Valery Gergiev i EVa-Maria Westbroek a Peralada el 2 d’agost de 2013. Foto gentilesa del FIMP

Divendres va tenir lloc la primera d’un notable reguitzell de perles que suposen el punt  àlgid del Festival Internacional de Música Castell de Peralada, amb el concert dedicat a Wagner, a càrrec de l’Orquestra del Teatre Mariinski de Sant Petersburg sota la direcció de Valery Gergiev, i amb la participació dels solistes vocals,  Mlada Khudoley, Avgust Amonov i Mikhail Petrenko per interpretar el primer acte de Die Walküre, i Eva Maria Westbroek per oferir en primícia dos fragments de la seva imminent Isolde.

La calor xafogosa de la nit empordanesa potser va influir en el soporífer, imprecís i poc estimulant primer acte de Die Walküre. La impressió, com a vegades succeeix amb els Mariinkis era que divendres “tocava bolo” i per tant seria difícil escoltar aquella magnificència sonora de les millors nits amb les que ens tenen acostumats quan si posen de veritat. No va ser el cas ni quan es van anar incorporant les tres veus solistes, sòlides i contundents, però en el cas de l’estimable soprano  Mlada Khudoley i del petri tenor Avgust Amonov, molt més que en l’expressiu i implicat Mihhail Petrenko de veu desconcertant, desaprofitats en mig d’una direcció entre erràtica, esmorteïda i sense un bri de interès, en mig de constants caigudes de tensió per part d’una corda aguda poc conjuntada i constants pífies d’alguns instruments solistes que haguessin provocat l’escàndol irat si s’hagués tractat d’alguna de les nostres orquestres locals.

Difícil solució tenia aquell primer acte, tot i que amb l’entrada de la primavera operística, que va coincidir amb una flaire gratificant d’aromes camperols, gràcies a un lleuger i alleugeridor cop d’aire, a Mlada Khudoley li van entrar uns certs fogots, difícilment motivats pel cant del seu Siegmund, de veu robusta però desaprofitada en mans  d’un tenor artísticament més pla que el Pla d’Urgell.

Els sorollets de les bestioletes que es van reunir en aquest bucòlic marc dels jardins del Castell van posar l’habitual contrapunt de percussió dels concerts estiuencs del festival, no escrit per Wagner, però qui sap si haguessin motivat d’haver-ho escoltat, alguna variació conceptual en el segon acte de la segona jornada tetralògica i la intervenció del pardalet amic de Siegfried.

Patir per les veus, com succeeix a Bayreuth 2013, no vaig patir, però renoi, jo no sé si era perquè el tsar abans d’ahir s’havia atipat de valent amb les riqueses gastronòmiques locals, però el cas és que allò no va arrancar gaire més reacció del que s’acostuma a anomenar un “succés d’estima” amb algun bravo que francament ni vaig entendre ni compartir, i que segurament no li van semblar suficients al senyor Amonov que feia exactament la mateixa cara que abans i durant la interpretació d’aquest oblidable primer acte, cara de prunes agres.

Una curiositat, semblava que cantessin en rus i de tant en tant caçava un “Du bist der…”, un “Der Männer…” o un intent més dubtós de “Winterstürme”, que em feia anar de bòlit. Petrenko no, aquest ho té tot molt més treballat i acaba de participar en el Ring de l’estiu, el dels Proms. El nivell és tot un altre encara que la veu de sonoritat molt notable varií tant entre un veritable baix i un baríton indefinit.

Mlada Khudoley, Valery Gergiev i Avgust Amonov el 2 d’agost de 2013 a Peralada. Foto gentilesa del FIMP

La segona part es va iniciar amb l’eteri preludi del primer acte de Lohengrin. Sense tirar coets, semblava que a la mitja part el tsar hagués parlat amb la seva orquestra i ja no dic que els poses aquell vídeo miraculós que Guardiola va posar als seus jugadors i que els va fer guanyar una Champions, però al menys el so era conjuntat, els violins sonaven més eteris i havia un intent de demostrar que eren els Mariinski’s de les nits memorables i d’aquesta manera salvar els mobles.

La sortida d’Eva-Maria Westbroek no podia deixar indiferent a ningú. Jo que sóc un rendit i devot admirador de la “santa” no compto, però aquella exuberant presència, aquell domini físic de l’espai que tenen les grans dives i l’excepcionalitat d’oferir per primera vegada dos fragments del que serà la seva propera Isolde a Dresden (en companyia del seu marit i Siegmund la propera temporada al Liceu, també al seu costat, el Sr. van Aken) abans de interpretar-la a Bayeruth 2014, feia que totes les esperances de redempció, per cert un concepte ben wagnerià, fossin possibles.

I caram si ho van ser!

Tot va ser iniciar les primeres notes de la imponent narració del primer acte de Tristan und Isolde, i tot va prendre un altre caire, allò estava predestinat a portar-nos a la glòria.

La veu de Westbroek és per gaudir-la al teatre i malgrat que l’acústica de l’Auditori dels jardins és molt pobre, ja que més enllà del que es produeix dins de l’escenari, no hi ha cap possibilitat d’expansió com en una sala tancada, ja que no hi ha cap caixa acústica a la grada, el seu centre poderós i la intensitat de la seva interpretació en cada mot i en cada frase, va fer que de cop i volta Wagner es sentis ben homenatjat a Peralada.

Westbrtoek serà una bona Isolde, ho espero però també ho intueixo, és clar que els dos fragments són insuficients en una partitura tan llarga difícil i compromesa, amb notes agudes que posen al límit a la soprano que ho interpreta, i ja sabem que aquests no són el fort de la soprano holandesa. Cal controlar moltes coses, però ella és una gran intèrpret, una soprano que viu i fa viure el que canta, és generosa i sobretot intensa, tota foc, passió i sentiment al servei d’una veu rica i de connotacions i consistència wagneriana, quelcom que no és sempre habitual.

Eva-Maria Westbroek durant la interpretació de la narració de Isolde. Festival de Peralada 2 d’agost de 2013 Foto gentilesa del FIMP

En estat venturós d’excitació varem haver de fer front a la magnífica obertura de Der Neistersinger von Nurnberg, que sense ser ni de lluny la millor versió que hagi escoltat mai, al menys aixecava definitivament el to de la pobre impressió de la primera part.

Quedava pel final el preludi i mort d’Isolde.

Pel que fa al preludi, Gergiev molt més curós en la concertació, l’equilibri i la conjunció del so, que com és habitualment en l’orquestra russa, va ser càlid i intens, i va crear el clima ideal per fer front al catàrtic liebestod. Westbroek l’ha d’acabar de treballar, però hi ha en el seu cant el més important, la comunió entre partitura, artista i públic. Ella transmet bé el que canta, perquè ho sent , ho interioritza i en fa partícip a la audiència. Els aspectes més tècnics seran sense cap mena de dubte motiu d’estudi, assaig i perfeccionament mentre no debuti a Dresden, però estic segur que ens espera una gran Isolde.

Al final, i amb les cares del públic exultants després la incertesa, varem poder gaudir de la inauguració de l’exposició que ja es va veure al vestíbul de L’Auditori de Barcelona, a l’entorn d’uns quadres inspirats en Die Walküre, pertanyents a la col·lecció privada de Manel Bertran, conegut wagnerià, mecenes i puc enorgullir-me de dir que amic, que ens va permetre de manera inesperada conèixer al tsar Gergiev i a Westbroek, amb la que vam parlar força estona de manera agradabilíssima i distesa, cosa que l’ha convertit en una mica més santa.

Us deixo dos youtubes, un oficial del Festival amb un bon fragment del liebestod i amb sorpresa final

I l’altre “pescat” a la xarxa, amb la narració d’Isolde. S’ha d’anar en compte amb el ball de san vito de la càmera, o prendre una Biodramina abans de visionar-la. Seria l’excitació del càmera?. Però ves per on, a part de reviure moments magnífics, també podreu percebre el treball de percussió de la cigonya espectadora, que excitada com el càmera i jo mateix, però sense les normes de conducta de com comportar-se en un concert, va mostrar abans d’hora la seva excitació i satisfacció, picant a l’arbre que l’acollia.

Per cert, i abans de deixar-vos el vídeo, parlant de conductes i de comportament, dues butaques més enllà de la meva, dues senyoretes/senyores molt fashions i empolainades, no van trobar altre moment més adient per consultar el Wasap, el correu, el Facebook, el Twitter o el que fos, just començar el preludi i mort d’Isolde, amb la corresponent molèstia a l’entorn, ja que la lluminària d’aquests telèfons és en la penombra d’un auditori,  encegadora. Coses de la modernitat o de l’educació, vosaltres mateixos.

Demà tornarem a Wagner, però recordeu que avui és diumenge i durant el dia rebrem una carta que ens donarà alguna informació dels tres amics que s’han de trobar el dia 1 de setembre a algun lloc. És un concurs, ho recordeu?