Pierrot Lunaire a l’Ateneu Barcelonès, 4 de gener de 2014. Orquestra de Cambra del Penedès i Marta Valero. Foto IFL
Veure programat Pierrot Lunaire d’Arnold Schönberg és una autèntica raresa. No dic que sigui una obra per ser programada cada temporada, però fent memòria, jo no recordo haver-la vist mai en cap temporada, sessió golfa del Foyer del Liceu dels anys gloriosos i no cal dir del Palau o Auditori, però si no vaig errat agrairia que algú em rectifiqués, la darrera vegada que es va fer a Barcelona va ser al Teatre Lliure (1998) amb l’enyorada orquestra dirigida per Josep Pons i la direcció escènica de Calixto Bieito, però jo no la vaig veure. Per a mi ahir va ser l’estrena, ja tocava.
Tinc una versió discogràfica a casa i no acostumo a escoltar-la. No és una obra ni fàcil, ni atractiva, al menys per a mi i necessita d’una ambientació prèvia, una preparació i una predisposició, factors que encara hores d’ara no tothom està disposat a fer, i ahir algunes persones durant el concert van sortir de la sala i altres mostraven signes d’un cert nerviosisme i ganes de que els lieds estrenats l’any 1912, s’acabessin d’una vegada. Res greu però perceptible.
La versió que varem escoltar ahir a l’Ateneu Barcelonès dins el cicle de cambra de la vital institució barcelonia, va ser esplèndida, intensa i austera. Va tenir com a protagonistes a un quintet provinent de l’orquestra de cambra del Penedès, amb Víctor Pérez (violí i viola), Andreu Gallén (piano), Sergi Gili (flauta i piccolo), Ausiàs Garrigós (clarinet i clarinet baix) i Cèlia Torres (violoncel, dirigits per Marius McGuinness, que van oferir una interpretació diria que virtuosística, amb intervencions individuals de molta qualitat i les de conjunt molt equilibrades i precises, amb un so ben treballat, a voltes punyent, a voltes líric.
Però Pierrot Lunaire és sobretot la veu que interpreti els 21 lieds sobre textos d’Otto Erich Hartleben basats en l’obra del mateix títol d’Albert Giraud, que consta originalment de 50 poemes. Uns poemes d’exaltació expressionista que utilitza el sprechgesang (cant parlat) a vegades brutal, abrupte, violent, aspre, dolç, irònic, oníric, sensible o subtil.
Agrupats en tres grans grups de 7 poemes cadascun, no és gens fàcil fer front a aquesta obra de complexa estructura, amb salts intervàlics, llibertat contrapuntística, constant evolució rítmica i les síncopes contradictòries que trenquen tota lògica i que descol·loca a tots els que si vulguin aproximar amb esquemes clàssics, ja que no s’ha de parlar com si estiguéssim davant d’una recital poètic, però tampoc s’ha de cantar mantenint l’alçada del so. Aquest pas entre el recitat i l’emissió mantinguda del so, amb les caigudes o ascens seguint la corba de la frase , és el tret més problemàtic de la intèrpret que es faci càrrec d’aquest sprechgesang tan captivador com crispant.
La mezzosoprano Marta Valero, que aquests dies intervé en un rol ben secundari de la massenetiana Cendrillon, en el Gran Teatre del Liceu, es va posar el vestit virtual del Pierrot, demostrant que ella té una categoria i una preparació vocal i interpretativa que va molt més enllà d’aquestes petites participacions al Liceu, i que la situa en un rang qualitatiu molt notable. Crec haver escoltat versions més violentes d’aquesta obra, en canvi ella va optar per una versió més poètica i sensible, de notables colors vocals, sobretot d’aquells poemes més nostàlgics de la tercera part, exhibint una capacitat interpretativa intensa i contrastada però mai estripada. Un gran tour de force que no crec que estigui a l’abast de moltes intèrprets, la qual cosa demostra una inquietud i una valentia notòries. Un cantant capaç de cantar així una obra com aquesta no pot ser només el cinquè esperit de la Cendrillon.
El Pierrot té una durada aproximada d’una hora, una hora d’una intensitat brutal que inquieta i pertorba perquè no ofereix cap punt del passat on aferrar-se. Continua sent nova i continua motivant 101 anys després de la seva estrena, perplexitat a l’oient, cosa que diu molt de l’obra, que no em sap cap greu confessar que si no fos per aquell text extraordinàriament captivant i ahir magníficament a l’abast gràcies a la projecció de la traducció de Miquel Desclot, m’hagués suposat un obstacle qui sap si insalvable, el que significa que si sempre és important disposar del text en les obres cantades, sigui quin sigui el idioma, en aquest cas esdevenia imprescindible i a l’Ateneu van tenir-ne molta cura.
Magnífica i agosarada iniciativa la de l’Orquestra de Cambra del Penedès, i la del Ateneu Barcelonès en programar-la, després d’haver-se presentat en la temporada Mas i Mas, al setembre passat al Saló del Tinell de Barcelona.
Meritori esforç que ha de tenir continuïtat i que el nombrós públic que va assistir ahir a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu va premiar amb calorosos aplaudiments, sobretot per Marta Valero quan va sortir a saludar tota sola, lògic, malgrat que el conjunt és magnífic.
IN FERNEM LAND 
No estic casa i no puc consultar res (i aquest teclat italia es molt raro i no se com fer anar els accents, redeu…perdoneu…) pero Pierrot Lunaire es va interpretar fara uns tres anys a l’Oriol Martorell de l’Auditori i precisament amb alguns componets del concert que ens portes avui. Un d’ells es Celia Torres, que conec molt be i aprecio molt, filla d’un bon amic meu. El pianista Gallen crec que tambe repeteix. Recordo que era dissabte i em tocava anar al concert de l’OBC amb una quarta de Txaikovski dirigida per, crec recordar, en Plasson (que al final no va venir per enfermetat) i davant de l’estupefaccio de familiars, amics i coneguts vaig preferir anar a l’Oriol (sense possibilitat de poder anar el diumenge al concert de l’OBC, lo qual afegeix merit a la cosa), pero es el que dius, si un dia interpreten per aqui Pierrot Lunaire s’ha d’aprofitar, donat lo poquissim que es programa. Obra atonal de dalt a baix que apunta clarament ja al dodecafonisme que Schonberg desemvoloparia tan sols dos anys despres (Pierrot 1912, inici dodecafonisme 1914, si us hi fixeu en l’audicio sovintegen les dotze notes seriades, una darrera l’altra, alternades al.leatoriament, tancant els ulls es detecta millor…). Es una obra extraordinaria, gaierebe de culte, per lo que va significar per a les noves formes i estructures musicals del segle passat. Pot agradar, i evidentment pot no agradar, pero hi han obres que impacten i tenen una influencia conscient o insconscient en la posterirtat. Aquesta es una d’elles.
M'agradaM'agrada
Caram Josep! moltes gràcies. No recordo aquesta versió que menciones i estic segur que no t’equivoques ni de dia, ni d’any.
Bona estada italiana, gaudeix i quan tornis ja ens ho expliques amb més detall. Estic segur que la versió escotada ahir a l’Ateneu t’hagués agradat moltíssim.
Ci vediamo 😉
M'agradaM'agrada
Què gran que ets, Josep. Estic sense paraules.
Jo no recordo haver anat ni al Pierrot ni al Txaikovski. Clar que, amb la meva poca memòria, això tampoc vol dir gaire cosa… 🙂 Però no crec haver vist ni sentit mai el Pierrot, amb el que –com deia l´altre dia ara no recordo qui 😕 – encara que només sigui per això ja m´interessa. A veure si ens la portes un dia, Joaquim!
M'agradaM'agrada
L’Ateneu fa molt per projectar als talents de casa i cal més promoció (i subvencions) del seus concerts, que 15€ és un pèl caret.
M'agradaM'agrada
Subvencions? de quin país parles….
Per cert, jo em vaig fer un embolic i no ho vaig entendre, pensava que era mitjançant el web de l’Ateneu, però si entraves al web de l’Orquestra de Cambra del Penedès i demanaves les entrades, el preu era de 9 euros, que era una immillorable oferta que vaig desaprofitar per babau. 😥
M'agradaM'agrada
La interpretación de este “Pierrot Lunaire” fue magnífica y Marta Valero -cantante que admiro muchísimo- estuvo entregada y atenta a las difíciles entradas de estos dificilísimos Lieder que cantó con innumerables matices, algunos obligándola a “afear” algo su hermosísima voz, pero a mí la obra me sobrepasa.
No obstante encuentro un acierto haber programado este título que había escuchado en grabaciones por diferentes intérpretes pero que nunca me ha cautivado.
M'agradaM'agrada
No crec que sigui una obra on tinguis gaires possibilitats de lluir una veu bonica, però les poques que hi ha, Marta valero es va fer notar.
M'agradaM'agrada
1 setembre 2013.Festival Mas i Mas.PIERROT LUNAIRE de SCHOENBERG.al MUHBA.Pl.del Rei.Xavier chavarria va ser l´artifex dáquesta programació.amb conferencia prèvia de Josep Barcons.La primera audició española es va sentir al Palau de la Música Catalana l´any 1925.gràcies a Da Camera.El concert del 1 de setembre del prop passat any va ser magnific principalment per la mezzosoprano Marta Valero va ser valenta ,explèndida ,molt integrada amb el que estaba cantant.Jo vaig tenir la sort que una setmana avans del concert en Joan Vives em digues que em baixes la lletra i me la lleigis bé avans d´anar al concertI així ho vaig fer Crec que és l´úneca manera depoguer seguir bé l´obra (per descontat dificila)Al entrar al concert en van obsequià amb un programa de mà (lletra en català) i copia del programa de mà que va traduir Joaquim Pena en el seu moment
M'agradaM'agrada
Caram! què bé! sembla ser que va ser millor que la d’ahir….
Anar ben preparat en una obra cm aquesta és essencial.
M'agradaM'agrada
Hola, jo vaig tenir la sort d’estar als dos concerts, el de setembre a Mas i Mas i el d’ahir. Sincerament la versió del setembre amb els mateixos músics va ser bastant superior a la d’ahir, de fet, quan vaig sortir d’aquella primera escolta vaig tenir la sensació d’haver assistit a un concert realment memorable, de nivell mundial gairebé m’atreviria a dir. El grau d’intensitat, de matissos, de força expressiva, de qualitat instrumental i vocal va ser realment extraordinari. En canvi ahir vaig notar que tots els músics i també la cantant no estaven tan enxufats, que no van acabar de conectar-se amb l’obra excepte en moments puntuals i que hi van haver excessius desajustos i imprecisions. Pero una mala nit la pot tenir tothom. Aquest Pierrot que té aquest ensemble i la Marta Valero entre mans és un Pierrot amb un potencial enorme i, fet al nivell del setembre, digne de qualsevol sala de primera categoria. Esperem que a la propera sigui més reeixit!
M'agradaM'agrada
Hola Xevi, benvingut a IFL i gràcies per comentar.
Com que no puc comparar no et puc donar la raó ni rebatre-la, jo ahir ho vaig trobar magnífic, i si et dic la veritat no em conec l’òbra tant com per dir que no estaven enxufats, precisament jo vaig percebre que hi havia molta química i que s’ho passaven bé. M’hagués agradat assistir a les del setembre, ho sabia i se’m va passar.
Torna quan vulguis, serà un plaer llegir-te.
M'agradaM'agrada
Jo no vaig ser-hi a la d´ahir però puc afirmar que la del setembre va ser memorable ,impresionant.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joquim:
He de confesar que ni puc amb tot Schönberg ni amb la resta de la II Escola de Viena. Del jueu berlinés m’estime més la seua primera fase, la tardo- romàntica dels “Gurrielider”, per excemple. Però hi coses posteriors com aquesta, que sí que m’arriben, “Pierrot Lunar” interpretat pel memorable tàndem Oulez- Silja és un plaer de sentir. És al youtube. No és belcanto, naturalment, sinó tot el contari. El parlando de la soprano es desprén d’artifisionalitat anterior, que Wagner ja va anunciar, i arriben a una forma de cantar que s’acosta molt al llenguatge parlat habitual, cosa que no vol dir que siga idèntic o que no tinga el seu virtuosisme artístic, perquè en té.
“Sprechgesang” i “Sprechstimme” (“cançó parlada” i “veu parlada”) es troben entre el cantar i el parlar. És típic d’aquest moviment musical, però té els seus antecedents en Monteverdi (“recitar cantando”), Gluck, Wagner i….., sí senyor el mateix Verdi quan, passada l’etapa belcantista buscava llibrets i llibretistes que permeteren que el text es poguera “llegir cantant”
Es tracta d’un fenòmen que tenim des del naixement de l’òpera ençà.
Aquest tipus de cant li va perfectament a temàtiques expressionistes, a la desesperança, a l’absurditat de la vida, al pesimisme més pregon, a l’absurd…..motiu pel qual no agrada als fans del happy end, abanda de la seua dificultat per falta de costum. Aquest tipuus de música “degenerada” va ser prohibit tant pels nazis com pels staliniste, i no és del gust dels burgesos que van a l’òpera com a acte social; per això no sol programar-se.Tampoc no agrada al gran públic.
És curiós, perquè a mi m’entrà per l’oïda “Pierrot” a la primera, però se’m fa llarguíssim “Moses und Aaron”, l’òpera incloncosa del mateix compositor. Nogensmenys, “Wozzeck”, dels seu deixeble Alan Berg, m’arriba a la fibra sensible, excepte si Bieito la destrossa amb una posada de les seues. Dos excel-lents DVD són el d’Abbado amb Behrens i el de Barenboim amb Meier. Obres d’art. Tornat a Schönberg, Abbado, crec que va ser ell, va grabar “Un supervivent de Varsòvia” magistral; una obra que tracta d’un supervivent jueu, que és colpidora en extrem i molt dira, això sí. La recomane tant la peca, com el llibret. Es una peca per a narrador, cor masculí i orquestra, en anglés, alemany i hebreu.
Amb qui no puc és amb Boulez, i la major part de la contemporània, per molt que s’emprenye un amic meu,wagnerià que n’és fan.
Et deixe aquest youtube, que és tota una referència de l’obra. Anja ja està maior, però el resultat és excel´lent.
Salut.
Rex
M'agradaM'agrada
Gràcies per els youtubes, tot i que si estem parlant d’una producció que no té res a veure, no sóc gaire partidari de il·lustrar-ho amb vídeos aliens, ja que no vull que es facin comparacions entre Boulez i Silja i la que varem gaudir tant ahir, no em sembla just.
M'agradaM'agrada
D’acord, Joaquim, no ho tornaré a fer més. Jo posava els youtubes no per comparar, sino per il.lustar el que estava dient. El primer és un exemple de “Sprechgesang” i el segon de “Sprechstimme”, però et comprenc perfectament.
Una abraçada.
Rex.
M'agradaM'agrada
Aquí podeu fer el que us doni la real gana, sempre amb respecte és clar. El que passa és que si estem parlant d’una actuació que he vist, aleshores no crec que sigui adient, sobretot, si com és el cas, Marta Valero va estar magnífica.
M'agradaM'agrada
Y estuve a punto de entrar…No hay suerte, no. Ojalá haya algún registro que se pueda percatar de esta obra que, a mí particularmente, me fascina.
M'agradaM'agrada
ooooh! encontrarte allí hubiera sido la sorpresa del año!
Petons
M'agradaM'agrada
De tornada. Vaya, otros de vuelta. 😀
M'agradaM'agrada
Buscant informació sobre aquesta orquestra, he trobat un parell de videos al youtube, i deu-n’hi do, no ho fan gens malament aquesta quitxalla del Penedès:
Aquí un fragment de la Setena de Beethoven:
I aixó és el 1r moviment de la 40 de Mozart
M'agradaM'agrada
Una bona promoció ;-), si senyor!
Gràcies
M'agradaM'agrada
8. Noche
Oscuras, gigantescas mariposas negras
mataron el brillo del sol.
Como el libro sellado de un hechicero,
el horizonte duerme en silencio.
Desde la profundidad perdida, los vapores
traen consigo su aroma matando los recuerdos.
Oscuras, gigantescas mariposas negras
mataron el brillo del sol.
Y del cielo hacia la tierra,
bajan oscilando pesadamente,
invisibles monstruos
al corazón de los hombres . . .
Oscuras, gigantescas mariposas negras.
http://www.kareol.es/obras/cancionesschonberg/pierrot.
Pense que per poder gaudir plenament d’una música programàtica com aquesta de “Pierrot lunar” s’ha de conéixer el text que va inspirar Shönberg, ja que es complementen. Es tracta de cançons del poeta simbolista bega francofon Albert Giraud. Dalt en teniu l’enllaç on trobareu la resta de les cançosns. Són molt belles. La música i la poesia nasqueren alhota, són inseparables. Els antics poetes grecs s’acompanyaven d’un instrument, una cítara, com la del déu Orfeu, el mite del qual va donar lloc a la que s’ha considerat primera òpera: “L’Orfeu” de Monteverdi, que podem considerar com la mare de la música occidental.
Pot paéixer una exageració meua, però el cert és que el gran mestre Giulini va dir que la música nasqué amb Monteverdi i morí amb Schöenberg. Realment, no és així, hauria d’haver precisat més: la músical TONAL occidental.
L’obra que avui ens presenta Joaquim se n’ix de l’esquema, ja que és atonal. Aviat el mateix compositor idearà el dodecafonisme, tota una revolució en la musica que trenta els esquemes multiseculars.
Salut
Rex
M'agradaM'agrada
Gràcies
M'agradaM'agrada
De res, Joaquim; és plaer participar al teu blog.
Rex
M'agradaM'agrada