IN FERNEM LAND

COR VIVALDI: MOZART, SCHUBERT I ROSSINI


Vivaldi2 001

Ahir, a part del concert que farà còrrer rius de tinta i del que poc us puc dir, hi va haver a Barcelona un altre concert magnífic, el darrer d’aquesta temporada a l’Auditori Axa de l’Illa Diagonal del Cor Vivaldi, que sota el desconcertant títol de Mozart, Schubert, Rossini: de l’humor escatològic a la fe, tot passant per la La Flauta Màgica, va permetre una vegada més gaudir del més alt nivell musical gràcies a aquesta imponent tasca pedagògica al voltant de l’Escola IPSI de Barcelona, personalitzada en aquest Cor que no puc deixar de’admirar i lloar després de cadascuna de les seves actuacions. Actuacions que haurien de merèixer molt més  reso i repercussió, alhora que permetre  molta més presència en l’activitat musical catalana.

Després d’una “curiosa” presentació, a les que el mestre Òscar Boada ja ens té acostumats i que ves per a on, aquesta vegada vaig tenir un cert co-protagonisme (gràcies mestre), es va iniciar la primera part dedicada íntegrament a Mozart, on es van alternar el tres fragments del genis de Die Zauberflöte, amb solistes del propi Cor incloses, i alguns del celebèrrims, difícils i bellíssims cànons del geni salzburguès.

En alguns dels cànons, de complexitat extrema, hi van haver algunes lleugeríssimes desquadratures, ràpidament corregides pel mestre Boada, però en cap cas van enterbolir una tasca d’extrema pulcritud expressiva, musical i vocal, ja que l’afinació, la claredat de l’emissió i l’extrema cura en la pronunciació, atorguen, més enllà de la sempre reconeguda potència en l’emissió, uns resultats poc habituals en les formacions corals de casa nostra. D’acord que la particular acústica de l’Auditori Axa, ajuda a la projecció, potser en excés, ja que l’excessiva reverberació, sobretot si no s’omple del tot l’aforament, cosa que ahir va succeir  en coincidir el concert amb l’altre esmentat, l’efecte va ser més notori, però els que hem escoltat al Vivaldi en altres auditoris sabem que una de les múltiples virtuts és precisament la potència de la claríssima i perfecte emissió del seus joves components (ahir amb 4 nens compartint  les cordes de veus blanques).

En tractar-se de cànons de temàtica escatològica, el text traduït i projectat al mur del fons de l’hemicicle, va està subjecta a alguns “retocs” per tal de no “escandalitzar” a ningú, tasca altament improbable quan la qualitat musical i de la interpretació era tan alta, un fet que més aviat feia reflexionar com amb aquelles aparents i intranscendents bajanades podien servir de inspiració per a una  música tan bella, unes harmonies tan perfectes i uns canons tan endimoniats.

Intercalats entre l’escatologia mozartiana, vam gaudir de tres perles tan sorprenents tractant-se d’un concert coral, com admirables, els tres fragments de La Flauta Màgica on van intervenir els tres genis, el primer “Zum Ziele führt dich diese Bahn” amb una petita intervenció de Tamino a càrrec d’una de les nenes de la corda de soprano, que ho va cantar amb una naturalitat i projecció admirable, sense cap fixació, però van ser el tres genis els que em van admirar, van ser una autèntica joia d’afinació i conjunció harmònica, que ja voldríem a qualsevol de les representacions operístiques del Liceu (a anys llum de les darreres que ho van fer). El darrer del tres fragments, el segon va ser Seid uns zum zweiten Mal willkommen”, va ser el diàleg entre el genis i Pamina i atenció amics aquest “Bald prangt, den Morgen zu verkünden” em va descobrir dos talents vocals importants. Entre les sopranos n’hi ha una que l’anomenen la “la petita diva” i que lamento no recordar el seu veritable nom. No és la primera vegada que em fixo amb el seu potencial, però ahir, com aquell que no fa res, va cantar una Pamina esplèndida. Lògicament estem parlant d’una veu encara infantil, però amb una projecció i seguretat admirable, i sense cap fixació, ni tant sols quan va atacar la nota més aguda que en teoria hom podria imaginar que sobrepassava allò que demanaríem a una nena. Admirable i admirat, de veritat, tant que al final quan marxava corre-cuita cap a un sopar no vaig poder evitar felicitar-la. Però aquí no acaba la sorpresa, ja que en el mateix fragment i fent-se càrrec del geni soprano, els altres serien soprano II o mezzo i contralt, vaig escoltar una veu poderosa que em va deixar bocabadat per la potència i seguretat pròpia d’una cantant molt més adulta i que em va fer somniar en una veu que en un futur no massa llunyà haurem de seguir. No en tinc ni idea del que voldran fer algunes de les veus solistes que intervenen en tots els concerts del Vivaldi, de ben segur moltes no es voldran dedicar professionalment a la música, però creieu-me que hi ha una pedrera vocal molt preparada i amb una formació musical de primer ordre, tant de bo ens acabés donant veus líriques de renom.

Cor Vivaldi, Auditori Axa 29 de juny de 2013

Cor Vivaldi, Auditori Axa 29 de juny de 2013

A la segona part ens esperava un repertori bellíssim i admirablement cantat. Començant per els tres corals religiosos de Gioachino Rossini “La foi, l’espèrance et la charité” escrits i editats a Paris l’any 1844, i en els que Rossini va utilitzar per les dues primeres corals, música de las cantata “Edipo coloneo”. Ahir es van cantar en la versió italiana, però originalment es van estrenar en francès a la Salle Troupenas París, el 20 de novembre de 1844, encara que el text de la tercera provenia d’un original italià. Musicalment també hi trobem algunes reminiscències del “Per lui che adoro” de L’italian in Algeri. Són tres precioses  mostres de la inspiració melòdica i harmònica rossiniana, que van obtenir una rotunditat interpretativa inqüestionable, amb una cura del so i una perfecta dicció del text, que sumat a la dolcesa i claredat, van crear un efecte balsàmic, de pau i equilibri extraordinari. La soprano solista que va intervenir en el coral destinat a la caritat, va brodar la seva intervenció,  amb seguretat i morbidesa. Bravo

Pel final el Cor Vivaldi, ahir acompanyat únicament al piano i sempre pel mestre Boada, ens va reservar tres obres de Franz Schubert. Passar de l’esbojarrament mozartià, al romanticisme religiós, prèvia aturada en el món tardà del Rossini parisenc, va ser una experiència magnífica. De mica en mica i sense adonar-nos-en, la música ens va anar portant cap a un estat de recolliment intens, mentre que a la primera part tot era una festa, a la segona l’espiritualitat es va apoderar de l’auditori gràcies a les veus, sempre magnífiques. Us he dit moltes vegades que quan aneu a escoltar al Vivaldi, en un moment o altre heu de tancar els ulls i el que escoltareu no és propi d’un cor anomenat infantil, sempre mal associat a un nivell musical més benigne o poc exigent. Res més lluny del que el Vivaldi ofereix. Les veus infantils i adolescents dels seu membres saben transmetre emocions, no fan sons bonics, transmeten, interpreten, donen sentit al que canten. Són admirables.

Meravellós el psalm “El senyor és el meu pastor” d’una serena espiritualitat que quasi ens va fer levitar. Més contundent, de so més ple va ser el “Gott in der Natur”, per acabar amb la deliciosa “Ständchen”, una de les moltes serenates que Schubert es va deixar i que ens va permetre admirar “per última vegada” almenys de manera oficial a la magnífica contralt Mercè Bruguera que ahir es va “jubilar” i que ens va oferir una versió magnífica arropada per tot el seu Cor que responia a aquesta música tan bella, de la millor manera que saben, cantant de meravella.

Una observació: calia fer sortir a l’esforçada contralt cada vegada que era necessari girar el full de la partitura?

Després de les emocionades entregues de flors i bastó de jubilada per a la Mercè i corresponent a una allau d’aplaudiments i mostres d’admiració,  ens van reservar una propina “senzilleta”, un altre cànon de Mozart, aquest a 12 veus, 4 veus per a tres cors, que es van repartir entre l’escenari i la platea, obtenint un efecte estereofònic brillant que culminava una temporada inoblidable, segurament marcada per la merescudíssima Creu Sant Jordi.

Cor Vivaldi a l'Auditori Axa, el 29 de juny de 2013

Cor Vivaldi a l’Auditori Axa, el 29 de juny de 2013

Jo ja aviso, la propera cita el dissabte 9 de novembre a l’Auditori Axa i a les set de la tarda, s’inaugurarà la temporada 2013/2014 amb un programa molt variat i a cappella. Excusa de que no us ho hagi dit amb antelació no la podreu donar.

31 comments

  1. Normalment expliques les coses que en acabar no se´ns escapa res i és com si nosaltres mateixos haguéssim estat a puesto… Avui, malauradament, no. No dubto que podrem trobar algun infernemlandaire present que, no lligat a la tirania de no poder parlar d´un mateix, ens explicarà amb mes detall com va anar aquesta co-presentació. Ara mateix, un misteri pels que us vam fer el salt amb l´altre concert. No és just, que nosaltres us ho vàrem deixar veure tot per la tele 🙂

    M'agrada

    • Oscar Boada

      A risc que en Joaquim s’enfadi, la col.laboració va ser en una mena de conversa privada entre ell i jo en una sala hipotèticament buida de públic ( quan, en realitat, estava ja tothom allí) la conversa, però, estava amplificada per megafonia i,per tant, tothom podia escoltar-la. Com que alguns dels cànons són una mica “marranots” i fa una mica de “tall” d’ explicar-los damunt d’ un escenari, jo li preguntava a ell què faria i, així, com aquell que no vol la cosa, el públic s’assabentava de tot. El que passa és que em va donar la sensació que bona part del públic no escoltava amb nitidesa el que dèiem, però això ja se sap, són coses del directe!

      M'agrada

  2. Lamentablemente por imperativos de salud no pude asistir a este concierto y no podéis saber cuánto lo lamento porque estoy enamorado de este coro porque se despedía la magnífica contralto Mercé Bruguera -a quien auguro un futuro lírico de primera si se dedica al canto- y porque “co-presentaba” Joaquim. Pero cuando el cuerpo dice no hay que hacerle caso.

    Celebro que fuera un concierto tan bueno, con intercalaciones de mi adorado Rossini, y lamento que no acudiera el público en masa a saborearlo, no sabe lo que se pierde, pero por mucho que lo alabemos aún hay quien puede creer que no es para tanto. Id a ver cualquiera de sus actuaciones y os convenceréis.

    Enhorabuena, pues, al Cor Vivaldi y a su extraordinario director Oscar Boada, por todo su esfuerzo y sus maravillosos resultados.

    Hasta pronto, Mercé Bruguera y que tengas el éxito y reconocimiento que te mereces, para el que has de trabajar con ilusión y ahinco. Tienes un futuro esplédido por delante y una fabulosa juventud.

    M'agrada

    • T’hagués agradat molt el concert, els Rossini, l’acomiadament emocionant de la Mercè, la petita diva, els genis, el Schubert, una llàstima Fede, però el principal és el principal i manava el repòs.

      M'agrada

    • Estimat Fede a mi també em va saber greu que no poguessis venir perquè me’n recordo quan em vas dir com t’entusiasma Rossini etc etc. Potser era qüestió que aquell dia no et tocava venir però que sàpigues que tot i que m’hagi “jubilat” encara ens veurem als escenaris vivaldians un any més.

      Pel què fa al cant començaré a estudiar seriosament que crec que ja seria hora i només et puc agraïr tot el suport donat per tu i pel Joaquim i d’altres persones i simplement espero fer-ho tant bé com pugui i donant uns resultats en un futur llunyà o ves a saber potser no tant llunyà.

      De moment us desitjo un bon estiu i espero veure’ns la temporada vinent. Una forta abraçada.

      M'agrada

      • Confío poder verte de nuevo como “invitada” con el Cor Vivaldi y como profesional de la lírica en un futuro que deseo que sea no muy lejano y te proporcione los éxitos y satisfacciones que te mereces. Estudia mucho y no te desanimes nunca. Cuando puedas liberar todo el volumen de tu voz y hacer uso con seguridad de la técnica de emisión que aprenderás tu disfrutarás y harás disfrutar.

        Que tengas tu también un buen verano y hasta pronto.

        Fede.

        M'agrada

  3. Josep Olivé

    Mozart, Rossini, Schubert…i el cor Vivaldi…fragments de la Flauta Màgica…si hagués pogut, a aquest concert si hagués anat! Catxis! 😦

    M'agrada

  4. Concep

    Qüestions patriòtiques obligaven a saltar-nos aquest concert. En l’altre, a part de passar un fred horrorós a la tercera graderia, ens vam emocionar, apassionar i també avorrir, va ser molt llarg.
    Estic en deute amb el Cor Vivaldi, sempre per una cosa o l’altra acabo fent campana.

    M'agrada

  5. Oscar Boada

    Moltes gràcies, com sempre, Joaquim, per ser-hi i explicar les teves vivències i la teva opinió del concert, que ja saps com arribem a valorar.
    Al concert hi van venir, també, la violinista Eva Graubin, que va marxar absolutament impressionada pel que havia sentit ( moltes gràcies!) i també el musicòleg Albert Balcells, gran expert en Mozart, al qual em va agradar molt de convidar, tenint present que les obres que vam interpretar a la primera part, no solen brillar per la seva presència als nostres escenaris, oi?
    Et torno a agrair la teva col.laboració a la presentació del concert, que tinguis un bon estiu i fins a la tornada!!

    M'agrada

  6. Oscar Boada

    Ah! M’oblidava!
    No t’ho perdis, que l´esforçada contralt, quan girava pàgines seguia cantant!! Professional, no? A més, la Silvia, que així es diu, no era la giradora oficial, sinó la substituta!
    Però no la puc deixar tota l’ estona al meu costat, perquè això voldria dir condemnar-la a estar d’esquena i hi ha moltes pàgines que ja me les passo jo….

    M'agrada

    • ja no vaig veure ja, s’apropava al piano cantant, vaig pensar que aquesta pluriocupació vorejava el “delicte” 🙂
      Ara parlant seriosament, hauries de trobar una altra solució, ja que tant anat i venir distreu una mica.

      M'agrada

      • Oscar Boada

        Ho consideraré, clar que si. Pensa però, que he provat de tot, jo! Fins i tot, vaig comprar a Alemanya un girafulls automàtic que em posava dels nervis, perquè només girava quan volia i clar….sempre hi havia la incògnita: girarà, no girarà? en girarà una o dues? i clar…..el psiquiatra em va dir que era millor que em deixés estar de girafulls, oi?

        M'agrada

      • Podries adaptar el dispositiu de manera automàtica amb un comandament a distància, que l’acciones un membre del Vivaldi. Té el seu perill, però no crec que mai et juguessin una mala passada 😉
        No paguis al psiquiatre per això, home!

        M'agrada

  7. Marina Viñals

    Hola,
    Sóc una cantant del Cor Vivaldi i volia dir donar-te les gràcies per la teva crítica. Vaig interpretar juntament amb dues amigues l’últim dels trios de la Flauta màgica i m’ha fet molta il·lusió que en parléssis tan bé… M’alegro molt que t’agradés, i com ja saps, el reconeixement és el millor premi i ens motiva per seguir esforçant-nos més i més!
    Moltes gràcies de veritat!

    M'agrada

    • Oh Marina! per molts anys i moltes gràcies per comentar.
      Ho vareu fer molt bé, normalment ja ho feu, però aquest números de La Flauta Màgica van ser molt notables i de risc.
      L’espectacular nivell que teniu no és fruit de la casualitat, treballeu a fons i de manera molt intensa, és obvi que tots els que tenim la sort de venir a escoltar els vostres concerts, sortim sempre tan satisfets.
      Endavant!

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: