Ana Durlovski (reina de la Nit) a Die Zauberflöte al Festival de Bregenz. Producció de David Pountney Foto: APA-FOTO: DIETMAR STIPLOVSEK
Avui qui esperi una versió excelsa, musicalment referencial i vocalment inigualable, d’antuvi ja li dic que no perdi el temps, que vagi a les collites Klemperer, Böhm, Solti, Sawallisch, Davis, Christie o Jacobs, per exemple. Ara bé, si em dóna una mica de crèdit, només una mica, l’aconsello que es deixi endur per la potència visual del món de David Pountney i quasi em jugaria qualsevol cosa amb la certesa de guanyar, que passarà una estona magnífica amb Mozart òbviament, i bocabadat per aquesta explosió de fantasia visual, maquinària escènica i entorn natural.
Sobre el llac de Bregenz han fet de tot, i quasi sempre ho trobo tan excessiu i distant que poques vegades es justifica “l’incomparable marc” que diria un castís, amb l’obra. En aquest cas el director anglès que va ostentar el càrrec de director del Festival de Bregenz fins l’any 2011 (ara ho és de l’Òpera de Gal·les), juga sobretot amb l’entorn aquàtic per crear una illa fantàstica vigilada per tres grans dracs, que són res més que les tres grues que aguanten tota l’estructura. En aquesta illa colorista, giratòria i sorprenent, i conviuen els dos móns, el de la Nit amb la seva reina estelada i el regne de Sarastro i la seva saviesa, entremig és clar, és ple de bestioletes i altres éssers irreals, fabulosos i temibles que us faran passar una estona ben entretinguda.
No vull explicar-vos res, i tampoc vull deixar-vos gaires fotografies que acabin matant l’efecte sorpresa. Poutney, que coneix bé l’efecte luminotècnic natural, inicia l’òpera amb uns colors preciosos que combinen perfectament amb el capvespre, creant durant l’obertura (rapte de Pamina) i la primera escena, encara sota els efectes de l’última llum solar, un món oníric i flotant, però quan esdevé negre nit, els colors bàsics prenen una imponent presència i sap fascinar com ningú en aquest ambient suposadament de compte, que com sempre acaba sent quelcom més.
Una posada en escena que ho justifica quasi bé tot, ja que si algú vol escoltar Mozart com cal, segurament en un teatre petit on es puguin apreciar les veus i l’orquestra amb nitidesa sense la necessitat d’una amplificació tan necessària com a vegades exagerada, farà bé en triar una altra proposta, però si alguna òpera es justifica en aquest entorn festiu, estiuenc i extremadament popular, és aquesta i presentar-la com ho fa Pountney em sembla un encert que l’apropa al festival popular volgut per Mozart i Schikaneder.
Aquí ho teniu per gaudir, és una festa teatral per sobre de qualsevol altre cosa, si bé, les veus salven amb molta honestedat uns rols difícils que hem escoltat quasi sempre millor cantants.
La Reina de la Nit torna a ser, com a Baden Baden amb Rattle, Ana Durlovski, continuo dient el mateix que en aquella producció, tot i que amb Rattle la companyia de cantants era tot un altre nivell i aquí ella brilla més en tots els sentits. Té un parell de veus, una més aviat fosca que enganya, i un altre de lleugeríssima lleugera quan fa front als sobreaguts picats, quasi sempre bé.
La soprano eslovena Bernarda Bobro canta amb estil i distinció, però la veu no em sembla cap prodigi.
Daniel Schmutzhard va ser el Papageno amb René Jacobs al Palau de la Música, allà em va agradar vocalment més que aquí, però la seva personalitat escènica torna a lluir en un rol agraidíssim que domina a plaer.
El baix Alfred Reiter que aquí ens fa el Sarastro, va cantar el Tommaso de Tiefland al Liceu, encara s’ha d’acabar de coure, la veu és de baix però per Sarastro és necessita tota una altra presència i rotunditat.
Tampoc Patrick Summers sembla el director mozartià més exquisit, però al davant de la Wiener Symphoniker, que no és la Philharmoniker, no queda amb tanta evidència com en altres orquestres més discretes.
Die Zauberflöte, festival de Bregenz 2013. Producció de David Pountney
Wolfgnag Amadeus Mozart
DIE ZAUBERFLÖTE
Alfred Reiter: Sarastro
Ana Durlovski: Koenigin der Nacht
Eike Wilm Schulte: Sprecher – 2. Geharnischter
Norman Reinhardt: Tamino
Bernarda Bobro: Pamina
Daniel Schmutzhard: Papageno
Denise Beck: Papagena
Magdalena Anna Hofmann: Erste Dame
Verena Gunz: Zweite Dame
Katrin Wundsam: Dritte Dame
Martin Koch: Monostatos – 1. Geharnischter
Laila Salome Fischer: Erster Knabe
Eva Dworschak: Zweiter Knabe
Dymfna Meijts: Dritter Knabe
Eleftherios Chladt: Priester
Director musical: Patrick Summers
Direcció escènica: David Pountney
Escenografia: Johan Engels
Vestuari i disseny de titelles: Marie-Jeanne Lecca
Acció coreogràfica: Ran Arthur Braun
Titelles: Blind Summit Theatre – Mark Down & Nick Barnes
Disseny de llums: Fabrice Kebour
Disseny acústic: Wolfgang Fritz
Cor Filharmònic de Praga
Wiener Symphoniker
Bregenz Festspiele, 19 de juliol de 2013
Denise Beck (Papagena) i Daniel Schmutzhard (Papageno) a Die Zauberflöte al Festival de Bregenz 2013. producció de David Pountney
ENLLAÇOS Vídeo
- http://rapidshare.com/files/4215794502/Zauberf_Bregenz_2013.mkv.001
- http://rapidshare.com/files/1378154394/Zauberf_Bregenz_2013.mkv.002
- http://rapidshare.com/files/1110915191/Zauberf_Bregenz_2013.mkv.003
- http://rapidshare.com/files/161186511/Zauberf_Bregenz_2013.mkv.004
- http://rapidshare.com/files/29891621/Zauberf_Bregenz_2013.mkv.005
- http://rapidshare.com/files/233975820/Zauberf_Bregenz_2013.mkv.006
- http://rapidshare.com/files/809742621/Zauberf_Bregenz_2013.mkv.007
Estem a punt de la immersió wagneriana i he cregut que aquesta festa podria ser del vostre interès. La qualitat de la gravació és de màxim nivell i un cop descarregats tots els enllaços tan sols heu d’utilitzar el hjsplit o qualsevol altre eina adequada per aquests afers, i ajuntar els 7 enllaços.
Us deixo un Youtube per ambientar-vos, però haureu de prémer AQUÍ, no vull evidenciar secrets, trucs i sorpreses.
Gaudiu-la!
IN FERNEM LAND 
Retroenllaç: FESTIVAL DE BREGENZ:DIE ZAUBERFLÖTE (Bobro,Durlovski,Reinhardt,Schmutzhard,Reiter;Pountney,Summers) -vídeo- | My Website / Blog
Quan dius ‘la seva reina estelada’, estem parlant de la Rahola?
Lo de ‘té un parell de veus’, prefereixo ni preguntar-ho. Per si de cas.
M'agradaM'agrada
No m’imagino, o si, la Rahola plena de llumetes per aquell bé de Déu d’aparador natural
Les té, un parell ben bé 🙂
M'agradaM'agrada
Pinta bé
M'agradaM'agrada
Com a mínim els color de la pintura són esplèndids
M'agradaM'agrada
Per el que he vist em sembla una producción atractiva.
M'agradaM'agrada
Molt vistosa , distreta i espectacular
M'agradaM'agrada
Jo no li veig(ni sento) un parell de veus com podria ser el cas de grandíssimes cantants com Virginia Zeani,Agnes Baltsa o Luciana D’Intino. Més aviat detecto un centre gruixut i ample que és el que hem estat reclamant pel rol de la Reina de la nit durant decades.
Hi ha coloratures més enlluvernadores pero tanmateix la seva és excel·lent.Els pianíssims van acompanyats d’un lleuger vibrato molt atractiu.
Tinc ganes de sentir-la en directe per comprovar si es compleixen les espectatives.
M'agradaM'agrada
No té res a veure aquest centre gruixut que efectivament té (una veu), amb el pinyolets (una altra veu), ja les tens, i mira que és fàcil aquesta vegada.
Quan l’escolti en directa (jo també en tinc ganes) ja t’ho diré. Segons deia tothom (no recordo si tu també) la millor Reina de la Nit actual era, Erika Miklósa i al Liceu em va deixar més aviat pansit.
L’última Reina de la Nit antològica ha estat Diana Damrau a la ROH i amb un fantàstic DVD disponible.
M'agradaM'agrada
Cuán largo me lo fiáis…Por los enlaces. Ya va bajando; a ver, que es mi Mozart y es “Zauberflöte”, una maravilla ¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
Con paciencia todo llega. 🙂
M'agradaM'agrada
A veure si hi ha sort….
Gracies
M'agradaM'agrada
Sobretot més que sort, paciència.
M'agradaM'agrada
Va ser llegir el post i quedar encuriosit per aquesta producció. El vaig tornar a llegir dies més tart, poc a poc m’anava sentint atrapat, fins que no hi havia dia que la temptació de saber d’aquesta Flauta Màgica, sobretot de veure-la, apareguès. Però ja ens va explicar l’Oscar Wilde com matar un cuc que no et deixa estar, oi? Doncs ja no cal que digui que vaig moure agendes, “sold-outs”, cels i terres per a ser-hi. I és que La Flauta Màgica, la seva música, la seva gestació, i tot el mon que l’envolta, sempre m’ha causat una gran fascinació, brutal i estranya alhora. Tan és aixi que hi va haver un temps que no la podia soportar, i ara no podria viure sense ella. Ja veus Joaquim que de contradiccions no sols estan farcists els llibrets d’òpera. I haig de dir que el resultat de l’escapada ha estat molt positiu.
Bé, sí, ho hagués pogut ser més en la vessant de l’excel.lencia musical, però qui vagi a Bregenz ha de saber que no pot ser aquest el motiu prioritari per a decidir-se visitar el seu Festspiele aquàtic. En primer lloc perquè el so està amplificat. Molt ben amplificat, això si, de gran qualitat, so homogeni, compacte, sense estridències i amb l’intensitat justa, ni més ni menys per a que arribi a tota la grada. Però és clar, com bens a dir, tenim discussió estèril si parem atenció només a aquest aspecte en el cas d’aquest festival.
Per tant, tot el que expliques en el post és exactament tal qual és, o tal qual jo ho vaig veure, i diria que si no las vist en viu i en directe aleshores és que ets un visionari clarivident. Efectivament, espectacle bellissim i captivador, basat més que mai en la escenografia, en els efectes especials, en els llums, en la vestimenta, amb l’espai i l’entorn. Perquè aquets dos últims, espai i entorn forman part tambè del resultat artístic, tan sols cal aprofitar les seves enormes possibilitats. I David Pountney les aprofita.
I a aquest entorn, què li pot sentar millor que una mena de faula misteriosa, enigmàtica, màgica, terrenal i sobrenatural alhora, aparentment infantil, sotarradament profunda, esotèrica, altament simbòlica, perillosament maniquea, amb missatges ètics i filosòfics no faltats de contradiccions, un conte explicat de manera poc ordenada però alhora captivadora, pura fantasia… I és que tot això, impossible de cohesionar, donar-li forma i contingut per qualsevol, impossible de posar-li música per qualsevol, tot això ho va cohesionar, li va donar forma i li va posar música el gran Amadeus. Feta la feina musical pel gran mestre queda fer la feina dramatúrgica i escenogràfica. I aquí en David Pountney s’hi llueix, molt, i monta un espectacle fascinant en un entorn tambè fascinant. El resultat visual i estètic és tal i com molt bé expliques, i per tant apuntaré coses que trobo singulars respecte de la dramaturgia.
En primer lloc el fet de desmontar-la de simbologia masònica. Tot un encert, donat que els missatges del pensament il.lustrat no necesiten de grans solemnitats ni gravatats. Objectiu però ben difícil d’aconseguir, donat que la càrrega simbòlica és molt explícita en la majoria d’escenes, i és per això que lograr fer oblidar la “materia prima” masónica inquestionable que l’obra conté és per a mi un gran mèrit. Mèrit engrandit encara més pel fet de que tampoc cau en el simple relat d’un conte de fades banal i infantil. Aquesta simbiosi, tan difícil de mostrar, d’intracendència (mon terrenal) i trascendencia (mon dels escollits), és el que més agraeixo que em facin copsar en aquesta obra. Dit d’un altra manera, demano al regidors que em proporcionin exactament el que Mozart va proporcionar amb la seva meravellosa música: que tots dos mons flueixin d’un a l’altre sense grinyolar.
Més coses positives: mentres sona l’obertura es teatraliza en plena zona del llac la raò fonamental de la disputa entre Sarastro i la Reina de la Nit: l’herència del pare de Pamina. És molt important fer explícit d’alguna manera aquest fet ja que en la majoria de poduccions no queda suficientment clar i fins i tot algunes tallan ignominiosament el recitatiu previ a “Der Hölle Rache…” on la Reina explica el per què del seu odi, que va molt més enllà del simple sagrest de la filla per pat de Sarastro i on queda retretada en el seu costat més tenebròs. Un altre aspecte que primer em va sobtar i desprès vaig acceptar perfectament va ser la conexió entre els dos actes, donant continuitat a la solemne celebració de l’arranc iniciàtic de Tamino i Papageno (el que no sé dir és si aquest fet és impossició del propi festival). Em va agradar tambè l’efecte paròdic d’algunes de les situacions solemnes de Sarastro. Per exemple, com alhora que aquest fa solemne prèdica s’està fuetejant amb sanya a Monotastos exactament en la quantitat precisa de fuetades que Sarastro ha ordenat. L’escena provoca cert desconcert per la seva cruessa i dona a entendre que practicar l’esclavatge i alhora pregonar valors ètics i morals no concorda massa.
Coses que no em van agradar tant: la supresió del trio Sarastro/Tamino/Pamina previ a l’escena de l’intent suicidi de Pamina. Éstà clar que estem davant d’una clara contradicció d’un llibret afectat per les corredisses, donat que Pamina constata de manera clara en l’escena que Pamino li correspon i que aquest no pot explicitar el seu amor degut a la prova del silenci a que encara està sotmés, però no és l’única contradicció del llibret i si aquestes les eliminessim totes l’òpera es veuría dràsticament reduïda. Tampoc vaig trobar massa sentit a la substitució per efectes sonors dels tres cèlebres acords que anuncien l’inici del ritus iniciàtic per una banda i l’èxit en les proves per un altra. Que els tres acords en mi bemol major, tonalitat masónica per excel.lència, delatin de quin peu calça el signspiel no es motiu per a carregar-se’ls, i si, ja sé que em contradic ara a mi mateix, però tot té un límit, i no cal pensar que qui els escolti tindrà la sugestió d’estar a dins d’un temple, sino més aviat cal pensar que s’amararà de la motivació musical que la solemnitat requereix.
Per acabar, l’entorn del Festspiele de Bregenz és tambè motiu per a passar una bona estona pre-representació. Tota la zona que l’envolta, la seva situació privilegiada al sud del llac de Konstanz (Bodensee), les amples zones de descans, el llac mateix…i potser lo de menys és la propia ciutat de Bregenz. Però tan sols a deu minuts en tren o una mica més en bicicleta o en vaixell mateix hi ha la ciutat de Lindau. Totes dues ciutats, una austríaca i l’altra alemanya, es donen la cara a través del mateix llac. Lindau si que val la pena visitar. Una joia.
M'agradaM'agrada
Magnífic Josep i molt content de que ho hagis gaudit. Si vols que et sigui franc, patia una mica en pensar que el meu apunt t’havia originat unes expectatives que si no s’arriben a acomplir m’hagués fet sentir una mica malament, això no és el mateix que agafar el metro i baixar a la parada Liceu.
Me n’alegro molt de tot el que expliques i encara que el muntatge tingui algunes llicències discutibles, crec que és una proposta intel·ligent i sobretot brillant, quelcom que després de tantes Zauberflöte és un gran què.
Jo no sóc gaire o gens partidari d’aquests macro espectacles a l’aire lliure i amb amplificació, per bona que sigui, a més suposo que la gran distància que hi ha entre la immensa grada i l’escenari fa que els cantants puguin arribar a ser com mosques i en canvi el so sigui present, encara que no exagerat, i això no deixa de produir un cert desordre mental, alhora que la distància fa que sigui més difícil entrar a l’espectacle (això ja em passa a Verona), per això quan es tracta d’espectacles d’aquests, quasi et diria que m’estimo més veure a la TV. igualment amplificat i de visió més idònia, sempre i quan el realitzador sigui prou hàbil per apropar.ho a la televident però també mostrar l’espectacularitat d’un escenari, un auditori i un entorn tan magnífic com ho és el de Bregenz.
una abraçada i gràcies per fer important l’apunt.
M'agradaM'agrada