IN FERNEM LAND

HEROÏCITAT I HEROISME AL BORN: ORQUESTRA DEL MONTSALVAT


Ahir divendres i com ja vaig dir en l’apunt del passat 25 de febrer, va tenir lloc en el Centre Cultural El Born, la presentació de l’Orquestra del Montsalvat.

Començaria parlant dels aspectes estrictament musicals però és impossible, ja que els condicionaments de l’auditori escollit van marcar qualsevol possible valoració en aquest sentit.

Tinc moltes ganes d’escoltar l’Orquestra del Montsalvat en un auditori que garanteixi, gràcies a les condicions acústiques, allò que és exigible en un concer, ja que el so en la immensitat de la nau central de l’antic mercat central de Barcelona es projecta exactament igual que si ens trobéssim a l’aire lliure, al bell mig de la plaça major, envoltats dels sorolls i el brogit que es produeix un divendres per la nit en una zona d’esbarjo, entre altres: rumors llunyans de gresca, xiulets de vianants, lladrucs de gosos, clàxons i sirenes de policia o ambulàncies, motocicletes de cilindrades diverses, és a dir tot un seguit de sonoritats bastant més emprenyadores que els caramels,  estossecs i mòbils que estem tips de denunciar en els auditoris habituals i que tant ens treuen de polleguera.

Com és possible que la presentació d’una orquestra s’hagi fet en un espai així? La resposta només té una única explicació, que és absolutament extra-musical i que està associada als fets històrics-culturals-nacionals que actualment ho abracen tot i que han motivat als organitzadors i responsables de la nova agrupació a presentar un programa carregat de simbolisme en el marc impressionant d’unes runes que mostren la ciutat arrasada per les tropes borbòniques, però que més enllà d’aquest fet sentimental i patriòtic, el simbolisme i la càrrega emotiva, no es poden  erigir com l’únic factor a tenir en compte alhora de fer música, ans al contrari, jo crec que hauria de ser el darrer.

Que la importància de l’embolcall hagi estat tan condicionant és quelcom que jo no puc entendre. Parlem de música, sobretot de música i encara que en el programa de ma insistís a justificar la importància del marc arquitectònic i la interrelació amb la música escollida, sempre a l’entorn d’un missatge nacional que curiosament no han gosat especificar amb tota les majúscules i negreta que hom preveia i en canvi ho han revestit d’una retòrica tan grandiloqüent com poruga,  és un fet que em preocupa ja que la música no va arribar als assistents de manera mínimament digna i davant d’aquest fet inqüestionable, de res em serveix la física i la metafísica.  Si la música només ha de ser un pretext o la banda sonora de tot un altre missatge millor no presentar-ho com una nova formació musical, la primera a casa nostra que amb criteris historicistes que fa front al repertori romàntic. El fet era tan important que no sé si hom, però jo si que ho creia,  que la música havia de ser el fonamental.

L’Orquestra del Montsalvat necessita i mereix una sala que ens permeti saber si els musics que la integren ho fan tan bé com a estones vaig intuir, si l’equilibri entre les seccions és el correcte o si les pífies que es van percebre eren més fruit d’un retorn del so o de la incomoditat que suposava tocar dins un fossat de runes sota una temperatura hivernal, drets i amb el públic lluny, molt lluny i envoltant el perímetres immens  d’un espai que no acompanyava gens a la concentració, ni la seva ni la nostra, amb uns llums que ens enlluernaven, unes pantalles lluminoses que serveixen de guia quan l’espai és un museu, però que en un concert desconcentren i no serveixen per  ares, i finalment amb unes cadires d’una incomoditat notable situades en al darrera d’una barana molt alta de vidre que permetia veure poc l’orquestra a tots els que estaven a la primera filera, però als de la segona res de res, o bé t’aixecaves per veure alguna cosa o et deixaves endur per tot allò que t’allunyava de la música.

Com saber si les fustes o el metall tenien la projecció adequada per més del 75% dels assistents que estàvem asseguts al darrere de l’orquestra. Com podia saber si el meravellós passatge concertant del quart moviment de la simfonia heroica de Beethoven a càrrec dels solistes de corda era tan llunyà i poc projectat degut a la distància existent entre la meva ubicació i els primers faristols de la secció de corda o potser a una pobresa de so improbable dels musics?.

I amb tota aquesta barreja de sentiments encara no us he dit el que més em va indignar. El concert, després d’una fanfàrria inicial molt solemne que va servir per tal de que els musics entressin a l’espai disposat en mig de les runes i sobre una tarima de fusta, es va iniciar amb la música que Beethoven va escriure per l’Egmont de Goethe, amb la intervenció de la magnífica soprano Maria Hinojosa i de l’emèrit actor Josep M. Pou. Doncs bé, com em temia en veure que l’auditori no ho seria i allò més aviat era un poliesportiu, va aparèixer l’amplificació, tant per la soprano com per a Pou, però l’orquestra, vulguis o no i encara que no ho estava, quan ells tenien els micròfon activitats també s’entre escoltava per els altaveus, produint-se un efecte estrany i poc desitjable. A Pou en prou feines li caçava el 25% de les paraules que deia, ell que es caracteritza per tenir una esplèndida dicció i a Hinojosa, de veu magnífica i puríssima, el micròfon s’encarregava de desvirtuar-la fins a extrems de protesta, que no vaig fer  per respecte, a no sé qui, però per respecte al cap i a la fi  per no ser titllat de botifler en un entorn tan sensible. Com és possible que abans del concert no haguessin fet les proves pertinents i haguessin solucionat aquest tema o  és que potser no hi havia solució?

Per altra part és ben curiós que l’orquestra tingui criteris historicistes en la recerca del so original i la interpretació, i en canvi s’utilitzi un instrument tan tergiversador de les essències  del Sonitum Prometheus que serveix i persegueix com a objectiu la nova orquestra, com són els micròfons i els seus corresponents amplificadors i altaveus.  Al cap i a  la fi aquests estris “diabòlics” tampoc van servir per apropar-nos el text. Estic segur que Maria Hinojosa sense micròfon hagués resultat millor, qui sap si com un altre instrument de l’orquestra. Potser no haguéssim entès el que cantava o deia, però és que amb micròfon tampoc i la puntada de peu que el mètode emprat feia a la pròpia essència de l’heroïcitat i heroisme ho desaconsellava totalment. Un nyap tècnic de proporcions siderals, això és el que em va semblar.

No us negaré que mentre sonava el segon moviment de la simfonia beethoveniana, la famosa marxa fúnebre, la música recorrent les pedres dels carrers i les cases que es mostraven esbudellades a la mirada de tots els que ens asseiem al seu voltant i que quasi estàvem obligats  a mirar en tenir l’orquestra tan lluny i d’esquenes, fos veritablement un moment impactant i ple de significança , però per a mi absolutament insuficient i no justificable de totes les altres deficiències. Valoro i estimo massa la música per deixar que “aquest moment crucial de la nostra civilització profundament incert i el que està en joc, per tant,  molt valuós i transcendent,” segons es llegia en una de les moltes perles que conté el programa de mà, s’endugués també per endavant les mínimes condicions per honorar els herois i les seves heroïcitats que ara commemorem en el tres-cents aniversari d’aquells fets luctuosos, a Beethoven i també el treball d’uns musics i del seu director Francesc Prat, que en més d’una ocasió l’acústica el va dur per camins no desitjats, i finalment a un públic que amb la mà al cor i sense cap connotació extra musical condicionadora, no admetria en un concert de pagament, unes condicions ambientals tan anti-musicals.

A part de la incomoditat i del  fred de cames i peus que durant el Scherzo de la tercera simfonia ja ens estava glaçant a tots, cal dir que a la mitja part musical, entre Egmont i la Heroica, Josep M. Pou en un intent frustrat de l’organització d’arrodonir de manera brillant un format de concert magnífic, va llegir el “Tema del traidor y del héroe” de Jorge Luis Borges, del que lamentablement no ens va arribar quasi bé res, degut una vegada més al nefast disseny de so. Em va semblar intuir a la sortida que l’actor no estava gaire satisfet…

L’Orquestra del Montsalvat insistint amb la significança del moment històric i la música, oferirà el proper 11 de setembre el Rèquiem de Berlioz a Santa Maria del Mar, al costat mateix del Fossar de les Moreres on no hi ha enterrat cap traïdor. El dia i el lloc no podien ser més adients, llàstima que com ja vaig dir en l’altre apunt, Santa Maria del Mar tampoc reuneix cap condició musical, com bé sabeu tots. Ara bé, el poder de l’estelada ho tapa tot. Em sap molt greu dir-ho, però ja sabeu la frase que va fer tanta fortuna de… algú ho havia de dir.

El dia que decideixin tocar en un auditori en condicions em tindran allà,  ja que crec, ho intueixo, que ho fan bastant bé.

23 comments

  1. Daniel

    Una orquestra de bolo al servei de una fantasmada que unicament serveix per insultar l’espai del born i la seva historia. Com podem dir que tenim una nova orquestra ? Un bolo és un bolo.
    Poc servei han fet a la musica i al Born .
    No segueixo que estic enfadat.

    M'agrada

  2. Es veia a venir. I a més, el preu, tirava enrera. Les patriotades ho esguerren tot. El Born és el que és i la música mereix el seu lloc. I mira que se n’ha fet propaganda del concert a tort i a dret. N’hi ha un munt de bolos de orquestres catalanes, com les que surten de l’ESMUC i no se’ls fa ni cas. Una altra oportunitat perduda.

    M'agrada

    • El preu, si l’auditori hagués estat l’idoni no era exagerat, però un cop vistes les condicions de tota mena, era escandalós.
      L’oportunitat no és perduda si en un altre lloc l’orquestra pot demostrar si és quelcom més que una orquestra de costellada.

      M'agrada

  3. Concep

    Hi ha un personatge a la ràdio pública que anomenen el “modernet de me…” (m’estalvio la paraula escatològica), doncs segur que ahir hi era en aquesta inauguració.
    Lloc inadequat, això ja es veia a venir, organització caòtica, això no, i resultats artístics sota mínims, això menys encara.
    Ja cal que s’afanyin a estudiar, tenen mig any per preparar la missa de difunts de Berlioz i com que no sé si faran algun altre concert o bolo com diu més amunt en Daniel no hi ha excusa possible, i si no surt bé sempre podran dir que la culpa és de l’acústica de la Catedral del Mar, però els patriotes obliguen al sacrifici.
    Ja m’hi han vist prou, ahir la família ens vam deixar 100€ per la causa. A dos quarts de nou ja hi érem fent una cua al carrer, no varem poder seure junts, campi qui pugui. jo estava en un corner amb el meu marit, la meva filla, el seu company i el meu nét unes quantes cadires més enllà, al gol sur, per dir-ho en termes futbolístics, a una de les fotos que has deixat es pot veure perfectament el lloc, tot i que a nosaltres no. Enlluernats per la contaminació lumínica i asseguts sense veure res de res, jo em vaig posar dreta, no per respecte, només en l’intent de veure a Pou, al que tenia distorsionadament ben present.
    Tu ho expliques molt millor.
    Nosaltres també estàvem enfadats.

    M'agrada

  4. Josep Olivé

    Vaig estar a punt d’anar-hi però al final em vaig mantenir amb l’OBC. Llegit el post constato que vaig triar l’opció correcta. M’atreia molt escoltar l’Egmont sencer i la tercera en una versió historicista, però tenia els meus dubtes envers l’entorn del concert, el seu lloc i el seu context. Sempre trec el mateix exemple: “Má Vlast” és un poema simfònic de Smetana que honora al seu país. Cada any sona complet en el festival de música de Primavera de Praga. I sona en el marc adequat, en el moment adequat i l’interpretació està al nivell que l’ocasió, la música i context requereix. No cal inventar res. Simplement ens hem de fixar en el que d’altres, amb molta més cultura i sensibilitat musical, fan i han fet.

    M'agrada

      • Josep Olivé

        Frank Peter Zimmerman es un violista extrordinari, prou conegut entre nosaltres donat que ha vingut força vegades amb l’OBC. Té un fraseig de somni, i no sé si és pecat dir que tanques els ulls i sembla que escoltis al grandíssim Jascha Heifetz. Interpreta un Mozart que et fa levitar, i el seu stradivarius se sent per tota la sala, nota per nota, en totes les gradacions i registres. És aquella meravella de nota tocada en pianíssim i que arriba clara i diàfana arreu, o aquell fregar de la corda interrumput de manera impossible, com si es pogués contolar fins l’infentessim de segon el contacte amb l’arc, o aquelles dobles cordes en forte però que mai sonen estridents. Un prodigi de violí.que tenim la sort d’escoltar sovint a Barcelona. Un artista Zimmerman que honora qualsevol orquestra.

        Preciós el concert per a corda de Stravinski, una perla de les moltes neo-clàssiques del compositor que mirava la música amb els ulls del gran Amadeus i que deu ser per això que compartien tots dos el mateix programa. I l’esclat final del concert, “La consagració de la primavera”, prou desequilibrat i descompesat de so, en una obra molt dificil de transmetre amb certa pulcritud. Els metalls de l’OBC no estan en massa bona forma aquest any i la diferència entre el concert de corda i la música per a aquesta dansa més infernal que primaveral ha estat prou eloqüent.

        M'agrada

      • És a dir, a l’hora de la veritat la cosa trontolla,no dic que Britten o Mozart no siguin l’hora de la veritat, però l’orquestra i el solista tenen prou autoritat per deixar la cosa més que arreglada, però a la Consagració no.
        Avui no han transmès el concert en directa i no l’he pogut escoltar.
        Moltes gràcies Josep

        M'agrada

  5. beethoven

    Jo hi era tocant. I no he tingut mai una sensació tan desagradable tocant, ho vaig passar bastant malament. També vull dir-vos que als assajos realment sonava molt molt bé. Va ser molt fustrant fer el concert en aquestes condicions. Si hi toco a Santa Maria del Mar, serà una mica el mateix, pel públic horrorós, per l’orquestra no tant com al Born. A veure com evoluciona tot. Aplaudeixo els vostres comentaris.

    M'agrada

    • Hola beethoven, benvingut a IFL.
      T’agreixo i valoro el teu comentari, ja que llegint segons quines piulades vaig tenir la sensació, tot i saber que malauradament la raó la tenia jo, el concert de divendres havia estat quelcom sensacional.
      Jo no he volgut entrar a fer cap valoració musical com m’hagués agradat, ja que per a mi allò veritablement important era la presentació d’una orquestra amb caràcter historicista per fer front al repertori romàntic, però les condicions prou esmentades a l’apunt ho van impedir i pe r tant tinc ganes d’escoltar la suposada Orquestra del Montsalvat en unes altres circumstàncies més favorables a la música que a la barretina, i dic suposada orquestra, ja que al final del teu comentari deixes entreveure que no saps si tocaràs a Santa Maria del Mar, per tant entenc que és una orquestra “variable” i ja m’imagino el que suposa això.
      Una pregunta, si no et sap greu, els assaigs on els vareu fer, al Born?
      Gràcies per comentar, torna quan vulguis i contesta si et ve de gust.
      Sort!

      M'agrada

      • beethoven

        Si Joaquim, no sé si ja han trucat a la gent pel concert de Santa Maria del Mar, crec que no, però com totes les orquestres de música antiga, TOTES, la formació és variable, avui et truquen i potser demà no. Ningú es casa amb ningú.
        Vam assajar entre la sala Moragues del Born, i l’Auditori Eduard Toldrà del Conservatori del Bruc.
        Aprofito ja que estic aquí per dir també, que tant se n’omplen la boca de dir la nova orquestra al país “bla-bla-bla”, i com sempre, molt país, però poca confiança en els músics d’aquí, hi havien 14 músics de fora d’Espanya, entre ells tots els caps de corda eren estrangers. T’asseguro que hi ha gent aquí que ho pot fer molt bé, a més de la inversió que suposa això. Un altre cop, lo de fora és “millor”….. indignat.

        M'agrada

      • beethoven

        Respecte això hi han molts punts de vista. Però jo crec molt en els líders de grup, és a dir, si manténs els caps de secció, ja téns molt, ho trobo importantíssim. I després un punt clau és el director, a la mateixa orquestra, segons qui hi poses davant, hi pot treure un so o un altre, a part dels aspectes d’interpretació. En aquest cas, felicito al director, jove però prometedor, crec que també es va trobar amb una sorpresa acústica molt desagradable.

        M'agrada

  6. Ecole

    Hola beethoven, Tinc una pregunta per a tu ja que ets dins d’aquest mon…De les queixes que aqui ens fas, ho heu parlat entre els companys i amb els caps de l’orquestra?

    M'agrada

    • Ves a saber si aquests són capaços d’entomar una crítica. Suposo que el músic vol tocar i qualsevol queixa et deu condemnar de per vida, de fet que beethoven escrigui amb pseudònim ja és prou significatiu, no et sembla?.

      M'agrada

  7. music emprenyat

    Mireu qui hi ha al darrere d’aquesta moguda i entendreu el motiu del vostre cabreig, que també és el meu i el de molts altres músics tips de que els de sempre facin el de sempre. No us deixeu enredar i pregunteu com es fan aquestes suposades orquestres que no en tenen res d’estable i més aviat són per beneficiar els personalismes dels quatre de sempre.
    Oriol Pérez Trev no en va tenir prou amb enredar-nos una altra vegada, i ara hi torna. És persistent, després de l’embolic de la xarxa de Joventuts Musicals, Torruella i l’engany a l’auditori, ara això.

    M'agrada

    • Jo no gosaria barrejar-ho tot i una persona deu tenir dret a corregir errors i rectificar, no? o el condemnem eternament a la foguera.
      Això té tota la pinta de ser una iniciativa privada, només faltaria que no podés fer projectes personals, altra cosa és que segons el meu parer la forma de presentar aquest projecte ha estat molt desafortunada.
      Gràcies per comentar i benvingut a IFL.

      M'agrada

      • Bax

        No puc estar mes d’acord amb el músic emprenyat….els de sempre fan el de sempre amb la connivència del que manen. Amb l’argument de que tothom té dret a corregir errors…així està el panorama musical on els mediocres tenen els seus petits reialmes ….Millet al Liceu!

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: