IN FERNEM LAND

LICEU, 31 DE GENER DE 1994


I quan finalment el sostre va cedir, amb virulenta empenta es va alçar una poderosa columna de fum i foc amb la que s’alliberaven d’anys de venerada reclusió entre els murs folrats de velluts, guixos daurats i fusta envellida, les veus més excelses, els aguts més esclatants, els filats més delicats, els galls més escandalosos i les desafinades més irritants.

Amb vertiginosa fugida s’alçaven en forma de guspires i cendra, els amors passionals tants anys lloats i exaltats dalt de l’escenari, però també els conviscuts enmig de la  complicitat que dóna la penombra, els amors furtius. els ocasionals i els amors eternament fidels d’un públic encès, càlid, crític i sorollós.

L’estrèpit del ferro recaragolat, les balconades precipitades al buit i els plafons del falç sostre esmicolats sobre la desapareguda platea, feien indigne competència a la immolació de la mateixa Brünnhilde i els plors dels barcelonins amuntegats en les voreres, espectadors de la més descomunal de les pires, no eren fruit de la desesperació de Rodolfo en veure sentenciada a Mimí, veien, veiem incrèduls, com una part de la nostra vida desapareixia amb la mateixa grandiloqüència, espectacularitat i tràgica magnitud que la majoria dels espectacles que s’havien representat fins el dia abans en aquell escenari.

Una guspira gens anònima i menys casual va recórrer burlant les lleis de la gravetat el camí invers i no va fer falta gaire estona perquè el 31 de gener de 1994, avui fa 20 anys, tots ens creméssim una mica.

Amb aquell Liceu es va cremar també el romanticisme operístic a Barcelona, mai més s’ha tornat a viure l’òpera de la mateixa manera i això que amb el nou Liceu va arribar una manera de fer òpera molt més professional i més perfecta, assolint l’excel·lència a nivells absolutament homologables amb els altres gran centres operístics de primer nivell, però  sense enyorar res, aquella manera de viure i veure l’òpera, aquelles complicitats entre el públic, aquella companyonia d’una família ben reduïda, abans de la necessària renovació que va suposar la reobertura i el Liceu de tots, es va cremar amb la maleïda guspira.

Potser és que va coincidir amb el meu esclat vital, però no n’estic segur del tot, en allà hi havia un esperit i una sensació de història, i en el nou tot just s’està coent.

Visca el Liceu!

50 comments

  1. Acabo d’arribar a casa, precisament del Liceu (Florez-Cioffi), i m’he trobat el teu post, Joaquim. Recordo que vaig plorar veient les imatges de la columna de fum per la tele. I no, no ha tornat a ser mai el mateix. Nosaltres també hem canviat.

    M'agrada

  2. Leonor

    En el Teatro Cervantes-de la misma época que aquel Liceu entrañable-me enteré y nos afectó a todos;lloré. También afirmé que renacería y antes que el Real. Cuántas funciones al recuerdo en el viejo y entrañable Liceu…

    M'agrada

  3. Recuerdo que estaba en mi lugar de trabajo, y de pronto corrió la noticia.
    Yo hacía pocos meses que me había abonado y que tantísimos sacrificios me ocasionaba pero la ilusión y la pasión que la opera me estaba despertando lo hacía más llevadero.

    Y recuerdo llorar a lagrima viva, junto a dos personas que tú conoces, Una de ellas, que ya no está entre nosotros, me consoló con un abrazo y me dijo..

    -Ya verás que lo reconstruirán, en el mismo sitio, igual o mejor-…

    Igual.. casi…… Mejor..no lo sé…….
    Pero la ilusión y la pasión, que siento cuando entro por su puerta y contemplo el maravilloso teatro, me hacen quererlo más todavía.

    T’estimem… Liceu…..

    M'agrada

    • Entrar en el Liceu ahora es otra cosa, más normal, más democrática, menos visceral, musicalmente más brillante y excelente. En aquel Liceu había una grandiosa y arraigada conciencia de clase y un provincianismo entrañable, pero la sensación de estar en un templo de veneración no la tengo ahora, ahora me parece un contenedor a veces sensacional.

      M'agrada

  4. joaquim

    Quins records tant entranyables d’aquell Liceu que, dissortadament,
    no tornarà.
    Emoció, tristor, enyorament (aquelles “cues” al carrer Sant Pau, les escales, les corredisses, els intercanvis d’opinions sobre retransmissions de radio d’altres teatres europeus i, per exemple, dels concerts de “Martini Rossi” i el retrobament amb els amics liceistes, en
    fí, una gran familia).
    Gràcies, Joaquim, pers aquest “post” que, avui, més que mai, tocaba.
    Visca el Liceu !

    M'agrada

  5. alex

    Triste y emotivo recuerdo de alguien como yo que conoció , disfrutó mucho y poco de los también 20 añitos que pululé por el viejo Liceu (dic. de 1.974 hasta el fatídico enero de 1.994), por cierto con una acústica entonces mejor que en ciertas partes del actual Nou Liceu

    M'agrada

  6. Fernando S.T.

    ¡Visca!
    No hay duda que la mejora a nivel artístico del nuevo Liceu ha sido espectacular, pero también es cierto que el nuevo edificio, una copia mala del antiguo, ha perdido personalidad y el halo histórico.
    La institución sigue siendo la misma, las mejoras evidentes, pero los viejos teatros tienen una atmósfera intangible que los nuevos, incluso con réplicas perfectas como es el caso de La Fenice, pierden en la reconstrucción, porque las piedras ya no son las mismas y entre ellas como bien reflejas en el post, se conservaba la historia sentimental.
    Nostalgias que en nada afectan a la calidad de lo que se ofrece, pero que perviven mientras los que fueran testimonios de esa época conserven esa memoria histórica y sentimental. ¡Qué sea por muchos años!

    M'agrada

    • Els vells teatres tenen ànima, i aquesta ànima es construeix amb la suma de noms mítics que van compartir aquells espais. la llista és enorme, i fins que el Liceu actual ho aconsegueixi i fins que no quedin liceistes que visquessin l’anterior, el nou no agafarà l’aureola mítica d’aquell.

      M'agrada

  7. El vaig trepitjar molt poc, però el que dieu tots és molt emotiu (ostres, Emilio-Bcn… una mica més i el que es posa a plorar ara sóc jo!!!) i les fotos que has pujat molt però que mooooolt xul·les.

    Bon cap de setmana a tots/es!

    M'agrada

  8. simone

    recordo el dia perque en aquella epoca viva gairabe al costat – però encara no estaba infectada pel virus de l’opera. Igualment em feia molta pena perque un teatre sempre es un valiós be cultural. Ara que tinc operitis em sap molt mes greu, com d’una mena retroactiva…

    M'agrada

  9. Jan

    Jo no vaig viure aquell liceu, sóc massa jove. Pero si penso el que sentiria si ara es cremés el meu liceu, em faria moltíssima pena. És com una segona casa.
    Com dius, amb aquest incendi van marxar molts records i vivències.
    Jo ara amb el nou liceu, que espero poder-hi anar durant tota la vida, també hi tinc grans records. La meva generació també ho vivim i ho viurem molt igual que vosaltres. Això crec, vaja jejeje

    Visca el Liceu! 😀

    M'agrada

  10. El próximo diciembre hará 60 años que asistí a una ópera en el Liceu por primera vez. Fue “Il barbiere di Siviglia” -no podía ser otra en aquél momento-. Casi 40 años pasé en el antiguo teatro y más de 20 en el nuevo, incluídos los años en “destierro”, claro. Recuerdos miles. Anécdotas muchas. Y óperas y cantantes centenares, algunos insuperados.

    Cuando ví en directo el hundimiento del techo del antiguo Liceu, en un programa de televisión que conectó con el fatal incendio, estaba comiendo junto a mi madre y no pude contener la emoción. Todo un mundo se hundía también para mí y para muchos y los recuerdos pasaron por mi mente a una velocidad de vértigo. Qué pena! Aquél entrañable olor del teatro se esfumaba para siempre con el viento…Y todas aquellas vivencias…

    Hoy tenemos un nuevo Liceu y unos problemas que no esperábamos que pudiéramos tener. Miremos el futuro con algo de optimismo que nos hace mucha falta.

    Espléndido post, Joaquim, lleno de nostalgia y cariño.

    Efectivamente, Visca el Liceu!!!

    M'agrada

    • El vell Liceu, i el més vell encara, el primer, també van tenir problemes greus com els actuals, fins i tot alguna temprada es va interrompre per manca de recursos.
      Semblava que amb l’entrada de les administracions públiques això no tingués que tornar a passar, però el que mai crèiem és que les administracions posessin el teatre en mans de ineptes i que després haguessin de fer una sagnat reestructuració per justificar la seva inoperància. Què trist, però necessari

      M'agrada

  11. SANTI

    Un record molt maco, Joaquim.
    Tant de bo ara tinguéssim una petita part del consens i l’ajuda que va rebre el Liceu en aquell moment, 1994, també amb un país en crisi.
    Visca el Liceu!

    M'agrada

  12. Rosa

    Moltes gràcies Joaquim pel teu post i les fotos.
    Aquestes m’han fet recordar l’antic edifici amb emoció. Les de les pintures del sostre i de la part superior de l’edifici són les que més m’han colpit.
    Molts vam plorar aquell dia, a la Rambla veient les flames que sortien del Liceu, a la feina, a casa.
    La temporada 1973-74 va ser la primera que vaig abonar-me al Liceu, just 20 anys abans de l’incendi i he continuat abonada, a l’exili – com diu el Colbran – i al Liceu reconstruït, 20 anys més. Espero que pugui i podem continuar abonats i que els moments actuals, també dignes de plorar, es superin per al nostre teatre i l’òpera a casa nostra.
    Visca el Liceu!

    M'agrada

    • A mi el que em colpeix més, és el sostre antic de la sala, potser perquè va ser el primer que vaig veure quan el primer dia que hi vaig anar vaig entreveure’l amb la porta oberta dels passadís de quart pis, un contrast enorme entre la sordidesa d’aquell passadís atrotinat, i l’aparent magnificència d’aquell sostre inigualable. La primera entrada a la sala no l’oblidaré mai.

      M'agrada

  13. timamót

    Vaig sentir la notícia tornant de treballar i desde Finestrelles es veia la columna de fum. Vaig quedar trasbalsada. Feia pocs dies que havíem vist el Mathis der Maler amb un foc a l’escena i en aquell moment vaig pensar que era molt perillós…
    Colbran ha fet referència a una cosa del tot irrecuperable: l’olor que feia el Liceu a fustes antigues i barreja de perfums.
    Gràcies pel post

    M'agrada

    • L’olor i el color galdós dels velluts gastats, les fustes grinyolaires, la pintura ocre i aquella llum de tulipes vuitcentistes que havien canviat el gas per bombetes de 20 sense gaires guanys. Tot allò era pur romanticisme que feien inviable qualsevol avenç tecnològic.
      El preu de la reforma va ser altíssim i la manera, molt matussera.

      M'agrada

  14. bocachete

    Jo també estava treballant; em van trucar i m’ho van dir, però com que l’interlocutor era un bromista acabat, no me’l vaig creure. Llavors em va passar a una segona persona, però vaig pensar que s’havien posat d’acord per fer la broma. Llavors va venir quan em passen a una tercera persona, molt seriosa, i m’ho diu… Aleshores ja m’ho vaig creure i vaig engegar la ràdio. Sé que vaig sentir alguna cosa com mig d’incredulitat, encara, de tristor, d’evocació… A la tarda vaig baixar a la Rambla… no es veia res anormal, però es flairava de ben lluny… Encara recordo que no hi havia tarda ni nit que no mirés el sostre i em distreia amb les pintures circulars perdudes, repassant-les perquè sí, pensant-hi en les obres representades… Era maco, aquell teatre. El nou, també, però aquell sostre… i aquella corba cap amunt que tenia… el d’ara, en això, no és el mateix.

    Però tenim un excel·lent teatre, que ha perdut algunes coses (a La vanguardia d’avui pregunten a cantants i director, i la majoria coincideixen que l’acústica actual és massa seca i que la d’abans era molt millor) però ha guanyat d’altres. Esperem que continuï millorant i puguem enorgullir-nos, amb el temps, d’aquesta història que encara hem de viure.

    M'agrada

    • Del primer Liceu ningú en parla, ja que no queden testimonis vius. Quan ja no quedem testimonis vius d’aquell segon, el tercer esdevindrà tan mític com el segon. Esperem que aquest tercer segueixi amb l’excel·lència que ens ha acostumat en els primers 15 anys.

      M'agrada

  15. Yo estaba en casa dando una clase, un ático con grandes vistas, y vimos la gran columna de humo. Al rato me llama Eugenia Sequeira, entonces solista de fagot de la orquesta del Liceu, estaba desolada. Afortunadamente el día anterior se había llevado su instrumento a casa, muchas veces lo dejaba en el Teatro si la función acababa tarde.
    Colaboré varias veces con la orquesta del Liceu antes del incendio y recuerdo el mal estado del foso y del escenario, madera vieja y reseca……

    M'agrada

  16. demo

    La última representació que es va fer al Liceu avans de cremar-se va ser el dissabte 29 de gener al vespre Torn C.Hi erem Timamót i vaig pensal igual que tu.aquell foc al escenari era perillós.Vaig plorar molt el dilluns ,dia de l´incendi .Ara en tenim un altre de Liceu,no se si millor o pitjor ,però sí diferent,com diferent és en general molt del públic assistent actualmente.Ara prroblemes masses però jo confio i dessitjoque tot s´arregli Molt bon post Joaquim,felicitats per tot el que ens has fet reviure

    M'agrada

    • Les crisis del Liceu són cícliques i desitjo que els incendis amb aquest de 1994 tanquem la historia de foc que ha tingut el teatre.
      El moment actual és molt delicat, espero que el bon govern, el seny i la professionalitat, però sobretot l’estima a la institució siguin els valors a tenir en compte per resoldre’l de manera plenament satisfactòria

      M'agrada

  17. Vaig viure en directe la catàstrofe des de la Ciutadella. Sortia una enorme fumata blanca vertical. Molta la nostàlgia i una oportunitat perduda: un error no construir un teatre modern de nova planta. Les reconstruccions són una mentida.

    M'agrada

    • Un error efectivament. En aquell moment de shock molt pocs defensàvem un teatre nou. Ara passada la nostàlgia crec que seríem molts més en voler un teatre modern on totes les localitats tinguessin visió perfecta de l’escenari, quelcom que no hi ha manera d’entendre. És clar que sempre ens quedarà el el consol de no haver encarregat la reconstrucció a Calatrava que fa teatres nois com si fossin vells.

      M'agrada

  18. Kàtia

    La meva germana que treballa al Palau de la Virreina va viure en viu i en directe la espantosa fumarada.Estàvem als terrats del Palau.Ella explica que fa ser terrorífic
    Jo tinc la sensació de que el Liceu no es va cremar…sino que el van cremar….Em podeu dir dolenta i mal pensada peró hi han coses que no es poden entendre..

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: