Com ja us vaig dir dilluns, el violinista que va interpretar el concert de Beethoven el cap de setmana passat, Nikolaj Znaider en aquest pujava al podi per dirigir l’OBC en un programa íntegrament dedicat a Edward Elgar, un programa que no podia ser més adient  per homenatjar el mestre Decker, traspassat aquesta mateixa setmana i que com ha dit el treballador de l’OBC que ha tornat a anunciar el concert i presentar la propera temporada, era un defensor de la seva música i que a casa nostra més enllè de la Poma i circumstàncies i del concert per a violoncel, en prou feines es programa.

Ja que sembla que m’han fet cas i el presentador s’ha mudat degudament per fer la presentació, ara caldria que la setmana vinent ajustessin una mica més el so, ja que al segon pis el missatge arriba confós.

Elgar, com ja he dit no és gaire popular a casa nostra i la prova és que tot i programant el concert de violoncel amb un solista de prestigi, Jean-Guihen Queyras, l’assistència no ha estat gaire elevada en comparació amb el Beethoven de fa set dies, i és una llàstima ja que malgrat que Elgar és molt casolanament British, la seva música és sovint deliciosa i ofereix la possibilitat de lluïment al solista de cello i a l’orquestra, ja que el compositor anglès sembla que volgués mostrar la magnificència del final del Imperi amb unes orquestracions brillants, amb una mirada al passat romàntic ignorant tot allò que a principis del segle XX estava succeint en el camp musical. 

Escoltant Elgar és fàcil aïllar-se imaginant la bucòlica “ruralitat” anglesa barrejada amb pompa trompetejant del final del esplendor victorià de l’època eduardiana. Tot és perfectament plaent, sense gaire dramatisme i sense les passions desfermades dels romàntics centreeuropeus i les voluptuoses  decadències dels tardo romàntics,no hi ha aproximacions folklòriques ni res que esberli la rigidesa conceptual del que acceptat i establert,  malgrat que  sempre s’intueix en la seva música quelcom que no va acabar d’esclatar, comsi hi hagués  una lluita constant entre la nostàlgia que transmet la seva música per un esplendor perdut. No seria fins l’arribada de Britten que la música anglesa es trauria l’elegant cotilla d’un món absolutament canviant al voltant d’una Anglaterra reclosa en la seva afable decadència imperial.

Les dues obres programades en el concert d’aquest cap de setmana mostren dues èpoques ben diverses del compositor. La primera simfonia, mai interpretada fins ara per l’OBC, que es va estrenar l’any 1908 iens mostra una obra brillant, a estones grandiloqüent i sovint serenament elegant, amb una mirada al classicisme germànic, però banyat amb el te i pastes (ja em perdonareu la metàfora), mentre que el concert per a violoncel i orquestra es va estrenar l’any 1919, acabada la Gran Guerra i amb tot un món complex que s’albirava al voltant d’un Imperi en vies de dissolució. L’obra és nostàlgica, evocadora, molt més introspectivament dramàtica que la simfonia i potser per això molt més estimada per el gran públic, és més sincera.

Jo ja voldria ara mateix l’OBC al fossat del Liceu, i amb això no vull dir que desaparegui l’orquestra del Teatre, no, això mai, ho dic perquè envejo la qualitat del so, l’homogeneïtat i l’equilibri de les seves seccions, independentment del director que tinguin al davant. Tal i com ha sonat aquest matí a l’Auditori, la Valquíria d’aquesta tarda al Liceu segur que seria molt més extraordinària.

Nikolaj Znaider ha acompanyat molt pulcrament el concert de violoncel, tan pulcrament com va tocar el concert de Beethoven la setmana passada. És polit i transparent en l’exposició, ha deixat que Queyras s’esplaiés amb un so generós, si bé tant l’un com  l’altre, potser massa fidels a Elgar, s’han oblidat de l’apassionada i mítica versió de Jacqueline Du Pré i Sir John Barbirolli, i l’han interpretat i dirigit d’una manera molt més serena i bucòlica, sense gaire sobresalts emotius. Una versió modèlica, mja que Queyras extreu del seu violoncel un so càlid i ample, és expressiu sense passar-se, això sí, mentre que Znaider acompanya amb presència, però sense deixar-se endur en cap moment per una interpretació amb una mica de risc.

Queyras ha ofert dues propines, l’obligada de Bach (algun dia potser que comencin a pensar en buscar substituts) amb una  Sarabanda deliciosa, cal dir-ho, i una segona que s’hagués pogut estalviar, la veritat, primer perquè despréss de Bach qualsevol cosa és fa difícil, i després perquè més aviat semblava un brevíssim exercici d’afinació consistent en la repetició de dues escales ascendents i descendents. Propina inútil.

A la segona part ens esperava la primera audició de la primera simfonia, i cal dir que l’obra s’escolta fàcilment i dóna l’oportunitat de mostrar el potencial de l’orquestra, amb moments d’esplendor sonor i altres d’esplendor melòdic, amb tendència a un sentimentalisme burgès benestant, que traeix en certa mesura la pretesa herència bramhsiana que buscava el compositor.

El director s’ha deixat anar una mica més i per contra l’orquestra ha mostrat en algun moment alguna defallença en els metalls, però res greu, ni que fes patir com si succeeix a l’altra banda de les Rambles. L’OBC està en una forma òptima demanant a crits que li deixin cobrir les places vacants per continuar creixent. Té uns solistes excel·lents i el conjunt és poderós en sonoritats i expressivitat, tot i que el concert d’avui ha mostrat més la capacitat sonora que l’expressiva, ja que entre la direcció acurada i la simfonia més brillant que profunda, no hi ha hagut gaire espai per l’emoció, i això que el concert té un adagi que em commou.