IN FERNEM LAND

PREPARANT TOSCA


Tosca2

El proper 8 de març s’iniciaran al Liceu les 15 representacions de l’òpera Tosca de Giacomo Puccini.

15 representacions són excessives i no tindrien cap sentit  si no fos que la cinquena òpera de l’estimat Puccini és una de les òperes mestres de la història, però també una òpera molt estimada per a tota mena de públic i per tant una òpera molt popular i que no necessita ni presentació, ni preparació, de  fet com La Bohème, és una òpera que millor deixar-se endur per la música, ja que Puccini era molt savi  ell com cap altre compositor sabia quina música esqueia a cada escena i a cada frase, per fer-la teatralment immillorable.

Quan Puccini va veure la Tosca de Sardou al Teatro Filodrammatic de Milà a finals del mes de gener de 1889 ja va quedar fascinat per la història, malgrat que la representació era en francès i ell no coneixia l’idioma. No li calia, ja que entre la Bernhardt i Sardou, va entendre perfectament que aquella dona enamorada (fet primordial en les heroïnes puccinianes), gelosa, sensual, cruel, ressentida, venjativa i fins i tot cruel, era el focus d’atenció per a una propera òpera.

No va ser tan immediat el procés creatiu, ja que com sabeu a l’any 1889 Puccini només havia estrenat Le villi (31 de maig de 1884) i estava a punt d’estrenar en el mes d’abril Edgar (Teatro alla Scala 21 d’abril de 1889). Va ser després del fracàs de l’estrena d’aquesta que pensava en Tosca com la propera òpera, però Ricordi tenia que negociar amb Sardou i els drets es preveien molts alts, i per tant Puccini va seguir el seu camí d’èxits amb Manon Lescaut (Teatro Regio de Torí 1 de febrer de 1893) i La Bohème (teatro Regi de Torí 1 de febrer de 1896).

Mentrestant Ricordi va negociar amb el dramaturg que va estar d’acord amb que la seva Tosca cantés (novembre de 1891) però no amb que el compositor fos Puccini. L’editor va donar el llibret a Luigi Illica i l’encàrrec musical a Alberto Franchetti.

Illica va treballar tot sol en el llibret, mentre amb Giuseppe Giacosa treballa el llibret de La Bohème. El llibret per l’obra de Sardou era fatigós ja que l’escriptor francès exercia un control minuciós sobre ell, però va acabar la feina el dia 5 de gener de 1894, quan li va entregar el llibret a Franchetti amb el vist-i-plau de Sardou.

Puccini havia oblidat Tosca davant la negativa i per tant tot concloent La Bohème pensava en el seu proper projecte, qui sap si la Lupa de Verga o una obra de D’Annunzio, però Giulio Ricordi no aconseguia per altra part que Franchetti es motivés i aquest va renunciar finalment. Segurament l’èxit de Mann lescaut van fer canviar d’opinió a Sardou i l’editor va entregar el llibret al compositor l’agost de 1895.

Puccini encara es va haver d’ocupar dels últims retocs per l’estrena de La Bohème i després va començar amb el nou projecte. Malgrat que el llibret de Illica era considerat perfecta per el propi Sardou, Puccini li va trobar pegues, tantes que es va començar de nou i Puccini va voler que Giacosa col·laborés amb Illica com ho havien fet per l’òpera que estava a punt d’estrenar-se, però mentre que amb La Bohème el treball dels llibretistes va ser oli en un llum, amb Tosca no va succeir el mateix.

En primer lloc a Giacosa no li agradava Tosca i segons va arribar a escriure a Giulio Ricordi (23 d’agost de 1896) creia que l’argument no era adequat per un melodrama, ja que la trepidant acció escènica li restava possibilitats d’expansió lírica i poètica. Giacosa no tenia en compte que al davant tenia a Puccini i que aquest era capaç de trobar en tota aquella successió escènica tot allò que per a ell eren tan sols paraules. El sentiment musical i la meravellosa intuïció teatral de Puccini van fer la resta, si bé és veritat que el treball era lent i no va ser fins l’estiu de 1898 que el compositor va escriure el primer acte, i durant els primers mesos de 1899 va escriure el segon i tercer acte. Puccini va entregar la partitura a Ricordi en el mes de setembre de  1899 i el mes de novembre Carlo Carignani es va fer càrrec de l’edició de la partitura per a cant  piano.

El 14 de gener de 1900 es va estrenar l’òpera al Teatro Costanzi de Roma i un mes més tard, el 17 de febrer al Regi de Torí (teatre fetitxe en la carrera de Puccini) amb el mateix repartiment que a Roma. Encara un mes més tard, el 17 de març, v atenir lloc l’estrena al Teatro alla Scala de Milà, allà amb Giuseppe Borgatti com a Cavaradossi i dirigint Artuto Toscanini.

Al Costanzi de Roma, així cm al Regio de Torí els cantants, sota la direcció del mestre Leopold Mugnone, van ser:

Floria Tosca, una cèlebre cantant, soprano: Hariclea Darclée
Mario Cavaradossi, un pintor, tenor: Emilio De Marchi
Baró Scarpia, cap de la policia, baríton Eugenio Giraldoni
Cesare Angelotti, ex Cònsol de la República Romana, baix: Ruggero Galli
Un sagristà, baríton: Ettore Borelli
Spoletta, un agent de policia, tenor: Enrico Giordano
Sciarrone, un agent de plicia, baix: Giuseppe Gironi
Un carceller, baix: Aristide Parassani
Un pastor, veu blanca (alto): Angelo Righi

L’estrena va estar envoltada de molta tensió. Puccini volia que fos Toscanini el director, però aquest tenia que atendre els seus compromisos a la Scala, per altre part Caruso volia fer-se amb Cavaradossi, però finalment es va decidir que De Marchi, més experimentat que el jove tenor napolità, seria el pintor amant de Tosca.

L’any 1900 va ser any Sant a la capital romana i per tant la capital estava plena de religiosos, fet que va mobilitzar als moviments anarquistes. La policia es temia alguna mena d’atemptat, ja que a l’estrena hi van assistir els màxims representants italians, encapçalats per la Reina Margarita que va arribar al segon acte, el primer ministre, Luigi Pelloux i part del seus ministres, així com diplomàtics i alts càrrecs del gobern. També van assistir a l’estrena Franchetti, Mascagni, Cilea i Pizzetti.

Cal dir que el mestre Leopoldo Mugnone va ser el que va dirigir el Guglielmo Tell al Liceu, la fatídica nit del atemptat de Santiago Salvador, i per tant segur que no les tenia totes aquella nit romana. Tot just iniciada l’òpera es va sentir un enrenou provinent de l’exterior, sembla ser que gent que s’havia quedat a fra volien entrar. El mestre Mugnone va interrompre la representació (potser va mirar els pisos alts) i quan la calma i els nervis van tornar al seu lloc, va tornar a començar la representació, ja sense interrupcions.

Sembla mentida que una obra que ara considerem (jo almenys) mestre, no obtingués la unanimitat del públic i la crítica, fins i tot Puccini i Illica es van retreure incompetències mútues. L’obra va impactar i ja a l’estrena es van produir alguns bisos, però el públic després de les perruques de Manon i la tendre passió dels bohemis parisencs, no es podia imaginar un atac  emocional, passional, truculent i “granguinyolesc” com aquell, sobretot en un segon acte que no es dóna treva a l’espectador i on cada escena representa una giragonsa més cruel cap a l’abisme.

El tractament orquestral de Puccini és sublim, ple de recurrències, farcit de leitmotiv que durant tota la representació defineixen situacions i personatges, Angelotti, el sagristà, òbviament els cinc acords o potser seria millor dir les canonades temibles que inauguren l’òpera  i posteriorment l’entrada de Scarpia, tota l’orquestra pucciniana és una radiografia emotiva de la història i mentre que tot passa de manera veloç durant un dia, l’òpera està dominada en tots els grans moments per uns gloriosos andantes que deixen glaçat al públic, no cal dir l’andante sostenuto després de que Tosca hagi assassinat a Scarpia i mentre es compleix aquell ritual tan fascinant com dramàticament contrari als interessos de la protagonista, ritual per cert acotat de manera mil·limètrica a la partitura, com tants altres moments escènics perfectament descrits per Puccini i els llibretistes i per tant acotats i de difícil transgressió per part dels directors d’escena, a no ser que ells decideixen ser, com succeeix massa sovint, els protagonistes principals, però seguim amb els andantes, que és quelcom més interessant. S’inicia l’bra amb el celebre andante de “Recondita armonia” i no cal dir que per a Cavaradossi tornarà a regalar-li un andante, aquesta vegada tràgic, amb “E lucevan le stelle”. També serà un andante, aquest majestàtic, solemne i religiós, el de Scarpia amb “Tre sbirri…una carroza”, i també per el malèfic cap de policia en tindrà un altre quan canti “Ella verrà per amor del suo Mario”.

Un altre dels grans i famosos andante (dolcissimo con grande sentimento,  el volia Puccini) és la segona ària de Tosca, “Vissi d’arte” , en la qual el compositor vol que es segueixen les següents indicacions:

“Nell’ora del dolore perchè…(ripresa del fiato) perchè Signor, ah (fiato) perchè me ne rimuneri (singhiozzando su rinuneri e con il mi bemolle sull’ultima “i” di rimuneri da tenere a lungo, perché contrassegnato dal segno di corona) quindi ripresa di fiato e infine un breve “cosí?”.

És a dir, si repassem totes les versions de Vissi d’arte possibles, poques ho respecten. Tota la partitura està plena d’acotacions d’aquesta mena, també de pianos i pianíssims per a l’orquestra durant aquesta ària.

L’orquestra de Puccini és extraordinàriament descriptiva, no cal dir que en el famós preludi de la matinada romana al tercer acte, però també en altres moments no tan evidents, com quan Tosca canta la seva primera ària en mig del duo amb Cavaradossi en el primer acte ” Non la sospiri la nostra casetta”  l’orquestra l’envolta d’una escenografia quasi neoclàssica, una  escena pastoral idíl·lica que podria ser una escena pictòrica de David, el mestre pictòric de Cavaradssi, que difereix de manera brutal amb l’orquestració  del Te Deum que sembla que et faci olorar l’encens, pocs minuts més tard.

Puccini i els llibretistes van mesurar molt bé cadascun dels detalls. Van eliminar molts personatges secundaris de l’obra teatral i van concentrar molt les escenes i els fets. Amb breus pinzellades  en tenen prou per entrar en situació i desenvolupar acció i sentiments. Tan sols en el Vissi d’arte l’acció s’atura, és com un moment de tràgic descans abans del cop d’afecte final, ni tan sols el comiat de Cavaradossi té un efecte narcotitzant tan gran, malgrat la bellíssima melodia, com la famosa ària de Tosca, ja que en el tercer acte i malgrat que sempre voldríem que el pla de Tosca sortís bé, tot està dat i beneit i la tensió acumulada dóna pas a la desesperació. Cavaradossi sap que morirà s’acomiada, no hi ha l’aturada dramàtica, ans al contrari, hi ha una tensa espera, que és radicalment diferent.

Tosca necessita de cantants comunicatius i grans veus.

Ella ha de ser una veu de lirico spinto, molt expressiva i una tessitura àmplia, amb bons aguts que han d’arribar aun Do5 en el duo del tercer acte (In quella lama…), un centre poderós i un registre greu per tots els moments més dramàtics, no ha de parlar cm algunes sopranos fan, fins i tot el Avanti a Lui tremava tutta Roma, ha de ser més “cantat” que el que va arribar a imposar Callas.

Aquí us deixo a les meves Toscas més estimades

MARIA CALLAS:

RENATA TEBALDI

LEONTYNE PRICE

MONTSERRAT CABALLÉ

EVA MARTON

I ara les que venen al Liceu

SONDRA RADVANOVSKY

MARTINA SERAFIN

FIORENZA CEDOLINS

Cavaradossi és ideal per un tenor líric, de veu jove, que ha de saber frasejar amb  imprescindible elegància, ha de seduir i malgrat que canta poca estona, té dos àries, dos duos i una intervenció ben lluïda al segon acte amb l’espectacular Vittoria!. No té cap Do, amb un Si natural ben ferm triomfarà, però triomfarà encara més, si és expressiu, heroic i enamoradís.

Escoltem els meus Cavaradossi predilectes

GIUSEPPE DI STEFANO

MARIO DEL MONACO

FRANCO CORELLI

PLÁCIDO DMINGO

JOSEP CARRERAS (el que més)

JONAS KAUFMANN

Scarpia entra en escena ben entrat el primer acte i n acaba el segon acte, malgrat això és un personatge que esta present en tota l’òpera, tant quan surt com quan no hi és, o fins i tot ja és mort. És un personatge sinistre, maligne, diabòlic, que potser només té comparació possible amb el Iago de l’Otello. No té cap ària, però té diversos moments cabdals, com el Te Deum que tanca el primer acte i tot el segon acte. És absolutament imprescindible un gran actor que sàpiga dir amb malèfica exactitud les frases. Necessita d’un baríton dramàtic amb molta extensió i una projecció notable.

Aquí uns quants Scarpia que m’agraden molt i ue ens permetran escoltar a Toscas molt interessants

TITTO GOBBI amb la imprescindible Callas

GIANGIACOMO GUELFI amb Renata Tebaldi

CORNELL MACNEIL amb Shirley Verrett

SHERLEY MILNES amb Raina Kabaivanska

JOAN PONS amb Ghena Dimitrova

BRYN TERFEL amb Catherina Malfitano

Hi ha altres rols prou importants, si bé són secundaris. Un baix buffo o un baríton per el sagristà, que acostumen a cantar cantants il·lustres una mica tronats i sovint passats de voltes amb la caricaturesca interpretació d’un quequeig sovint exagerat. Angelotti, el carceller i Sciarrone són baixos amb poques oportunitats de lluïment i Spoletta és tt un personatge, aprenent de Scarpia  interpretat per un tenor de caràcter que s’ha de fer odiós.

El cor ha de intervenir al final del primer acte en el Te Deum, són poques frases però impressionants, i en una actuació interna a la cantata que té com a solista a Tosca i que escoltem a través dels finestrals que donen al pati del Palau Farnese. És una música que imita a Pergolesi i que prové d’una música escrita amb anterioritat per el propi compositor.

LES GRAVACIONS

N’hi ha tantes i tan bones que només en citaré sis entre les moltes possibles, i no crec que sigui gaire original:

  1. 1953 Callas, Di Stefano, Gobbi, De Sabata (estudi)
  2. 1955 Tebaldi, Tucker, Warren, Mitropoulos (live)
  3. 1962 Price, Di Stefano, Taddei, Karajan (estudi)
  4. 1964 Callas, Bergnzi, Gibbi, Prêtre (estudi)
  5. 1976 Caballé, Carreras, Wixell, Davis (estudi)
  6. 1990 Freni, Dmingo, Ramey, Sinopli (estudi)

En vídeo cal tenir el segon acte amb Callas i Gobbi. I com en els discs hi ha molt per escollir

Aquí els segons actes de Paris i Londres amb Callas

TOSCA A LA CARTA PER DESCARREGAR A IFL:

VÍDEO

EL VÍDEO DE TOSCA (Racette-Alagna-Gagnidze;Frizza-Bondy)

EL VÍDEO DE LA TOSCA (GHEORGHIU-KAUFMANN-TERFEL-PAPPANO)

ÀUDIO (mp3)

LICEU: TOSCA 21 de novembre de 1976 (el meu primer Carreras)

Abans d’acabar no voldria deixar-vos sense aquest Youtube que em sembla espectacular

ENLLAÇOS DE INTERÈS:

http://www.liceubarcelona.cat/temporada-2013-2014/opera/tosca/presentacio.html

http://en.wikipedia.org/wiki/Tosca

Malgrat aquesta llarga presentació, Tosca s’ha de gaudir sense prejudicis i esperant que el teatre sigui el gran protagonista.

Tosca és tan bona que amb una mica de dignitat ja funciona. Els repartiments que ens proposa el Liceu tenen punts de interès suficients per a que l’òpera acabi triomfant. Espero que les direccions d’orquestra i escènica estiguin a l’alçada. Només sent fidels a la partitura l’èxit estaria quasi garantit, a veure si entre tots poden fer-ho possible.

Gaudiu-la!

103 comments

  1. Trepit

    Una vegada més, moltes gràcies per les teves magistrals preparacions.
    Tant de bo tinguem una bona Tosca ! Després de les tres operes: Agripina, Cendrillon i La Sonnambula que han resultat força bé (a part del fiasco dels concerts Verdi), seria molt bonic seguir amb una bona temporada.

    M'agrada

  2. alex

    Como bien dices , 15 funciones de TOSCA son o pueden ser demasiadas añado yo, ya que a priori y fuera del cast titular previsto ( Radvanosky, Maestri y Massi ) y la Serafin en el segundo cast, no me convencen los cantantes que van a actuar en el Liceo y ojalá , me equivoque : La actual Cedolins no es voz de Tosca, Jorge de Leòn es una voz notable pero un cantante más que bruto, los barítonos del segundo y tercer cast me parecen bastante deficiente, enfín y tengo mis dudas con el maestro Carignani.
    Enfin y como Tosca es todo un operòn, espero ir a varias representaciones y que mi cierto pesimismo a priori, no se cumpla

    M'agrada

    • Hi ha masses incògnites i masses riscos en aquestes Toscas i també hi ha imprudències, Cedolins entre elles, però el Liceu va lligar-la masses anys quan ens va deixar meravellats amb aquella Butterfly, ningú es podia imaginar aquest davallada.

      M'agrada

  3. La meva òpera preferida de Puccini, tot i que en el meu cas tampoc vol dir gaire. Té un paper extraordinari i complex per a soprano, el tenor es comporta de manera més realista que en la majoria d’obres del gènere, i el malvat pot evitar ser una caricatura si el baríton té nivell.

    Dit això, crec que el principal problema de Tosca és estructural: la insignificància del tercer acte comparat amb la potència dels altres dos. De fet es podria despatxar en deu minuts (ària i final) i no hi perdríem res.

    M'agrada

    • Certament baixa la tensió del segon, per altre part era impossible creixa més. És un acte, com el darrer de Romeu i Julieta, per constatar la tragèdia i donar l’oportunitat a Pucini de jugar una vegada més amb nosaltres, alhora que oferir-nos música bellíssima, però dramàticament ja està tot dit al segon, tot i així l’afecte final és impactant.
      T’imagines que s’hagués acabat com inicialment volia Illica?, Volia que Tosca es tornes boja tot bressolant el cadàver de Cavaradossi. Sort que Puccini que s’havia molt de teatre i sobretot Sardou ho van evitar.

      M'agrada

      • No deixa de ser una immolació o la solució més pràctica de baixar del Castel Sant’Angelo i estalviar-se les escales plenes de Spolettes que no et volen gaire bé. Total en Mario ja deu pintar les parets dels llimbs, ja que aquest no pot anar directa al cel i potser amb la companyia de Floria passaran abans i “insieme” a la vida eterna.
        Jo no puc posar-li cap pega a aquesta òpera, trobo que Tosca no té cap altra sortida que torre avall. Esperem que no caigui sobre el pobre pastor que canta a trenc d’alba 😆

        M'agrada

  4. Por muchas razones…… esta es ni ópera.
    Fue la primera ópera entera, que escuché, en mi vida.
    Fue a través de ella que me enamoré de este arte….
    Descubrí a mi Santa Eva Marton……
    Alguna vez me he sentido por avatares de la vida…un poco Tosca…

    Y creo……. al menos para mí…… es la más bella entre las bellas……

    El domingo 9 …… tendré una recondita armonia, para que luccevan, le stelle porque vissi dárte…….

    ….. y en algún pasaje, sobre todo orquestral……. me tocará llorar……. y que a gusto me quedaré….

    Besos a todos/as

    M'agrada

  5. Raúl

    Moltes gràcies per aquesta preparació tan complerta! Encara em tocarà esperar una mica per anar-la a veure, el dia 20, en tinc moltes ganes. M’uneixo al que demanes al final de l’article, que em sembla lo més important: que siguin fidels a l’obra. Si no fan cap extravagància i es limiten a seguir la partitura i fer una escenografia tal com ha de ser penso que l’èxit és segur, almenys amb el primer cast.
    Dels vídeos de les tres sopranos que venen al Liceu, almenys per mi la millor clarament és Radvanovsky. Tabé tinc moltes ganes de veure al Scarpia de Maestri, que em sembla que farà prou por i li sabrà donar una gran intensitat dramàtica a l’obra.

    M'agrada

      • Raúl

        La veritat és que almenys jo he escoltat cantar ben poques coses a Maestri. No obstant, l’escena del Te Deum que va cantar al festival de Verona em va agradar bastant (por en feia molta i intensitat dramàtica li’n donava, en alguns moments potser es passava) i aquí rau el motiu que tingui ganes de veure’l. Evidentment haver escoltat només això és insuficient per fer-ne una valoració i quan l’hagi vist a Tosca el dia 20 fer la representació sencera ho podré valorar molt millor. Espero que a part d’omplir el teatre amb la seva veu (cosa que no dubto que farà) ens pugui fer un Scarpia que poguem gaudir. De baritons jo en vaig molt peix, així que estic assaborint poc a poc els Scarpia que ens has deixat per portar Tosca ben preparada xDD.

        M'agrada

  6. Gloria Aparicio

    Tosca junt amb M.Butterfly son les Operes d’en Puccini que més m’agraden ,espero amb il-lusió el dia 22 i també espero encertar una bona, (millor si es boníssima….) actuació, doncs tot i que m’agradi tant , des de fa mooooolts anys no he tingut ocasió de tornar a gaudir-la en directe, i el record i experiencia d’aquella primera i última Tosca per a mí, es tant impressionant que em fa sentir una miqueta de temor davant aquesta representació que aviat viurem ….alguns m’entendrán si us dic que la Tosca del meu record va ser la sublim Renata Tebaldi, en el cim de la seva carrera, i jo en el cim de la meva adolescencia, crèc que en Mario C. era en G.Raimondi ( no ho tinc clar…) després, al pas dels anys, he escoltat a moltes Toscas meravelloses, M.Callas, E.Marton i un llarg etc….però per a mí aquella primera sempre ha estat especial……es fàcil que la que veurem d’aquí a uns dies sigui la meva última Tosca ( tinc molts anys…) i estaría perfecte que per ser l’ultima també fos una
    representació per recordar encara que, ja no tindré tant de temps… Gràcies Joaquim, per tants bombonets, avui molt especials.

    M'agrada

    • Benvolguda Glòria, millor treure’t del cap a la Tebaldi, ja que aleshores serà difícil que tornis a gaudir de la Tosca, senzillament perquè serà difícil trobar una altra veu com aquella.
      Els bmbnets ja saps que s’han d’anar menjant de mica en mica, tots de cop irriten 😆

      M'agrada

    • Renata Tebaldi cantó “Tosca” en tres temporadas del Liceu, la última en 1959, probablemente la que tu viste. Su Mario fue Giuseppe Gismondo y su Scarpia el inmenso Giangiacomo Guelfi. En 1953 sus compañeros de reparto fueron Gianni Poggi y Mario Filipeschi como Mario (se alternaron) y Giuseppe Taddei. Y en 1956 Flaviano Labó fue Mario y Mario Zanasi fue Scarpia. Lamentablemente Manuel Ausensi no cantó “Tosca” al lado de Tebaldi. Yo sí les ví juntos en “La Bohême” en noviembre de 1954, fue mi segunda ópera vista en el Liceu, la primera fue “Il barbiere di Siviglia” unos días antes, como ya debía estar escrito en mi libro de la vida…

      Te ruego que no te hagas tan la mayor porque ya sabes que yo te llevo meses y aún pienso dar mucha guerra.

      M'agrada

      • Gloria Aparicio

        Siiiiiiiii ,es verdad fué La Bohéme, ves como tengo derecho a presumir de mayor ? estos lapsus en mí son demasiado frecuentes…… si que recuerdo que en aquellos tiempos yo hacia unas enormes “colas” que podían ser de la mañana temprano hasta la hora de entrada al Liceo pués mi presupuesto era mínimo por lo que pillaba entrada “gallinero” si no mal recuerdo 150 pts pero allí arriba me sentia en mi salsa , comentando con entusiasmo y aprendiendo de los melómanos que me rodeaban,… como se canta en El Manojo de rosas, ” que tiempos aquellos” a! y que memòria la mia por aquel entonces que me aprendía todas las Arias de todos los rols, ,sopranos, bajos, mezzos, tenores y hasta los coros….
        Y ahora me asalta otra duda…..Ausensi hizo Traviata con Tebaldi verdad? de eso estoy casi segura, si no es así, lo he soñado, …..

        M'agrada

      • Siento desilusionarte pero el Germont de la única “Traviata” del Liceu (tres funciones en 1953) fue Enzo Mascherini. Manuel Ausensi sólo cantó con Tebaldi dos versiones de “Bohême” (1954 y 1958) y una versión de “Adriana Lecouvreur” (1959).

        No quisiera equivocarme pero las entradas de general de 5º piso me parece que eran algo más baratas. La cantidad exacta no la recuerdo, la verdad. Me refiero a esos años comprendidos entre 1953-1959, los “años Tebaldi”. Quizás haya algún visitante de este blog que aún conserve alguna entrada con su precio y lo podría comunicar.

        M'agrada

  7. SANTI

    Com ens tens acostumats, magnífic apunt preparatori i recordatori de com es canta Tosca.
    Jo no sé si els cantants dels repartiments del Liceu estaran a l’alçada dels que ens has posat, serà molt difícil. Potser Radvanovsky és l’única que té possibilitats de ser una veritable Tosca, desconec Serafin i descarto a Cedolins.
    Maestri no crec que sigui un gran Scarpia, cridarà, això sí i del tenor no en tinc noticia, no és gaire estimulant, però Tosca mereix confiança, és una òpera addictiva, però està clar que no han aconseguit els repartiments a la mateixa alçada de les tres òperes precedents.
    Del que ens has posat no cal dir gaire res, potser manca un Scarpia de Warren i el famós Cavaradossi de Fleta o de Aragall, també la Tosca de Milanov, però la teva selecció ha quedat molt bonica.
    Anem a posar un ciri “davanti la Madonna” a veure si tot surt com cal.

    M'agrada

    • Manquen els que dius i altres, és cert, però quan farceixo l’apunt de vídeos, la pàgina triga molt a carregar-se i ja he dit que escolleixo uns quants dels molts possibles.

      M'agrada

  8. Marc Busquet

    En aquest vídeo del facebook de Paco Azorín, el director d’escena, es pot veure la idea que te i es pot preveure com serà l’escenografia.

    M'agrada

  9. Magnífico post. Quien no conozca esta ópera (hay alguien que aún no la conozca?) con este texto y estos clips ya está al día casi por completo, sólo le falta asistir a una representación y para los que la conocemos bien y adoramos es una recreación de lo que signífica esta obra maestra, mi ópera preferida de Puccini. Su segundo acto es una auténtica joya que cualquier gran compositor hubiera deseado haber compuesto, pues música y texto están perfectamente unidos y “cronometrados”, sin que decaiga la tensión ni un segundo.

    M'agrada

    • Si algú no l’ha vist mai en directa, encara que no es prepari i en el improbable supòsit que no l’hagi escoltat mai, es quedarà fàcilment enganxat. És una òpera amb gran poder addictiu.

      M'agrada

  10. Tosca

    Un post magnific! Amb moltes ganes de gaudir-la, i és que com bé dius, Tosca és una obra mestre on no hi sobre ni hi falta ni una nota, dramática i musicalment potent i colpidora. A gaudir tothom!

    M'agrada

    • Siempre hay ganas de Tosca, es una ópera, para mi, sin ningún compás sobrero, todo está puesto en su sitio y todo funciona perfectamente, no hay matreial susceptible de recorte. “Maledizione” para todo aquel/aquella que no la aproveche

      M'agrada

  11. anna

    Una preparació de reclinatori. Aquesta temporada i tot que és una òpera que m’agrada molt, no la podré veure. Espero que ho facin molt bé,

    M'agrada

    • Llàstima Anna que no hi puguis anar, intentarem explicar-ho molt bé per tal de que t’enduguis l’opinió més justa, tot i que ja saps que serà una opinió “subjectiva”, no podria ser d’altre manera, serà la meva.

      M'agrada

  12. Marc Busquet

    Us deixo uns enllaços de uns You tubes de Riccardo Massi cantant E lucevan le stelle i un d’Ambogio Maestri cantant el Te Deum. Que els disfruteu.

    M'agrada

  13. Regí

    Molt interesants i complet l’apunt d’una de les obres que més m’emocionen.

    Tosca és una de les òperes amb majúscula del repertori operístic. Per a mi, Tosca és la Callas tant en Cds com en DVD. Aquest darrer té l’avantatge de veure-la actuar. La soprano era una immensa actriu que va revolucionar la manera d’abordar els rols; amb vida i realisme, sense cartró-pedra, fent creïbles els personatges.

    He de confessar i espere no ferir ningú, que la meua passió és Wagner. Puccini ocuparia el número dos. És l’únic italià que m’agrada. Encara que Verdi i Rossini són dos primeres espases del repertori italià, a mi no m’arriben, sense que vulga desmereixér-los. Els librettos, la música, la construcció dels personatges… no ho sé. Senzillament, el de Lucca em fa plorar d’emoció. Les seues òperes són molt semblants als drames wagnerians. L’argument és versemblant i realista. Es com una novel.la que no pots parar de llegir, sense moments buits; amb qualitat literària que permet una lectura independent. L’orquestra té un paper protagonista, d’estructura simfònica, amb motis conductors, no és un simple acompanyament del cant.

    Sent una atracció especial per les tragèdies. A l’igual que en Wagner, les obres acaben amb la mort de l’heroïna. En concret en Tosca, podríem establir un paral.lelisme amb Brünnhilde ja que ambdues es suïciden després de la mor del seu amant. Puccini mateix etiquetava aquestes òperes de “llagrimeta”.

    Per acabar, diria que Puccini va ser un verdià declarat que va rebre influència de Wagner entres d’altres. Llàstima que no li seguira un altre compositor a la seua alçada com sí que passà al repertori alemany amb R. Strauss.

    M'agrada

    • No todas las heroínas de Puccini mueren. De sus trece óperas hay tres en que perduran, dos muy felices (“Gianni Schicchi”, “La fanciulla del West”) y otra no tanto (“La rondine”).

      M'agrada

      • Y tampoco “Turandot”, ya que la que muere es Liu “la seconda donna”. Claro que si aceptas la versión de Nuria Espert también muere “la prima donna”, pero originalmente no. En “Edgar” pasa al revés, “la seconda donna” mata a “la prima donna”, pero se supone que como mínimo enviaran a Tigrana a la cárcel, si no la ajustician, pero en la ópera no se ve.

        M'agrada

      • Regí

        Evidentemente, Wagner también tienen 13 óperas y no en todas muere la heroína. Solo pasa en las tragedias. En las comedias, como Meistersinger no muera nadie, como tampoco en la divertida Gianni Schicchi, pero creo que es marca de la casa en ambos casos la muerte de la heroína, normalmente, la protagonista, però no necessàriamente. Liù es una heroina que muere por amor, a lo Wagner, aunque la hierática Turandot sea la prima donna. Podríamos comparar-la con Sieglinde, una “seconda donna” que también muere aunque no en el escenario. Kundry también podria entrar en esta categoria.

        Sea como fuere, dos palabras unen a Wagner y Puccini: la tragedia, que suele ir acompañada por la muerte de la heroina y un uso sinfónico de la orquesta, sin números cerrados – o casi – que hace que el drama tenga lugar sin interrupción.

        Que disfrutes de Tosca y ya nos contarás.

        Saludos.

        M'agrada

      • Regí

        No em puc estar de fer un comentari sobre Puccini, il mio secondo compositore. Quen vaig predentar-me en IFL i vaig dir que era wagnerià tres o quatre persones amollaren que se Wagner era “antisemita” i coses per l’estil, falses naturalment. Que si l’arenga de Sachs era antisemita (sic) , que si el libreto era racista (sic) i no senyors. No és així. Res d’això es troba al llibret. Això sí, era antisemita, cosa molt usual en aquella època. També em feren una llista de com era de mala persona. Bé. Quan he partat de Puccini, ni pruna. Que es molt bon compositors, etc. Ningú sap ni vol saber si era o no “antisemita”, el que sí que era és feixista i admirador de Mussolini. D’això no se’n diu res. No és un lloc comú. Va composar un himne feixista: ” Inno a Roma” i va deixar ben clara la seua postura política, cosa que li valgué l’enemistat del seu amic Toscanini, conegut antifeixista. No té desperdici:

        “«Non credo nella democrazia, perché non credo alla possibilità di educare le masse. È lo stesso che cavar l’acqua con un cesto! Se non c’è un governo forte, con a capo un uomo dal pugno di ferro, come Bismark [sic] in Germania, come Mussolini, adesso in Italia, c’è sempre pericolo che il popolo, il quale non sa intendere la libertà se non sotto forma di licenza, rompa la disciplina e travolga tutto. Ecco perché sono fascista:m perché spero che il fascismo realizzi in Italia, per il bene del Paese, il modello statale germanico dell’anteguerra»

        http://www.bartolomeodimonaco.it/online/letteratura-musica-il-caso-puccini/

        Una altra cosa que no sol dir-se és el tema de les faldes. les faldes de Wagner són de sobra conegudes, les de l0italià, no. Quan composova “Manon”, que significa “Má” en un dialecte italià, va tenir un embolic amb una dona que va saber-se i que quasi va ser mortal per a la fèmina. No val la pena entrar en detalls.

        Capp, cap, compositor està lliure de “pecat”. Si Wagner va ser utilitzat pel nazisme després de mort; el de Lucca manifestà la seua admiració cap el feixisme i el Duce en vida, amb la diferència que el dictador no li va construir un teatre tipus Bayreuth.

        M'agrada

    • Deus ser del únic wagnerians que conec que es deixen entendrir per Puccini, en conec molts que el detesten.
      Tot l’argumentari que utilitzes és tan subjectiu que és difícil posar-hi pegues, és la teva opinió, que no comparteixo, cm ja es va evidenciar en els apunts dels concerts verdians, crec recordar

      M'agrada

      • Regí

        Dec ser una cosa rara. A mí m’agraden els dos compositors. Els dos m’emocionen fins plorar, cosa que no em passa en altres repertoris que m’agraden molt com un “Boris”, “Flauta Màgica”, “Wozzeck” i moltes més coses. Alguna cosa en comú han de tenir; potser el sentit de la tragèdia. “Tosca” em posa la pell de gallina. Llàstima que es faça tan curta.

        La veritat és que jo tampoc conec cap wagnerià que li agrade Puccini. Una amiga wagneriana diu que les òperes de l’italià són “Los 40 principales de la ópera”. Allà ella.

        I sobre el que he dit, hi ha opinions, però també fets reals i constatables, tot incloent l’escrit de Puccini on es declara feixista, etc. Ell haguera estat el compositor oficial del règim de Mussolini, però morí en 1924. Mascagni va ocupar aquest paper. i va compondre una òpera, anomenada “Nerone” dedicada al Duce. En youtube es pot sentir.

        M'agrada

      • Aquesta capacitat que tens si o sí de barrejar la música i els temes polítics sempre em desconcerta. Jo no deixaria d’estimar la música de Puccini pel fet que hagués estat el compositor del règim feixista, de la mateixa manera que del Wagner escriptor no m’interessa gens tot allò que va escriure sobre els nostres amics jueus.
        No m’interessa qui vota Plàcido Domingo, com tampoc m’interessa saber que pensava Fischer-Dieskau o la Schwarzkopf del període més negre d’Alemanya. ja que tots ells com a persones no m’interessen gens.
        Puccini m’agrada, com també m’agrada Mascagni i Respighi, m’interessen molt. No cal parlar de Richard Strauss o de compositors russos que li van fer la garagara a Stalin.
        Per tant Puccini m’agrada “al di là” que dirien els italians de tot allò que l’envoltava a la vida no musical.
        Per acabar, no ets cap cosa rara, que hi ha rar en que t’agradi Puccini i Wagner?. Aleshores que sóc jo?, pensa que m’agraden a part d’aquests que has esmentat tu, Rossini i Verdi, i quan dic que m’agraden, vull dir que m’agraden MOLT, que deu ser tanta heretgia com si hagués dit que m’agradaven Francisco i Camilo Sesto, no?

        M'agrada

      • Regí

        Crec que tens un concepte de mi que no es correspon amb la realitat. A mi m’agraden tots els compositors que has citat; uns més que altres, clar. Els dos darrers, menys, això no vol dir que Don Carlo, Otello, La Traviatta, Il trovatore, etc. no m’interessen o que no en gaudesca. El final de La Traviata em fa plorar; l’escena de l’Inquisidor i l’auto de fe són excepcionals, el duo de l’amistat, el moment que Manrico és a la presó, etc. Senzillament, no em convencencom a conjunt, com a totalitat com em passa a Wagner, Puccini i més. Rossini sí que és cert que – fora de El Barber – doncs no m’agrada. No m’agrada el “cant rossinià”, m’estime més l’òpera barroca francesa. I agradar-me, m’agranden molttes altres coses, en canvi Meistersinger no m’acaba d’agradar, encara que siga de Wagner, perquè em va més la tragèdia.

        I m’agrada Raimon, Lluís Llach, Mª del Mar Bonet, Franco Battiato, Jacques Brell. Moustaki… i moltes de les cançons de Mecano, fins i tots bandes sonores de Disney. I pare el carro que és tard.

        I si toque temes no exclusivament musicals és perquè pense que són adients. El cantant o l’òpera estan en un context i m’interessa conéixer-lo. És informació que trobes quan vols informar-te d’un cantant. El contrari seria Do, Re, Mi, Fa… Si quan es parla de Wagner, automàticament surt que si “antisemita”, que si “Hitler”, “molt mala persona” no sé per què no s’ha de fer el mateix amb Puccini, que era feixista declarat i tan bona persona que s’embolicà amb una dona casada que abandonà per ell l’home i els fills, i moltes coses més, moltes – és el mateix cas de Cosima i Wagner.

        M'agrada

      • El temes no exclusivament musicals si aporten dades que enriqueixen el debat em semblen bé, si no és així, no tant. No obstant no hi ha moderació en els comentaris per tant, tu ho escrius i depsrés jo tinc tot el dret de dir el que em sembli.
        Si a tothom li ha semblat magnífic que el Papa digués que ell no és ningú, fixat! ell, el cap de l’esglèsia catòlica, per dir res al respecte de amb qui va la gent al llit, qui som tu i jo per dir si el que feia Wagner, Cosima, Puccini o aquella infeliç criada, per dir si estava bé o malament? Sobretot perquè en la seva obra tt això és irrellevant. Parlam de música, no del que voten o deixen de votar, del que cantaven i del que deixaven de cantar o amb qui s’allitaven o amb qui es deixaven d’allitar.Entre moltes altres coses ens evitarem enganxades innecessàries. No ho creus així?

        M'agrada

      • Regí

        No és la meua voluntat buscar enganxades. Sé que és cert que tendisc a allargar-me perquè aquest temes m’entusiasmen i desperten la meua curiositat. Jo no sóc capaç de fer una anàlisi tècnica del cant com faria un crític musical. Solament puc dir què em fa sentir la música, si m’emociona, si m’avorreix, si m’agrada o no un cantant… però sempre de manera molt subjectica, que no crec que siga d’interés. Sí que em trobe capacitat de parlar de la vida, idees, vivències dels compositors, dels libretos, els papers, influènciess, etc. I crec que això és rellevant perquè l’òpera és el resultat de tot.

        Si llig una crítica on diu que fulanito calava en el compàs 123 i 232 i que les dinàmiques orquestrals no eren adequades o que el registre del cantat fallava en els aguts centals.. (igual he escrit alguna barbaritat) la veritat és que em quede tan fred. No m’interessa en absolut i ni tan sols ho comprenc.

        Saber que Puccini era feixista o que Shostakovich es va veure obligat a retractar-se en època d’Stalin per salvar la pell crec que és d’interés. Els quartets de corda del rus no es poden comprendre sense saber això, ja que li va marcar la vida. Es vulga o no, darrere de l’artista hi ha una persona que el condiciona com a tal.

        En tot cas, t’agraïsc la llibertat que em dones i et demane disculpes si en algun moment he escrit alguna cosa que t’haja pogut emprenyar. T’assegure que no és la meua intenció. Ja m’agradaria a mi saber de música el que tu saps. Els meus conexements són dos anys de solfeig, flauta i Hª de la Música fa ja més de 30 anys.

        Salut.

        PD. Ja que esmentes el papa Francisco, dir-te que em cau molt bé. És wagnerià, com saps, i tinc amistat amb un sacerdot de Buenos Aires, també wagnerià, que va a visitar-lo properament i que el coneix des de fa molts anys. El director favorit de Francisco és Furtwängler en el “Der Ring”.. El meu amic és el net del legendari cantant wagnerià Fagoaga.

        M'agrada

  14. Jordi

    Magnífic treball.
    Tosca és una òpera admirable que emociona i que furga en els instints més primaris, però també en les més nobles i sobretot té una música que toca tot el que ha de tocar.
    Però la manipulació de sentiments que sempre fa Puccini em fa situar-lo, en contra del que s’ha dit més amunt, per sota del noble Verdi, que potser era més pla en l’exposició, però era molt més sincer i menys manipulador, els sentiments no són blanc o negre i els matisos de personatges com Rigoletto, no es troben en els personatges puccinians.

    M'agrada

    • Hi ha molts personatges verdians infinitament més interessants que els puccinians, molt més rics i no tan lineals: Violetta, Simon, Eboli, Philippo, Amneris, Rigoletto…
      Gràcies per l’elogi

      M'agrada

    • Regí

      Alguna cosa ja ha fet el Papa, per exemple destituir de manera fulminant un bisbe alemany que va gastar-se una milionada en un palau. Va ser un “avís a navegant”. Es nega a vestir-se de manera fastuosa, com Ratzinger i rodejar-se de boato. Està parant el pas a l’extrema dreta catòlica de dins i de fora. I ha d’anar alerta. En paraules del meua amic el capellà de BsAs: “Mejor que no hable tanto. El enemigo anda dentro” Per cert que, religié a banda, aquest home pot donar lliçons de música. Em recorda Hans Künk, que també és melòman i ha escrit sobre música i religió en Mozart, Bruckner i Wagner en un llibre beru, però molt recomanable.

      M'agrada

      • Això són minúcies, aquest Papa ja té més d’una edat i no té gaire temps, no no actua i es queda amb discursos i quatre fets tan espectaculars com estèrils, s’haurà perdut l’oportunitat.

        M'agrada

  15. Fernando S.T.

    Este post, entre otras muchas virtudes, tiene la función de animarme para asistir a las funciones del Liceu.
    Después de tan brillante inicio de temporada creo que esta serie excesiva de Toscas no alcanzará el nivel de las precedentes y eso se explica sencillamente por los repartos.
    También es cierto, que al lado Callas, Tebaldi, Domingo, Carreras, Milnes y toda esta ristra de grandísimos cantantes, se lo pones muy difícil a los que vendrán aquí a defender una ópera que apenas necesita elogios y defensa, “canta por si misma”.

    M'agrada

    • Una de les pretensions és animar a tots els que llegeixin l’apunt a anar a veure l’òpera. Però per explicar bé l’òpera cal utilitzar el millor material possible, és la manera d’engrescar-vos, i sortosament tenim grans exemples a seguir. No crec que tinguem tanta sort amb els cantants, però sense que serveixin només per comparar a la baixa, crec que també han de servir per veure com emocionar al públic, tractant-se de Puccini això és quelcom essencial.

      M'agrada

  16. bocachete

    Arran d’un comentari sobre les paròdies de sarsuela, he trobat aquest document que pot ser un contrapunt a la tràgica Tosca: https://archive.org/stream/lafoscaparodiade24522arne#page/52/mode/2up

    És el llibret de “La Fosca”, paròdia de Salvador Granés i Luis Arnedo sobre l’òpera de “Puchini i Sardú”, que es va estrenar amb èxit a Madrid en 1905. Els noms dels personatges ja són prou il·lustratius de l’estil: la Fosca, Alcayata (Scarpia, és clar), Scopeta, Chicharrone o Camama-en-dosis… Una aproximació “diferent” que acaba tràgicament, però amb riure.

    M'agrada

    • Muchas gracias, Bocachete por esos links en este post y en el otro de “La belle”.

      Los títulos de las parodias que citas ya los conocía, pero no quise extenderme y recurrí sólo a otro Chapí, Marqués y Bretón, como ejemplos para no hacerme demasiado extensivo. Quien esté interesado en ello puede seguir indagando y si a alguien desea saber -a título de curiosidad- si hubo parodia de algún otro título no tiene más que preguntármelo o preguntártelo a tí que también estás enterado.

      Hoy voy al ensayo de la “Tosca” del Liceu. A ver qué pasa. Sólo me motiva Radvanovsky -y sin saltar de alegría- y me desmotiva y mucho Maestri, cantante que no me gusta nada y como actor se pasa tres pueblos, como se dice ahora. El tenor…veremos cómo aborda el Cavaradosi, tengo demasiados buenos referentes y eso es un peligro.

      M'agrada

      • Marc Busquet

        Por favor, cuéntanos cómo ha ido.
        El tenor creo que es muy bueno. Tiene buena voz y canta realmente como un tenor italiano y Maestri te sorprenderá en este papel. Verás como te gustará.

        M'agrada

      • El ensayo era con el primer reparto:Radvanovsky, Masi, Maestri. Era un pre-general. Sondra Radvanovsky ha estado espléndida, lo mejor que le he visto hasta el presente. El resto…? No está para nada a su altura. Joaquim hará el post correspondiente llegado el momento y entonces podré expresar mi opinión, de acuerdo con una función ya oficial.

        M'agrada

      • Regí

        Tosca té un llibret excel·lent que forma una unitat indissoluble amb la música. Una obra mestra com poques. Si la mirem des d’un punt de vista polític, queda clar el seu tarannà progressista. Scarpia, cap de la policia política vaticana recorda el Gran Inquisidor de “Don Carlo”, personatges sinistres sense un bri de clemència. Representen el pitjor de l’Antic Règim. La foscor, la crueldat, la represió i la mort. A l’altre costat es troben els lluitadors per la llibertat, Mario Cavaradossi i el cònsol Angelotti, representant de la República Romana derrotada que recorden, en certa manera als amics Don Carlos i Rodrigo i el seu meravellós duo en honor a la llibertad; com el de Cavaradossi després de ser torturat i assabentar-se de la victòria napoleònica: un ària memorable.

        Però una cosa és la ficció i una altra la realitat. Puccini no era demòcrata; era un “apolític” que es declarà feixista i admirador de Mussolini. Fins i tot va composar un himne feixista: ” Inno a Roma” sobre la marxa de Mussolini sobre Roma per prendre i poder i acabar amb la democràcia.

        Va deixar ben clara la seua postura política per escrit i ben clar, cosa que li valgué l’enemistat del seu amic Toscanini, conegut antifeixista. No té desperdici:

        “«Non credo nella democrazia, perché non credo alla possibilità di educare le masse. È lo stesso che cavar l’acqua con un cesto! Se non c’è un governo forte, con a capo un uomo dal pugno di ferro, come Bismark [sic] in Germania, come Mussolini, adesso in Italia, c’è sempre pericolo che il popolo, il quale non sa intendere la libertà se non sotto forma di licenza, rompa la disciplina e travolga tutto. Ecco perché sono fascista:m perché spero che il fascismo realizzi in Italia, per il bene del Paese, il modello statale germanico dell’anteguerra»

        Com podem veure, no creia en la democràcia i es defenia com a feixista. Ell hauria segut el músic oficial del nou règim que nasqué en el 22. Malauradament, va morir en 1924 i el seu lloc l’ocupà Pietro Mascagni, l’autor de “Cavalleria Rusticana”, militant del Partit Feixista Italià, que va composar una òpera, “Nerone”, curiós el nom, en honor del Duce.

        Tornat a “Tosca” un dels millors tenors que han cantat el rol de Mario Cavaradossi es Beniamino Gigli, un altre feixista amb carnet i cantant oficial del règim. Ací el tenim interpretant “Giovinezza”, conegut himne feixista. No vull ni pensar com quedaria de falsa o d’hipòcrita la famosa ària heroica on es parla de victòria, llibertat i tirans.

        M'agrada

      • La llibertat i el tirans depenen, com tot a la vida, des de on t’ho miris.
        I investigar en la ideologia dels cantants ens pot dur a disgustos fenomenals, m’estimo més no saber-ho.

        M'agrada

      • No és tant que no en vulgui saber res, ja que tot s’acaba sabent, per sot, però no vull que siguin en la mesura del possible, condicionants per valorar la seva tasca artística.

        M'agrada

      • rosetapiccina

        Me’n alegra saber que la Sondra està esplèndida.
        Jo, com que no aprecio els matisos com vosaltres, crec que amb el Maestri m’ho puc passar bé.
        Si pots, explica més coses de l’assaig

        M'agrada

      • Jan

        No puc opinar gaire sobre el que he escoltat avui, ja que puc entendre que hi hagui cantants que no vulguin cantar a plena veu. Pero de la Sondra que si que ho ha donat tot, és una soprano impressionant, i acyualment la millor tosca. La veu és gegant i … bé no sé que dir, és una passada de soprano. L’any vinent amb Norma pot ser… (però crec que li va més la Tosca) el “Scarpia avanti a dio!” ha sigut… encara millorarà o sigui que veurem una gran tosca.

        M'agrada

      • Regí

        Doncs a mi el que em passa és que quan m’interessa una cosa m’agrada aprofundir. per exemple ara m’atrau saber alguna cosa sobre els llibretistes de Puccini, que eren dels bons, però la història dels quals desconec.

        M'agrada

      • Regí

        Tosca té un llibret excel·lent que forma una unitat indissoluble amb la música. Una obra mestra com poques. Si la mirem de d’un punt de vista polític, queda clar el seu tarannà progressista. Scarpia, cap de la policia política vaticana recorda el Gran Inquisidor de “Don Carlo”, personatges sinistres sense un bri de clemència. Representen el pitjor de l’Antic Règim. La foscor, la crueldat, la represió i la mort. A l’altre costat es troben els lluitadors per la llibertat, Mario Cavaradossi i el cònsol Angelotti, representant de la República Romana derrotada que recorden, en certa manera als amics Don Carlos i Rodrigo i el seu meravellós duo en honor a la llibertad; com el de Cavaradossi després de ser torturat i assabentar-se de la victòria napoleònica: un ària memorable.

        Però una cosa és la ficció i una altra la realitat. Puccini no era demòcrata; era un “apolític” que es declarà feixista i admirador de Mussolini. Fins i tot va composar un himne feixista: ” Inno a Roma” sobre la marxa de Mussolini sobre Roma per prendre i poder i acabar amb la democràcia.

        (“Inno a Roma”, de Puccini )

        Va deixar ben clara la seua postura política per escrit i ben clar, cosa que li valgué l’enemistat del seu amic Toscanini, conegut antifeixista. No té desperdici:

        “«Non credo nella democrazia, perché non credo alla possibilità di educare le masse. È lo stesso che cavar l’acqua con un cesto! Se non c’è un governo forte, con a capo un uomo dal pugno di ferro, come Bismark [sic] in Germania, come Mussolini, adesso in Italia, c’è sempre pericolo che il popolo, il quale non sa intendere la libertà se non sotto forma di licenza, rompa la disciplina e travolga tutto. Ecco perché sono fascista:m perché spero che il fascismo realizzi in Italia, per il bene del Paese, il modello statale germanico dell’anteguerra»

        http://www.bartolomeodimonaco.it/online/letteratura-musica-il-caso-puccini/

        Com podem veure, no creia en la democràcia i es defenia com a feixista. Ell hauria segut el músic oficial del nou règim que nasqué en el 22. Malauradament, va morir en 1924 i el seu lloc l’ocupà Pietro Mascagni, l’autor de “Cavalleria Rusticana”, militant del Partit Feixista Italià, que va composar una òpera, “Nerone”, curiós el nom, en honor del Duce:

        Tornat a “Tosca” un dels millors tenors que han cantat el rol de Mario Cavaradossi es Beniamino Gigli, un altre feixista amb carnet i cantant oficial del règim. Ací el tenim interpretant “Giovinezza”, conegut himne feixista. No vull ni pensar com quedaria de falsa o d’hipòcrita la famosa aria heroica on es parala de victòria, llibertat i tirans.

        M'agrada

    • Si els teatres locals fossin espavilats, per Carnaval seria ideal reposar-ne alguna. és un material que potser Xavier Albertí podria recuperar pel TN vist l’èxit assolit a l’espectacle d’inauguració de la temporada.

      M'agrada

    • Oficialment és el que et diu rosetapiccina, ens ho creurem, tot i que l’enrenou que causa, penso que n està ben resolt per part de l’empresa. No s’ha repetit l’operació Massis, per entendre’ns

      M'agrada

    • De la que nos hemos salvado, Marc!, es un cantante sin el más mínimo interés. La voz es de un mate fatal y su dicción malísima, siendo como supongo que es italiano esto es imperdonable y como actor…Claro que lo que ví era un ensayo, pero el color de la voz no cambia de un ensayo a una función oficial, es el que es.

      M'agrada

    • Per ara, benvolgut Marc, no tinc el do de la ubiqüitat i si vaig anar a l’Auditori a escoltar a l’OBC no podia ser al mateix temps al Liceu. Avui veuré la primera del segon repartiment, el dia 19 el tercer repartiment i fins el dia 23 no veure el primer repartiment

      M'agrada

  17. rosetapiccina

    A la retransmissió de la ràdio d’ahir, el de León m’ha costat molt d’aguantar.
    No m’agrada gens, gens, gens. Fatal.
    En canvi, la Sondra, de qui no era fan, per mi fantàstica. I del Ambrogio m’esperava més.

    M'agrada

    • El repartiment d’ahir, per la part positiva, estic segur que només funciona al teatre, ja que la veu de Sondra Radvanovsky no hi cap al micròfon, i per allò més negatiu, va ser massacrant.

      M'agrada

      • rosetapiccina

        En directe, en conjunt m’ha agradat força. Com a tothom, el que menys els escenaris, i després l’orquestra tapant els cantants.
        Però el Jorge de León no m’ha semblat malament. I la Sondra genial.

        M'agrada

    • Doncs podria ser la 2014/2015. Una de les Abigaille serà Martina Serafin (ho vaig saber ahir). Amb aquests noms, res em fa veritable “ilu”, és clar que potser Domingo ja no farà Nabucco i s’estrenarà com a baix cantant el Zaccaria 😥

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: