IN FERNEM LAND

L’OBC I EL RÈQUIEM DE VERDI


OBC Verdi 002

Evelina Dobraceva va arribar corre-cuita a Barcelona per substituir a Maria Luisa Borsi, la soprano prevista per cantar aquest cap de setmana el Rèquiem de Verdi amb l’OBC. Sembla ser que Borsi no va estar gaire lluïda la nit de divendres i dues hores abans del concert d’ahir dissabte, l’OBC penjava al seu mur de Facebook el nom de la jove soprano alemanya que substituïa a la soprano italiana, oficialment malalta.

Quan la Sra Dobraceva va obrir la boca per intervenir en el Requiem aeternam inicial, al costat dels altres tres solistes, tots vam respirar tranquils i alguns varem obrir la boca admirats, però això ho explico més avall, d’acord?

El Rèquiem de Verdi és una obra descomunal, una òpera més del catàleg verdià com diuen molts, però que malgrat els seus grans moments literalment tan propers a Don Carlo i a Aida, en conté d’altres més íntims, de recolliment i espiritualitat que dificulten molt la correcta interpretació i comprometen al director encarregat de portar-lo endavant, per la dificultat en trobar el to just, equilibrat i necessàriament colpidor que tot bon rèquiem ha de produir als seus oïdors.

Pablo González és un mestre ordenat i polit, però avui per avui, incapaç de trasbalsar, no em sembla un director tocat pel geni, la seva gran tasca consisteix en quadrar l’obra i que res se li escapi del control, però un bon director ha de fer molt més. Tenint com tenia una bona orquestra i un bor cor, en realitat dos, em sembla que limitar-se a exhibir una potència en molts moments excessiva, és ben poca cosa, i això i només això és el que crec que va fer ahir el mestre González, quadrar i demostrar a tot l’auditori, la brillantor i potència que es pot arribar a treure de l’OBC, el Cor del Liceu i el Cor de Cambra del Palau de la Música.

La partitura comença amb dues p i amb l’anotació de sotto voce a la intervenció de baixos i tenors, i immediatament després per les sopranos i mezzos. Normalment la majoria de directors inicien l’obra des de un quasi inaudible xiuxiueig. El mestre González a l’inici ja semblava que prescindís d’una de les p, i va evidenciar ja en els  primers compassos que no seria una versió de matisos, així que va poder es va situar en el mezzo forte, el forte i el fortíssimo ensordidor i molest.

L’OBC té una plantilla de qualitat demostrada, capaç de fer els més eteris pianíssims, que ahir no van fer i els fortes més exigents, dels que ahir va abusar. L’orquestra va respondre amb la professionalitat que la caracteritza, lluint en molts moments un so brillantíssim,  un acompanyament de gran qualitat en les fustes, especialment notables els fagots amb la Silvia Coricelli al capdavant o en Josep Fuster al clarinet, així com la contundent percussió i els exultants metalls. Tot magnífic, però insuficient, ja que en molts moments vaig trobar a faltar aquell matís de sensibilitat, de musicalitat, de creació i control absolut per fer-ho possible i que per a mi el mestre González no té o els va desaprofitar tenien el que tenia a l’abast.

El Cor del Gran Teatre del Liceu actualment té 60 components, insuficients per cantar el Rèquiem de Verdi. És lamentable que el Cor d’un teatre d’òpera de la importància del Liceu, no pugui fer front tot sol a aquesta obra i necessiti d’un reforç quasi permanentment en tot el que fa amb cara i ulls, tret de les obres de poc compromís coral, ja sigui per fer La forza del destino, la Novena de fa poques setmanes i ara el Rèquiem.

En aquesta ocasió el cor que va reforçar al del Liceu era el magnífic Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, una formació per estil i repertori, inclús diria que impostació, força allunyat del Cor del Gran Teatre i del repertori operístic, tot i així no és la primera vegada que col·laboren junts i tampoc és la primera vegada que obtenen resultats esplèndids. Ahir el Cor va estar a gran alçada, cantant amb molta força, espectacular brillantor i projecció, que és el que li van demanar, tot i que en els moments més colpidors amb aquells parlando que tant ens van sorprendre i admirar en la gloriosa època del tàndem Gandolfi/Sicuri de la que encara queden sortosament rastres tot i les sagnants retallades, no debades el mestre Basso és un deixeble del mestre Gandolfi, el cor va demostrar que podien cantar molt més apianats del que se’ls demanava i també van demostrar que quan es tracta de cantar en forte, la força és imponent.

Si ahir s’hagués demanat al cor una mica més de matís i als pianos una p més, com a l’orquestra, ens haguéssim aproximat a l’efecte desitjat, però semblava que tot l’esforç i objectiu fos assolir l’extraordinària potència i força dels moments més brillants. González els va exigir tant  en els moments més pletòrics, que ens van, al menys en a mi, aclaparar fins quasi la molèstia. No calia tant, sobretot perquè va acabar desequilibrant les forces orquestrals i corals, òbviament ignorant que també hi havia quatre solistes, amb veus generoses que en més d’un moment van emmudir esclafats per aquella batzegada sonora, un fet greu si a més a més tenim present que els quatre són posseïdors de veus amb projecció notable.

M’hagués agradat un inici més pianíssim, un Dies Irae menys crispat i més temible, un Recordare més melangiós, un Ingemisco amb més matis, un Lacrimosa més punyent, un Hostias més eteri o un Libera me més catàrtic, fins i tot un Sanctus més quadrat. Masses esmenes al mestre González que sembla que se senti còmode en les obres i els moments més brillants, però que n’oblida altres tant o més essencials que aquests. Lamento dir-ho, però malgrat l’esplendor i l’èxit assolit, ell, principalment ell no m’ha agradat gens, calia versionar, crear, imposar-se davant dels cantants, el cor i l’orquestra i, o tots plegats no li van fer cas, que no crec, o ell va ser incapaç de crear-me ni un moment d’emoció.

Ja he dit tot just iniciar l’apunt que Evelina Dobraceva, soprano alemanya amb antecedents òbviament eslaus, em va impressionar, sobretot a l’inici, amb una veu important, punyent, dúctil i molt ben projectada. La vocalitat és la d’una soprano líric spinto malgrat la seva joventut i de ben segur anirà evolucionant, guanyant força en el registre greu, on les exigències del Libera me final, van fer que ni la projecció ni el color, en la zona més greu, acabessin sent el més idonis. També cal que treballi una mica més la dicció, però per contra ens va regalar moments magnífics, tant els més expansius com els de recolliment amb la mezzo, regalant-nos uns pianos i pianíssims enlluernadors. Al final potser va perdre una mica de l’esplendor inicial, però tenint en compte que va aterrar a Barcelona el mateix dia i en prou feines va poder assajar una mica amb els seus companys, la prestació alhora que notable em va semblar miraculosa. Una soprano a seguir i de la que en sentirem a parlar. Tant de bo la tornem a veure aviat al Liceu.

Prou coneguda en les darreres temporades al Liceu, la mezzosoprano d’origen hongarès Ildiko Komlosi, ens va oferir la que potser és la millor prestació de les que jo li recordo a Barcelona. Komlosi no és un portent de subtileses, i la part de la mezzosoprano en el Rèquiem de Verdi no hauria de ser mai, com succeeix massa sovint, una espècie d’aproximació a l’Amneris, ella va tenir cura en no caure en el parany melodramàtic de la part i controlar quasi sempre l’emissió, intentant no canviar el color, com tantes vegades li succeeix sobre l’escenari, per donar aquella teatralitat que en el rèquiem no és ni necessària, ni convenient. Tot i així la seva escola és molt teatral i en algun moment va semblar que cantés l’escena final de la tomba a Aida. En els duets amb la soprano va fer veritables esforços de contenció que li agraeixo especialment.

El tenor va ser Russell Thomas, un cantant de color, nord-americà recentment guanyador del Concurs Viñas (Francesc Viñas, no Ricard com diu el programà de mà). La veu és important, amb possibilitats, però jo crec que encara li falten coses essencials per cantar com cal, al menys aquesta part. No té cap capacitat d’apianar, i si la té no la va demostrar. El seu cant és poc creatiu i quan ha de fer algun recolliment vocal, algun mínim regulador, la veu desapareix. Estic segur que el mestre González no el va ajudar gaire, ni a ell ni a la resta, però ell quan va tenir les ocasions per demostrar que ho podia fer-ho millor i més bonic, ho va desaprofitar. Si en el Ingemisco no va donar mai la sensació d’estar compungit i penedit, ni tan sols que allò no era una ària d’òpera, en el climàtic Hostias, que els més grans tenors aturen l’espai i el temps amb una emissió etèria, ell ho va passar de manera quasi us diria que insultant, per la indiferència o impotència, aneu a saber!. En el Lux aeterna, el tercet amb el baix i la mezzo, abans del Libera me final, que canten a cappella, va fer perillar el conjunt amb una afinació dubtosa i una emissió poc encertada. Sort que Komlosi va demostrar que l’experiència és un grau i  va mantenir la seqüència en la dignitat desitjada.

El baix Riccardo Zanellato va quedar discret, la veu semblava que tenia que ser més rotunda i contundent, però no em va acabar de convèncer ni en el seu gran moment, el Confutatis, ni en els números de conjunt. En el tercet esmentat també va perillar, no sé per culpa de qui, però sort de santa Komlosi que va mantenir el control tonal.

El Rèquiem de Verdi és una obra tan difícil com agraïda i com que tampoc hi va haver res desastrós que fes desestabilitzar la imponent prestació coral, el veritable protagonista és el cor, i juntament amb una orquestra en plena forma, l’èxit va ser sonat, amb grans bravos, sobretot pel cor, i també pel quartet solista, tot i que si arriben a sortir a saludar un per un, haguéssim notat notables preferències.

El mestre González no va fer aixecar a cap solista de l’orquestra i aquesta en el seu conjunt va rebre com ell una bona ovació en el seu conjunt. Jo a ell, ja em perdonareu, no li perdono la versió.

Demà, excepcionalment a les 6 de la tarda, teniu l’oportunitat d’anar a escoltar la darrera de les tres sessions previstes.

Bon diumenge!

54 comments

  1. Josep Olivé

    Encara que no tot va estar bé ahir en el Rèquiem, vaig sortir de l’Auditori relativament satisfet, la qual cosa no vol dir que li adjudiqui una bona nota, ja que sempre demano no sortir “relativament” sino “molt” satisfet. La diferència és gran. I és que la part dels solistes vocals va estar desequilibrada. A l’esquerra de l’escenari la part acceptable, bona, excel.lent, formada per les veus femenines. A la dreta la part discutible (potser millor dir indiscutible), la de les veus masculines, sense mostrar talla suficient per a aquesta obra. Ni en el “Ingemisto”, ni en el “Lacrymosa”, ni en el “Lux aeterna” vaig sentir el que s’ha de sentir, és a dir, emoció. I d’altra banda, encara que no excelsos, si em van agradar el “Recordare”, l”Agnus dei” i el “Libera me”. No pot sortir rodó un Rèquiem amb aquest desequilibri vocal quan tots quatre solistes, individualment i col.lectivament, tenen bastant més d’un minut de glòria. Molt bé el cor, em va agradar molt en els pianos i pianíssims (tens raò, ho haurien d’haver estat més, però els poden fer?), no tant en el “Dies irae” amb un agut final en excés cridat, desconjuntat i efectivament massa crispat. Bé l’orquestra, amb una corda esplèndida, homogènia, compacta, dúctil, enèrgica quan calia. La bona prestació del conjunt cor-orquestra es va fer patent per exemple en el sempre complicat i fugat “Sanctus” i en els abundants fragments en piano o pianíssim que conté la partitura. El contrast que proporciona l’entrada del “Dies irae”, tant després del “Kyrie” com la seva aparició sobtada en el “Libera me”, és tan brutal que sempre se’m fa difícil calibrar si l’intensitat sonora d’aquest dia del judici final és l’adequada o no. Com que avui repeteixo tindré ocassió de fixar-me en les parts més negatives que li has trobat a aquest Rèquiem, i que una d’elles, la de la direcció, no comparteixo. L’orquestra sona bé amb el Pablo González, i com tots els directors, amb unes obres més que amb d’altres, però ahir, per exemple, va sonar força bé. PD: Has estat molt encertat en l’enllaç als primers compassos del Rèquiem.

    M'agrada

    • Jo penso que ahir tothom podia fer els pianissim que se’ls hagués demanat, ja fos l’orquestra com el cor, ja que han demostrat que ho saben fer.
      Més aviat i com ja he dit, és la tendència altisonant que té el mestre González de mostrar-nos la seva vàlua i autoritat. Una cosa són la simfonies de Xostakòvitx i l’altre Giuseppe Verdi.
      Ahir en molts moments l’orquestra o més ben dit, el so de l’orquestra es va atropellar, immers en l’exaltació decibèlica.
      Hi ha alguns directors, bons tots ells, que el Dies Irae el converteixen en més paorós que eixordador, em sembla una bona elecció. Per a mi ell va ser el primer en no estar a l’alçada.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Aviam, en segona audició:

        – jo crec que si fan pp en el Rèquiem, en el Lacrymosa i en l’Agnus dei. Crec que fer-ho encara més piano sería ja ppp. Al meu parer interpretan aquestes pàgines de Verdi molt bé.

        – en canvi en el Libera me el cor no ha contrastat suficient amb la soprano i curiosament ha sonat p (no sé com està marcat a la partitura la part del cor però suposo deu ser pp i no m’ha semblat que aixi sonés).

        – efectivament cor i orquestra excesivament sorollosos i molt irregulars, en el Tuba mirum sobretot. D’altre banda un cor que no sigui extraordinari tendeix al crit en tesitures tan altes. En canvi la doble fuga del Sanctus els hi ha sortit força bé.

        – avui Riccardo Zanellato m’ha semblat millor que ahir, que sense ser res de l’altre mon en els greus m’ha ha agradat força en les seves intervencions en solo (Mors stupebit i segona estrofa del Confutatis).

        – avui Evelina Dobraceva encara millor que ahir, amb més projecció, maquíssima la llarga nota del Domine jesu (“Sed…”) com tambè la de l’Hostias (“ad viiiii…tam…) i superba en el màgic i meravellós salt d’octava del Rèqui…”em”, que avui ha mantingut més ferm, preciós i clar molta més estona (ahir pel curt).

        – hi han moltes familiaritats amb les seves óperes (Don Carlos, Aida, Falstaff, Simon Boccanegra…) però sempre m’havia atret molt un curt ostinato de la corda en el Hostias i estava convençut d’haver-lo escoltat en alguna òpera, i no de Verdi precisament. I avui, lo que són les coses, al mateix auditori m’ha vingut el flash: em jugaría un euro a que és un ostinato tambè de corda que va fer servir Stravinsky en la seva òpera “The rake’s progres” (és coneguda l’admiració que aquest compositor sentia per Verdi).

        En resum, avui he sortit més content amb les veus i més crític amb l’orquestra, cor i director pel que fa a la resolució del Dies irae i el Tuba mirum.

        M'agrada

        • Josep Olivé

          No creguis, jo tambè….hahahahaha… 🙂 En cada temporada hi han potser 5 o 6 obres que m’encanta repetir. Ara fins “Vida d’Heroi” (en aquesta tambè “caic”) serè un espectador raonable i disciplinat: una sola audició per concert… 🙂

          M'agrada

        • Josep Olivé

          A la primera de canvi i ja no mantindria lo dit (veig que em coneixes una mica…). El preciós concert d’avui mereix repetir-lo, i ho faria si no fos perquè demà m’arribo a València aviam que tal una Flauta Màgica (plena de figurants escenogràfics he llegit…) I repetiria el concert perquè “La zorrita astura” (suite) i “El princep de fusta” són obres que m’agraden molt, però és que a més us aconsello escolteu al menys el concert per Catalunya Música demà (si és que no hi aneu) per dos fets curiosos que han passat: Juanjo Mena ha explicat el conte d’una manera prou extrovertida abans de interpretar-lo tot fent referències als motius musicals que aniran aparaixent! I em sembla molt bé, molt didàctic, i aquesta mena d’explicacions em satisfan molt, més quan el programa de mà no hi diu res de res. D’altra banda agraïr que Sara Ott hagi interpretat com a propina el “Para Elisa”. Més de cuaranta anys anant a concerts i per fi una pianista que dignifica una obra que sembla estar destinada a passar “vergonya” pe culpa de la seva inmensa popularitat! Bravo! I un altre fet, aquest lamentable: Auditori buit quasi completament, i molt seients de platea eran clarament invitacions. I no s’ho fan mirar, veig. Potser el dia que hagi més músics que espectadors començaran a despertar…o ni aixi.

          M'agrada

        • T’he fet cas a mitges, ja que la tasca d’escriure l’apunt rheigoldesc es va allargar més del previst i l’hora d’anar a dormir no aconsellava “matinar” per seguir dormint a L’Auditori.
          He acabat escoltant el concert per ràdio i m’ha sabut molt greu escoltar a Joan Vives dir que l’Auditori no estava gaire ple, cosa que ben interpretada volia dir que hi havia molt poca gent.
          No sé que pensen fer, però la cosa no pinta bé.
          Per el que he pogut escoltar, m’ha agradat molt Alice Sara Ott, però l’OBC, potser per la presa de so, no m’ha semblat tan cohesionada com altres vegades, sobretot en el Bartok.
          Gràcies per la teva petita crònica.

          M'agrada

    • Josep Olivé

      Wiener Philharmoniker, amb Fritz Reiner dirigint i amb Price i Björling.
      Segell DECCA. A més tens les “Quattro pezzi sacri”. Gravació antiga de 1970 i per tant pel de soroll de fons de la remasterització del 1995 però paga la pena. Sobretot m’agrada molt la veu de la Price en el Rèquiem verdià.Un altra d’imprescindible és la d’Abbado amb la de Berlin i amb un majestuós Orfeó Donostiarra. Segur que n’hi han d’altres però aquestes són les dues que conec més i m’agraden moltíssim.

      M'agrada

    • Per a mi:
      Abbado: Angela Gheorghiu, Roberto Alagna, Daniela Barcellona, Julian Konstantinov (què hi pinta aquest home aquí en mig?), Berliner Philharmoniker (2001)
      Muti: Renata Scotto, Agnes Baltsa, Veriano Luchetti, Engeny Nestrenko, Philharmonia Orquestra (1979)
      Muti: Studer, Zajic, Pavarotti, Ramey, Scala 1987
      Barbirolli: Caballé, Cossotto, Vickers, Raimondi, New Philharmonia
      Giulini: malgrat Elisabeth Schwarzkopf, Christa Ludwig, Nicolai Gedda i Nicolai Ghiaurov, Philharmonia
      Reiner: Price (esplendorosa), Elias (discreta), Björling (aristocràtic), Tozzi (complidor), Wiener Philharmoniker (luxúria)
      Karajan: Tomowa-Syntow, Baltasa, Carreras, Van Dam, Berliner Philharmoniker
      i és clar TOSCANINI. cal tenir la versió del geni italià amb Herva Nelli, Fedora Barbieri, Giuseppe DiStefano i Cesare Siepi i la NBC Orchestra.
      Segur que me’n deixo alguna

      M'agrada

  2. Vicent

    Fascinant obra la Messa di Requiem (a voltes hom hi escriu “da” Requiem, no sé quina és la preposició correcta). Una òpera? música litúrgica? un oratori?. En qwualsevol cas, una bellíssima, vital i espiritual meditació sobre la mort a càrrec de l’agnòstic i anticlerical Verdi, dintre del marc de la litúrgia catòlica, que ha donat sempre què pensar. El gran Marti Talvela el considerava una obra eminentment religiosa, per bé que des de la seva particular òptica religiosa:

    http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1984/05/19/pagina-24/32832874/pdf.html?search=marti%20talvela%20%20un%20agricultor%20de%20la%20opera

    D’alguna manera se’l podria considerar el revers del Parsifal: el Requiem esdevindria una meditació agnòstica amb revestiment litúrgic i el festival sacre una obra religiosa (dintre del particular concepte del genial compositor, no únicament cristiana) sense litúrgia.

    Com podeu veure, estic d’exercicis espirituals…

    M'agrada

    • Messa Da Requiem
      Gràcies per l’enllaç. Quants records! i no tan sols operístics, en aquest full de La Vanguardia. S’0anuncia la genial producció de l’òpera dels tres rals que es feia al Romea amb direcció de Mario Gas i l’estrena de Los santos inocentes de Mario Camus al cinema Novedades, mare de déu senyor! el Novedades, ara ni cinema, ni teatre, un local abandonat al bell mig de la Barcelona més ben pagada per metre quadrat.
      Pel que fa a Talvela, un absolut referent si parlem de baixos. Cal treure el reclinatori si recordem les seves visites al Liceu, ara amb la meitat del seu talent i veu, ja ens conformaríem.

      M'agrada

    • Josep Olivé

      “Aquest Rèquiem oscil.la entre l’esperança i el temor, entre l’apaivagament i la revolta, i el músic l’escriu per als vivents i no pas per als morts, i encara menys, per a Deu”. Lluis Millet i Loras.

      M'agrada

  3. He tornat a sentir el mateix concert, el de divendres. Potser no era el meu dia, però confirmo el que vaig sentir. Solistes regulars, l’orquestra no semblava ella, i el cor, molt bé. Els cel·los no van donar la talla, i Fuster i Chiralt tan encertats com sempre.
    Crec que els divendres la cosa no està prou madura. L’any que vé tornaré a agafar l’abonament de dissabte.

    M'agrada

  4. Como hoy han ofrecido la retransmisión del viernes pasado que nadie piense que se retransmitirá la versión de esta tarde a las 6. Es decir que quien desee saber como “sale” este “Requiem” deberá personarse al Auditori y juzgar “in situ”.

    Decepcionante versión la ofrecida por Pablo González de esta obra magistral, peor el viernes que ayer sábado, pero de todas maneras deslucida versión. De la retransmisión escuchada esta mañana no me ha satisfecho nadie.

    Ayer la orquesta sonó excesiva y los cantantes estuvieron discretos, sobresaliendo la soprano alemana y la profesionalidad de la mezzo. El coro me gustó más ayer que tal como lo he escuchado hoy. Si bien es cierto que una retransmisión no equivale a un directo, pero te haces una idea.

    Equivocada en mi opinión la dirección de esta obra por parte de Pablo González con esa manía suya de los excesos de volumen. Yo no me enteré del resultado de la cuerda de la OBC que tanto me gusta.

    Inexplicables los 6 minutos de aplausos y bravos -supongo para los coros- que se han escuchado en la retransmisión de la ejecución del viernes pasado. Ayer fueron menos y sin embargo eran más merecidos.

    Ocasión perdida.

    M'agrada

    • A mi tampoc m’ha agradat el concert de divendres, si bé el pianissim tan anhelats, per ràdio ho semblem més, els desequilibris són molt evidents, i el Cor no sona tan compacta com a l’Auditori.
      Els solistes, com ja és habitual, amb els micròfons al davant surten perdent.
      La nostra soprano, on vas a parar, molt millor que la Borsi, això sí.

      M'agrada

  5. Fernando S.T.

    Después de lo escuchado hoy por radio creyendo que escucharía el concierto de ayer sábado y el viernes in situ, que alguien me diga por favor si la orquesta de este fin de semana es la misma que la de la semana pasada con Oue en su tan discutible Bruckner, por lo menos con el japonés había calidad sonora.
    Todos aquellos que se rasgaban las vestiduras con los tutti de Oue tendran que reflexionar después de lo escuchado con González.
    Con Oue jamás me tapé las orejas, con González un par de veces y un matrimonio que tenía al lado se marcharon ante tanta descarga.
    Tampoco ayudaron los solistas de bajo nivel.
    Estoy de acuerdo con Colbran, ocasión perdida.

    M'agrada

  6. En tinc dues o tres versions qui canta però són molt bones. Fa anys l’Orfeón Donostiarra el va fer al Palau i va ser sobrecollidor. Fa menys anys va venir a l’Auditori una coral de Lucca que em va semblar correcte i “correcte” per a mi és quasi un sinònim de mediocre. No hi va haver ni un instant màgic. I és que el Requiem de Verdi no és cap broma.
    Salut Joaquim i colla d’Infernemlandaires!

    M'agrada

  7. manuel

    No es una de mis obras favoritas. No dejo de reconocerle su Pathos, la capacidad para sobrecoger. Su elegante estilo y su hondura. Pero para mi es una obra mas operística qué propiamente sinfónica. Evoca imágenes de gran fuerza plástica.
    Dejando de lado la obra, la ejecución fue eso: ejecución. La batuta de González insolitamente fría y literal nos entregó una obra en las antípodas de lo que de ella esperábamos. Un volcán de emociones. También constatar que últimamente a la orquesta le cuesta encontrar el equilibrio en los tutti.

    M'agrada

  8. A pesar de que no ha habido grandísimas emociones y de que la sesión no ha sido de las memorables, los aplausos han sido largos (precedidos por el precipitado bravo de un mal educado) y el concierto pasa para mí con notable. Puede que a González le falte la chispa de la genialidad, pero es un director pulcro y la orquesta le sigue y se mantiene en el altísimo nivel en que se ha instalado (¡qué metales!), algo que, según dicen, es tan difícil o más que llegar. En su haber de hoy, lograr que el Requiem sonase a Verdi pero no a ópera, como el compositor quería. En el debe, perder bastantes oportunidades de ponernos los pelos de punta. Los coros muy bien, las cantantes bien tirando a muy bien, los cantantes bien tirando a regularcillo, L’Auditori tan hermosamente lleno como el escenario, y la anécdota feliz, el éxito de la salva de miradas asesinas que ha recibido una vecina a la que no se le ha ocurrido nada mejor que desplegar un abanico: ¿En qué pensarán?

    P.S. ¿Se nota mucho que es un corta-pega? 🙂

    M'agrada

  9. SANTI

    He anat aquesta tarda a l’Auditori i he sortit una mica contrariat, una mica cabrejat.
    Les veus, a part de la soprano, molt millorables. Komlosi és ordinària, Russell un destraler i Zanellato un ensopit.
    Els cors han cridat i m’ha semblat que a la fuga del Sanctus, les han passat morades i que l’han salvat a última hora.
    L’OBC l’he sentit millor aquesta temporada i també amb González. És una obra que no li va gens.
    El bravo a abans d’hora, horrible.
    Bona nit, ja hauria de ser al llit.

    M'agrada

    • Hi ha d’opinions de tot i per a tothom.
      Aquestes obres tan escoltades creen molta expectació, tots hi posem moltes exigències i el llistó ben alt, suposo que també per això és programen.
      Els darrers Rèquiem escoltats a Barcelona (Liceu, Auditori) no han anat com haguéssim volgut.

      M'agrada

  10. Josep R. Noy

    Estic força d’acord amb tu Joaquim. Massa decibelis, fisn al punt de fer la música ininteligible i molesta. Em temo que aquest tipus de obres li venen grans al mestre Gonzalez, i se li descontrola el volum. Una lectura poc expessiva i excesiva en soroll, per a mi. Bé el cor i la orquestra però sense l’adequat control per part de la batuta. I els solistes francamanet bé les senyores i discretets els senyors. És cert que l’obra de Verdi potser és en si mateixa excesiva, però si s’accentua aquest aspecte la cosa pot ser molesta i perdre tot l’encant que sens dubte l’obra té. En fi, la bona interpretació que ens va oferir Gonzalez de la 5ª simfonia de Tchakowsky potser va ser una anécdota… esperem que no. Però ja fa massa temps que esperem.

    M'agrada

  11. Olave

    A mí me ha gustado bastante la sesión del domingo excepto la soprano cuya voz en la zona grave era inaudible por no poseer la voz adecuada, y el bajo y el tenor podrían haber sido mejores (el agudo del Ingemisco hubiera podido ser más contundente). Pero la mezzo aunque pudiera en algún momento considerarse su canto algo ordinario, y sólo diría que algo, me ha satisfecho su voz poderosa y rotunda. Ojalá hubiera tenido en los graves la soprano la misma contundencia en el Libera me. A mí ese volumen grande en la orquesta y en los estupendos coros me ha gustado y me ha hecho palpitar en la demostración de una versión romántica de la misa. También me gusta el de Faure…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: