IN FERNEM LAND

LA JUIVE DE HALÉVY (Shicoff-Ryaguzova-MacPherson-Mironova-Tanovickij; Feranec-Bernard) vídeo


Neil Shicoff, Eléazar a La Juive, producció del Teatre Mikhailovsky de Sant Petersburg, 12 de maig de 2012

Neil Shicoff, Eléazar a La Juive, producció del Teatre Mikhailovsky de Sant Petersburg, 12 de maig de 2012

Durant un temps vaig creure possible que algun dia poguéssim tornar a veure La Juive, una de les òperes cabdals o més ben dit, un dels puntals que defineixen la Grand Òpera francesa, en el Gran Teatre del Liceu.

Des de que l’any 1974 el gran i mític Richard Tucker la va representar per darrera vegada, aquesta òpera no s’ha tornat a representar a Barcelona i com que és una òpera d’aquelles que necessita un tenor de referència o millor seria dir que s’identifiqui especialment amb Eleazar, el protagonista, no és gaire fàcil veure-la programada en els teatres. Per això quan el tenor nord-americà Neil Shicoff la va incorporar al seu repertori de manera rutilant, vaig creure ingènuament que l’òpera seria de l’interès de la direcció artística del Liceu. No sé si va a ser així o si no va existir mai alguna possibilitat, el cas és que Neil Shicoff pràcticament ja no canta en cap teatre i amb ell desapareix la possibilitat de veure-la representada, ja que fins que no torni a sortir una figura capaç de galvanitzar tots els esforços per fer-ho possible,és altament improbable que aquesta òpera torni a reviure en els teatres, i és una veritable injustícia ja que és extraordinària.

Vaig tenir la immensa fortuna de veure a Shicoff encara en gran forma i magníficament acompanyat per Antonacci, Massis, Osborn i Lloyd el mes de febrer de 2007 al teatre de La Bastilla de Paris, en un viatge inoblidable per molts motius. El impacte va ser total i malgrat veure satisfetes les meves ànsies per veure aquesta òpera, encara em van venir més ganes de veure-la representada al Liceu. No va ser possible i aneu a saber si ho tornarà a ser, ja que com us he dit, si no hi ha un tenor carismàtic que la incorpori amb convicció religiosa en el seu repertori, dubto jo que que la tornem a veure, ni al Liceu ni en cap altre escenari.

És per això que quan fa pocs dies vaig rebre el vídeo d’una representació d’aquesta òpera al Teatre Mikhailovski de Sant Petersburg, del mes de maig de 2012 i que tenia encara com a protagonista a Neil Shicoff, vaig creure molt convenient portar-la a IFL encara que no es tracti de cap novetat de rabiosa actualitat.

Neil Shicoff en un moment final de la seva llarga carrera, no fa com és lògic imaginar, un dels seus millors Eleazar de la seva carrera i denota evidents signes de desgast vocal, accentuats per l’obertura de les vocals i l’habitual exageració fins a extrems que voregen la demència, del seu particular i emfàtic declamat expressiu, però no per això la seva enèsima i caduca interpretació d’Eleazar, el joier jueu i pare de Rachel la noia enamorada i enganyada per el catòlic Príncep Leopold, no deixa de captivar i fascinar, en aquesta producció de caire modern ambientada durant  un règim totalitari, fàcilment identificable, del segle XX  i que ens ofereix la possibilitat de veure i escoltar a cantants russos desconeguts per la majoria de nosaltres, joves  i amb remarcables possibilitats, al costat del príncep Leopold de  Robert MacPherson, un tenor que ja coneixia d’una donna del lago, on va substituir a última hora al tenor previst i que em va cridar molt l’atenció, però que no ha acabat de fer la carrera que jo creia que faria.

Crec que la representació serà del vostre interès, La Juive mereix ser gaudida per la brillant concepció d’un espectacle musical i vocal magnífic i d’una història que sempre m’ha semblat extraordinària per la gosadia de tractar la intransigència religiosa dels dos bàndols enfrontats (el catòlic i el jueu) més enllà del tòpic, bons i dolents. Alguna cosa hi té a veure el magnífic llibret d’Eugène Scribe. En aquest sentit ens trobem ben a prop de l’esperit d’una altra òpera cabdal del repertori francès, Les Huguenots curiosament o no, d’un altre compositor jueu, Giacomo Meyerbeer, estrenada un any que la de Halévy.

Sinopsi (extreta de la Viquipèdia)

Quan era jove, el jueu Eléazar va viure a Itàlia, prop de Roma, on va haver de presenciar la condemna i execució dels seus fills, acusats d’heretgia pel comte Brogni. Ell mateix va ser desterrat i forçat a fugir a Suïssa.
Durant el seu viatge, Eléazar va trobar un nadó a punt de morir, abandonat dins d’una casa que havia patit un incendi i que va resultar ser la casa del comte. Uns bandits havien calat foc a la casa i havien intentat assassinar a tota la família del comte, sense saber que el comte es trobava a Roma en aquells moments.
Eléazar va endur-se la nena i la va criar com a filla seva, donant-li el nom de Rachel. En tornar, Brogni va descobrir les runes de la seva casa i els cossos dels membres de la seva família i, subsegüentment va prendre els hàbits, arribant posteriorment a cardenal.
A l’inici de l’òpera, Rachel (ara una dona jove) viu amb el seu pare a la ciutat de Constança. Corre l’any 1414; l’exèrcit de l’Emperador Segimon ha vençut als hussites, en batalles en les que ha destacat el Príncep Léopold. El Concili de Constança, convocat per Joan XXIII de Pisa pretèn resoldre diversos problemes de l’Església. Joan XXIII hi està representat pel Cardenal Brogni, que en realitat va ser un personatge històric, tot i que la seva part en l’òpera és absolutament fictícia.
Acte I – Una plaça de la ciutat de Constança, l’any 1414
Eléazar és un orfebre. La multitud el condemna per treballar en un dia dedicat a una festivitat de l’Església. Finalment se salva del linxament per l’arribada de Brogni, qui en el procés reconeix en Eléazar el seu antic adversari.
Arriba Léopold, qui es fa passar per un jove artista jueu sota el nom de Samuel. Rachel està enamorada d’ell i no sap res de la seva veritable  identitat. Les lleis locals reflecteixen els prejudicis contra els jueus: si un jueu i un cristià tenen relacions sexuals el cristià és excomunicat i el jueu executat. Per tant, Léopold s’està arriscant molt amb aquest afer amorós, especialment perquè és un home casat, sent la seva muller la Princesa Eudoxie.
La gentada torna per a atacar a Eléazar, però ‘Samuel’ ordena secretament a les seves tropes que controlin i apaivaguin la situació. L’acte conclou amb una gran i triomfant processó.
Acte II – A la casa d’Eléazar
Rachel ha invitat Léopold a la celebració de la Pasqua a la casa d’Eléazar. Ell hi és present quan Eléazar i els altres jueus canten les seves oracions de Pasqua. Rachel es posa nerviosa quan s’adona que Léopold refusa menjar la porció de pa sense llevat que li ha donat. Ell li revela que és cristià, sense confessar-li la seua vertadera identitat. Rachel està horroritzada i li recorda a Léopold les terribles conseqüències d’aquesta mena de relació.
Arriba Eudoxie – davant la qual Léopold s’amaga – per a encarregar a Eléazar una valuosa joia per a regalar al seu marit.
Quan Eudoxie se’n va, Léopold promet a Rachel que se l’endurà amb ell. Ella intenta resistir-s’hi, mostrant-se preocupada per abandonar a son pare, però quan ella està a punt de sucumbir a les proposicions de Lépold, són sorpresos per Eléazar, qui maleeix Léopold abans que aquest fugui.
Acte III – Jardins del palau
Eléazar i Rachel apleguen al palau per a lliurar la joia i  s’adonen que el suposat ‘Samuel’ és en realitat Léopold; marit de la princesa Eudoxie. Rachel declara el seu amor per ell davant de tots, i immediatament ella, Eléazar i Léopold són arrestats i empresonats, sota les instruccions de Brogni.
Acte IV – Interior gòtic
Eudoxie demana poder veure Rachel a la presó, i la persuadeix de desdir-se de la declaració d’amor que va fer. Rachel ho accepta; Brogni accepta commutar la sentència de Léopold i perdonar Rachel i Eléazar si es converteixen al cristianisme. Eléazar, primer respon que s’estimaria més morir, però després fa plans de venjança. Recorda al cardenal l’incendi de la casa que aquest posseí prop de Roma fa molts anys, i li diu que la seva filla petita no va morir. Li diu que va ser salvada per un jueu i que només ell sap qui és. Si mor, el seu secret morirà amb ell. Brogni li suplica que li reveli on és la seva filla, però les súpliques son en va. Eléazar celebra l’acte de venjança que suposarà la seva mort, però sobtadament recorda que això el farà còmplice de la mort de Rachel. L’única manera de salvar-la és admeten que es tracta de la filla del cardenal, i que no és jueva de naixement, sinó cristiana. L’acte conclou amb l’ària més cèlebre de l’òpera: l’ària d’Eléazar “Rachel, quand du Seigneur”. En aquest moment, quan està gairebé disposat a consentir, escolta la gentada demanant la seva mort a crits, i decideix que mai no tornarà Rachel als cristians.
Acte V – Un gran llenç suportat per columnes gòtiques
Eléazar i Rachel seran introduïts en unes olles amb aigua bullint. Rachel està aterrida. Eléazar li explica que pot salvar-se si es converteix al cristianisme. Ella ho refusa i puja al patíbul abans que ell. Mentre la gent canta diverses pregàries, Brogni pregunta a Eléazar si la seva filla està encara viva. Eléazar li contesta que sí i aleshores Brogni li pregunta on pot trobar-la. Eléazar senyala el calderó, dient “És aquí!” Després ell mateix puja al patíbul per a morir, mentre el cardenal cau agenollat. L’òpera conclou amb un cor de monjos, soldats i ciutadans cantant “Ja està fet i ens hem venjat dels jueus!”

Terrible, oi?

La Juive es va estrenar amb èxit el 23 de febrer de 1835, el rol de Eléazar, inicialment pensat per a un baix, va ser cantat per el famós tenor Adolphe Nourrit, mentre que el rl de la filla va ser interpretat per la famosa Cornélie Falcon, i per tant estem davant d’una soprano dramàtica o mezzosoprano que va acabar definint una vocalitat, la de les veus anomenades precisament Falcon i que són sovint motiu d’admiració i discussió a IFL. A la representació que ens ocupa aquest rol està interpretat per a la soprano Tatyana Ryaguzova, de poderosos mitjans i que la temporada passada va cantar en el Nabucco de la Scala, l’esporàdic rol de Anna, caldrà seguir-la, així com la incisiva Natalia Mironova en el brillant rol de la princesa.

Si bé aquesta representació del 2012 no es tracta de la millor possible, conserva en tot moment la dignitat i com que tret del vídeo comercial de les representacions a la Staatsoper de Viena editades per la DG no existeix cap altre, que jo sàpiga (que donaria per tenir les parisenques del 2007!!!) benvinguda sigui aquesta.

*
Jacques Fromental Halévy
LA JUIVE

Eleazar: Neil Shicoff
Rachel: Tatyana Ryaguzova
Príncep Leopold: Robert MacPherson
Princesa Eudoxie: Natalia Mironova
Cardenal de Brogni: Alexey Tanovickij
Ruggiero: Aleksandr Kuznetsov

Orquestra i cor del Teatre Mikhailovski
Director musical: Peter Feranec
Director escènic: Arnaud Bernard
Escenografia i vestuari: Herbert Murauer
Coreografia: Maria Bolshakova

Teatre Mikhailovski de Sant Petersburg 10 de maig de 2012

ENLLAÇ vídeo (4 arxius)

http://rapidshare.com/share/385B8D195DC9FEBBE7C03019E921383C

La darrera representació al Gran Teatre del Liceu va ser el 22 de desembre de 1974. Fins aquella s’han fet 85 representacions.

30 comments

  1. Regí

    Gràcies, Joaquim.

    És una bona oportunitat per conéixer una obra poc coneguda, però que tingué molt d’èxit en el seu temps. Molt encertada la comparació amb “Els Hugonots” ja que els contextos històrics són semblants. En l’obra de Meyerbeer es narra la matança de Sant Bartolomé pels catòlics als hugonots (protestants calvinistes francesos). En la de Halevy, l’enfrontament és entre catòlics i jueus. Té el plus afegit de veure com es tracta el tema antisemita en mans d’un jueu del segle XIX.

    Serà la meua primera vegada, si sóc capaç d’abaixar-lo.

    L’obra de Meyerbeer la conec pel DVD d’Arthaus. Va agradar-me, encara que el regidor fa un canvi d’època històrica, més o menys l’actual, que preferiria no haguera fet. Aquest és el DVD.

    1991 Stefan Soltesz; Angela Denning, Lucy Peacock, Richard Leech, Martin Blasius; Ópera Alemana de Berlín; DVD Arthaus.

    En els dos casos, ben poc podem trobar al mercat. Com sabeu, la grand ópera no va resistir el canvi de segle i pràcticament no es representen òperes d’aquest gènere, molt acceptat en el XiX.

    Salut.

    Rex

    M'agrada

  2. ems

    Realmente bueno y necesario tu apunte de hoy, es una opera magnifica y fíjate lo casual o causal, yo he estado es esas funciones en Paris, en realidad porque siempre me ha interesado mucho Antonacci, pero recuerdo haber salido de la Bastilla, arrobado por Shicoff. Noche de mucho frío, pero calor, en lo que fue la representación, única…

    M'agrada

    • Regí

      Les dues òperes son totalment paral.lels. Una història d’amor entre conflictes religiosos. Mireu com acaba “Els Hugonots” de Meyerbeer, segons la viki:

      Act V

      Escena I. Un saló de ball. Els protestants estan celebrant el casament de la reina amb Enric de Navarra. El repic d’una campana interromp la reunió, així com l’entrada de Raoul, qui informa a l’assemblea que el segon toc va ser el senyal per a iniciar la massacre dels hugonots a mans dels catòlics

      Escena II. Un cementiri darrere d’una església protestant en ruïnes. Nevers mor protegint Marcel, qui està ferit; Valentine accepta convertir-se al protestantisme per casar-se amb Raoul, i Marcel du a terme la cerimònia nupcial. Un ‘cor d’assassins’ els ataca, després d’expressar la seua visió del cel, ‘amb sis arpes’.[5] Finalment són assassinats per St. Bris i els seus homes, adonant-se massa tard que ha donat mort a la seua pròpia filla. (vegeu la darrera escena de l’òpera La juive de Fromental Halévy, també amb llibret de Scribe, estrenada un anay abans que Les Huguenots). L’entrada de la reina, i el cor dels soldats cantant ‘Déu vol sang!’, posen fi a l’òpera.

      Curiós, veritat?

      Ací podeu trobar els llibrets:

      http://www.kareol.es/obras/judia/judia.htm

      http://www.kareol.es/obras/loshugonotes/loshugonotes.htm

      Paga la pena llegir-los.

      Salut.

      Rex

      M'agrada

  3. Regí

    Si us interessa el context històric de l’òpera bessona de Meyerbeer, us recomane la pel.lícula del recentment desaparegut Patrice Chéreau, “La reina Margot” que narra els fets que desemboquen en la matança de Sant Bartolomé. La direcció d’actor és esplèndida i el vestuari va estar nominat a un Òscar.

    Com sabeu, Chéreau va ser el director escènic de l’Anell del Centenari; doncs bé, la Cavalgada de les Walkíries arreplegant morts recorda molt l’escena de la matança dels hugonots.

    Sense dubte, un bon director d’actors, com va demostrar en el seu treball amb Tristan on la Meier està d’allò més bé i Barenboim dirigeix el seu millor Wagner.

    Salut

    Rex

    M'agrada

  4. Regí

    Joaquim:

    He trobat aquest youtube de “La Jueva” de Viena, 2003. Ja que no abunden les versions, la pegue per poder comparar. La pena és que no porta sota-títols.Sembla interessant.

    “La juive” – Halévy Shicoff Stoyanova Wiena 2003

    M'agrada

  5. Moltes gràcies Joaquim. No hi han gaires versions de La Juive i t’agraexo aquesta aportacions. El R. Tucker, pobret, va cantar al Liceu la Juive i posteriorment, no gaire desprès la Carmen, morint sobtadament uns dies desprès. Recordo les retransmissions per ràdio. Com dius, la notem a faltar al Liceu, com jo també m’agradaria sentir els Hugonots, el Guillem Tell i els Troians (sembla que està o programada o prevista properament ????). Tal com està el panorama tenoril molt em sembla que haurem d’esperar i….molt més.

    M'agrada

    • No vaig veure aquelles funcions de Tucker, tot just començava aleshores.
      Per cantar Eléazar crec que és necessària alguna cosa més enllà de la veu adequada i quan els tenors que han cantat aquest rol han estat jueus, el resultat tenia un plus d’emoció que els fa fet excepcionals.
      Els Troian han passat a millor vida 😥 i Guillaume Tell no crec que estigui present a cap oració, a no ser que el senyor Flórez la proposés, que no crec. Pel que fa als Huguenots hi havia un projecte, però….

      M'agrada

  6. Víctor

    Hola,
    Vaig assistir a una funció de La Juive cantada per Richard Tucker al Liceu. Encara guardo el programa a casa. Aleshores jo era jovenet i anava amb el meu pare al quart pis. Recordo que, per l’edat que tenia el cantant (seixanta un o seixanta dos anys) els aguts eren valents i sòlids. No així la resta de la tessitura: quan anava a la zona greu més que cantar, farfullava. Això sí, amb l’ària “Rachel quand du seigneur” va tenir un èxit esclatant. Era tot un artista.

    M'agrada

    • Hola Víctor, has trigat una mica a tornar a comentar, però t’ho agraeixo.
      No vaig veure aquelles representacions de Tucker, ja m’hagués agradat, malgrat que la veu estava molt deteriorada. És cert que en l’ària de La Juive allò va ser apoteòsic, atenent a la gravació de ràdio, però com bé dirs, la resta va ser…
      Quan Tucker estava bé, el seu Eléazar era de pell de gallina, com el de Shicoff, però la veu era millor que la d’aquest últim, o al menys a mi m’agradava més.

      M'agrada

  7. Regí

    Ems:

    Molt agraït, però les gràcies li les has de donar a Joaquim, que em permet expressar-me i és el que du el millor blog d’òpera que conec. Jo, molt pagat de poder participar perquè tinc una espècie de necessitat compulsiva de compartir les meues impresicons; fins i tot he de autocontrolar-me per no abusar i que la passió que sent se’m desborde.

    Ja m’agradaria a mi saber de música el que saben Colbran i Joaquim, i conste que no dic això per fer la coba, sinó perquè és la veritat.

    Tornat a l’òpera, he de dir que m’ha sorprés molt gratament. Mai no l’havia sentida i la veritat és que m’agrada. Les dues òperes esmentades em fan pensar en “Rienzzi”, obra de joventut de Wagner inspirada en la grande opéra de Meyerbeer, compositor amb qui Wagner es va comportar molt malament i amb desagraïment. El famós director d’orquesta Hans von Büllow va dir que Rienzzi era la millor ópera de Meyerbeer. A Brahms, quan va estrnar la seua 1ª sinfonia li digueren que acabava d’escriure la 10ª de Beethoven . Tots tenim influències.

    Res més, si li puc ser d’utilitat a algú aquesta és la meua adreça:

    rexvalrex@hotmail.com

    Moltes gràcies.

    M'agrada

  8. Jo tinc la versió que mostres en el video, Joaquim. És una òpera preciosa i, com bé dius, requereix de veus de primer ordre. Molt difícil trobar un Eleazar tan místic i taimat com el que Schicoff canta.
    Salutacions!

    M'agrada

  9. “La juive” es una ópera por la que siento una gran predilección y la versión que vimos en París fue excelente por todos los conceptos. Ahí pudimos descubrir a un valiente John Osborn y nos sorprendió el aumento de volumen de la voz de Annick Massis -como lo ha demostrado en las funciones de “Cendrillon” en el Liceu-. Pero lo más destacado fue la interpretación de Neil Shicoff en un personaje que es su segunda piel, si bien fue protestado por un espectador que le reclamó “la cabalette” del aria “Rachel, quand du Seigneur” que Shicoff creo que nunca ha cantado en escena. Además estaba Anna Caterina Antonacci cantando una sorprendente “judía” con valentía e intención, cantante -por cierto- por la que siento un gran respeto, ya que se ha atrevido con diversos roles Colbran de Rossini, aparte de excelentes “Carmen” y “Les troyens”, desde su debut hace ya 27 años como Rosina de “Il barbiere di Siviglia”.

    De todas maneras Neil Shicoff no supera ni el canto ni el carisma del recordado gran Richard Tucker que algunos tuvimos la suerte de poder verle en el Liceu. El hecho de ser ambos tenores correligionarios les ha permitido adentrarse con más motivación en el personaje de Elèazar, consiguiendo los dos una gran creación, pero la extraordinaria entrega de Tucker que ponía no sólo sus enormes recursos vocales sino también todo su corazón en cuanto cantaba, decanta la balanza de la primacía en este especial rol sobre el citado Richard Tucker. Por cierto “La juive” fue la última ópera interpretada por Enrico Caruso que fallecería 8 meses más tarde en 1921.

    “La muette de Portici”(de Auber-1828), “Guillaume Tell”(de Rossini-1829), “La juive” (de Halèvy-1835) y “Les Huguenots” (de Meyerbeer-1836) son las cuatro Grand Opèras más representativas de este género sobre las que se sustenta el gran prestigio que adquirió en Francia y de ahí en todo el mundo. Posteriormente otros compositores se adhirieron a esa corriente (Berlioz, Wagner; Gounod, Verdi, etc…), pero aún siendo sus obras muy buenas y algunas extraordinarias no tuvieron en su tiempo la repercusión de aquellas- con las excepciones de “Rienzi”, “Faust”, “Don Carlos”…-. Luego los nuevos estilos fueron diluyendo el favor del público por ellas y en los siglos XX/XXI pocos teatros han programado “La muette de Portici” -preciosa ópera por cierto-, aunque sí las otras -generalmente suprimiendo sus ballets, indispensables en la Gran Opèra-, pero algunas no con la frecuencia que se merecen.

    Por cierto la versión de “Die Hugonotten” en DVD contiene 44′ menos que la versión francesa con Joan Sutherland (200′) -y tampoco es absolutamente completa- que supuso su despedida del mundo de la Opera en su Sydney natal y que es mucho más recomendable que la versión alemana, aunque ésta cuenta con una inspirada Angela Denning y un muy satisfactorio Richard Leech. De todas formas una versión definitiva de esta ópera que tanto me gusta aún está pendiente de interpretación y grabación.

    No puedo hablar todavía de esta versión que nos propone Joaquim porque aún no la he visto, pero tengo mucho interés en hacerlo.

    M'agrada

  10. Alex

    He leido este gran post de Joaquim, casi dos dias despuès de publicarlo y algo debo decir de esta òpera de la que siento una gran pasiòn no solo por motivos de ser un amante de la grand opèra française, sino por el contenido del argumento de esta JUIVE y obviamente por cuestiones personales y religiosas.
    Con la JUIVE , entonces tenía 22 años de edad, debutè como espectador en un teatro de ópera, el Gran Teatre del Liceu ( funciòn de domingo tarde diciembre de 1.974 ) y no estoy de acuerdo con Victor de que el tenor R.Tucker padecîa en los graves; logicamente y a pesar de mostrar ciertos problemas de fiato ( tuvo antes por allà principios de los 70s un ya amago de infarto), tuvo una interpretaciòn vocal Esplendorosa por medios y por apasionamiento al 300% ( tengo el audio de una de sus tres funciones que cantò en el Liceu y Tucker – con un resto de elenco vocal màs bien discretito -, puso el teatro patas arriba, fundamentalmente con su …..Rachel quand du seigneur… Y la posterior cabaletta que si cantò en todas las funciones….Dieu m’ èclaire…… ( el aria ya por si, es complicadísima para el tenor, tiene como mínimo 6 o 7 si naturales y su tesitura requiere un poderío vocal constante y endemionados ascensos ); creo que el maestro Jaume Tribò si lee este post, puede confirmarlo .
    Del tenor Tucker, añadir unicamente que solo cantò en teatro 3 veces La. JUIVE. : en versiòn concierto, en New Orleans y en Londres ( aquí con grabaciòn comercial existente, con la Yasuko Hayashi como rachel ) y luego, en versiòn escenificada UNICAMENTE en el Liceu ( añadir porque es històrico, Tucker se trajo con permiso del Met la vestimenta especial para el rol de Eleazar, vestimenta que estaba y sigue estando en el museo del Met y fue – casi lo aseguraría -, la misma con la que se vistiò Enrico Caruso cuando este cantò la Juive en el antiguo Met por allà 1.917 o 1.918, poco antes de fallecer )

    Dicho esto y volviendo a La JUive que despuès de Tucker, si se siguiò cantando aunque a cuentagotas ( existe una funciòn en directo con el tenor Carreras en Viena de los primeros ochentas , recuerdo que con Siepi como Cardenal de Brogny ), otra posterior del tenor Francisco Casanova de finales de los 90s o primeros 2000s ( funciòn versiòn concierto tambièn, en el Carnegie Hall o en la NYCO ), ademàs de las citadas ya del tenor Shicoff. Shicoff retomò escenificado el papel y estrenò esa nueva producciòn de Viena en 1.989 o 1.990 ( regia famosa por el dvd citado de 1.993), inicialmente con Soile Isokoski como Rachel ( en aquel estreno, si que Shicoff cantò la cabaletta…Dieu m’ èclaire…fille chère). Posterriormente y en 1991, Shicoff cantò esa mism producciòn en el Met ( cantò creo en las dos primeras funciones la citada cabaletta hasta que la galleó estrepitosamente y entonces, decidiò eliminarla y no cantarla jamàs )

    La citada producciòn de La Juive de Kramer y Piltz volviò a Viena en 1.993 ( con una joven y brillante Stoyanova como Rachel y entonces, ya se grabò el famoso dvd comercial, donde Shicoff explica muchas cosas en los credits del dvd y la pasiòn que sentia por retomar el rol de Eleazar. Decir que Shicoff nacido tambien en Brooklyn, era hijo de un muy famoso y conocido Kantor neoyorquino, Sidney Shicoff ). Esta producciòn ha sido llevada tambièn a la Fenice ( donde Shicoff se alternò con otro tenor llamado Uhlenhop – un autentico desastre este ultimo, la Rachel recuerdo fue Iano Tamar y el de Brogny R. Scandiuzzi)
    Con Shicoff de protagonista, se han estrenado posteriormente dos nuevas producciones de La Juive. ( la de Paris y Amsterdam, de Pierre Audi, donde Tucker – alternàndose con un Merritt en desastroso estado vocal en Paris y con Denis O’ Neill en Amsterdam, màs las citadas Antonacci, Massis, Osborn/Lee, etc… . Luego, otra de Zurich creo que regia bastante clasicota y acertada de un inglès – no recuerdo si de Macvicar o de otro britànico -, donde como Rachel se alternaron Angeles Blancas y Malim Byström, el Leopold lo cantò John Osborn, etc..etc..)
    Me imagino que desde Paris y Zurich ( presenciè ambas producciones, con un Shicoff al límite y muy tocado vocalmente, con todo tipo de portamentos para llegar a ciertos agudos aunque salvado con una enorme expresividad escenica ), las prestacione vocales de Shicoff ya no son ni dignamente escuchables.
    Alagna ( si la voz le aguanta todavia despues de la locura prevista para el prox.agosto de cantar en Orange dos funciones del Otello verdiano ), tiene previsto para el 2014/15, estrenarse como Eleazar en una nueva producciòn de La Juive prevista en Munich. Veremos, si se hace. Al que si veo vocalmente màs que apto ( otra cuestiòn serà la interpretativa y si le interesa ) para abordar el rol de Eleazar, sería a Jonas Kauffmann y porquè no ya que que canta grand opèra, a Gregory Kunde. Como lo veís ?

    M'agrada

    • Gracias por este extenso y ameno comentario Alex, sabia que no podías faltar a la cita con La Juive.
      Empecemos por el final. Kunde podría hacerlo y también Kaufmann e incluso Alagna si lo prepara bien, creo que tendría que abandonar Otello y dedicarse a ese Eléazar, ya que si Carreras lo cantó y muy bien al lado de Siepi como dices y de Tokody, Gazharian i Chris Merrit como Leopold, también podrá hacerlo él. No es tanto por la tesitura, no estamos hablando de un rol para tenor dramático, más bien el problema es e resistencia y sobretodo de sentimiento. Por otro lado en Viena, que no ha dejado de porgramarla a menudo, también la canto Plácido Domingo en la misma época que Carreras, creo recordar que existía una grabación piratísima de aquel sello discográfico tan amado (por las rarezas) como odiado (por el precio), llamado Historical recordings, que debido a las pésimas condiciones de grabación algunos llamaban Histerical Recordings, sería interesante recuperarlo para ver como Domingo lo afrontó, ya que parece un rol muy apto para su voz (la de entonces, se entiende).
      Una corrección, cuando hablas de la Juive de Paris y Amsterdam, vuelves a mencionar a Tucker cuando obviamente el tenor fue Shicoff.

      M'agrada

      • Alex

        Lapsus linguae: efectivamente , quería decir Shicoff en referencia a la producciòn de P. Audi ( bastante interesante, por cierto ) para Paris y Amsterdam.
        Lo de Domingo y ese Eleazar de Viena, no tenía ni idea.

        M'agrada

      • Tengo que buscar datos de esas actuaciones de Domingo, creo que eran de la misma época que la cantó Carreras.
        Te informaré. No me gustaría estar equivocado 😦
        De hecho es muy raro que Domingo no la tuviera en repertorio, ¿no te parece?

        M'agrada

  11. Alex

    Añado otra anècdota que no recuerdo si ha salido alguna vez por aquí, referida a la función liceistica de La Juive que se retransmitiò por RNE entonces en 1.974 desde el teatro.
    Despuès del aria….Rachel quand du seigneur…, màs la cabaletta….Dieu m’ èclaire fille chère…, tan insistintes eran los braveos a Tucker con el Liceu puesto en pie, que los ínclitos de la Radio Nacional pensaron que la funciòn se había acabado, cortaron la retransmisiòn y no se radiò el quinto acto.

    M'agrada

  12. Regí

    http://www.operaclass.com

    Un link pràctic per a l’aficionat a lòpera; per si no el coneixeu. Autors, cantants, rols, dates, estadístiques, etc.

    Sobre Meyeerbeer, Wagner , el públic i la posteritat..

    http://www.operaclass.com/catalogo/compositor.asp?idioma=&idCompositor=43&idCat=oc

    Giacomo Meyerbeer (Compositor)

    Gli amori di Teolinda (1)
    Semiramide riconosciuta (2)
    Margherita d’Anjou (1)
    Il Crociato in Egitto (3)
    Robert le Diable (4)
    Les Huguenots (11)
    Le Prophète (2)
    L’Étoile du Nord (1)
    Dinorah ou Le Pardon de Ploërmel (3)
    L’Africaine (7)

    TOTAL 35

    http://www.operaclass.com/catalogo/compositor.asp?idioma=&idCompositor=1&idCat=oc

    Richard Wagner (Compositor)

    Die Feen (3)
    Das Liebesverbot (4)
    Rienzi (8)
    Der fliegende Holländer (36)
    Tannhäuser (38)
    Lohengrin (43)
    Tristan und Isolde (60)
    Die Meistersinger von Nürnberg (47)
    Das Rheingold (49)
    Die Walküre (67)
    Siegfried (45)
    Götterdämmerung (49)
    Parsifal (47)

    Hi ha una web on classifiquen tots els enregistraments operístics. Podem saber de cada obra de cada autor els discos que hi ha, els cantants que han interpretat un paper determinat, etc.

    Per fer-nos una idea de la importància que ha tingut durant el segle XX i el que portem de XXI en els món discogràfic Wagner i Meyerbeer, solament hem de consultar els rànquims de dalt. Solament hi ha 35 registres de Meyerbeer, menys que en casdascuna de les obres canòniques – que es fan a Bayreuth – de Wagner. El number oner de Meyerbeer és “Les Huguenots “, amb 11 enregistraments, totalment per davall de les òperes canoniques de Wagner, front a la Walkiria, que en té 67. Què significa això? Que els plantejaments estètic i musicals fan guanyar futur mentre que els contraris, representats per Meyerbeer han passat a la història. La Grande Opéra forma part del passat. Per això, les representacions de les seus òperes són molt rares mentre que les wagnerianes són de les més habituals junts a Mozart, Verdi, Puccini, Strauss i Rossini.

    Wagner, sense saber-ho li va fer un favor a Meyerbeer. Sense temor a enganyar-me diria que si el saxó no l’haguera anomenat, pràcticament no seria conegut el seu nom per ningú. La seua obra és pràcticament desconeguda.

    Al fons de la polèmica hi havia dues concepcions de l’òpera oposades, no una qüestió racial com sembla a primera vista. El Wagner artista era oposat a l0estètica meyerbeeriana, que va desapareixer en canviar de segle. Durant el XIX, el jueu va ser el compositor-rei a París; però l’interés per la seua obra pràcticament finalitza en arribar el segle XX.

    He de dir que Wagner va ser desconsiderat, desagraït i envelós d’aquest senyor que l’ajudà en els seus començaments de manera decisiva i en molts aspectes. En aqusest sentit, la persona de Wagner deixa mol que desitjar i sóc el primer en comdemnar-lo per això. Però el que no cap dubte és que Wagner va guanyar en el terreny artístic, ja que la seua obra no ha deixat de representar-se i enregistrar-se fins avui. Ironies del destí.

    Una cosa similar va passar amb Sallieri i Martín i Soler, que van ser els que dominaven el món operístic en el segle XVIII a Viena. Podríem dir que gràcies a Mozart, els seus llibrets, cartes i les pel.lícules que com ara “Amadeus” s’estan recobrant les seues obres. Molts no saben que Daponte feia librettos per a Martín i Soler , com pera Mozart; però el triomfador era el valencià, conegut ara perqùe Daponte el cita al final del libertto de Don Giovanni i Mozar fa una al.lusió musical. Coses que passen..

    Rossini. Des d’un temps ençà s’ha produit una recuoeració de Rossini, que estava malament cantant i cada volta es representava menys. Afortunadament, la Callas i d’altres dignificaren i actualitzaren el cant rossinià. També hem de dir que en les darreres dècades han aparegut molts cantants – supercantants – que ha fet aquest resorgiment, encara que la diferència amb l’interés per Wagner és clara i es por acmprovar a l’arxiu.
    En les seues obres, guanyen amb molta distància dues, que són bufes. Les serioses queden molt lluny:

    Il barbiere di Siviglia (57)
    La Cenerentola (28)

    Entre les serioses solament destaca:
    Guillaume Tell (14)

    R. Strauss té tres òperes que poden competir pel nombre d’enregistraments amb Wagner:

    Salome (37)
    Elektra (38)
    Der Rosenkavalier (42)

    Lògicament, com passa amb Rossini, són les més representades.

    Puccini és tot un crack. Tosca, amb 110 discos guanya a qualsevol obra citada fins ara. També en té altres a considerar:

    Manon Lescaut (30)
    La Bohème (84)
    Tosca (110)
    Madama Butterfly (63)
    Turandot (41)

    Com podem veure, l’italià és un dels compositors amb més discos i un dels favorits del públic.

    Verdi és un altre crack. La traviata (92) ocupa el primer lloc, encara que també destaquen une quantes.

    La traviata (92)
    Don Carlo (53)
    Aida (85)
    Simon Boccanegra (39)
    Otello (71)
    Falstaff (44)
    Nabucco (32)

    Un altre dels favoris de la indústria i del públic.

    En Mozart guanya Don Giovanni (97). Las dapontianes es duen el gat a l’aigua.

    Le nozze di Figaro (73)
    Don Giovanni (97)
    Così fan tutte (57)
    Die Zauberflöte (53)
    Die Entführung aus dem Serail (41)

    Resumint, la campiona és Tosca (110), seguida per La traviata (92).

    Salut

    Rex

    M'agrada

    • El link està molt bé, moltes gràcies Regí.
      Ara bé, ens estàs dient que valores la importància de les òperes i els seus compositors per la quantitat de gravacions que s’han fet de cada títol?, és a dir per qüestions de caire estrictament comercial?.
      En aquest afany de valorar més Puccini que Verdi, utilitzes el número de gravacions de Tosca i La Traviata, em sembla poc seriós, t’ho dic molt seriosament i sense cap ànim d’ofendret, no és la meva intenció, però no m’hagués cregut mai que el número de discs venuts, perquè si és així, Tosca és millor que Tristan und Isolde i no crec que jo, que sent ambdues, obres mestres, puguis utilitzar aquesta estadística més pròpia del director de compres de El Corte Inglés en temps que la discografia era una industria potent, per valorar la vàlua de cadascuna.
      Al·lucino 😯 😯

      M'agrada

    • Estupendo link pero no está al día. Yo, por ejemplo, el único título que he intentado buscar por ahora es “Noè” que compuso Halèvy y concluyó su yerno Bizet y no figura, mientras que yo lo tengo en casa en DVD -desde hace varios años- y lo he proyectado para varios amigos. Pues no consta ni en Halèvy ni en Bizet. Y es el primer título que me ha venido a la cabeza…Por lo tanto este link sirve como orientativo pero no es fiable. Si tiene un error puede tener muchos.

      M'agrada

      • “Clari” es otra ópera de Halèvy” que repuso hace unos 3/4 años Cecilia Bartoli en Zurich, está adquirible en DVD -la compré al precio original-, en “El Corte Inglés” ahora está a mitad de precio y la repuso Cecilia Bartoli en honor de Maria Malibran que la estrenó. Pues bien, tampoco figura en ese link…Si ya van dos errores, no me puedo fiar ya demasiado de este link. Puedo ir encontrando más fallos, seguro.

        M'agrada

  13. Regí

    Joaquim:

    “Ara bé, ens estàs dient que valores la importància de les òperes i els seus compositors per la quantitat de gravacions que s’han fet de cada títol?, és a dir per qüestions de caire estrictament comercial?.”

    Clar que no, Joaquim. Les dades el que indiquen són el nombre d’edicions, que no ha de guardar relació forçosament amb la qualitat, però sí amb les expectatives de venda, és a dir, interés per part del públic. Una editorial publica si espera vendre i guanyar diners Quan es parla de calés les coses es fan seriosament. És una manera de mesurar l’interés del públic, ja que compre el que li agrada.

    Jo no he dit mai que el nombre de vendes siga indicatiu de qualitat, per favor, Joaquim, com penses que siga tan neci. El que sí que indica és com va el mercat, és a dir, l’acceptació del producte. Si es venen més “Tosques” que “Traviates” significa que el públic prefereix “Tosca”, no que tinga més qualitat. Possiblement, David Bisbal o Julio Iglesias venda més discos que qualsevol compositor de l’època. ¿Què vol dir? Que el gran públic el prefereix, no que siga de major qualitat.
    També cal dir que parlem de discos. És possible que si ho férem amb el nombre de representacions hi hagueren canvis, encara que no crec que foren massa importants. Tots saben que els sis compositors esmentats són els favorits del públic i els que més es programen.

    Colbram:

    Aquesta és l’única base de dades del tema que conec. És indicativa i oberta als suggeriments dels usuaris. La porta un senyor que conec. Si et pareix bé, pots cosar-te en contacte amb ell i donar-li la informació que li falta. Porta més de 10 anys funcionant. És una base que es renova amb les novetats que van apareixent.

    De propina una base de dades del Festival de Bayreuth des de l’incici fins ara: cantants, obres, anys, rols, ..És molt usada en el món wagnerià. El senyor que la feu és de Barcelona i va assistir fa 50 anys al Festival Bayreuth de la cita ciutat:

    http://www.wagnermania.com/bayreuth/

    Una salutació per als dos.

    Rex

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: