IN FERNEM LAND

GESTA ÈPICA D’ARRELS PROFUNDES


il·lustració de Jordi Roca

il·lustració de Jordi Roca

Tots els pobles que no sentin orgull
per ser com són, el temps els esborrarà
dels mapes sense deixar-ne rastre.
Mes els pobles als quals, a la sang,
els bull el delit de ser com són,
respecteu-los! Són societats vives.
Presències que fugen del clos roí.
Pàtries que el món honora.

Així s’inicia el poema que Jordi Roca i Tubau va titular Gesta èpica d’arrels profundes i que ha esdevingut més tard un espectacle multi-disciplinar que ahir es va representar dins el marc del XIV Festival Internacional de Música de Sabadell, organitzat per JJ.MM de Sabadell, on van convergir uns amplis fragments del potent poema original, en boca de dues actrius, Guida Lara i Gisela Figueras, i l’actor Jep Barceló i la nena Carme González, amb música incidental de Josep-Maria Serracant, a càrrec de la Romànic Camerata, la mezzosoprano Marta Valero i el mateix poeta i alhora reconegut artista plàstic, que com a oficiant d’una litúrgia laica, va emmotllant amb la terra feta fang una campana que ha de servir per a cridar al poble a la recerca de la llibertat fonamentada en la cultura, gràcies a la dramatúrgia de Jordi Lara.

L’espectacle és ambiciós malgrat els escassos cinquanta minuts de durada, ja que l’obra poètica de Jordi Roca utilitza les riques i variades  possibilitats lingüístics del català, per erigir aquest himne d’alçament patriòtic i cal dir que profètic, ja que va ser escrit abans que l’onze de setembre de 2012 donés un tomb radical a unes aspiracions que fins feia quatre dies eren per a la majoria, en el pensament de visionaris romàntics o somiatruites.  Aquesta utilització amb destresa de les amplíssimes possibilitats lingüístiques és d’agrair, acostumats com estem a la vulgarització i empobriment d’un català cada vegada més reclòs en una estandardització letal a la que el sotmeten tots els mitjans. Potser per això trobar-nos amb l’encesa poesia de florides i exaltades hipèrboles no deixa de sobtar-nos mentre ens regala la bellesa d’uns mots quasi sempre comprensibles però que han esdevingut rars a força d’oblidar-los.

Cal dir que l’amenaça de pluja va fer que s’optés per representar-lo a l’Auditori enlloc de l’amfiteatre a l’aire lliure de la Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859, cosa que va treure molt encant a la minimalista representació, ja que no és el mateix estar envoltat de la gegantina bugambilia que serveix de meravellós fons d’escenari i sota un cel nocturn estiuenc, que de ser estelat hagués esdevingut la millor escenografia imaginable, que envoltar-nos de la fredor d’una fusta asèptica sobre un escenari convencional  sense ni tan sols compartir de manera ecumènica, que tan bé li escau al muntatge, la forma semicircular i democràtica de l’amfiteatre grec. La natura és l’escenografia propicia d’aquesta gesta èpica i no li escau un vestit encotillat, però no m’agradaria que l’amoïnada  organització s’ho prengués com un retret, prou pena tenien tots plegats

Jo m’hagués estimat més una prosòdia que hagués facilitat més l’enteniment del text o per dir-ho d’una manera més justa, que l’hagués “humanitzat”. Certament el vers dit d’aquella manera vehement i quasi diria que emfàtica, solemnitza els mots, però els allunya i sense voler incidir en els aspectes ideològics evidents del poema, crec que aquesta crida que se’ns explica, avui és molt més propera i quotidiana, potser per això és tan efectiva i alhora fa tanta por a tants.

Molt interessant i massa incidental m’ha semblat la música que Josep-Maria Serracant ha escrit per donar relleu i servir d’embolcall o transició, a les diferents parts escollides del poema per aquesta dramatúrgia. Òbviament és una primera audició i m’he quedat amb ganes de tornar a escoltar els jocs tímbrics i la utilització tant de les atonalitats com del “sprechgesang” i el “sprechstimme” que la part vocal ha de fer en alguns moments de la seves breus cèl·lules participatives. Cal dir que per a la solista, la sempre acurada i solvent Marta Valero  hi ha dues breus (massa) cançons que tinc moltes ganes de tornar a escoltar.

El mestre Serracant ha entès molt bé l’encàrrec encomanat i la música no interfereix mai, ni assoleix rol de protagonista, però subratlla, incideix, ambienta i juga sense complexos de cap mena i amb una llibertat absoluta, amb melodies i harmonies, atonalitats i atmosferes que passen amb una naturalitat admirable a un món sonor post “toldranià”, sense esdevenir mai folklòrica o folklorista.

L’interessant joc melòdic i una utilització instrumental no gaire usual formada per un quartet de corda amb Quim Térmens i Judith Ortega (violins), Gerard Purtí (viola) i Julià Borras (violoncel), més el contrabaix de Jan Fité, i una flauta i flabiol, que havia de ser a càrrec de Bernat Castillejo però ha estat reemplaçat, Jordi Guixé a la tenora i el clarinet, i Joan Torras a la percussió, tots sota la direcció de Jesús Ventura, va embolcallar amb molta pulcritud, malgrat que segurament no van tenir gaire temps per assajar-la, aquesta banda sonora d’honestedats profundes que mereix ser tan re-escoltada, com re-llegit el poema, cosa que no trigaré a fer ja que s’ha publicat. Espero amb ànsia la possibilitat de tornar a escoltar l’obra de Josep-Maria Serracant i és que sense desmerèixer l’obra poètica, sabeu que la música em perd.

Cal felicitar a tots els que han fet possible aquesta representació que requereix tants esforços i complicitats per a una única nit, tot i que aquesta és la tercera vegada que es representa, tant de bo tinguin més ocasions de passejar aquesta gesta èpica per a més indrets de Catalunya.

La propera i penúltima cita amb el XIV Festival sabadellenc és el dilluns 22 de juliol amb el Manel Camp Quartet versionant a George Gershwin, no m’ho perdré.

17 comments

  1. Doncs una de les coses que fa que cada matí vulgui llegir el teu apunt és que m´agrada com escrius. Sense caure en una encesa poesia de florides i exaltades hipèrboles, fas us amb destresa de les amplíssimes possibilitats lingüístiques, i és d’agrair, acostumats com estem a la vulgarització i empobriment d’un català cada vegada més reclòs en una estandardització letal a la que el sotmeten tots els mitjans. I és que trobo que les coses que dius acostumen a ser molt assenyades i sovint les comparteixo… però és que quan no, segueix sent un plaer llegir-te. Gràcies per ser-hi tous les matins du monde dient el que dius i com ho dius.

    M'agrada

  2. Gràcies Joaquim por donar-nos a conèixer aquesta Gesta Èpica. Independentment de l’espectacle, en soc un del fervents convençuts dels versos amb que encapçales l’entrada :”Tots els pobles que no sentin orgull
    per ser com són, el temps els esborrarà dels mapes sense deixar-ne rastre”.

    M'agrada

    • No encens cap polèmica, opines i ho fas amb convicció i sense ofendre, les opinions són lliures i aquí sempre són ben rebudes, qui no cregui amb la diversitat, té un problema, com a mínim.

      M'agrada

  3. simone

    Molt interssant el teu apunt, sobre tot pel format de la proposta. I també el tema d’enriquir el lexic que tanta falta fa. 🙂
    Gràcies per compartir-ho!
    L’unic però per mi es que, com Jordi, jo tampoc em sento comoda amb l’idea de partia i poble. He crescut entre tres cultures i no soc capç de sentir ‘orgull de poble’ sino nomes orgullo o vergonya de ‘humanitat’. Pero aixo, cadascu el sent de forma tant personal que no val la pena tematizar-ho.

    M'agrada

      • simone

        Justament ahir vaig llegir una entrevista amb JK on parlava del format del “Liederabend” – on entre d’altres coses diu que li agradarien alterntives de format als classics “Liederabend” com per exemple formes mixtes de cant i recitatius de poesia… 😉

        M'agrada

      • simone

        Mira el “Rilke Projekt” o el “Hesse Projekt”, un projecte per apropar la poesia de Rilke i de Hesse de forma actual on participen aristes de diferents generations i de diferents estils. No se si es sembla a la proposta de Sabadell.

        M'agrada

      • És una proposta interessant, no sé si el públic de la clàssica, ho acceptarà, crec que encara és més conservador que el de l’òpera, però cal provar-ho. Aquest format no és ben bé al que van fer a Sabadell, tot i que tots els formats que barregin poesia i música, tenen sempre similituds, però els alemanys tenen molt més mitjans.

        M'agrada

  4. Mercè

    Què bonic, aquest poema! Si no et fa res el faré córrer. Jo tinc moltes ganes de fugir del clos roí i que la meva Patria pugui ser honorada en el món.
    Moltes gràcies!!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: