Ahir va tenir lloc al Liceu, la primera representació de les set previstes de Das Rheingold, el pròleg de la Tetralogia wagneriana que es conclourà en les properes tres temporades, amb la programació exasperant d’un títol per temporada.
Es presentava la producció que el sempre discutit director canadenc Robert Carsen va fer per l’òpera de Colònia i el més important, aquesta òpera és la primera que dirigeix el mestre Josep Pons com a director titular del Liceu després d’una sèrie de concerts simfònics amb importants solistes al Palau de la Música Catalana, a L’Auditori de Barcelona i a altres ciutats catalanes.
L’ocasió per tant era important, potser la més important de la temporada, la de més compromís, ja que un Ring sempre és un repte per a qualsevol teatre, encara que sigui per entregues molt espaiades com és el cas, però denota valentia i ambició per part de qui ho proposa, i també per part del director que n’assumeix la responsabilitat musical. El Liceu va oferir el repte al mestre Pons que s’estrenava així amb una revàlida imponent, tot just iniciat l’ambiciós projecte de desenvolupament musical que pretén dur endavant i que va anunciar com a condició sine quan non per acceptar el càrrec.
Com era d’esperar, es veia a venir, el mestre Pons quan va sortit a saludar després de quasi tres hores continues de representació, va rebre una protesta prou notòria, no aïllada, acompanyada dels lògics aplaudiments i també “bravos” d’aprovació. Una vegada més una part del públic estic convençut que mogut per motius extra musicals, va avortar un èxit que semblava rotund tot just acabar el darrer compàs de l’entrada dels déus al Walhalla, si m’haig de cenyir a l’ovació acompanyada de crits d’aprovació, senyal que la cosa havia anat molt bé. Rar, sospitós, indigne.
Quin motius hi ha per intentar desprestigiar al mestre Pons?. Potser li passarà el mateix que al mestre De Billy que va rebre insistentment la protesta d’una part del públic independentment dels resultats que obtenia, com a conseqüència de la neteja necessària que li va tocar fer. Quins interessos obscurs i extra musicals hi havia al darrera?, no ho sé del cert, tot i que algú em va insinuar que al darrera hi havia treballadors, ex treballadors i familiars que volien protestar insistentment al director encarregat de reformar l’orquestra. Vull recordar que el mestre De Billy va acabar la seva brillant tasca com a director titular de l’orquestra del Liceu, amb un Götterdämmerung aclamat i amb un teatre dempeus bravejant unànimement al director francès i a l’orquestra, tots a dalt de l’escenari acompanyant-lo.
Ara podria succeir el mateix, agreujat amb altres motius i interessos que se m’escapen, però el cas és que ahir, sent el repte més gran de la temporada i segons el meu criteri, obtenint la millor resposta de l’orquestra fins ara, el mestre Pons va ser protestat amb ganes. Si algú dels que ahir van protestar ens ho vol explicar li agrairia, jo ara intentaré explicar el motiu per el qual el vaig bravejar, amb ganes.
El mestre Pons ha treballat a fons amb l’orquestra, es nota, hi ha una qualitat de so evident, un equilibri i una amplia gamma de matisos que altres directors no saben trobar amb aquesta orquestra i en molts moments de la partitura que no són precisament els més notoris, esperats i espectaculars, em refereixo a passatges d’acompanyament, en frases i motius més anònims. Es notava la voluntat de trobar el so càlid de la corda que sustenta tota l’orquestra wagneriana, també la brillantor en els interludis simfònics del canvi d’escenes o en l’espectacular final, amb fustes i metalls implicats a fons en portar el vaixell a bon port.
En Das Rheingold, com a les altres jornades del Ring, hi ha el perill que el discurs musical decaigui, Josep Pons va saber donar-li varietat i interès, tenint cura també del detall, la bellesa i el color adequat a les grans frases i els acompanyaments més anònims. La seva versió és més lírica que èpica, en molts moments íntima, molt adient a l’escena. També el mestre ell defugia els grans efectes, potser sabent millor que ningú que és el que pot demanar-li a l’orquestra i fins on pot arribar, potser per això es va centrar molt més en un excel·lent i detallista discurs que fes fluir l’acció i donés relleu als personatges i a les situacions, tot i que quan la partitura ho demana, no defugia la brillantor que calia.
Entre els molts moments que em va agradar vull fer notar l’acompanyament de la tercera escena, donant un brillant suport orquestral al diàleg entre Alberich, Wotan i Loge, així com a la segona escena també em va agradar molt el color orquestral en el moment del defalliment dels déus després del rapte de Freia per part dels imponents gegants. Una versió plena de detalls que espero fruir com a mínim una altra vegada.
Cal tenir present que l’Orquestra del Liceu encara no és l’orquestra que volem que sigui, però ningú podrà negar-li al seu director que des de que ell se’n ha fet càrrec, sona molt més homogènia i compacta. Si s’ha reforçat amb bons professionals per l’ocasió, és d’agrair la incorporació de músics valuosos i experts que potser amb un altra mestre no haguessin vingut i en canvi també han apostat per aquest projecte que ens ha d’omplir d’esperança. Malauradament de moment han de venir com a invitats, ja que ara per ara no es pot contractar a ningú, però la seva incorporació ha donat els seus fruits i a l’orquestra sona més segura i el so ha millorat molt. És l’inici, hi ha molt per fer, però aquest Rheingold és esperançador. A l’orquestra se la nota còmplice. engrescada, amb ganes d’agradar i superar-se
El tema metall, i especialment les tubes, les trompes i els corns, que en el preludi i a l’ascens del Nibelheim van cometre evidents errades, no poden ser mai el motiu de l’esbroncada, ja que això estem tips d’escoltar-ho també en orquestres de nivell infinitament superior a la del Liceu, Bayreuth inclòs i amb Thieleman, i ho acabem acceptant com incidents comprensibles, per tant i com en la resta de la representació els metalls van estar prou bé, no trobo cap tipus de justificació (musical) a la protesta. El moment és complicat a molts nivells, el resultat malgrat tot, és bo i esperançador, respondre d’aquesta manera denota molta mala llet, i perdoneu l’expressió. La meva indignació va ser màxima i encara em dura, després de vàries hores d’acabada la representació.
L’equip de cantats sobre el paper i en general era bo i sòlid. Com acostuma a passar hi va haver alguna decepció i també alguna grata sorpresa.
Andrew Shore, ALberich a Das Rheingold al Liceu. Foto Bofill
Albert Dohmen és un cantant prou conegut, també al Liceu on ha cantat en nombroses ocasions. Malauradament ja han passat els seus millors anys, tot i que continua conservant un centre preciós i ben projectat, però el Wotan del Rheingold és molt insolent, i aquesta insolència l’ha de demostrar en algunes ocasions amb una zona aguda impactant i al senyor Dohmen ja no n’hi queda, amb la qual cosa el seu Wotan és digne però no rutilant, no impacte i més aviat sembla el vençut Vianant de Siegfried, que no pas l’arrogant Wotant que inaugura Walhalla per tal de ser admirat pel món.
Alberich ha de ser un baix-baríton, de veu fosca i paorosa, Andrew Shore en canvi és una veu inclassificable que a vegades fins i tot sembla un tenor, per tant en l’aspecte vocal no em va agradar, en canvi com a actor si que em va convèncer, ja fos en l’aspecte gestual, com a la intenció del seu cant, llàstima de no comptar amb una veu més idònia. No vull anomenar al referent històric d’aquest rol, ni tampoc vull recordar-me del fabulós Alberich del MET, el d’ara, ja que aleshores el senyor Shore no té res a pelar.
Loge ja us havia dit que s’acostuma a donar a tenors de veus massa líriques i de cant quasi còmic, confonent l’habilitat i destresa del personatge amb lleugeresa vocal. Els exemples són prou evidents, per sort tenim exemples impressionants de quan es cantat per tenors heroics, i aleshores la rellevància vocal i teatral pren tot un altre caire. Per l’ocasió s’ha escollit al mozartià Kurt Streit, un cantant de línia excel·lent i veu per a mi massa anecdòtica per aquest rol. No va tenir problemes de projecció i va vestir amb elegància física i musical el personatge, però continuo pensant que el seu 50% de divinitat s’ha de reflectir amb una veu que li atorgui una autoritat real, i en la veu de Streit jo no li vaig veure i sentir mai. Teatralment cap pega.
Porta moltes edicions a Bayreuth fent el Donner com per saber que Ralf Lukas no passarà a la història d’aquest rol i si hi passa no serà precisament com un referent, ans al contrari. La seva insuficiència vocal és notòria i mai he sabut com és capaç de provocar una tempesta amb aquella crida tan poc afortunada. Misteris, això si tenim el Donner de Bayreuth.
El Froh de Marcel Reijans és molt lleugeret, va complir sense ser especialment notori i sense desacreditar al déu de la joia.
Molt bé Mikhail Verkua com a Mime, tant vocalment, amb una entitat que ja hagués volgut Loge, com també com a actor. Verkua és ideal per interpretar al nan.
Impressionants els dos gegants, tant Ain Anger com a Fasolt, que debutava al Liceu, com el ja conegut Ante Jerkunics com Fafner, van estar incommensurables, amb veus imponents, projecció exemplar i en el cas de Anger, també amb la dosi justa de sensibilitat en els efluvis amorosos cap a Freia.
Els deus ballen mentre les filles del Rin es lamenten, abans d’entrar al Walhalla. producció de Robert Carsen. Foto Bofill
No m’esperava que Mihoko Fujimura m’agradés tant. La seva Kundry a Bayreuth no m’agradava, en canvi com a Fricka ha estat una sorpresa. En primer lloc m’ha sorprès el notable volum i l’excel·lent projecció de la veu, després la seva línia de cant elegant i finalment la seva interpretació, la seva Fricka és autoritària, com ha de ser, però molt distingida i això no tothom sap plasmar-ho dalt de l’escenari. Magnífica.
Com era d’esperar Ewa Podles es va erigir com una veritable deessa de la terra, amb la seva breu però inoblidable encarnació d’Erda. Tant els cavernosos greus, com la encara impactant zona aguda van ser veritablement admirables i imponents, i la notòria presència sonora va fer oblidar a tantes cantants que han passat per aquest rol sense cap glòria. L’únic retret que li podria fer a Podles és que el seu cant no sona wagnerià, sona a Podles, o és que potser acostumat com estic a mezzosopranos ofegades en les rotunditats cavernoses del rol, volent fer de contralts quan no en són, la rotunda presencia de la contralt polonesa m’ha descol·locat?. Un autèntic luxe gaudir-la
Excessivament lleugera la Freia d’Erika Wueschner, quasi més adient per ser una Woglinde. Millorable.
I per acabar la part vocal, magnífiques les tres filles del Rin, tant Lissette Bolle com a Woglinde, com sobretot la nostrada Maria Hinojosa coma Wellgunde i la notable Flosshilde de Nadine Weissmann, que en l’altre repartiment cantarà Erda amb l’obra de Podles impossible de superar. Totes tres van cantar molt conjuntades la sempre compromesa primera escena, així com el lament final.
Del que vaig veure de l’escena, puc deduir que m’agrada el concepte, i l’austera i eficaç escenificació dels fets perfectament integrats en el relat descrit per Wagner, per tant no hi ha ni provocacions, ni lectures complicades en dramatúrgies re-inventades. Carsen ens explica el de sempre, utilitzant un embolcall auster que ocupa la totalitat de l’escenari despullat i juga amb habilitat, bon gust i fins i tot elegància, amb un disseny de llums de Manfred Voss i pocs elements escenogràfics deguts a Patrick Kinmonth.
L’única clau que cal desxifrar és fàcil, durant el famós preludi, mentre se supoéssa que es produeix la creació del món mitjançant l’aigua que brolla de les profunditats, Carsen ens mostra la gradual destrucció del Rin, convertit en un abocador de deixalles que envoltaran a les contaminades filles de la brossa i les restes que amb el pas dels anys, els humans han han deixat en el seu fons, en una vertiginosa i fins i tot còmica cursa, a mida que el genial preludi pren volada.
Es preveu que aquest discurs ecològic serà el leitmotiv d’aquesta producció i la destrucció dels déus ja s’intueix contaminada, veurem com s’acaba desenvolupant.
Carsen dibuixa bé els personatges i els ofereix una particulars pinzellades per acabar de definir-los, no estalviant efectes humorístics per tal de fer-los teatralment més humans. Tal és el cas de Donner que no utilitza el famós martell per desencadenar la tempesta que haurà de fer aparèixer l’Arc de Sant Martí per el qual s’enfilaran al Walhalla, i en canvi utilitza un dels seus pals de golf per etzibar una pilota al núvols i produir el mateix efecte. També Froh al final, llença el paquet de tabac buit al fossar de l’orquestra, en aquell moment escenificació del Rin, ja que és d’on surt el lament de les filles reclamant el seu or, són els mateixos déus qui embruten i contaminen la font de la vida i els que estan provocant la seva fi.
Els deus fent plans , escena segona de Das Rheingold segons Robert Carsen, al Gran Teatre del Liceu, Foto Bofill
Lluny de la magnificència escenogràfica de la darrera versió vista al Liceu, deguda a la genial proposta de Harry Kupfer, Carsen opta per un treball notable amb els actors, per tant, tots aquells que s’enlluernen amb plataformes hidràuliques novaiorqueses o enginys fureros, possiblement trobaran aquesta versió sense encís, però per a mi, que no defujo l’enginy escenogràfic per escenificar el pròleg i altres moments espectaculars del Ring, trobo un encert que una producció que es fonamenti en el treball amb els cantants per explicar-nos la historia, és quasi una novetat, així com agraeixo no em distreguin gaire i sobretot trobo que ens expliquin el que realment passa en el llibret original, és d’agrair.
Espero amb l’altre repartiment, poder gaudir-la còmodament, ja que ahir la localitat que ocupava era molt lateral i m’obligava, temptant una torticolis més que probable, a abocar-me durant tota l’estona, per veure el màxim possible de l’escena, tot i així el fons de l’escenari no el veia, l’intuïa.
Pel que vaig veure, l’esbroncada a l’equip escènic també em va semblar injusta, però a això lamentablement ja m’he acostumat, ja que normalment ells són els receptors de tots els nostres problemes, les nostres decepcions i fins i tot les nostres limitacions i frustracions. Quan una producció està tan treballada com aquesta, pot decebre les expectatives prèviament dipositades, però difícilment pot ser protestada per no cenyir-se a allò que volíem veure, tan si son les enyorades postals d’Otto Schenk, com les provocacions rupturistes de qualsevol enfant terrible.
Que al darrera d’un treball seriós, musical i escènic, quatre brètols vulguin imposar la seva veritat, és inquietant.
L’òpera és així de injusta.
ACTUALITZACIÓ:
ENLLAÇOS AMB L’ÀUDIO DE LA REPRESENTACIÓ DEL DIA 26/04/2013 amb el mateix repartiment de la primera representació.
Format mp3
http://rapidshare.com/files/2440037134/Das_Rheingold_Liceu1.mp3
http://rapidshare.com/files/3805010486/Das_Rheingold_Liceu2.mp3
IN FERNEM LAND 
Iniciar una tetralogia sempre és apassionant, malgrat que, efectivament, quatre anys són molts anys. I el teu post m’ha deixat ben expectant i il.lusionat per a les dues funcions que veuré (una per a cada repartiment). I lo del mestre Pons doncs cap sorpresa. No m’ha sorprés la radical divisió d’opinions ni m’ha sorprés que l’orquestra hagi millorat tal com escrius en una patitura ben complicada, perquè jo sempre he estat dels convençuts que aixi sería des del primer moment que vaig saber que el Liceu l’havia contractat.
M'agradaM'agrada
Patirem Josep, la campanya ja ha començat i aquí no hi ha marge, ni els 100 dies que s’acostumen a donar als polítics, aquí és pitjor, sense tenir en compte el que suposa esbroncar al mestre titular de la casa, amb un projecte definit i en prou feines iniciat, amb un treball conscient i pacient prou evident, res, aquí a sac. S’estimen més un cognom alemany que vingui a dirigir de tant en tant i després deixi l’orquestra a la trista dissort de la mediocritat de directors sense relleu.
Sort que ell ja ha torejat en places similars i n’ha sortit victoriós, i el que és millor les orquestres que ha dirigit, molt millorades.
M'agradaM'agrada
No puc opinar del resultat musical de la funció d’ahir, ja ho faré quan em toqui. Però considero lamentable i vergonyós que un director de casa nostra reconegut internacionalment sigui víctima d’un insult organitzat el primer dia que dirigeix una òpera com a titular de l’orquestra del Liceu tot començant una nova etapa. Etapa que, està ben clar, alguns veig que volen avortar. No ho lograran. Aixi que til.la, molta til.la.
M'agradaM'agrada
AMEN
M'agradaM'agrada
No saps com me n’alegro del que estic llegint. A l’assaig del dimecres no les tenia totes, sobretot pel que feia a l’orquestra que va grinyolar força. Pons haurà fet molta feina des de llavors. Dels cantants no puc opinar perquè era un assaig. I del treball de Carsen, molt, estava centrada i ho vaig viure i veure molt bé. Ho explico amb detall a casa meva.
Encara falta tant pel 28!
M'agradaM'agrada
També estic segur que millorarà, tot i que les pífies dels metalls no són responsabilitat exclusives dels que bufen, no és un fet que ell hagi de carregar a les seves espatlles i que es pot produir en qualsevol moment, en qualsevol orquestra i davant de qualsevol director.
La inquisició ja ha dictat sentència, em temo que no el trauran de la foguera encara que això acabi sonant amb els anys, de meravella. Volen que amb l’Orquestra actual això soni com la de Bayeruth. Què trist!
M'agradaM'agrada
Quan un estima la música i no n’és un expert (com és el meu cas), sempre dubte que les impresions que reb siguin correctament interpretades. Per això per a mi és molt gratificant veure que avui coincideixo fil per randa amb la crònica d’en Joaquim. Ahir era el tercer cop que sentia l’Orquestra dirigida per el mestre Pons, i tinc la certesa que cada vegada sona millor, i l’esperança que aquest progrés no s’aturi.
No comparteixo les escridassades al equip tècnic, però les dirigides al mestre Pons, sincerament no les entenc.
M'agradaM'agrada
Jo si que les entenc, no tenen gaire a veure amb música, creu-me és així de trist. Es repeteix la història, espero que en aquest cas el final no sigui com amb el mestre De Billy.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Aquesta setmana he conegut a un violinista del Liceu. Va comentar-me que Pons no es un director massa Wagnerià, però que treballaven bé amb ell, i que es el director que calia, també per el que es bellugarà.
M'agradaM'agrada
Massa?, segurament aquest és el seu primer Wagner, però que vol dir wagnerià? El que cal ara és fer un projecte i a ell li toca liderar-lo amb les obres més compromeses, és la seva obligació.
Rattle tampoc és un director wagnerià i tants altres, però això no dóna dret a enfonsar una tasca com la que està duent a terme. Si dintre de cinc any l’orquestra continua sonant igual, aleshores si, però això no succeirà.perquè l’orquestra no sona igual ara que la temporada passada, i això no és obra de l’Esperit Sant.
És clar que és el que calia, perquè s’ha mullat i es continuarà mullant per fer de l’Orquestra i el Cor del Liceu, el pal de paller de la casa, quelcom que fa ben poc temps no ho compartien les altes instàncies de la casa, que apostaven per reduir-ne els membres i contractar segons necessitats. Ell s’ha oposat a aquesta pràctica que ens duia a la mort, apostant fort i netejant i fent feina bruta, i els esquitxos d’aquesta feina es van evidenciar ahir, amb bufades estratègicament repartides per la sala.
Com diria l’equip de la TdP, m’hi jugo un pèsol.
M'agradaM'agrada
Jo, a la meva: si en lloc del manllevat “massa” féssim servir el matisat “gaire”, la cosa quedaria més al seu lloc
M'agradaM'agrada
Mestre, no sé si “efectivament” es prou matisat, però, efectivament, millor “gaire”.
M'agradaM'agrada
Estic completament d’acord ambt tot el que dius, és més de saber expresar-me ho hauria fet com tú. La lectura que el Mestre Pons dóna d’aquest Das Rheingold amb l’orquestra del Liceu, no podia anar millor, amb un final de pell de gallina. Referent als cantants com bé dius Albert Dohmen com a Wotan malgrat tenir un veu molt bonica, no li corre gaire, i fa un personatge poc heroic. a mi personalment el Loge de Kurt Streit m’ha agradat molt, no m’ha agradat gens el Donner de Ralf Lukas, fantàstics els gegants ect, ect. En general una bona representació de Das Rheingold,amb uns resultats sorprenents per part de l’oquestra, gràcies l’esforç Titànic del seu director, per tant estic molt indignada per la protesta
immerescuda al mestre Josep Pons.
M'agradaM'agrada
Tu que fa molts anys que sovinteges la casa, saps perfectament com van aquestes coses i també hauràs escoltat direccions molt pitjors, amb resultats orquestrals molt més discutibles, bravejades de manera sorprenent, t’ho dic perquè jo que en fa molts menys que tu, ho he viscut.
Consignes, hi ha un públic que funciona per consignes i interessos que sobrepassen allò que la majoria cerquem com ens abonem o comprem una entrada.
M'agradaM'agrada
Doncs jo, per primera vegada (!¿?¡) no coincideixo amb la opinió d’en Joaquim.
Ahir no vaig gaudir gens, tret de EPodles, la resta res de res (encara que el Loge, l’Alberich i les tres sense sostre no me varen molestar).
Potser fos culpa del metall de l’orquestra? els que no en sabem prou de vegades un detall molt cridaner pot condicionar tota la resta.
M'agradaM'agrada
Ho lamento
M'agradaM'agrada
Que no m’agradés l’escena no és motiu per escridassar ningú, es nota que hi ha feina radere i ens pot agradar més o menys, però això ja és problema de cadascú. Pel que fa al mestre Pons coincideixo que ara cal algú així, amb idea, magnificència i ganes de treballar!
Salut Joaquim, gràcies pels apunts!
M'agradaM'agrada
De res Nacho.
Jo no sé si els cridaners d’ahir van a l’Auditori i al Palau, intueixo que hauria de ser així, però hi ha gent rara que s’encasella i no surt mai del seu nínxol. En el cas que surtin i s’oregin, m’agradaria saber si aquests també protesten les direccions d’orquestra quan no els agrada com ho van fer ahir. La resposta és no.
La “nocturnitat” del Liceu ajuda molt a esbombar una representació que mereixia molts aplaudiments als solistes, molts més dels que fins i tot jo crec que mereixien, i esbroncar als que van fer possible que aquest Rheingold tingués cara i ulls.
M'agradaM'agrada
A mi també em van semblar desproporcionades les protestes a l’orquestra i el mestre Pons, que es van produir als pisos superiors, banda dreta mirant l’escenari. Els metalls van tenir accidents dels que fan patir, però en conjunt la versió em va semblar bona. Hi ha un públic del Liceu que aprecia les veus, però menys la música instrumental; com ahir durant els interludis entre escenes en que el públic parlava i feia soroll, en comptes d’escoltar només la música.
En realitat tota la funció em va semblar d’un gran nivell, malgrat les “pegues” que hi poses a les veus, amb molta raó, en molts casos. Però vaig trobar les actuacions molt convincents i plenes de detalls. D’un nivell alt i homogeni, que també és una qualitat que valoro.
També estic d’acord que l’austeritat en l’escenografia i en el moviment d’actors permet que ens concentrem més en la música i en la història sense trair-la (ja em perdonaràs, però això em recorda el que no passava amb la Rusalka… ;o)) També penso que hi hava molts detalls, molt rics, del moviment escènic: l’evocació d’altres imatges, per exemple: tant el meu soci com jo vam pensar espontàniament en l’escultura de la maternitat de la Käthe Kollwitz que es troba a Berlin en el moment en que cantava la Podlés acollint a Wotan.
A l’escenografia hi ha un detall, que lamentablement no sé si s’aprecia fora de la platea, és que la pujada al Walhalla, per l’efecte òptic de la pujada del teló de fons i la baixada de neu, a mi em va produir la sensació d’ascensió de l’escenari, com quan estàs aturat en un tren al costat d’un altre que es posa en marxa i dubtes de quin dels dos es mou.
