IN FERNEM LAND

L’OCCASIONE FA IL LADRO A SARRIÀ


Ahir al migdia escoltant Catalunya Música em vaig assabentar que al Teatre de Sarrià es representaria aquella mateixa tarda l’òpera còmica, o millor dir la farsa, encara que en realitat “L’ocassione fa il ladro” de Gioacchino Rossini és una “Burletta per musica in un atto” , a càrrec de Concertante Barcelona, l’acadèmia internacional de música dirigida pel tenor argentí establert  a Barcelona, Raúl Giménez, per tant una garantia de rigor rossinià.

Curiosament tot aquest catàleg d’òperes còmiques de petit format del cigne pesarès més la tetralogia formada per Barniere, Italiana, Turco i Cenerentola, van penjar-li una etiqueta injusta de compositor d’òperes còmiques que ha amagat al gran públic durant masses anys un immens, impressionant i valuossíssim catàleg d’òperes series que el situa com un dels més grans compositors d’òpera de tots els temps.

Aquestes farses de música deliciosa, però quasi sempre intranscendent no tenen cabuda en un teatre de les dimensions del Liceu, i per tant si no és amb propostes arriscades, valentes i sobretot honestes, com la que ahir va congregar a un nombrós públic al Teatre de Sarrià, abans de la remodelació i restauració de la centenària sala, són impossibles de veure a casa nostra.

Deixeu-me dir abans d’entrar en matèria als encarregats de portar a terme aquesta “remodelació restauradora” de la sala, que ja cal que la facin amb cura i no perjudiquin l’extraordinària acústica  d’aquest teatre de dimensions ideals per interpretar aquestes obres de petit format i de les quals Barcelona no en va gaire sobrat, ja que el Teatre de Sarrià és una veritable sala teatral a la italiana, amb un escenari, un fossat, un primer pis amb un  amfiteatre i una platea envoltada per una galeria antigament ocupada per unes llotges que ara ocupen unes fileres de butaques orientades de cara a l’escenari. Per tant res a veure amb magatzems o garatges de sostres baixos graderies de mecano tub i incomodes cadires de plàstic o seients de instal·lació esportiva. Són detalls que cal esmentar, ja que cada vegada queden menys teatres amb les condicions acústiques ideals per poder cantar sense micròfons i en els que la veu no topi amb murs de ciment. Dit això és obvi que el Teatre necessita un retoc en profunditat, però conserva l’encant de les sales de tants centres parroquials desapareguts per l’especulació devastadora i dels que temps tants bons records conservo.

Després d’una breu presentació de Raúl Giménez va ser Roger Alier qui va fer una petita glosa de l’òpera, amb la seva habitual simpatia i senzillesa, res a dir.

Després del grandiós succés de “La pietra del paragone” i abans de la més reeixida “Il signor Bruschino” i la monumental “Tancredi”, Rossini va escriure aquesta obreta, plena de música deliciosa que no passarà a la història i ja en la seva estrena va succeir el mateix no superant les cinc representacions, si bé les causes van ser diverses.  Potser els onze dies que va invertir en la seva composició hi tenen molt a veure, però el cas és que l’obra s’escolta amb simpatia i deixa entreveure els trets del genial compositor, sense que malauradament ens deixi cap pàgina d’aquelles que ens faci aixecar-nos de les butaques. Tot i així necessita de cantants virtuosos i belcantistes que superin els paranys tècnics que la farsa conté, especialment en els personatges de Conte Alberto, el primo tenore amb una cavatina i una ària, a part dels números concertants, i Berenice, la soprano, també amb una cavatina i la gran ària, a part dels números de conjunt. Per el personatge de Don Parmenione, Rossini va pensar en un baix (Luigi Pacini a l’estrena), així com la mateixa vocalitat està destinada al típic criat, aquí Martino, mentre que la seconda donna, la criada Ernestina va ser estrenat per una soprano i l’episòdic rol de l’oncle de Berenice (Don Eusebi) està destinat a un tenor que ha de recitar més que pròpiament cantar.

La jove companyia que va representar l’obra a Sarrià estava formada per cantants preparats per Raúl Giménez, i dels que cal destacar la veu més que prometedora del jove tenor portuguès Carlos Cardoso, que si corregeix una tendència nasal en l’emissió, que per sort no és constant, i perfecciona una mica més les agilitats, té un lloc garantit en els repartiments de teatres del circuit, ja que la veu és bonica i consistent, amb cos i presència en l’emissió, canta amb seguretat i aparent facilitat. Pel que fa al  baríton italià Donato di Gioia, és posseïdor  d’una bis còmica i naturalitat teatral ideals per interpretar els rols buffos del repertori belcantista, si bé la veu no posseeix un timbre especialment distingit, ni s’apropa a la vocalitat del basso buffo rossinià, penseu que  el baix Luigi Pacini que el va estrenar, també cantava el Gernio de Il Turco in Italia, el Taddeo i el Mustafà de l’Italiana in Algeri, el Figaro de Il Barbiere o el Giorgio de Torvaldo e Dorliska, a Di Gioia no el sabria situar en una vocalitat determinada, a vegades sembla un baritenor sense aguts, però no hi ha dubte que les taules escèniques que va demostrar ahir, li garanteixen una carrera, ja que sobre l’escenari roba escenes sense cantar i quan ho fa desborda simpatia.

La resta de la companyia va complir bé, començant per Raul Baglietto (el criat Martino) amb una veu no gaire grata però d’adequada teatralitat, mentre que la mezzosoprano grega Elsa Giannnulidou com a Ernestina, va lluir una veu rodona, dúctil i amb una bona projecció, si bé alguna nota de la zona més aguda mostrava una certa tibantor, possiblement perquè ella no és una soprano i la partitura tot i ser la seconda donna, la fa cantar en una tessitura massa alta.

Pel que fa a la soprano protagonista Ayelé Mose posseïdora d’una veu molt incisiva de timbre penetrant, potser massa, va fer ostentació de facultats i coloratures, però no sempre la vaig trobar afinada i si s’hagués estalviat algun agut conclusiu innecessari, per no estar escrits en la partitura, segurament m’hagués fet més el pes. Tot i així va ser molt aplaudida, potser jo no la vaig saber apreciar justament.

L’episòdic rol de Don Eusebio em va fer impossible apreciar la “tenoritat” de Juan Carlos Blanco.

Un dels punts àlgids de l’agradable vetllada va ser la vessant musical, gràcies al pianista Josep Buforn,  habitual col·laborador dels concerts del Cor Vivaldi acompanyant obres de màxima exigència i estètiques completament diverses a la d’avui, que ahir en front de la reducció orquestral per a piano i quartet de corda, integrat per Assunto Nese (primer violí) Katia (lamento no recordar el seu cognom i que substituïa al segon violista anunciat en el programa), Soledad Vicente (viola) i Gabrielle Deakin (violoncel), va demostrar una vegada més la seva extraordinària capacitat com a pianista alhora que com a concertador. Veritablement van ser el coixí i fonament musical que va fer que l’òpera llisqués amb fluïdesa i vitalitat rossiniana. Pel que fa al quartet de corda van fer una excel·lent tasca de conjunt, tenint cura de l’equilibri i la sonoritat. No varem poder gaudir de les genialitats orquestrals de Rossini, però va ser molt d’agrair que la proposta enriquís l’habitual soledat del piano en propostes similars, amb la incorporació d’aquest quartet de corda.

La part escènica no tenia gaires pretensions i comptant amb la precarietat del pressupost, diguem que era la part menys destacable, si bé la trama embolicada i quasi ingènuament vodevilesca es seguia perfectament, gràcies també a que  Roger Alier prèviament ens havia fet un divertit resum que va ajudar molt a entendre-ho tot. Una escenografia entranyable, fonamentada en un decorat pintat, que segurament havia servit prèviament per a mil i un interiors d’obres de tota mena i condició, va posar la cirereta a un pastís lleuger que va ajudà de manera molt agradable a passar una tarda de diumenge primaveral.

Cal felicitar a tots els que ho van fer possible.

Al final i quan ja sortia del teatre una amiga liceista que no es perd res del que es fa arreu, em va presentar a Carlos Chausson, espectador excepcional d’aquesta representació i com tothom sap rossinià referencial i reclinatoriable,  i a la seva senyora, tot un luxe. Em vaig enrojolar quan em van fer saber que llegien IFL. Glups!

Bona setmana amics.

20 comments

  1. bocachete

    Oh! Primera notícia… i jo sense fer res ahir a la tarda! Sembla una iniciativa lloable i ben interessant. Estaria bé que pogués tenir continuïtat i, potser fins i tot, si va omplir, que es pogués plantejar fer-ho en altres llocs o més dies. Això que hi hagués un quartet de corda deu ajudar molt al conjunt. Llàstima de no haver mirat el diari o l’agenda de la ciutat…

    M'agrada

    • La iniciativa és esplèndida,però la sala no es va omplir, és clar que el darrer dia d’un pont llarg no sembla que fos una idea gaire encertada.
      Desconec si tenen previst repetir-ho, jo diria que no.
      Sort d’escoltar Catalunya Música i coincidir en una falca que va donar peu a escoltar l’obra, em van engrescar poques hores abans que comencés.
      Investigaré!

      M'agrada

      • maria

        Bona tarda, es va repetir ahir mateix dimarts al mateix teatre… l’únic que canviava era el rol de Parmenione que va ser el Jorge Tello. Llàstima que no es promogui més, però no és gens fàcil fer-ho.
        gràcies pels comentaris!

        M'agrada

  2. SANTI

    Nosaltres vam fer el pont, però els meus pares que viuen ben a prop del Teatre si que hi varen anar i m’han dit que va estar molt bé. No filen tan prim com nosaltres.
    Abans tenies l’agenda més actualitzada, no és un retret, jo m’havia enterat de moltes coses gràcies al blog.

    M'agrada

    • Xavier C.

      Ja, ja, ja… què bo Santi… has estat fino-fino perquè, la veritat, per no ser un retret…

      Joaquim… jo lo de l´agenda no sabria dir-te, però potser sí que t´hauries de treure aquesta cosa que tens clavada a l´esquena i que sembla un punyal… ja, ja, ja, ja!!!

      M'agrada

    • Doncs mira, t’ho explico.
      Només anuncio allò que tinc ganes d’anunciar, algunes coses les desconec i altres si me n’assabento i em venen de gust, les anuncio.
      Tip de molts que estan enantats en que els faci propaganda gratuïta he decidit anar retallant aquest “servei”.
      Jo no visc de paraules boniques i amables, més clar no ho puc dir.
      Jo no vull entrades gratuïtes, condicionen, però molts que s’omplen la boca elogiant la tasca que faig i reclamen suport, no me’n donen cap de suport. Jo no puc estar a tot arreu i també he decidit que sent un servei gratuït, no tinc cap obligació de tenir l’agenda al dia.
      Si algú vol que IFL tingui una agenda al dia, que esponsoritzi la meva activitat i aleshores m’exigeixi puntualitat britànica en la informació.
      Espero que hagi quedat claríssim. No és cap retret personal SANTI, però la teva “queixa” m’ha vingut com anell al dit.

      M'agrada

  3. Ha sido una experiencia muy agradable, con un resultado artístico muy interesante. Lástima que en mi opinión esta ópera junto con “L’inganno felice” es lo menos bueno compuesto por Rossini, pero el entusiasmo de todos los involucrados dió como resultado un espectáculo muy satisfactorio. Lo más sobresaliente: el quinteto de piano y cuerda, la voz del tenor Carlos Gardoso y la labor de dirección artística de Raúl Giménez, muy familiarizado con esta farsa rossiniana, una de cuyas interpretaciones está registrada en DVD.

    La presentación de Roger Alier fue muy simpática y bastante concisa, a pesar de que cuando señaló que Rossini comenzó su composición operística con farsas cómicas olvidó que su primera ópera “Demetrio e Polibio” -compuesta cuando tenía el autor 14 años y estrenada el 18 de mayo de 1812- era absolutamente seria -dramma serio per musica-, como también lo era “Ciro in Babilonia” -ópera por la que siento verdadera debilidad- estrenada el 14 de marzo de 1812, ambas anteriores a L’occasione fá il ladro”.

    M'agrada

  4. Joan

    Jo vaig poder assistir.hi dimarts passat que la van tornar a fer. Forma part d.un programa més extens anomenat òpera en ruta. La Katia Sánchez va repetir també com a segon violí. SI t.animes avui fan orfeo ed euridice de Glück. Jo intentaré veure la cambiale di matrimonio si no la fan coincidir amb l.apassionant final de lliga.
    Les webs:
    http://www.centredesarria.cat
    http://www.teatredesarria.cat
    I a sala tens el programa en paper. Em va semblar una mica en la línia de l.òpera en petit format a la UB

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: