HANNS EISLER: Ernste Gesänge (Hampson-Thielemann)


Hanns Eisler (1898-1962)

Hanns Eisler (1898-1962)

Si ahir era Podles cantant Szimanowski, avui és Thomas Hampson cantant Ernste Gesänge, o el que és el mateix, Les cançons serioses del compositor austríac, Hanss Eisler, dirigit per Christian Thielemann en un concert celebrat dins el Festival de Lucerna, abans d’ahir dia 5 de setembre.

El compositor Hanns Eisler va néixer el 6 de juliol de 1898 a Leipzig, però al cap de tres anys el seus pares van marxar a Àustria i es van instal·lar a Viena. Va servir a l’exercit austro-hongarès durant la Gran Guerra i va ser durant els durs anys de la postguerra que va ser deixeble Arnold Schönberg i aviat es va postular en el revolucionari dodecafonisme.

Eisler, de pare jueu i mare luterana, va viure en un ambient de marcada orientació  comunista, que es va accentuar quan l’any 1935 es va traslladar a Berlín i va establir amistat amb Bertold Brecht, que l’obriria les portes al teatre i per a qui va escriure la música de les obres Die Massname (1930), Die Mutter (La Mare, sobre una novel·la de Màxim Gorki a l’any 1931) i Schweyk im Zweiten Weltkrieg (1944). Al mateix temps,  influenciat pel realisme socialista que es predicava a la URSS va fer un gir creatiu que no va agradar a Schönberg, emprant temes populars i jazzístics en les seves composicions i cançons de protesta que agafaran molta notorietat, sobretot la cançó de la solidaritat, esdevinguda un himne popular.

Com us podeu imaginat l’any 1933 amb la pujada del Partit Nazi, Eisler va haver d’exiliar-se i abans de triar com Brecht, els Estat Units, va viure a Paris, Svendborg i Londres, . A Nova York va impartir classes de composició a la New School alhora que escrivia música experimental i per a documentals, fet que el va portar fins a Los Angeles i on com tants altres compositors exiliats van escriure música per a pel·lícules de Hollywood, arribant a ser nominat en els premis Oscar per les bandes sonores de Hangmen Also Die (Fritz Lang 1943) i None but the Lonely Heart (Clifford Odets 1944)

Durant l’estada a Los Angeles va tornar al dodecafonisme, que òbviament alternava amb les bandes sonores ben tonals, i va escriure Fourteen Ways of Describing the Rain per homenatjar el 70è aniversari de Schönberg, També durant aquesta fructífera etapa nord-americana va escriure dues de les seves obres més valorades, la imponent Deutsche Sinfonie, escrita entre els anys 1935 i 1957, una immensa obra coral d’onze moviments, i també el cicle de cançons Hollywood Songbook amb poemes de Brecht, Mörike, Hölderlin i Goethe.

Sent un compositor alemany afiliat al partit comunista, l’alegria nord-americana no podia durar, ja que l’esperava la caça de bruixes del senador McCarthy, ja que Eisler ocupava un lloc destacat a la famosa i repugnant llista negra. Ni la defensa que van fer Chaplin, Copland, Stravinski o Bernstein van evitar que el deportessin l’any 1948.

En abandonar els Estats Units va fer aquesta darrere declaració a l’aeroport de La Guardia.

“Deixo aquest país no sense amargor i enfurismat, ja que ho vaig entendre quan l’any 1933 els bandits Hitler va posar preu al meu cap i em van expulsar. Eren el mal de l’època, … Em vaig sentir orgullós per haver estat expulsat, però ara em sento amb el cor trencat per haver estat expulsats d’aquest bell país d’aquesta manera ridícula “.

Al retorns a Europa el va portar a Viena, Praga i finalment al Berlín Oriental on moriria el 6 de setembre de 1962. Curiosament el seu retorn a la Alemanya de l’entorn comunista presumptivament propici, tampoc va acabar de trobar la comprensió, ja que el règim comunista va censurar obertament el llibret que ell mateix va escriure per l’òpera que pensava escriure sobre el Faust de Goethe. Una revisió que no va agradar gens i que van titllar de anti alemanya. La música de l’òpera no es va arribar a composar, al menys que se sàpiga, mai.

El distanciament institucional amb el music que havia composat l’himne de la RDA, es va fer cada vegada més palès i juntament amb la mort del seu amic Brecht, el va fer caure en una depressió de la que no n’acabaria sortint mai més. Està enterrat al cementiri de  Dorotheenstadt a Berlín, ben a prop del seu amic Brecht.

La vida d’un dels compositors més notoris del segle XX no tenia cabuda en cap del països on va intentar viure, és en bé el contrari de ser en el lloc adequat en el moment adequat.

L’obre que interpreta Thomas Hampson en el concert del dia 5 de setembre al Festival de Lucerna, és la seva darrera obra, que porta el número 50 del seu opus creatiu. Són les cançons serioses o  Ernste Gesänge (1962) per a baríton i orquestra de cordes. No heu de patir, no és una obra d’escoltada difícil. És molt lírica i bellíssima, atenció al impactant i inspirat final.

Vorspiel und Spruch (poeme: Hölderlin) (“Viele versuchten umsonst”) 
1. Asyl (poema: Hölderlin-Fragment) (“In seiner Fülle”)
2. Traurigkeit (poema: Berthold Viertel) (“Wer traurig sein will”) 
3. Verzweiflung (poema: Giacomo Leopardi) (“Nichts gibt es”) 
4. An die Hoffnung (poemat: Hölderlin-Fragment) (“O Hoffnung!”) 
5. XX. Parteitag (poema: nach Helmut Richter) (“Ich halte dich”) 
6. Komm ins Offene Freund (poema: Hölderlin-Fragment) 
7. Epilog (poema: Stephan Hermlin) (“Nahe schon ist der Herbst”) 

Tenen una durada que no arriba al quart d’hora, tot i que en l’enllaç que us podreu baixar hi ha un bis que ofereix un esplèndid Thomas Hampson, que aquí lluny de les seves poc afortunades interpretacions vedianes, se’ns mostra tan adequat, com pletòric.

hampson

Avui si que disposo del text original, que us deixo:

Agraeixo la desinteressada feinada que la Simone ha fet cercant traduccions i traduint directament ella mateixa les que no ha trobat.

Vorspiel und Spruch

Viele versuchten umsonst
das Freudigste freudig zu sagen,
Hier spricht endlich es mir,
hier in der Trauer sich aus.

Muchos intentan en vano decir alegremente lo más alegre
Aquí se me manifiesta al fin, aquí, en la tristeza.

Traducció de Simone Plaza

Asyl

In seiner Fülle ruhet der Herbsttag nun,
Geläutert ist die Traub und der Hain ist rot
Vom Obst, wenn schon der holden Blüten
Manche der Erde zum Danke fielen.

Und rings im Felde, wo ich den Pfad hinaus,
Den stillen, wandle, ist den Zufriedenen
Ihr Gut gereift und viel der frohen
Mühe gewähret der Reichtum ihnen.

Vom Himmel blicket zu den Geschäftigen
Durch ihre Bäume milde das Licht herab,
Die Freude teilend, denn es wuchs durch
Hände der Menschen allein die Frucht nicht.

Und leuchtest du, o Goldnes, auch mir, und wehst
Auch du mir wieder, Lüftchen, als segnetest
Du eine Freude mir, wie einst, und
Irrst, wie um Glückliche, mir am Busen?

Einst war ichs, doch wie Rosen, vergänglich war
Das fromme Leben, ach! und es mahnen noch,
Die blühend mir geblieben sind, die
Holden Gestirne zu oft mich dessen.

Beglückt, wer, ruhig liebend ein frommes Weib,
Am eignen Herd in rühmlicher Heimat lebt,
Es leuchtet über festem Boden
Schöner dem sicheren Mann sein Himmel.

Denn, wie die Pflanze, wurzelt auf eignem Grund
Sie nicht, verglüht die Seele des Sterblichen,
Der mit dem Tageslichte nur, ein
Armer, auf heiliger Erde wandelt.

Zu mächtig, ach! ihr himmlischen Höhen, zieht
Ihr mich empor, bei Stürmen, am heitern Tag
Fühl ich verzehrend euch im Busen
Wechseln, ihr wandelnden Götterkräfte.

Doch heute laß mich stille den trauten Pfad
Zum Haine gehn, dem golden die Wipfel schmückt
Sein sterbend Laub, und kränzt auch mir die
Stirne, ihr holden Erinnerungen!

Und daß mir auch, zu retten mein sterblich Herz,
Wie andern eine bleibende Stätte sei,
Und heimatlos die Seele mir nicht
Über das Leben hinweg sich sehne,

Sei du, Gesang, mein freundlich Asyl! sei du,
Beglückender! mit sorgender Liebe mir
Gepflegt, der Garten, wo ich, wandelnd
Unter den Blüten, den immerjungen,

In sichrer Einfalt wohne, wenn draußen mir
Mit ihren Wellen allen die mächtge Zeit,
Die Wandelbare, fern rauscht und die
Stillere Sonne mein Wirken fördert.

Ihr segnet gütig über den Sterblichen,
Ihr Himmelskräfte! jedem sein Eigentum,
O segnet meines auch, und daß zu
Frühe die Parze den Traum nicht ende.

En su plenitud descansa el día otoñal,el mosto está purificado y roja está la arboleda con frutos,
y algunas hermosas flores han caído a la tierra, como en acción de gracias

Y, por los campos, marcho por un tranquilo sendero donde la mies ha madurado para contentarnos,
ofreciendo abundancia como recompensa del animoso esfuerzo

Desde el cielo, la dulce luminosidad, contempla a los seres laboriosos,a través de los árboles, compartiendo su alegría, sabiendo que no ha crecido el fruto sólo por el esfuerzo de la mano del hombre

Y brillas también, dorada luminosidad, para mí, y como una bendición, también me alcanza tu brisa,dándome la alegría como otras veces, y llenándome de dicha

Hace tiempo fui uno de los más afortunados, pero igual que con las rosas, esa vida feliz resulto ser fugaz, y me lo recuerdan las hermosas estrellas que lucen en el cielo

Feliz aquel, que ama en silencio a una mujer virtuosa,que en paz vive en su digno hogar,que se asienta sobre un suelo sólido y percibe la belleza del mundo

Porque, igual que la planta, si no tiene sus raíces y no arraiga en su propio terreno, el alma del mortal pierde su fuerza,y anda pobre y errante por la sagrada tierra

Demasiado fuerte, ¡ah! me atraéis, celestiales alturas,
en días de tormentas y en días serenos,siento en mi pecho, la fuerza oscilante de los dioses

Pero hoy, permitidme ir silencioso por el sendero tranquilo, a la arboleda,donde agonizante su follaje muere, ciñendo mi frente con una corona de dulces y entrañables recuerdos

Y espero para mí, como todos, para salvar mi corazón mortal,
encontrar un lugar permanente,
donde no pase mi alma, toda la vida, anhelando un hogar propio

Sé tú, poema, mi refugio acogedor,
sé tú, dulce poema, el jardín amoroso,
donde caminaré entre las flores, siempre jovenes

Viva yo en la más sencilla seguridad,mientras afuera, con todo su oleaje, el poderoso y cambiante tiempo,resuene desde lejos y estimule mi trabajo un sol sereno y luminoso

Oh Poderes del Cielo, bendecid a los mortales,
dad a cada uno lo suyo,y bendecidme lo mío, lo que me es propio, mi propiedad, y que la Parca no ponga fin al sueño demasiado pronto

Traducció de Simone Plaza

Traurigkeit

Wer traurig sein will,
wird vielleicht mich lesen,
und er wird denken zwischen den Zeilen:‎

Ja, traurig ist auch
dieser Mensch gewesen,
aber kann seine Traurigkeit die meine heilen?‎

Ich will dich nicht über die Gründe fragen
der Traurigkeit, du Mensch, du Mensch,
du Mensch der besseren Zeiten,
du Mensch der besseren Zeiten.‎

Die meine wird dir die Geschichte sagen,
die Jahresdaten meiner Traurigkeiten.

Tristeza

Quien quiera estar triste
tal vez me lea
y piense entre líneas:

Sí, también estuvo triste
este hombre,
pero, ¿puede su tristeza curar la mái?

No quiero preguntarte sobre los motivos
de la tristeza, tu hombre, tu hombre,
tu hombre de tiempos mejores,
tu hombre de tiempos mejores.

La mía de contará la historia,
las fechas de mis tristezas.

Traducció de Simone Plaza

Verzweiflung

Nichts gibt’s, was würdig wäre
deiner Bemühungen, und keinen Seufzer verdient
die Erde. Schmerz und Langeweile
sind unser Los, und Schmutz die Welt, nichts andres.
Beruhige dich.

No existe cosa digna de tus latidos; ni la tierra
un suspiro merece: afán y tedio
es la vida, no más, y fango el mundo.

Cálmate, y desespera
la última vez

Versión de Antonio Gómez Restrepo

Hoffnung

O Hoffnung! Holde, gütiggeschäftige!
Die du das Haus der Trauernden nicht verschmähst,
Und gerne dienend, [Edle!]1 zwischen
Sterblichen waltest [und Himmelsmächten]1,

Wo bist du? wenig lebt’ ich; doch atmet kalt
Mein Abend schon. Und stille, den Schatten gleich,
Bin ich schon hier; und schon gesanglos
Schlummert das schaudernde Herz [im Busen.

Im grünen Tale, dort, wo der frische Quell
Vom Berge täglich rauscht, und die liebliche
Zeitlose mir am Herbsttag aufblüht,
Dort, in der Stille, du Holde, will ich

Dich suchen, oder wenn in der Mitternacht
Das unsichtbare Leben im Haine wallt,
Und über mir die immerfrohen
Blumen, die blühenden Sterne, glänzen,

O du des Äthers Tochter! erscheine dann
Aus deines Vaters Gärten, und darfst du nicht
Ein Geist der Erde, kommen, schröck’, o
Schröcke mit anderem nur das Herz mir

XX. Parteitag

Ich halte dich in meinem Arm umfangen,
Wie ein Saatkorn ist die Hoffnung aufgegangen.
Wird sich nun der Traum erfüllen,
derer die ihr Leben gaben für das kaum erträumte Glück.
Leben ohne Angst zu haben, leben ohne Angst zu haben.

Día de partido

Te tengo en mis brazos,
Como una semilla ha germinado la esperanza.

Se cumplirá ahora el sueño,de aquellos que dieron sus vidas por la felicidad apenas soñada.

Vivir sin tener miedo, vivir sin tener miedo.

Traducció: Simone Plaza

Komm ins Offene Freund

Komm! ins Offene, Freund! zwar glänzt ein Weniges heute
Nur herunter und eng schließet der Himmel uns ein.
Weder die Berge sind noch aufgegangen des Waldes
Gipfel nach Wunsch und leer ruht von Gesange die Luft.
Trüb ists heut, es schlummern die Gäng’ und die Gassen und fast will
Mir es scheinen, es sei, als in der bleiernen Zeit.
Dennoch gelinget der Wunsch, Rechtglaubige zweifeln an Einer
Stunde nicht und der Lust bleibe geweihet der Tag.
Denn nicht wenig erfreut, was wir vom Himmel gewonnen,
Wenn ers weigert und doch gönnet den Kindern zuletzt.
Nur daß solcher Reden und auch der Schritt? und der Mühe
Wert der Gewinn und ganz wahr das Ergötzliche sei.
Darum hoff ich sogar, es werde, wenn das Gewünschte
Wir beginnen und erst unsere Zunge gelöst,
Und gefunden das Wort, und aufgegangen das Herz ist,
Und von trunkener Stirn’ höher Besinnen entspringt,
Mit der unsern zugleich des Himmels Blüte beginnen,
Und dem offenen Blick offen der Leuchtende sein.

Denn nicht Mächtiges ists, zum Leben aber gehört es,
Was wir wollen, und scheint schicklich und freudig zugleich.
Aber kommen doch auch der segenbringenden Schwalben
Immer einige noch, ehe der Sommer, ins Land.
Nämlich droben zu weihn bei guter Rede den Boden,
Wo den Gästen das Haus baut der verständige Wirt;
Daß sie kosten und schaun das Schönste, die Fülle des Landes
Daß, wie das Herz es wünscht, offen, dem Geiste gemäß
Mahl und Tanz und Gesang und Stutgards Freude gekrönt sei,
Deshalb wollen wir heut wünschend den Hügel hinauf.
Mög’ ein Besseres noch das menschenfreundliche Mailicht
Drüber sprechen, von selbst bildsamen Gästen erklärt,
Oder, wie sonst, wenns andern gefällt, denn alt ist die Sitte,
Und es schauen so oft lächelnd die Götter auf uns,
Möge der Zimmermann vom Gipfel des Daches den Spruch tun,
Wir, so gut es gelang, haben das Unsre getan.

Aber schön ist der Ort, wenn in Feiertagen des Frühlings
Aufgegangen das Tal, wenn mit dem Neckar herab
Weiden grünend und Wald und all die grünenden Bäume
Zahllos, blühend weiß, wallen in wiegender Luft,
Aber mit Wölkchen bedeckt an Bergen herunter der Weinstock
Dämmert und wächst und erwarmt unter dem sonnigen Duft.

Ven! A lo abierto, amigo!
Cierto, lo brillante restado,
hoy, bajo y estrecho, nos encierra el cielo,
ni los cerros están ni aun abiertas de los bosques
las cumbres, al deseo
y vacío descansa de canciones el aire.

Nublado está hoy, dormitan callejuelas y calles
y casi quiere aparecérseme, sea, como la plomiza edad.
Sin embargo logrado el deseo,
no por una hora el recto creyente desespera.
Y al gozo queda consagrado el día.

Pues, no menos alegra, lo que recibimos del cielo,
cuando él se resiste y protege a los niños al cabo
solo que semejante palabra, así mismo el paso y el ánimo,
merezcan el fruto pleno y veraz sea el deleite.

Por eso espero, aun, y si lo deseado comenzamos,
y, antes, nuestra lengua, decidimos y hallada la palabra
y abierto esté el corazón, de frentes ebrias
brotarán las más altas reflexiones
y con las nuestras, junto,
comenzará el apogeo del cielo
y a la abierta mirada lo luminoso se abrirá.

Pues no es grandioso, mas a la vida pertenece
lo que deseamos y aparece, a la vez digno y espontáneo
así también vienen las golondrinas, portadoras de prosperidad
siempre, tantas, prematuras del verano, al país.

De igual modo, arriba,
para consagrar con la mejor palabra el suelo
donde la casa de huéspedes construye el discreto anfitrión,
así ellos catan y ven la hermosura y plenitud del país
y que, como el corazón lo anhela, franco y abierto,
al espíritu conforme
banquete y danza y cantos,
el jubilo de Stuttgart sea coronado.

Por eso, hoy,
deseosos nosotros ascendemos la colina
puedan, aun mejor que la afable luz de mayo,
de ello hablar
los huéspedes
y de lo mismo la imagen dilucidar.

Bien de otro modo,
como algunos prefieren,
pues antigua es la costumbre
y se ve luego sonreir los dioses sobre nosotros,
pudiese el carpintero en la cumbre del techo
cumplir el adagio.

Nosotros, bien que se cumpla,
lo nuestro habremos hecho.

Pero bello es el lugar
cuando en las fiestas de la primavera
el valle se abre,
cuando a lo largo del Neckar
los sauces enverdecen, el bosque,
los árboles temblando,
sucesivos, blancos, ondulantes
en el aire mecedor
y cobijada por una nube en la roja colina,
la vid amanece y crece y entibia
bajo el asoleado aroma

Traducción Godofredo Iommi M.

Epilog (poema: Stephan Hermlin) (“Nahe schon ist der Herbst”)

Nahe schon ist der Herbst,
nah ist im Fall der Frucht das Verklingen des Lieds, dort, wo der Wald erdröhnt tief vom Stürzen der Toten und den Stürmen, die südwärts ziehn.

Denn bestimmt ist’s, daß groß auf sich Verdunkelndes Schlaf kommt, schattender

Hauch, groß wie das Sehnen nach Stille, wenn nach des Lichtes Glanz der heftige Tag verstummt.

Ihm auch kündigt sich an hellerer Zeiten Bild, und was lange schon herrlich verheißen ist, wehet auch durch die Stille und macht sie schön.

Neues wächst aber fort, so wie die Zeit es will. Die ist des Darbens müd. Ihn aber ruft es weit. Was auch ohne ihn blüht, preist er, künftigen Glückes gewiß.

Cerca ya está el otoño,cerca, en la caída de la fruta el desvancerse de la canción, allí, donde el bosque resuena
profundamente por las caídas de los muertos y de las tormentas que transitan hacia el sur.

Determinado está que caerá un gran sueño sobre lo que se está oscureciendo, soplo de sombra, grande como el anhelo de silencio, cuando después del brillo de la luz enmudece el día.

A él también se le anuncia la imagen de tiempos más luminosos, y lo que se prometió hace mucho con esplendor, también sopla como brisa por el silencio y lo hace hermoso.

Pero lo nuevo sigue creciendo, a la voluntad del tiempo. El tiempo cansado de la vida en la miseria. A él, sin embargo, le llama lo lejano. Lo que florece sin él, lo elogia seguro de la felicidad futura.

Traducció Simone Plaza

En la segona part del concert del dia 5 de setembre a Lucerna es va interpretar, amb la Sächsische Staatskapelle Dresden dirigida per Christian Thieleman, la cinquena simfonia de Anton Bruckner, però això potser serà motiu d’un altre apunt, avui millor dedicar-lo a aquest compositor tan oblidat i a aquesta obra tan inspirada i magníficament interpretada.

ENLLAÇ mp3

http://rapidshare.com/files/2629681556/Eisler_Hampson_Thielemann_050913.mp3

Bon dissabte

Un comentari

    • A vegades les aprenc cinc minuts abans que vosaltres ja que la intenció inicial era la cinquena de Bruckner però vaig pensar, a veure que ens canta el sòmines (amb molta estima, eh?)Hampson, i em vaig quedar enganxat a Eisler i la seva convulsa història.
      No saps pas el que he aprés gràcies a la vostra exigència.

      M'agrada

  1. simone's avatar simone

    Quina sorpresa, Joaquim! Justament aquest concert amb cançons de Eisler amb Thielemann, Hampson y la Sächsische Staatskapelle va obrir la temporada de la filarmonia de Colonia el passat 2 de septembre! M’havia passat pel cap anar-hi aprofitant que encara estavem de vacances i que tenim familia a Colonia pero ja els haviam visitat feia unes setmanes i l’economia aquest any esta mes precaria. 🙂 Moltísimes gràcies pel enllaç, ara podre escoltar aquestes cançons que van ser un descobriment per mi quant vaig estar mirant el programa de la filarmonia de Colonia!

    M'agrada

      • simone's avatar simone

        I tant!! Mes amb Thielemann!!! Hölderlin sempre es colpidor i en aquestes cançons molt mes.
        El poema de Hölderlin “Komm! Ins Offene..” va donar lloca al terme “temps de plom”. A Alemanya, a la dècada de 1950 sovint se l’anomena el “temps de plom” que es va caracteritzar pel encrostament i per apartar del pensament els crims nazis i només va ser trencat pel moviment estudiantil de 1968.

        Un altre curiositat que comenta el locutor de radio al final del concert es que Hampson va actuar amb el coll de la camisa descordat, trajejat peró sense corbata, seguint la tradicio dels cantants que canten aquests Lieds de Hanns Eisler.

        M'agrada

        • Gràcies Simone per la informació.
          Després actualitzaré l’apunt amb el “treballet” addicional que has fet. Moltes gràcies.
          Suposo que els cantants que canten aquest cicle sense corbata o llaç, volen “solidaritzar-se” amb la causa diguem més “proletària”, tot i que tot queda prou desvirtuat quan els preus per escoltar-lo siguin els que ens diu en Pol. Per altra part Hampson ho fa molt sovint això d’anar amb un coll tipus Mao o similar, encara que sigui amb un vestit d’etiqueta i exclusiu. Sempre he pensat que el llaç és un impediment “encotillador” i que ja moltes maneres d’anar elegant i que moltes vegades l’elegància és més evident en el gest i el port distingit en escena, que no pas en segons quin tipus de vestimentes, sobretot les senyores que tenen més “llibertat d’acció” en aquest terreny.

          M'agrada

  2. Josep Olivé's avatar Josep Olivé

    Hatzarosa vida, personal i musical, si és que en un músic es poden seperar els dos termes. És repugnant com els principals corrents polítics/dictatorials/represius del segle passat establien les seves pròpies regles i normes de com fer i entendre l’art, amargant la vida a tants creadors. I el cas d’aquest compositor que IFL i Thielemann ens porten avui, i que és molt d’agrair ja que suposa una total novetat per lo desconegut que és per a la majoria i alhora suposa una més que justa recuperació, és malaurat per no ja per partida doble, sino triple. Primer el nazisme criminal, desprès el capitalisme desenfrenat i per a rematar-ho el propi comunisme dogmàtic del que ell n’era seguidor i defensor. Ha estat un descobriment molt interessant i bonic en lo musical escoltar aquestes cançons, d’estil tant properes als compositors de la segona escola de Viena. I ha estat tambè emocionant en lo personal el coneixement d’aquest noble compositor. Moltes gràcies doncs!

    M'agrada

    • Caldrà seguir investigant l’obra de Eisler, que passa del cabaret berlinès, al dodecafonisme més pragmàtic, al millor Hollywood de les bandes sonores (un altre apunt pendent), al realisme soviètic i suposo que al final, passant de tot, al més genuí sumant totes les experiències i repressions viscudes.
      Tenim feina a escoltar amb tot el que es pot treure de moment a Youtube

      M'agrada

  3. Aquest regal no es de primera; es fora de categoria. Em pregunto que estaves fent que no ens havies presentat avans aquestes cançons, tant de temps perdut… 🙂 Crec que no puc fer mes per dir quantíssim m’han agradat.

    M'agrada

    • És que jo també descobreixo coses de manera sobtada, i això que aquest fa temps que amb allò de la Entartete Musik el tenia a les llistes, però d’escoltar eh?, que en prou llistes va tenir que figurar a la seva vida.
      Em satisfà que durant dos dies seguits t’hagin agradat les propostes musicals de IFL. 🙂

      M'agrada

  4. Pol's avatar Pol

    Feia molt temps que no comentava, però et segueixo llegint.
    Ahir vaig tornar de Lucerna on dijous vaig poder assistir a aquest concerti només aquest.
    Va ser una experiència molt emocionant, però sobretot Joaquim, t’agrairia tant que un altre dia ens portis la cinquena de Bruckner doncs si aquest petit cicle de Eisler va ser molt bo i un descobriment també per a mi, la simfonia i Thielemann, amb l’orquestra de Dresde va ser del tot extraordinari un dels millors concerts i orquestres que he escoltat mai en una sala de concerts.
    Em va agradar molt l’experiència de Lucerna, però els preus no són assumibles per a nosaltres. Jo vaig tenir sort de trobar una única entrada, suposo que retornada a última hora, de zona 4, lateral i de primer pis, i vaig pagar al canvi quasi 115 euros. Les millors costen 250 euros. Per la Tetralogia que hagués volgut assistir i que feia molt temps que estava tot exhaurit, la cosa era exageradament pitjor. Crec que les més barates rondaven els 125 euros i les més cares al voltant de 500, quelcom que em sembla pecaminós, per molt bo que pugui ser un concert.
    Ja he vist que també has començat a pujar el Ring, serà una manera molt més econòmica d’escoltar-lo, però l’acústica del pràctic però fred auditori del Festival, és de fàbula. ¡Quina diferència amb els nostres auditoris!

    Gràcies per tot el que ens deixes diàriament i la feina que fas.

    M'agrada

    • Caram Pol!, doblement content, per la teva tornada a IFL, quan temps feia que no comentaves, ho saps? Des de l’any 2009!!!
      També em satisfà que siguis un comentarista que ha tingut el privilegi de ser un espectador del concert.
      La meva intenció era la cinquena de Bruckner, però en escoltar aquesta introducció del concert em vaig quedar fascinat.
      Aquest matí m’he escoltat la cinquena que m’ha agradat molt també, hi ha que veure quines sonoritats més intenses i càlides sap treure Thielemann d’aquesta orquestra de somni. Suposo que a la sala era impressionant. Ja faré l’apunt pertinent, no t’amoïnis.
      Gràcies per tornar a comentar.

      M'agrada

    • No hi ha de què Rosa, ja he dit una mica més amunt, que l’activitat diària del blog m’obliga també a descobrir coses que fins ara o no havia tingut l’oportunitat d’escoltar mai, o havia menystingut de manera injusta. Aquesta curiositat incesant també us la dec en part a vosaltres.

      M'agrada

  5. Olave's avatar Olave

    ¡Qué música tan interesante, de un compositor del que desconozco su obra! Y él, como bien dices es un muy gran intérprete, que, a veces, me hace recordar a Fischer-Dieskau. ¡Estupendo!

    M'agrada

    • En este repertorio Hampson está en su salsa, cautiva y transmite, cosa que en otros repertorios no sucede, al menos a mi.
      El és un gran mahleriano y Eisler aquí, no en otras obras de más difícil digestión, se muestra como un post romántico muy tardío, pero la influencia es muy notable.
      Me alegra que te guste.

      M'agrada

  6. Fernando S.T.'s avatar Fernando S.T.

    Entre las muchas cosas que bajé ayer, están estas canciones que no conocía y a pesar que el inicio me asustó un poco, luego me quedé maravillado de tanta belleza.
    Sigo con mi tarea de recuperación

    M'agrada

Deixa una resposta a Olave Cancel·la la resposta