Vaig sortir pensant que em vindria molt de gust seguir immediatament amb la resta de la Tetralogia …
M'agradaM'agrada
A platea m’ha confirmat que també es van produir, m’ho ha dit un amic que ocupava una butaca prop de la vostra.
El públic del Liceu és tan agraït com groller i impertinent, amb els estossecs ostentosos, quasi et diria que per molestar, expressament. Són percepcions reals, fins i tot he arribat a copsar diàlegs d’estossecs.
Tan sols voldria recollir el guant que em llences, i dir-te que quan una obra està tan plena de missatges com la Tetralogia, jo m’estimo molt més que em centrin amb els trets fonamentals de la història. Això és pot fer de moltes maneres, i hi ha tants produccions com punts de vista estètics i culturals hi pugui haver i em puc sentir a gust amb propostes radicalment diferents, sempre i quan al darrere de tot plegat hi hagi alguna cosa. La complexitat wagneriana es pot resoldre de mil i una maneres i Carsen ha optat per l’austeritat, la senzillesa i la desmitificació, quelcom que ja han fet altres, però ell encara ho humanitza més despullant-la de tota la faramalla de dracs, gegants, gripaus o sirenes, i s’explica igual de bé i radicalment més efectiu.
la Rusalka és un compte de difícil digestió, que s’emmiralla precisament en aquesta faramalla wagneriana, però que al darrera no hi ha res, Herheim li dóna la volta per fer-ne una versió tan genial com discutible, fixat que hores d’ara encara no te l’has pogut treure del cap. 🙂
Des de on era jo, ni neu, ni efecte, ni res de res, passejada cap al fons i res més. Espero el proper diumenge intuir la nevadeta, que segur que fa el seu efecte escènic, però el que em va interessar molt és el minuciós tractament de cada personatge, treballat amb cura i amb sentit, sense trair res.
M'agradaM'agrada
Deu ser que sordejo (que si) però a platea, en la tradició de p…fredes ni buuu ni bravos audibles.
I jo, de la Rusalka el que no em trec del cap és que al Ximo li agradés tant, que no pas la petja del muntatge. No com el Don Giovani del Bieito que encara no he oblidat ni perdonat. Algú ho havia de dir!
M'agradaM'agrada
Crec que ja et vaig comentar que jo aquell Don Giovanni el considero el pitjor que ha fet mai Bieito. No m’agrada gens.
De la resta em limito el que he escrit i el que ja estic cansat d’argumentar. Avui la meva batalla, com veuràs, és una altra.
Tinc la certesa que el meu amic no sordeja i m’ho ha comentat aquest matí per telèfon, jo també estava convençut que tot provenia de les sacrosantes alçades, però es veu que no.
M'agradaM'agrada
“fins i tot he arribat a copsar diàlegs d’estossecs”
hahaha! Ja m’ho crec ja. Quin ecosistema el del Liceu…
M'agradaM'agrada
Per un tracta de sociologia ja t’ho asseguro que hi ha material en escreix.
M'agradaM'agrada
Avui he recordat immediatament el que dius d’aquest efecte òptic, una sensació d’irrealitat, extraordinària. Però la neu no es l’arc de San Marti, ni la nit el dia, ni el Rin es ja un riu clar, i al bell mig de l’escenari queda qui queda. I això es dir la teva sense carregar-te l’original ni distreure de la música, oi? 🙂
M'agradaM'agrada
Ho necessiteu tot ben mastegadet, si no us perdeu, ai senyor! 😉
M'agradaM'agrada
Jo si que me perd…
M'agradaM'agrada
velles ferides i traumes oberts 🙂 , no pateixis
M'agradaM'agrada
Fantàstica crònica (quina sorpresa, oi?), benvolgut Joaquim. Espero -creuo els dits- tenir ocasió de veure’n almenys una representació. És (molt) inquietant el que dius, sobretot recordant el que va passar amb el pobre mestre de Billy. A veure què succeirà la resta de funcions. Estaria bé que la gent que hi assisteixi ens ho anés explicant, no trobes?
Sempre que et llegeixo una cosa que jo d’alguna manera he pensat abans, tot i que no sabria verbalitzar-ho tan encertadament com fas tu, em poso molt content; penso: “mira, encara hi toques una mica”. Avui m’ha passat amb el que dius del senyor Dohmen, cantant que aprecio molt, però que ja és lluny del seu “prime”. Avui per avui és encara un esplèndid Wanderer, però Wotan ja no queda, ai las, al seu abast. Has utilitzat els dos adjectius precisos: “arrogant” vs. “vençut”. Ets un crac!!!
Per cert, et (us) volia demanar que fessis una projecció sobre la prestació d’en Francisco Vas en el paper de Loge. És molt bonic que la casa li hagi donat finalment un paper destacable i m’agradaria molt que en fes un èxit.
Estimat Colbran, per cert, ja vas gaudir força amb l’Erda de la teva (i meva) estimadíssima Podles? Bon diumenge a tothom.
M'agradaM'agrada
Disfruté mucho con Ewa Podles, pero como siempre, me supo a poco. Sus 6 minutos de intervención vocal son una maravilla musical que siempre espero en “Das Rheingold” ya sea en vivo o en grabación.
Justo cuando tu comentabas yo también lo hacía, pero una llamada telefónica ha impedido que mi comentario apareciera antes que el tuyo. Alguna aseveración y pregunta las replico -sin saberlo que lo pedías- en mi comentario.
Un saludo lleno de afecto. Espero que nos veamos pronto.
M'agradaM'agrada
Del treball escènic de carsen, el que vaig trobar més discutible va ser precisament el treball que fa amb Wotan. Potser Dohmen el condiciona molt, però trobo que aquest Wotan està derrotat abans de començar la lluita, i li queden moltes hores per endavant, per poc que ho sàpigues en Siegfried que encara ha de néixer, s’estalviarà molta feia, amb una bufada el tomba.
Sempre m’ha agradat molt Vas, és un gran professional, versàtil i un actor extraordinari, però o em sorprèn molt, o penso que el seu Loge estarà en la línia que a mi no m’agrada, parlo vocalment, ja que escènicament, aquest Loge majordom el trobo un encert.
Bon diumenge Tristany
M'agradaM'agrada
Lo que son las cosas yo ayer seguí “Das Rheingold” con mucho más interés que otras funciones de esta temporada y es que me entusiasma esta ópera y el Liceu la ha frecuentado poco. La última vez fue la maravillosa versión escénica de Harry Kupfer, dirigida musicalmente por mi añorado Bertrand de Billy, a quien se le protestaba automáticamente en cada función, desde que se hizo cargo de la Dirección Musical del Liceu, a menudo incluso antes de dar la primera señal de arranque a la orquesta y es que los “anti” del coliseo de Las Ramblas son auténticos… Pues ahora parece ser que volveremos sobre las andadas…
A mí me ha gustado la versión de Josep Pons. Me ha parecido muy matizada y cuidando los detalles, extrayendo de la orquesta lo que ha podido -lamentables los fallos de las trompas-, por consiguiente no comprendo las protestas ni las comparto.
En cuanto al equipo vocal, por encima de todos destaco la intervención de Ewa Podles, del maravilloso bajo Ain Anger -hacía tiempo que no escuchaba un bajo tan auténtico y extraordinario-, de Mihoko Fujimura -digna y altiva Fricka, con una voz preciosa y uniforme y un canto bellísimo- y la contralto Nadine Weissmann que estoy completamente seguro que será una estupenda Erda en el segundo reparto. El resto de cantantes va en mi opinión desde bueno -Ante Jekurnics- hasta correctos e insuficientes.
La producción escénica no me ha gustado, pero sí la dirección teatral a cargo de Robert Carsen.
Confío volver a disfrutar en mi turno con el segundo reparto y a ver si hay mejor nivel vocal en Wotan, Freia, Alberich, Donner y Froh. El Loge de Francisco Vas -estupendo cantante, por otra parte- estará en la línea de Kurt Streit, con la cual no estoy en absoluto de acuerdo para este importantísimo rol que precisa un tenor de más enjundia.
M'agradaM'agrada
Crec que des de les nostres localitats d’abonament, ho gaudirem molt millor, i si teatralment funciona com sembla, la producció ens agradarà. Una cosa va molt lligada amb l’altre, no trobes?
M'agradaM'agrada
Doncs si, en conjunt vam sortir molt satisfets de la representació i amb ganes de seguir veient i sentint la resta de Ring.
Les esbroncades, injustes i poca-soltes, no ens van semblar “generalitzades” si no anecdòtiques i germanes del consabut peatge amb què s’obsequia els directors d’escena.
Efectivament hi va haver detalls orquestrals en moments no especialment famosos d’una subtilesa extraordinària. Molt bé mestre Pons!
Vaig trobar que el detall del pal de golf es passava de ridícul. Potser era per posar de relleu que la veu i presència de Lukas més que de mall terrible era de bastonet de golf.
Em va trasbalsar l’Erda de la Podles amb una imatge que, com ja ha dit la sòcia, em va evocar la impressionant Pietat de Kate Kollwitz a Berlin.
Si en sapigués us posaria el link per qui no la conegui. Si l’escultura tingués veu segur que seria la de la Podles.I em va agradar i emocionar i tot el detall de fer que Freia fós víctima de la síndrome d’Estocolm i mostrés una pòstuma tendresa pel pobre Fasold.
No sé si per la treballadíssima preparació a què ens van sotmetre el Ximo, el José Luís i la Kalamar però vaig trobar que el muntatge feia molt entenedora tota la trama.
El començament amb el Rin ple de deixalles i les nimfes brutes de txapapote em va fer temer que tot plegat es convertís en una caricatura i que es limités a una, a hores d’ara, suada i tòpica metàfora ecologista. Però no, trobo que es va mantenir en el tó just.
En conjunt, ja ho he dit, molt satisfet.
M'agradaM'agrada
No t’agrada gens que ridiculitzin als déus mediocres fent els esnobs i jugant al golf?, ho vaig trobar divertidissim i que la tempesta es produeixi per una pilota als núvols un acudit d’enginy teatral.
Carsen és un mestre que també juga molt amb les imatges visuals. Té produccions caríssimes (a Paris i al MET), i molt econòmiques, bàsicament les que hem vist a Barcelona, Le Nozze di Figaro, la fabulosa A midsummer’s Night Dream, la discutidíssima Tosca i aquell Tanhaüsser pintor que a mi em va agradar un munt.
M'agradaM'agrada
No he jugat mai al golf però, pel que jo sé, qualificar-lo de snob em recorda l’encara generalitzada identificació Liceu=pijo-ignorant-que-va-a-que-el-vegin. Tots dos tòpics tenen una base ben real.
No em molesta que identifiqui els deus mediocres amb esnobs, el que em sembla que podria haver convertit el Donner en un culturista amb tatuatges tipus Beckam. Tonto però fort.
No vaig referir-me a la pluja de paperets-neu però jo ho vaig trobar gratuït i no pas gaire irreal i poètic. Diria que és la única cosa que em va decebre.
I si, em va faltar arc de Sant Martí i grandiositat (la música ho és oi?)
Ja vaig dir que, en conjunt, molt bé ja que als que ho necessitem ben mastegadet ☺ens va ajudar a entendre la trama i ens va descobrir matisos nous
M'agradaM'agrada
Encara no l’he vista i no puc opinar, però tinc entès que la Walküre del cicle transcorre íntegrament en un escenari nevat.
M'agradaM'agrada
Ai, ai, ai, que la cosa s’embolica
M'agradaM'agrada
FOTOS DE LA DIE WALKÜRE DE ROBERT CARSEN…
M'agradaM'agrada
Gràcies per el foto reportatge 😉
M'agradaM'agrada
Així els representa Carsen als déus, com uns esnobs o nou rics, amb tots el tòpics, golf inclós. Cal dir que fins la bombolla aquesta que ens ha portat on ens ha portat, és a dir, fins no fa gaire, aquest esport era una cosa molt elitista i fins que aquest afany per fer-nos creure a tots rics i tenir-ho tot a l’abast, el golf era un reducte, com molts anys enrere ho havia estat el tenis. Com que el vestuari, magnífic per cert, ens ubica en un moment de la contemporaneïtat passada, ho interpreto com un símbol classista, snob i pijo, si, no és un tòpic, era així. Els curritos fa vint anys no jugaven al golf, fins fa poc si, ara tots han hagut de deixar els seus títols de socis o abonaments de la multitud de clubs que van proliferar al voltant de les urbanitzacions que van créixer com a bolets. Ara no sé de que deuen viure. Un encert més d’aquest Carsen. Precisament perquè són classistes i esnobs, Donner mai podrà ser un culturista, una cosa bastant ordinària en aquest ambient del walhalla carsenià.
Jo la pluja no la vaig poder veure, espero diumenge a veure si podré observar el fenomen des de la localitat centrada de quart pis. Si no es veu, la producció no em semblarà tan bona, ja que aquest aspecte tan poc cuidat per els directors d’escena, el trobo bàsic. Aquests directors haurien de observar els assajos des de diferents localitats per veure si les seves genialitats podran ser apreciades per tothom, a vegades sembla que no es moguin de la fila set de platea.
Ja se sap Lluís Emili, la cosa és subtil, si comences a posar arcs de sant Martí i grandiositats sempre hi pot haver qui et digui que la cosa distreu, que la música ja ho diu tot i no cal més. 🙂
M'agradaM'agrada
Ahir va ser el meu primer Rheingold en directe, és una òpera que m’agrada molt i que portava molt ben preparada. Això va fer que la gaudís immensament, a l’acabar vaig pensar que no hauria de faltar tant de temps per la Walquíria.
A l’acabar la funció, tothom va arrencar a aplaudir, però la meva perplexitat va arribar amb l’esbroncada que alguns van fer al mestre Pons, sincerament ho vaig trobar desmesurat, a part de desagradable. Crec que està fent una molt bona feina i això no s’ho mereix. Entenc que cada un de nosaltres té una percepció diferent de les coses, però si creus que la direcció musical no t’ha agradat, amb no aplaudir ja n’hi ha prou. A mi també m’agradaria que algú que va protestar tantíssim m’expliqués el perquè ho va fer tant malament el mestre, perquè jo no ho entenc.
Dels cantants els que em van agradar més van ser: Mihoko Fujimura, Ain Anger, Ewa Podlés i Nadin Weissmann, la resta de notable a aprovat.
La direcció d’actors la vaig trobar molt bona i la posada en escena va estar força bé, al servei de l’òpera, d’aquestes que t’ajuden a entendre l’argument i a situar els lei motivs.
Si visqués a Barcelona, segur que repetiria.
M'agradaM'agrada
Veo, Marta B, que coincides conmigo en la valoración de los mejores cantantes de la función de ayer, únicamente varías el orden de prelación, quizás teniendo en cuenta la importancia de los roles. Me agrada saber que coincido con alguien.
Un saludo muy afectuoso.
M'agradaM'agrada
No he seguit cap ordre, sinó que els he anat anomenant tal i com m’han sortit del cap. Moltes gràcies per la salutació.
M'agradaM'agrada
Quina llàstima no haver coincidit per saludar-vos!
Me’n alegro que ho gaudissis, jo sempre que acabo Rheingold estic a punt per Die Walküre, i fixat, hem d’esperar un any!
Jo a part de l’altre repartiment m’agradaria repetir-ne una, a veure si puc.
Gràcies com sempre per deixar les teves opinions
M'agradaM'agrada
Jo soc un dels que va bufar al director d’escena i al metre Pons. Contràriament al que he llegit, vaig trobar que la direcció musical va ser plana i amb moments fluixos, amb pocs matisos i bastant avorrida. El vent és el de menys, molts cops les errades dels metalls son fruit de d’inseguretat que te el conjunt de l’Orquestra al tocar una peça i que es transmet a tots els músics. Hem de recordar que aquesta orquestra a fet fa pocs anys un Tristany meravellós.
Crec que no s’ha fet be la feina. A la Madama l’Orquestra també va tenir desajustaments. Considero que el mestre Pons no està a l’alçada de l’Orquestra (i molt menys d’un Wagner), i que ha de treballar molt per poder guanyar-se el públic.
Estic d’acord amb el que es comenta dels cantants, sobretot en varen agradar molt les veus femenines. La Podles una meravella, al igual que la Fujimura.
El pitjor, la direcció del Carsen… Mireu, no vull semblar pedant,… Recomano a tothom que es llegeixi L’anell, si pot ser el de la col·lecció Turner Musica. Un cop llegit de dalt a baix, que es posi el “cascos” i que el torni a llegir l mentre escolta l’Òpera. Un cop fet això que ho compari amb la penosa versió del Carsen. A veure que en diuen a les hores. Cap comentari més al respecte.
M'agradaM'agrada
Molt respectable, Xavier. I raonable. I segurament també discutible. No dubto que ja sortirà qui t´ho discuteixi molt millor del que podria fer-ho jo. Així que jo parlaré només de la noia/senyora asseguda a la meva esquerra. El que Timamot ha descrit com pisos superiors, banda dreta mirant l’escenari. En concret, la senyora asseguda al cinquè pis, primera fila, lateral a més no poder. Sí: aquell que és just l´únic seient en que tot i ser tan barat si t´hi aboques encara ho veus tot mitjanament bé; i que no se sap per quin art de màgia mai està disponible i, tant se val si s´ha obert la venda per internet fa cinc segons, sempre està misteriosament venut. No m´agrada donar la tabarra als altres espectadors. Però durant la funció vaig estar a punt més d´una vegada de cridar-li l´atenció. No havia tingut mai al costat ningú amb més evident desinterès per tot el que passava a escena. I em molestaven profundament els atacs de riure (sí, sí: atacs de riure) que li venien de tant en tant sense cap motiu aparent (només ara començo a veure la resposta a l´interrogant que em va perseguir tota la funció: però que li passa ara pel cap a aquesta?!?) . Vaig arribar a la conclusió que en realitat era una fan de la Pantoja que a l ´hora de treure l´entrada s´havia equivocat el dia, que hi era allà només per no perdre els diners que havia pagat, que es trobava atrapada en mig d´una experiència surrealista en què l´envoltaven un munt de gent que s´escoltaven palplantats i sense gairebé veure què passava a escena una música absolutament avorrida i cantà en inglé, i que a mida que avançava la cosa anava descobrint amb incredulitat creixent que en cap moment no acabaria cap cançó i que, per tant, li tocaria aguantar tot l´espectacle sense poder marxar immediatament, que estos raritos de aquí al lado tienen pinta de mirarme muy malamente si ahora les hago levantarse a todos. No em va estranyar gens la seva indiferència a mida que anaven sortint cantants a saludar. La cosa seguia sense anar amb ella, a ver si acaban prontico de aplaudir este rollo y me voy vaig imaginar que pensava. Però va ser sortir Pons i va ser com si de cop i volta li toqués el despertador: buh, buh! i crits d´estafador! i enxufat dels polítics!. No em podia creure el que estava veient. La teva reacció de desaprovació, Xavier, encertada o no (que per això estan els colors), s´explica com tu ho has fet. La de la senyora del meu costat només s´explica des de la premeditació i traïdoria.
M'agradaM'agrada
La frase ‘No em va estranyar gens la seva indiferència a mida que anaven sortint cantants a saludar. La cosa seguia sense anar amb ella’ volia posar-la sense cursiva. I´m sorry
M'agradaM'agrada
Jo estic al segon pis centrat-lateral costat Sant Pau. Soc Infermer del Clínic. He de fer meravelles per mantenir l’abonament, normalment repeteixo totes les obres al 4 o 5 pis (es trobo més a gust a dalt que a baix).
Acostumo preparar-me l’obra o repassar-la si ja la conec. Tot el que ha penjat en Joaquim per preparar aquesta obra ja es una feinad.a brutal, gracies Joaquim. No entec que després de “fer els deures” a la gent li agradi el que veu al Liceu,… amb la informació que tenim,… no se, en trobo com d’una altre planeta. Igual es que he de baixar el meu “llistó”.
Per cert aquest cop no la torno a veure l’òpera, ….”ni arto de vino”.
Referent a la senyora del cinquè pis, no ho entenc,… van a bufar perquè sí,…es penós. Al Liceu un ve a gaudir, sentir,…a sentir-te viu…
Tampoc entenc els que hi van sense saber res de l’obra i ho aplaudeixen tot per igual.
Soc un dels pocs del segon pis que bufo o dic bravos quant surten a saludar, la gent en mira en cara de por. Però si m’agrada el que han fet no en tinc prou aplaudint, … i si no m’agrada també ho de de demostrar.
Per sort dic més bravos que bufades. Cal respectar el treball de la gent, darrera d’una obra, d’una orquestra, d’una veu hi ha moltes hores de treball,… tota una vida i això s’ha de tenir en compte,… però hi ha cops que no es pot passar per alt,… i menys amb Wagner i Strauss
M'agradaM'agrada
De res, és una feina que saps que faig a gust, però repeteixo, intento posar totes les opcions possibles i res és la Biblia, i fins i tot aquesta té lectures ben diverses, no cal que posi exemples, oi?
Jo he bufat i protestat, bastant, ara molt poc, quasi mai, m’altero, em neguitejo i arribo a casa fet malbé, per tant he optat per callar i dir-ho al blog.
Pensa que ahir molt musics es van sentir molt malament, segur, i ja no dic els que van fer les pífies. Esbroncar al director es fer-ho a l’orquestra i ahir van demostrar que hi havia un treball intens fet, potser no és el que esperaves, però en cap cas és motiu de protesta, potser de desencís, però mai de protesta.
Si haguessis vist una desídia, un desinterès, un treball poc acurat, un desequilibri constant, unes seccions desafinades, desencaixades, un so lleig, entendria que pensessis que aquest director no es digne de ser ni tan sols contractat, però això ahir no va succeir, en cap cas.
La frustració ens porta a fer coses que estic segur que al cap del temps ens fan penedir-nos, m’ha passat i intento evitar-ho. Al cap i a la fi intento anar a l’òpera per ser més feliç.
M'agradaM'agrada
Doncs llavors a banda de dir-nos tots dos Xavier som també gairebé col·legues, que tu ets infermer del Clínic i jo un cas clínic d´Infernem 🙂 😆 🙂
(Eps: amb lo bé que hem començat no te m´emprenyis ara pel comentari, que si continues voltant per la casa ja veuràs que sóc el pallasso de la classe…)
M'agradaM'agrada
S’haurà quedat a quadros 😆
M'agradaM'agrada
Demolidor relat que visualitza perfectament algunes coses que crec fermament.
Ara, o et paguen molt bé, o tenir que esperar quasi tres hores per fer la feina, aguantant una música que no t’interessa gens, també té el seu mèrit.
M'agradaM'agrada
Benvingut Xavier i gràcies per ser valent i acceptar el repte.
És habitual que un mateix espectacle sigui vist i gaudit de formes ben diferents, fins i tot diria que és bo, això vol dir que la proposta com a mínim té continguts. Per tant escènicament tu potser t’estimes veure la literalitat que Wagner va deixar escrit en un llibret fa més de 160 anys, malgrat tot el que ha passat en les vides de tots nosaltres des de aleshores, hi hi ha que ja n’està tip de veure dracs ridículs i serps que fan riure, tant en propostes arcaiques (Otto Schenk), com en altres presumptivament trencadores (Lepage), per tant, benvolgut Xavier, la col·lecció de Turner que és obligat tenir, és una guia més, no la Biblia, al menys per a mi.
Com tampoc Ángel F. Mayo és una opinió més, no l’Opinió.
Què vols dir que el mestre Pons no està a l’alçada de l’Orquestra?, de quina orquestra?.
El mestre Pons dirigeix internacionalment a orquestres que ja voldríem ara mateix amb aquest nivell al fossat del Liceu. No vull fer un llistat de l’activitat del mestre Pons, em sembla ridícul. Potser la seva experiència wagneriana no és del gust de la talabinesca resposta que alguns dels que ahir vareu protestar, sense donar cap marge de maniobra. Ahir, i estic segur que no és el teu cas, abans de començar ja estava sentenciat.
Hi ha coses molt incomprensibles en l’ambient musical de casa nostra, però si per una cosa s’ha caracteritzat Josep Pons, és per aixecar orquestres que estaven sumides en l’abúlia o per crear-ne de noves i en poc temps posar-les a un nivell envejable. Granada, l’ONE o la del Teatre Lliure, tan enyorada em serveixen de model per creure sincerament que al Liceu farà el mateix, encara que no acabi sent prou wagnerià, com si això fos la condició imprescindible per fer un projecte sòlid per a un teatre d’òpera.
No puc admetre la protesta d’ahir, ni la de Carsen, però passo de defensar-lo, però si la de Pons, ja que aquí ens estem jugant molt, i els musics ho saben i els musics necessiten d’una vegada algú que agafi el toro per les banyes i ara que sembla que el tenim, i que els musics que estan a l’orquestra i també els del Cor, hi creuen fermament, ara resulta que el públic que vol que des de ja això com Bayreuth, ho engega a rodar amb una protesta deixam repetir que indigna.
Cordialment, crec que no tens raó o si més no, que la resposta ahir no era aquesta.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim, Agraeixo les teves paraules. De tot cort desitjo que el mestre Pons faci be la seva feina i tregui l’orquestre cap endavant. No tinc res contra d’ell, al contrari, pensaba que ho faría millor.
Referent al Carsen,… tu ets dels que gaudeixen amb noves propostes i jo soc dels que ho fa veient el que hi ha al llibret. Son gustos diferents i podríem parlar hores i hores d’aquest tema.
Injusta o no L’esbroncada d’ahir,… depèn del motiu. La senyora del 5 pis o d’altres persones que feien “política” es imperdonable. Al liceu no s’hi ha d’anar a fer aquestes coses,… és de mal gust.
Jo considero que ho he fet bé, de la mateixa manera que li vaig donar uns “Bravo” a la Podles (tot i que la pobreta en lloc d’anar de Deessa de la terra me la varen vestir con la Azucena del Tovador).
Et saludaré en persona quant coincidim. Ja ens coneixem, al igual que conec en Jordi, la seva mare, i tot de gent del 4 i 5 pis.
M'agradaM'agrada
No et tinc present, però quan et vegi ben segur que ens coneixem.
Jo gaudeixo amb el que està ben fet i em proporciona estímuls, no em quedo amb el passat, com tampoc sóc un defensor a ultrança de tot el que sigui trencador, però ahir vaig agrair molt que no sortís el gripau ridícul i la serp de rua que acostuma a aparèixer fins i tot en les produccions més celebrades, d’això jo en dic ser intel·ligent i Carsen, a part de ser un mag de les imatges, és un home intel·ligent que de teatre en sap molt més que tots nosaltres plegats.
M'agradaM'agrada
Doncs per a Regietheater el que (novament) perpetrava ahir a la mateixa hora el Sr. Konwitschny jr. a Munic i que vaig patir gràcies al live stream de la BSO. No em va agafar un atac de feridura de miracle. Amb Carsen això només m’ha passat una mica amb la Tosca.
M'agradaM'agrada
No l’he vist encara, però el tenia previst per la setmana vinent 😥 a can IFL
M'agradaM'agrada
Vaig escoltar la Fujimura fent Fricka al mar,c del 2005 a Múnic, dirigida per Zubin Metha, amb Gambil, W. Meier, Schnaut i Salminen. Em va semblar una magnífica Fricka. Hi estic d’acord amb la teva valoració d’Andrew Shore. Espero amb interés la teva valoració d’Oleg Bryjak, Alberich de la Tetralogia (de segon repartiment) de Baden-Baden dirigida per Günther Neuhold. Crec que és for,ca superior a Shore, almenys en l’aspecte vocal, clar que tal vegada ja no estigui tan fresc. M’apunto a les teves valoracions en quant a les reaccions a voltes capricioses (i cruels) del públic en relació a determinats artistes, en aquesta ocasió, respecte el mestre Pons.
M'agradaM'agrada
A veure que tal Bryjack, de moment del segon repartiment ja ha saltat el Wotan inicialment previst, sembla ser que Jason Howard no donava la talla i el teatre ha cridat a corre-cuita a Alan Held, no és el millor Wotan però és una garantia, quasi m’atreviria a dir que millor que el “venerable” Dohmen.
M'agradaM'agrada
Ostres quina passada, aquest matí quan he llegit l’apunt en prou feines hi havia 10 comentaris i ara que tinc una estona per comentar, he trigat tant o més a llegir tot el que ha dit fins ara.
La capacitat de convocatòria és sorprenent. Et felicito.
Ahir abans de començar, asseguda a la meva butaca, prop d’un passadís una mica lateral de tercer pis vaig escoltar això mateix: Avui Josep Pons en rebrà una de bona.
Ja està tot dit.
Et felicito per ser valent, per explicar les coses com les expliques i encara que no comparteixi exactament el teu punt de vista d’algunes coses, per explicar-ho tan bé.
Una vegada més vaig sentir vergonya del públic del Liceu, per algunes protestes injustificables, i per la mala educació i manca de respecte, parlant, fent soroll i molestant als veins.
M'agradaM'agrada
No m’estranya, tot i que el que llegeixo em treu de polleguera.
Gràcies per dir-ho.
M'agradaM'agrada
Coincidim, penso: Dohmen ja feia el paper de Wotan cansat de Siegfried, Podles molt gran, i Fassolt, un baix extraordinari (i, a més, alt com un santpau, i, per tant idoni), una gran Fricka… I em va sorprendre un Donner insuficient: realment, per una frase una mica complicada que té… El que no veig clar és que d’aquí a dos anys estiguin tots en forma: Podles té una edat on, en poc temps passen moltes coses, i ahir semblava físicament (no pas en la veu) tocada i li costava caminar. L’Erda té a Siegfried una escena meravallosa i espero que el pugui cantar Podles en bones condicions. A Dohmen, potser li van millor els papers que li queden en les altres dues.
No vaig entendre l’esbroncada a Pons: vaig pensar en les trompes, però ja vaig veure, en la insistència de l’esbroncada, que no era això. Em va venir al cap el Bertrand de Billy, és clar… És trist. No sé què ha de tenir a veure un no sé què polític o ideològic amb la qualitat en la feina. Ho entenc tant com allò típic que es diu quan es proposen candidats a titular de l’OBC: “que si a Pons el veta tal partit”, “que si Mas no, que és de tal altre” i similars… I què? Espero que, com dieu, “ja estigui acostumat” (que també és trist) i no s’ho prengui massa malament, que si no, anem llestos…
De Carsen, reconec que, un cop assumeixes la lectura (que no deixa de ser, hores d’ara i després d’haver vist tantes relectures de tantes òperes, un pèl tòpica (que si la lluitat de classes dels déus burgesos i els obrers nibelungs, etc., etc., que si l’ecologisme…)), es pot dir que no destorba i que té moments fins i tot bonics, essencialment per les llums i el treball d’actors. Potser tendeix a centrar l’acció massa a la dreta, i en un teatre com el nostre…
Em va sorprendre que el teatre no estigués ple, essent el primer dia, un Rheingold d’un Anell complet… no sé, vaig trobar que hi havia bastants llocs buits. De fet, em vaig “colar” al tercer pis directament, i hi havia llocs de sobre per situar-se a la segona i tercera files, bastant centrat. Per cert, l’esbroncada venia, sobretot, de dalt. No dic que no hi hagués per baix, però se sentia molt més des dels pisos alts.
En tot cas, ha estat una bona funció, la veritat. Llàstima que continuï només d’aquí a un any…
M'agradaM'agrada
Los 61 años que Ewa Podles cumplirá el próximo viernes día 26 de este mes de abríl no son demasiados para una contralto y sí bastantes para una soprano.
El rol de Erda es estático, no sé por qué razón Robert Carsen ha hecho moverse a Ewa Podles, sabiendo que cojea desde que tuvo el accidente de coche en Dallas ahora hace unos 8 años. Se rompió un brazo y nunca la he vuelto a ver caminando bien. Debiera haberlo tenido en cuenta este director escénico. Generalmente las Erdas en “Das Rheingold” y en “Siegfried” ascienden del subsuelo del escenario, entonan su “Weiche, Wotan!” y su “Höre mit Sinn” respectivamente y vuelven a descender.
M'agradaM'agrada
Jo crec que en Bocachete ho deia per quan va sortir a saludar, que és quan jo la vaig notar més precària de mobilitat, no tant en l’escena, ja que en mig de la foscor se l’intuïa poc.
M'agradaM'agrada
Jo crec que de l’Anell ja no es pot dir res nou, ara tan sols queda com presentar-ho i en això Carsen si que fa un esforç per despullar-lo de mitologia, sense animalons, al menys al pròleg, veurem com continua.
M'agradaM'agrada
Hasta el martes que estarè en la función no quiero opinar pero me he encontrado con un asiduo liceista y precisamente muy wagneriano y no le ha gustado nada la dirección de Pons.
Veremos que pasarà el martes pero como casi siempre digo, hay que tratar de huir de la funciôn del estreno donde siempre aparecen las mayores deficiencias orquestales y hasta vocales. ( asi fue con la primera de las Butterfly )
M'agradaM'agrada
Jo també sóc molt wagnerià. MOLT
M'agradaM'agrada
Esperem que tots aquests que esbronquen al Director, si és per motius polítics, ja s’hagin cansat el proper diumenge i es quedin a casa seva. És molt trist el que explica en Javier C i la Concep, pensar que hi ha gent que no van a gaudir, sinó a esbroncar!. Ni els agrada l’opera ni els agrada Wagner i el que es mereixen és que els afeccionats els enlletgim la seva conducta. Però, ells es gasten els seus diners només per esbroncar o es que algú els paga ? . En qualsevol cas és trist, molt trist.
Pensem que el correcte es que si ho fan bé aplaudir i si no ho fan bé no aplaudir.
Però tota aquesta polèmica fa que encara tinguem més ganes de veure aquest Anell.
M'agradaM'agrada
Si és una campanya més o menys organitzada, a partir d’ara els haurem de patir com ho vam haver de fer amb De Billy, però jo crec que ara ho tenen més fotut.
Veurem que passa.
No sé si l’escena us agradarà, em penso que no gaire, però jo crec que la proposta té molt nivell.
M'agradaM'agrada
Tinc unes ganes enormes de veure aquesta opera, de moment tinc entrades pel dia 3, però espero poder anar-hi abans! És que no puc més!!!! jajajaajaja ESpero que el dia en que hi vagi jo no hi hagi ningú que se li acudeixi bufar així per així… 😦
M'agradaM'agrada
Sí, Jan, millor que t´agafis alguna abans del dia 3, maco, que si no em penso que no veuràs gaire Rheingold 😆
M'agradaM'agrada
És pel dia 2!!!!! M’he equivocat…
jajajajaja
M'agradaM'agrada
Ai aquests nervis!, mira que si no t’arriben a avisar i et presentes al teatre el dia 3….
M'agradaM'agrada
No jejeje que ho tinc molt clar!!!! Però el dit ha fet de les seves… jajaja
M'agradaM'agrada
Jan, compte i llegeix bé lo que t’escriu Xavier…perquè el dia 3 el mestre no tindrà esbroncades ben segur…i tampoc aplaudiments! 🙂
M'agradaM'agrada
Mai se sap això, jo espero que no.
M'agradaM'agrada
A parte de la lamentable polémica de las protestas, me habéis hecho entrar unas irresistibles ganas de verla.
Tengo que esperar para opinar.
M'agradaM'agrada
Queden molt dies i sis funcions, esperem que sense aquest tipus de polèmiques
M'agradaM'agrada
A la escucha(puesto que de otro tema como el escénico no puedo opinar) me pondré el día de la retransmisión. A ver cómo sale y qué pasa, en verdad ¡Ánimo y muchos saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
No está claro el día de la transmisión, tendremos que estar atentos.
Un beso
M'agradaM'agrada
Estaremos atentas, una amiga que sabe de Wagner y yo ¡Gracias! Y otro de vuelta.
M'agradaM'agrada
“Crònica d´una escridassada anunciada”…tothom s´ho venia vindre.
No parlaré de l´orquestra, no sóc qui, però si que diré que no sonem millor per les assistències que venen. En el conjunt som tots, ni uns més ni altres menys. Si el resultat no és bo, no és bo per a ningú però no hi ha que justificar a uns i a altres no. Tot és bo i tot no és bo.
Avui quan he comprat el periòdic he escridassat al quiosquer, no m´agrada com té la disposició del quiosc. Ahir vaig escridassar al cuiner del restaurant perquè no em va col•locar correctament els macarrons al plat i també vaig escridassar al cambrer per no servir-me el plat amb un angle exacte de 134º. L´altre dia vaig escridassar al metge perquè no em va receptar cap medicina perquè deia que estic bé de salut, qui es pensa que és??…i la setmana passada vaig escopir i escridassar al director d´un museu perquè no m´agrada l´exposició temporal. …
Pensava que la cultura ens feia a tots més humans, veig que no.
Cada vegada que escolto escridassar a algú al Liceu penso que no treballo a un Teatre d´òpera sinó més bé a un estadi de futbol. Si no agrada l´espectacle no s´aplaudeix o, simplement, s´abandona la sala ràpidament amb el pretext d´agafar el primer taxi o que es perd l´últim metro. Gustos hi ha tants com persones en el món i quan s´intenta posar un per damunt l´altre el resultat és trist i lamentable i, mal anem. La historia està plena d´exemples entre compositors, escriptors…i així fins la infinitat. El públic del Liceu ha de ser molt més intel•ligent que tot això i respectar tantes opinions possibles i diferents hagin perquè sols així un projecte pot créixer. Esbroncar a un director musical o director d´escena o qualsevol tipus d´artista, em sembla un actitud de segles passats i, sobretot, no es pot justificar una esbroncada en que s´ha pagat una entrada.
Versions de la mateixa òpera hi ha tantes com directors. Dir quina és millor o quina és pitjor…és relatiu. Poden haver versions excel•lents, versions indiscutibles, versions interessants, versions diferents,…..cadascú triarà la que vulgui, la meva me la reservo però, independentment d´on col•loqui la versió d´aquest primer Wagner de la tetralogia, aplaudeixo la del mestre Pons.
Per cert….jo sóc el primer que he tingut ganes de llençar el fagot al cap d´algun cantant per si callava d´una vegada però no ho he fet, he seguit fent la meva feina el millor possible i al final he aplaudit com el que més.
Avui anem per la segon. 😉
M'agradaM'agrada
A mi cada vegada m’agraden menys les protestes, sobretot si són del tipus a mi no m’ha agradat, ja que aleshores la situació que narres tu és suficientment explícita per entendre-ho. Hi ha vegades que no es tracta de subjeccions personals i la indignació s’ha de manifestar d’alguna manera, però en aquests casos també dolorosos i difícils, la cosa és molt més unànime que unes protestes sonores però aïllades en mig de l’aprovació general.
Entenc el que dius respecte als solistes o reforços, la teva obligació és parlar del conjunt i fer pinya amb els teus companys, però deixam que discrepi, ja que quan es reforcen les parts més febles del conjunt amb musics, suposo que de categoria contrastada, això acaba donant una seguretat que beneficia al conjunt. Tocar amb la tranquil·litat que res farà perillar la teva feina acaba repercutint en un rendiment més satisfactori, n’estic segur.
Tu mai podràs llençar al fagot al cap de ningú, encara que entenc que a vegades tindries ganes de fer-ho, però el públic té el dret a la protesta, de la mateixa manera que braveja. Són pràctiques de segles passats?, si, com el mateix espectacle, com els divos i les dives, els seus capricis i les seves dèries, com el mateix teatre del Liceu, que gràcies a una localitat lateral que m’obligava a una postura de contorsionista durant quasi tres hores sense entreacte, m’ha produït una torticolis inadmissible.
us desitjo el millor per avui.
M'agradaM'agrada
Jo, no sé… una cosa és queixar-se o escridassar perquè no t’agradi una cosa: segurament no ve al cas i no està bé. És una qüestió de gustos, versions, etc. No m’agrada i potser és problema meu: no aplaudeixo o aplaudeixo menys, i ja està. Per tant, sigui perquè no m’agrada l’escena (encara que estigui bé), la versió orquestral (que pot ser molt bona), la classificació de diaris o l’angle de servei dels plats, no estaria bé de protestar-ho o, com a mínim, de fer-ho sense educació i respecte. Una altra cosa és que allò que es veu no estigui bé. Si el quiosquer em dóna El jueves quan li he demanat Ritmo o té els diaris posats de l’inrevès o amb la capçalera cap endins, o si el cambrer em serveix la sopa a la copa de vi o em porta macarrons quan he demanat fricandó, o si el metge em posa una injecció quan jo anava a demanar-li un volant per a l’especialista, potser llavors és legítima la queixa. Entenc que no l’escridassaré, ja que en en el context podré fer-li una queixa educada, però queixa.
En un teatre, potser una certa bronca o mostrar el desacord seria una manera de protestar per una actuació dolenta. No ha estat el cas, penso dels Rheingold, però tampoc no es podria deslegitimar que, si en alguna actuació l’orquestra no donés ni una, i fos una versió nefasta, poc treballada, amb errors constants, hi hagués una protesta sonora; que si veus una escena tòpica, burda, lletja i sense cap justificació conceptual (i a sobre cara, tipus Il trovatore de Deflo), econòmica o estètica, i indueixes que el responsable et pren el pèl i no ha fet la feina que li tocava, puguis protestar. I, com que estàs lluny, l’única manera de fer-ho notar és una escridassada. Que si un cantant és tan dolent que, pel que sigui (no per un accident o per una errada, sinó per una actitud xulesca que fa que no es prepari la funció i la canti malament i, a sobre, no admeti que no ho fa bé), que et destrossa la funció, és lògic que puguis protestar..
Pensava que la cultura ens feia a tots més humans, veig que no.
Jo no veig el problema tant en l’escridassada sinó en el fet que hagi estat injustificada o justificada per motius aliens al que se sentia. Això sí que és, com diu el Bernardo, trist i digne, ja no de públic d’estadi de futbol, sinò d’alguna cosa pitjor. En casos així, sí que té tota la raó. Però, que encara que sàpiga greu, algú, quan realment és així, protesti per alguna interpretació dolenta amb ganes… Jo no sé fer-ho, ho reconec (em poso a la pell de l’altre i penso que amb el silenci ja té prou “càstig”): deixo d’aplaudir i ja està, però n’hi haurà que sí que en faran alguna altra cosa i una part de raó tindran.
M'agradaM'agrada
Bernardo, reconeix que si encara no has llençat el fagot al cap de ningú és perquè val uns calerons 😉
Bromes a part, jo crec que el públic té dret a protestar, ja que per defecte una gran part del públic aplaudirà sempre (per educació, per desconeixement, per costum…) de manera que el simple silènci no és arma contra la mediocritat artística. Ara bé, els casos que mereixen ser protestats són extrems i per sort poc freqüents. Ara mateix no se m’acut què podria fer un director d’orquestra per a merèixer una protesta sonada.
El públic d’òpera (jo inclòs) hauria de ser subjecte d’un estudi sociològic. Són capaços de protestar perquè un trompista ha errat una nota (si coneguessin els princípis físics de l’emissió del so a les trompes serien més clements) i en canvi no s’immuten si un/a divo/a no es molesta en aprendre’s el paper i es limita a vocalitzar, per exemple. Per no dir els atacs d’histèria que provoquen els “pinyols”, mentre que una exhibició de musicalitat sense sobreaguts ni semifuses deixa indiferent a mitja sala. Què hi farem!
M'agradaM'agrada
Buenas tardes, llego aquí desde el blog de José Luis, Ancha es mi casa, que me proporciona buenos ratos y donde leo sus comentarios. Le felicito por su blog y particularmente por esta crítica tan serena y cabal. Desconozco el tipo de público del Liceo, donde nunca he estado, pero supongo que ocurre lo mismo que en casi los teatros de ópera, actuales y antiguos. Mi compositor de cabecera, Berlioz, el mismo que el de Colin Davis, ya escribió mucho sobre cómo el público lo estropea absolutamente todo, especialmente a través de la institución de la “claque”, una especie de organización terrorista del arte, perfectamente estructurada. Cada vez soy más de la opinión de que el criterio de uno, si puede estar contrastado con el de alguien de confianza, es el más fiable para uno mismo y para su amigo. Con eso debería bastar. Un saludo cordial.
M'agradaM'agrada
Hola enriquedeburgos, bienvenido a IFL, un placer y un honor, si me dejas decírtelo y si mejas también tutearte, te lo agradecería mucho, por favor, si la de Jose Luís es ancha esta está abierta de par en par y me gustaría que te sintieras cómodo, te agradecería que sin formalismos, nos tuteáramos, podemos?
Tus palabras son savias, dejarse llevar por los demás tiene sus riesgos, mientras sucede, en una fase inicial es lógico que sea así, pero entonces lo mejor es guardar silencio, escuchar mucho y aprender, luego con un criterio formado, que no tiene porqué coincidir con la mayoría se opina, se comenta, se discute y se defiende hasta la paranoia si hace falta, pero esas protestas, las del otro día, es imposible que sean fruto del raciocinio, puesto que jamás un trabajo artístico, por no coincidir con nuestro parecer, debe ser protestado, discutido evidentemente, pero protestado?, jamás. Sobretodo porqué el nivel fue muy bueno, también porqué estamos al inicio de un proyecto serio y trascendental y ponerle trabas, argumentado que Pons no dirige Wagner, es tan inútil, presuntuoso y denota tanta ignorancia, que da incluso sonrojo. No será su Wagner, pero Wagner ya te aseguro que lo era.
Un saludo muy cordial, regresa cuando quieras, para mi y los habituales será un placer compartir y aprender de tus comentarios.
M'agradaM'agrada
Gracias por tus amables palabras y tu hospitalidad.
M'agradaM'agrada
Erda y los gigantes me parecieron de auténtica categoría; Fricka no estuvo nada mal y los demás mejorables. Acabo de volver a ver el Oro del Rin de la última producción del MET con Levine al foso y comprobando las inmensas diferencias entre los visto aquí y lo de NY sin embargo la entrada de los dioses al Walhala al final de la ópera tal y como lo propone Carsen en la producción de Barcelona me parece muchísimo más bello que lo ofrecido allí…
M'agradaM'agrada
Creo que no hay que comparar con el MET, no es justo, y aún así aquí hay cosas que ya quisieran allí para ellos:-)
Dejemos que Pons haga su trabajo y dentro de unos años hablamos, así nos aseguramos niestra propia continuidad, 🙂
M'agradaM'agrada
Vengo de la segunda función, y dormiré muy satisfecho, aunque puede que no tanto como Josep Pons, muy aplaudido y sin el menor abucheo, porque, a pesar de las insuficiencias del metal, que no se limitan a una o dos pifias, la orquesta ha sonado de notable a sobresaliente, (quizás poco potente, por no tapar a nadie, aunque hoy la mayoría lo hubiese resistido), en algún pasaje lírico de matrícula, y descubriendo cosas que no había oído, o sea que, Pons, si, gracias. Ni pitos, ni demasiados ruidos en los cambios de escena, y a la salida, caras de satisfacción.
El nuevo Wotan, Jason Howard, magnífico, aunque el que ha cantado y actuado de forma impresionante ha sido Bryjak, Alberic. No veo comentarios de Vekua, Mime, que a mí me ha gustado mucho. Nuestros gigantes, espléndidos, Fricka, Freia, Nadine Wiesseman como Erda, todos estupendos. En conjunto, los cantantes han estado a muy alto nivel, el Loge de Francisco Vas, en algunos pasajes justito como los dos dioses golfistas. Y de la producción, no quiero hurgar en la herida, pero opino lo que timamot y lluis emili bou, esto es explicar una historia, añadiendo los matices que se quieran (que no son pocos) y lo demás son blogueros frustrados 😆
O sea, esto sí que lo afirmo con rotundidad, que ma gustao mucho, y que la pena es que mañana no tengamos La Walkyria, y pasado… por cierto ¿Ya sabéis que en el corral de la Pacheca echan el 30 de Mayo El ocaso de La Scala con Barenboim?
P.S. ¿Verdad que se nota que esto NO es un corta-pega? 🙂
M'agradaM'agrada
Anda, arréglame el:lol: 😆
M'agradaM'agrada
buuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuueno, te gustará Herheim? 👿
M'agradaM'agrada
Això és un comentari com cal, gràcies.
Jason Howard?, no era Alan Held? segons el web és Held,
http://www.liceubarcelona.cat/Direccio-Artistica/reparts/html/12-13-08O.html
No ho deia la fulleta informativa?
Tinc moltes ganes de veure aquest Alberic, és molt millor que el del primer cast i me’n alegro que la resta sigui homogeni i sobretot bo, tot i que Vas crec que no és la veu, ja ho he dit per activa i per passiva.
Pots insistir tot el que vulguis, com més furgues a la ferida més denotes la incapacitat per desxifrar complexitats 🙂 En canvi jo no tinc problemes, m’agrada la simplicitat de Carsen en aquest muntatge i aquell trencaclosques de Herheim, tot iaxò que tinc al meu favor. 🙂
Tots tres ja podeu anar fent els deures i mirar el vídeo que us vaig deixar de La llegenda de la ciutat invisible de Kitej, qui avisa… 😉
El gloriós dia del 30 de maig pot ser una bona manera de celebrar-ho. Gràcies per recordar-ho.
Gràcies per deixar les teves impressions, celebro que no hi hagi hagut cap protesta i sobretot que t’hagi agradat.
M'agradaM'agrada
Es clar, es Alan Held. Tenia un comentari mes llarg explicant el canvi, he vist que ja ho deies tu, i he tret el que no era… I deixo la ferida, que veig que es viva.
M'agradaM'agrada
Si això he vist que teniu la nafra sense cicatritzar, no patiu al final es tanca, fins i tot Amfortas ho va aconseguir 😉
M'agradaM'agrada
LLuis Emili: Això sí que es un corcó de veritat, oi? 🙂
M'agradaM'agrada
Si voleu us aconsello uns professionals que ho arreglen…. 🙂
M'agradaM'agrada
Weeeno ja he vist el primer cast i em sembla que em planto aquí. Algú dels que ja ha fet doblet em pot dir qui passaria del B al A i qui baixaria de categoria (si és el cas, és clar) Si us plau,raonin la resposta 😀
M'agradaM'agrada
Jo encara no
M'agradaM'agrada
al corral de la santa cruz també la fan, però a 13,5 euros en comptes de 20
(avui es veu que m´ha donat per mirar la pela 🙂 )
M'agradaM'agrada
Xavier, aviam, qué corral es uno y cuál el otro?
mirar la pela en el post de l’OR, absolutament adequat. 😉
M'agradaM'agrada
ok localizados. ¿En cuál se oye mejor?
M'agradaM'agrada
Claríssim, jo creuat, amb 6,5€ es poden fer meravelles.
M'agradaM'agrada
Jo no la trobo anunciada mes que al Bosque i al Arenas, tots dos a 20 €.
M'agradaM'agrada
CINEMAS GIRONA 13,50€
http://www.ticketmaster.es/nav/es/cine/barcelona/cinemes_girona_09sh/gotterdamerung_015982/index.html
M'agradaM'agrada
perdoneu, volia dir CINEMES
M'agradaM'agrada
Mil gracies. Ara me’n adono que el Girona no es del grup Balañá, per aixo no la trobava.
M'agradaM'agrada
Hola José Luis, desconozco qué es El Corral de la Pacheca. ¿? como Paco Martínez Soria perdido en el metro.
M'agradaM'agrada
Una broma, creo que fue Xavier C., que un día que hablábamos de que en un cine se oia mejor que en otro, comentó que pareciamos los del corral de la Pacheca y los del de la Santa Cruz, y hemos seguido con el juego. Me alegra verte por aquí, estos saben mucho, y sabrán aprovechar tus intervenciones. De cuando en cuando hay alguna trifulca, y corre mucho tozudo que no rectifica ni a tiros, pero son buena gente 🙂
M'agradaM'agrada
Ara que em recordes la tossuderia, et recordo que et puc donar noms i adreces…, per si et decideixes 🙂
M'agradaM'agrada
Presenciada la función de anoche día 23 en un teatro con un tercio de aforo vacío, puedo decir que la función me pareció irregular tanto en lo escénico, como en lo orquestal y vocal.
En lo vocal, lo mejor y más destacable los dos Bajos que cantaban el Fasolt y el Fafner ( Anger – un habitual de Viena – y Jurkunicka), Streit (Loge) y Fujimura ( Fricka).
Decepcionante Dohmen con una voz desgastada, atenorada y sin proyeccion en el agudo, gritona la Freia de Wueschen, muy mal el destimbrado y sin registro de paso Luckas como Donner e irregular la apreciada liceisticamente Podles ( espectacular registro de contralto-casi Bajo, pero con constante cambio de color de voz y exageradamente entubada)
M'agradaM'agrada
Sigo..
Irregular la orquestación, con evidentes fallos de los metales en la entrada creación del mundo, de las trompas desafinadas en la segunda escena del Walhalla y para mi gusto decepcionante final con la tempestad por falta de brio ; sin embargo, bien en la escena del Nibelhein y en el preludio de la cuarta escena. Dirección en bastantes ocasiones con tiempos algo lentos de J.Pons y demasiado lírica para mi gusto.
En cuanto a la reggia de Carsen, no me disgustó del todo : en lineas generales muy a lo Carsen, con minimalismo evidente y grandes espacios, buen juego de luces y notable movimiento actoral bien trabajado, bastante fiel al libretto. En cambio tiene detalles grotescos o de dudoso gusto
M'agradaM'agrada
no se porque se ha cortado de nuevo la conexión! sigo…
No entiendo que hacía Donner convertido en jugador de golf??, desacertada la conversión de Alberich en dragón y absurda la fiesta y bailoteo final de los Dioses y Diosas en el Walhalla después de la tempestad. Asimismo, ¿ que pintaba la Freia, solamente semienterrada de monedas de oro ?
M'agradaM'agrada
La wagneriana Barcelona no pot omplir 7 representacions de Das Rheingold.
Ara ja toca qüestionar a Podles?
M'agradaM'agrada
Los gustos son los gustos, pero los cambios de color de la Podles ayer ( no sé si estuviste ayer presente ), fueron nitidamente perceptibles.
M'agradaM'agrada
Però on trobes una cantant amb aquest registre de contralt i sobretot aquesta dimensió tel·lúrica i sobrenatural tan adient per aquest rol?, enlloc, ja t’ho dic jo. És una rara avis que quan no la tinguem a disposició, l’esmentarem i enyorarem amb laments còsmics, i no n’hi haurà per menys.
M'agradaM'agrada
Alex, en lo que nos resta de vida no volveremos a escuchar una voz de contralto como la de Ewa Podles, ideal para Erda, tal como lo concibió Wagner y no mezzos camufladas haciéndose cargo del rol posiblemente más grave que se ha escrito para una voz femenina. Si Cosima Wagner la hubiera escuchado se hubiera vuelto loca de contento; para ella Ernestine Schumann-Heink era la Erda de sus sueños por su extraordinario registro grave, pues bien Ewa Podles la supera, pero para algunos su tesitura es tan difícil de localizar que les suena “rara”. Con diferencias de color te podría citar mil cantantes, algunas/os hoy aún en carrera y celebradas/os por todos y con entubamientos otras/os tantos, pero esas peculiaridades que tu destacas y que yo no encontré tan patentes no desmerecen para nada una interpretación colosal de las frases musicales, coronadas con unos agudos sensacionales, por no citar centro y graves. Quizás no estuvo tan perfecta en tu función, pues un mal día lo tienen todos los cantantes, pero su singularidad en la entrega, interpretación y cualidades vocales estaban ahí, de eso estoy completamente seguro.
No recuerdo en toda mi vida una voz que me haya impresionado tanto como la de Ewa Podles en vivo. Yo adoro la voz de contralto -mi preferida- y dispongo de cuantos registros encuentro de esa tesitura. Nadie me ha satisfecho tanto en las 15 o 16 veces que la he visto cantar en vivo como ella, con la única excepción de aquella desgraciada “Lucrezia Borgia” de hace unos años en que nadie estuvo bien, pero de todos ella fue la menos mal.
M'agradaM'agrada
Todo lo que quieras apreciado Colbran.
Pero aún diciendo que como contralto ( casi Bajo) la Podles impresiona, los cambios de color el pasado martes ( y en bastantes ocasiones) fueron más que perceptibles. Simplemente, esto
M'agradaM'agrada
Cuando un director musical se “inventa” la música,como mínimo que tenga la decencia de poner en el programa “variaciones sobre un tema de Wagner”,evidentemente ni el inicio de la obra,ni mucho menos en el final,sonaba la partitura de Wagner,a menos que las versiones discográficas estén todas erróneas y la única que sea la auténtica y verdadera sea la que el maestro Pons nos ofreció el sábado,cosa que no me trago ni por asomo.
M'agradaM'agrada
Què vol dir inventa? no ho entenc, jo no vaig escoltar res que no hagués escoltat altres vegades. No hi vaig trobar ni música que no hagués escoltat mai, ni vaig trobar a faltar cap compàs.
No t’entenc.
Què vols dir amb partitura de Wagner?.
cada director ho fa diferent i res té a veure el Rheingold que dirigeix Karajan amb el de Solti, el de Kraus amb el d Kna, al de Thielemann amb el de Rattle, no sé, t’agradaran més o menys, però tots interpreten a Wagner, que és el correcte. Ni Wagner ni cap altre compositor ha de ser llegit, han de ser interpretats i Pons té la seva manera, que en cap cas crec que hagi de ser protestada per no assemblar-se gens ni mica amb el que hem escoltat en les versions discogràfiques, ara bé si escoltéssim un desastre, tot desafinat, desencaixat, amb un so anèmic i amb un desinterès notori i evident potser entendria la protesta, en el cas que ens ocupa era el resultat d’una bufada anunciada.
M'agradaM'agrada
La respuesta en el youtube del liceu,por favor que alguien compare a partir del minuto 6:59 hasta el final,la música que se oyó en el liceu el sábado (la del vídeo)con cualquier grabación existente del Das Rheingold a ver si es la misma música o no,esto es lo que se inventa el Sr.Pons,no se trata del tempo de la música,se trata de la partitura,evidentemente lo que suena con Pons no es Das Rheingold y el sábado yo fui a escuchar Das Rheingold,no esto,por eso yo fui uno de los que abucheé al Sr.Pons,por que toco una música que no correspondía con lo que se anunciaba,no fue un abucheo premeditado,fue precisamente por cosas como esta,creo que está más que justificado protestar por que no te den lo que decían que iban a dar,me es igual que fuera un minuto,un segundo o una nota,este director musical ha adulterado la partitura,ha hecho sonar lo que le ha venido en gana y no lo que está escrito y debía haber hecho sonar,evidentemente cada director da su visión de la obra más lenta o más rápida,más sutil o más solemne,pero las notas son las que son y no las que se quieren inventar,por eso dije que se inventó la partitura,la música,eso es lo que se inventó el Sr.Pons.
M'agradaM'agrada
Continues donant arguments absolutament subjectius, no em dónes cap justificació de la pretesa invenció del mestre Pons. La teva protesta no es justificable, ja que és per una apreciació personal de cm s’ha de interpretar Wagner, basant-te amb el que has escoltat d’altres. Josep Pons haurà estudiat la partitura a fons i haurà decidit que aquesta és la millor versió, et pot no agradar, aleshores has de marxar sense dedicar-li un aplaudiment, mai protestant una feina seriosa com la seva, no em va semblar en cap moment que ens prengués el pèl, que no s’hagués treballat en profunditat i que s’hagués fet una tasca curosa, per tant no crec que el teu coneixement d el’obra, si tan sols és per el que has arribat a escoltar a la teva vida sigui superior a la d’un director d’orquestra d’àmbit internacional. Insisteixo, et pot no agradar, això ho entenc, però mai protestar.
Dir que la direcció de Pons dissabte passat va ser una estafa no s’ajusta per a res a la veritat, va ser una direcció molt personal, és més hi va haver direcció, concepte i uniformitat de criteri, i això mai pot ser titllat d’estafa.
Jo crec que la protesta estava cantada i així va ser. Una cantada com una casa.
M'agradaM'agrada
No hay peor sordo que el que no quiere oir,si tu estas feliz con este estafador,adelante,yo personalmente ya no me dejo estafar más por este directo/compositor/imitador de tres al cuarto.Disfruta de Pons,yo lo haré de directores de verdad que no se dedican a recomponer obras.
M'agradaM'agrada
Exactamente no hay peor sordo que el que no quiere oir, ni peor ciego que el que no quiere leer. Elio te ha facilitado una aclaración aplastante -partitura en mano- y tu no quieres hacerle caso. Tu sabrás.
M'agradaM'agrada
Quina llàstima, quina ocasió, benvolgut Wotan, que has perdut d’argumentar el teu enuig. Al final et limites a desqualificar i fins i tot a insultar (estafador!) a un director d’orquestra que no t’agrada, un argumentació insuficient, no trobes?
M'agradaM'agrada
Aproposito buchesos: en tu artículo principal sospechas que detrás de los bucheos que recibió el Señor Pons están los ex-trabajadores del GTL. Creo que a ninguno de los despedidos le apetezca poner un pie en el teatro después del trato recibido por parte de la dirección de la Empresa (apoyado por un grupo de compañeros de la orquesta) – y menos todavía cuando dirige el actual director titular…
Por favor: un poco más de respeto a las personas que nos encontramos en esta situación!!!
M'agradaM'agrada
Hola Dotty, gracias por comentar.
Lamento tu situación laboral y la de todos los despedidos del Liceu, de veras. En su momento ya me posicioné al respecto y creo que sin tapujos.
Yo no sospecho que en esta ocasión haya sido así, aunque pudiera ser, he escrito que cuando sucedió algo muy similar con los abucheos diarios al maestro De Billy, me aseguraron fuentes de toda solvencia, que detrás había personal despedido del teatro y familiares, con lo cual también podría ser que esta vez sucediera lo mismo.
No creo que el comentario falte al respeto, podría ser una protesta laboral, legítima, aunque aprovechar hacerlo en una representación operística sería absolutamente inaceptable.
Siempre que te apetezca aquí podrás expresarte con entera libertad.
M'agradaM'agrada
He comparat el fragment que tu dius amb la partitura orquestral (que suposo que té més autoritat que cap versió) i no hi falta res. De fet em sembla una versió exemplar en quant a transparència i equilibri: s’escolten perfectament els tresets de corxeres a les fustes, que molts cops queden ofegats, i també els tresets de semicorxeres de les cordes. La cel·la rítmica de les trompetes i els trombons queda una mica esmorteïda, però jo ho preferèixo així, és densitat de so (que aporten les fustes i les cordes) i no pas força el què necessita aquest final. Certament les tubes wagnerianes no estan impecables i la corda grinyola lleugerament, però dimarts va sonar molt millor, i en cap dels dos casos hi manca res del què Wagner va escriure. Ja em diràs quines versions escoltes tu, potser serà que la meva partitura no és Urtext.
M'agradaM'agrada
BRAVO!
M'agradaM'agrada
Exacte! Exacte! El que passa és que al no marcar suficientment els temps del compàs la cel.la rítmica del vent queda queda ofegada per la corda tot apaivagant-se l’efecte de marxa. Res a veure per exemple amb el final de De Billy en el mateix Liceu amb un sensacional Loge/G.Clark tancant l’escena amb cortina vertical. Altres versions escoltades tambè incideixen amb aquest efecte de marxa que a mi m’agrada i ahir vaig trobar a faltar. Però res a dir de la facultat del director en establir el seu propi criteri en l’equilibri instrumental, faltaria més, que per això està, i en cap moment el mestre Pons ha tergiversat lo escrit, simplement li ha donat un accent diferent.
M'agradaM'agrada
Quan acabeu d´aclarir si falten notes o hi són totes, ja ens fareu saber si hem d´aplaudir esbojarradament o matar algú. De moment, i com a mi em va resultar plaent a la vista i a la oïda, jo seguiré aplaudint. 🙂
M'agradaM'agrada
perdone-me, però el Sr. Pons que fa???? S’ho inventa literalment!!!!!!!
M'agradaM'agrada
Sembla que tot vagi bé fins al final… ja veureu ja… ho trobo mooolt decepcionant! 😦
M'agradaM'agrada
Què és el que trobes decebedor?
M'agradaM'agrada
Perdona’, però el tros final no és el que jo conec… la veritat, siguem francs… no ho trobes esllanguit?? Com si hi faltés algo????
M'agradaM'agrada
No és el que jo vaig escoltar en directa.
M'agradaM'agrada
Aleshores com expliques i acceptes el final de Fish-Konwitschny a Munic?
M'agradaM'agrada
No, allò no ho accepto ni en broma, llavors em vaig emfadar, tot i que vaig pensar que els micros s’havien desendollt o algo així jajaja Si no és el que vas escoltar en directe em deixes més tranquil, tot i que en Wotan74 li va semblar el mateix que a mi allà, en el teatre… Jo t’ho diré quan hi vagi… tot i que si sona com en aquest vídeo m’hauran xafat un dels moments més esperats de l’òpera, per no dir el més!
M'agradaM'agrada
Es que com m’has dit que allò et va divertir, he pensat que filaves molt prim de manera discriminatòria.
M'agradaM'agrada
Et refereixes al tros a partir del lament de les filles del Rhin? Jo el trobo molt bé, al teatre em va agradar molt.
M'agradaM'agrada
Exacte! Em refereixo a això, i a mi m’agrada que impressioni, i a mi aquest vídeo no m’impressiona gens… espero que quan hi vagi la cosa estigui millor… Jo no se lo que és ni quins instruments són, però a mi em falta algo, com si faltés un “tam tam tam tam…” no se… jajajaja 😉
M'agradaM'agrada
Yo no la llamaría decepcionante,yo directamente lo llamaría una estafa.Para pedir el libro de reclamaciones y enviar este youtube a Bayreuth a ver que piensan en Alemania al respecto
M'agradaM'agrada
Les quiero un poco más que ayer a estas horas, pero, ya vale de alemanes, ¿no? 😉
M'agradaM'agrada
http://anchaesmicasa.files.wordpress.com/2013/04/messi-ronaldo-rajoy.jpg
M'agradaM'agrada
No, no no, Jan. Simplement no accentua la marxa tal com moltes vegades hauràs sentit. L’Elio ho explica molt bé. Altra cosa es que els que ens agrada aquesta accentuació ho trobessim a faltar….
…taaan…(tatata)…tan! (ben marcat)
(He buscat una mica la partitura per internet però desisteixo, aixi que espero entenguis lo del tatata…jejejeje).
M'agradaM'agrada
què es pot inventar?
M'agradaM'agrada
“cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia”….
Realment és un dels deutes pendents del Teatre que els videos que es posen a la web estiguin correctament editats….i aqui hi ha un desequilibri brutal entre les veus i l´orquestra. He escoltat videos nostres on l´orquestra tocava fortíssim amb Boder( Rosenkavalier,per exemple) a la batuta i a la edició del video no s´escolta casi res l´orquestra. Es prioritza les veus per damunt de tot, tant que en alguns casos arriben a distorsionar en el muntatge final.
Les partitures que toquen no s´han modificat en cap moment llevat per canviar errors impresos en la edició. Ara, que cadascú pensi el que vulgui! 🙂
M'agradaM'agrada
Gràcies per la aclaració Bernardo! 🙂 Avui ja veuré si és un problema dels micros o que. Espero que sigui així! 🙂
M'agradaM'agrada
Mentre alguns patieu de valent, el passat dimarts jo vaig preferir acabar la diada de Sant Jordi al Liceu veient aquest esperadíssim Rheingold i en vaig sortir molt content.
Personalment em feia molta por l’escenografia, i de moment m’ha agradat. Està ben feta, no distorsiona el missatge de Wagner i té tocs molt interessants i divertits, com els en Joaquim ha comentat, ara em ve al cap, per exemple, Freia fent la maleta abans d’anar-se’n amb els gegants. Em va semblar molt ben trobat el riu de gent durant el preludi, i també em va agradar molt el detall, que ara mateix no recordo si està a les acotacions de la partitura, de Loge amagant una poma i donant-li després a Wotan, retornant-li així les forces per anar al Nibelheim. De moment em sembla que, a part de l’element ecològic evident, aquest Or del Rin es centra molt en la interpretació político-social a l’estil de Bernard Shaw. Ja em sembla bé, però espero que les properes entregues tinguin en compte també altres aspectes de la història.
En quant als intèrprets, em va decepcionar el Wotan d’Albert Dohmen. En canvi vaig trobar esplèndid el Loge de Kurt Streit. És el personatge que més m’agrada al Rheingold i la seva interpretació va estar carregada de la ironia pròpia del personatge. Cert que la veu és lleugera, però amb el seu esforç i la cura de Pons en cap moment va patir problemes de projecció. Perfecte Fujimura, i els gegants. Em va sorprendre que Podles no revés una ovació més gran, és la Erda perfecta. Cert que el timbre pateix un canvi al registre agut, i que allà els atacs són bruscs, oclusius, però tot i això el cant és extremadament expressiu i la seva veu és immillorable per representar un ésser primigeni com Erda.
Per acabar he de dir que el treball de Josep Pons em sembla extraordinari. Va saber conduïr el discurs correctament i va aconseguir un gran so de la orquestre. Hi van haver pífies per part dels metalls, però això no és responsabilitat del director i, tal com diu el Joaquim, això passa a molts altres llocs i ningú diu res. L’únic moment que em va fer patir va ser al preludi, quan les 8 trompes toquen el tema de la natura en una espècie de cànon. Vaig sentir una nota que no esperava i crec que era el resultat d’un petit retard d’algun dels trompistes, fent que el tema que se solapa amb si mateix 8 vegades no coincidis, creant un efecte rítmic molt xocant, especialment en un moment musicalment tan fluid. Tret d’això crec que l’orquestra va oferir un bon rendiment i que la versió de Pons promet molt de cara a les properes jornades de la Tetralogia. El dimarts també hi van haber protestes en caure el teló, per tant no tinc clar si anaven dirigides a Pons, tot i que imagino que sí. Sóc el primer que protesta quan em sento estafat (en un altre comentari de fa mesos ja vaig explicar àmpliament en quines circumstàncies em considero artísticament estafat), però Pons va fer una gran feina i no mereix aquest tracte. Vaig sentir vergonya aliena, i això ja comença a passar-me molt sovint al Liceu.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la crònica Elio.
A vegades el públic és imprevisible i quan esperes que s’ensorrarà el teatre, respon de manera més discreta. El cas de la Podles és tan peculiar, agafa tant de sorpresa a la gent, que per a molts és una veu fins i tot ingrata, els espanta tanta profunditat. Potser vindria un nom ben actual amb una veueta i s’ensorraria.
El Loge de Streit és musicalment modèlic, però aquesta lleugeresa no m’agrada. Si fes com fa l’enfadat Wotan74 l’escridassaria, però me’n guardaré prou com d’escaldar-me.
A la Freia si que m’hagués agradat dir-li alguna cosa, però com que sembla ser que la del segon repartiment és molt bona i la compensa, m’esperaré a treure’m el ventre o hauria de dir les orelles?, de penes.
M'agradaM'agrada
Pons és un director de verdad. Y de los buenos.
M'agradaM'agrada
Obviament aquest comentari està mal situat…m’he fet un lio, i pel seu contexte crec que tothom deu saber a qui contestava.
M'agradaM'agrada
1.- Renoi, he vist dues vegades l’Or i no he captat lo de la poma i el Loge. Llest era l’home, no fos que en Wotan caigués per les escales o no les pogués ni pujar! 🙂
2.- Si que vaig captar que al tornar Freia porta una maleta plena de pomes i els seus germans se les cruspeixen amb del.liri. Està molt bé.
3.- Efectivament, visió Bernard Shaw. Jo tambè ho crec aixi.
4.- En les dues funcions el tema inicial de la natura em va sonar bé i no vaig captar desequilibris com el dia que cites. Orquestra més rodada potser.
M'agradaM'agrada
Joaquim! Gràcies pels enllaços! 🙂
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies pels enllaços
M'agradaM'agrada
De res, faltaria més.
M'agradaM'agrada