Marta Valero i Bernat Castillejo a l’Amfiteatre de la Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859 el 4 de juliol de 2013 XIV Festival Internacional de Música de Sabadell

Ahir vaig assistir al segon concert del XIV Festival Internacional de Música de Sabadell que com cada any té lloc en el acollidor i estiuenc amfiteatre de la Fundació antiga Caixa de Sabadell 1859 de la capital vallesana.

La proposta d’ahir tenia com a protagonista a la Cobla Mediterrània que sota la direcció de Bernat Castillejo i amb la participació a la segona part de l’excel·lent mezzosoprano Marta Valero van oferir un atractiu programa que a la primera part es centrava amb el repertori sardanístic, amb sis obres, entre elles l’estrena mundial de la sardana en Do de Pau Casals, una obra que ha estat descoberta recentment entre el material de l’antiga Cobla Barcelona. L’obra orquestrada com totes les del insigne músic, pel seu germà Enric Casals, està datada als voltants dels anys 40 i no hi ha constància que s’estrenés, tot i que la Cobla Barcelona la va arribar a assajar i per això es conserva el material. Per tant a partir d’ara a part de les conegudes i apreciades Sant Martí del Canigó, Festívola i la sardana per a violoncels, caldrà afegir aquesta Sardana en Do que va tancar la primera part  d’un esplèndid concert, on la Cobla Mediterrània va desplegar un cop més la ductilitat, bellesa de so i expressivitat de la que sempre fa gala sota la sensible direcció del mestre Castillejo.

Jo crec que ahir van començar una mica insegurs, amb alguna intervenció que sense fer trontollar res no va acabar d’equilibrar i reeixir completament unes interpretacions sempre acurades en el treball expressiu. A partir de la quarta sardana, l’excel·lent Sardana en blau d’Eduard Sainz de la Maza tot va prendre la seguretat i equilibri desitjat.

Totes les obres, tret de la de Pau Casals eren de compositors companys del fill de Joaquim Serra, Josep Serra, i van estar escrites durant els anys 20 del segle passat i possiblement, segons ens va explicar en Josep Maria Serrancant, no s’havien tornat a interpretar des de aleshores. Tot aquest material prové del fons documental de la Cobla Barcelona, malauradament desapareguda durant els anys 70. Les sardanes interpretades van ser:

Catalunya, del valencià Vicent Asencio, Hivern del mallorquí Baltasar Samper (fill de cantants d’òpera), Missenyora baronessa del gironí Francesc d’Assís Font, Sardana en blau del burgalès Eduard Sainz de la Maza, germà del guitarrista Regino Sainz de la Maza, la preciosa Enyorança de Josep Serra i finalment la sardana esmentada de Pau Casals. Sis perles que eren per a mi, com per a la majoria, una absoluta novetat i que van constatar una vegada més els tresors musicals que s’amaguen al darrera d’una música habitualment menyspreada o relegada a les ballades i al fet purament folklòric, quasi diria que injustament residual en el mateix  àmbit musical català.

No és la primera ni la darrera vegada que ho diré mentre el blog sigui blog, i quan no ho sigui ho continuaré dient aneu a saber de quina manera, per a mi la sardana i la música per a cobla és quelcom que sobrepassa l’estima sentimental i el fet entranyable d’una cultura popular arrelada a l’imaginari, és quelcom valuós i admirable per l’originalitat sonora d’una formació única, per l’atractiu harmònic d’aquestes sonoritats esclatants i per la inspiració melòdica d’un opus inabastable.

A la segona part, i sempre amb la Cobla Mediterrània ens esperava un plat ben diferent, ja que la mezzosoprano Marta Valero ens va regalar un reguitzell variat de cançons que abraçaven un repertori eclèctic, des de Gershwin a Manuel Oltra, tot passat per Agustí Borgunyó o els cants de l’Avèrbia, arranjats per Serracant.

Marta Valero, a la que no em canso de lloar sempre que tinc el plaer de veure i escoltar, posseeix un del dons més preuats per a mi, la perfecta dicció i la total comprensió de tot el que canta. Se li entén tot, i això és molt valuós, però a més a més té una capacitat de comunicar i expressar el que canta, magnífica, sense afectació, completament natural, amb les dosis justes per a cada cançó, de persuasió, tendresa, lirisme o drama. Si creieu que ja era excepcional, encara manca la veu preciosa, rodona i càlida, molt més còmode quan canta en el registre que li es propi de mezzosoprano, però també capaç de fer front a una tessitura més aguda de soprano, tot i que la prudència en l’emissió li resta una mica de naturalitat. És una cantant magnífica que hauria de cantar al Liceu cada temporada, ja m’hagués agradat veure-la i escoltar-la cantant la Zaida del recent Il Turco in Italia, per exemple o participant en les representacions de Lucio Silla. La veu és dúctil, la musicalitat exquisida i les interpretacions tenen sempre el segell de la distinció i lam personalitat.

Va començar amb l’obra Dust of stars del compositor sabadellenc Agustí Borgunyó arranjada per a cobla per Bernat Castillejo, per passar després pel celebèrrim Summertime de Gershwin, per a mi tan pulcre com massa distant, potser l’arranjament per a cobla de J.M.Serracant no l’afavoria tant com els dos cants d’Alvèrnia, també arranjats per ell, l’espectacular “Lou Coucut” i el més bucòlic “Quand z’eyro peitoune” iniciat amb un solo de tenora bellíssim, que malgrat estar tan acostumats a les orquestracions de Joseph Canteloube, no han perdut l’atractiu d’unes melodies quasi naïf, ara sota les sonoritats generoses de la cobla.

Una de les perles de la nit va ser la Canción de cuna para dormir un negrito de Montsalvatge amb un arranjament preciós i preciosista de F.Cassú, cantat de manera exemplar i seductora per Marta Valero. Tant l’arranjament del Romanç de Santa Llùcia d’Eduard Toldrà com la popular La Paula té unes mitges d’Enric Morera, ambdós de F.Cassú, atorgaven un deliciós i apropiat aire vuitcentista a les cançons, que van ser cantades amb una sentida senzillesa i apropiada intenció. L’esclat dramàtic i vocal ens el van reservar pel final amb l’esplèndida “Ara bufa el vent sonor” amb uns versos preciosos de Joaquim Folguera que no m’estranya gens que inspiressin tant al mestre Manuel Oltra (present entre el públic) a fer una cançó tan intensa i bella. Marta Valero la va cantar dues vegades, ja que va ser el darrer dels dos bisos que van fer, i en ambdues ocasions va emocionar per la manera  esplendorosa de interpretar-les,  amb un esclat vocal i dramàtic intens i emotiu que va fer entusiasmar al públic que casi omplia l’amfiteatre.

El primer bis va ser una altra cançó de Agustí Borgunyó, lògic tractant-se d’un concert celebrat a la seva ciutat i organitzat per les sempre inquietes i incansables Joventuts Musicals de Sabadell.

Ja ho he comentat en acabar el concert a qui pertocava, però no me’n puc estar de dir-ho, no calia, o en a mi em semblava que no calia amplificació per a Marta Valero. És clar que una cobla encara que sigui capaç de tocar tan apianada (quan convé) com la Mediterrània, sempre és un barrera important, però jo crec que l’espai recollit i pròxim amb el públic, com la bona projecció de la mezzo no ho hagués fet necessari. Potser ella no pensa de la mateixa manera, és més que probable, però una veu amplificada sempre acaba perdent qualitat i si és tan bonica com la seva, encara sap més greu.

La nit estiuenca i la magnífica vetllada que ens van oferir tots plegats convidava a més, però avui ens hem de llevar aviat i quan d’un concert et quedes amb ganes de més, és que la cosa ha anat molt bé.

El proper dimecres serà el Yonat Youth Choir de Holom (Israel) qui ens reunirà altre cop en aquest magnífic espai per gaudir de la bona música, el cant coral i la nit. Us hi apunteu?