IN FERNEM LAND

LA MISSA GLAGOLÍTICA DE JANACEK A BERLÍN: (Orgonášová-Fujimura-Skelton-Gerhaher;BPO-Rattle)


Rune Mields: Glagolitic Script/Mass (Leoš Janáček in memoriam) 2003 pintura oli/acrílic

Rune Mields: Glagolitic Script/Mass (Leoš Janáček in memoriam) 2003 pintura oli/acrílic

Avui us porto la Missa Glagolítica de Leoš Janácek que crec que és la primera vegada que protagonitza un apunt a IFL.

Janácek va composar la Missa glagolítica (en txec Glagolská mše) durant l’any 1926, si bé alguns fragments van ser escrits vint anys abans. Els texts de la missa segueix el ritus romà segons els vells caràcters glagolítics propis dels catòlic de Croàcia.

La partitura va ser un homenatge al desè aniversari de la República de Txèquia i fa especial referència als sants Ciril i Metodi de Tessalònica, a qui es deu la cristianització de Moràvia al segle IX, i que en alguns llibres litúrgics trobats a Dalmàcia s’ha constatat aquest nou idioma que utilitza l’alfabet glagolític amb fonaments grecs, coptes i hebreus.

Considerada com la millor obra coral del compositor, la missa conté tres números el Kyrie, el Credo i l’Agnus Dei escrits entre 1906 i 1908.

Els seus vuit moviments, que ometen en l’Agnus Dei el tradicional “Dona nobis pacem”, són:

  1. Úvod – Introducció (orquestra)
  2. Gospodi pomiluj – Kyrie
  3. Slava – Glòria
  4. Vĕruju – Credo
  5. Svet – Sanctus
  6. Agneče Božij – Agnus Dei
  7. Varhany solitari (Postludium) – orgue sol
  8. Intrada – Èxode

Part de la música de la música són reelaboracions de músiques ja emprades en altres obres, El Sanctus prové de la missa en mi bemoll que el compositor no va  acabar.

La complexitat de la fascinant orquestració, del canvi constant de ritmes i dinàmiques, d’una harmonització sorprenent i innovadora o de l’exuberant utilització tímbrica, afegit a la poc convencional estructura litúrgica, tot i tractar-se d’una missa, fa d’aquesta obra una composició excepcional de innegable impacte i que atrapa a l’oïdor.

L’obra e va estrenar el 5 de desembre de 1927 a Brno, a la Societat de les Arts, dirigida per Jaroslav Kvapil.

Degut a la complexitat i les dificultats que plantejava la partitura  es van fer  algunes revisions que van suavitzar l’original. degudes a Paul Wingfield.  La ‘Intrada, orquestral del final, se sol executar també al principi, tot i que amb un ritme més complex, i modernament s’han incorporat les interrupcions dels timbals en el Credo.

Un dels moments més originals és el postludium d’orgue sol, d’una força extraordinària. Aquí el podeu escoltar enllaçat amb l’Exode orquestral final. Ja em direu que us ha semblat, jo ho trobo fascinant.

La versió que us proposo va tenir lloc en el marc del MusikFest que té lloc a la capital berlinesa entre els dies 30 d’agost i el 18 de setembre, el passat diumenge amb la fabulosa Berliner Philharmoniker sota la direcció de Simon Rattle, com a enlluernadora protagonista,, és clar que estan acompanyats d’un cor txec i un quartet solista de prestigi que ens permetrà escoltar a la soprano Luba Orgonášová darrerament poc activa i sortosament en una forma esplèndida.

És una interpretació electritzant que espero que us entusiasmi tant com en a mi.

Rattle Glagolític

Leoš Janácek [1854-1928]
Missa Glagolitica
per a solistes, doble cor , orgue i orquestra [1926/27]

Luba Orgonášová, Sopran
Mihoko Fujimura, Mezzosoprano
Stuart Skelton, Tenor
Christian Gerhaher, Baríton

Christian Schmitt, òrgan

Tschechischer Philharmonischer Chor Brno
Direcció del cor:Petr Fiala

Berliner Philharmoniker
Direcció musical: Sir Simon Rattle

Philharmonie Berlin, 8 de setembre de 2013

ENLLAÇ mp3

http://rapidshare.com/share/CC9E22A75419B869F9339AB6DD24359F

Gaudiu-la!

25 comments

  1. eva d

    Només he pogur escoltar aquest tros de l’orgue i final, i realment és molt original. Enbla composició, en els tempos, en l’execució… Boníssim! Gràcies per anar per davant i assenyalar-me noves coses

    M'agrada

    • Doncs tot el que et falta és magnífic. Les parts corals són d’impacte.
      És una missa poc litúrgica, diria jo, al menys en els aspectes que associem les misses, però potser cal canviar el xip, ja que el mateix final està escrit per sortir eufòric, quan normalment les misses que coneixem tenen un aire més reflexiu i místic. Aquesta és molt vital.

      M'agrada

  2. Josep Olivé

    Si l’altre dia va ser d’actualitat a IFL un Rèquiem ben especial (el de Britten) avui ens portes una missa tambè ben original. I aquesta vegada no per defugir de la litúrgia convencional sino per la seva pròpia estructura musical. I com a mostra els dos talls finals que ens enllaces. Escoltar aquesta missa és tornar a escoltar l’extraordinari i únic segell musical que impregna tota l’obra d’aquest compositor fantàstic. He tornat a escoltar-la, de dalt a baix, i és com escoltar fragments de les seves òperes: ostinatos persitents, frases de gran volada melòdica abruptament interrompudes, recitatius parlats amb acompanyament esquerp però captivador, tuttis tallats en sec… Tan sols fa uns anys al Liceu es disfrutava de Janacek. “El cas Makropoulos”, “La zorrita astuta”, “Katia Kabanova”, “Rusalka”…i l’oblit. I l’OBC tan sols una Sinfonietta fa molts anys i més oblit encara. Disfrutem doncs avui de Janacek a IFL! Moltes gràcies Joaquim. En una setmana oferir el Rèquiem de Guerra i la Glagolítica és tot un luxe!

    M'agrada

    • Si Josep, no són precisament aquells apunts que garanteixen la clientela i una allau de comentaris, però que em semblen imprescindibles.
      Jo no era gaire amant de la Glagolítica, ho reconec, fins que un dia la vaig posar a casa en un altre intent més per veure si la cosa funcionava, i si, va funcionar, jo crec que va ser quan vaig desterrar certs prejudicis associats a les misses. DE la mateixa manera que el Rèquiem de Verdi és poc místic, l’aproximació a Déu que Janacek ens proposa amb la Glagolítica és molt més sensorial que no pas espiritual, en el sentit de clàssic i estereotipat. El resurrexit per exemple és un murmuri, un xiuxiueig en lloc de l’esclat que s’acostuma a utilitzar i els canvis sobtats de ritmes i dinàmiques, tan identificables en la música de Janacek, poc tenen a veure amb les meditacions transcendentals que la majoria de compositors volen donar a les seves misses. La Glagolítica és més una experiència de vida.
      Va ser així com vaig poder gaudir-la, trencant esquemes, com acostuma a passar sempre.

      M'agrada

    • Elio

      Se t’ha colat una “Rusalka”…
      Crec que l’OBC va fer aquesta obra el 2004, quan jo encara no la coneixia 😦
      Estaria molt bé que la tornéssin a programar, és d’aquelles obres que caldria fer periòdicament. Ja se que és el què vol el públic, i segurament jo pensaria el mateix si m’estés introduint en el món de la música en directe, però és una llàstima que es dediquin a interpretar simfonies Beethoven, Mozart i Brahms fins la sacietat, quan són obres que es poden disfrutar quasi igual a casa (novena a part), i deixin de banda un repertori que, com aquesta missa, resulta impactant en viu i en canvi enllaunada resulta una ombra del què és.

      M'agrada

  3. Leonor

    Děkuji, Joaquim, která je nevyčerpatelným zdrojem poznání. Nebudu komentovat, když jsem dokončil Koncert pro klavír a orchestr č. 15 z Mozartova díla. Děkuju mnohokrát!

    ¡Y un saludo, infernems! 🙂

    M'agrada

  4. simone

    gràcies per aquesta proposta Joaquim i pel “3 en 1” de la descarrega.
    🙂 La Berliner amb Rattel tan nítida com sempre. una abraçada i bon final de diumenge a tothom i totdona!

    M'agrada

  5. Elio

    Mil gràcies!! Precisament la vaig veure fa uns dies pel digital concert hall de la Berliner (em va tocar un passi gratuït de 30 dies en un concurs del facebook 🙂 ) i em va semblar una interpretació excepcional. La versió discogràfica del propi Rattle no m’agrada gens, però aquesta iguala la versió de Kubelik amb l’afegit de ser la versió original. Els metalls estan esplèndids i els violoncels i contrabaixos sublims. El primer cop que escolto perfectament les escales ascendents dels violoncels a la coda del Věruju, per exemple. El cor està fantàstic, amb l’afegit de la bona dicció esperable d’un cor Txec, i els solistes també molt bé, en unes parts molt compromeses.

    Ja he dit algun cop que aquesta és una de les meves dues obres preferides, i com que la conec força bé voldria fer uns quants comentaris, i puntualitzar algunes coses incorrectes de l’apunt:

    En primer lloc, el Glagolític no és pas un idioma, sinó un alfabet. Ciril i Metodi van ser enviats a Moràvia per l’emperador de Bizanci per tal que ensenyessin al poble la llei cristiana. Ells van desenvolupar l’alfabet glagolitic i van estandarditzar alguns dialectes de la regió de macedònia en el què es coneix com Antic Eslau Eclesiàstic (Old Church Slavonic, OCS). El primer contacte de Janáček amb el text de la missa és cap a l’any 21. Després que el compositor li comentés la seva pobra opinió sobre la qualitat de la música que es feia a les esglésies, l’arquebisbe Prečan li va contestar que aleshores ell hauria d’escriure alguna cosa digne. Però Janáček no volia musicar un text llatí i l’arquebisbe li fa oferir dues còpies que casualment ell tenia en aquesta llengua que, en ser la més propera al desconegut proto-eslau, lligava perfectament amb la seva ideologia pan-eslàvica. Però no va ser fins a l’estiu del 26 que Janáček va començar (i acabar al cap de tres setmanes), l’esbós de l’obra. Irònicament ha resultat que el text és un hibrid ple d’errors, i no autèntic OCS.

    La història de la partitura és complexa… Janáček en va fer moltes revisions fins al novembre del 27, però el punt clau, malauradament, va ser la intervenció de Jaroslav Kvapil, el director de l’estrena. L’orquestra de Brno no estava (aleshores) capacitada per a tocar una obra rítmicament tan complexa i Kvapil va forçar simplificacions importants a la partitura, les quals van ser afegides a la versió definitiva d’Universal Editions. Com que Janáček ja era mort, a l’hora de revisar la partitura impresa ningú hi va posar cap pega, de manera que l’obra es va interpretar en la versió simplificada fins que Paul Wingfield (que també ha escrit un magnífic i complert estudi de l’obra per Cambridge Music Handbooks) va reconstruir la versió original amb l’ajut de Sir Charles Mackerras. Tot i que Jansons l’any passat encara va fer la versió antiga a Múnich, és imperdonable no tocar l’original, com fa Rattle, ja que avui dia qualsevol orquestra professional pot fer-l’hi front. Els canvis són els següents:

    -Intrada: Janacek va indicar que també s’havia d’interpretar al principi tal com ja es va fer a l’estrena (però exactament igual, no pas amb modificacions rítmiques com dius a l’apunt, Joaquim). Al publicar la partitura la indicació va desaparèixer i totes les interpretacions posteriors començaven amb l’Úvod, que de fet vol dir “introducció” . També es van transportar passatges de timbala una octava avall.

    -Úvod. (Original) Les cordes acompanyen amb un septet de corxeres contra 5 corxeres a les fustes en un compas 5/8, mentre els metalls toquen un tema en 3/4 —> (Estrena) tot en 3/4, el septet passa a corxeres + treset.

    -Gospody. 5/4 passa a 2/2, convertint la segona i tercera negra del tema en dues corxeres.

    -Slava. El complicat solo de timbales es va doblar amb altres instruments.

    -Věruju. Fragments de timbala tallats (calien 3 músics i timbales de pedals per re-afinar ràpidament l’instrument). Fragment de clarinets (a 3) des de fora de l’escenari, seguit immediatament d’una intervenció de clarinets (a 3) dalt de l’escenari. Es va eliminar per falta de clarinetistes (Rattle tampoc ho fa!! Podeu veure una versió de l’Orquestra de la Radio Holandesa on sí es segueix aquesta instrucció al min. 18’48”. Jo hi era i us puc assegurar que l’efecte és magnífic.).

    -Svet. Es van retallar 14 compassos (imagino que la raó foren les complicades dissonàncies que ha de cantar el cor).

    Com diu en Joaquim, aquesta obra poc té a veure amb les tradicionals misses. Janáček va dir:
    “La meva Missa serà força diferent de totes les altres… ensenyaré a la gent com han de parlar a Déu”.
    Només cal escoltar la intrada per adonar-se que aquesta afirmació és de caire desafiant. Cal tenir en compte que ell era un ateu convençut. Tradueixo una carta del propi Janáček al respecte:

    “Sabeu que han escrit sobre mi: ‘un home vell, ara creient’ [les paraules exactes de Kundera al diari foren: “Janáček, un home vell, ara ferm creient, sent amb creixent urgència que a la seva obra no hi pot mancar un element expressant la seva relació amb Déu.”]. Però això em va molestar i vaig dir: ‘tu jovenet, primer de tot no sóc un home vell, i en segon no sóc en absolut creient; no, en absolut. Fins que no ho vegi amb els meus propis ulls.’ Se m’ha ocorregut que a aquest any, 1928, li manca quelcom: falta una atmosfera Cirilo-Metòdica, aquest és el motiu pel qual vull associar la meva obra amb aquest any [10è aniversari de la independència de Txecoslovàquia]. De fet, ja tenia la peça llesta des de 1926. La vaig escriure a Luhacovice […]. En aquesta obra volia representar la fe en la certesa de la nació, no en una base religiosa, ans en uns forts fonaments morals que reclamen Déu com a testimoni.”

    El propi Janáček va fer comentaris sobre el significat de l’obra, tant a diaris com en la seva correspondència amb Kamila Stösslová (la seva musa, sempre present en les seves obres, també en aquesta). No ho puc transcriure tot, però un fragment paga especialment la pena:

    “Una catedral sorgí davant meu en la colossal extensió dels turons i la volta del cel, coberta de boira en la distància; les seves petites campanes eren repicades per un ramat d’ovelles.
    Jo sento en el solo de tenor una mena d’alt sacerdot,
    en el de soprano una donzella-àngel,
    en el cor la nostra gent.
    Les espelmes són alts avets en el bosc, encesos per les estrelles; i en el ritual en algun lloc allà fora veig una visió del principesc St. Venceslau. I el llenguatge és el dels missioners Ciril i Metodi. ”

    L’obra és d’una gran originalitat i per mi és sens dubte una de les millors del segle xx (juntament, entre d’altres, amb el War Requiem, curiosament). Crec recordar que Janáček no coneixia la consagració de la primavera, i tot i així les seves innovacions rítmiques són extraordinàries i pel meu gust més efectives, ja que sense arribar al grau de sofisticació d’Stravinsky aconsegueix un efecte similar. Per exemple, l’accelerando rítmic de la intrada o tot el Svet, amb l’obstinat rítmic que el vertebra i els sobtats canvis de compas.

    M'agrada

    • Moltíssimes gràcies Elio, aquest és un regal que no se pas com agrair-te.
      Sabia del entusiasme per Janacek i aquest apunt que ens has regalat és molt més del que podia esperar d’una intervenció que quasi creia segura, però renoi! supera totes les expectatives.
      Jo en escoltar aquesta versió de Rattle em vaig quedar garratibat, no sé si és millor que la de Kubelik però és excepcional.

      M'agrada

      • Elio

        El regal ens l’has fet tu, no m’has pas d’agraïr res!
        Aquesta versió és sens dubte de referència, tant per la interpretació com per la qualitat de l’enregistrament. Amb la iniciativa d’enregistrar els concerts i retransmetre’ls, ja sigui als cinemes o al seu auditori digital, la Berliner s’ha avançat un cop més a la resta d’orquestres. Cal treure’s el barret.

        M'agrada

    • Mira que no posar l´enllaç i les negretes de primeres 👿 … Veus, Joaquim, el que passa per deixar fer comentaris a qualsevol? Que després tenim comentaris com aquest, amb clamoroses deficiències… Aish… sort que tinc paciència amb vosaltres… 😕

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: