Un comentari

1. Xavier C.

   Quan dius que “aquest cap de setmana trobaran l’excusa perfecta per fer una altra cosa”, sembla talment com si m´haguessis vist per un foradet 🙄 , però amb això de “hauran passat de llegir l’apunt”… Com va dir Jordi Pujol, però qui s´han cregut que som nosaltres?!?!? 👿

   M'agradaM'agrada

   Respon
   • Joaquim

     Ningú és perfecte i tu… ai Senyor!….

     M'agradaM'agrada

     Respon
     • Xavier C.

       A aquestes alçades de la pel·lícula ja pots imaginar que, entre d´ altres, m´estimo més ser del Barça que ser perfecte. Es molt més divertit (a dies, tot s´ha de dir 😕 ).

       M'agradaM'agrada

       Respon
   • Josep Olivé

     Digues que sí, Xavier!!! 🙂 🙂 🙂
     Sóc dels que ha trobat una excusa, però saltar-se IFL… 🙂 …i darrerament el salt hauría de ser bastant més gran…no sé si m’explico… :-). Per res, per res, que no vull pendre mal. 🙂

     M'agradaM'agrada

     Respon
     • Joaquim

       Em sembla magnífic, mentre no m’intentis convèncer que això que anem a veure i a escoltar avui i demà a l’Auditori és opi per a les classes baixes sense voluntat de millorar.
       Intentarem que hi hagi una unitat de cures intensiva ben a prop les 24 hores del dia, per si de cas. Jo no faig retallades, no sé si us en heu adonat?

       M'agradaM'agrada

       Respon
       • Josep Olivé

         I tant….i tant… 🙂

         M'agradaM'agrada
2. colbran

   Hay quien al escuchar las palabras musical, zarzuela y opereta huye como de la peste. Qué suerte tengo que a mi me gusta todo tipo de música y disfruto con todos los géneros!!! Sólo pido que estén bien interpretados.

   “Follies” es junto con “Sweeney Todd” y “A little night music” lo mejor de Sondheim para mi gusto. A lo largo de más de veinte canciones -depende de la versión que se utilice- a cual más inspirada y con unas letras incisisivas, atrevidas e incluso corrosivas quedas atrapado por el genio del ya octogenario compositor, el último GRANDE de Broadway.

   Cuando vea esta versión opinaré sobre la misma.

   Del reparto yo conozco a varias señoras. Nicole Croisille es una actríz y cantante que agradaba mucho a un amigo mío ya fallecido, de la que tenía varias grabaciones que me había hecho escuchar. De todos modos quien haya visto “Un hombre y una mujer” (1966) la escuchó en tres temas de la banda sonora incluído el principal. También entre nosotros la pudimos escuchar en el tema-títullo de “Los unos y los Otros” (1981).

   A Liz Robertson la ví en “A little night music” -versión West End-, al lado de Jean Simmons -ebria como una cuba la pobre, supongo que debido a sus problemas maritales con el director Richard Brooks-, “Side by Side by Sondheim y en una versión bastante descafeinada de “My fair lady” y probablemente en algún musical más. Los que hayan visto “live” en el Royal Albert Hall de Londres la versión conmemorativa de los 25 años en cartel de “The phantom of the Opera” que tuvo lugar hace dos años -o tengan el DVD- la pueden ver dando vida a la enigmática Madame Giry.

   Julia Sutton es una veterana actríz y cantante, popular en el West End y en televisión y Joaquim y yo la vimos en “Martin Guerre” -si no me traiciona la memoria- y en cine la recuerdo en papelitos en “Es grande ser joven” -1956, era una adolescente- y en “La mitad de seis peniques” (1969). Además intervino en “Arriba y abajo”, serie muy popular.

   Por último también me es muy familiar la soprano Marilyn Hill-Smith, de la que tengo numerosos discos de opereta y musicales y en sus buenos tiempos era soprano titular de la ENO.

   Del resto del reparto me suena algún nombre pero no sé ubicarlo dónde y cuándo lo he visto o escuchado.

   Será un verdadero placer escuchar esta nueva versión de “Follies” que ya será la novena o décima diferente que haya escuchado en CD o visto en DVD, aparte de aquella maravilla escénica que fue la versión del West End con la Carlotta de la inolvidable Dolores Gray y la versión de Mario Gas que pudimos ver en Perelada.

   Yo creo que es un musical que debiera montarse a todo lujo en Barcelona con un reparto algo más sugestivo -en algunos roles- que el de Perelada. Pero quién se arriesga, tal coma está el “patio” económico?

   M'agradaM'agrada

   Respon
   • Joaquim

     Gràcies per la informació de les “etoiles”.
     A Londres deuen estimar molt a Julia Sutton ja que a Martin Guerre va ser molt aplaudida aquí ja ho veuràs, treu una enérgia sorprenent.

     M'agradaM'agrada

     Respon
3. Isolda

   Molts dels que no hi anirem no serà per problema d’ortigaria, sinó perquè ens hem quedat sense localitat. El dissabte estan totes exhaurides si més no.

   M'agradaM'agrada

   Respon
   • Joaquim

     Aquest matí he pogut comprar entrades de 10€ per demà dissabte a la web i encara en queden, també en queden (poques) en totes les altres zones.

     M'agradaM'agrada

     Respon
   • simone

     per diumenge tambe en queden a quasi totes les zones.

     M'agradaM'agrada

     Respon
4. Regí

   Segons sembla, el musical és un gènere que té molts seguidors. Agrada a un públic molt més ampli que no pas el de l’òpera. Jo em pregunte per la seua qualitat i origen. Segons sembla, és propi dels països anglosaxons: UK i EEUU. Els musicals de Broadway és possiblement el més conegut. Moltes pel.lícules de Hollywood han estat primer en cartell en la costa est. Berstein va incorporar-los en la música “seriosa”, com ara “West Side Story”. Jo no puc evitar pensar que les cançons made in the Walt Disney factory és molt semblant a les cançons dels musicals. De fet, algunes produccions són una mena de versió per a adults dels dibuixos Disney. No m’acaba atraure, sembla música de baix nivell.

   La sarsuela o l’opereta trobe que són un gènere menor.amb totes les excepcions que calga. La sarsuela, com el sainet anava dirigit a poble baix i no tenia massa pretensions. Massa part parlada. Ja ho digué Plácido Domingo, gran defensor del gènere on va estrenar-se amb la seua familia. Això sí, són un document molt important per estudiar la societat de l’època. Les seues cançons són les que cantava la gent del carrer, com ma iaia. Poques són les sarsueles que puc digerir, per molt que es representen en el Real i cante P. Domingo.

   L’opereta vienesa la conec, no així la francesa o la britànica. No m’interessen els Offenbach o Sullivan and company. Sobre la vienesa podem dir que els arguments són pràcticament idèntics, d’amor, d’unions entre aristòcrates i plebeus que resulta que no ho són… tot això adobat amb música de vals. En aquest camp tenim les meravelloses actuacions de la soprano Schwarzkopt amb el tenor Nicolai Geda publicades per EMI, una delicia si botes els diàlegs parlats, que són insufribles. Johann Strauss, amb els valsos també, i Léhar es feren rics gràcies a les operetes. Això sí, quan un compositor con l’esmentat Offenbach fa una obra més seriosa, sí que m’agrada, no perquè siga mésseriosa, sinó perquè té més qualitat. “Les Contes d’Hoffmann” són l’exemple.

   El que molts no saben és que les operetes de Léhar estaven en el hit parade de l¡Alemanya nazi i no pas la d’un compositor que no escric per no enfitar.

   Possiblement, el Singspiel alemany, com ara “La flauta màgica” o “El rapte” i les semi-òperes angleses siguen la mare de la criatura, ja que combinen diàlegs i cançons. El que cal dir és que la baixada de nivell artístic és abismal. ¿Com comparar “La Flauta” de Mozart amb “Cats” o “La Bella i la Bèstia”?

   Dècades enrere , es posà de moda un gènere anomenat “Òpera rock”, cas de Jesucrist Superestar, que no va quallar com el “rock simfònic”, tipus Supertramp o Pink Floid.

   Lògicament, pense que és bo que hi haja diversitat per a poder elegir, ja que els gustos són ben diversos i tothom té dret a gaudir de la música, tenint clar que en qualsevol cas s’ha de procurar un mínim de qualitat.

   El que jo faig de menys és el cabaret alemany d’entre guerres, Kurt Weill amb textos de la categoria Bertolt Brecht, intel.ligent, poètic, compromés; el cabaret intel.lectual, satíric i provocadors, que fa pensar.

   Els altres casos són una mena d’ardomidera, d’opi per al públic que es vol infantilitzar, música per a l’oblit de la realitat… a falta de pa…circ en forma de musical. Pel-liculetes Disney per a adults.

   Salut

   Rex

   M'agradaM'agrada

   Respon
   • Joaquim

     Benvolgut Regí.
     Saps perfectament que aquí tothom pot parlar i dir-hi la seva, però potser ets el primer infernemlandaire que davant d’un apunt que tracta d’un gènere que no li agrada, “perd el temps” fent una exposició llarguíssima i deixem dir-te que no gaire afortunada.
     Què és per a tu el nivell? On poses el llistó per dir el que és bo i el que és dolent? Què vol dir gènere menor? Quina por em fa tot això Regí.
     Et considero una persona intel·ligent, amb molts coneixements, sobretot d’alló que t’agrada molt, del que considerés d’alt nivell, però avui amb aquest comentari crec que has espatllat una mica la teva imatge d’home cult i d’alts coneixements. Puc entendre que no t’agradi un compositor i si un altre, puc entendre que hi hagi gèneres que no t’interessin, però que caiguis en tòpics no és propi de persones cultes com tu o que volen vendre aquesta imatge d’elitisme d’alta volada.
     Coneixes poc el teatre musical i per tant millor que profunditzis més amb la seva història i repercussió, abans de deixar anar quatre idees inexactes i fins i tot classistes. Potser hagués estat millor no opinar, amb el ritme que portes tens el lloc garantit en el rànquing del comentarista número 1 del 2014.
     Tu, permetem dir-te, que no saps res de teatre musical, t’has quedat amb quatre compositors, cites a Bernstein com l’únic que salvaries de la teva crema particular i deixes enrere a Gershwin, Porter, Berlin, Herman, Romberg, Kern, Rodgers,Stein, …Sondheim no sé si tan sols el coneixies o saps de la importància de la seva obra, entre molts altres, no cal dir-ho, tots ells compositors d’una vàlua que tu ventiles de manera vergonyant, impròpia d’una persona culte com tu. Els relegues a música per gent de baix nivell sense saber que hi ha al darrera de Show Boat, Oklahoma!, Caroussel, Gypsy, Mame.Kiss me Kate o tants i tants títols amb llibrets esplèndids, alguns fins i tot de caire social que tenen partitures reconegudes com obres mestres per especialistes, que per sort tenen una mirada més oberta que la teva. Fer un llistat dels musics, cantants, directors, coreògrafs, dissenyadors i escenògrafs que han donat el bo i el millor per aquest gènere tan de “baix nivell” és inacabable i veure els noms et feria enrojolar. Digues que no t’agrada i prou, ara en canvi hauràs de viure amb la profunda vergonya d’haver qualificat el teatre musical com musiqueta de Walt Disney, ÉS QUE ÉS MOLT FORT!

     Per la zarzuela et passa exactament el mateix, confons per desconeixement (suposo) el género chico amb la gran zarzuela de Barbieri, Breton, Gaztambide, Marqués, Chapí,… Parles dels llibrets, i et dono la raó, la immensa majoria (Mariano José de Larra a banda) bastant infumables però si parlessin en alemany ens els empassaríem com ens empassem els singspiels més anomenats gràcies com sempre a la música.
     Dones per suposat, ho fas sovint, que molts no sabem el que tu saps, potser tens raó a vegades però no sempre i recordar-ho tan sovint dol una mica. Com vols que no sapiguem que Lehar, com Richard Strauss i tants i tants compositors, cantants i directors van treballar durant el règim nazi i molts se’n van beneficiar sense complexes, però Regi, l’apunt va de Stephen Sondheim i com que no pots aportar gaire cosa ens fas un altre sermonet i perdona, que més aviat pot crear malestar. Ho sé, que no és la teva intenció, però pensa una mica en aquesta necessitat torrencial que tens d’escriure i si bé en quasi tots els comentaris que has deixat a IFL hem aprés coses i no saps pas com t’ho agraïm, però en aquest no. No aportes res, denigres amb qualificacions discutibles el teatre musical, la zarzuela, la opereta, Offenbach i Sullivan, quasi res… ´Salves a Weill, tot i que estic segur que de l’etapa americana diràs que es va vendre al capitalisme burgés i que tota l’obra d’aquest període hauria de ser menyspreada.
     Però faltava el teu final de traca i mocador, “opi per al públic que es vol infantilitzar”, “música per l’oblit de la realitat”. Regí demana dia i hora, això teu és més greu del que em pensava 😉 O bé vols esdevenir el protagonista de IFL o no ho entenc, amb lo fàcil que era dir, avui ja em perdonaràs però no m’interessa aquesta música, i punt o copia de l’escola de Xavier C. i ens deixes una ocurrència que es faci riure i ja està.

     És possible que per a tu la música només sigui un vehicle per a levitar i que la música escrita per oblidar la realitat mereixi l’oblit, Déu n’hi do a tots els que t’has endut per endavant.

     M'agradaM'agrada

     Respon
     • Regí

       The Lion King

       Shrek

       Cats,

       Com he dir i torne a repetir, els anomenats “musicals” són produccions infantils per a adults, basats en dibuixos de Walt Disney o similars. Ací en tenims una mostra. Alguna d’aquestes obres han tingut gran èxit de taquilla. Ningú que tinga un nivell d’exigència mitja respecte de la música pot dir que el que ací destaca en la qualitat musical. L’única cosa que crida l’atenció és l’escenografia i el vestuari, infantiloide i colorfull que dirien els americans. ´´Es cert que hi ha d’altres musicals com ara “Hoy no me puedo levantar” o “Jesucristo Superestar”, que no deixen de ser una espècie de vistòs “Operación Triunfo” on els que cantes no saben cantar. En conec algun i sé del que parle.Com la pela és la pela, et pots trobar Elthon John cantant “The King Lion” aquest sí que sap cantar, té una formació musical, el seu compositor favorit és Haendel, però ací el que fa és cantar per a xiquets. Un altre que també sap cantar i la pela és la pela és Bryan Terfel, que canta cançonetes de Sondheim. en els PROMS, un espectacle que considere menor no perquè com tu dius siga un “elitista” – hauries de vore la meua nòmina i dir si sóc o no elitista. Fa espant quan en un recital del gal.les, després de cantar els adéus de Wotan es posa a cantar alguna peça d’algun musical de moda. Qui no aprecie la baixada de nivell artístic està tan sord com qui pensa que és el mateix que Plácido Domingo cante Otel.lo o la publicitat del Banco de Santander”…”Compre bonos del Banco de Santardeeeeer”. La qualitat és relativa, cadascú l’aprecia segons la seua sensibilitat auditiva, que depén del grau d’exposició a la bona música, que no té per què ser clàssica. Qui no hi està habituat és capaç de gaudir d’Encarnita Polo, encara que no tinga gens de qualitat: “Pacp, Paco, Paco…”. En canvi, Rocío Jurado o Nino Bravo sí que sabien cantar.

       Per motius profesionals, estic habituat a les pel.lícules de Disney. Normalment són són com els musicals. Canten amb un estil definit que és el mateix que els musicals de Broadway. He estudiat el tema junt al mestre de música de la meua escola. “El Rei Lleó”, “Pocahontas”, “El geperut de Nôtre Dame” són exemples d’ús del “musical americà”. Jo el faig servir per a les meues classes d’anglés perquè als xiquets els motiva motl; això sí, el tic “nyonyo” de la factoia es trsllada als musicals per a aduts, fins i tot, l’aparell escènic, vistós i “colorful” made in USA.
       Conste que no estic pontificat ni fent creure que sé els que altres no saben ni foteses per l’estil. Em limite a donar la meua opinió sobre un tema que no m’és alié, ja que si ho fora, no diria res.

       Passe ara a respondre al que considere un bombardeig injustificat, ja que has al.ludits no ja als meus gustos o opinions, que no passaria res, sinó a mi personalment, el que considere més injust encara perquè jo no faig desqualificacions personals i- fins i tot – mèdiques a ningú.

       Primer pàragraf. Mai he llegit en aquest for que a ningú se li diguera que ha fet una intervenció “desafortunada”.

       Sobre la por, que és una cançó de Raimon. “Nivell”, “llistó”, “bo”, “dolent”, “gènere menor”. Es tracta, evidentment de termes relatius, cadacú posa el llistó on creu convenient. Jo no pontifique. És clar que es llistó depén de la sensibilitat de cada qual, del seu sentit musical. Però no siguem frealistes. Tots sabem que hi ha coses millors que altres, depén de cada qual. Si dic que Beethoven és millor com a sinfonista que Borodin solament un fanàtic de Borodin podrà negar-ho, perquè l’austriac és un dels genis de la música; el rus, no. “Genere menor” no és cap denominación desprectiva, sinó descriptiva. Tots els artistes tenen obres considerades com a “menors”; seguint amb Mozart, “Bastian i Bastiana”, obra d’infantesa és menor que “Don Giovanni”. És un fet. També una bagatela de Beethoven pertany a un gènere pianistic menor en comparació al Concert per a piano “Emperador” o a qualsevol sonata per a piano. ¿O no?

       Les al-lusions que si “cult”, intel.ligent, “conexements”… són l’avantsala al PERÒ ..”que caiguis en topics.”, “imatge d’elitisme d’alta volada”.

       La veritat, Joaquim, em costa treball llegir això perquè m’ofens, encara que no siga aquesta la teua intenció. Mira, jo no vaig de “cult”, “alt nivell” ni sóc “elitista”. Jo sóc justament tot el contrari. o no sent la necessitat de fer ceure que sé més que ningú, ni que estic en un pedestal ni mostrar-me elitista. Jo sóc un mestre al qui li agrada la música, sobretot, però no exclusivament, Wagner, i moltes altres coses. He vingut ací amb humilitat i amb ànims d’aprendre i no prtenc fer creure el contrari.

       “Coneixes poc el teatre musical” Què m’estàs examinant? Fa falta un títol especial per a opinar? No pots saber què sé o què no sé, i en tot cas, és pejorratiu aquest comentari. Mira, ací s’ha afirmat unes coses que no són certes per ignorància. A mi no se m’acudiria dir “Coneixes poc d’aixo millor tanca la boqueta”. I t’assegure que s’han dit, i no solament de Wager, ni jo pretenc ser catedràtic de res. Abans “elitista”, ara “classista”. Mira, jo em presente tal com sóc. Que algú em puga etiquetar d’alguna manera d'”elistista” o “classista” és rullar el rull. Estic justament en el extrem oposat del que dius.

       A més, això que dius no té cap sentit. Sempre ha existit una música culta i una música popular; una tradicional i una moderna; una religiosa i una profana. Això és tan evident com que en el XIX, els elitistes, els classistes, els burgesos anaven a l’òpera en italià i al teatre on es representaven els clàssics i contemporanis mentre que el poble pla anava a la sarsuela en castellà o al teatre popular on
       es feien sainets en valencià. A valència els burguesos panxacontents anaven al Teatre Principal i els treballadors acudien al Teatre dels Obrers o Sala Escalante. I això passava pertot arreu. Eixa era la realitat, una realitat elitista contra la que jo em revele, perquè pense que la cultura, la cultura en majúscules ha de ser per tothom. Mentre una burgesa amb el seu vestidet i joies escoltava “La Traviata” o veia un drama de Calderón, com ara “La vida es sueño”, l’obrer es quedava amb “Gigantes y cabezudos” o un sainet d’Escalante. i deixem-nos de favades l’òpera citada és d’una qualitat superior a la sarsuela; el mateix passa amb les peces teatral.

       I ja està bé sobre estos temes. Quan “La Barraca” de Lorca recorria pobles i aldees no portaven sainets ni altres gèneres menors, portaven cultura, qualitat, els clàssics per elevar el nivell del poble.

       “no saps res de teatre musical,” Això és reiterar i incrementar l’insult. Primer sé “Poc”, ara no en sé “Res”. Et queixes que escric molt i ara que em quede amb “quatre”. Què volies, que et fer tota la llista, com si foren els reis gots? I escrius noms que, segons tu jo desconec, això sí que és atreviment, Com vas a saber-ho? Què creus que no sé llegir més que Wagner? No se t’ha ocorregut pensar que m’agrada llegir de música en general i que si que conec la majoria dels citats. No vaig a saber que un d’ells composava bandes sonores, com ara “Psicosis”- per cert, si no és un altre, li falta una N, i un altre, que era jueu, va composar “Porgi and Bess”, possiblement la primera òpera negra i que tingué problemes entre els academicistes perquè porvenia del jazz; però home si he traballat a classe “Summertime”. Ets massa atrevit i tens molts prejudicis. No fas bé en jutgar el que ni pots ni deus.

       “Crema”. Jo no creme ningú. Podran agradar-me o no i comprenc que hi haja gent que opine diferent i que jo vaja errat, però no em col-loques la torxa en la mà, que jo no he donat peu a aixo.

       “que per sort tenen una mirada més oberta que la teva” Està abusant de mi des d’una posició de privilegi. Que altres consideren que tot això el la cimera de l’art de tota la història de la humanitat és quelcom que no em consta i que tampoc ni m’importa gens, que milios de persones pensen diferent, allà ells, jo tinc el meu criteri ben clar. Com diria Chaplin: “Allò que m’importa és el que pense jo. El que els altres puguen arribar a pensar no és cosa meua”. A més, “West Side Story” o “Porgi and Bess” tenen el seu atractiu, que jo no vaig a negar; ara bé si algun excèntric vol fer creure que estàn a l’alçada de “Boris Goduvof” o “Don Giovanni”, van apanyats. No necessite crítics.

       Em dius coses molt fortes com ara “vegonyant”, “enrojolar”, etc. i tornes en matxacar amb el “baix nivell”. Fa gràcia la teua al-lusió al terme “Disney”. Com sabia de què anava la cos t’he posat el principi una musicals molt famosos procedents de dibuixos animats. El primer és de Disney – “The Lion King” – i no és l’unic. Els musicals són poc ambiciosos intel-lectualment i es basen en històries de nens o per a adults edulcolorades. Al cinema també han arribat de de fa molts anys: “El mago de Oz”, “Bailando bajo la llunia” , “Siete novias para siete hermanos”….

       No dic que TOTS els musicals siguen Disney o infantils, però un bona part. Els que són més adults són com les operetes vieneses: todos contentos, cantando y bailando y el mundo es maravilloso y feliz.”

       La “profunda vergonya ” s’ha de tenir per altres coses, no per opinar sobre el musical. Què no has vist mai una pel.lli Disney? No has vist que canten tipus musical de Broadway?

       Massa “vergonya”, massa “profunda vergonya”. Jo no tinc res que avergonyir-me sí que d’emprenyar-se pel tracte tan vergonyós que m’estàs donant , que te’n passes. Seguint el teu estil, el que hauries d’haver dit seria més o menys que creua que m’he enganyat, que opines que vaig errat en el que dic, etc. però no sotmetre’m a una espècie de tortura moral inquisitorial. Suma totes les expressions negatives que m’has llançat i et trobaràs amb un camp semàntic d tipus vexatori cap a la meua persona. I això és inadmissible. I tot per una cosa tan abstracta com el “musical”. Fa riure.

       Sarsuela. El mateix. Em fas ignorant. Tens clarividència. i ets capaç d’entrar en el meu cervell. Penses que no sé que el “género chico” es una cosa i la “gran sarsuela”, és un altra. El que no has dit és que alguna sarsuela està considerada òpera. Miia sóc d’una terra amb autors de sarsuela i amb gran afició en el passat. José Serrano i Ruperto Chapí. Tampoc has esmentat que existeixen sarsueles en el barroc. Les que han arribar són essencialment del XIX i partr del XX. Deixem-nos de favades, alguns d’aquests compositors eren “xiuladors”, Oi que no ho sabies? Doncs sí, no sabien música, ni llegir ni escriure una partitura ni tocar el piano. El que feien era xiular la melodia a un que sí que en sabia, perquè escrivira la música. No era estrany que els cantant eren cantants que no havien passat pel conservatori . S’aprenien les cançons d’oïda. Clar que tots no eren així. La qualitat – fora d’alguna excepció – era baixa. L’obra anava dirigida al “gust populars” i es representaven en teatres diferenciats dels coliseus operístics. A Madrid, al Teatro de la Zarzuela, no al Teatro Real; i a Barcelona no crec que es representaren al liceu, que es on anaven els burguesos a sentor òpera en italià. Eixa és la veritat. Plácido Domingo va dir.me en persona i davany de públic en les Arts que ell defensava la sarsuela i que cantava alguna “romanza” com a bis, però que en conjunt hi havia massa text i poca música. És així. Si no em creus i pots comunicar-te amb Justo Romero, que és qui organitza estes coses, pots fer-ho. Comparar qualsevol sarsuela “chica” o “grande” amb “La flauta mágica” seria demencial. Quan Els comediants representaren una Flauta, va sortir per la tele un membre que pera explicar què és un singspiel digué “com una sarsuela”. I té raó. I deixem estar el rotllo de l’elitisme. El públic sarsueler ha estat el popular i el operístic, el burgués. ¿SI o no?

       No sé com t’atreveixes a comparar llibrets. El de la “Flauta” o el del “Serrall” i molts més com ara “Fidelio” li peguen 40 potades a la inmensa majoria dels sarsuelers. ET creus que no he vist mai una sarsuela? Malhauradament sí, perquè te la posaven a la força en el abonament. No recorde ni el nom. Una porquería el libretto i la música, i això que el tenor era Plácido Domingo. Però tres o quatre aries amb mala música no salven el que és infumable.

       No és la primera vegada que em dius elmateix, però el problema no està en mi, sinó en tu i ara t’ho explique:

       “Dones per suposat, ho fas sovint, que molts no sabem el que tu saps”

       Això sí que és per a fer-s’ho veure com tu tantes voltes m’has dit. Perquè es fals. D’això es diu, projección en termes psicològics.

       Jo no done per sentat res, seria absurb, com vaig jo a suposar si algú sap o no sap el que dic. Ni m’he parat a pensar-ho. Si he parlat de Léhar en els termes que ho he fet és perquè crec que és així. Ves al carrer pregunta a cent persones quina era la música que se sentia en època de Hitler a Alemanya. Segur que Wagner és el campió, i segur que la gran majoria no ha sentit parlar mai de Léhar. Aqusta mateixa pregunta la fas entre aficionats i més o menys coincidirà am la del carrer. A Léhar solament el conexem una part dels aficcionats i gràcies a la soprano que protagonitza els discos d’EMI. Et diré més, la majoria dels wagnerians amb qui he parlat no saben ni pruna de Léhar. La gent coneix “La viuda alegre” i prou.

       No és cert que tots els comentaris que he fet siguen negatius, sense anar més lluny d’ Offenbach, Schwarzkopt Nicolai Geda….

       Jo no petenc ser protagonista de res, ni ser el protagonista de IFL, senzillament aporte el que puc. Potser tinga una deformació professional com a mestre i m’extenga però limitar-se a dir: “Magrada molt”, “Jo no aniré” , “Jo ja l’he vista en París” o telegrames per l’estil – amb tots respectes, que estan en el seu dret – no pense que siguen aportacions al tema. El que jo escric és el que m’agradaria llegir. Un text amb contigut que pot ser tot el discutible que siga.

       Per molta broma que siga, allò de “demanar dia i hora” de manera reiterada és prou ofensiu. De moment no estic grillat.

       Jo estic “levitant” a toooohora. I ja per acabar, evidentement els musicals estan fets pera l’evasió de la realitat – i això és negatiu – Per eixe motiu les operetes de Léhar tingueren tant d’èxit, perquè la geni s’evadia, no pensava i se n’anava a casa contenta, que és el que volia el règim, és per això que un senyor dit Goebels la fomentava tant i li ficava la cameta al pobre Richard Strauss.

       Salut.

       Rex

       M'agradaM'agrada

       Respon
       • Regí

         M’he enganyat. Beethoven era alemany; no , austriac. Volia posar Mozart.

         M'agradaM'agrada
       • Joaquim

         No ve d’aquí aquesta confusió, si tingués que esmenar totes les errades, i no són una “n” que has posat, el comentari seria llarg i no vull cansar-te ni a tu, ni als que fins ara acostumaven a visitar-me.
         T’ho he dit des del primer dia, això no és un Foro on tothom pot portar un tema a col·lació, sigui el que jo proposo o no, de fet moltes vegades els apunts inicials deriven a temes col·laterals, però aquest Regí és el meu blog i jo tinc molta paciència i intento preservar l’educació, algú fins i tot em diu que massa, o sigui que de Foro res, això és un blog on es pot opinar independentment del grau de coneixements que es tinguin sobre els temes que es proposen, però acostuma a passar que les persones que no coneixen gaire un tema no fan els comentaris gaires llargs… i moltes vegades per educació, agraïment, amistat o cortesia, em donen les gràcies, em saluden, ens desitgen un bon dia i a esperar una ocasió més propicia, alguns fins i tot passen i no comenten. Els comentaris són necessaris, és clar que si, per això IFL té tanta repercussió, a part dels regals que acostumo a fer, però no són cap obligatorietat, tots sereu tractats, valorats i la vostra fidelitat serà igualment agraïda, comenteu molt o poc.
         Aquest d’avui, que respecto com tots els que has fet, reafirma la meva impressió sobre l’anterior, és a dir, no domines el tema, segurament perquè no t’interessa gens, però aleshores millor no fer-lo i només amb el vídeos que l’encapçalen ja n’hi ha prou per adonar-se’n del que és per a tu el musical, és a dir, no en tens ni idea. La resta de coses que em dius, les he llegit en diagonal, ja em perdonaràs que sigui tan sincer, però és que m’has fet perdre l’interès.
         Tu sabràs si t’interessa continuar o no, aclaparant-nos amb el teu saber a IFL.
         Jo no tinc res mes a dir-te.
         Passa un bon dia i sempre amb salut.

         M'agradaM'agrada
       • Regí

         Joaquim:

         Ho capito.

         Dius que es pot intervindre independentment del coneixement del tema i acabes dient i no en tinc ni idea i millor que estiga calladet. Em sembla fort i poc respectuós, I comences parlant de l’educació. Crec que m’he manifestat amb educació sempre.

         Ací algún ha dit que el disc de JK sonre Verdi era una “porqueria”. No li has dit res. Jo no puc opinar sobre el que “ni tinc idea” Igual si la meua opinió l’haguera escrt en italià queda millor. Jo no he dit que el musical o semblants siguen una “porqueria” – que seria tant fort com el cas de l’italià – sino que són gèneres “menors”, expressió no pejorativa com vaig explicar.

         Jo no tinc “ni idea”,pero sé que Belioz no va escriure els seus llibrets, a excepció de “Els troians” i una col.laboració a mitges en una altra òpera.

         Jo no tinc ni idea, però sé que Wagner i Berlioz mantigueren bona relació.

         Jo no tinc ni idea, però sé que al final de Meister no hi res antisemita ni en el llibret, res racista com ací s’ha dit.

         Jo no tinc ni idea, però sé que els youtubes que te posat dalt són musicals basats en dibuixos animats.

         Jo no tinc ni idea, però sé que dir-li a algú “tu no tens ni idea” és in insullt i una falta d’educació.

         I sé perfectament que aquest és el teu blog, un blog que he recomanat a molta gent.

         I em sent decebut i tractat injustament.

         “Aclaparant-nos amb el teu saber”

         Preciós, una filigrana.

         Salute (que mola més)

         Rex

         M'agradaM'agrada
5. colbran

   Por fin hemos visto este “Follies” y con el sonido a través de mi equipo. Daba la impresión de que estábamos en el teatro. He disfrutado muchísimo. Los subtítulos en francés no siempre traducen la ironía y vitriolismo de algunas letras de Sondheim, ni tampoco la dulzura de otras como en “Losing my mind” que aún estando bien cantada por Charlotte Page no supera la Julia McKenzie de Londres-1987. Liz Robertson no conserva la voz sopraníl que tenía en aquél poco conseguido “My fair lady”, pero está magnífica de intención en los textos hablados y convincente en los cantados, aunque en “How could I leave you?” nadie ha superado para mi gusto a Dee Hoty en aquella gala dedicada a Broadway y presentada por Julie Andrews en el Carnegie Hall en 1999 y preservada magníficamente en DVD. También nuestra extraordinaria Vicky Peña sacó más rendimiento a “The story of Lucy and Jessie” en Perelada. En cuanto a Nicole Croisille demuestra dominar muy bien el inglés sin acento francés percetible, pero su interpretación de la maravillosa “I’m still here” -la perla de este musical- no iguala ni a Dolores Gray, ni a Carol Burnett, ni a Ann Miller, ni por supuesto a su creadora la inolvidable estrella canadiense del cinema Yvonne de Carlo que la estrenó en Broadway. La aportación de la soprano Marilyn Hill-Smith no deja de ser casi anecdótica, como lo es su rol de Heidi con su solo “One more kiss”, pero aún conserva una bonita voz y sigue cantando bien.

   Pero cuando yo creía que ya había escuchado la mejor “Broadway Baby” por Maria Friedman en Girona hace unos meses, me encuentro con la increíble interpretación de Julia Sutton que habiendo superado la setentena hace años está magnífica de afinación y de voz y me ha hecho derramar unas lagrimitas…

   En conjunto he disfrutado mucho viendo esta grabación -impecable de imagen y sonido- con un conjunto disciplinado de cantantes y bailarines, sobresaliendo Charlotte Page -desconozco su edad pero la considero demasiado joven para el rol que asume- y con una deliciosa voz de soprano y con un curriculum sorprendente de títulos tanto de musicales líricos como operísticos (Melissande, Gretel, Norina,…) y un variado programa de actuaciones en todo los continentes para este 2014.

   De los roles masculinos me ha encantado Graham Bickley que he reconocido pero no sé en qué obra le he visto y en menor grado Jérôme Pradon. De todas formas todos los que intervienen en esta producción son auténticos profesionales y a lo largo de más de 2 horas -y sin intervalo entre los dos actos- mantienen el interés que no decae en ningún momento, gracias a la magnífica inspiración melódica y la calidad de las letras de Stephen Sondheim.

   A quien le guste el musical le aconsejo que se lo descargue y a quien no que haga un intento por escuchar una música inspirada y supervariada para una obra ácida y nostálgica, con la que comenzó el declive del musical americano tal como se concebía hasta su estreno. Luego ya vinieron los musicales/ópera de Lloyd Webber y Schönberg y ya nada ha vuelto a ser igual, por lo que este musical de Sondheim
   puede considerarse premonitorio.

   M'agradaM'agrada

   Respon
6. SANTI

   Vaig baixar-me Folies i només he vist un fragment, espero fer-ho sencer aquest cap de setmana, sempre i quan ens donis un respir ja que el ritme és frenètic.
   El musical no és un gènere que domini, quan en fan a Barcelona i si m’ho aconsellen hi vaig. He vist coses molt bones i altres no tant, com acostuma a passar a tot arreu i si tu i en Colbran aconselleu aquesta versió la baixo.
   Del poc que he vist m’ha sorprès la orquestració i el tractament de les melodies, espero opinar al final.
   Mai havia vist uns comentaris tan llargs en un apunt.
   No existeix un blog igual ni un blogaire amb tanta paciència i dedicació.

   M'agradaM'agrada

   Respon
   • Joaquim

     Sondheim representa un pas evolutiu d’un gènere destinat a morir, de fet ja està mort, com també ho deu estar l’òpera malgrat uns intents molt bons per la seva subsistència, però mentre continuem nodrint-nos del passat i del passat remot, vol dir que no hi ha res a fer.

     M'agradaM'agrada

     Respon
     • SANTI

       Vaig gaudir més amb la Fleming que amb Follies, se’m va fer una mica pesada

       M'agradaM'agrada

       Respon
       • Joaquim

         En aquest cas no me n’alegro tant.
         Dona-li una segona oportunitat…

         M'agradaM'agrada
       • Regí

         Best of Sondheim’s Follies

         Amb tots els respectes fer als fans del gènere. Ací pose una selecció del “best” de l’espectacle del post. Jo em pregunte – i estem parlant del “best”, quants dels que hi apareixen saben cantar realment?

         “Follies” is a musical with music and lyrics by Stephen Sondheim and a book by James Goldman. Several of its songs have become standards, including “Broadway Baby,” “I’m Still Here,” “Too Many Mornings,” “Could I Leave You?” and “Losing My Mind.” The play was nominated for eleven Tonys and won seven.

         La producció té premis i tot. Allà cada qual. M’estimo més Rossini.

         Salut

         Rex

         M'agradaM'agrada
       • Broadway Baby

         Resulta esgotador llegir-lo,
         Escris molt però perdonim si li dic que amb tot el que diu no diu res. No li agrada, això m’ha quedat molt clar, però també m’ha quedat clar que el seu coneixement del teatre musical es limita a tòpics, no sap la seva història, ni els seus orígens, ni la quantitat de compositors que han deixat obres mestres, ni la quantitat de insignes cantats, també d’òpera, que han representat musicals a Broadway o el West End.
         Parla de Walt Disney i m’ha fet fins i tot vergonya llegir-ho i de Operación Triunfo, i parla i parla, i no diu res, per això és esgotador. Si aportés coneixements i discussió seria molt interessant, però miri que n’ha dit de coses i de teatre musical, no n’ha dit res perquè no saps res.
         En a mi al menys m’ha quedat clar que el musical no li agrada i que no en sap un borrall i que si es pensa que és un entreteniment és inútil parlar amb vostè. Jo porto des de finals dels anys 60 gaudint i emocionat-me amb grandiosos espectacles teatrals del West End i Broadway, molts dirigits per el més grans directors, amb cantants i actors mítics, i ara em ve vostè parlant-me de David Bisbal, Walt Disney i els teleñecos si calgués. Què sabrà vosté de la Lansbury, de Cariou, de Mitchell, de Lupone, de Patinkin, de Nun, de Prince,
         Potser es pensa que fent-ho molt llarg podrà enganyar a algú, però com més escriu més deixa en evidència la seva més absoluta ignorància sobre aquest tema.
         Li recomano més prudència i més humilitat i si no sap mantinguis en un segon nivell, com faig jo amb l’òpera, llegeixo dels que en saben i aprenc.
         Joaquim perdona, però no me n’he sabut estar. Prometo fer bondat

         M'agradaM'agrada
       • Joaquim

         No em vull posar on no em vull posar, Broadway Baby, però no saps com envejo aquell Broadway que encara vas viure, malauradament ara ja no queda quasi res, a part de les obres mestres que malgrat passin els anys continuaran sent això, obres mestres, es representin o no.

         M'agradaM'agrada
       • Regí

         Broadway:

         Jo no li he faltat el respecte a ningú. Vosté a mí, sí. És ridícul que algú es prenga com a una cosa quasi personal l’opinió d’un altre d’un espectacle, d’un entreteniment. Que a vosté li agrada i vol comentar-ho. Faça-ho. Jo estic en el dret d’opinar segons el meu crieri.

         He donat amb major o menor fortuna la meua opinió i no tinc cap pretensió d’examinar-me de res. No pretenc que ningú compartisca la meua opinió ni convéncer ningú. Ara bé si vosté pretén fer creure que “The Lion King” o “Cats” o “El hombre de la Mancha” no son musicals diga’m vosté què són perquè tothom els classifica de “musicals”. Que no tots són així, molt bé. També es diuen musicals els muntatges d’Operación Triunfo i “Hoy no me puedo levantar”, que feren molts calés i exhaurien les entrades. Supose que vosté , que sap tant, n’estarà assabentat. Consulte Internet, Youtube i veurà.

         Si a vosté li agrada anar a Broadway o el West End, vaja-hi, que té tot el dret ni s’ho pot permetre. Jo, no, però a qui han dit “elitista” és a mi.

         Perdone si l’he esgotat.

         rex

         M'agradaM'agrada
7. Broadway Baby

   I tant que ha faltat el meu respecte i el de tots els actors/cantants de la memorable versió de Follies que segons vostè i la seva dubtosa capacitat per dir qui canta bé o no, ha desqualificat.
   No en té ni idea de qui són: Barbara Cook (Sally), George Hearn (Benjamin), Mandy Patinkin (Buddy), and Lee Remick (Phyllis), and featured Carol Burnett (Carlotta), Betty Comden, Adolph Green, Liliane Montevecchi, Elaine Stritch, Phyllis Newman and Licia Albanese.
   Com és possible que amb tanta ignorància s’atreveixi a pontificar sobre un gènere del que coneix res?
   Quan tingui un moment i estigui avorrit i no sàpiga que fer, em podria donar més dades de “Bailando bajo la llunia” ? amb els anys que fa que em dedico a l’estudi del teatre i el cinema musical, no la tinc documentada.

   M'agradaM'agrada

   Respon
   • colbran

     Yo sigo los musicales desde que tenía cuatro años, Broadway Baby. Primero fueron las películas, luego con la aparición del microsurco me fui surtiendo de los musicales de Broadway y de Londres. A partir de 1966 comencé a viajar al extranjero. Mi primera meta fue Londres. Iba tres veces al año y llegaba a ver 13 musicales en 10 días en cada viaje, gracias a las matinèes. Pero también ví musicales en París, Estocolmo, Malmö, Amsterdam, Hamburgo, Bruselas, Colonia, Nueva York, etc… He llegado a ver cinco “Hello, Dolly!”: en cine (Barbra Streisand), en Londres (Carol Channing”), en Estocolmo (Ulla Zetterberg) y en Hamburgo (Marika Rökk). Posteriormente la versión de Concha Velasco. A lo largo de estos viajes he visto más de 300 musicales de la gran época y grandes estrellas como Ginger Rogers (“Mame”), Anna Neagle (“Charlie Girl” y “My fair lady” -la madre de Higgins), Michael Crawford (“Billy” y “The phantom of the Opera”), Dolores Gray (“Follies”), Betty Buckley (“Promises, promises” y “Sunset Boulevard”) y muchas más, no quiero alargarme.

     Mi biblioteca se compone principalmente de libros sobre ópera/opereta/zarzuela/musical y música en general y nunca tengo bastante. Mi videoteca alcanza una cifra que me sonroja citar por el elevado número de títulos, siendo los musicales de cine y teatro los más numerosos, de todas las nacionalidades. En cuanto a discoteca,dispongo de unos 700 musicales, además bandas sonoras, etc.., aparte de más de 2.000 óperas y también incontables recitales, operetas, zarzuelas, enfín…Todo lo relativo a la música, sea clásica o no conforman mi único patrimonio, pero estoy muy satisfecho de haber empleado el dinero que he percibido en ello, pues me ha permitido disponer de unos conocimientos que a mi avanzada edad aún no he olvidado y hago lo posible por enriquecerlos ampliándolos día día. Por eso cuando leí que mi película favorita se transformó en “Bailando bajo la lluvia” me quedé tan perplejo como tu.

     Me siento muy agradecido por ser tan ecléctico, lo que me permite disfrutar con todos los géneros musicales sin distinción, sólo exijo calidad. Y no soy el único. Muchos de mis amigos comparten mis mismos gustos y a juzgar por comentarios que han ido apareciendo en este blog de Joaquim, a lo largo de casi 7 años, veo que somos bastantes. Qué suerte tenemos!1

     Celebro poder leerte de nuevo.

     Fede

     M'agradaM'agrada

     Respon
   • Regí

     Broadway Baby:

     No senyor, jo no li he faltat el respecte ni a vosté ni a ningú en cap moment, senzillament he donat la meua opinió, que estarà tant desinformada o errada com vosté vulga, però sense ficar-me personalment amb ningú, cosa que vosté sí que ha fet perquè no sap encaixar les opinions dels altres.

     És absurd i ridícul que un s’emprenye perquè a un altre no li agrade el que a un li agrada o pense el que hi pense.

     Molta gent no comparteix els meus gustos i a mi poc m’importa. La majoria de la gent gaudeix més amb Bisbal que amb Don Giovanni, finsi tot pensaran que l’òpera de Mozart és un rotllo. I què? He d’emprenar-me per això? Qüestió de gustos. Chacun à son goût.

     A diferència de Colbram, quan jo era petit i sortia Gene Kelly cantant i ballant sota la pluja, això de “I’m singing in the rain…”a mi m’avorria tant quan Fred Astaire i Ginger Rogers es posaven a pegar “patadetes”. Passat el temps vaig sentir interés per la música a través de les pel´lícules i en la meua llista es troben “West Side Story”, “Excalibur” o “Amadeus”. El que m’agrada és la música clàssica i , sobretot lòpera, encara que també m’atrau el ballet, els canatautors, la músical folk i tradicional, etc.. però – què hi farem? el musical, la sarsuela o l’opereta no m’agraden, amb alguna excepció, és clar. Pense que son gèneres menors perquè el nivell d’exigència i les pretensions no són de l’alçada de la seua germana major: l’òpera. No crec que falte el respecte a ningú.

     En literatura passa el mateix: hi ha gèneres majors i menors. I això no és classisme. Un sainet d’Escalante està molt per davall d’un drama de Calderón de la Barca. ës evident.

     El que ningú no m’ha negat – és innegable – que “Cats” o “The Lion King” – són musicals que tingueren gran èxil comercial la qual cosa no implica en absolut que siguen obres de qualitat. Aprofitant la reiteración entre “cantando ” i “bailando”. Si comparem “Singin’ in the Rain” amb les Dances del Príncep Igor” podrem comprovar la diferència de qualitat, al meu parer, clar. L’obra de Borodín té un nivell d’exigència molt superor a la producció americana, dirigida al gran pñublic, sense massa pretensions. La música, el cant i el ball de l’obra del rus està a anys llum, com Calderón d’Escalante. Almenys jo pense així. Si a un altre li sembla un rollo i que Kelly està millor, doncs molt bé. Chacun à son goût.

     “I’m singing in the rain”

     Polovstian Dances, Borodin, Prince Igor

     Jo no he pretés ferir ningú. Si algú se sent ofés per algun comentari meu, li demane excuses, ja que no hi ha hagut cap intencionalitat de faltar; senzillament done, humilment i sense pontificar, la meua opinió amb més o menys conexement de causa i fortuna.

     Crec que tinc el dret de dir si em sembla que un cantant canta bé o no al meu parer personal i instransferible. Això no és ofensiu. No crec que li falte el respecte a José Sacristán, actor al que admire, si dic que no m’agrada com canta en el musical sobre el Quijote. I em sembla desconcertant que algú es puga emprenyar per això. És ridícul. Si no m’agrada “Follies” és una qüestió personal que no ofén ningú, m’estime més Weill. Chacun à son goût.

     Passi-ho bé.

     Rex.

     M'agradaM'agrada

     Respon
   • Joaquim

     Jo no insistiria…

     M'agradaM'agrada

     Respon
     • Broadway Baby

       Agraït pel consell i perdona si he crispat el debat.

       M'agradaM'agrada

       Respon
       • Joaquim

         No t’haig de perdonar res, a vegades és inútil insistir, res més.

         M'agradaM'agrada