IN FERNEM LAND

L’OBC i MAHLER


OBC 4Mahler 002

El programa d’aquest cap de setmana de l’OBC és preciós. A la primera part el passacaglia i els interludis marins de l’òpera Peter Grimes de Benjamin Britten, per a celebrar el centenari del naixement del compositor anglès, i a la segona, l’entranyable, misteriosa i esperançada quarta simfonia de Gustav Mahler.

El director titular de l’OBC, Pablo González i la soprano extremenya María Espada van fer possible que ahir per la tarda assistís a un dels millors concerts de la temporada de l’OBC.

Ja fa molt temps que diem tots plegats que l’OBC sona esplèndidament, amb un so cuidat, bonic i càlid, i els seus solistes llueixen la qualitat que els caracteritza, si bé tot sovint i sobretot quan la dirigeix el seu pulcre director musical, jo trobo a faltar aquell punt del geni que fa que els concerts esdevinguin quelcom més que una bona lectura de les obres que s’interpreten.

El programa d’aquest cap de setmana és ideal per fer un concert rodó, ja que si hi ha una simfonia amable, optimista i deliciosa, aquesta és la quarta de Mahler, una simfonia que difícilment pot incomodar a l’oïdor i per poc que el director s’imposi, té garantit part de l’èxit.

Ahir per la tarda en un Auditori amb una bona entrada, el mestre Pablo González va fer molt més que una bona lectura i per fi em va agradar sense discussió, ja que la seva versió, i això ja és quelcom que m’agrada (que sigui una versió), va ser equilibrada, curosa amb les intensitats sonores, transparent, potser una mica morosa en el tempo i en la recreació del grans moments mahlerians, com el Ruhevoll (poco adagio) i el gloriós final amb la vida celestial en la veu de la soprano solista, però no hi ha dubte que el mestre González va aconseguir moltes més coses que endreçar la lectura, i va saber jugar amb la ironia i la simplicitat volguda per Mahler, amb els sobtats canvis d’ànim, tan grotescs com en alguns casos críptics, com succeeix en la dansa de la mort del segon moviment després de les subtileses del primer moviment i abans del colpidor adagi.

González que ha demostrat moltes vegades i també en la primera part del concert d’ahir mateix, que a vegades l’excés de volum fa que es desequilibri l’homogeneïtat sonora i els metalls acabin ofegant als violins, per posar un exemple, en aquesta quarta simfonia va deixar que el so fluís natural, sense forçar i deixant que els musics s’esplaiessin, sense rigideses, gaudint de la simfonia i fent gaudir-la a l’auditori.

L’OBC que s’ha de nodrir de molts musics “passavolants” per fer front a les necessitats puntuals de certes obres i a les baixes d’alguns titulars, sembla aparentment que no es ressenti d’aquesta feblesa, i mostra un so de qualitat, brillant i càlid, contundent quan cal i celestial en el prodigiós final. El mestre González va tenir molta cura en oferir un “Sehr behaglich” encisador, acompanyant a la magnífica soprano Maria Espada de manera embolcallant sense tapar-la mai, és clar que ella amb una tècnica acurada i una projecció excel·lent va superar les dificultats acústiques de l’Auditori amb una destresa i bellesa sonora envejable. Maria Espada posseeix una veu bonica, de poderosa emissió i control exquisit, que és capaç de deixar les notes flotant com si fossin cotó fluix, quelcom imprescindible per crear el clima idoni en aquest meravellós lied que tanca amb beatífica serenitat una simfonia esplèndida.

La versió va ser tan bona que el públic va seguir i respectar el climàtic final, produint-se un respectuós silenci que si bé no es va allargar gaires segons, al menys va durar fins que les mans del mestre González van quasi deixar-se anar definitivament. Van ser uns quants segons de silenci absolut abans de l’esclat d’aplaudiments. Té mèrit

Aquesta mateixa temporada ens va visitar la magnífica Orquestra de Bamberg amb el seu director, el reputat mahlerià Jonathan Nott i ens van oferir aquesta mateixa simfonia. Tenia por que el meravellós record d’aquell concert no em permetés gaudir de la versió de l’OBC, i tot i que la nostra orquestra no posseeix la sumptuositat sonora de l’orquestra alemanya, amb aquella corda poderosa i portentosa, ahir no vaig trobar a faltar en el seu conjunt, res que no em fes gaudir tant com aquell dia.

A la primera part l’OBC i el mestre González ens van oferir l’escadusser homenatge que de moment la ciutat de Barcelona ha fet a Benjamin Britten en l’any del seu centenari, amb el passacaglia i els interludis marins de la seva primera i fascinant òpera Peter Grimes.

En l’inicial passacaglia es va aconseguir crear el tens i misteriós clima que caracteritza aquesta partitura, tot i que jo crec que al mestre González li va mancar donar, sobretot en els quatre colpidors interludis posteriors, el caire eminentment dramàtic que contenen. Descontextualitzats de la tensió de les escenes que els encerclen a l’òpera, a aquests interludis els hi va mancar el misteri, la tensió i el gust salat que aquesta partitura ha de tenir. Van sonar esplèndids però per a mi no va ser suficient, hi ha quelcom en aquesta música que t’ha de produir calfreds i ahir no em va passar. L’excés decibèlic que la partitura demana va crear algun desequilibri sonor que va fer que a la tempesta del darrer interludi, els metalls es cruspissin sense pietat a tots els violins, un pecat recurrent però ahir puntual i venial del mestre González, en el que jo crec que va ser el millor concert dels que jo l’he vist dirigir aquesta temporada.    

Bravo!

38 comments

  1. Josep Olivé

    Es difícil, molt difícil, traslladar a una sala de concerts tota la carga opresiva i asfixciant d’un poble (fictici) de pescadors, costaner i aïllat, on succeixen uns fets terribles. Els colpidors “Interludis marins” de Britten preparen el que esdevindrà i cusen, de manera esglaonada i imparable, l’història de Peter Grimes. I és que en una sala de concerts ens falta l’ambientació, l’entorn, l’abans i el desprès. Per raons evidents, a més, els interludis s’han d’interpretar sense interrupció, la qual cosa pot desorientar si no es coneix mínimament l’argument de l’òpera. Si a tot això afegim que estan precedits pel curt però intens Passacaglia extret de la mateixa obra (de fet un altre interludi), aleshores no es estrany que, sent una música excepcional, inspirada i d’altíssima volada, costi d’entrar-hi. Que tancant els ulls es pot aconseguir viatjar al poble de Peter Grimes i sentir el que Britten volia que sentissim? Si, sens dubte, però això ahir no es va produir. Almenys jo no em vaig sentir en cap moment amarat de l’espesa i carregada boira que la partitura despren. Encara més. La pregunta que em formulo és si es obra adient per a ser l’antesala de la quarta de Mahler. No ho sé. Tinc els meus dubtes. Si aquesta simfonia ocupa la segona part d’un concert, crec que interpretar uns lieders del mateix Mahler, o de Strauss, o els Wesendock wagnerians, o obres per a veu i orquesta de Berg, Webern o del mateix Schönberg seria lo més encertat, o millor dit, lo que em prepararia millor per a una obra que és com una illa dins del magne corpus simfònic d’aquest enorme compositor. Efectivament, una serena i tranquila simfonia, la quarta, que està rodejada per totes bandes d’altres de proporcions col.losals (segona i tercera) i de nervi i gairebé neurosi (la quina i la sexta respectivament), i no per això menys genial, perquè si una virtut té la quarta de Mahler es la de ser encisadora. És curiós. La quarta sona Mahler de cap a peus, cent per cent pur Mahler, i alhora és una simfonia ben diferent a totes les altres, com si l’hagués escrit la mateixa ment musical, però no la mateixa persona. Gairebé es podria repetir el que deia Barenboim de la quinta i la sexta de Beethoven: són fruit de la mateix geni musical, però sembla talment que les hagi creat dues persones diferents. I ahir l’OBC, amb Pablo Gonzàlez al capdavant, va saber transmetre perfectament aquesta pau interior que per força debia tenir Mahler en compondre-la, executant els dos últims moviments (absolutament meravellosos) amb gran musicalitat, lirisme i intenció. La reexposició, per exemple, en pianíssim i per dues vegades del tema principal de la corda a les acaballes del adagio va ser un prodigi de sensibilitat, tot logrant la culminació més digne possible d’aquest excels moviment. I després, en la preciosa cançó “La vida celestial”, que amb màgic acompanyament simfònic tanca l’obra, Maria Espada ens va oferir una interpretació primorosa, esplèndida, amb veu plena, maca, amb armònics, captivadora i lo que són les coses, li vaig escoltar una prestació que m’ha fet oblidar veus de molt més nom que han passat per l’Auditori. Una gan sorpresa Maria Espada, i una gran quarta de Mahler amb l’OBC i Pablo Gonzàlez.

    M'agrada

      • Josep Olivé

        Si, hi he anat, però m’he perdut la primera obra per culpa del metro de la L2 que ha estat parada no sé quanta estona. M’han explicat el que ha passat i efectivament és per sentir vergonya aliena Tenia tota la raó Gonzalez en l’advertiment, donat que ahir en el pianíssim final de la Passacaglia va sonar insistenment un móbil que no estava a la partitura. El José Luis m’ha fet riure molt en finalitzar la quarta, donat que hi ha hagut un silènci impressionant (com el d’ahir) fins que el director no ha donat per acabada l’obra…”…qualsevol se li escapa un aplaudiment! Amb lo acoll…que està el personal…” m’ha dit…hahahaha…Sortir d’un concert sense mobils sonant, estossecs galdosos, caramels ben embolicats i desembolicats, carrasperes, cremalleres de bolsos en fff, sorolloses consultes del programa de mà, sorollosos canvis de butaca, fugides ben taconejades, gent que s’avorreix i s’entreten parlant i rient (ahir vaig tenir de cridar l’atenció a dues persones)…Has anat algun concert on no t’hagis trobat un (o tots) d’aquets efectes especials que acompanyen tan compulsivament a l’orquestra? 😦 Crec que els directors haurien de ser encara més durs en aquest aspecte.

        M'agrada

      • No fa gaire l’actor Josep Maria Pou va parar una representació teatral i es va encarar amb l’espectador que portava el mòbil que va trencar la màgia d’una escena dramàtica.
        Jo proposo que a partir d’ara sigui el director de torn qui digui personalment abans de començar l’obra que es desconnectin els mòbils i que el públic no molesti, ni estossegui de manera grollera, eliminant la gravació que com és obvi no serveix per a res.
        El que ha passat avui efectivament és va gestar ahir, amb aquell mòbil tan impertinent just en un moment inoportú, i avui volent prevenir un fet tan lamentable, ha estat pitjor el remei que la malaltia o més ben dit, pandèmia, però tan sols aparentment, espero que de mica en mica i davant de l’assetjament directe dels propis artistes afectats i del públic del voltant, als portadors dels mòbils oberts o no silenciats, s’acabi amb aquesta lacra.

        M'agrada

      • Nuevo post dedicado a ello.
        Yo soy partidario de que sea cada día el director quien se dirija al público y nos diga que apaguemos el móvil. Yo creo que es muy intimidatorio, aunque forzar a hacer el discurso al director es vergonzoso.
        Difícil arreglo ante tanta ignorancia, incultura y poca sensibilidad

        M'agrada

      • simone

        Ah! Molt be, educant al public! Ja era hora. Trobo perfecto que ho façi. Tendrien que fer campanya educativa al Auditori i al Liceu – potser repartint una fulla d’instruccions al entrar?
        I també el silenci després d’acabar! El mínim seria contar fins a 10 o 20, si no et pots aguantar El silenci es igual de important abans de començar com al final d’una obra, igual que sense els silencis propis de l’obra aquesta perd tot, ritme, tensió… el silencis son com una respiració i si en acabant no hi ha un lapse mínim de silenci perque el últim so fagi eco i s’en vagi, els aplaudiments i bravos pecipitats els trobo com una interrupció molt desagradable (com lo dels caramels, móbils i estossecs). La gent deberia aprende que una peça no acaba am la ultima nota sino amb el ultim silenci – vaja, penso jo. 🙂

        M'agrada

      • Potser si comencem ara, dintre de 15 o 20 anys tindrem un públic més propens al respecte, intentar educar als que ara assisteixen als concerts és una tasca impossible.

        M'agrada

    • Si púo? (como una vez leí a J. Olivé) Añado a lo que digáis de María Espada, que, además de guapa, es la persona más sencilla que pueda haber, una anti diva. Cantó con nosotros esta cuarta hace unos años. ¡Qué horrible lo de los móviles!

      M'agrada

      • me gustó tanto que al salir del concierto la fui a saludar i felicitar, cosa que ya no hago con casi nadie y estuvo simpática, agradabilísima, atenta y derrocando sencillez y simpatía. Un encanto, doy fe del antidivismo que ostenta

        M'agrada

  2. Daniel

    Demà dilluns 19 h Auditori concert gratuit Camerata Esmuc amb quartet Casals,obres haydn i Bartock. Bona ocasió per veure com venen els nostres joves

    M'agrada

  3. Isolda

    Molt bon concert. A mi particularment sempre m’ha agradat Pablo González, uns concerts més que d’altres, però el trobo un bon músic.
    Maria Espada ha estat una agradable sorpresa

    M'agrada

  4. Josep Olivé

    Elio:

    Tens tota la raò, la scordatura del concertino en el scherzo és d’un to (més alt) en totes les cordes i no de mig to com jo creia. Sembla mentida com aquesta “desafinació” imposada causi un efecte tan màgic, oi?

    D’altre banda, em pots repetir el motiu pictòric que va inspirar aquest scherzo? Moltes gràcies.

    M'agrada

    • Ja és ben curiós aquest comentari dirigit a l’Elio, que fa temps que no es pronuncia i suposo que motivat per un comentari al propi Auditori
      Suposo que l’Elio es referia aquest quadre de Arnold Böcklin (autoretrat amb la mort tocant el violí)
      Arnold Böcklin_autoretrat
      Que segons Alma Mahler va inspirar el segon moviment de la quarta

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Home gràcies! Aixi és, aquesta era la pintura que m’ha mostrat l’Elio i que volia saber més d’ella però que en aquest moments ja no recordava. I efectivament tot ha estat fruit de la trobada d’avui i no tenia altra manera d’arribar a ell que a través d’IFL. 🙂

        M'agrada

  5. Amb Britten no he pogut entrar en absolut. M´he descentrat del tot, primer amb lo dels mòbils i l´esbroncada (quan algú crida ‘la gente es imbécil’, ens inclou a tots? ell també hi entra o en queda al marge?) i després amb la respiració somnolenta (per dir-ho amablement) del veí de cadira. M´ha sabut molt greu, amb el que m´agrada Britten 😦 Ara, en llegir-vos, veig que potser no ha estat només problema meu.

    Amb Mahler he gaudit moltíssim. El segon moviment, no sabria dir per què, no m´ha acabat de fer el pes, però la resta ha estat sensacional. La trompa solista fa mesos que penso que està en estat de gràcia, i avui ha aprofitat l´oportunitat de lluïment que se li oferia i ho ha brodat. Fent resum: un goig de concert. Per tornar-hi l´endemà.

    M'agrada

    • gloria aparicio

      Tema mòbils… vergonyós si es produeix una vegada, i més vergonyós i imperdonable si es repeteix … però, la persona que (molt aprop meu ) ha fet el crit ” la gent es imbécil” ha estat fora de llòc, personalment m’ha molestat tant com el desafortunat soroll dels mòbils, també el Director ha hagut d’esperar uns segons al punt de donar la entrada a l’adagio de Mahler, doncs una senyora ha començar a tosir just en aquell instant, el Mestre González ha fet un gest de continguda resignació que no ha passat desapercegut a els que el veiem de cara. D’aquestes vergonyes no podem carregar culpes als “joves” ja que malauradament no asisteixen tants com voldríen i voldríem i molt menys en els concerts matinal on la major part de públic som persones de certa edat…o el que es diu amb dos dits de seny…. però no tothom….
      El concert m’agradat molt, el programa era engrescador i garantit, els solistes han estat admirables i les cordes de reverencia però, no sé per quin motiu m’ha passat una mica com en Xavier.C.i es que en el segon moviment no he estat tant inmersa com acostumo sempre en escoltar a en Mahler, per sort m’he tornat a incorporar en el primer compás del Adagio…(després del estosseg de la senyora…) fins el final.
      Ai ! m’oblidava, Maria Espada estupenda, sempre m’agradat, té un gust exquisit i una veu dolça i plena a la vegada, en resum per a mí un bon concert , felicitats a la Orquestra.

      I una nota negativa als “percussionistes espontànis “

      M'agrada

  6. Maribel i Victor

    Avui el mestre Gonzalez i l’ OBC s’han superat. Quina gran quarta de Mahler !. Aplaudim la seva valenta intervenció, primer per demanar amb gran educació que apaguessin els mòbils, explicant el perquè i després parant a l’orquestra per segona vegada, quan aquests han sonat. Potser així la gent s’adonaran que en un concert s’ha de respectar el silenci! També és un gran mèrit l’haver aconseguit que en finalitzar el concert ningú aplaudís fins que ell ha volgut.
    Referent a Maria Espada, és una soprano que mai ens ha defraudat. Va cantar el Mesias participatiu al desembre en el Palau i varem gaudir moltissim.

    M'agrada

  7. Jordi Font-Agustí

    El lamentable tema dels mòbils i la bona feina de director i orquestra amb Mahler, no aconsegueixen que deixi de recordar i recrear el magnífic Briten que he sentit aquest matí

    M'agrada

    • Benvingut Jordi.
      Gràcies per deixar el comentari. Jo he deixat la gravació del concert a la columna de la dreta per si us interessa.
      Torna quan vulguis, els teus comentaris seran benvinguts.

      M'agrada

  8. Per ràdio ha semblat un gran concert. Hem de fer costat a l’OBC, que s’ho mereix i uns bons electroshocks als nomofòbics. A veure quan es possible allò de anul.lar el senyal a dins de la sala i pels cafres aquests, multa i prohibida l’entrada. 👿

    M'agrada

  9. Pere

    Divendres va sonar el mòbil del senyor que tenia al seient del davant…
    Concert esplèndid i emocionant. El mestre m’agrada molt quan dirigeix Mahler. Espero amb il·lusió la 8a de la propera temporada.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: