ROH 2016/2017: LES CONTES D’HOFFMANN (Grigòlo-Hampson-Lindsey-Fomina-Rice-Yoncheva; Schlesinger-Pidó)

Recuperar la mítica producció de Les Contes d’Hoffmann de la ROH, deguda a John Schelinger, amb un vestuari fastuós de la gran Maria Björson i una escenografia bigarrada per a la qual els anys han passat de manera definitiva, bé mereixia un repartiment que tot i no intentar superar a Domingo, Serra, Baltsa, Cotrubas i Ghiulevev, al menys mantingués el llistó alt per preservar-la com un dels referents quan es parla d’aquesta òpera, però la Royal Opera House de Londres no ha estat gens encertada en aquesta nova retransmissió cinematogràfica de la temporada 2016/2017, proposant un cast a totes totes insuficient i vulgar, impropi de la categoria de la immensa majoria de produccions operístiques que presenta en les seves temporades. Continua llegint

EL CONCERT DE L’ESTIU A MUNICH (Kaufmann-Netrebko-Hampson-Zhidkova-Abdrazakov)

Concert típic d’estiu, que sembla iniciar-se amb una certa coherència estilística amb un ampli bloc dedicat a Giuseppe Verdi, però que de mica en mica es va transformant en allò que tant agrada a certa part del públic, que erròniament es titlla de popular i que desemboca amb un tutti frutti on tot si val i on es perdona allò imperdonable.

En el concert hi havia de participar Dmitri Hvorostovski, però com ja sabeu ha cancel·lat per la seva greu malaltia tots els propers compromisos, i en el seu lloc es va comptar amb un caduc Thomas Hampson que va anar de la correcció justeta al ridícul vergonyant d’un Begin the beguine “per la història”. Continua llegint

LE ROI ARTHUS D’ERNEST CHAUSSON A LA ONP: Koch-Hampson-Alagna; Vick-Jordan (vídeo)

Le Roi Arthus l’òpera d’Ernest Chausson estrenada el 30 de novembre de 1903 al teatre La Monnaie de Brussel·les és una de les grans produccions de la temporada 2014/2015 de la Opera national de Paris.

Chausson va gestar la seva única aportació al món operístic entre els anys 1888 i 1894. No cal dir que la influència wagneriana comú a la gran majoria de compositors d’aquesta època és més que notòria, amb cèl·lules musicals molt més que inspirades en Tristan, Parsifal o passatges de la Tetralogia, en especial del tercer acte de Die Walküre o també del Siegfried (inici del tercer acte). Potser és l’esperit orquestral que ho embolcalla tot més que la pròpia escriptura musical, que s’inspira també amb la tradició francesa i en Berlioz en particular, sobretot en el primer acte i en l’escena entre Lancelot i  Genièvre en particular, un maridatge entre els duos de Tristan i el de Didon i Enée a Les Troyens.   Continua llegint

EL MET AL CINEMA: LES CONTES D’HOFFMANN

No fa gaire parlàvem de la rutina de certes o moltes representacions de la temporada operística a la Staatsoper de Viena, doncs bé la representació de Les contes d’Hoffmann que va tenir lloc al Metropolitan i que es va transmetre en la temporada cinematogràfica del teatre novaiorquès el dissabte 31 de gener, és també pura rutina, començant per la direcció musical de Yves Abel, d’una vulgaritat sorprenent i l’escènica de Bartlett Sher, d’una depriment foscor i una lletjor estètica que no ajuda gens a aixecar l’esperit d’un equip vocal també rutinari i molt més que discret.

Definitivament aquesta temporada del MET al cinema és la més fluixa de totes les vistes fins ara i suposo que només aixecarà el vol en les dues properes transmissions, la del dissabte vinent amb el doble programa de Iolanta i El Castell de Barbablava, i la del 14 de març amb La donna del lago rossiniana. Continua llegint

ARABELLA A SALZBURG (Fleming-Hampson-Müller-Behle;Klepper-Thielemann)

Salzburg va optar durant el “convuls regnat” del malaurat Gerard Mortier per intentar obviar del glamur dels grans noms a la recerca d’un aprofundiment de les propostes, tan escèniques com musicals. El repte va tenir resultats dispars, encerts i fracassos, i malgrat que serà difícil que el festival salzburguès, en les edicions pasqual i estiva, retornin a aquell esplendor “karajanià”, segurament perquè actualment no es disposen de cantants que ho facin possible, sembla que l’intent involucionista existeix en la ment del gran Christian Thielemann que es fa càrrec del festival de Pasqua, i de moment no tant a l’estiu, en un camí encara per decidir.

Thielemann ha substituït el monopoli de la Berliner Philarmoniker, suposo que mentre ell no en sigui director (el seu gran objectiu), que ha marxat a Baden Baden, un altre exemple del glamur luxós sense un projecte artístic, amb la fabulosa Staatskapelle de Dresden i les produccions compartides amb la Semperoper, per intentar imposar la seva concepció operística, que hom sap que no és precisament rupturista, potser en un intent més de ser el veritable successor de von Karajan en tots els aspectes possibles. Continua llegint

22 DE NOVEMBRE: BENJAMIN BRITTEN (1913-2013)

© Time Inc. For personal non-commercial use only TIME cover 02-16-1948 http://life.qoop.com/images/704290

© Time Inc. For personal non-commercial use only TIME cover 02-16-1948 http://life.qoop.com/images/704290

El 26 de gener de 1975 s’estrenava al Liceu i també a l’Estat Espanyol l’òpera de Benjamin Britten, Billy Budd, era un diumenge i jo em vaig “escapar de casa” per anar per primera vegada a la meva vida al Liceu i assistir a un espectacle operístic de veritat, ja que l’entranyable Marina que havia vist diverses vegades a Sant Andreu, com us podeu imaginar, tenia tota una altra significació i consideració. No sabia el que anava a veure, no sabia qui era Britten, no sabia res de res, jo volia anar a veure un vaixell sobre un escenari.

El impacte va ser brutal, primer en entrar al teatre i entreveure aquell sostre daurat des de les estretes portes del desgavellat passadís de quart pis, que tant contrastava amb el luxe decadent de la impressionant sala, i en segon lloc en veure o més ben dit,  malveure penjat des de els seients més laterals de les entades generals, un espectacle escènic molt superior al que es feia per aquells anys al Liceu, provinent de la Welsh National Opera, amb un jove i desconegut Thomas Allen cantant Billy i amb Nigel Douglas com a Vere i Forbes Robinson com a Claggart, dirigia Richard Ammstrong.

De la música d’aquell Billy Budd no recordo res, Continua llegint

SALZBURG 2013: WAR REQUIEM DE BRITTEN (Netrebko-Hampson-Bostridge;Pappano)

Antonio Pappano, Ian Bostridge, Anna Netrenbo, Thomas Hampson el 18 d'agost de 2013 al Festival de Salzburg. Foto: anna-netrebko.blogspot.com

Antonio Pappano, Ian Bostridge, Anna Netrenbo, Thomas Hampson el 18 d’agost de 2013 al Festival de Salzburg. Foto: anna-netrebko.blogspot.com

A Salzburg, el passat 18 d’agost va tenir lloc un concert amb el Cor i l’orquestra de l’Accademia Nazionale Santa Cecilia i el Salzburger Festspiele und Theater Kinderchor, sota la direcció d’Antonio Pappano, i amb el colpidor War Requiem de Britten com a absolut protagonista.

Si als PROMS la mateixa orquestra, cor i director van homenatjar a Vedi, a Salzurg, en aquest periple pels festivals estiuencs, ho han fet a Britten, el gran oblidat, comptant amb l’aportació estel·lar d’Anna Netrebko, en una part que ve estrena Galina Vishnevskaya, ja que la voluntat de Britten va ser reunir en aquest Requiem pacifista a un alemany, un rus i un anglès per a fer més ecumènica la celebració, els altres dos membres d el’estrena van ser Fischer-Dieskau i Peter Pears. Continua llegint

HANNS EISLER: Ernste Gesänge (Hampson-Thielemann)

Hanns Eisler (1898-1962)

Hanns Eisler (1898-1962)

Si ahir era Podles cantant Szimanowski, avui és Thomas Hampson cantant Ernste Gesänge, o el que és el mateix, Les cançons serioses del compositor austríac, Hanss Eisler, dirigit per Christian Thielemann en un concert celebrat dins el Festival de Lucerna, abans d’ahir dia 5 de setembre.

El compositor Hanns Eisler va néixer el 6 de juliol de 1898 a Leipzig, però al cap de tres anys el seus pares van marxar a Àustria i es van instal·lar a Viena. Va servir a l’exercit austro-hongarès durant la Gran Guerra i va ser durant els durs anys de la postguerra que va ser deixeble Arnold Schönberg i aviat es va postular en el revolucionari dodecafonisme.

Eisler, de pare jueu i mare luterana, va viure en un ambient de marcada orientació  comunista, que es va accentuar quan l’any 1935 es va traslladar a Berlín i va establir amistat amb Bertold Brecht, que l’obriria les portes al teatre i per a qui va escriure la música de les obres Die Massname (1930), Die Mutter (La Mare, sobre una novel·la de Màxim Gorki a l’any 1931) i Schweyk im Zweiten Weltkrieg (1944). Al mateix temps,  influenciat pel realisme socialista que es predicava a la URSS va fer un gir creatiu que no va agradar a Schönberg, emprant temes populars i jazzístics en les seves composicions i cançons de protesta que agafaran molta notorietat, sobretot la cançó de la solidaritat, esdevinguda un himne popular. Continua llegint

EL VÍDEO DEL DON CARLO A SALZBURG (Kaufmann-Harteros-Salminen-Semenchuk-Hampson;Pappano-Stein)

Jonas Kaufmann i Anja Harteros al Don de Carlo a salzburg 2013- Producció de Peter Stein Fotografia de Monika_Rittershaus

Jonas Kaufmann i Anja Harteros al Don de Carlo a salzburg 2013- Producció de Peter Stein Fotografia de Monika_Rittershaus

Com comprendreu no afegiré res més al que ja vaig dir ahir, podria matisar alguna cosa i fins i tot incidir en alguna altra, però crec que allò que era vàlid ahir ho continua sent avui, i sobretot si ens fonamentem en el mateix format videogràfic, ja que insisteixo que si aquest Don Carlo tan sols l’escoltem, l’escapçada seria del 50% i no precisament gràcies a la producció, però el treball dramàtic dels cantants que no estan bé vocalment, és notable.

Us deixo una opinió molt interessant, com totes les seves, que no comparteixo, però que crec que és bo llegir-la, no és gaire normal un grau de detall argumentat com el seu en una opinió que pretén anar molt més enllà del m’agrada o no m’agrada, llàstima que oblidi aspectes fonamentals per a mi. (en italià) Continua llegint

SALZBURG 2013: DON CARLO

Jonas Kaufmann (Don Carlo) Salzburg 2013 Fotografia: Monika_Rittershaus

Jonas Kaufmann (Don Carlo) Salzburg 2013 Fotografia: Monika Rittershaus

Ahir vaig anar al cinema a veure el Don Carlo de Giuseppe Verdi que han programat al Festival de Salzburg 2013 i hem sortit avui, quasi 5 hores amb dos entreactes inclosos i això que la retransmissió portava una diferència de dues hores respecte al teatre (a Salzburg la representació començava a 2/4 de 6 de la tarda). Per televisió la diferència encara era més gran ja que estava previst que comencés a 1/4 de 9 del vespre. No entenc com sent una retransmissió en diferit i per tant editable, hem hagut d’esperar als enutjosos canvis d’escenari i els dos entreactes han sigut tan llargs, potser amb 25 minuts el primer i 10 minuts el segon hagués estat suficient. Sigui com sigui la representació era llarga, ja que han utilitzat la versió original francesa, traduïda a l’italià però sense el ballet del tercer acte, per tant hem escoltat tot el cor inicial que s’acostuma a escorçar quan es canta l’acte de Fointenebleau, i també el duo de Carlo i Rodrigo sencer. Òbviament tota l’escena sencera del jardí, amb el cor inicial, el duo entre la Reina i Eboli amb el corresponent canvi de vestuari entre elles dues, cosa que fa absolutament entenedora la confusió posterior de Carlo i no cal dir que tota l’escena sencera després de la mort de Posa entre el Rei i Carlo, però sense el Va! Fuggi! d’Eboli que ja no sé si hi ha de ser o no, ja que hi ha tantes versions de Don Carlo, com els directors responsables de l’espectacle vulguin, en aquest cas Antonio Pappano i Peter Stein. El cas és que hem pogut gaudir d’una representació musicalment completíssima, això sí, sense el ballet “La Pelegrina”, que posats a fer ja no venia d’aquí, i si l’haguessin cantat en francès, millor que millor. Continua llegint

EL VÍDEO DEL 125è ANIVERSARI DEL CONCERTGEBOUW

concertgebouw1930_70011

L’onze d’abril de 1888 s’inaugurava una de les tres millors sales de concert del món, segons diuen els experts, juntament amb el Musikverein de Viena i el Boston Hall de la ciutat nord-americana, el Concertgebouw de Àmsterdam.

La sala holandesa va ser dissenyada per l’arquitecte Adolf Leonard van Gendt, inspirant-se en el Neue Gewandhaus de Leipzig, malauradament desapareguda en el ignominiós bombardeig que va destruir completament la ciutat  l’any 1943.

El Concertgebouw consta de dues sales, La Grote Zaal (Gran Sala) amb una capacitat per a 1974 persones, consta de 44 metres de llargada, 28 d’amplada i 17 d’alçada. ​​La Kleine Zaal (Sala Petita), amb una capacitat per a 437 persones, és ideal per la música de cambra i el lied. Està situada darrera de la Grote Zaal i té 20 metres de llarg, per 15 d’amplad

Llueix una de les millors acústiques del món (en dono fe), d’una calidesa extraordinària, gràcies segurament als materials amprats en la seva construcció i a la  reverberació del so, que amb la sala plena és de 2,2 segons. Aquesta magnífica acústica es va aconseguir després de múltiples retocs, ja que en la seva inauguració no va ser així. Continua llegint

SANT SILVESTRE A BADEN BADEN: VILLAZÓN, HAMPSON i PERETYATKO

Rolandio Villazón, Olga Peretytko i Thomas Hampson a Baden Baden el 31 de desembre de 2012

Rolandio Villazón, Olga Peretytko i Thomas Hampson a Baden Baden el 31 de desembre de 2012

Si ahir gaudíem del concert de l’últim dia de l’any a Berlín, avui sense moure’ns de dia anem a la selecte ciutat balneari de Baden Baden per assistir a la Gala de Sant Silvestre, a l’entorn de Verdi, que va tancar l’any 2012  i que va retransmetre el Canal Arte, en competició amb Mezzo i Medici que emetien altres concerts d’interès contrastat. En aquesta varietat i competició hi sortim guanyant els aficionats que sense tenir el do de l’ubiqüitat ens permet amb poques hores de diferència assistir als concerts de Berlín, Baden Baden, Dresden o Viena.

A Baden Baden van programar una Gala dedicada en la primera part a Giuseppe Verdi per raons òbvies i jo crec que si volien homenatjar al genial compositor, triar a Olga Peretyatko, Rolando Villazón i Thomas Hampson era d’entrada un error. No són ells precisament el que podríem qualificar de veus verdianes, ni tampoc les seves carreres, malgrat la quantitat de rols verdians que ha cantat el baríton nord-americà i en menor mesura també el tenor mexicà, ens podrien fer entendre. Continua llegint

LA WEB DE L’ASSOCIACIÓ DE LICEISTES DE 4t i 5è pis

Ja fa temps que s’ha inaugurat, però encara no us en havia parlat i ja toca.

L’Associació de Liceistes de 4t i 5è pis, de la qual ja sabeu que en formo part, ha confeccionat una pàgina web on hi podreu trobar reflectides les activitats que aquesta associació du a terme, així com un mica de la seva llarga història i apartats d’opinió dels seus membres, al voltant de les activitats del Gran Teatre del Liceu i de l’activitat cultural de Barcelona.

L’associació és de recent creació, malgrat que el Grup de Liceistes de 4t i 5è pis fa molts anys que existeix, però ara s’ha legalitzat com a tal i una de les primeres coses que ha dut a terme per donar-se a conèixer, més enllà de les parets del Gran Teatre, ha estat la creació d’aquesta magnífica pàgina web, que tot just ara comença a agafar forma i continguts. Continua llegint

LA TRAVIATA AMB LA GHEORGHIU AL MET

James Valenti (Alfredo) i Angela Gheorghiu (Violetta) a La Traviata del MET.   Foto: Marty Sohl/Metropolitan Opera

La Traviata de la Gheorghiu és un clàssic. Fa anys que la canta i de fet va ser l’òpera que la va llançar a l’estrellat d’ençà la producció de Richard Eyre al ROH amb Georg Solti rendit amb la diva romanesa, això era l’any 1994.

16 anys més tard i tots els escàndols, cancel·lacions, divorcis, capricis i el que més vulgueu, però ella continua cantant la Violeta demostrant a tots aquells que permanentment la voldrien retirada (des de el seu debut) que és quelcom més que una capritxosa diva de la vella escola. Dissabte al MET, en una producció sorgida de sota la màniga de la Direcció del Teatre novaiorquès, com a antídot a la crisi, per tal d’assegurar amb un títol popular com pocs, el sould-out a les taquilles, ella i només ella justificava aquesta Traviata.

La Gheorghiu està esplèndida i sobretot a partir del segon acte, pletòrica, intensa, dramàticament implicada en cada frase i amb ganes de demostrar que en aquest rol, encara hores d’ara ni ha poques que li puguin prendre-li el ceptre. Continua llegint

WAGNER A LA GALA DEL 125è aniversari del MET (15.03.09)

El vell MET

El vell MET

El passat dissabte, 15 de març de 2009, el Metropolitan Opera House de New York va fer una Gala d’aquelles que tant els hi agrada fer al principal teatre d’Amèrica, per commemorar els 125 anys de la inauguració del teatre, aprofitant també l’ocasió per tornar a homenatjar a Plácido Domingo pel seu 40è aniversari del debut i la impressionant carrera que ha fet al MET.

En el programa de ma s’ha fet un apartat fotogràfic dedicat al tenor madrileny amb aquest text: Continua llegint

THAÏS, la protagonista del mes de desembre

454px-tn-massenet-thaiscellopiano

De manera curiosa, una òpera fins ara força infreqüent en els teatres d’òpera d’arreu, ha coincidit en les mateixes dates, en dos teatres importants, el MET de New York i el Regio de Torino.

Es tracta de la Thaïs de Jules Massenet, òpera de melodies ensucrades que varem poder escoltar en una celebrada versió de concert fa dues temporades al Liceu i que ara han programat aquest dos teatres, amb la Fleming, com nosaltres i actualment la soprano que pràcticament la té monopolitzada, en el teatre novaiorquès i la italiana Barbara Frittoli en el teatre de la capital del Piemont, sota la direcció del seu titular, l’excel•lent Andrea Noseda i acompanyada per l’Athanaël del rus Lado Atanelli, mentre que al MET és en Thomas Hampson (com la gravació de la DECCA).

Us proposo escoltar la mateixa escena pels dos repartiments Continua llegint

La Berliner Philharmoniker s’ho passa bé amb Bernstein

El últim concert de l’any de la Berliner Philharmoniker acostuma a ser distés. Una festa per acabar l’any, diguem que és la versió dels berlinesos del que fa la seva gran rival europea, la Wiener Philharmoniker l’endemà en el concert de Cap d’Any. Els berlinesos no tenen un tema monogràfic, com son les obsessives fins a la sacietat, obres de la família Strauss. Ells més eclèctics, acostumen a fer concerts festius, amb solistes i fragments de grans obres, bastant populars. No arriba a ser la disbauxa colorista del últim concert dels PROMS londinencs, però en qualsevol cas, hi ha prou registres al mercat, que confirmen que la nit de Sant Silvestre a Berlín, s’acomiada l’any amb alegria.

L’any 2002, Sir Simon Rattle va fer allò que hom qualificaria com una heretgia. A la gran sala de l’orquestra més famosa del món, va programar un musical, va fer ballar una Conga a l’orquestra més elitista i tibada i no content amb aquest happening, va fer embogir al engalanat públic berlinès, que atònit, divertit i finalment desinhibit, es va sumar al que veia sobre l’escenari, ballant tots plegats una Conga col·lectiva, que cada vegada que ho veig, m’emociona.

L’obra escollida va ser Wonderful Town de Leonard Bernstein Continua llegint

Una mica del millor Porter: So in Love

Cole Porter

Cole Porter ( 1891 - 1964 )

Fa molta calor, costa anar a dormir però estic veritablement cansat. Els últims dies abans de vacances acostumen a ser de vertigen i aquest any no podia ser d’altre manera.

Estic saturat de Wagner, bé això mai, però necessito quelcom imprescindible que m’allunyi per uns dies de la intensitat operística.

El musical és ideal i sempre que vaig al musical vaig a parar als mateixos, Porter, Gershwin, Berlin, Herman.

No sé el motiu, però avui m’ha vingut al cap, tot regirant per un programa informàtic que no acaba d’anar com jo voldria Continua llegint

Un cant d’esperança per un dia de reflexió: Stille Tränen

Avui us deixo un cant d’esperança en un dia per reflexionar: Continua llegint

Tannhäuser, dritter Akt, szene II

*

Avui, abans de la Lucrezia Borgia d’aquesta nit i el concert Handel de demà al Liceu, us proposo escoltar una escena de fascinant bellesa. Continua llegint