IN FERNEM LAND

OBC: LA SIMFONIA ALPINA DE STRAUSS AMB KAZUSHI ONO


OBC_12

Per fi, aquest cap de setmana hem pogut veure i gaudir el proper director musical de l’OBC i la impressió és magnífica, però millorable. El que més em va impactar va ser veure, tornar a veure, a tota l’orquestra aplaudint efusivament al director, de manera molt evident, amb aplaudiments, cops a l’arquet i amb el peus, molt il·lusionant, però anem per ordre.

El programa em va semblar molt desequilibrat, tant per l’estètica de les dues úniques obres programades, com per la durada de tot plegat. Una única obra de vint minuts a la primera part no em va semblar suficient.

Aquesta única peça de la primera part va ser November Steps, una obra de l’any 1967 del compositor japonès Toru Takemitsu, que necessita de dos solistes, Kumiko Shuta (biwa) i Kifu Mitsuhashi (Shakuhachi). En a mi se’m va fer difícil, després dels cinc primers minuts de lògic interès i curiositat, seguir interessat en l’obra. No em diu res i si la finalitat de Takemitsu era fer-me neguitejar a la butaca, ho va aconseguir. El shakuhachi (una mena de flauta) encara, té sons interessants, però la biwa (suposo que és femení) és un llaüt que em va treure de polleguera. La funció orquestral de l’obra és minimalista, molt tímbrica i per a mi quasi anecdòtica, però igualment crispant. Una obra que em va desagradar i no vaig entendre, perquè sóc limitat i haig d’aprendre molt, no mereix més estona.

A la segona part el canvi va ser brutal. L’obra de Richard Strauus és molt espectacular i també, al menys per a mi, superficial, però efectista, plena de grans i meravellosos moments, també de molta ferralla i grandiloqüència sonora, però una obra de lluïment per a una orquestra en plena forma i sobretot per a un director que a més a més, es presentava com el futur líder de l’OBC i per tant amb ganes d’agradar molt.

En a mi, i això deu ser la enèsima limitació, aquest poema simfònic gegantí m’esgota, a estones, però m’esgota. Tanta descripció d’ocellets, vaques, gotes de pluja amenaçadora, tempesta perfecta i bucòlica serenor incloses, em semblen més pròpia per un segment de Fantasia de Walt Disney que per a un poema simfònic del music que ens va deixar, i no citaré òperes, Don Joan, Vida d’heroi, Mort i transfiguració, Metamorfosi o Així parlà Zarathustra. Si pretén ser una postal musical, li va sortir massa gran per enviar-la per correu normal, i si pretén ser una plasmació musical transcendent i metafísica, d’una superació, em sembla buida.

L’OBC, com la setmana passada, va estar farcida de invitats per cobrir les necessitats d’una orquestració enorme i sobretot va mostrar el millor que pot mostrar una orquestra, una sonoritat esplèndida en el seu conjunt, brillant en molts dels seus solistes, i una adequació dúctil i entregada a les exigències de la direcció. Magnífica, una setmana més, l’OBC, sobretot per la secció de corda que no em cansaré de repetir que és actualment la joia de la corona. Quina sonoritat!, quin cos i quina qualitat i precisió!. La corda de l’OBC fa molt de goig, de fa temps, però aquesta temporada potser perquè en altres seccions es noten més les vacants existents, i en la corda encara que també s’hagin de cobrir, el gruix continua sent molt determinant en la tasca de conjunt.

El mestre Kazushi Ono sabia que aquest cap de setmana ens el miraríem amb lupa i la impressió és que ha superat amb molta nota aquest examen, ja que la versió de la Simfonia Alpìna va ser magnífica, amb un inici wagnerià prou evident, que potser una mica més piano i gradualment ascendent hagués fet l’efecte desitjat, però no hi ha dubte que es va implicar de valent per transmetre al músics i en conseqüència al públic una versió plena de detalls i amb moltes ganes d’agradar. Això darrer potser el va condicionar massa i sabent que l’OBC sona esplèndida, la va fer sonar massa. És clar que la tempesta és quasi nuclear, però el volum en alguns moments es va menjar la pròpia obra, i precisament abans d’anar a l’Auditori em vaig preparar amb la gravació de la Staatskapelle de Dresden dirigida per Rudolf Kempe, i en aquella mítica versió, es poden escoltar malgrat l’esclat tempestuós, una transparència absoluta fins i tot en els moments més convulsos, que jo ahir vaig trobar a faltar a  l’Auditori.

Podria ser que el mestre Ono encara no s’hagi familiaritzat amb l’acústica de la sala Pau Casals, però el cas és que no va saber “domesticar” convenientment la seva pròpia energia.

A part de la corda magnífica és obligat mencionar a Juan Manuel Gómez el trompa solista amb unes intervencions que va brodar. En canvi ahir a les flautes se’ls va indigestar l’ascensió muntanyenca i van tenir alguns moments de crispació, però en general les intervencions solistes van tenir la qualitat habitual, ara bé, l’equilibri si que va ser millorable i això és responsabilitat única del director.

Estic convençut que amb el mestre Ono ens esperen vetllades magnífiques, hi ha coses que són fàcils d’albirar, això sí, caldrà mentre esperem que  no caigui el nivell i que en la mesura que la llei ho permeti i tan aviat sigui possible, es puguin cobrir aquestes places que donarien l’estabilitat buscada.

 

31 comments

    • Hola Santi, com que ja hi ha dos Santi que comenten, vaig una mica despistat però crec que tu és la primera vegada que comentes, per tant Benvingut a IFL i gràcies per fer-ho.
      Jo els he vist algunes vegades, però res a veure amb com ho van fer ahir dissabte a Ono.

      M'agrada

    • bocachete

      Ja potser que l’esforç memorístic que han desenvolupar per aprendre’s els tres tipus de caràcters, amb centenars cadascú, que fan servir per escriure tingui a veure amb aquesta capacitat. No he vingut, aquest cap de setmana: el Strauss simfònic no m’acaba d’arribar; potser m’esgota abans d’anar-hi a sentir-lo i tot… Tindrem ocasió de sentir Ono, però.

      M'agrada

      • És curiós el que passa amb Strauss, hi ha qui diu exactament a l’inrevés, que després d’haver fet l’obra simfònica l’òpera va suposar un pas enrere.
        Jo no tot el simfònic ni tota l’òpera, però quan m’agrada, m’agrada tant en un àmbit com en un altre.

        M'agrada

    • És una tarja de presentació. Per a mi que dirigeixi amb la partitura o sense no és molt significatiu, entenc que tots els directors quan dirigeixen una obra la coneixen de memòria i la partitura no deixa de ser una xarxa en cas d’algun salt mortal, no et sembla?, ara memoritzar una obra així té molt valor i treure la xarxa encara més.

      M'agrada

  1. Parlo d’aquest matí, m’han agradat molt Takemitsu i el flaugotiste, gens com ha dirigit Ono la Alpina, passadíssim de decibels per dalt i per baix. Naturalment, no trec cap conclusió, però veig que també et va semblar una mica el mateix, i digues la veritat, si hagués estat el PG, l’hauries crucificat 🙂 Si trobo una estona, m’allargaré una mica a casa meva

    M'agrada

    • No tant per el volum, però si per la claredat dels moments més en forte, ja que em va semblar que mancava un treball més aprofundit per fer-ho tranbsparent, que no està renyit amb els fortes.
      Sempre dic la veritat i aquesta vegada no serà diferent:
      Dubto que Pablo González l’hagues fet millor i no l’hauria cerucificat si li hagués sortit coma Ono, recorda, si em vas llegir, que vaig dir que el millor concert de la temporada per ara, i ho continuo mantenint després de la setena de Mahler i l’Alpina, era el Berlioz, per tant no em cauen els anells. Ara, si Inbal hagués dirigit una altre de les simfonies mahlerianes i Ono se’ns hagués presentat sense Takemitsu i amb una latra obra straussiana o d’un altre compositor no t’ho sabria dir amb la mateixa certesa. Adoro l’obra de Berlioz i González la va fer magníficament. No sé ser més sincer

      M'agrada

  2. Leonor

    Me ha encantado el programa; las relaciones (algo cogidas de una manera muy peregrina) entre las descripciones musicales del paisaje como vínculo y eje del concierto, han transcurrido entre esa sincronía peculiar de Takemitsu (confieso que me atrae) entre lo tradicional y lo moderno del mundo nipón a la grandeza expresiva de las melodías de Strauss, tan imponentes y vigorosas como sutiles. Debo escuchar más a este director, ya contrastaré ¡Buen domingo, infernems!

    M'agrada

  3. Jofre

    He anat aquest matí.
    Potser hi havia més gent que diumenge passat, tots dos dies molt més concorreguts que habitualment.
    La obra de Takemitsu no m’ha dit gran cosa. M’ha cridat molt l’atenció que els solistes anessin vestits amb a la japonesa i també la seva actitud quasi religiosa i cerimonial fins i tot rebent els aplaudiments, pocs per cert.
    L’Alpina de Strauss m’ha agradat molt, tota ella corpòria i molt consistent, amb una orquestra que feia goig de veure i sobretot d’escoltar. Si a l’Alpina no li exigim volum ja em direu a quina obra li hem d’exigir, són més de 100 músics que en algun moment toquen fff
    Ono serà tot un revulsiu a tantes mitges tintes, ja ho veureu i a l’orquestra també avui se la veia molt feliç.

    M'agrada

  4. Olave

    Ciertamente la orquesta ha sonado estupendamente en la sinfonía de Strauss y han ofrecido una gran versión pero qué plomo la obra japonesa de la primera parte del concierto…

    M'agrada

  5. Josep R, Noy

    L’he sentit aquest matí. Aquesta simfonia per a mi no és el millor de R. Strauss, si bé té moments bellíssims. Massa sons i massa grandiloqüència. He quedat aclaparat per la tempesta sonora que ens queia a damunt… Molts, massa, “extres” a l’orquestra. Això pot anar bé per sortir del pas però no per fer una gran orquestra sòlida i conjuntada. I en quant al mestre Ono m’ha agradat però sense entusiasmar-me. Per altre part es lògic, amb una orquestra ampliada, amb una direcció puntual i amb una obra tan “gruixuda” com aquesta. Takemitsu no m’ha dit res, la veritat. Anb l’entrega demostrada pels musics hi ha motius per l’esperança. Veurem.

    M'agrada

    • Diríem que l’Alpina és una obra per ser dirigida pel director titular, però és cert que quan l’obra s’ha de nodrir de tants passavolants el resultat és més complicat que acabi sent 100% satisfactori, però la setmana passada amb Inbal succeïa el mateix i jo crec que el resultat va ser millor.
      Crec que és un fitxatge excel·lent

      M'agrada

  6. Sí que l’OBC anava massa forta de decibels, suposo que per indicacions de partitura, però he gaudit de les dues parts: de la flauta bambú, menys de la biwa i els tíssics, molt de la peça de Takemitsu i dels passatges alpins i wagnerians 😉 . Els metalls han estat molt bé, bravo per la D Chiralt i la corda perfecta.

    M'agrada

  7. Josep Olivé

    En les des obres he tingut sensacions diferents d’un dia a l’altre. Ahir dissabte haig de reconèixer que no estava prou preparat per l’obra de Takemitsu. Em va agafar massa desprevingut en una obra que necessita de molta concentració per escoltar-la. Amb altres paraules: s’hi ha d’anar predisposat a rebre-la amb atenció. I no va ser el cas. Em vaig perdre més amb la biwa ditxosa que amb la flauta, i no entenía el discurs sonor entre els dos instruments. Avui ja ha estat diferent. Amb l’informació i lliçó ben apresa d’ahir, hi he anat avui amb ganes de trobar-li sentit, predisposat a voler-la entendre i aïllar-me dels nostres esquemes musicals occidentals. I haig de dir que crec haver-ho aconseguit. He tancat els ulls i el so de la flauta m’ha arribat. Les sensacions en acabar l’obra han estat plenament satisfactories malgrat l’ostentosa mala educació de part del públic.

    Tambè l’Alpina de Srauss avui m’agradat més que ahir. Que sí, que Strauss ja sona grandiloqüent i efectiste per defecte, producte sens dubte d’una orquestració que de tant que la dominava i hi excel.lia la feia brillar tot sovint en excès, donant una capa de superfecialitat que a mi mai francament m’ha molestat. I aixi és tambè amb moltes de les seves òperes, fins i tot en les excelses, el que passa que allà hi tenia a un Hofmannsthal que li confeccionava uns llibrets que formaven part gaiebè de la mateixa música i li donaven gran coherència. Aqui, és clar, vol fer una obra purament programàtica i jo crec que se’n surt prou bé. I ho fa de la manera mès sencila, i malgrat la aclaparadora presència orquestral habitual en Strauss, si ens hi fixem bé és el seu poema simfònic més sencill de seguir. I sí, els sons i la línea melòdica és molt explícita, però per això mateix es pot seguir perfectament al caminant en tota la seva jornada. No sols això, em sembla evident l’esperit trascendent en molt moments de l’obra, un esperit que va molt més enllà de la seva naturalesa descriptiva i que conecta amb inquietuts (l’esperit de superació, per exemple) molt personals i filosòfiques.

    L’orquestra molt bé amb actuació impecable de les parts solistes. El volum no m’ha semblat aparatós. Ha sonat fort, efectivament, i s’hagués agrait més “finezza” en els pianos i pianisims, però la prestació ha estat, en tots dos díes molt bona. Ono és de gest discret, gens espectacular, precís, sense mostrar de manera innecesariament ostentosa les entrades, coneixedor de la partitura, i m’ha donat una bona impressió. Però és evident que no és aquest concert per a extreure conclusions, ni molt menys. La tasca d’un director titular és de llarg recorregut i el temps dirà. Començar, com s’ha pogut constatar de manera ben visible a la ronda d’aplaudiments, amb una molt bona sintonia amb els músics de l’orquestra sempre és molt bo. Cal doncs deixar-lo treballar. La materia prima és molt bona, tant a la direcció com a l’orquestra. Espero tambè es desbloquegi la paràlisi de noves incorporacions de qualitat. En cas contrari no se seria conseqüent amb el nivell del nou director.

    M'agrada

    • Amb els anys us confesso que he aprés a aprendre, vull dir que m’interessa molt més la música contemporània que quan vaig començar, deu ser el procés lògic, ara bé l’obra de Takemitsu no m’interessa, la sento tan distant en a mi, que més impossible sentir proximitats de cap mena.
      Pel que fa al nou fixatge caldrà esperar, malgrat que aquí no cal esperar, no estem davant d’un director novell i inexpert que agafa per primera vegada una titularitat, aquí es tracta d’un director que ha millorat molt dues bones orquestres i no se m’acut res que noi pugui fer-ho amb l’OBC. Podria ser que no encaixés amb els músics?, no, no ho crec, més aviat podria ser que els polítics no estiguessin a l’alçada i que això motivés la seva marxa, però si tot el món musical ha lloat la tasca feta a Brussel·les i Lió, vol dir que estem davant d’un director que ens convé molt. Ja era hora!

      M'agrada

  8. A mi la obra de Takemitshu me ha parecido insiportable. Lo siento. Yo no tengo por qué prepararme para escuchar o ver nada. Si algo me gusta me gusta y si no no. Y si me gusta es cuando exploro todo lo relativo a la obra porque aún quiero disfrutar más, conociendo todo lo relativo a su composición, orígenes e historia.Si una obra sea musical, fílmica, teatral, literaria, pictórica o de cualquier otra expresión artítica se me atraganta ya no me acerco nunca más a esa experiencia. Mi tiempo es muy valioso y no quiero desperdiciarlo con productos que me aburren o incluso exasperan. Mis tiempos de “progre” ya quedaron muy atrás.

    En cuanto a la “Sinfonía Alpina” que a mí me gusta mucho , el sábado no me gustó tanto. Encontré maravillosa la dirección y resultados que consiguió Ono de la cuerda -la joya de la OBC- pero el metal me sonó excesivo y por momentos el sonido de los tiempos en forte llegó a irritarme. Los temas en piano y mezzo-forte me gustaron mucho, pero considero que el maestro Ono no ha calibrado cómo se recibe el sonido de la orquesta en determinados lugares del Auditori. En la tercera fila central del tercer piso -mi zona favorita del Auditori- la estridencia en según qué fragmentos llegó a molestarme.

    Considero que el maestro Ono puede ser una gran opción para la dirección titular de la OBC, pero ayer sólo me agradó en determinados momentos de la “Sinfonía Alpina”. Quizás yo no tenía el día o mis oídos pasaban por unas horas de precisión inusitada. En general todo me sonaba muy agudo, pero la cuerda sonó de maravilla.

    Yo soy un admirador de toda la producción de Richard Strauss: óperas, ballets, “sinfonías”, poemas sinfónicos, lieder, etc. Sólo hay un título que no soporto y es “Intermezzo” -la ópera “familiar” del compositor-, a pesar de contener unos intermedios preciosos, pero el “quasi parlando” me exaspera bastante en esta obra.

    M'agrada

      • Joan

        Grácias pues por tu tiempo dedicado a compartir conocimientos! Per cert Capriccio sí t’agrada doncs? Xq en versió íntegra… jo em sembla que l’espurgaria tant que només deixaria el final… des de que surt l.arpa a escena perquè tot el rotllo de si prima la musica o le parole…

        M'agrada

      • Sí, “Capriccio” me agrada, sobre todo si tiene un buen plantel de cantantes. Es cierto que se repite en exceso lo de “qué es más importante si la música o la palabra?”, pero si se puede seguir el texto es mucho más interesante que el de “Intermezzo”, el cual no lleva a ninguna parte, al menos en lo que a mí concierne. Yo encuentro momentos musicales muy atractivos en “Capriccio”: los solos de Flamand, de Olivier y sobre todo del director de teatro, aparte de las intervenciones de los cantantes italianos y por supuesto los 20′ finales. Las dos versiones que tiene grabadas en DVD Renèe Fleming son excelentes, en especial la de Paris de 2004.

        M'agrada

      • Josep R, Noy

        Capriccio me encanta pese a lo farragoso de algún tramo del libretto. El final es absolutamente genial. Es de los fragmentos de ópera que más he disfrutado. Es el testamento de un músico genial, en plena madurez y total sabiduría. No conozco Intermezzo (vergüenza…) pero la buscaré para poder opinar.

        M'agrada

    • Possiblement m’estimo més 4 òperes de Strauss que tota la seva obra simfònica, però alghira, m’estimo més tota l’obra simfònica més que totes les òperes tret de les quatre que m’agraden tant, és a dir, Salome, Elektra, Die Frau ohne Schatten i Ariane.
      L’Alpina, ja ho saps, la trobo prescindible.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: