IN FERNEM LAND

EL NOU CD DE PIOTR BECZALA: VERDI


beczala 001

Fa una setmana, amb l’aniversari, que em va arribar entre altres coses, aquest nou CD del tenor polonès Piotr Beczala dedicat a Verdi, en una poc original aportació al bicentenari, cal dir-ho tot.

El disc, una mica més generós que el del seu compatriota, el baríton Mariusz Kwiecien, comentat la setmana passada a IFL, fa un recorregut per les àries més líriques del repertori verdià, però també s’endinsa en un repertori més spinto, encara no abordat per Beczala a l’escenari i del que no se n’acaba de sortir del tot.

De fet el disc ha suposat una decepció, ja que sent com sóc un admirador de la immensa majoria de les coses que ha fet fins ara Beczala, a la primera escoltada ha estat com una gerra d’aigua freda, bastant a to amb el mal gust habitual en les portades dels seus discs, fetes sense cap mena de dubte per un mal estilista. Doncs bé el treball vocal també fent honor a la portada, sembla fet per un mal estilista, ja que la veu del tenor ha perdut en alguns dels tracks la brillantor, claredat i facilitat d’emissió que sempre ha lluït i que tant em va agradar en aquell Reader’s Digest de Faust en que el senyor Marco va convertir l’òpera mestra de Gounod en una de les habituals barrabassades del seu nefast mandat al front del Gran Teatre del Liceu..

Beczala va trigar un any ha gravar tot el disc, ja que les sessions de gravació es van repetir entre els mesos d’agost i setembre de 2011 i el setembre i octubre de 2012, i de ben segur que aquest és un dels motius per els quals hi ha tanta diferència entre el primer track, amb una “Ella mi fu rapita…Parmi veder le lagrime” del Rigoletto, amb una veu nasal, enfosquida, més oberta i afectada, com volent demostrar que és quelcom més que un tenor líric, que és el que és, i la el segon amb  la magnífica interpretació, en un francès molt millorable, de “C’est Guy de Montfort…Ô jour de peine” de Les Vêpres Siciliennes, que juntament amb “Forse la soglia attinse…Ma se m’è forza perderti” d’Un ballo in maschera, dos rols ben adients a la seva veu, són el més notable d’un disc amb masses d’alts i baixos, poc polit i sobretot poc original amb el plantejament, malgrat que s’ha atrevit a incorporar rols com Manrico i  Radames, al costat d’altres molt més previsibles a la seva vocalitat natural de líric pur, com son Alfredo, Macduff, Don Carlo, Oronte o la part de tenor de la Messa da Requiem.

El CD compta amb la participació de l’eminent contralt Ewa Podles com a Azucena en el llarg duo del segon acte de Il Trovatore, i on ni l’un, ni l’altra acaben per trobar la vocalitat, el color i l’estil adequat per fer d’aquesta gravació quelcom notable. Si ell falseja la veu per semblar el que no és, i per tant sona enfosquida de manera artificial, el que li fa perdre  bellesa sonora i espontaneïtat, a la Podles tampoc li acaben de sortir les coses del tot bé, ja que la sonoritat, els habituals canvis de color i la interpretació massa afectada no ajuden gens a la seva Azucena, que més enllà d’uns greus cavernosos i massa artificials, ni impressiona ni té el to idòniament verdià que la part requereix. Ambdós es mostren poc implicats i distants. No hi ha química.

Per acabar-ho d’adobar, Beczala ens canta un “Ah, sin ben mio” no del tot convincent però sense l’esperada Pira, que en un recital discogràfic sembla el més lògic tractant-se d’un tenor que en principi no té problemes a l’agut, que acostuma a ser esclatant. Fins i tot famosos tenors sense la nota adequada s’han atrevit a gravar-la per la posteritat i per això m’estranya que ell l’havia obviat, potser els drets els té una altra discogràfica?. Si canta la cabaletta de l’escena d’Alfredo a La Traviata, amb un agut final una mica esforçat, hauria de cantar les altres, no us sembla?, doncs no, ja en la decebedora escena del Duca de Rigoletto, que inicia el disc, es deixa el lògic “Possente amor mi chiami”.

És aquesta manca de rigor el que m’ha desagradat més d’un disc que hagués pogut ser molt millor tan sols amb més cura i originalitat, obviant rols ara per ara poc creïbles com Manrico, i per altre banda prescindint d’àries mil cop gravades, proposant-ne altres menys freqüents i igualment interessants, com les de Giovanna d’Arco, I Masnadieri, I Due Fiscari o La bataglia di Legnano, per citar-ne unes quantes de moltes possibles.

A part de la contralt polonesa, Beczala també ha comptat amb la col·laboració de luxe de l’altre gran compatriota operístic, el baríton Mariusz Kwiecien per interpretar el duo de  Carlo i Rodrigo de l’acte segon de Don Carlo “È lui! dessa,, l’infante! – Dio che nell’alma infondere”, que en aquesta manca d’originalitat esmentada canten en la versió italiana, quan hagués estat més interessant la versió francesa, menys gravada. Doncs bé, en aquest duo que es guarden per tancar el CD, el senyor Beczala s’inventa una nota final horrorosa, no per mal donada, però si fora de lloc, emetent un agut en lloc d’acabar a  l’uníson amb el baríton, de dubtós gust i efecte nefast. Sembla com si Beczala ens digués no un he regalat el Do de la Pira però un deixo pel final aquesta sorpresa. Absolutament innecessari, lleig i ridícul. Així sonen els últims compassos

Què us sembla?

Al tenor l’acompanyen, a part dels cantants esmentats, l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Polonesa, sota la direcció fogosa i brillant de Lukasz Borowicz.

Deixeu-me que per evitar el mal gust de boca d’un agut poc oportú i del desencís generalitzat, us deixi escoltar un dels fragments més encertats, per interpretació, col·locació vocal i adequació, l’ària de Riccardo a Un ballo in maschera

Això està millor, oi?

Crec que el tenor ho pot fer millor i ja que Beczala es situa al capdamunt dels millors tenors del moment, calia esperar un treball més interessant, no tant adotzenat.

Piotr Beczala
Verdi

G. Verdi: Ella mi fu rapita! … Parmi veder le lagrime (2. Akt, Duca – aus: Rigoletto)
G. Verdi: C’est Guy de Montfort – Ô jour de paine (4. Akt, Herni – aus: Les vêpres siciliennes)
G. Verdi: Soli or siamo – Condotta ell’era in ceppi (aus: Il Trovatore)
G. Verdi: Non son tuo figlio – Mal reggendeo all’aspro assalto – Inoltra il piè (Teil 2, Manrico, Azucena, Un messo – aus: Il Trovatore)
G. Verdi: Ah! sì, ben mio coll’essere (Teil 3, Manrico – aus: Il Trovatore)
G. Verdi: La mia letizia infondere vorrei (2. Akt, Oronte – aus: I Lombardi)
G. Verdi: Se quel guerrier io fossi (1. Akt, Radames – aus: Aida)
G. Verdi: Lunge da lei… De’ miei bollenti spiriti (2. Akt, Alfredo – aus: La Traviata)
G. Verdi: O figli, o figli miei!… Ah, la paterna mano (4. Akt, Macduff – aus: Macbeth)
G. Verdi: Messa da Requiem (Ingemesco tamquam reus)
G. Verdi: Forse la soglia attinse – Ma se m’è forza perderti (3. Akt, Riccardo – aus: Un ballo in maschera)
G. Verdi: È lui … desso – Dio, che nell’alma infondere (2. Akt, Duo Carlo/Rodrigo – aus: Don Carlo)

Bon dissabte

20 comments

    • Beczala té el seu públic, jo entre ells, no debades estem parlant que juntament amb Kaufman, Marcelo Álvarez, Roberto Alagna, i Joseph Calleja, són el tenors que es reparteixen el gran repertori, però en aquest disc no ha estat a l’alçada, i com que jo no tinc cap problema a reconèixer que quan no estan com espero, fins i tot trobi pegues als meus, no he amagat al cap sota l’ala com fan tants i tantes.

      M'agrada

    • Beczala té el seu públic, jo entre ells, no debades estem parlant que juntament amb Kaufman, Marcelo Álvarez, Roberto Alagna, i Joseph Calleja, són el tenors que es reparteixen el gran repertori, però en aquest disc no ha estat a l’alçada, i com que jo no tinc cap problema a reconèixer que quan no estan com espero, fins i tot trobi pegues als meus, no he amagat al cap sota l’ala com fan tants i tantes.

      M'agrada

  1. Josep Olivé

    Cada vegada sóc més resistent a adquirir CD’s d’aquestes característiques (fragments d’àries…no sé…no paso de la segona audició encara que estiguin bé), i encara que admiri molt a Beczala, entre lo que acabo de dir i lo que acabo de llegir doncs…

    M'agrada

    • És cert, el format és problemàtic, però hi ha discs meravellosos que jo si que he repetit moltes vegades, aquest a part de no sé gaire original en els fragments escollits, malgrat les col·laboracions especials i luxoses, és poc estimulant.

      M'agrada

    • Una mica si, malgrat que hi ha alguns tracks a l’alçada del que jo esperava de Beczala, però no tots, i la veu no és de Manrico o Radamés, i aquest enfosquir-la per semblar el que no és va en detriment del seu Duca, per exemple.

      M'agrada

  2. dandini

    Aquest agut al final del duo és el mateix que s’inventava Franco Corelli al Met al costat de Mario Sereni i Nicolae Herlea.Hi han aguts inventats que segons on els poses poden funcionar.Al final d’una ària potser,pero en aquest duo de l’amistad i de la fidelitat començar a putejar a Rodrigo amb l’agut em resulta inclús còmic.
    El fragment del Ballo està millor pero tampoc em convenç.La veu és bonica,sana pero estilístament fa aigues.A mí m’agrada Verdi cantat d’una altre manera.Quina manía d’enmirallar-se amb Nicolai Gedda amb aquells cops de glotis.Si t’agrada un cantant imita les qüalitats pero no els defectes…

    M'agrada

    • Jo també vaig pensar que acabar el duo d’aquesta manera era la prova evident que l’amistat no existia.
      Per altre part hi ha quasi unanimitat en dir que el reflex natural de Beczala és Wunderlich, no pas Gedda, a qui francament no me’l recorda, però….

      M'agrada

      • Leonor

        Ya, ya, me figuraba porque en aspecto y físico son muy distintos…Habrá que hacerle caso pues decía el propio Fritz Wunderlich que su esposa poseía un oído finísimo que recogía un leve sonido aunque estuviera lejos. Me gustan más los Verdis y Puccini en Wunderlich, incluso cantados en alemán. De todas maneras, ojalá sea así, me encanta Beczala.

        M'agrada

      • Leonor

        Pues, como decía, ojalá sea así, Wunderlich “es” muy grande y a mí me encanta Beczala, aunque la maravilla de que no se descubriera el pasaje por ningún lado en Don Fritz es algo casi insuperable. Para mí, Beczala es uno de los tenores del momento y me gusta mucho (también me refiero a la voz), pero es que es tan grande Wunderlich…Sabiendo como era, seguro que estaba encantado. 😀

        M'agrada

      • Wunderlich es un caso único, una maravilla. Cuando Beczala empezó, sobretodo cantando Mozart, era casi un calco, hablo del estilo i la emisión, la voz no tanto.
        Beczala para mi está en el top actual de tenores, no es que tengamos muchos, pero él ocupa un lugar preeminente, por tesitura, tècnica, belleza vocal, estilo…
        Le falta pasión mediterránea?, si pero sabe suplirla con un estilazo imponente.

        M'agrada

  3. Anna M. Codina

    Penso que tens raó en tot el que dius, sobretot en aquest agut de mal gust. No es que tingui res a veure amb el tema que avui comentes, però m’ha vingut al cap un altre agut que m’agradaria comentar amb tu. El meu admirat Kaufmann en el seu CD Romantic Arias, Faust: “Salut, demeure, chaste et pure” fa un agut en falset que no hi queda gens bé, al menys a mi no m’hi agrada gens. En canvi quan va fer Faust al Met el 2011 no el va fer en falset. Per què? Jo no hi entenc molt però quan escolto el CD i arribo a l’esmentada ària, me la salto. Potser es un agut molt alt, potser abans no el podia fer i ara sí. Si em pots dir quelcom Joaquim, t’ho agrairia.

    M'agrada

    • El tema dels aguts és apassionant i motiu e discussions, tesis i estudis.
      Hi ha quasi unanimitat en dir que el primer agut de pit el va fer el tenor Duprez, malgrat que Rodolfo Celleti i alguns altres estudiosos diuen que Manuel García, compositor, empresari i notabilíssim baritenor rossinià ja emetia notes emeses sense el falset que era com habitualment es cantaven totes les òperes (els tenors)
      Duprez cantant l’Arnold de Guillaume Tell va cometre oficialment la gosadia d’emetre els Do5 que sovintegen la partitura (no sé si tots) i a partir d’aquest moment la pràctica, inicialment considerada estentòria i de mal gust, es va anar imposant, de tal manera que ara fer-ho tal i com es feia en el moment de l’estrena, parlo bàsicament de les òperes fins la primera meitat del XIX, ja que després es va acceptar l’emissió plena, tal i com la coneixem avui. Malgrat tot l’òpera francesa i l’escola de cant que s’associa a aquest repertori, utilitza molt més el falset que l’escola italiana, i per això en el Don José de Carmen, molts tenors utilitzen el falset en emetre l’agut, que si es fa bé, amb control de l’emissió i bellesa, és d’un efecte colpidor excepcional. Exactament igual pel que fa al Faust que esmentes tu i que jo crec que s’escau millor un bon falset que no pas un agut obert, pensa en la situació de ambdues àries, tan la fleur, com l’ària de Faust, són dos moments interioritzats que s’escau més aquest control vocal més íntim, que no pas un agut esclatant sempre ben rebut i espectacular però poc adient per cantar a cau d’orella de Carmen, o al jardí davant la casa de Marguerite.
      Molts cantants utilitzen el falset per amagar la incapacitat de fer l’agut ple, però depèn de l’ària, l’emissió i l’excepcionalitat pot ser d’un efecte veritablement colpidor.

      M'agrada

  4. katia

    Aquesta ária tan preciosa l’escolto sempre canti qui la canti peró a la segona estrofa ja tinc al cap Josep Carreras que la canta i interpreta com ningú…al menys es la meva húmil opinió

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: