IN FERNEM LAND

PALAU 100: Der Fliegende Holländer per Les musiciens du Louvre o he descobert a Ingela Brimberg


PALAU100 DFH

Després del trasbals que va suposar el Parsifal segons el director Hengelbrock al Teatro Real de Madrid, l’expectació per el Der Fliegende Holländer dirigit per Markc Minkowski amb Les Musiciens du Louvre de Grenoble, per tant amb uns criteris primigenis o historicistes, al Palau, era un dels punts més interessants de la commemoració wagneriana a Barcelona, cal dir que escadussera a nivell musical, ja que ens hem “limitat” a la visita històrica del Festival de Bayreuth i fa un mes el solitari Das Rheingold al Liceu, a l’Auditori res de res, a no ser la iniciativa privada de Manuel Bertran amb la cessió de la seva col·lecció pictòrica anomenada Visions sobre la Valquíria que es va inaugurar el passat 22 de maig i que romandrà al Foyer de l’Auditori fins a finals de juny i que el dia de la inauguració va comptar amb un concert wagnerià a càrrec de La Banda Municipal de Barcelona (molt poca cosa tractant-se de L’Auditori, que per iniciativa pròpia no ha fet res) i ara li ha tocat al Palau amb aquesta proposta tan arriscada com interessant i que s’ha saldat amb un cert desconcert aclaparador i el descobriment d’una soprano que Déu vulgui que no sigui un miratge, Ingela Brimberg.

Si bé després d’un inici rar escoltant el Parsifal dirigit per Thomas Hengelbrock de seguida t’hi acostumes, amb el Der Fliegende Holländer dirigit a tota pastilla per Marc Minkowski no m’he acabat d’acomodar del tot, senzillament perquè els desajusts i les pífies dels metalls i l’excessiva acceleració d’alguns moments no ho van posar gens fàcil.

Ahir vam escoltar més Weber que Wagner?, podria ser i també podria ser que Wagner no hi estès gaire d’acord, i qui sap si posats a triar,  a ell amb l’egolatria que gastava, estic segur que li hagués agradat més l’Orquestra de Bayreuth que vam escoltar el setembre passat al Liceu que Les Musiciens d’ahir. Tot són conjectures que no duen en lloc, però intentar recuperar la versió parisenca de 1841 que després va ser retocada per el propi Wagner diverses vegades tot emprant instruments historicistes, té, com ho tenia el Parsifal esmentat, el interès de conèixer quelcom que s’aproximés a com sonaven les orquestres a la meitat del XIX en un repertori que després ha estat abonat per orquestres modernes i gegantines amb uns criteris i unes sonoritats radicalment allunyades al que ens va proposar Minkowski ahir.

El director francès ha decidit que l’Holandès en lloc d’emprar un veler navega amb una zodiac de la guàrdia costanera, amb una velocitat de vertigen i en alguns moments impossible (inici del tercer acte). Les Musiciens du Louvre el segueixen a la perfecció en aquestes dinàmiques endimoniades, sobretot la corda, per a mi i de lluny el millor del conjunt de Grenoble. La fusta i sobretot el metall, comptant amb els instruments més problemàtiques, van tenir de tot, moments veritablement esplèndids i altres molt millorables i que no serien perdonats per la legió anti Pons que tenim al Liceu (aneu a saber si ahir van sortir entusiasmats del Palau). Masses errades, petites, però errades, i no totes degudes a la complexitat dels instruments sense pistons com sovint s’argumenta. Hi havia manca de concentració o  una certa confusió en la concertació i qui sap si aclaparats pel so que ells mateixos produïen els va fer cometre més pífies de les que hom podia esperar d’un conjunt com aquest interpretant una òpera romàntica, o potser per això, per no ser el repertori que més treballen i durant més de dues hores ininterrompudes de música en una vertiginosa espiral de dinàmiques extremes, va fer que sent una notable versió orquestral, personal i discutible, no fos el que jo m’esperava, ni el que més m’agrada. Com experiment i per una vegada està bé, però jo m’estimo més una bona orquestra moderna, igualment càlida, però precisa i transparent.

No cal dir que el vertigen hiperactiu del director em va semblar excessiu, interessant en quant a versió personal allunyada de tot el que havíem escoltat fins ara, però no del tot reeixida, ni per resultats ni per estètica (meva si més no) La versió és poc wagneriana o si més no, allunyada del que jo associo per wagnerià i si bé aquesta visió és més fruit del que ha vingut al darrere, i per tant en el seu temps segurament era més weberiana, com ahir va succeir, després d’haver escoltat a Kna l’any 55 a Bayreuth s’hem fa difícil tornar als orígens, encara que perdi la identitat.

Pel que fa als 36 membres del Estonian Philharmonic Chamber Choir, Marc Minkovski els va posar perillosament a l’extrem, a punt del daltabaix. Si amb les cordes femenines ja vaig trobar a faltar més cos, en les masculines i quan s’han de desdoblar en el complex doble cor del tercer acte, va resultar clarament insuficient. Si van deixar la pell i les cordes vocals, són bons però insuficients per un repte així i per aguantar i traspassar (no sempre ho van aconseguir) la tempesta sonora que Minkowski els va etzibar durant el tercer acte amb una orquestra en estat de catarsis o exorcitzada (el primer contrabaix em va fer patir i tot). Es van emportar una fortíssima ovació, merescuda per l’esforç i el resultat, però un Cor de Cambra mai pot fer front, ni que sigui per raons pressupostàries, a una partitura pensada com a mínim pel doble d’integrants.

Si va ser una decepció conèixer fa dies, el canvi d’Evgeni  Nikitin per Vicent Le Texier, després d’escoltar al baríton-baix francès la decepció té un veritable motiu de ser. Va aguantar amb dignitat fins al duo amb Senta del segon acte, que ja va acabar apurat, en el tercet que clou el segon acte va “morir”, i atenent a raons estrictament de llibret, ens haguéssim pogut estalviar el tercer acte, ja que l’Holandès s’havia fos, per no dir mort. La veu és bonica, ideal per el rol, però les exigències, al menys ahir el van sobrepassar.Ho canta molt expressiu, però no va ser capaç de dosificar les forces, lluitar contra l’orquestra i estar a l’alçada de la Senta, ho va pagar potser injustament, tot i així se li va reconèixer l’esforç per intentar superar el repte.

Ingela Brimberg

Ingela Brimberg

Ja me m’havien parlat, però és clar, fins que no la veus i sobretot escoltes no te’n fas a la idea. Per a mi ahir el “descobriment” de la soprano sueca (d’on si no?) Ingela Brimberg marca un abans i un després , potser serà un miratge, ni ho crec ni molt menys ho desitjo, però el que vaig escoltar ahir és una veu de veritable soprano amb tremp wagnerià, amb metall, punyent, gran, que s’expandeix, que també sap fer mitges veus, i sobretot que traspassa i transmet. Què important es transmetre quan es tenen facultats i no es limiten a col·locar les notes amb precisió glacial. Amb Brimberg vius i pateixes totes les pors i l’exaltada felicitat d’haver trobat el seu somni i quan creus que ja t’has emocionat prou et falta escoltar el seu final per redimir-te com volia Wagner. El seu inici és des de el seu interior però aviat s’imposa, valenta, amb atacs directes, sense portamentos de cap mena, cosa que va fer que alguna nota en la balada no fos del tot afinada, res escandalós, però així ho vaig percebre, ara bé, en el gran duo amb l’holandès es va imposar amb emoció i les perilloses intervencions del tercer acte va estar sublim. En molt moments vaig intuir una gran Isolde i una Brünnhilde que commourà els fonaments del mateix Walhalla, tant de bo no m’erri, ja que en a mi i a pràcticament tot el Palau ens va entusiasmar, ella va poder amb tot i es va endur una antològica ovació i jo penso que merescudament.

Molt bo, boníssim el Donald (Daland a les versions posteriors) del baix finés Mika Kares, amb una veu magnífica projecció i sonoritat més aviat clares, cosa que fa que sembli fins i tot idoni per cantar l’holandès.

Discret Eric Cutler com  a Georg (Erik posteriorment). La veu és interessant, tant com l’amplíssim repertori que abraça el seu currículum, però jo crec que està lluny de Wagner. En la breu arieta que la partitura li reserva, no va solucionar de manera correcta la lleugera ascensió a l’agut, que no hauria de ser compromès per un tenor que ha cantat l’Arturo de I Puritani al MET, o que porta en repertori Huguenots (Raoul). No crec que Wagner, ni que sigui amb Minkowski, sigui allò que més li convingui.

Discreta Helene  Schneiderman (Maty i especialment prometedor Bernard Richter en el doble rol de mariner i timoner. És un aspirant a escolanet, però caldrà seguir-li la pista, també té el tremp wagneriana a la seva genètica.

Al final, després d’alguna deserció nipona durant el segon acte, prou sorollosa per amoïnar  al respectuós  públic que no omplia ni de bon tros el Palau (Barcelona ja no és wagneriana), dos impacients bravejadors compulsius, davant les imminent necessitat de ser els primers en deixar empremta i no coneixent com les gasta Wagner en aquests finals de grandiloqüència efectista, va deixar anar abans del definitiu i darrer acord conclusiu (mira que és fàcil si tens l’orella a l’aguait i sobretot els ulls clavats als braços del director) uns BRAVO que van esdevenir una mica letals en la catarsi que pretenia Minkowski. Aquesta no va arribar fins que la senyora Brimberg va sortir a saludar sola, per a tota la  resta hi van haver bravos i allaus d’aplaudiments, però per a ella va ser tot eixordador reconeixement a l’excepcionalitat d’una soprano que ens promet vetllades wagnerianes de altíssim voltatge.

20 comments

  1. Manu

    A L’Auditori, el sr. Pons va dirigir un programa Wagner i ara hi actuarà el mestre Gatti amb obres de Wagner. La OBC tocarà el Rienzi al Liceu i no crec que hagin programat cap òpera perque surt inmensament car i el pressupost està com està, suposo.
    A mi el concert d’ahir em va semblar que “iba rozando el larguero toda la noche”… si m’explico. La soprano, excelent, això si.

    M'agrada

    • Però tot molt poc rellevant. Un programa Wagner de resquitllada i no amb l’OBC, i l’OBC toca Wagner al Liceu, però no hi ha hagut un concert “oficial” com el Rèquiem de Verdi, fins i tot el de Gatti (concert millorable) és d’Ibercàmera i compartint protagonisme amb Verdi. penso que Ibercàmera hagués pogut fer una òpera en versió de concert, no sé, crec que ha tingut poca rellevància.

      M'agrada

  2. simone

    Gràcies per la teva crónica Joaquim, aixi podem participar sempre una mica de lo que no podem anar a escoltar i veure en directe! una abraçada.

    M'agrada

  3. Jan

    No penso que barcelona ja no sigui Wagneriana (en part si) sino que els preus d’ahir eren altíssims! I si lo de Minkowsky i Les musiciens em va fer por pel fet de que fessin Wagner i no coneixia ni a un cantant doncs… no hi vaig poder anar… les entrades “barates” valien 38 es van agotar, i llavors ja passaves a unes altres de 50… jo ho sento molt però… es que no em puc permetre això…

    A veure si la sra Brimberg ve per aquí!!!! 😀

    M'agrada

    • Una cosa és que el preu fos prohibitiu, en el seu moment es varen poder comparar amb els descomptes que ens van posar a l’abast, l’altre és que no hi hagi 2000 wagnerians que s’ho puguin permetre o fer l’esforç per anar a un esdeveniment d’aquesta categoria.
      Vindrà, diuen que vindrà, ja compto els dies (que no sé)

      M'agrada

  4. Ingela Brimberg es la sorpesa vocal más importante de este año y yo diría de unos cuantos años más. Voz preciosa de enorme volumen plena de expresión y constantemente cálida. Parece mentira que la mayoría de las grandes cantantes wagnerianas procedan de Suecia, pero así es. Ha sido una gozada tener la fortuna de escuchar una voz de este calibre por primera vez. Lo que no llego a entender es como no me ha llegado hasta el presente ninguna referencia de una voz así. Dicen que su rol fetiche es “Tosca”, pero yo creo que es una wagneriana como la copa de un pino y es curioso que “Der fliegende Holländer” sea su primer papel en una ópera de Wagner.

    Que comenzara de mezzo-soprano no me extraña nada. Una auténtica soprano dramática tiene un registro equiparable a una mezzo, pero lo más sorprendente es que uno de sus primeros roles fuera la Rosina de “Il barbiere di Siviglia”…Cuánto me hubiera gustado escucharla en un rol que tanto valoro! Sus primeros datos de actuaciones con fecha parten de 2003. No sé si su debut tuvo lugar antes. Biografía completa, con fecha de nacimiento, etc., no la he encontrado, ni en su web, pero sorprende los roles que ha asumido hasta el presente, entre ellos la Constanze de “Die Entführung aus dem Serail”, su primer rol de soprano.

    M'agrada

  5. Fernando S.T.

    Era una curiosidad y en eso se quedó.
    Para mi un fallido intento de recuperación histórica que como bien dices no nos lleva a ninguna parte.
    Creo que Minkowski se excedió y puso en apuros a la orquesta, a algunos cantantes y a nuestros oídos, pero no pudo con Ingela Brimberg, una auténtica voz de soprano wagneriana, solamente por ella hubiera merecido la pena asistir, aunque también hubo grandes momentos en una versión con luces y sombras.
    ¿Cómo es posible que no hubiéramos oído hablar de la Brimberg?

    M'agrada

    • No sé si la culpa és tant de Minkovski com de l’acústica del Palau, incapaç d’absorbir tanta intensitat sonora, la mateixa a l’Auditori no ens hagués pertorbat tant.

      M'agrada

  6. tristany

    Estupenda notícia que aparegui una nova veu wagneriana. Sueca, per a variar. En retinc el nom. Posats a demanar, escandinaus o no, un parell de heldentenors també ens farien el pes, oi?

    Gràcies per la crònica i la informació.

    M'agrada

  7. Josep Olivé

    I tant! I tant! Weber, i del bo, vaig escoltar ahir amb molts fragments d’aquest Holandés! I com que la versió oferida per Minkowski és “the original one”, o sigui, la primigenia, o sigui, un sol acte sense fer servir interludis arreglats per a les transicions, la balada sense transportar a un to més baix (en la tonalitat de la menor), sense temes de redenció a les coda de l’obertura ni a la conclusió de l’òpera, i com l’orquestració ens sonava a estones poc familiar donat que era la primera de la primera….doncs, doncs…que per força havia de sonar una mica a Weber aquest Holandés, que ja se sap que el “Caçador furtiu” doncs va ser una de les partituras més estudiades pel Sr. Wagner. Afegir a tot això que l’acció era a Escòcia, amb el canvi de lloc, ambientació i noms que això comporta. Ara, no deixa de tenir el seu inri el fet de que el cantant que fa de promés de Senta (o sigui Georg) tingui el nom real de…Eric! No sé si m’explico…

    Aclaparat i atònit vaig surtir del Palau amb aquesta versió de l’Holandés. Per l’energia desplegada, el volum sonor (que ben segur l’actual acústica del Palau es va encarragar d’amplificar), pel tempo, per l’implicació del director i dels membres de l’orquestra (efectivament, un dels contrabaixos era tot un espectable amb les seves espamòdiques contorsions), i que més enllà de la qualitat amb que ens arribava el mon sonor, almenys jo quedava atrapat per aquesta mena de tensió d’alt voltage que no em deixava ni pensar ni valorar lo més o menys perfecta que era l’interpretació. I les veus, sobretot la de Senta, quelcom per a recordar tota la vida. Qualsevol no es deixa “redimir” per una veu aixi! Redeu! Quina Senta! I això que en les primeres notes de cada estrofa de la balada no em van satisfer massa, les vaig notar crispades…però renoi, el que va venir desprès!

    Bè, qui ho diria! La febre historicista ha arribat fins i tot a Wagner. Ja s’ha escoltat un Parsifal i ara l’Holandés. És molt interessant, sempre que la cosa no vagi a més. Com bé vas dir, alguns dels intruments emprats ben segur són pre-wagnarians i això no se si és massa convenient. Però qui diria tan sols fa uns anys que això passaría? I em pregunto, s’atrevirà Savall amb Wagner? Ja no sé que pensar!

    Ah, i per moltes versions que tingui l’Holandés, no es pot perdonar un “bravo” justament entre els dos acords finals. Va sonar nítid, clar, preciós…és a dir, lamentable! No ho entenc! Però si tan sols s’ha d’observar al director! Ése ll qui diu claríssimament quan una obra s’acabat!!!

    M'agrada

  8. Rosa

    Tenia al meu costat el “bravo” no final i li vaig indicar sense paraules que havia de callar. En acabar de debó es va excusar, però el mal ja estava fet. Tant fàcil que és seguir les indicacions del director, tal i com dieu molt bé..

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: