Fa més de 20 anys quan a Barcelona celebràvem els JJ.OO a Sevilla feien la seva festa amb l’Expo, un dels espectacles estel·lars d’aquells anys de dispendi (va costar més de 400 milions de l’època), va ser Azabache, un musical, com deia el seu creador, Gerardo Vera, que reunia a dalt de l’escenari a Nati Mistral, Rocío Jurado, Imperio Argentina, Juanita Reina i María Vidal, que acompanyades per més d’un centenar de músics i ballarins, feia un repàs a la majoria de joies de la Copla espanyola, i per acabar de fer-ho gegantí, s’utilitzaven 540 vestits, 180 mantons, 156 perruques, 36 peinetes, 220 parells de sabates, que gràcies a 60 tècnics feia possible que aquell despropòsit esdevingués un espectacle tan costós com pretensiós, bàsicament perquè es sofisticava fins a extrems poc naturals, un gènere eminentment popular, arrelat en la consciència espanyola, que necessita més emotivitat i passió que recursos. Per la TV va esdevenir quelcom poc digerible ( part 1 i part 2 ).
Al cap del anys s’ha organitzat una gira per tot l’Estat Espanyol per commemorar aquell espectacle, reunint quatre joves figures de la cançó espanyola, Pasión Vega, Diana Navarro, Pastora Soler i Manuel Lombo, acompanyats per la Orquesta Sinfónica del Aljarafe, sota la direcció de José Miguel Évora i amb la participació del guitarrista Miquele. Va començar el 19 de gener a Jérez de la Frontera i va acabar ahir a L’Auditori de Barcelona, on ja havia vingut el 2 de març.
Mai hagués anat a aquest concert a no ser que em vaig trobar amb una invitació “imprevista” que no vaig voler rebutjar i de la que després de tot el viscut ahir, m’hagués sabut greu no haver vist, ja que ni que fos per una vegada, volia viure, veure i escoltar un espectacle de Copla, un gènere que sense agradar-me especialment, pot arribar a emocionar-me en alguna cançó en concret, quan l’escolto per una de les mítiques intèrprets, és a dir, si es canta amb el sentiment i la veu que s’ha de cantar.
Mai m’hagués pogut ni tan sols imaginar que la meva estrena coplera suposaria seure en una butaca durant 3 hores seguides, superant amb escreix el primer acte de Götterdämmerung o el tercer de Die Meistersinger von Nürnberg, que son conjuntament amb Das Rheingold, Salome i Elektra, els espectacles musicals que més estona et tenen hipotecat al seient, sense possibilitat d’alleugerir la pròstata.
ANTECEDENTS
De ben petit recordo la radio (anys seixanta) i coples i més coples. També recordo que la meva mare m’havia dit que amb el meu pare havien anat al Teatre Poliorama a veure a Carmen Morell i Pepe Blanco, i crec recordar que havien vist a Lola Flores i Antonio González , no sé si al mateix teatre o a un altre. Ella em deia que el flamenc no, però la copla si que li agradava.El meu pare en canvi era més de flamenc.
Ahir els vaig recordar, com lògicament escoltant Suspiros de España, Ojos Verdes, Tatuaje, Cinco Farolas, La Violetera, Carmen de España, Capote de grana y oro, Y sin embargo te quiero o María de la O, entre les 22 que es van interpretar a L’Auditori, també vaig recordar la infantesa, sobretot amb el so de la omnipresent ràdio a la casa antiga, o els programes de cap de setmana d’una televisió en blanc i negre, on sempre sortien les folklòriques a cantar el mateix, moment que aprofitava per aixecar-me a fer qualsevol cosa. Les trobava una totxana.
Ahir vaig fer i sense que serveixi de precedent, un exercici nostàlgic, una regressió.
Suspiros de España, Pasión Vega a Azabache, Auditori de Barcelona 14 de setembre de 2013
L’ESPECTACLE
L’Azabache commemoratiu no té el dispendi econòmic del original, no hi ha cos de ball i l’orquestra és molt reduïda, tot i així més de trenta músics a l’escenari acompanyen als cantants, amb uns arranjament inadequats, per grandiloqüents i poc propicis (crec que va ser el de Ruedas de Molino, que emulava l’orquestració del Superman de John Williams, de manera quasi risible i per tant ridícula).Que ara hi hagin menys músics sembla que ho vulguin solucionar a força de decibels, i aquest fet esdevé a nivell artístic i tècnic l’únic defecte d’un espectacle brillant, seriós i fins i tot diria que elegant.
L’excessiva amplificació, massa sovint molesta, va ser des de qualsevol punt de vista un error que va desvirtuar l’excel·lència del cant i la veu dels quatre solistes. Potser en altres auditoris de la gira, aquest excés era necessari, però a L’Auditori de Barcelona resultava, al menys per a mi, insuportable.
Dit això cal dir que el números es van succeint en quatre blocs ben diferenciats, alternant-se els quatre cantants i per tant donant varietat d’estils, que jo agraïa especialment. Cada cançó un vestit diferent i un disseny de llums sobri però elegant, res a veure amb els canvis de decorats i les coreografies del Azabache del 92, però no es trobaven a faltar i tot tenia un caire més modern i no tan vintage, com es diu ara a allò que fins ara dèiem retro.
Dels quatre cantants, tots amb veus sanes i punyents (el micro fa meravelles, ja que en un moment donat a Lombo li va fallar la connexió i aquell doll de veu va quedar en un no res), em quedo sense dubtar-ho amb Pasión Vega, és l’única que innova, que re-interpreta el que hem escoltat per altres millor cantat. No és que Pastora Soler, la més genuïna dels quatre ho fes malament, en absolut, canta magníficament amb una veu i un estil irreprotxable, dominant l’escena però ja ho hem escoltat igual, no hi ha sorpresa.
El cas de Diana Navarro és per treure’s el barret. Té una veu educadíssima amb ascensions a tessitura de soprano, no gaire grata degut a un timbre un tant feridor, que amb l’amplificació esdevé un timbre eixordidor, però el seu domini tècnic és aclaparador i i espectacular. Té un control de la respiració i el fiato, que li permeten fer llarguíssimes frases plenes de variacions, escales i el ·”gipios” propis de l’estil aflamencat, que si bé no és el seu fort ja que li manca la gir racial que si té Pastora Soler, fan aixecar al públic de les cadires, amb l’espectacular força d’aquest domini tècnic del que potser n’abusa una mica. En qualsevol cas, sorprenent i admirable, quasi mig minut sense respirar i jugant a plaer amb la veu no s’escolta sovint, ni al Liceu.
Manuel Lombo,que el públic (femení) se’l menjava viu, però d’aquest fet en parlaré al final, té un cant i un estil clàssic, però potser li manca la personalitat de les seves companyes. Sap, perquè és llest, guanyar-se al públic, ja que el porta per on vol, amb una posada en escena tan clàssica com efectiva. Es fa l’escenari de banda a banda, amb plantons, girs, i desplantes toreros, que sense arribar a l’amanerament de Raphael, me’l va recordar en algun moment, no pas cantant.
Pasión Vega si que és un cas a part. Va començar fatal amb uns Suspiros de España des-coordinats amb una orquestra despistadíssima, ni tan sols lligava l’afinació d’uns amb els altres. Tot el que va venir després va ser molt diferent. És la que canta millor, la que interpreta més de veritat, sense trucs ni teatralitats arcaiques, la que innova i va a la recerca d’una renovació sense trencar res, però sent ella. De tots quatre és la que té un estil més propi, i sense tenir la millor veu, és la que l’utilitza millor en funció del que diu i canta. Ojos verdes, Y sin embargo te quiero, més que Tatuaje o els Suspiros de España inicials, van ser extraordinàries.
El concert, llarguíssim com he dit, es va estructurar en dos blocs orquestrals, amb una segona part d’acompanyament magnífic del guitarrista Miquele, on es va agreir la concentració entre solista vocal i instrumental després de tant excés orquestral, per acabar en una pretesa tanda de propines, acompanyats al piano pel mestre Évora, amb uns certs aires jazzístics, que van permetre al quartet fer per primera i única vegada duets (Cárcel de Oro i El día que nací yo), per acabar amb un apoteòsic Suspiros de España cantant per tots quatre.
Jo vaig acabar fins el capdamunt, amb ganes de sortir cames ajudeu-me a escoltar “Erbarme dich” mentre escrivia l’apunt, però en realitat ho estic fent en el més absolut dels silencis. Quina immersió! i quin excés!, una mica està bé, però tant, encara que estigui tan ben cantat i escenificat amb categoria i classe, se’m va fer etern. A l’espectacle li sobre ben bé mitja hora.
La catarsi col·lectiva mereix la darrera part de l’apunt, per a mi la més sucosa, sorprenent i interessant.
Azabache, Auditori de Barcelona 14 de setembre de 2013
EL FET SOCIOLÒGIC
Les entrades a Barcelona estaven exhaurides com en tots els concerts d’aquesta gira. Amb L’Auditori ple de gom a gom (les llotges de tercer pis laterals no estaven a la venda), d’un públic popular, castellanoparlant i perfectament identificable en els barris perifèrics i en les ciutats del cinturó de Barcelona, és el públic que assisteix amb devoció als festivals que organitza Justo Molinero o a la Feria d’abril de Barcelona. No debades aquest concert també l’organitzava Radio Teletaxi i Radio RM del popular comunicador.
En aquests espectacles la comunicació entre públic i escenari és constant, i si la cosa rutlla, que va rutllar i de manera espectacular, s’interrompen les estrofes amb aplaudiments, i després de cada desplante, el públic embogeix. Les Guapa, Guapo i altres declaracions d’amor i passió desbordada que es van endur els solistes, eren en si mateixes un espectacle, si no fos que a força d’escoltar la mateixa espectadora (entre moltes, majoritàriament les dones) cridar guapa i guapo en moments poc propicis, ja que es volia ser la primera, la cosa va deixar de ser graciosa i espontània. Vaig estar a punt de cridar ¿POR QUÉ NO TE CALLAS?, però vaig fer bé de pensar-ho
No cal dir que cada vegada que s’interpretava una cançó de temàtica taurina vaig patir, tement el que al final va ocórrer, ja que mentre Manuel Lombo aixecava el libido simulant pases toreros, tot cantant Capote de grana y oro, un espectador, aquest home, va cridar TOROS SI, és clar que va quedar mig tapat per els oooooooles de part de l’altre públic, que emportat per l’eufòria hispànica del moment va inundar L’Auditori com feia anys que no s’escoltava a la Monumental. Vaig pensar amb Pilar Rahola i en la via catalana de feia tres dies.
És clar que potser molts dels espectadors van participar a la via, o potser molts no, però alguns si, i en canvi allò cada vegada ens abocava a un esclat poc desitjable, al menys per a mi, m’inquietava, m’ho temia.
Cada cançó esdevenia una catarsi musical i interpretativa extraordinària, cert, ho feien molt bé i el públic s’ho passava de conya o més ben dit s’emocionava intensament (un senyor davant meu va plorar tota la darrera part, suposo que tip de contenir emocions), però cada cançó ens portava irremeiablement cap a l’esclat final. Ja en l’última propina quan nosaltres ja sortíem, pensant que s’havia acabat, va tornar a sonar l’orquestra i els “Suspiros de España”, el morbo, i només el morbo em van fer tornar a entrar i quedar-me a un lateral. Allò era una autèntica festassa, i vinga “Ay de mi, pena mortal por qué me alejo España de ti por qué me arrancan de mi rosal.” cantat per les quatre poderoses veus que s’alternaven les estrofes, tot acabant de manera apoteòsica amb el “En mi corazón te llevo metía y el eco de mi canción llevará España en un suspiro”, entre la bogeria del públic, i en aquell precís moment, no en podia haver un altre de més propici, Manuel Lombo acomiadant-se i endut pel bany de multituds, i l’allau de guapo que li havien dedicat tota la nit, ho va deixar anar, si, el que em temia: VIVA ESPAÑA, i la resposta va ser un tronador i unànime VIVA, colpidor. Ja em vaig tenir prou, un cames ajudeu-me em va portar escales a vall al carrer, si, si estava a Barcelona, a la Catalunya pre independent. Jo crec que d’ençà d ela Mili, no havia assistir a un Viva España en viu.
Algú de fora de Catalunya potser s’escandalitzarà i algú o molts de Catalunya, també, no és la meva intenció, juro que estic explicant les coses tal i com van succeir, no afegeixo res i potser em deixo algunes coses, però tot va succeir així. Potser algú creurà que no és res extraordinari, per a mi, van ser uns Poltergeist totals.
L’altra Catalunya no es precisament silenciosa, amb tres hores de xup xup, esclata i potser no omplirà quatre-cents quilòmetres, però hi és, s’ha de tenir en compte i no és pot obviar. També són Catalunya i l’estimen, proves en tenim a dojo, però els sentiments són primaris i quan esclaten enfervorits són també sincers.
Necessitem que qui lideri tot el procés polític, ho faci molt i molt bé, a alguns l’experiència viscuda ahir a l’Auditori, experiència necessària, els hagués provocat com a mínim un col·lapsa cardíac.
Bon diumenge a tothom.
Pasión Vega i Manuel Lombo a Azabache el 14 de setembre de 2013 q L’Auditori de Barcelona
Cançons interpretades
Suspiros de España Pasión Vega
Una cantaora Pastora Soler
Carmen de España, Diana Navarro.
Señorío, Manuel Lombo
Ojos Verdes, Pasión Vega
Con ruedas de molino, Manuel Lombo
Tatuaje, Pasión Vega
Tientos del cariño, Diana Navarro
La Lirio, Manuel Lombo
Cinco farolas, Pastora Soler
La Violetera Diana Navarro
Y sin embargo te quiero, Pasión Vega
Antonio Vargas Heredia, Manuel Lombo
La Loba Diana Navarro
Qué no daría yo, Pastora Soler
Capote de grana y oro, Manuel Lombo
María de la O Diana Navarro
Francisco Alegre, Pasión Vega
El Clavel, Pastora Soler
Mañana Sale, Pastora Soler i Manuel Lombo.
Cárcel de Oro Pastora Soler i Manuel Lombo
El día que nací yo, Pasión Vega i Diana Navarro
Suspiros de España, (els quatre)
IN FERNEM LAND 
🙂 😆 😀 🙂 😆 😀 🙂 😆 😀 🙂 😆 😀 Ai, Joaquim… quin fart de riure… Perquè et passen unes coses que… Si és que et fiques tu solet a la gola del llop… Que no has aprés encara que si no vols pols no pots anar a l´era?!?!?
M'agradaM'agrada
No em passen, les vaig a buscar, una mica de inquietud cal per sortir de la monotonia i com que tot enriqueix, la sessió parsifaliana de copla que vaig viure ahir segur que em fa millor.
Ara bé, hi ha coses que no les esperava, segurament per desconeixement, i és clar, són coses alienes a la pròpia música i gènere, encara que puguin anar més o menys associades. A mi m’interessa tot, fins i tot empolsegar-me a l’era si cal, ja que aleshores podré parlar amb més coneixement de causa, tant si ho haig de fer a favor o en contra, o senzillament romandre impassible davant una cosa que no m’ha fet ni fred ni calor.
L’experiència va ser molt més positiva que negativa i malgrat les mostres enfervorides d’un nacionalisme no compartit, m’agradi o no, forma part d’una cultura comuna, propera i d’una genètica que no puc ni vull netejar de la meva sang. Portar el cognom de Hernàndez no és un accident en tot això, i deu tenir molt a veure en aquest garbuix mental, del que me’n sento cada vegada més satisfet.
Musicalment i vocalment, dubto que avui hi hagi algú que pugui cantar aquest gènere millor que els que ho van fer ahir a L’Auditori, per tant només per això ja m’he de sentir satisfet i agraït a qui va fer possible l’experiència.
Ara els oooooooooooolés, els TOROS SI, i els visques van ser absolutament sobrers i incòmodes, al menys per a mi, era obvi que per el públic que omplia l’Auditori no, i és precisament aquesta realitat la que sent incòmode, s’ha de tenir en compte. Catalunya sense ella no és tan rica, ni tan plena.
M'agradaM'agrada
M’agraden molt algunes coses del genero, però tres hores… Subscric el que diu en Xavier, t’apuntes a cada cosa…
Tot te el seu equivalent; entre els independentistes també trobaràs patrioteros, probablement tants como a l’altre banda, encara que les formes siguin diferents però no menys viscerals. Però a mi, els que em preocupen i m’interessen son els que parlen (o haurien de fer-ho) a una i altra banda, no els que criden. Sento arguments fastigosos a les dues parts, però on cal filar molt prim es per esbrinar el gra de la palla de les fal•làcies i les mentides i els enganys que ens volen fer empassar els que “enraonen”. O ho sembla, que aquest es el problema.
M'agradaM'agrada
M’he apuntat a coses molt pitjors, t’ho asseguro, i amb senyors vestits de pingüins i senyores mudades a l’hemicicle del mateix Auditori, i també amb públics més grollers al Liceu (Ballo in Maschera o Don Carlos, entre molts altres exemples).
Pel que fa al tema polític és obvi que el camí està ben definit, cal, això sí, molt més temps del que molts voldrien o pitjor encara, pensen, el procés serà llarg, però la il·lusió d’aquest somni ja no és fruit d’un casual oportunisme, ara és quelcom possible, quelcom que fa uns anys era quimèric i per tant vist com una utopia, i el més curiós és que això ho han fet possible els altres, s’han passat de rosca i ara ja no hi veig pas enrere, m’agradaria veure-ho, espero veure-ho, desitjo veure-ho.
Els actors actuals no són vàlids, però això ja no té importància, vindran sortosament actors nous per seure i parlar, per fer-ho bé. No desitjo res millor, t’ho asseguro, perquè el procés serà pacífic, aquest cop, SÍ.
M'agradaM'agrada
Aquest tipus de música, que jo escoltava de petit per radio (encara no hi havia tele, encara que sembli increïble), em recorda temps de foscor, de privacions i de “floridos pensiles”. Mai m’ha agradat aquest tipus de música, i no per venir d’on ve, simplement no m’agrada (hi ha gustos per a tot). Celebro que fossis capaç de convertir les tres hores de concert en un exercici de psicoanàlisi social, les conclusions del qual em semblen molt encertades i comparteixo plenament. I també sé que, si algun dia et sobren entrades per a un espectacle similar, no me les oferiràs ja que ets un bon amic 😉
M'agradaM'agrada
És lògic que et recordi temps foscos, però això no li treu cap valor a la música, i als mateixos texts, de les cançons, veritables òperes de tres o quatre minuts de durada.
A la música popular, sigui americana, francesa, italiana o de qualsevol nacionalitat, li passa el mateix, però el valor musical persisteix i jo crec, que sense que hagi de ser obligatori, ni molt menys, a vegades cal treure panys a portes, panys mentals sobretot, ja que la música és la música, i les melodies sempre son melodies, i la passió sempre és passió, i quan la suma de tot plegat està en mans d’artistes de vàlua, és impossible romandre impassible. En a mi m’ha passat tantes vegades i amb tants gèneres diferents, que cada vegada em costa més dir música no m’agrada, ja que depenen de qui la transmet i com la transmet, l’efecte pot ser radicalment diferent.
El fet sociològic del comportament i reaccions del públic és una altra cosa. Segurament si fóssim estrangers (més estrangers vull dir 🙂 )i assistissin a aquest concert, feríem un apunt extraordinari. De fet la last night dels Proms porta molt més nacionalisme que el viscut ahir a L’Auditori, i si tenim en compte que els anglesos històricament no ens han afavorit gaire, el seu nacionalisme ens hauria de molestar. Es qüestió de distància i pragmatisme.
Ho tindré present i no t’oferiré entrades si alguna vegada en tinc l’oportunitat, tot i que estic segur que haguessis tret unes fotos per sucar-hi pa, i amb això vull dir que atot arreu sempre hi ha un motiu per gaudir.
😉
M'agradaM'agrada
A mí que me gusta la copla -en realidad qué es lo que no me gusta y que se relacione con la musica? Nada- ayer sufrí un verdadero martirio con tan exagerada amplificación. Soy de los que aún pudimos escuchar a las grandes -“los” fueron menos- SIN micrófono: Conchita Piquer, Juanita Reina, Nati Mistral, Marujita diaz, Paquita Rico, Carmen Morell, Lola Flores, Pepe Blanco, Juanito Valderrama, Dolores Abríl, Dolores Vargas, El Príncipe Gitano, Miguel de Molina, etc…y recuerdo como todas las voces tenían algo que las diferenciaba, ya fuera el estilo, el volumen -Marujita Díaz se llevaba la palma-, el color o el grosor de la voz,…El micrófono iguala las voces en volumen, destruye el color y el grosor y las hace insoportablemente agudas, sin armónicos y estridentes. A pesar de ello las tres solistas femeninas son grandes cantantes -el señor, tan torero él no, ni mucho menos- y todas tienen un estilo propio -eso no lo destruye la amplificación-.
La mejor cantante es sin duda Pasión Vega, el equivalente racial español de la sofisticada Ute Lemper alemana. Siempre lleva la canción a su terreno, ralentiza y acelera a su gusto y crea unos silencios magistrales. Qué pena no poder escuchar su verdadera voz al natural, sin micro!
Paloma Soler es la mejor voz, la más potente y la única que me retrotrae a las grandes que yo pude disfrutar hace unos 60 años, antes de que el micro inundara los escenarios.
Y Diana Navarro creo que es la más entrenada técnicamente y posiblemente la que más ha estudiado, pues con una voz tan poco interesante consigue efectos sorprendentes.
El Sr. Lombo no tiene para mí ningún interés. No le llega a la suela de los zapatos de ninguno de los de antes y las canciones que canta fueron compuestas para mujer no para hombre. Un caso de cantor que utilizaba el repertorio femenino de la copla fue Miguel de Molina -que yo pude ver en una escapada que hizo “a escondidas” a Barcelona- pero vaya diferencia!
El “Viva España!” emitido por Lombo a mí me sonó a provocación, dados los días y circunstancias en que estamos y totalmente fuera de lugar; las coplas en sí ya eran un homenaje a España y a los toros, no hacía falta añadir más tinta al tintero.
Los vítores del público reiterativos y a menudo insoportables; tanto “guapa” y “guapo” -menos- llegó a fastidiarme. Los pocos “olés” me parecieron mucho más apropiados.
Un espectáculo muy digno e interesante, muy bien arropado y presentado y destrozado por una insoportable amplificación que impedía disfrutar de tres voces muy buenas.
M'agradaM'agrada
El Lombo no és tan mediocre com dius, vaja!, així ho crec jo,però li vas agafar mania des de un bon principi, i amb l’enfervorit final va col·locar la cirereta. Aquest ho té difícil en el món colbranià. 😉
M'agradaM'agrada
No es que sea malo, es que no es bueno y no está a la altura de sus compañeras.
Es la segunda vez que intento introducir este comentario
M'agradaM'agrada
si no es bueno, es malo 🙂 i jo no ho crec. No està a l’alçada de les tres companyes, però és que estar-ho és certament difícil, ara el volum és artificial, tot gràcies a l’amplificació, potser ens portaríem una sorpresa amb les seves companyes… 😦
M'agradaM'agrada
Entre bueno y malo hay regular, como entre blanco y negro hay gris y eso es lo que es este señor un cantante regular tirando a gris.
M'agradaM'agrada
No arribarem a un acord 😥
M'agradaM'agrada
Caram, entre ahir i avui quin xoc musical a IFL. I entre el dimecres passat i ahir quin xoc sociòlogic has tingut Joquim. De tots dos, i alhora, comentaré si et sembla bé.
Què fa que dues persones que visquin a una mateixa ciutat poguin assistir amb la mateixa joia (joia de fons, que no formal) a una Glagolítica o a un recital de Coples? Què fa que dues persones, que poden viure al mateix carrer participin amb la mateixa joia (de fons, no formal) a dos actes reivindicatius/patriòtics tan diferents i alhora enfrontats com la cadena del dimecres passat o el concert de l’Auditori d’Azabache? Aquestes dues persones, si no anem a experiències vitals extremes, poden tenir una familia ben normal, un treball en el que de manera eficaç i competent es guanyen la vida, i un àmbit d’amistats i interessos socials que poden ser fins i tot compartir.
Qui no entengui que la gent/públic d’ahir a l’Auditori no forma part tambè de la Catalunya real demostra un desconeixement sociològic del pais on viu molt preocupant. I és molt preocupant perquè pot causar accions disparatades i que poden fer molt més mal que bé. I precisament poden fer molt més mal a la causa per la que es lluita. Siguem doncs més llestos que mai. I ser llest vol dir llegir de dalt a baig el post d’avui d’IFL, perquè a travès de les coples es poden entendre tantes coses com escoltant sardanes.
M'agradaM'agrada
Mira t’ho diré formulant una altra pregunta. Què ho fa que la mateixa persona pugui assistir a tot?
La tolerància, la voluntat d’aprendre, de saber, de diàleg, de comprensió, i també la voluntat de no tancar-se en una única veritat. Hi ha moltes veritats, i totes són necessàries i cap sobrera. Catalunya també és això, també té aquesta cultura com assumida i per tant ha de ser respectada. No crec que ningú en un futur la obvií, ni la discrimini, altre cosa és la qüestió política, molt més freda, interessada i manipulada. Per resoldre-ho caldran homes i dones intel·ligents, nous, educats i amb una gran generositat i capacitat de diàleg, per fer-ho el menys traumàtic possible, però per fer-ho, no crec que hi hagi pas enrere.
La Catalunya real no és silenciosa como diu la Sánchez Camacho, i quan parla no és que ella o el partit que ella representa, en surti gaire ben representada, per tant millor no confondre.
Aquí m’estimo més parlar de cultura, que ja sabeu que els temes polítics m’agrada més tractar-los en altres indrets. 🙂
Les accions no crec que siguin desenraonades. Una cadena com la del dia 11 és prou eloqüent, a mi l’únic que no m’agrada és que qui ha de prendre el testimoni d’aquesta força, no estigui a l’alçada, i ce moment no ho estan, ja que tot és analitzat en funció dels interessos dels partits polítics, i aquests ja s’ha demostrat que amb unes eleccions passen de tenir majories absolutes a quedar com a forces residuals. Els partits són caducs, els polítics actuals també, però la força d’una voluntat és més jove i forta que mai, per tant oposar-s’hi em sembla que és el camí erroni.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord, de dalt a baix, amb el teu escrit. Tan sols puntualitzar, per evitar males interpretacions, que les accions a que em refereixo són les que provenen de la faràndula mediàtica més banal de casa nostra reconvertits en gurús i fars espirituals dels nostres somnis i d’alguns polítics que en prou feines han trepitjat edificis diferents als del seu partit o institució on gratament treballen des de que van néixer. Evidentment la cadena del dimecres no té gens de disparatada i n’estic ben orgullós. Ja voldriem que totes les accions fossin aixi.
M'agradaM'agrada
No vull fer-ho més llarg Josep, sobretot peruè els fans de la Pasión Vega que s’han enllaçat amb aquest apunt, potser acabaran tips de la nostra xerrameca, però jo vaig penjar l’estelada i no vaic anar a la via. Ara seria llarg i em fa mandra argumentar-ho, però que ningú es pensi que allà hi eren tots i que els que ens van quedar a casa són radicalment oposats a la independència de Catalunya.
Els ojos verdes de la Pasión Vega trigaré a oblidar-los 🙂
M'agradaM'agrada
No vull ser molt explícit per no ferir el sentiments d’algues persones però haig de confesar que el “cante jondo” el detesto, no obstant la “copla” sí que m’agrada sobetot si és amb les veus de Conxa Piquer, Marifé de Triana o de Lola Flores.
M’agrada ( a estones ) com a variant d’altres músiques del meu agrat personal.
Cada terra fa sa guerra o sigui que cada regió española té el seu estil fol·lòric o regional, no faltaría més
Durant molts anys el flamenc o cant andalús se l’ha volgut enlairar com un exemple típic español. (cosa que discrepo absolutament).
Aquest és el motiu pel qual vaig deixar de perdre interés per aquest estil regional imposat per motius polítics.
Reconec que algunes cançons o coples cal tenir una veu adequada i gràcia per a interpretar-les, cosa que hi ha moltes cançons comparables a algunes de la lírica en quant a la potència de veu.
Una altra qüestió és el motiu de la seva acceptació. Sempre he dit que el tema andalús (gens despreciable) s’ha utilitzat a Catalunya per augmentar els vots electorals en el seu moment tenint en compte que són uma gran majoria de electors andalusos, extremenys i murcians.
Reitero un cop més que no tinc res en contra de ningú d’ells. El que succeix és que aquest tipus de música és espectacular, per això ha estat més accesible a la ciutadania obrera.
Hi ha una dita popular entre els mateixos andalusos que diu: El tango y el flamenco son lamentos de cabrón, perquè la majoria de canços andaluses expresen drames i adulteris entre enamorats i fins i tot familiars.
De jove vaig alternar bastant amb la vida bohèmia on el flamenc era el referent popular de l’època i creieu-me, malgrat compartir moltes estones amb alguns dels cantants vaig acabar per avorrir-los.
Dit això no em sorprèn que vulguin reivindicar-ho. El més preocupant és que per això hagin de malgastar un pressupost de vegades exagerats.
No vull fer comparacios, però no puc evitar qualificar el públic assistent a aquests espectacles amb els de l’òpera.
Són dos móns diferents
M'agradaM'agrada
Has vist mai un espectacle de Miguel Poveda? O de Carmen Linares? O de Ginesa Ortega?
Això de que tango i flamenco són “lamentos de c…”, podríem dir el mateix de la majoria dels arguments de les nostres estimades òperes.
Fa pocs anys que m’he introduït en el món del flamenc. Estva carregat de prejudicis. Havia sentit a parlar d’en Poveda i vaig tenir la curiositat d’anar a escoltar-lo al Palau fa uns anys. Vaig quedar clavat a la cadira durant les dues hores del concert. Després l’he seguit sempre que ha actuat a Barcelona. El seu darrer espectacle al Liceu va aixecar tot el públic, fou una catarsi… Aquest badaloní em va portar a veure els grans monstres: Linares, El Cigala, Mayte Martin, Morente i els guitarristes Vicente Amigo o Chicuelo. Et puc assegurar que el gaudi que em produeixen els seus concerts és similar al que sento quan escolto la música de Beethoven, Verdi, Puccini o Richard Strauss. Per mi ha estat el descobriment d’una música que arrenca del cor i t’arriba a l’ànima. I no tot és tristesa: hi ha buleries i alegries que fan saltar de la cadira.
És cert, que una part del públic que assisteix a aquests espectacles és tl i com el descriu en Joaquim. Però m’he trobat de tot i us puc assegurar que és tan o més agraït que el nostre públic operístic i que hi ha gent molt seriosa i musicòlegs.
Ah! i recordo un Amor brujo a l’Auditori amb ginesa Ortega i un altre a Manresa amb Estrella Morente i l’orquestra de Cadaqués inoblidables!
M'agradaM'agrada
Aquets “Amor brujo” que cites són absolutament extraordinaris i és que Falla els volia aixi. D’altra banda poder captar l’essència veritable (no la turística/mediàtica) del flamenc en una llarga estada a Còrdova va ser per a mi una experiència inobidable.
M'agradaM'agrada
No conec gaire el món del flamenc, li tinc un gran respecte però em costa entrar-hi, ara bé, quan he escoltat a Poveda, més que a les senyores esmentades, m’he quedat corprès.
M'agradaM'agrada
Juli, es pot ser molt explícit i no ferir, tan sols cal parlar, en aquest cas escriure, argumentant amb respecte i educació, com saps fer-ho.
La Copla i el flamenc són gèneres sovint erròniament barrejats i no tenen gaire a veure, a part de compartir espanyolitat. La copla no cal que parli de res andalús, és com el fado portuguès, una manera d’expressar els sentiments de manera passional, visceral i sovint dolorosa. Alguna cosa hi tindrà a veure el patiment ancestral d’una terra més aviat tràgica.
Les comunitats immigrants a Catalunya tenen una llarguíssima història i una aportació cabdal en el desenvolupament econòmic, més enllà del fet “colonitzador” que també va suposar en certs moments les riuades que arribaven a l’estació de França amb una ma al davant i una al darrera, més o menys enganyats, calia destruir quecom que es obvi que no van destruir. Tot això ja és història i qui pensi que Pujol no va guanyar tantes eleccions sense l’ajuda de vots provinents d’aquells immigrants i dels seus fills i néts, és que no ha entès res. De fet Justo Molinero va anar en diverses ocasions a les seves llistes electorals.
Tenim encara masses prejudicis, potser fins que les generacions dels fills dels que van patir la guerra no haguem desaparegut, no es veurà tot amb una visió molt més positiva i lliure.
El públic del jazz i el de l’opera són diferents?, no ho sé, segurament, però és això veritablement rellevant?, El púbic n’és el receptor, i el que importa és qui ho emet i com ho emet, el públic serà canviant, s’engrandirà o minvarà en funció del talent dels artistes. La música és una i les variants molts diverses, segurament els públics són molt diferents, però jo sóc el primer que estic carregat de prejudicis, i quan veus tot un senyor de certa edat assegut davant teu, no podent contenir l’emoció davant d’una copla mestrívolament cantada, no em puc quedar indiferent, reacciono.
La resta de reaccions viscudes ahir, tenen poc o res a veure amb el fet musical, creu-me.
M'agradaM'agrada
“[…]el morbo, y sólo el morbo “: Desternillante.
Mi opinión sobre el género de la copla es que me parece muy válido; lo que me tira para atrás son los argumentos que a veces emplean como el de esa falsa España de las tres culturas, el mestizaje moro-judío (incluído el gitaneo) y el tema taurino con derroteros patrioteros.
M'agradaM'agrada
Són pretexts, com ho són els arguments operístics. Hi ha lletres precioses, de qualitat literària, i n’hi ha d’altres absolutament desfasats.
En qualsevol cas, sempre queda la música, la veu com a forma d’expressió, el cant, el sentiment, la visceralitat interpretativa, tot fa un conjunt que pot ser explosiu, com en qualsevol altre manifestació que utilitzi la música i el cant com a forma d’expressió creativa.
Si després s’utilitzen altres arguments de caire patriòtic, la copla com a vehicle de difusió, ja no m’interessa gens.
M'agradaM'agrada
Ehhhh…hmmmmm…no sé…t’ho dic?… És que puntualitazar (a IFL!) que et deixes una òpera de Wagner tambè a prova de pròstates em fa possar vermell i tot… hahahahahaha… 🙂
M'agradaM'agrada
Una òpera o un acte?. Es tracta d’aguantar més de 3 hores sense alleugerir la bufeta. 🙂
M'agradaM'agrada
Home, l’Holandès…no? 🙂 Dura més que moltes obres o actes que has dit, no?… 🙂
M'agradaM'agrada
Us deixeu Einstein on the beach. Tot i que l’autor donava permís per sortir el vaig aguantar sencer. Aleshores, però, el PSA encara no em sortia alt.
I sobre el tema de l’apunt, haig de dir que em depassa. Els anys de identificació d’aquesta música amb en Franco i la veu de Matias Prats (padre) m’han castrat la possibilitat d’aproximar-m’hi.
Dues confessions, però. M’agrada Doña Concha i m’emociona especialment a “Suspiros de España” i no puc suportar els programes, que solen ser en diumenge al matí, sobre sardana i derivats. Contradictori? no ho sé però és així.
M'agradaM'agrada
Allò, deixam qualificar-ho així, permetia entrar i sortir a plaer, altre cosa és que et quedessis, com vaig fer jo, ja que pensava, si t’aixeques no tornes a entrar.
Pel que fa als programes matinals que fan després del religiosos i abans de dibuixos per la canalla, efectivament, semblen fets per avorrir la música per a cobla i les sardanes, que com bé saps m’agraden moltíssim, potser més i tot que Doña Concha que era extraordinària.
Si totes les contradiccions fossin com les teves estaríem SALVATS.
M'agradaM'agrada
Gran (i divertida) crònica, musical i sociològica.
A mi també m’agraden les coplas, com al Colbran. Suspiros de España (que crec que és un pasodoble) és molt bonica. Diria que el seu autor també escrivia zarzuelas, però no sé pas si molt lluïdes.
Trobo que la Pastora Soler es bona, i que la Pasión Vega és espectacularment bona. Però a la Diana Navarro fa temps que li tinc posat l’ull, perquè canta molt bé, i perquè a mi la seva veu em sembla molt i molt bonica.
No sé dir si m’hagués agradat anar-hi, per la música sí, però amb la resta hagués patit.
M'agradaM'agrada
T’hagués agradat roseta, amb tot el que dius de les senyores, t’hagués agradat malgrat l’amplificació.
Els efectes col·laterals costaven més de pair, sort que els visques es van produir al final, que si s’haguessin produït ja en els “Suspiros” inicials, potser el meu neguit m’hagués fet alçar abans de la butaca. 🙂
M'agradaM'agrada
Las 30 zarzuelas que compuso Antonio Alvarez Alonso -siempre en colaboración con otros músicos, excepto la segunda estrenada “El rey de oros”- no han quedado en repertorio. Mundialmente se le conoce por el pasodoble “Suspiros de España” estrenado en 1902 -un año antes de su prematura muerte a los 40 años-, considerado el psasodoble más famoso de cuantos se han compuesto -yo creía que ese privilegio lo tenía “España cañí”-. En Cartagena es un compositor muy reconocido y hasta tiene un monumento erigido en su honor, aún cuando el había nacido en Martos (Jaén). Aparte del citado pasodoble tiene dos piezas muy reconocidas: el vals “Será para mí” y la “Marcha solemne para la coronación de Alfonso XII” que se estrenó en el Teatro Real el 24 de mayo de 1902 -por lo visto ese año anterior a su muerte fue el más exitoso de su corta vida-.
A propósito, “Suspiros de España” nació como pieza musical para banda. siendo su sobrino Juan Antonio quien le puso letra para que Estrellita Castro la cantara en la película de mismo título en 1938, rodada en Alemania. En 1955 se rodó una nueva versión con Paquita Rico y el ex-exiliado cantor republicano Angelillo que llevó por título “Suspiros de Triana” con nueva letra.
M'agradaM'agrada
“Marcha solemne para la coronación de Alfonso XIII” quise decir.
M'agradaM'agrada
Joaquim, un cop més t’haig de felicitar per la teva eloqüet oratòria
Ja vaig dir en el comentari de l’altra dia que jo no sóc precissament un bon orador o comentarista. Els meus com entaris poden confondre als lectors o ser mal in terpretats. Mai ha esta en el meu ànim ofendre ni faltar el respecte a ningú, ans el contrari. El que passa poter és que la meva passió per escriure em precipita a dir les coses d’una manera de vegades incorrecta.
Una vegada més m’has donat una lliçó, no dic de modos si més no de maneres d’escriure. Crec que amb aquest breu comentari demostró la meva mancança de cultura literaria.
Sols em resta dir que si algú s’ha molestat que em dispensi doncs no era la meva intenció. Sóc una persona molt expresiva i emocional que molt cops em fa ser irreflexiu.
Quedo a la censura de tots vosaltres
M'agradaM'agrada
Res de censures Juli, prou que les varem patir.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Hace unos pocos días en el Auditori se vivió un evento musical radicalmente opuesto en ideología, pero con el mismo fervor, pasión desbordada, visceral, euforia, catarsis, gritos y cánticos.
Todos los sentimientos son sinceros y respetables, en Catalunya debe haber cabida para todo tipo de músicas, sensibilidades y opiniones, es lo que la hace plural y grande.
M'agradaM'agrada
Cert, i no hi vaig anar, mal fet!. Tot i que no sé com hagués respost a les mostres enfervorides del sentiment nacionalista. M’hagués agradat que haguessin estat motivades per una interpretació de l’OBC i la resta de artistes, esplèndides, però no sé si va ser realment així, no he llegit res als diaris, i tampoc ser si era el que més importava.
Mentre que ahir em va semblar que era a la inversa. La catarsi d’unes interpretacions esplèndides va motivar una febrada.
M'agradaM'agrada
Et dic com penso jo que respondries: si les mostres enfervorides estan dins dels límits que tolera una bona màniga ampla, et trobaries en comunió, t´emocionaries i sortiries levitant. Si depassen amb molt els límits i inclouen crits desaforats, espumaralls desbocats i abraonaments excessius, miraries incrèdul al teu voltant i pensaries “eps, un moment, que no és pas això, eh! que si heu d´anar per aquest camí ja podeu aturar el tren perquè jo em baixo”. Ja em diràs si m´equivoco de molt.
I ara que no ens llegeix ningú, aprofito per fer una confessió: com a convers recent a la nova fe, als primers actes de professió anava sempre d´enrojolament en enrojolament quan cridaven el “visca Catalunya!” i a mi indefectiblement se m´escapava un “visca!” quan tothom deia “lliure!”. Ara que ja he aprés el que toca dir, ja no m´enrojolo gens: jo continuo amb el meu “visca!” i els del voltant que diguin també el que els hi surti dels pebrots (amb perdó). 🙂
M'agradaM'agrada
Fa tres anys vaig anar a la primera edició d’aquest concert que es va celebrar al Palau i vaig dir coses que no van agradar 😦
Vaig demanar que que fos la OBC qui interpretés la Nova Catalònia de Manen i ara que ho fan no hi vaig. No tinc perdó!
Jo moltes vegades tinc la sensació que estic fora de la norma, però no m’importa gaire, sobretot vull ser jo mateix.
M'agradaM'agrada
Menos mal que aceptó la invitación y hemos podido leer esta magnífica crónica del concierto de anoche. Le digo que he pasado un rato estupendo leyéndola y coincido en todo lo que dice sobre el espectáculo, yo no estuve ayer pero lo conozco, Aunque soy madrileño me defiendo leyendo los textos en catalán y de esta manera he podido entender perfectamente su contenido.
La crítica que hace a la duración del espectáculo y a la amplificación del sonido es hoy día un mal endémico, Siempre sucede. No ya la próstata, sino hasta las neuronas más enamoradas del artista en cuestión se quedan fatigadas con tal demostración.
En fin me alegro de que le haya gustado Pasión Vega (a ver si no es guapa, a ésta si que se le puede decir en cualquier momento) y de que, en conclusión, pasase un buen rato.
Una aclaración final: el Viva España que da Manuel Lombo no tiene ninguna lectura, siempre lo hace, es un recurso más, de esos que hemos dicho.
M'agradaM'agrada
Bienvenido a IFL, Juan García Encinas y gracias por comentar.
Efectivamente acepté la invitación y no me arrepiento, de hecho sabia que no me arrepentiría, aunque tampoco pensaba que me gustarían tanto Pastora Soler y Diana Navarro, por diferentes motivos. Pasión Vega para mí está en otra estratosfera, es sencillamente genial.
Este Azabache, como también sucedía en el original es desmesurado y un poco de tijeras no le hubiera venido mal. Para mi los arreglos orquestales no son buenos. Modernizar debería significar algo más y en ese sentido creo que esos arreglos no mejoran el original, en cuanto a la amplificación está todo dicho. ¿En el Teatro Real también era tan excesiva?. Puedo comprender que en un pabellón deportivo o al aire libre deban utilizarse los decibelios, pero en ligares aptos para la música, quizás no hubiera sido ni tan solo necesario, aunque en realidad es un misterio saber si las cuatro excelentes voces escuchadas ayer en Barcelona, tienen suficiente volumen como para prescindir de micrófonos. Lombo que lo parecía, resulto que no, en un momento en que la megafonía falló. Incluso la orquesta sonaría más cálida, seguro!. Pero ya nadie acepta los espectáculos de música popular sin amplificación, ni los propios artistas, ya que supongo que para ellos la amplificación es una ayuda.
Los gritos de guapa(guapo pueden en un momento dando ser simpáticos, graciosos y dar mucho juego entre escenario y platea, pero cuando se usa y abusa, y cuando se hacen a destiempo, llegan a ser molestos, lo que no quita un ápice de belleza a los los protagonistas.
En cuanto al Viva España y las manifestaciones pro taurinas del respetable (término taurino, por cierto) hay que tener en cuenta en el momento histórico que se producen en Catalunya. Ese Viva a España protocolario y después del Suspiros de España conclusivo, fuera de aquí es un colofón perfectamente asumible que no tiene otra lectura que un VIVA como podría ser un Good save the Queen en Inglaterra, pero lanzado el 14 de setiembre de 2013 en Barcelona, aunque no fuera la intención de un entusiasmado Lombo que se gano previamente un éxito indiscutible, tiene lecturas y mensajes como mínimo que suscitan el debate. Pero ese es un aspecto de mi crónica y no me gustaría centrar solamente en este aspecto, siendo IFL un blog eminentemente musical. No podía obviar en el post ciertos aspectos del concierto, que me interesan mucho, pero creo creo que es justo dar protagonismo a la copla, los protagonistas, el canto y la música.
Regresa (me encantaría que me tutearas) cuando quieras, esta es tu casa, aunque podrás comprobar que es muy operística y desconozco si te gusta la opera.
Moltes gràcies
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim por tu invitación y por tu respuesta, ya te haré alguna visita para leer en catalán y conocer más de opera, o de lo que escribas. No estuve en el Teatro Real pero seguro que no faltaron uno buenos altavoces. Desgraciadamente estoy contigo en que esa voz tan bonita de Pasión Vega no aguantaría las dos horas habituales de concierto sin la ayuda del equipo de sonido.
Saludos cordiales
M'agradaM'agrada
Si ser-hi, són, silenciosos o no, i, almenys a l’àrea de Barcelona, són molta, molta gent. I segurament entre aquest públic hi ha tot un ventall d’ideologies polítiques d’allò més variat. Personalment, la copla, com el bolero, el tango, el fado, les cançons de Cole Porter o el repertori dels “crooners” o d’altres cançons populars similars, m’agrada més o menys en funció de la peça i, possiblement són gèneres on realment influeix molt en que agradi, qui i com ho interpreta. Molt més que en altres gèneres, una manera de dir-les o cantar-les pot fer que siguin una experiència sublim o un pur no-res sense cap impacte. És curiós com diferents versions de la mateixa cançó poden canviar tant: per sortir de la copla, una cançó tan versionada con Night and day, de Porter, va, sense canvis de letra ni de música sinó només d’interpretació i, potser de tempo, de ser una peça excelsa a la pura rutina que no mereix atenció. Potser la nostra percepció de la copla està massa influida per versions televisives que deuen estar lluny de les comentades, i sense micròfon, per Colbran. Playbacks de grans artistes o interpretacions sentides una vegada i una altra per part de cantants mediocres poden haver fet que encenguem el xip de “alerta” quan reconeixem segons quins compassos. En canvi, en sentir boleros o tangos, o fados, potser per una major distància o menys “immersió involuntària” patida, no reaccionem igual. I el cas és que tant en la lletra com en la música, peces com El relicario o Tatuaje són peces mestres que en unes bones mans (o bona veu) traspuen emoció i et deixen tocat, i que podrien arribar a l’alçada d’una balada de Loewe o algun lied de Schubert. És probable que, un cantant que incorporés alguna cançó d’aquestes al seu repertori tingués molt més èxit fora que a casa nostra, justament per no tenir aquesta llosa de prejudicis, volguts o no, a sobre.
M'agradaM'agrada
Tenim masses clixés negatius al voltant de molts gèneres associats a Espanya. La copla o la mateixa sarsuela són prou significatius. Els prejudicis han fet molt mal i és trist que molta gent es tanqui a gaudir de músiques esplèndides. Qui sap traduït a un altre idioma tindria una acceptació diferent. Som així de limitats.
M'agradaM'agrada
Enhorabona Joaquim per un post tan crític com honest i aclaridor.
M'agradaM'agrada
De res Olympia, a vegades no costa gens. i gràcies.
M'agradaM'agrada
Comparto el agradecimiento de Joaquim.
M'agradaM'agrada
Una crònica molt interessant i divertida. Crec que en l’aspecte musical no puc aportar res. Em temo que jo també prefereixo l’Erbarme dich, malgrat he de reconèixer que, efectivament, coples mítiques sentides sense voler des de la infància, com el Suspiros de España, no deixen indiferent i, fins i tot, em provoquen una certa nostàlgia. Suposo que son melodies molt potents, com moltes de les cançons populars de qualsevol part del mon. Respecte el fet sociològic, en fi, Barcelona es una ciutat molt densa i es raonable que sigui aquí on més es manifesta la famosa diversitat. No m’estranyaria, però, que alguns (suposo que pocs) dels que assistien a l’espectacle també hi fossin pressents a la Via Catalana o, al menys, estiguessin relativament d’acord amb ella. Jo també conec persones que estimen sincerament Espanya i al mateix temps estan desitjant veure una Catalunya independent i creuen en ella com en un nou projecte. Per altra banda, les manifestacions col•lectives d’entusiasme (i més si son catalitzades per la musica) son una cosa ben estranya. Quan això succeeix (i a mi, que em fa molta grima l’expressió patriòtica multitudinària, m’ha arribat a passar darrerament), penso en una anècdota narrada per un amic de Kafka en la que descriu, sorprès, com va veure al pobre Franz totalment entusiasmat celebrant en mig de la multitud als carrers de Praga la declaració de guerra a Sèrbia el juliol de 1914. Si fins i tot ell es va deixar emportar en algun moment per l’eufòria de la pertinença a un ramat, potser podem ser una mica comprensius amb les nostres febleses.
M'agradaM'agrada
Entre el públic de ben segur hi havia de tot, ara l’evidència feia creure que precisament no eren molt estelats, no importa, al menys pel que fa a l’espectacle viscut, però no me’n podia estar de reflectir-ho a l’apunt. Primer perquè era ben curiós, i després perquè feia tres dies que la percepció física era tota una altra.
Aquest estiu he acabat El mundo de ayer de Stefan Zweig, una joia absoluta de imprescindible lectura. Ell va ser testimoni de tots els canvis cabdals ocorreguts a Europa durant la quasi primera meitat del segle XX. Parla precisament d’un fet similar a Viena, quan es va declarar la primera guerra mundial i l’esclat d’eufòrica alegria que de manera inconscient corria pels carrers. Fa posar la pell de gallina, sobretot quan després explica les conseqüències d’aquella desborda alegria. Terrible!
La crítica ferotge de Zweig contra els nacionalismes em va colpir moltíssim.
M'agradaM'agrada
Aquesta gent i l’Espanya plural existeixen i és una estupidesa deixar-los de banda. Les seves segones i terceres generacions són catalans que donen molt orgull a Catalunya. Fan falta polítics de gran envergadura, coneixement i sabiduria sociològica i cultural, i lamentablement aqui no en tenim.
En qualsevol cas Joaquim ets el millor critic musical de Catalunya!!
M'agradaM'agrada
ÉS que han d’existir. Els pensaments únics ja sabem on porten.
La convivència és essencial.
Pel que fa a l’elogi 😳 Gràcies, però discrepo.
M'agradaM'agrada
Estupenda crónica y muy valiente la defensa que haces hacia la tolerancia en otros ámbitos del mundo de la música. De haber sabido de su programación yo también hubiera ido. De ninguna de las maneras ha de excluir el género operístico a ese otro, menos importante, como es el de la copla. Cada copla es una pequeña historia condensada en tres o cuatro minutos y con una gran carga dramática/emocional por lo general que puede erizarte el vello cuando está bien interpretada y por voces adecuadas.
M'agradaM'agrada
Gracias Olave, yo soy radical en mis pensamientos e ideas, que a veces no cuadran con nadie, pero si lo tengo claro, es bastante difícil que me hagan cambiar.
En el caso que nos ocupa, lo primero era la parte artística, de gran nivel, pese a los inconvenientes mencionados, otra cosa muy sorprendente era el público, sus vivencias y reacciones ante motivaciones paralelas a los propios temas musicales. Curioso y chocante, no por ser algo no conocido, simplemente por vivirlo tres días después de haber visto cuatro cientos kilómetros llenos con una multitud de independentistas que algunos cifran en 1.600.000.
Nuestra sociedad, y ahora hablo exclusivamente de Catalunya, és muy plural, cada vez más y todas las voces son imprescindibles para construir el nuevo estado europeo que a mi me gustaría ver.
M'agradaM'agrada