Matthias Goerne i Sarah Christ a Santa Maria de Vilabertran el 29 d’agost de 2013

Com cada any fidel a la cita, el baríton Matthias Goerne ha convocat dins el marc de la Schubertíada de Vilabertran als seus fidels i incondicionals seguidors en dues sessions memorables que trigarem a oblidar, entre mig, l’exigent i exclusiu festival va programar un concert amb l’oboista Céline Moinet (companya actual de Goerne) i el trio de corda de la Camerata 432 en un concert que va programar obres de Britten, Mozart i Schubert.

Malgrat que la Schubertíada aplega i atresora concerts excepcionals, sense cap mena de dubte aquest era el cap de setmana més esperat i per això durant aquests dies s’han vist per la petita població empordanesa algunes personalitats de la vida musical i també política de casa nostra, i sobretot el selecte club del públic amant del lied que no té gaires ocasions de fruir d’aquest gènere, i deixeu-me denunciar, ara que l’ocasió és propicia, que em sembla ignominiós que no tingui un cicle de primera categoria i en un marc adient, durant la temporada musical a Barcelona. 

El dijous 29, Goerne va dedicar tot el programa a Schubert, amb la particularitat que l’acompanyament va anar a càrrec de l’arpista Sarah Christ. Si bé és cert que el compositor va escriure  “Gësange des Härfners” tres lied especialment escrits per ser acompanyats per l’arpa, el baríton va incorporar 16 cançons més que van conformar una integral interpretada sense pausa i on el so especialment eteri de l’instrument i la veu dominada a plaer per Goerne, que any rere any demostra que el seu perfeccionament no té límits, van configurar una vetllada, una altra, memorable.

Goerne en constant evolució vocal, ofereix una gamma sonora amplíssima, des de uns aguts ben projectats i segurs, a uns greus rotunds quasi de baix, que en el marc acústic d’una església de dimensions humanes i afavoridores, acompanyen, malgrat la lògica reverberació del so, a les mil meravelles el matisos, inflexions i canvis emocionals, d’un cant tan intens que fa levitar a l’oient, crec que fins i tot a aquell menys propens a aquestes delicatessen per a gourmets molt exigents.

Matthias Goerne va començar pletòric, però no va ser fins acabada la tanda dels tres lieds esmentats especialment escrits per a arpa, que no va assolir el nirvana, amb un “Im Abnedrot” on va jugar tant amb els seus recursos vocals i expressius, com amb els nostres sentiments, fins assolir la comunió total. Jo crec que a partir d’aquell moment va fer amb nosaltres el que va voler, van ser 10 experiències d’art absolut, d’entrega mútua, amb un públic respectuós que formava part de l’univers que tant el cantant com l’arpista van crear, un univers emotiu molt intens, de sonoritats nocturnes que es desplegaven sota les pedres de Vilabertran amb una captivadora força de irresistibles efectes sensorials.

Quan això és produeix no hi ha manifestació musical més complerta i sincera, és el màxim.

Tot i així no us negaré, que la fórmula veu i arpa, de innegable impacte i amb la que el baríton alemany es presentarà properament a altres auditoris de prestigi consolidat, sigui del tot idònia. Hi havia en aquest Schubert quelcom que el desvirtuava i això crec que era motivat per la manca del company natural, el piano. El vaig trobar a faltar.

L’arpa ofereix possibilitats tímbriques i climàtiques innegables, però no pot assolir-ne d’altres que amb el piano s’ofereixen  de manera absolutament plena. D’aquest fet cabdal no me n’adonaria o no en seria del tot conscient fins el dissabte, ja que dijous vaig sortir levitant, amarat  d’una extrema sensació de pau i bellesa.

El divendres ens va aplegar un programa i uns artistes ben diferents. La proposta instrumental tenia l’atractiu d’escoltar a Céline Moinet, una jove oboista que ha esdevingut la solista principal d’aquest instrument a la prestigiosa Staatskapelle de Dresden, per tant poca broma.

Moinet va demostrar que és una instrumentista tècnicament magnífica, també expressiva i sensible, però després de la primera part, on van interpretar el quartet en Fa major i l’Adagi en Do menor, ambdues de Mozart, la primera per oboè i la segona per a corn anglès, i sempre acompanyada per el violí de Cati Reus, la viola d’Anna Aldomà i el violoncel de Laia Puig, solistes de la Camerata 432, la sensació va ser d’un academicisme brillant, amb unes obres molt plaents però sense gaires coses més. El fet que entre les dues obres de Mozart s’interpretés el Trio per a cordes de Franz Schubert, ara amb el trio sense solista,  va incidir en aquesta sensació de pulcritud sense especial emoció. Escoltàvem obres formalment boniques, però cap de totes tres especialment memorables.

A la segona part es van programar dues obres de Benjamin Britten, la primera les 6 metamorfosis per a oboè sol, op 49 i una obra molt primerenca, l’opus 2, però que ja denotava el geni del compositor, la Fantasia-Quartet per a oboè, violí, viola i violoncel.

El programa no era tan fàcil per a l’oient, però molt més gratificant, al menys per a mi, que l’ofert a la primera part. Britten em va treure d’aquell ensimismament  letàrgic per sotmetrem a unes sacsejades més interessants, amb sensacions i reaccions que si no eren definitives al menys eren estimulants.

Si a la metamorfosi Moinet va fer un desplegament extraordinari de facultats tècnic/expressives, en una demostració de les seves capacitats, alhora que mostrava un Britten inquiet i a la recerca de tonalitats i contrasts emotius, en el jovenívol quartet, es van destapar les essències interpretatives més intenses de les quatre intèrprets, molt més disposades a fer-nos còmplices de la música que interpretaven. Amb la sensació més intensa d’un Britten a la recerca d’un nou estil musical, va concloure aquest concert que encara ens va oferir una propina mozartiana que ens va tornar a l’equilibri clàssic i formal amb que es va iniciar el concert.

El dissabte ens esperava una altra vegada Mattias Goerne, aquest acompanyat de manera eminent per Andreas Haefliger al piano. Els autors escollits no eren precisament els que més em motiven, Franz Listz i Hugo Wolf, i en canvi el resultat crec que va superar el de dijous.

Segurament el retorn del piano i va tenir molt a veure. Aquestes obres de caire tan romàntic el necessiten i si en el liderabend del dijous la sonoritat de l’arpa va acabar per donar més preponderància a la veu sobre l’instrument deixant una mica orfe la interpretació global (un Schubert mancat de Schubert?), en la sessió del dissabte la intensitat tant del cantant com la del pianista, en una plena comunió interpretativa, van fer que per primera vegada i espero que no última, se’m descobrís el món de Hugo Wolf, fins ara pràcticament infranquejable en totes les experiències anteriors.

És clar que a Goerne li deuré entre moltes altres coses, aquest privilegi de fer-me sentir cadascuna de les paraules i els versos, no precisament euforitzants, dels lieds escollits, un recorregut amorós pessimista, amb final feliç segons el text que acompanyava el programa de mà, obra de Manuel Capdevila i Font.

El programa, aquesta vegada amb una pausa de vint minuts per reposar de tanta intensitat emotiva, combinava amb destresa les obres de Wolf i Listz, 10 a la primera part ( totes de Wolf tret del Blumen und Duft de Listz) i 11 a la segona (7 de Listz i 4 de Wolf).

No vaig poder treure els ulls de sobre del programa de mà per poder seguir de manera minuciosa el text que Goerne interpretava amb una intensitat a vegades volcànica (projecció esplèndida) i d’altres en un xiuxiueig íntim molt colpidor. No hi ha gaires cantants que transmetin amb aquesta força i convicció que ho fa Matthias Goerne, el que canten i interpreten. Es fa seguir i quan et té ben atrapat aleshores no et deixa i et succiona per complert. Amb Schubert és més fàcil, el compositor juga amb melodies més properes, però ni Listz i molt menys Wolf fan gaires concessions, són per tant els intèrprets, tant el cantant com el pianista, a qui els correspon amb la seva veritat interpretativa transmetre i fer combregar a l’oient amb l’essència de cadascun dels lieds.

Cal dir que el públic de dissabte, sent respectuós, no va mantenir els silencis de dijous i alguns estossecs massa cridaners entre lied i lied i alguns altres sorolls, semblaven denotar massa tensió acumulada i un cert esgotament, però també és just mencionar que durant els moments més intensos del tercet final de la segona part, amb Wolf altre cop com a protagonista, talment semblava que a la Canònica de Santa Maria només hi hagués Goerne, Haefliger i jo, i estic segur que cadascun dels presents que omplia la Canònica, pensava el mateix.

No hi va haver propines, impossible, un programa com aquell ho impedia i això que l’èxit va ser apoteòsic, però encara que sembli una bestiesa o una boutade, fins i tot els aplaudiments com a mostra d’alliberament de tanta tensió acumulada eren absolutament sobrers.

Tots sabíem, n’érem conscients,  que acabàvem de viure una altra experiència inoblidable, podria assegurar que a nivell personal  encara més intensa que la de dijous i per tant encara que fos una mostra “grollera” de satisfacció, tos vam aplaudir com a posseïts i alguns (molts) vam cridar “bravos” com si allò fos una “vulgar” representació operística amb el divo de torn en estat de gràcia. Oi que em perdonareu aquesta provocació?, però és que quan la música i el cant els visc d’aquesta manera no em calen additius.

L’any vinent Matthias Goerne tornarà a Vilabertran, això no és cap novetat, però si que ho és que ho faci en tres sessions, cadascuna dedicada a un dels cicles de Schubert, és a dir, “Winterreise”, “Die schöne Mûllerin” i “Schwanengesang”. L’ocasió em sembla excepcional, ja que la maduresa actual del baríton fa preveure unes interpretacions absolutament referencials. Jo per si de cas ja he encarregat, sense saber que em pot arribar a passar d’ara fins l’any vinent, una habitació a Can Morset de Boadella d’Empordà, on un altre cop hem estat com a casa, la resta ja faré mans i mànigues per no perdrem l’esdeveniment i altres perles que de ben segur ens oferirà la Schubertíada de Vilabertran, sense cap mena de dubte el Festival musical més intens de l’estiu a Catalunya.