crònica positiva, ho desitjo i necessito.

Bon diumenge!

41 comments

  1. Un Rigoletto que abans de veure’l pintava força estrafolari però que després de veure’l sembla força ben lligat exceptuant, com molt be dius, el paper de Rigoletto i el de Monterone. No em va agradar gens el subtitulat, ens prenen per idiotes o es pensen que no hem vist mai Rigoletto, ja que ens endossen mots com jeque, colegues, o club, que evidentment no apareixen per enlloc en el text. Pel que fa als cantants, Damrau superba, Beczala boníssim i Lucic molt be de veu però teatralment no em va emocionar gens ni mica.

    M'agrada

  2. Alex

    De lo escuchado por alguna de las emisoras de radio que conectaban en directo con el Met ( concretamente, la canadiense Espaces Musiques ), diria de la funciòn de anoche:
    Notable la orquesta y coros del Met, con una concertaciôn que me ha parecido que ha ido a mejor a partir del 2° acto por parte de Michele M., esplèndida la escena de la tormenta del último acto.
    Del cast vocal, Damrau la mejor por encima de casi todos, una Gilda muy completa y expresiva, con voz brillante y segura. ( afortunadamente, no es la típica lírico ligera ” jilguerito” ), mostrando cierta fuerza en sus partes màs dramàticas.
    Lucic que si tiene todo el estilo de barítono verdiano, me ha parecido sobre todo en el primer acto, muy lineal vocalmente, cuidando eso sí su canto pero con una emisiòn a ratos bastante àfona. Mejor a partir del ..corteggiani….aunque sin matizar demasiado
    Creo haberlo dicho ya a veces, Beczala que me encanta en repertorio de lírico francès, no me convence del todo como lírico ligero ( no lo es ya ) italiano : la voz es brillante, canta con gusto pero a partir del paso al agudo, la voz a ratos pierde color y muestra tiranteces y hasta demasiado esfuerzo: anoche pasò algùn apurillo en…el parmi veder.. Y tuvo que recortar el agudo ( tradicional pero no escrito) en el …..pensieeeer…
    solventes los demás cantantes del reparto

    P.d. Por cierto, he leido muy buenos comentarios del Parsifal, principalmente de JK , de Pape y de Daniele Gatti, en su primera funciôn del pasado jueves o viernes

    M'agrada

    • Lírico ligero? No crec que el Duc sigui per un líric lleuger, de fet ni Bergonzi, ni Kraus, ni Pavarotti, ni Domingo, ni Aragall, ni Carreras, ni Bjorling, ni Gedda, tots ells Ducs que m’agraden, siguin precisament lírics lleugers.
      L’estil de Lucic em preocupa, ja que el cant ahir va ser preocupant.
      I Beczala sempre ha sigut un tenor líric que cada vegada eixample més repertori, potser per això alguns passatges va tibat, en qualsevol cas m’interessa com a un dels millors tenors de l’actualitat, amb molt més estil del que és habitual en els cantants impersonals de l’actualitat.

      M'agrada

  3. Josep M.

    Magnífica crònica, una vegada més, m’han agradat molt els comentaris tant de la escena com de les veus i coincideixo pràcticament amb tot, llevat de la Magdalena que no em va agradar en l’aspecte vocal. En fi, potser és que no m’hi vaig fixar prou o potser el contrast amb l’altíssim nivell de les tres veus principals la va perjudicar.

    M'agrada

  4. Josep Olivé

    No és la primera vegada que Rigoletto es trasllada a ambients que mai, ni Piave ni Verdi podrien haver imaginat. Jonathan Miller ja ens va oferir-lo en salsa gansteril i mafiosa fa uns anys i ara en Michael Meyer ho fa des d’un casino de Las Vegas amb final digne de peli de Scorsese. Ben segur, aviat podrem veure la mateixa versió ambientada a Alcorcón, o potser no cal anar massa lluny i sense requerir excesiu esforç mental, algú podria possar en escena a tots els seus personatges enmig d’aquest oceà de trames d’espionatge de la cosa nostra…(perdò, volia dir casa nostra…catxis el subconscient!). I la veritat és que el resultat és (sería) molt bo, i alguna cosa tindrà la materia prima amb que està feta l’obra per a que suporti tan bé aquets salts d’època i de circumstàncies poc recomenables (segons per a quí, és clar). La versió d’ahir va ser esplèndida, em va agradar molt, amb luxe planatari de cantants, espectaculars tots ells, i l’ùnic però que vull deixar escrit es refereix la falta d’expresivitat com actor de Zeljko Lucic. Estic convençut Joaquim que la falta de definició del personatge es deguda en gran part a aquest fet. M’agrada moltíssim el seu Rigoletto cantat, però renoi, li falta sarcasme en el primer acte, odi en el segon i desesperació en el tercer. Fantàstica Diana Damrau i esplendoròs Piotr Beczala, amb un llarguissim, sens defalliment i perfectament afinat últim agut del “…pensier” ja fora d’escena. Per acabar, ahir jo estava a la sala 10, i haig de dir que el so ha millorat moltíssim. Cap problema en escoltar nítidament les veus i sobretot els cors, i sense soroll de fons els concertants. Que duri.

    M'agrada

  5. Josep

    Moltes gràcies per la crònica. Vaja. Creia que el Met era dels pocs llocs on pes pot veure a l’escenari el mateix que es sent a l’orquestra. Ja comencem a canviar el text. Aviat canviaran la música. Estan començant a desmuntar l’edifici.

    M'agrada

      • Josep

        “Ja tocava”? una producció on es diu que no queda clar qui és Rigoletto? en fi… ja no espero temps millors. Nicola Joel a Toulouse encara es pot veure.

        M'agrada

      • Però els altres aspectes estaven prou treballats, no et pots agafar només per això, cal llegir la totalitat, tot i que no treballessin més la personalitat del personatge de Rigoletto en l’ambient on es desenvolupa la historia, ja he dit d’entrada que és greu.
        On no ens posarem mai d’acord és en la valoració de Nicola Joel, per a mi un director sense cap interès teatral, les seves direccions són planes, postaletes boniques i prou, per a mi no és suficient, ni gratificant,

        M'agrada

  6. gloria aparicio

    Com sempre tens tota la raó una Gilda espléndida, el que més m’agrada de la Damrau a més de la seva veu i expressió, es la perfecció i seguretat dels seus aguts, mai fá patir….també m’agradat el baix (Sparafucile) i el cuartet magnífic……però t’haig de dir Joaquim que no faría un pas per assistir en aquesta tan “ultra-que? ” representació, i ho sento, però, per molt que m’esforço no m’hi trobo, des de l’últim “Don Carlo” amb tota aquella disbauxa per el pati de butaques més la Lloll Beltrán a l’escenari, m’asseguro bé fins el que pùc soportar i el que no….( vaig aplaudir lo justet per respecte als cantants…) encara que tinc molts anys no em considero de cap manera una “carca” ,en aquets últims temps he vist algunes obras adaptades al nostre temps i amb ambients més o menys minimalistes, aixó no em molesta gens, tot el contrari… i menys si el repartiment es super-excel.lent , ex :” La fille du regiment” “El Cavaller de la Rosa “, “Rusalka” aquesta em va costar una mica de endinsar-me al principi però, ho vaig aconseguir ….. i ara espero amb amb molta ilu “Els Contes de Hoffmann” aquesta no em fa gens de por, penso que l’argument permet diversos jocs d’imaginació… sense que faci mal a la vista, espero…..
    Potser Joaquim, que sigui més carca del que jo em crèc llavors estic perduda , no em queda prou temps per canviar, m’hauré de conformar escoltant la meva humil però molt estimada “Opera enllaunada ”
    Ara espero (i amb ilu…) que arribi la nit per saber el que t’ha semblat ” els contes”. un . petonet.

    M'agrada

  7. Isolda

    Com sempre excel.lent crònica. L’he escoltat per la radio, hi estic d’acord amb les teves puntualitzacions. M’ha agradat molt Michele Mariotti, matisant tots els moments, siguin lírics o dramàtics traient un gran rendiment de l’esplèndida orquestra del Met. La millor del trio protagonista ha estat sense dutar-ho, Diana Damrau, amb un estat vocal per treure’s el barret. Piotr Beczala, malgrat l’ària del començament on no ha estat gaire afortunat i alguna altre apretadeta de coll m’ha fet gaudir del seu cant,per mi ha estat un plaer escoltar-lo. No puc dir el mateix de Zeljko Lucic, és un cantant que cala i desafina massa sovint, defectes que m’enerven, tanmateix va tenir moments encertats, lluint la seva veu de baríton, bariton. És evident que escoltar-ho per radio les qualitats i els defectes es perceben més descaradament.

    M'agrada

    • Ahir per la nit vaig escoltar la transmissió que us he deixat i efectivament els defectes de Lucic per ràdio són molt més notoris, també els de Beczala i els altres, la ràdio no distreu i creu-me que aquesta producció distreu molt, també positivament

      M'agrada

  8. dandini

    Estic d’acord amb el que dius respecte a la producció.No ens deixa clar qui és Rigoletto.Jo crec que hagués pogut ser un barman o un còmic tronat i fracassat del local.
    Zeljko Lucic sempre ha tingut una manera curiosa d’ascendir al registre agut.Hi una zona d’accés dura que un cop resolta ens demostra que sí que té la nota.Aixó ve compensat per la seva excel·lència en el cant,el seu legato molt ben resolt(Deh non parlare al misero) i un coneixament especialment exhaustiu de la partitura.En la vessant interpretativa ell dibuixa un Rigoletto que demostra el seu dolor de forma interioritzada i potser més sincera.Per entendrens estem a les antípodes de la Núria Espert.Com centenars de grans barítons en directe va arrivar cansat a la conclusió de Cortigianni.
    Diana Damrau és una cantant que m’entusiasma.El seu afany perfeccionista tant a nivell vocal com escènic que no decau ni un moment i conecta el seu entusiasme amb el públic.No és d’estranyar que sigui una cantant predilecte del públic del Met(la millor Lucia de la decada van dir els critics) o del Liceu.
    Al davant d’aquest nivell musical d’aprofundiment dels personatges el Duc de Piotr Beczala resta per sota.Potser el resultat manifesta el cinisme del personatge i no dubto que el smoking li senti molt be pero si vas de figura per l’Opera tens que tenir més assegurada l’excel·lència del fraseig verdià i ell no la té.En aquesta obra la solidaritat musical i afectiva del públic acostuma a caure del costat de la familia Rigoletto.Pero el Duc té al meu entendre 3 moments màgics que són” E il sol del’lanima”,”Bella figlia del amore” i sobre tot “Parmi veder le lagrima”..Aquí no hi han excuses de cinisme per amagar un legato verdià mal après.Les frases no tenen l’elegància desitjada i estan tallades de forma abrupta,forçada i algun cop de glotis ho acaba d’espatllar.La veu és gran i llueix pero per mí en aquest rol una “gran” figura ho ha de fer millor.Hi han molts exemples de gent que ho canta millor en el passat.Del present destacaria:
    Juan Diego Flórez
    Celso Albelo (en aquest el smoking li senta pitjor)
    Vittorio Grigolo
    Joseph Calleja
    Aquí teniu l’actuació de Vittorio Grigolo(el peor tenor del mundo mundial) que té una idea força més clara de com s’ha de cantar aquest fragment a Orange on va entusiasmar a varios liceistes veterans que hi van assistir.Si fem cas de les reaccions dels públics sembla ser que també va estar millor que ahir…De vegades deixar de banda els prejudicis i escoltar és molt saludable.

    M'agrada

    • SANTI

      Ets un provocador, m’he mossegat més d’una vegada per no dir-t’ho, però dir que Lucjic no desafina quan ho pots escoltar en el fragment que ens deixa en Joaquim i que durant tota la nit d’ahir no ho va deixar de fer, és una provocació. Lucjic desafina molt. Escoltat els duos amb Gilda i amb aquestes orelles selectives que tens i encara que ho diguis públicament t’ho dius a tu mateix.
      El youtube de Grigolo és una altre provocació, tant com no reconèixer que Beczala és qui més aplaudiments se’n va endur ahir del públic del Metropolitan, per cert molt veterans tots ells, ja que veure quina edat té el públic de Nova York.

      M'agrada

    • No conec el Duc de Albelo, si el de Grigolo i Flórez, i crec haver escoltat a Calleja,
      Albelo segurament ho cantarà de meravella, de Grigolo tant sols puc dir que el trobo un tenor de segona categoria, difícil encabir-lo amb aquests nominats. Flórez no pot ser Duca, la història ja ho ha demostrat i Calleja canta molt bé, tot i així no entenc el teu axioma, ja ho veus, ara bé, si després d’haver debutat al Liceu al 1975 no tinc la categoria de veterà, no sé quant temps hauré d’esperar a tenir el meu propi criteri, sense refiar-me del que el públic del meu voltant digui, faci o pensi.

      M'agrada

  9. Jan

    A mi ahir per la radio em va semblar que estava força bé.
    La Damrau cada cop que l’escolto m’agrada més (sembla que futura Juliette la temporada que ve al Liceu) té una espresivitat i força, que et fan creure el que canta, i a més té una veu preciosa!
    El Beczala a mi ja no em va agradar tant com a vosaltres, m’agrada molt cantant òpera francesa, però en l’òpera italiana no el veig tan bé. El seu agut sona insegur, i l’agut que tots veieu tan bé del “pensieeeeer” va estar al límit, i quasi cridat, la imatge distreu, però la radio va dir que anava al límit. Prefereixo al Flórez encara que sigui lleuger!
    Lucic em va agradar bastant tot i que sembla que no sàpiga el que està dient, li falta ànima. Però vocalment va anar de menys a més, fent un corteggiani i un duet amb Gilda més que notable! No serà el Rigoletto dels meus somnis però no ens podem queixar…
    La resta em van agradar tots.
    L’única pega que li trobo a aquest cast és el tenor (ho sento) és molt elegant i canta molt bé, però aquest agut tan forçat… em va fer patir molt, i la Damrau quan cantaven el duet se’l menjava… Trobo que el Beczala ha perdut algo, trobo que la veu no és tant brillant. En canvi el Des Grieux de l’any passat (al costat de la meva Anna… jejeje) em va entusiasmar! (sense donar-me’n conta ja torno al Beczala aiaiai…)
    Bé, una abraçada i bon diumenge! 🙂

    M'agrada

    • Insegur?, quin tenor pot cantar aquell llarguíssim agut de la donna è mobile des de fora d’escena i en painissim?
      Comprenc que avui per avui la teva obsessió siguin els aguts, és inherent a la joventut.
      Què Beczala sigui l’única pega és per fe-s’ho mirar, sobretot per què Lucic va demostrar seriosos i preocupants problemes, també en els aguts, però molt més greus en l’afinació, quelcom que un cantant no hauria de caure mai, una nota es pot calar, però desafinar reiteradament és inadmissible.

      M'agrada

      • Jan

        Tens raó, però la veritat és que després del que havia sentit de Lucic m’esperava menys, i em va sorprendre, i en canvi del Beczala m’esperava molt i no va estar a l’alçada de lo que acostuma a estar 😦

        M'agrada

  10. SANTI

    A mi no em va agradar gaire aquest Rigioletto, sobretot per culpa de Lucjic. A part de ser avorrit no canta bé. Si un cantant desafina sistemàticament i cala sovint, no és un bo cantant. A part de la veu afona en molts moments, i el pitjor, la poca expressivitat del seu cant. Una gran decepció.
    Damrau va començar poca cosa, però a partir del Caro nome es va créixer.
    Beczala va anar just en molts moments i sense arribar a la vulgaritat del Duc de Mantua de Villazón fa uns anys al mateix teatre, no el va cantar amb elegància.
    La resta correctes, el baix, a part d’un calderó que potser al teatre no era tan audible com al cine, no em va acabar de fer el pes, fixeu-vos quines coses més rares fa en el registre agut.
    El que més em va agradar va ser l’orquestra, que com sempre sona meravellosa i la direcció d’aquest jove que em penso que no havia vist mai dirigir.
    La producció és molt vistosa, però com dius, li falten alguns retocs per acabar de fer-la una mica més encertada, però té contundència teatral i quasi sempre és coherent amb el llibret original.

    M'agrada

  11. dandini

    Santi de bon rollo el meu interès no és provocar més aviat fer obrir les oídes a la gent perque no es prenguin al peu de la lletra aquells axiomes acceptats que molt sovint la evidència de la meva audició no recolza.Crec que ben sovint les opinions de part del públic operístic es mouen per raons de partidisme molt poc musicals i molt poc interessants com no m’agraden els fans del Sra X ,tinc de parlar malament d’aquest cantant perque el meu predilecte quedi més ben situat,no m’agrada el look d’un cantant perque el trobo de “niñato” o el trobo un “payaso”.Tú saps que per la xarxa corren desqualificacions de tota mena fins a l’insult de cantants consegradíssims que per mí evidencien no els defectes del cantant sino lo “pirada” que està la gent.
    Dit aixó et donc la raó amb Zeljko Lucic ,té problemes evidents, pero a mí em compensa perque li trobo moltes qüalitats a la veu, a l’estil i al fraseig.
    Piotr Beczala té menys problemes vocals pero no hi ha el factor de compensació perque la seva linea de cant no em convenç.Tant de bo em fallés 6 notes pero ho cantés com Kraus o Bergonzi.
    Seguint aquesta valoració crec que aquest cantant que només el seu nomenament(Vittorio Grigolo,amb perdó) cosideras una provocació encerta més en l’estil i en el fraseig de forma per mi evidentíssima i no perque sigui la diana de molts “entesos” m’ho callaré.Us pot agradar més o menys pero per mí el seu “Parmi veder le lagrime”està més ben cantat que el de Beczala.

    M'agrada

    • SANTI

      Però què dius? si tu ets el primer que fas axiomes, per acabar arreglant allò que no es pot arreglar, amb les compensacions. Compensacions selectives, t’haig de dir, ja que no sempre s’ajusten al mateix criteri. He vist moltes vegades a Grigolo, i t’asseguro que ni sap respirar, ni sap regular ni sap emetre la veu amb regularitat. No aguanta una representació sencera, és un cantant d’una ària, però tota una òpera no és capaç d’aguantar-la, sovint crida, però a tu et compensa. No et puc dir res més, però tu ets una víctima de tu mateix, ja que el teu criteri lluny de ser argumentat es fonamenta en les compensacions.
      Sempre de bon rotllo, això si.

      M'agrada

    • Coincido en lo de Grigolo. En el aria está mil veces mejor que Beczala ayer. De acuerdo que el duca en esta producción es más canalla si cabe, pero en el aria le faltó sentimiento. En la cabaletta sí que me gustó. Aparte, tanto él como Lucic estuvieron apuradillos en bastantes ocasiones. Aún así, disfruté un montón.

      M'agrada

  12. Me siento en la obligación moral de defender un poco al indefendible Lucic de ayer, aunque sólo sea por lo que me hizo disfrutar con su Rigoletto de Dresde. Al margen de que ayer desafinó un montón, tiene una voz PRECIOSA y muy cálida, y cuando quiere (que ayer no quería, no sé por qué) sabe implicarse y hacer creíble el personaje. ¿Y qué son unas cuantas notas caladas cuando se le pone pasión? A día de hoy, sigue siendo el mejor Rigoletto que hay por el mundo (exceptuando a Plácido, claro ;-P)

    M'agrada

  13. dandini

    Jo també vaig ser a Dresden i puc dir que Juan Diego Flórez va fer un Duca extraordinari.En el cas de Grigolo queda clar que té una idea més encertada que Piotr Beczala de com s’ha de cantar ” Parmi veder le lagrime”.En el cas de Juan Diego Flórez (que no ser si és Duca di Mantova o Matteo Borsa) la comparació esdevé jo diria que gairebé humiliant.El qui ho vulgui comprovar ho té aquí.

    M'agrada

    • En Flórez cantaria meravellosament bé Celeste AIda, però això no el legitima a cantar el Radamés, doncs amb el Duc li va passar una mica el mateix. Ell és intel·ligent i està molt ben aconsellat i després d’aquest intent el va aparcar, ara sembla ser que hi vol tornar, es veu que això de cantar l’Arnold el posa content. No se’n sortirà mentre la seva veu sigui la que és i els rols demanin el que demanin, i òbviament això no treu que l’ària la canti divinament, molt millor que Beczala, però l’ària, no ho oblidis.

      M'agrada

  14. Per ser tan mediocre com és, en Grigolo no fa malament aquesta ària. Estic espantada pensant que pot arribar a agradar-me.
    Per desgràcia l’Icària estava ple quan vaig voler comprar l’entrada i ho sento perquè és una òpera que em captiva.
    Gràcies per la magnífica crònica, Joaquim.

    M'agrada

    • Torres més altes han caigut, per tant encara hi som a temps tots a anar-nos a confessar i dir que trobàvem cridaner a Grigolo. No t’espantis per això, altres coses estan passant que mereixen el nostre espant 🙂
      T’ho haguessis passat la mar de bé, llàstima!

      M'agrada

  15. Va ser un gran Rigoletto: tots cantaren molt bé, encara que sentit als àudios, semblen uns altres : 😦 : Lucic estava soset i un pèl desafinat però va tenir moments molt destacables. La Damrau i en Pito Beczala, un 9,5, i l’escena ben pensada, a estones excesiva (quina mania de posar ballets que no venen a compte!) i el conjunt de neons ben aprofitat. Diria, però, que el look era molt més 70 i Scorcese que dels Rat Pack.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: