EL MET 2016/2017: SALOME (Racette-Lucic-Siegel-Herrera-Wang;Debus)

La soprano Patricia Racette està cantant el rol de Salome en l’òpera de Richard Strauss al MET de Nova York substituint a la inicialment prevista, Catherine Naglestad.

No era la primera vegada que la cantava ja que la soprano nord-americana crec que va debutar aquest rol l’any 2014 al Festival de Ravinia i tot i que no l’ha cantat sovint, aquestes representacions novaiorqueses no suposaven en cap cas una experiment, al menys com a primera aproximació, però si en quant a resultats ja que malgrat l’esforç i l’entrega, la seva Salome m’ha decebut molt.

Quan Racette m’entusiasmà tant com a Cio-Cio-San l’any 2013 al Liceu poc em podia imaginar que la carrera experimentaria un gir a repertoris més spinto o dramàtics com Tosca, Minnie, Giorgietta o aquesta Salome que avui m’ocupa i preocupa.

Què l’hi ha passat a Racette?. La veu oscil·la de manera molesta i la columna sonora ha perdut cos, gruix i metall. Continua llegint

INSISTINT EN EL TRISTAN UND ISOLDE INAUGURAL AL MET 2016

nina-stemme-isolde-i-stuart-skelton-tristan-ken-howard_metropolitan_opera

Des de dissabte passat que no paro de donar-li voltes i més voltes a aquest Tristan und Isolde inaugural del MET.

He llegit unes quantes crítiques i hi ha disparitat d’opinions, quasi totes poc positives pel que fa a la producció “dark”de Treliński, un director que em va agradar molt en aquell doble programa del mateix MET amb Iolanta i El castell de Barbablava, i molta més unanimitat pel que fa a Rattle i l’equip de cantants, tot i que jo crec que molts no s’atreveixen a aplaudir sense concessions a Stuart Skelton, un Tristan inesperat i excel·lent.

Curiosament i sense saber com anirà la temporada novaiorquesa que podrem gaudir al cinema en el propers mesos, no crec que, tret de la per a mi tan esperada L’Amour de Loin de Kaija Saariaho o en menor mesura la reposició de Eugene Onegin, la resta d’òperes estiguin a l’alçada del que ens ha ofert aquesta inauguració. Continua llegint

MET 2016/2017: TRISTAN UND ISOLDE (Stemme-Skelton-Gubanova-Pape-Nikitin;Trelinski-Rattle)

Sleton (Tristan) i Stemme (Isolde) MET 2016

Skelton (Tristan) i Stemme (Isolde)
MET 2016

Això si que és una inauguració de temporada com cal, amb un director musical de grandiós nivell, un equip vocal de somni i una nova producció escènica discutible però amb cara i ulls.

Simon Rattle només havia dirigir en una altra ocasió el MET, va ser la temporada 2010/2011 dirigint un memorable Pelléas et Mélisande, cinc anys més tard hi torna per inaugurar la temporada amb una nova producció de Tristan und Isolde i el triomf no pot ser més aclaparador ja que el director anglès signa una versió esplèndida, intensa, d’una claredat expositiva enlluernadora i alhora d’una densitat dramàtica colpidora, amb una orquestra fabulosa que el so del cinema només ens deixa intuir.

Des d’un preludi carregat ja de profunda passió fins la desolació d’un tercer acte demolidor, Rattle erigeix una mestrívola demostració de sonoritats sumptuoses, equilibri i radicalitat, perquè en els moments més intensos del tercer acte el so era quasi expressionista, punyent, d’un dolor interioritzat que em va fer estar neguitós i en tensió fins l’alliberador liebestod. Una direcció absolutament sensacional. Continua llegint

INSISTINT EN MADAMA BUTTERFLY

Molt probablement molts estarem d’acord que no és la millor Madama Butterfly possible, però potser uns quants dels que la varem veure al cinema, estarem d’acord en que va acabar sent una representació emocionant. I això és mèrit, sobretot, de:

Giacomo Puccini, Anthony Minghella, Kristine Opolais, Roberto Alagna, Kevin Augustine, Tom Lee, Marc Petrosino i Karel Mark Chichon.

M’ha semblat important insistir-hi i com que sembla que molts havíeu quedat amb les ganes de dir-hi la vostra, insisteixo.

D’entrada podeu recuperar l’apunt original a: Continua llegint

EL METROPOLITAN AL CINEMA 2015/2016: MADAMA BUTTERFLY

Entrem amb aquesta Butterfly en la recta final de la temporada novaiorquesa al cinema, en un mes d’abril que ens té preparats a banda de la que avui comento, dos sessions més, totes dues de gran voltatge, Roberto Devereux el 16 d’abril i el comiat amb l’esclatant Elektra del dia 30.

En principi aquesta Madama Butterfly era com un plat de segona, francament així ho creia abans d’entrar, però en el seu conjunt i malgrat els importants matisos que esmentaré més endavant, en acabar la representació estava francament satisfet.

No comptàvem amb un gran director d’orquestra en una òpera que el necessita, ja que l’orquestra de Butterfly potser és de les més elaborades i magnífiques de tot l’opus puccinià. Com m’hagués agradat que davant del fossat del MET haguéssim tingut a Antonio Pappano, segurament el millor director per dirigir actualment les obres del compositor de Lucca, però el MET segurament ha tingut que pagar part del sou d’Elina Garanca com a Sara en el proper Roberto Devereux, contractant a Karel Mark Chichon, el seu marit per dirigir alguna popera d ela temporada. Sense ser el súmmum de la subtilesa i del detallisme més curós, el director gibraltareny va dirigir una representació efectiva mantenint el pos teatral i dramàtic. És clar que m’hagués agradat sobretot un primer acte més impressionista en l’acompanyament del gran duo, tan ple d’atmosferes, però Chichon sense voler agafar gran protagonisme i per tant sent honest i deixant que fossin les veus les que es situessin en l’epicentre de la representació, va saber sostenir la tensió en una òpera que segons com estigui dirigida, pot caure durant el segon acte, en un tedi de difícil remuntada. Va tenir algun dubte en controlar i equilibrar el concertant del casori en el primer acte, però se’n va sortir amb notable pericia. Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2015/2016: TURANDOT

Amb tres dies de retard del que hagués estat habitual, arriba a IFL l’apunt de la representació de l’òpera Turandot de Giacomo Puccini dins la temporada 2015/2016 del Metropolitan Opera House de New York inclosa en els títols escollits per ser transmesa a tot el món mitjançant la projecció a les sales de cinema.

El Met continua apostant per l’espectacular, excessiva, mastodòntica, barroca, bigarrada, sufocant i també admirable producció de Franco Zeffirelli, originària de la Scala de Milà (1983) i posteriorment adaptada i “enriquida” per l’escenari del teatre novaiorquès (1987) on al llarg d’aquests 29 anys ha vist en mig de les escalinates, pèrgoles, ponts, muralles, dracs, acròbates, estàndards, banderoles, ventalls, fanalets i serpentines de tota mena i condició, desfilar el bo i millor del panorama vocal. Continua llegint

INSISTINT EN DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG AL MET 2014

"DIE MEISTERSINGER VON N†RNBERG.Acte 2on. " Foto: Beatriz Schiller/Metropolitan Opera

“DIE MEISTERSINGER VON N†RNBERG.Acte 2on. ” Foto: Beatriz Schiller/Metropolitan Opera

Semblava que no l’arribaríem a tenir mai però finalment s’ha fet possible, just quan comencem una intensa setmana wagneriana, també a IFL

Per fi puc oferir-vos el vídeo de la representació de Die Meistersinger von Nürnberg que va tenir lloc el passat 13 de desembre de 2014 en el Metropolitan Opera House.

Com que han passat uns quants dies, si no recordeu el que varem dir tots els que la varem veure i crec que gaudir, aquí us deixo l’enllaç de l’apunt que vaig escriure arran de la transmissió al cinema: Continua llegint

EL MET AL CINEMA: LES CONTES D’HOFFMANN

No fa gaire parlàvem de la rutina de certes o moltes representacions de la temporada operística a la Staatsoper de Viena, doncs bé la representació de Les contes d’Hoffmann que va tenir lloc al Metropolitan i que es va transmetre en la temporada cinematogràfica del teatre novaiorquès el dissabte 31 de gener, és també pura rutina, començant per la direcció musical de Yves Abel, d’una vulgaritat sorprenent i l’escènica de Bartlett Sher, d’una depriment foscor i una lletjor estètica que no ajuda gens a aixecar l’esperit d’un equip vocal també rutinari i molt més que discret.

Definitivament aquesta temporada del MET al cinema és la més fluixa de totes les vistes fins ara i suposo que només aixecarà el vol en les dues properes transmissions, la del dissabte vinent amb el doble programa de Iolanta i El Castell de Barbablava, i la del 14 de març amb La donna del lago rossiniana. Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2014: DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG

Crec que no exagero si us dic que per a mi una producció de Die Meistersinger von Nürnberg és una de les coses més complexes i difícils de dur a terme. La complexitat musical i la resistència vocal que han de demostrar els cantants protagonistes durant les quasi cinc hores de durada, sobrepassa en molt la de la immensa majoria d’òperes del gran repertori, i deu ser per tot això que assistir a una representació d’aquest títol wagnerià és quelcom especialment joiós i si el resultat acaba sent tan brillant com el d’ahir al MET, la satisfacció esdevé plenitud. Continua llegint

INSISTINT EN EL MACBETH AL MET: (Lucic,Netrebko,Pape,Calleja;Noble,Luisi)

Just una setmana després ja el teniu a disposició per a tornar a ser gaudit, analitzat, criticat, admirat o el que us sembli convenient fer amb ell.

A l’apunt de diumenge passat i en els posteriors comentaris ja ha queda dit quasi tot, però sobretot per a tots els que no vareu tenir l’oportunitat de veure aquesta representació, ara la podreu valorar sense tenir que refiar-se del que hem dit tos nosaltres, i per a tots els que ja l’hem vist, no estarà malament repassar-la per veure si tot allò que varem defensar amb tanta vehemència continua sent vàlid després d’una segona visió. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: MACBETH

El MET de Nova York, superat un estiu tens i reivindicatiu de lluita entre el col·lectiu de treballadors i la direcció del teatre que va arribar a amenaçar en fer un locaut, finalment ha pogut presentar la nova producció de Macbeth de Verdi, òpera que ha servit per inaugurar la temporada alhora que brindar l’oportunitat de que Anna Netrebko cantés la seva segona Lady, sense cap mena de dubte el motiu principal d’interès malgrat que la resta del cast és realment important.

Macbeth és una de les millors òperes de Verdi, i és que està més que demostrat que quan s’apropava a Shakespeare  les seves òperes esdevenien magistrals (llàstima d’aquell Lear desitjat i mai composat). Aquesta òpera necessita de dos cantants excepcionals,  baríton i soprano, i dos bones veus, baix i tenor, i és clar, d’un equip de direcció a l’alçada. Continua llegint

INSISTINT AMB EUGENE ONEGIN: EL VÍDEO

Mariusz Kwiecien (Onegin) i Anna Netrebko (Tatiana) en el 3er acte de Eugene Onegin al MET Foto: Ken Howard/Metropolitan

Mariusz Kwiecien (Onegin) i Anna Netrebko (Tatiana) en el 3er acte de Eugene Onegin al MET Foto: Ken Howard/Metropolitan

Commocionat per la mort de Patrice Chereau, que es mereix un apunt com cal, avui  sense gaires explicacions, ja que totes van ser donades abans d’ahir, i quasi tots ho tenim ben fresc, us deixo el enllaços de l’Eugene Onegin del MET, avui tenia previst una altra novetat suculenta, però problemes tècnics ho han impedit.

Amb paciència obtindreu una copia que té un so que millora el del cinema, preservant les qualitats visuals.

Per recordar el que hem dit tots plegats sobre aquesta producció us deixo a l’abast, l’enllaç a l’apunt de diumenge Continua llegint

EL MET AL CINEMA: EUGENE ONEGIN

Mariusz Kwiecień i Anna Netrebko a Eugene Onegin MET 2013. Producció de Deborah Warner. Fotografia Ken Howard/MET

Mariusz Kwiecień i Anna Netrebko a Eugene Onegin MET 2013. Producció de Deborah Warner. Fotografia Ken Howard/MET

La temporada del MET es va inaugurar el passat 23 de setembre amb una nova producció de la preciosa òpera de Txaikovski, Eugene Onegin, amb una nova producció de la directora anglesa Deborah Warner, coproducció amb l’English National Opera, que no millora l’anterior de Robert Carsen, sota la direcció de Gergiev i amb un repartiment pràcticament perfecte.

Ahir dissabte varem tenir l’oportunitat de fruir de l’espectacle inaugural mitjançant les transmissions en directa al cinemes, que per tercer any consecutiu ens ofereix la possibilitat de participar de la temporada operística més desitjada del món. Ara que les coses comencen a pintar malament a casa nostra, és un bàlsam molt reparador i després de les “galdositats inaugurals locals” encara més.

Valery Gergiev és el principal director invitat del MET i amb una obra com aquesta és infal·lible. Menys turmentat i més subtil que anys enrere, la direcció de Gergiev s’ha d’assaborir lentament, com els grans vins, està plena de detalls que necessiten del seu temps, d’una exposició pausada i densa que esdevé un  perfecte embolcallador de climes i atmosferes escèniques precioses. Acompanya als cantants amb precisió, tenint sempre molta cura de no robar mai el protagonisme vocal i enlairant a les cotes d’habitual excel·lència i brillantor a l’orquestra del MET, quan la partitura ho requereix, ja sigui en els preludis que acompanyen totes les escenes, tots ells exposats amb una mestrívola capacitat descriptiva, ja sigui en les grans i brillants escenes dels balls del segon i tercer acte. Continua llegint

EL VÍDEO DE LES TROYENS DEL MET 2013 (Voigt-Hymel-Graham-Croft-Youn;Zambello-Luisi)

Troyens MET_3

He pensat que tenint la Setmana Santa per endavant, és a dir per uns quants uns dies de descans per endavant, que us podia deixar “uns quants enllaços” per anar fent, si és que us interessa tenir el vídeo de Les Troyens de Berlioz que el passat mes de gener de 2013 es van representar al MET de Nova Yok, aquells que en a mi em van agradar tant, malgrat la Cassandra de Deborah Voigt.

Són 25 enllaços, per tant paciència, però crec que paga la pena l’esforç, ja que la qualitat d’imatge i so és esplèndida, d’altíssima definició i per tant de pes considerable. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: RIGOLETTO

Zeljko Lucic (Rigoletto) al MET 2013 Producció de Michael Mayer  Fotografia Ken Howard/MET

Zeljko Lucic (Rigoletto) al MET 2013 Producció de Michael Mayer Fotografia Ken Howard/MET

Continuant amb la temporada novaiorquesa al cinema, ahir vam veure l’esperada i estrafolària producció que Michael Mayer ha ideat per representar el Rigoletto de Giuseppe Verdi, situant-lo a Las Vegas dels anys 50 del segle passat, i davant d’aquest aparent despropòsit “sacríleg” hem comptat amb possiblement el millor cast per fer aquesta òpera, Zeljko Lucic, Piotr Beczala i Diana Damrau, sense oblidar a Stefan Kocán com a Sparafucile, i davant de la sempre formidable orquestra del MET  el jove mestre italià Michele Mariotti.

El resultat en el seu conjunt m’ha semblat notable, tant a nivell musical com vocal, i escènicament crec que estem davant d’un producció molt vistosa i tradicional, molt tradicional, però aparentment trencadora i que vol ser moderna. El MET ha optat per “modernitzar” moltes de les seves produccions amb propostes com aquesta, però en realitat són operacions de maquillatge, ja que la dramatúrgia i les situacions són les de sempre imper tant el risc és mínim. Molt contenidor i el contingut habitual.

En aquesta aposta de maquillatge m’ha semblat veure un interessant disseny d’alguns personatges, el Duc convertit en un sòcies de Sinatra, i els cortesans inicialment del Ducat de Màntua, convertits en membres del The Rat Pack que durant els anys 50 del segle XX eren els amos dels casinos i les sales de festa de la ciutat de Las Vegas, amb tot el que això amaga, relacions evidents amb la Màfia incloses. També el personatge de Sparafucile i la sempre agraïda Maddalena, així com, i oh sorpresa!, l’habitualment anecdòtica Giovanna ha tingut una creïble caracterització. La contesa de Ceprano esdevé una espectacular Marilyn Monroe, però amb Gilda no hi ha res a fer, crec que ni el més agosarat director d’escena pot treure profit d’una personalitat dramàtica com la seva, millor deixar-la toia i que canti.

Però ai!, aquesta brillant sessió de maquillatge s’ha esgarrat amb algunes personalitats importants de la tragèdia. Monterone com a xeic àrab esdevé una disfressa de carnestoltes i sobretot Rigoletto, eix central de la història, no té malauradament una personalitat definida en aquesta cort. Qui és Rigoletto?, Continua llegint

EL MET AL CINEMA: LES TROYENS

Les Troyens, acte 1er Metropolitan Opera House, produccio de Faancesa Zambello

Les Troyens, acte 1er Metropolitan Opera House, produccio de Faancesa Zambello

Programar Les Troyens a qualsevol teatre d’òpera representa un repte i també denota poder, poder adquisitiu per poder-ho fer i poder organitzatiu per poder-la representar sencera. És necessita quelcom més que un imponent equip artístic, encapçalats per uns directors musical i escènic que siguin capaços d’aixecar aquesta imponent mole musical amb garanties, però sense cap mena de dubte també es necessita un equip de cantants de primeríssim nivell, fins i tot per les parts petites que en aquesta obra són de gran compromís.

El Metropolitan de Nova York no ha de demostrar res a ningú, però per si no fos suficient bagatge tot el que ha fet al llarg de la seva història, té la sana costum de muntar Les Troyens de manera regular des de 1973 cada deu anys. La primera vegada que es va representar aquesta òpera gegantina al MET va ser el 22 d’octubre de 1973 amb Shirley Verrett com a Cassandra i Didon, Jon Vickers com Aeneas i Rafael Kubelik dirigint l’orquestra. Al 1974 la Verrett es va quedar amb Cassandra i va deixar Didon per a Christa Ludwig, mentre que Aeneas era William Lewis.

L’any 1983 tornà Les Troyens al Met amb James Levine dirigint i seguint la tradició un equip espectacular amb Jessye Norman (Cassandra), Tatiana Troyanos (Didon) i Plácido Domingo (Aeneas). A l’octubre del mateix any la Norman va passar a fer Didon, mentre que Cassandra era Gwynn Cornell i Aeneas tornava a ser William Lewis.

Deu anys més tard al 1993 tornava Les Troyens al MET encara amb la vella producció de Nathaniel Merrill (DVD de Norman, Troyanos, Domingo, Levine), aquest cop amb François Pollet (Cassandra), Maria Ewing (Didon), Gary Lakes (Aeneas) i dirigint Levine. Cal fer constar que en aquelles representacions el rol de Ascanius el cantava una jove Susan Graham (ahir fantàstica Didon) i Coroebus era Thomas Hampson.

Seguint la tradició del decenni, al 2003 s’estrenà una nova producció deguda a Francesca Zambello (la mateixa d’ahir), dirigida musicalment per James Levine, amb  Deborah Voigt com a Cassandra (malauradament com ahir), l’extraordinària i malaurada Lorraine Hunt Lieberson com a Didon, un fabulós Benn Heppner com a Aeneas, i en rols “petits” Matthew Polenzani com a Iopas, Jossie Pérez com Ascanius i com ahir Dwayne Croft com a Coroebus.

Com no podia ser d’altre manera, a part de variacions de repartiments diverses, en tots i cadascun dels anys esmentats, deu anys després torna aquesta monumental producció, ara sota la magnífica direcció de Fabio Luisi, al teatre novaiorqués, i torna amb un repartiment important que tret de la Cassandra de la Voigt, m’ha entusiasmat. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: UN BALLO IN MASCHERA

Sondra Radvanovsky, Amelia a Un ballo in maschera al MET 2012. Fotografia Ken Howard

Sondra Radvanovsky, Amelia a Un ballo in maschera al MET 2012. Fotografia Ken Howard

Potser assistir a una nova transmissió de la temporada del MET al cinema l’endemà de l’esdeveniment milanès ha estat contraproduent. Us confessaré que Verdi després d’un Wagner tan excels i d’una producció tan elaborada, no m’ha satisfet gaire.

Un ballo in maschera, a part del personatge d’Oscar i algun que altre moment amb Samuel i Tom és una de les òperes que més m’agraden de Verdi, i sense discussió possible el duo “Teco io sto” figura entre els meus fragments predilectes de tota la història de l’òpera, també algunes de les seves àries em semblen especialment emocionants i bellíssimes. És una òpera difícil, ja que aquesta encaix de les escenes dramàtiques i aquelles més lleugeres protagonitzades durant el primer i el tercer acte per “l’odiós” patge Oscar i també el Rei Gustau són de difícil credibilitat.

Vocalment l’òpera és molt exigent, sobretot el rol d’Amelia, rol que moltes sopranos, també totes aquelles que sovintegen els rols verdians, esquiven. També pel tenor el rol és exigent i llarg, molt agraït, això si, i tant el baríton com també la contralt que interpreta el cabdal i episòdic rol d’Ulrica, necessiten de cantants importants, amb veus solides, estil i elegància. Verdi sempre exigeix molt i no sempre està ben servit, ni tan sols per aquells que semblen tenir les veus apropiades. Pot ser que sigui una qüestió d’estudis, tècnica o escola, però avui  en dia les òperes de Verdi tot i comptar amb veus grans i capaces, s’han vulgaritzat o s’han desvirtuat. Es tendeix a cantar Verdi com si fos verisme o belcanto, en ambdós casos no es fa la corresponent justícia a la grandesa que va saber donar el geni de Buseto al teatre musical del segle XIX. Ahir al MET no va ser una excepció.

Al  capdavant de l’orquestra teníem a Fabio Luisi, un bon director que ostenta el càrrec de principal director invitat del teatre novaiorquès i per tant que la coneix bé. En una entrevista en el darrer entreacte, el director italià li deia a Deborah Voigt, que ha insistit molt en fer respectar a tots els cantants el cant a mitja veu i apianat, deixant que les grans frases verdianes poguessin ser emeses en tot el seu esplendor. No ho va aconseguir, malauradament els cantants van utilitzar massa el forte deixant de banda algunes subtileses que intèrprets més sensibles de ben segur haguessin emprat. Continua llegint

EL VÍDEO DE LA MANON AL MET (Netrebko-Beczala-Szot;Luisi-Pelly)

Anna Netrebko (Manon)- Manon Acte 1er MET, producció de Laurent Pelly

Les coses venen com venen, i a vegades de manera imprevisible m’arriba una allau de material interessant o molt interessant per compartir amb tots vosaltres.

Comprenc que això pugui fins i tot arribar-vos a estressar, però ja us he dit moltes vegades que un cop publicat l’apunt en el blog, els enllaços romanen actius, com a mínim durant tres mesos, i si quan llegiu aquest apunt ja han passat i quan ho aneu a intentar uns surt un missatge dient que ja no estan disponibles, tan sols m’ho heu de dir, deixant un comentari o enviant-me un correu electrònic que tan aviat pugui, molt gustosament els renovaré.

Sigui com sigui i pensant que per a molts aquesta voràgine coincideix amb les vacances i possiblement disposeu d’una mica més de temps, he pensat que benvinguda sigui aquesta coincident i exhaustiva afluència de material pricipalment videogràfic, que és una mica més laboriós d’obtenir, però molt atractiu per guardar.

Avui no estava previst publicar aquesta apunt, però aquesta matinada passada i de manera inesperada, m’he trobat en la llista del correu amb el vídeo d’aquella Manon de Massenet que es va representar la temporada passada al MET i que ja va ser motiu de dos apunts a IFL: Continua llegint

EL MET AL CINEMA: MANON

Anna Netrebko Manon al MET. Producció Laurent Pelly

Anna Netrebko Manon al MET. Producció Laurent Pelly

La línia que separa la sensualitat de l’obscenitat és molt fina i jo vull creure que Anna Netrebko no ho té gaire clar i per això tot sovint passa la línia o potser sempre es manté en la part més obscena i la seva Manon esdevé massa explícita i vulgar. És clar que potser no tot és culpa seva i Laurent Pelly, el responsable escènic d’aquest muntatge estrenat a la ROH de Londres i definitivament fallit segons els meus criteris, no ha sabut trobar la manera de frenar a aquesta gran i vulgar personalitat que es desborda tant a dins com a fora de l’escenari. Continua llegint