IN FERNEM LAND

LA PRIMERA TOSCA DE AINHOA ARTETA


Tosca a Bologna Producció de Gianni Marras fotografia: Rocco Casaluci 2014

Tosca a Bologna Producció de Gianni Marras Acte 20n: Ainhoa Arteta (Tosca) i Raymnd Aceto (Scarpia) fotografia: Rocco Casaluci 2014

Entre el 20 de febrer i el 2 de març, en el Teatro Comunale de Bolonya han tingut lloc 10 representacions de Tosca en tres repartiments diferents. El primer dels tres encapçalat per Ainhoa Arteta en el seu debut en aquest emblemàtic rol i avui, com a complement a l’apunt d’ahir i sense insistir gaire en la resta, us vull fer escoltar les intervencions de la soprano basca.

Arteta va irrompre a l’òpera com una bellíssima i elegant soprano líric lleugera, que semblava que era més més present i famosa per les seves aparicions en revistes, programes del cor i el glamur, i en anuncis publicitaris de marques de luxe, que no per les seves actuacions i èxits en els teatres d’òpera.

La carrera i la vida de la soprano han evolucionat i han sofert canvis tan importants com aquest impensable debut  fa uns quants anys, en aquest rol de l’heroïna pucciniana.

La veu de gran projecció, ha anat agafant més gruix i el centre s’ha fet més consistent i ample, i a partir d’aquí és lògic que el registre agut, encara sa, hagi perdut la brillantor pròpia de les sopranos lírico lleugeres, sense que per això en la veu s’apreciïn deterioraments, tibantors o oscil·lacions molestes i preocupants, com acostuma a passar en aquests canvis de vocalitat. No obstant Arteta no em sembla pas que sigui una soprano spinto, és una lírica, com tantes altres que han fet front a Tosca, i aquí la teniu per valorar aquesta interessant i saludable evolució vocal.

Començarem escoltant la seva entrada i duo amb Cavaradossi, un quasi permanentment desafinat Massimiliano Pisapia (a la primera funció va ser Stefan Secco).

Ara escoltem el diàleg amb Scarpia quan torna a Sant’Andrea i en lloc de trobar a Cavaradossi es troba amb el cap d ela policia romana i el fatídic ventall. Amb aquella sensacional frase que tant m’agrada de “Ed io venivo a lui tutta doglisa”

Definitivament no l’han acompanyat gaire bé a Arteta. Scarpia és el baix-baríton americà Raymond Aceto, de dicció més funesta que el propi Scarpia i de dramatització tan genèrica com plana i previsible.

Del segon acte escoltem el terrible interrogatori des de “Ed or fra noi parliam da buoni amici” amb Scarpia i Sciarrone (Luca Gallo)

Escoltem ara, passat ja l’esclat heroic (aquí no gaire) de Cavaradossi amb el seu Vittoria! a l’escena cabdal entre Tosca i Scarpia, des de “Come tu m’odii!” tot seguit del “Vissi d’arte” i l’assassinat posterior (si Scarpia sempre mereix que l clavin el ganivet del pa, en aquesta Tosca encara més)

Escoltem finalment del tercer acte des de l’entrada de Tosca amb el seu exultant “Franchigia a Floria Tosca” fins al final. Atenció al Do5 de “luccicava una lama…” (Pisapia continua cercat el camí de l’afinació, potser per això l’afusellen)

Arteta fraseja bé, té l’impuls dramàtic necessari, atorga a la veu la varietat expressiva i la correcta i punyent emissió dels aguts, sense defallir i sent sempre present, també en els moments més dramàtics. Cau en alguns tòpics que sent el debut en el rol, de ben segur corregirà i acabarà fent la “seva” Tosca i no aquest intent de fer el millor de les millors. En el “Vissi d’arte”  s’equivoca al final i allarga el “cosí?”  en excés, i ja no es tracta de desobeir les acotacions del compositor, com veiem ahir en l’apunt preparatori, és tracta de no perdre el bon gust.  Segurament la veu d’Arteta ha perdut bellesa i dolçor, però ha guanyat molt en expressivitat i personalitat, l’únic dubte és fins quan continuarà lluint-la en aquest estat envejable.

No sé si demà insistiré amb Tosca

37 comments

  1. Regí

    La veritat és que Ainhoa Arteta no em convenç. Sempre l’he vista com un producte de màrqueting i de les revistes del cor. He tingut ocasió de veure-la en directe diverses vegades i no m’ha agradat. Molt bona presència i poc més. Hi ha cantats molt millors que ella però que no passen la prova del cotó: no tenen bon tipet, “el físic no acompanya”, estan massa entrades en quilos, etc. Una pena. Montserrat Caballé no seria contractada avui en dia si començara. Kaufmanns “ande o no ande”. Com va dir la Meier “Hui la part visual té més importància que el cant o el drama”. Hi ha una cantat d’Elda, Sánchez, que ho faria molt millor que ella, perrò és grassa…

    No em puc estar de fer un comentari sobre Puccini, il mio secondo compositore. Quen vaig predentar-me en IFL i vaig dir que era wagnerià tres o quatre persones amollaren que se Wagner era “antisemita” i coses per l’estil, falses naturalment. Que si l’arenga de Sachs era antisemita (sic) , que si el libreto era racista (sic) i no senyors. No és així. Res d’això es troba al llibret. Això sí, era antisemita, cosa molt usual en aquella època. També em feren una llista de com era de mala persona. Bé. Quan he partat de Puccini, ni pruna. Que es molt bon compositors, etc. Ningú sap ni vol saber si era o no “antisemita”, el que sí que era és feixista i admirador de Mussolini. D’això no se’n diu res. No és un lloc comú. Va composar un himne feixista: ” Inno a Roma” i va deixar ben clara la seua postura política, cosa que li valgué l’enemistat del seu amic Toscanini, conegut antifeixista. No té desperdici:

    “«Non credo nella democrazia, perché non credo alla possibilità di educare le masse. È lo stesso che cavar l’acqua con un cesto! Se non c’è un governo forte, con a capo un uomo dal pugno di ferro, come Bismark [sic] in Germania, come Mussolini, adesso in Italia, c’è sempre pericolo che il popolo, il quale non sa intendere la libertà se non sotto forma di licenza, rompa la disciplina e travolga tutto. Ecco perché sono fascista:m perché spero che il fascismo realizzi in Italia, per il bene del Paese, il modello statale germanico dell’anteguerra»

    http://www.bartolomeodimonaco.it/online/letteratura-musica-il-caso-puccini/

    Una altra cosa que no sol dir-se és el tema de les faldes. les faldes de Wagner són de sobra conegudes, les de l0italià, no. Quan composova “Manon”, que significa “Má” en un dialecte italià, va tenir un embolic amb una dona que va saber-se i que quasi va ser mortal per a la fèmina. No val la pena entrar en detalls.

    Capp, cap, compositor està lliure de “pecat”. Si Wagner va ser utilitzat pel nazisme després de mort; el de Lucca manifestà la seua admiració cap el feixisme i el Duce en vida, amb la diferència que el dictador no li va construir un teatre tipus Bayreuth.

    Per acabar i que ningú no es porte a engany, en un altre lloc vaig ser menaçat de “pararme los pies” per “criminal anti-wagneriano”. Lògicament es tractava del que un amic i jo diem “wagnernazis” i jo tinc constum de dir el que pense agrade o no.

    M'agrada

  2. Arteta va saber aturar-se a temps, descansar i tornar a estudiar per adquirir una tècnica millor i més adequada. Els cantants que fan això sempre em mereixen el més gran dels respectes, perquè l’estimbada és malauradament massa fàcil i habitual.

    M'agrada

    • Regí

      La veritat és que Ainhoa Arteta no em convenç. Sempre l’he vista com un producte de màrqueting i de les revistes del cor. El Cd de cançons de bresol que venien als quioscos n’és tot un simptoma. He tingut ocasió de veure-la en directe diverses vegades i no m’ha agradat. Molt bona presència i poc més. Hi ha cantats molt millors que ella però que no passen la prova del cotó: no tenen bon tipet, “el físic no acompanya”, estan massa entrades en quilos, etc. Una pena. Montserrat Caballé no seria contractada avui en dia si començara. Kaufmanns “ande o no ande”. Com va dir la Meier “Hui la part visual té més importància que el cant o el drama”. Hi ha una cantant d’Elda, Ana María Sánchez ‘, que ho faria molt millor que ella, però és grassa… De fet va interpretar el paper al Real de Madrid. La primera volta que la vaig sentor cantar va ser a València sustituint la vasca per trobar-se indisposada. La gent que acudia com qui va a una passarel.la va sentir-se enganyada, jo vaig descobrir una cantant excel.lent.

      M'agrada

      • No et convenç en general o en aquesta Tosca?. L’has escoltat?
        En el cas hipotètic que no sabessis que és Arteta pensaries el mateix de la gravació?
        Anna Maria Sánchez es va fer malbé la veu, ha desaparegut del mapa i mentre mantenia la veu imponent, encara que fos gorda, s’enduia un èxits molt sonats, però es va fer malbé cantant el que no devia i ja en tenim una altra perduda.
        Arteta va començar d’una manera i la carrera ha fet un gir, crec que és molt més intel·ligent del que molts creuen i ha fet un canvi sorprenent.
        Si vols et faig una llista de gordes, grasses i revingudes que triomfen actualment. Si la veu funciona, no hi ha director que no acabi contractant-les. És cert que hi ha directors que només vlen models, però qui es nega a contractar a Meade o a Lucrecia Garcia per la seva cintura?

        M'agrada

      • alex

        Muy de acuerdo con lo dicho por Joaquim y sobre Arteta, el saber parar y rehacer su voz y su técnica de canto solo merece el mayor de los respetos.

        M'agrada

      • Regí

        Perdona, però no havia vist la teua resposta. Clar que l’he sentida, com vaig a opinar, si no? La verritat és que ni m’agradava abans ni ara, qüestió de gustos, supose. En directe encara m’agrada menys que en disc i l’he sentida en diverses ocasions. I no ens enganyem, que les coses són com són. El morbo de la dona és el físic. Ja et dic que quan Anna Mº Sánchez la va substituir la gent volia que li tornaren els diners de l’entrada. Una cantant grossa i de la terra – per molt bé que cantara – no era motiu suficient per pagar una entrada. T’ho conte com va ser. La cantant d’Elda estigué estupenda. No hi havia color entre la senyoreta de les revistes del cor i ella. El que no sabia és que la Sánchez s’havia llançat a perdre. Una pena perquè prometia.

        Arteta va tornar en diverses ocasions, lluint un vestit molt bonic que atreia l’atenció de cert sector del públic. La crítica va ser unànimi negativa. Brotons, el crític del “Levante” i el que més em convenç la va qualificar de mediocre. Pel que acabe de sentir en els teus enllaços de nou, jo no diria que és la Tosca ideal ni molt menys. En el cap en tinc quatre o cinc que no tenen punt de comparació amb ella.

        Aquesta donat ha pujat gràcies a l fet de ser de la corda de Plácido, que té molt de poder i li agraden molt els diners. Quan el de Mecano “composà” una porqueria dita “òpera” “Luna” (“Hijo de la Luna”., )el tenor madrileny arribaà a dir que aquest senyor de Mecano “era com Puccini”, ni més ni menys. Bona pasta que li donaren, i va fitxar entre altres a A. Arteta per fer una enganyifa al Palau de la Música de València , darrere de la quals hi havia el sector PP de Gallardón i el de Espe. La hostoria me la sé bé perquè me la va contar Justo Romero, gerent del Palau aleshores. Quan en Madrid feren una audició de “Lluna”, Gallardón, que es melòmans no podia parar de riure i es negaren a estrenar-la a Madrid. El PP valencià, que és una sucursal “levantina” acceptà fer un concert amb parts de la suposada òpera, que ja estava en disc. L’orquestra de València, amb el seu director, el granadí Gómez Martínez, es negaren en redó aludint problemes de calendari, etc. Mayren Beneyto demanà aleshores el cap de Justo Romero, encarregat de la programació. Li tenia ganes la Mayrén. Va dir-me que es negava a modificar la programació per motius polñitics i professionals. Cap fora. Cantants internacionals i nacionals de la corda de Plácido, que és tot un Karajan de poderós, van abandonar la idea i no volgueren canatar. Va cantar, sí senyor, Ainhoa Arteta, que havia de fer mèrits. Contractaren músics de fora i feren la pantomima, que retransmeteren per la TV per promoció i traure més peles. De tota la quadrilla, l’únic que cantà bé, va ser Plàcido. Arteta no va passar a la història per la seua actuació precisament. Si no em falla la memòria – puc equivocar-me – hi van renunciar Teresa Berganza i Renée Fleming, però no estic segur. Plàcido té molt de poder als EEUU també, i per diners fins i tot canta això de .”Compre bonos del banco de Santanderrrrr”. I cosnte que és el meu tenor favorit.

        I sobre l’apariència física, Joaquim, siguem sincers, molt, però que molt bo has de ser per cantar si no tens un tipets. És aixín. Sopranos com la Wilson ho tenen més difícil. La mateixa Waltraud Meier va dir-ho en públic fa unes setmanes: és prima l’apariència visual sobre el cant i la iterpretació. Quan el canadenc Ben Heppner va engreixar massa es va veure obligar a apromar-se per donar la talla. Pavarotti va enregistrar papers en disc que no va representar en l’escenari pel seu físic. I hi més casos, no solamente en l’òpera, sino entre el solistes. Mai no falta una joveneta ben plantada que siga concertista de violé, mai no falta. Està de moda, passen uns anys i li toca a una altra. És així. Ës la tirania de la imatge. Un Kaufmann de 130 quilos no debutava encara que cantara com un heldentenor de raça.

        M'agrada

      • El comentarii és molt sexista.
        No és possible que un cantant home o dona, a part d’estar per sucar-hi pa cantin bé?
        Corelli, que ja fa anys que cria malves encara fa “trempar” a dones i homes.
        Johan Botha, que ja li agradaria pesar 13o quilos, té l’agenda plena fins a no sé pas quin any.
        La Wilson ja es pot aprimar, ja, que és un glaç i aquí rau el seu problema.
        En vols més?
        El Hijo de la luna cal que et digui qui la va gravar? una tal Fleming, oi? i la nostra estimada Caballé es va apuntar al carro, per cert amb un tema preciós.
        Més encara?
        Si a Brotons no li agrada Arteta, cosa que no coneixia ja que no acostumo a llegir el que diu aquest senyor, em fa que aquesta nit Arteta, m’agradi una mica més.
        Jo crec, i ara sense ironia ben intencionada, que el teu comentari està ple de prejudicis, jo entenc que no t’agradi un cantant, a mi em passa sovint, però una cosa és que no t’agradi personalment i l’altre és que no aportis més dades per conèixer els motius. Si és quelcom repulsiu que res té a veure amb la música, no m’interessa, si fos una qüestió tècnica, amb calades, desafinades, portaments inadequats, poca implicació dramàtica, dicció inintel·ligible o qualsevol cosa d’aquestes, si que m’interessa més.

        M'agrada

      • Regí

        2 Arrorro, arrorro. LUNA (Valencia) José María Cano 2/13

        Ací tenim Ainhoa. T’agrada? A mi,no, sinzerament.

        No trobe que el comentari siga sexista en absolut. He posat exemples d’homes i de dones precisament per això. És una realitat constatable. El físic té la seua importància, potser massa se li’n dóna.

        Clar que és possible que un bon físic estiga acompanyat d’una veu i d’una actuació esplèndides; mai no he dit una altra cosa. Avui en dia hi ha uns quants i hi ha hagut Pavarottis i Caballés. El que és més dubtós és que ara uns cantants tan bons com els que he citat pogueren debutar. I no és que ho diga jo. És vox populi, malhauradament. En el DVD de Tristan amb Heppner i una soprano el nom de la qual no recorde ara, Eagle, si no m’enganye. Els efectes lluminosos i les ombres miraven d’ocultar uns quilets. És així.

        No cal que t’emprenyis. Per raó que preferisc no escriure, conec perfectament la historia del Hijo de la Luna. Te la conte. M. Caballé cantà una versió que li preparà Cano de la cançó “Hijo de la Luna” per a soprano. La catalana va animar-lo a que siendisara en el món de la lírica. I així ho feu en un moment que el grup s’havia separat. Per finançar la cosa, Nacho que estava a Londres, va vendre la seua col.lecció de quadres amb la qual va obtindre milions de pessetes. Buscà la protecció i ajut de Domingo, que va rebre una pasta. Aquest senyor que té poder a espanya i EEUU va fitxar com he dir abans a Renée Fleming, Teresa Berganza i Ainhoa Arteta. El madrileny va arribar a comparar a Cano amb Puccini, sí, amb Puccini, encara que el que estava fent el compositor era seguir a Falla, i l’ambient gitano-flamenc. Van gravar a Londres un disc d’extractes. Volgueren estrenar al Real. Gallardón que no nes. La Espe que sí. Cap a València, amb un senyor que vinguñe a polñitica per forrar-se, Zaplana. Zaplana diu que s0estrena a valència. El director de l’orquestra Gómez-Martínez es nega aduint problemes de programació, etc. Han de tallar-li el cap a algú, Justo Romero, el programador que no vol cedier davant la senyora de la melena es destituït de manera fulminant i de molt males maneres. El conec fa anys i ho sé de primera mà. Com que l’orquestra de València es nega, han de contratar una pseudoorquestra per a l’ocasió. Berganza i Fleming s’excusen i no acudeixen a la “première”. A. Arteta segueix en l’assumpte. Ella no és ni Berganza ni Fleming i és de la corda de Domingo. Ha de complir. El recinte s’ompli no d’aficionats, sino de peperos i amiguets disposats a aplaudir el que siga. Retransmissió televisiva. promesa a Cano d’estrenar l’òpera completa quan s’acabe el Palau de les Arts, on, vés per on, Justo Romero s’havia col.locat. El PP no compleix la promesa. A canvi s’interpreta el “Padrenuesto” de Luna dirigit per Cano i cantat per Caballé davant del papa Ratzinger. Fi de la història. Ja no hi ha més.
        En youtube està tant els disc com l’actuació. Dalt he posat la canço de bresol d’Arteta.

        Sinserament, Joaquim, no comprenc la teua agressivitat.Si t’agrada Arteta, doncs molt bé. Jo no compartisc la teua opinió. No passa res. Qüestió de gustos.

        Sobra allò de “prejudicis”, “repulsius”, etc. No puc explicar els meus gustos més que de manera subjectiva: no m’agrada, no m’entra pels oïts. Les qüestions tècniques les deixe per als entesos, que jo no ho sóc ni pretenc ser-ho. Això sí, Brotons, crític a qui seguisc i conec personalment ja ho feu en el seu dia; potser encara estiga a Internet i és possible que ara cante millor que abans. Jo he parlat pel que he escoltat al teu blog.

        En resum, sembla de agafe coses de Falla, de “Carmen”…i que no tinga res d’originals.

        I per a Tosques, una que m’agrada molt és Raina Kabaivanska amb Plácido Domingo en un DVD d’antologia. Això per no citar a les velles glòries com ara Callas (la millor per a mi), Renata Tebaldi o Scotto.

        M'agrada

      • Jo, benvolgut Regí, he fet un apunt amb la primera Tosca de Arteta i us proposo escoltar-la i opinar, del que vulgueu, però sembla lògic que us centreu en Arteta i la seva Tosca, si aquesta senyora abans, fa bastants anys va tenir una carrera erràtica, pot servir per centrar, en positiu fins i tot, la interessant evolució d ela seva carrera.
        Haver cantat una obra com la de Cano no l’hauria de demonitzar, com tampoc ho hauria de ser les idees polítiques que tingui o de qui s’envolti.
        La meva contesta era referida a això, i tu ets una persona intel·ligent i m’entens perfectament.
        Per altra part i per acabar, el sexisme venia per aquesta frase que has escrit ” I no ens enganyem, que les coses són com són. El morbo de la dona és el físic.”

        M'agrada

      • alex

        Muy de acuerdo con Joaquim!
        Parece que Regí cuyas opiniones y gustos son respetables aunque no compartibles ,tire entre comentarista político o hasta de inspector fiscal con eso de los dineros que cada uno o una gana, pierde o mueve, je..je…

        M'agrada

    • I sobretot el que m’agrada és que ara ha agafat una personalitat molt interessant. La veu no la trobo gaire maca, però el cant té molt més interès.
      L’aturada li va anar bé i ha refet la vida, a Nova York segurament no li hagués anat tan bé.

      M'agrada

      • Regí

        Benvolgut Joaquim i cia:

        He donat la meua humil opinió sobre la cantant basca i he contat una experiència personal que vaig tenir amb ella. Que manifesta que no m’agrada, no és motiu, pense jo, perquè ningú no es moleste. Fa uns anys Liceu. Plácido cantà un Parsifal que m’encisà. Jo estava levitant malgrat l’escenografia del tren. Una dona al meu costat roncava. Evidentment a ella no li agradava. I a mi, què? Comprenc que per a ella fora un rotllo el que per a mi era un plaer. El Parsifal millor cantat en directe que he escoltat. És la meua opinió.

        Sobre el “sexisme”, torne a repetir-ho. Res. Eixe no és el meu pecat. La frase fora de context té un significat que no és el que jo li he volgut donar. “La” dona… no es refereix a “la dona en general”, “totes les dones”, es refereix exclusivament a una en concret: Ainhoa Arteta que, independentment de la seua vàlua artística, tenia el “morbo” de ser una senyoreta que eixia als programes del cor, a les revistes, etc. per motius extramusical, per ser una “famosa”. No sé si m’explica. Era coneguda per qualsevol que tinguera TV.i que mai no haguera anat a l’òpera. Una “beautiful people”. El dia que vengueren les entrades, la cua era quilomètrica. Molta gent volia anar a “veure-la” amb els ulls. Vaig poder sentir els comentaris sobre lo guapa que era, que si havía tingut una criatura, que si s’havia fotografiat amb fulanito en una gala de jo-què-sé, etc. Ja pots imaginar-te quan arribà el dia i aquesta dona estava indisposada i posaren a la soprano d’Elda en el seu llocs. Els comentaris no els vaig a transcriure, tant d’homes com de dones, i el que alguns digueren quan aparegué la seua sustituta ja t’ho pots imaginar. De vergonya aliena. “La gorda”, així li deien. Jo vaig descobrir una soprano que em sorprengué molt positivament i que desde la meua modesta opinió era molt millor com a cantant. Això és tot.

        I ja, per acabar.Quan dic que “les coses són com són”, no vull dir que estiga d’acord, que no ho estic. A mi m’interessa el cant i l’actuació, no l’apariència física que no cap dubte que ajuda a l’hora de fer creïble un paper. El límit està en poder moure’s per actuar conforme el rol. I no és un tema que m’haja tret de la mànega. És una absurda imposició estètica que efecta fins i tot els instrumentistes solistes. No hi ha director important que no haja apradrinat una joveneta violinista com feu Karajan amb la Mutter. I la llista és molt llarga. De jones asiàtiques en tenim unes quantes, totes dones joves i atractives. Si vols n’escric la llista. En canvi, sembla que per a pianistes s’estime més un jove, com ara el xinés Lang-Lang. És que és així. De la matexa manera que és molt improbable trobar-se amb una directora d’orquestra. Quasi imposible.

        Quan la Wilson feu la sea Walkiria, una dona wagneriana, culta i que fins i tot publica va dir-me: “Està bastant bé, PERÒ EL FÍSIC NO ACOMPANYA”. Jo ni reparí en el físic més que quan li impedia realitzar certs moviments per excés de pes. La dona que feu aquest comentari no és una tia maria de revisteta del cor, sinó una especialista en la matèria. Cite el cas perquè és relevant.

        I tornant a Arteta, si ha canviat per a bé millor que millor; jo no tinc res en contra d’ella.N’he donat la meua opinió. Tampoc m’agrada la filla de la Caballé, la “Montserrateta” que també ha cantat a València. No crec que siga irrespectuós, masclista o jo-què-sé si dic el tothom pensa: sa mare li ha tirat una maneta, evidentment.

        M'agrada

      • Regí

        Alex:

        Que jo sàpiga, he parlat d’Ainhoa Arteta, de Tosca i de Puccini. He donat la meua opinió i he fet algun comentari al respecte. Algunes de les coses que he escrit no són opinions, sinó fets. I que es compartesca o no cau dins de la lliure voluntat de cadascú.

        M'agrada

      • Però aquests fets res tenen a veure com a cantant, formen part d’un estadi diferent i fer una barreja no crec que sigui una bona manera de valorar una de les facetes, la més important per a nosaltres, que és el cant.
        Estic convençut, plenament convençut, que en una valoració a cegues, sense saber qui era, la Tosca de Arteta t’hagués, com a mínim, interessat molt més.

        M'agrada

      • Regí

        Jo no tinc prejudicis, ni tampoc sóc cap expert en veus i cants. Solament puc dir que els fragments que has posat d’Ainhoa cantant Tosca no m’han convençut. Jo tinc un altre concepte de Tosca ideal. I puc estar enganyat. És una cosa subjectiva. Per a mi, Tosca és la Callas. Ni la Tebaldi, i això que va ser de les millors. Jo diria que li falta a Arteta el dramatisme de la primera i la bellesa canora de la segona.

        Tant de bo arribe a ser una gran Tosca, ja que comença ara amb el rol. Sent una de les meues òperes favorites, seria el primer a aplaudir-la. Com diria Brotons de les dones boniques que canten bé: “Une a su espléndido canto la belleza de su presencia”. Que això deia de les fèmines, mai dels homes…:DDD

        M'agrada

  3. ems

    Creo que corría el año 1996, cuando fui a la despedida del Met, de la Nona Freni, esa Fedora fue de reclinatorio,(50 minutas de aplausos gritos, flores y hasta carteles colgados en el Met) Domingo, casi perfecto, pero recuerdo dos nuevos cantantes en escena, Ainhoa Artera, Dwayne Croft. Luego de eso, hubo una cena de todo el cast, en restaurante, que Placido,tenía en la calle 51, pude hablar con todos, me impactó la simpatía de Ainhoa, mas que su belleza de mujer, que les aseguro no es poca….. ahora no me la imagino cantando Tosca, ha evolucionado y para bien, de esa noche tengo fotos si alguien las quiere solo me las piden…….

    M'agrada

    • Esa era la época en la que Arteta me interesaba muy poco, supo darle un giro y aquí la tienes, con una voz estupenda y una interpretación muy intensa.
      No tengo ninguna duda que también será una intensa Fedora cuando se lo proponga.
      Gracias por tu ofrecimiento.

      M'agrada

  4. Jan

    No està gens malament. A la bohème em va sorprendre molt el volum que arriba a treure. Llàstima que la veu no sigui més bonica.

    PS: Ja veuras el Do5 de la Sondra… 😉

    M'agrada

    • Les veus deixen de ser lletges quan el cantant canta bé i em sembla que aquesta senyora cada veada ho fa millor.
      No vull fer-me il·lusions abans d’hora em queden molts dies per veure-la

      M'agrada

  5. dandini

    Ah Finalmente ! Ja tinc temps de escoltar-la.
    Ho sento pero m’agrada Ainhoa Arteta cantant Tosca.No és la Tosca ideal pero la seva veu s’ha eixamplat de la forma adeqüada i el volum en el cant expansiu és impressionant.Ella demostra que és una cantant molt inteligent doncs el seu apropament a l’estil verista és gairebe modèlic.L’ús del cant declamat entre el cant i la paraula, el seu registre greu reforçat quan convé per donar l’expressivitat desitjada que resulta segons el meu parer convincent i la persistència de l’habilitat en el pianíssim la converteixen en una pucciniana ben autèntica.
    Tanmateix s’ha de reconeixer que tot i aquestes qüalitats el personatge desde el punt de vista interpretatiu pot encara millorar i jo li recomanaria que es fixés una mica més en la dicció.
    Ara per ara em sembla una Tosca esplèndida (no la millor) i tal com li vaig dir a la sortida d’un concert a l’Auditori : Así se canta Puccini Ainhoa !
    Quan escolto un cantant prescindeixo de ón va neixer,del partit que vota ,de la seva religió,del manager que el porta,de la seva raça,de la revista que publica les seves fotos,de quins amics té,dels casaments on és convidada i fins i tot si té o no té assistenta a casa,etc,etc.En cas contrari em veuria incapacitat per fer un judici més o menys equilibrat i/o objectiu.

    M'agrada

    • Regí

      Cadascú és lliure de fer el que considere oportú. A mi m’agrada informar-me quan més millor. Crec que és l’única manera de comprendre un fet en tota la seua extensió. Posaré un exemple que molts desconeixen.Les cantates i passions de Bach són un repertori que m’apassiona. Possiblement el Japonés Suzuki siga el number one en aquest repertori en l’actualitat. Doncs bé, aquest senyor és cristià “vell” i considera les cantates com el “Cinqué Evangeli”. Gràcies al seu “Bach Collegium Japan”, Masaaki Suzuki ha segut la causa de la conversió al cristianisme de miliers i milers de japonesos. Possiblement per això, siga tan bo en aquest repertori, perquè és més que música, un acte religiós. No conéixer això és quedar-se amb unes notes tocades o cantades: Do, Re, Mi… i per a ell, és més que això. Igual passa amb Bruckner. Quedar-se en la música a seques i no saber que li la va dedicar al “Bon Deu” i que era un fervorós catòlic ens fa quedar-nos amb notes i desconéixer el que hi ha darrere.

      http://www.aceprensa.com/articles/bach-en-el-camino-hacia-la-fe/

      M'agrada

      • Jo diguem que no em deixo “influenciar”, sempre que puc, per fets col·laterals, potser després si m’interessa molt el que ha fet l’artista esbrino, però no crec que s’hagi de ser de comunió diària per fer un gran Bach, sincerament.

        M'agrada

    • Xavier C.

      (Ops… i per què hi ha aquí un post sense cap comentari meu?!?!? Això no pot ser!!! Ara mateix ho arreglo, encara que sigui a toro pasado i a risc d´espifiar-la, que sabent com sé el que diré… millor hauria de deixar-ho estar i quedar-me calladet, que ja veureu com em fico jo tot solet de peus a la galleda… 😕 )

      Portat als extrems, no em fa el pes ni el judici asèptic que proposa dandini ni la causa oberta que propugna Regí. Als artistes (com a cap de nosaltres) no se´ls pot fer un examen amb lupa (ves a saber si trobaríem algú que el passés 😕 ). Però tampoc podem reduir-ho tot a la seva obra i prescindir-ne del seu context. És la millor manera per acabar no entenent res. Què proposo, doncs? Fixeu-vos el que diu Joaquim: “no em deixo influenciar, sempre que puc”. Recordeu l´altre dia quan en relació a Putin va deixar anar (aprox., que parlo de memòria) un “ja m´has vist prou, Valery; i vigila Anita que no et passi el mateix”? Doncs això precisament: mirar l´obra i procurar que el nostre judici no estigui gaire influenciat per l´artista; però quan allò que toca a l´artista és (a judici nostre) tan de l´alçada d´un campanar que no és correcte deixar-ho de banda… llavors, oh i tant!, que cal tenir-ho en compte…

      Apa!, a veure si avui faig el meu rècord i de tres persones que esmento acabo fent emprenyar totes tres…

      M'agrada

      • Regí

        Xavier:

        Jo no m’emprenye, més si el teu comentari és ta maco. El que em passa a mi és el següent. Prima la musique, dopo il contexto (no sé si el meu italià serà correcte). La meua mida és el propi judici personal. La prima volta que vaig escoltar Suzuki em quedí bocabadat del plaer musical que havia contemplat. Un japonés que interpreta Bach com els àngels. I vaig voler saber coses sobre aquest director. I quan vaig descobrir l’efecte religiós que havia tingut a Japó em va cridar molt l’atenció. Crec que això és rellevant i per això ho conte. I pel que diu en Joaquim, és clar que no cal ser creient per gaudir de Bach. Brahms i Verdi eren agnòstics i composaren uns rèquiem imponents; això sí, si l’intèrpret té una vinculació religiosa, sentimental o política amb el que toca ho farà amb un plus especial que si ho fa de manera asèptica i sense compromertre’s. A mi em passa en el meu treball. No puc explicar igual el “Tirant lo Blanc” que “Amadís de Gaula”. La primera obra m’és especialment entranyable; la segona, no. I això es nota.

        Poc m’importa que un artista siga feixista o marxista perquè m’agrade o no la seua música. Em considere molt puccinià i plore com un xiquet d’emoció amb les seues tragèdies. Que Karajan fora nazi – per oportunisme o no – no fa res perquè no disfrute com un boig pel seu “Tristan” de Bayreuth del 52. Això sí, no m’agrada quedar.me amb les notes i prou. I això em passa en tots els vessants de la cultura. A través de Raimon vaig conéixer Espriu i Ausiàs March, etc. És impossible gaudir plenament de les simfonies “Leningrad” o “Babi Yar” de Shostakovich sense conéixer el context històric ni per què el rus deixà de composar òperes després de “Lady Machbeth…” sense saber que per allí anava un senyor amb mostatxo enviant gent a Sibèria o al cementiri que feia de crític literari ocasional al Pravda. Jo no sóc de la “música pura i asèptica” tipus DO, Re, Mi… Si s’escriuen llibres sobre músics i músiques serà perquè tenen algun valor i interés per al melòman.

        Tinc un amic music. Toca el clarinet i no li importa gens res de la història de la música ni biografies ni moviments musicals. Agafa una partitura, estudia la seua part, se l’aprén, la toca i cobra els seus diners. Ni que siga parla de música. El meu cas és el contrari.

        M'agrada

      • Potser tens raó, però a tu a hores d’ara que Schwarkopz o Fischer-Dueskau tinguessin simpaties amb l’Alemanya menyspreable et fa valorar de diferent manera el seu cant?.
        Si Gergiev li fa la gara gara a Putin i l’Annita li riu les gràcies, pot fer que jo com a senyal de rebuig no els vagi a veure o desplegui una bandera amb l’arc de Sant Martí al final d’un concert, per exemple, però això no el farà a ell pitjor director i a ella menys… ara no sé que dir-te 😉

        M'agrada

  6. jordi magriñá

    Deixant de banda Arteta, la resta del repartiment d´aquesta Tosca ès de provincies, provincies. Si no em falla la memoria, R Chailly va ser director del Comunale fa uns anys i no se si hagues estat d´acord amb la resta del Cast.

    M'agrada

    • Cert, però el Comunale de Bologna continua sent un teatre de nivell. La plaça ara està vacant, i el principal director és Mariotti, però el teatre sempre ha tingut una llista de directors titulars i invitats, envejable. Bologna s’ha fet un tip de veure dirigir a Thielemann, per exemple.
      Em temo, i m’agradaria errar, que els propers anys del Liceu s’assemblaran més a Bolonya o a les Toscas que demà comencen, que no als tres darrers tres títols vistos fins ara.

      M'agrada

  7. Raúl

    Esperem que puguem gaudir d’aquesta veu uns anyets més, i espero que pugui millorar una mica. De tota manera, a la pàgina web del Liceu ja no surt a Una voce in Off, on ha estat substituida per Ángeles Blancas i per tant jo m’hauré d’esperr una mica més per veur-la en directe.

    M'agrada

  8. Retroenllaç: Noticias de marzo de 2014 | Beckmesser

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: