IN FERNEM LAND

EWA PODLES i KARINA AZIZOVA A L’ATLÀNTIDA DE VIC


Quan puc assistir a una actuació, recital o concert d’Ewa Podles em sento afortunat i privilegiat, ja que no tic cap dubte que estic davant d’una veu única, fenomenal, d’aquelles que surten de tant en tant i  que moltes generacions es perdran aquest privilegi i s’hauran de conformar en les seves gravacions i en els testimonis de tots aquells que hem pogut gaudir-la. No tinc constància fonogràfica d’haver escoltat una veu com la de Podles, ni per la seva extensió, ni per aquell particular color que la distingeix, però tampoc per les seves capacitats tècniques admirables i úniques, i encara la fa més excepcional la seva capacitat interpretativa i dramàtica.

Ahir, diumenge de Pasqua, Ewa Podles i la pianista de Turkmenistan, Karina Azizova van oferir un recital memorable a la sala Joaquim Maideu de l’Atlàntida de Vic, tancant el X Festival BBVA de Música Religiosa de la capital osonenca, i el que ens va oferir Podles està molt per sobre del que m’hagués pogut esperar. Sé, perquè ho he comprovat sempre que l’he vist, que la contralt polonesa és una intèrpret d’una intensitat fora del que és normal, però ahir ens va oferir un programa molt exigent de contingut  i de interpretació, i el seu estat vocal va ser pletòric. És impossible que aquest recital no figuri al costat del concert a Pesaro de l’any 2008, al capdamunt del millor que li he sentit mai i això que mai l’he vist malament, ni en baixa forma, però com ahir, mai.

Podles ens va oferir a la primera part dues cançons de Carl Philipp Emanuel  Bach, Jesus in Gethemane i Weihnachtslied, i dos de Johann Wolfgang Frank, Sei nur still i Auf, auf zur Gottes Lob, en un primer bloc que contra el que és habitual en els inicis de recitals de lied, ja va aixecar l’entusiasme més exaltat. Cal dir que en la primera, Jesus in Gethsemane va costar-li una mica escalfar la veu i l’afinació, però per sort va ser això, un problema d’escalfament que ràpidament va ser resolt, i sense cap més entrebanc vocal o tècnic, va anar desplegant amb exultant energia i sentiment, les tres obres restants, mostrant adequació i versatilitat estilística, malgrat que no és un secret per a ningú, ja que tant interpreta el repertori barroc més florit i ornamentat, com el belcanto més expressiu, Wagner o el repertori eslau.

En un segon bloc que tancava la primera part, Podles va cantar quatre cançons de Serguei Rakhmàninov: No lamentis la meva absència Op 14 núm 8, Enamorats en el temps Op14 núm 3, la impressionant She is beautiful Op 14 núm 9 i És bonica Op 26 núm 6. En aquest bloc el que ens va fer sentir aquesta immensa cantant va ser extraordinari per intensitat, per control vocal, per potència i expressivitat, per emotivitat i per gaudir d’aquesta profunditat tel·lúrica que posseeix  aquesta veu irrepetible que talment sembla que no tingui límits d’extensió i amplada.

El públic que no omplia la sala Joaquim Maideu es va quedar sense alè i es podia percebre en el silenci una admiració expectant i incrèdula davant el que escoltaven, tant els que no l’havien sentit mai com per a tots aquells que sempre ens deixem sorprendre per el seu art vocal.

A la segona part ens esperaven les Cançons i danses de la mort de Modest Mussorgsky i Podles encara va ser capaç de superar tot el que ja ens havia donat fins aquell moment, amb una interpretació d’un altre planeta. Tal i com ho va cantar Podles és impossible quedar indiferent. Cada paraula tenia el seu sentit musical i la justa mesura dramàtica, la força inusitada de la veu, el gest i les mirades, acompanyaven una vivència musical tràgica d’unes dimensions èpiques que feien que aquestes cançons a partir d’ara sigui impossible tornar-les a viure sense tenir-la a ella com a referent, serà sense cap mena de dubte, la versió de Podles i les altres.

La interpretació extenuant de la cantant va fer esclatar al públic aclaparat i després de la insistència ens va oferir un únic bis, una cançó de Rakhmàninov que va tornar a alçar al públic dels seus seients, però ella fent un gest evident de que ja no podia donar-nos més del que ens havia donat, va concloure el recital.

Impossible no maleir les propines després d’una intensitat tan gran viscuda, no calia, i fins i tot crec que el públic no li demanava més, senzillament estavem embogits i no haguessim acabat d’aplaudir encara que no hagués cantant més, era senzillament agraïment per tanta bellesa, tanta intensitat i tanta veritat musical en la veu inigualable i única d’una de les cantants més grandioses que han existit mai.

L’acompanyament de Karina Azizova no em va agradar gaire (per ser amable), però al menys mentre l’acompanyava intentava seguir els estats emocionals de la cantant i no excedir-se en el protagonisme exagerat que va tenir a l’inici de les dues parts on va tenir dos moments en solitari. En la primera interpretant la Chaconne de Bach arranjada per Ferrucio Busoni on Bach queda  relegat a un estadi residual “gràcies” al maquillatge del arranjador i on Azizova, a part d’algunes errades suposo que per precipitació i excés de pedal en una sala prou generosa en les sonoritats, va martellejar el sofert piano, és clar que no va arribar als extrems dels 4 etudes Tableaux Op 39, números 4,5,6 i 9 de Rakhmàninov, on l’energia atòmica de la pianista va fer saltar totes les alarmes  de la comarca. Com és possible que en tota una llarga interpretació la Sra, Azizova no fos capaç de fer un respir poètic a tanta força descontrolada, jo no ho sé, potser estic equivocat, però vaig trobar fora de lloc la resposta del públic que fins i tot va bravejar-la, potser confonent decibels amb virtuosisme i ja em perdonaran (suposo).

Sort que Podles amb la seva extraordinària i memorable vivència va fer que els excessos pianístics quedessin com una anècdota.

Va ser un plaer afegit coincidir amb en Jaume M i la seva esposa, així com veure algun que altre infernemlandaire que estic segur que ens deixaran la seva impressió d’aquest recital de reclinatori absolut.

 

 

32 comments

    • Concert memorable i òbviament amb la pista que em dónes (sort del op i el número) no ho tinc gaire fàcil, tot i així la buscaré.
      Realment el bis no calia, després de les cançons i danses de Mussorgski cantades per Podles no es pot demanar més.

      M'agrada

  1. Elio

    Oh, quina meravella! I jo m’ho he perdut 😦 Saps si repeteix el programa en algun altre lloc proper?
    Les Cançons i danses de la mort de Mussorgski són una obra mestra, i la versió de la Podles és referencial. Quin plaer poder-ho sentir en directe!

    M'agrada

    • No ho sé Elio i és una llàstima ja que d’haver-ho sabut t’haguéssim passat a recollir, al cotxe hi havia lloc per uns quants. 😦
      La versió de la Podles oferta ahir a Vic penso que no es pot superar.

      M'agrada

  2. jaumeM

    Extraordinari. Ahir vaig compartir la teva opinió sobre les propines, una (fantàstica), per no fer-se antipàtica, va ser molt mes que suficient.
    ¡quina llàstima no saber rus¡ amb el text del programa podia intuir la magnificència de la interpretació.
    Es mereixia una sala plena, però els aplaudiments varen sonar com si heu fos plena.
    Llegir la teva critica de la pianista es un reforç al meu aprenentatge estilístic, gracies. A la primera part no podia identificar Bach i a la segona me feien mal les orelles, pobre piano.
    Si va ser un plaer retrobar nos, feia massa temps que no ens veiem.
    Ara a baixar me les àries per a Contralt, no puc esperar el CD…

    M'agrada

    • Havent llegit la traducció del programa, però sobretot veient a Podles com ho interpretava quasi semblava que sàpigues rus, s’entenia tot. Una expressivitat tan intensa com la Podles et fa viure fins i tot els silencis.

      M'agrada

  3. Julia

    Los criticones de la pianista son obviamente gente que no conocen a Ferruccio Busoni, ni saben que este arreglo de la Chacona de I.S.Bach pertenece al estilo romántico tardío. Tampoco se enteran del estilo de la música de Rachmaninov y es raro que oyeron sólo los decibelios (y son inevitables, estimados críticos) y no escucharon la tragedia del compositor en los “pianissimo”, sus reflexiones y su dolor. Si los que escriben sus comentarios conocieran la música criticada evitábamos las frases tipo “me dolían las orejas”, “l’energia atòmica de la pianista va fer saltar totes les alarmes de la comarca”, “protagonismo exagerado”, “no identificaba a Bach” y otras cosas “graciosas”, según piensan sus autores. Por cierto, ¿a cuál de los dos Bachs no identificó estimado JaumeM? ¿Al padre o al hijo? Han estado a la altura las dos intérpretes, Eva es una gran actriz a parte de ser una contralto insuperable. Y ¡qué sepan los estimados críticos! – Eva no acepta a un pianista cualquiera, el acompañante tiene el honor de tocar con ella después de un casting durísimo. La versión suya de las obras de Rachmaninov y Mussorgsky ha superado todas las esperanzas: si los compositores la oyeran se hubieron arrodillado delante de ella. Y creo que tengo derecho de decirlo porque sí que domino el ruso y sí que conozco estas obras. Y creo que la pianista le dejó revelar su talento. Bravissimi! El único fallo del concierto es la traducción del programa.

    M'agrada

    • Doncs algunes coses dels seus comentaris a mi sí que m´han fet gràcia. Al teu, en canvi, no li trobo cap ni una. Més aviat tot el contrari. Crec que puc dir-ho encara que no parli rus.

      M'agrada

    • jaumeM

      ¡¡Val me’n Deu!!! jo critic musical??? si no distingeixo un bemoll d’una corxera. Solament m’atreveixo a dir, tímidament, lo que m’agrada i el que no, però, ves per on!, amb molta satisfacció meva, la gran majoria de vegades coincideixo amb el sapientíssim autor del Blog.

      M'agrada

      • No te’n refiïs de l’autor del blog, ves a saber… ara seriosament, no sóc cap garantia de res, jo també em deixo portar per percepcions molt subjectives que acaben sent les que em fan sentir la música, però que no són garantia tècnica de res.

        M'agrada

    • Hola Julia, bienvenida a IFL.
      No dudo de la categoría de la Sra Azizova como pianista, su trayectoria artística y los premios que atesora la avalan y cómo bien dice Usted, que la haya escogido la Sra. Podles es otro aval.
      Ahora bien para mi no es suficiente si en su interpretación más allá de la fuerza exhibida y de la espectacularidad de la ejecución, movimientos corporales incluidos, no me transmite nada.
      No hace falta que me explique quiera Busoni, hasta ahí llego, e incluso puedo entender que la “deconstrucción” de la Chaconne bachiana llega a unos extremos casi irreconocibles, por lo tanto puedo aceptar que Azizova fuera más fiel a Busoni que a Bach, pero en cuanto a Rachmaninov siento contradecirle y la lista de mis preferencias en cuanto a pianistas que interpretan al genio ruso de manera virtuosística y sin los excesos de Azizova. Quizás no me entere, como dice Usted, y si finalmente Rachmaninov se interpreta como lo hizo ella, quizás lo que no me guste sea Rachmaninov, cosa que a estas alturas no creo probable.
      En cuanto a la Sra Podles nada que objetar, dudo que nadie pueda discutir el talento y el portento de esta grandiosa artista con una voz sobrenatural y ahí Azizova se replegó ante su genio. AL fin y al cabo un liederabend es la suma de dos talentos.
      En cuanto al fallo que Usted dice, piense que sin la traducción la inmensa mayoría de la sala se hubiera quedado sin enterarse de nada. Usted lo dice por la calidad de la traducción o por el hecho de traducirlas, no lo he acabado de entender.
      A pesar de nuestras discrepancias, sepa que aquí se aceptan todas las opiniones, como Usted misma habrá comprobado.
      Gracias por seguirme.

      M'agrada

    • Ni domino el ruso, ni mucho menos la técnica pianística, pero sí que estoy bien seguro que si Maria Joao Pires interpretara las piezas que interpretó Azizova no hubiera producido un sonido tan exagerado como el que ayer escuché, cuando hizo sus solos. Fue muy distinto cuando actuó de acompañante, incluso en las piezas de Rachmaninov, compositor con el que estoy muy familiarizado, al igual que con Mussorgsky.

      En cuanto a Busoni lo conozco lo suficiente como para poder discrepar de su opinión. Otra cosa es que relaciones familiares o amistosas nos unan a determinados artistas y entonces nos molesten los comentarios que no son definitivamente favorables a aquellos por los cuales sentimos afecto. Yo no tengo relación alguna con las intérpretes de la inolvidable tarde de ayer, aún cuando con Ewa Podles he tenido la oportunidad de hablar en un par de ocasiones e incluso una fotografía suya conmigo preside un lugar bien visible de mi piso. Es una cantante por la que siento el mayor de los respetos y admiración; junto con Callas, Nilsson, Caballé, Dimitrova, Bartoli y Netrebko forma parte de mis intérpretes femeninas preferidas -junto a algunas más- de cuantas he tenido la oportunidad de escuchar en vivo o en grabación a lo largo de más de 60 años de mi vida como aficionado a la música -lamentablemente a Callas no pude escuharla “live” y hubiera podido hacerlo, pero el elevado precio de las entradas en el Liceu, cuando vino, me hizo desistir-, pero incluso sintiendo esta devoción por ellas he sabido apreciar alguno de sus eventuales fallos, carencias o excesos, ya que la devoción no me vuelve ni sordo ni ciego.

      Ayer Ewa Podles estuvo magistral, segura, expresiva, dramática, contundente, enfín impresionante -en Mussorgsky sobrecogedora-, sobretodo a partir de la segunda pieza. Para mí es la contralto más importante de la que tengo referencia tanto en vivo como en grabación. Adoro a Podles, desde que la descubrí interpretando la Konchakovna de “Príncipe Igor” en Varsovia hace muchísimos años. Luego cantando Rossini ha sido y es tan genial que el propio compositor hubiera derramado lágrimas oyéndola, como cuando escuchó a Marietta Alboni -con sólo 13 años-, la equivalente por tesitura a nuestra Podles actual.

      Hubo éxito para las dos intérpretes -infinitamente más para Podles, como era lógico y de justicia-, acepte, pues, que algunos destaquemos que unos decibelios menos por parte de la pianista en sus solos hubieran sido más convincentes, dadas las dimensiones de la sala y su notable reverberación y hubiéramos podido apreciar con más precisión sus cualidades como artista que no niego.

      Ojalá aún podamos seguir disfrutando del talento, de la entrega y de la portentosa voz de Ewa Podles unos cuantos años más. De todas formas sus fabulosas grabaciones ahí están, para demostrarlo a futuros amantes del canto y para recordárnoslo a los que hemos tenido la inmensa fortuna de escucharla tantas veces.

      Fue un placer poder volver a saludar a Jaume M y señora.

      M'agrada

      • jaumeM

        Ya he escuchado las Arias para contralto. Muchas gracias por la recomendación. A E. Podles la tenia entre las que más me gusta, junto con M Anderson,E K Ferrier, M Horne, pero ahora ya no se en que orden ponerlas.
        Un día, cuando tengas tiempo, me gustaría que hicieras un pequeño comentario sobre ellas.

        M'agrada

  4. Jan

    Quina sort poder disfrutar d’un recital així! Una pena que no el fes a Barcelona… 😦

    Jo no sé com va tocar la pianista la Chaconne però a mí per a piano sí que m’agrada.

    M'agrada

    • Vic està ben a prop i ben comunicada i convé que aquests grans esdeveniments descentralitzin l’activitat musical a altres ciutats. Per altra banda l’Atlàntida de Vic em va semblar un lloc esplèndid per a fer aquest format de concerts. Les dimensions i l’acústica em van semblar ideal. Llàstima que un diumenge de Pasqua a la tarda no sigui el dia i hora més idoni. Tot i que hi havia força públic, no es va acabar d’omplir la sala 2.
      De fet la Chaconne no era la de Bach, ja que Busoni la va maquillar tant que costava intuir-la.

      M'agrada

      • Jan

        Busoni crec que la va passar a piano, però clar, de fet és una altra obra.

        Jo tenia entrades per la Lezhneva, que m’entusiasma, i al final va cancelar i ens vam quedar sense el plan d’anar a Vic, i sense Lezhneva… crec que més endavant va cantar a Girona pero no em vaig arriscar… esperarem a que torni…
        La Podles canta la Erda del Siegfried, bé oi? 🙂

        M'agrada

  5. Kàtia

    M’hauria agradat anar-hi però no va ser possible.La vaig veure per primera vegada a Madrid en un Tancredi fantàstic,i mentre l’escoltava pensava com una senyora petitona com ella podia treure la prodigiosa veu.
    M’alegro que l’haguessiu disfrutat a Vic.

    M'agrada

    • Estuviste hablando con ella? Lo digo porque no es nada baja. Debe medir 1’68 o así. De lejos lo parece porque es algo gruesa.

      Otras contraltos nuestras, Inés Rivadeneyra y Rosario Gómez (gallega la primera y catalana la segunda) son -o eran- bajitas de verdad y tenían unos vozarrones enormes.

      M'agrada

      • Kàtia

        Doncs,no,Colbran,no vaig estar a prop d’ella i si dius que medeix 1’68 la sensació que dona es de ser menuda però si que es cert que està rodoneta i sembla que sigui més baixeta.

        M'agrada

    • Tenia previst fer aquell mateix Tancredi al Liceu, però ha anat caient de les temporades i ara deu ser un títol poc sostenible, és a dir, ens haurem de conformar amb els 5 minuts de la seva fabulosa Erda a Siegfried la propera temporada.

      M'agrada

  6. Pere

    Jo hi vaig ser i puc assegurar-vos que, tenint en compte que igual que en Joaquim ja tinc uns quants anys de vol per aquests teatres del món, el d’ahir va ser un dels concerts més extraordinaris que mai no he escoltat. A Podlés, per sort, l’hem pogut gaudir en diversos repertoris i sempre cantant de forma magnífica. A part de les vetllades liceistes i dels Prokofiev de l’Auditori li recordo una inoblidable Donna del Lago a Avignon amb Rockwell Blake de partenaire.
    El recital d’ahir, segons el meu criteri, i veig que coincideixo amb el els que hi érem presents, supera qualsevol altra de les seves actuacions i s’ha convertit per a mi en un dels grans moments màgics de la meva vida com melòman, al costat del concert de València d’en Kleiber, de l’Elektra de la Marton i de la immensa Jessye Norman en algun dels seus recitals al Palau.
    Si ja va deixar-nos clavats a la cadira amb Rachmaninov, la seva versió de les cançons de la mort de Mussorgsky és de catedràtica i doctora honoris causa. I crec que no m’excedeixo.
    A mi la pianista no em va desagradar. És cert que va tocar forte, a vegades molt forte, però no em va molestar gens, ans el contrari. Potser l’electricitat que desprenia la veu de la Podlés em va trasbalsar tant… Ara bé, crec que és de justicia assenyalar que va fer un magnífic acompanyament de les cançons de Mussorgsky, amb pauses, síncopes i dinàmiques molt ben controlades.
    En fi, una tarda memorable i com tu mateix dius moltes vegades: de reclinatori.

    M'agrada

  7. Pere

    Per cert, vaig anar a saludar-la a la sortida ja que volia conservar un record d’aquest concert i comentant les seves properes actuacions al Liceu ens va dir que li feia molta il·lusió cantar el Siegfried, fent d’Erda Podlés… Certament, una gran senyora i simpatiquíssima!.

    M'agrada

    • Et vaig veure a la sortida però en adonar-me’n que anàveu disparats a la recerca de Podles i nosaltres teníem que tornar a Barcelona, ho vaig deixar estar, a la propera no et deixo escapar.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: