IN FERNEM LAND

LICEU: DIE WALKÜRE 2 (Kampe-Vogt-Halfvarson-Dohmen-Theorin-Fujimura;Pons-Carsen)


Els motius per els quals m’agrada l’òpera són diversos i segurament alguns fins i tot genètics, ja que no és gaire normal que records molt llunyans de quan era molt petit, però molt, són enganxats a la radio escoltant les transmissions del Liceu, i això no deu ser gaire habitual. Doncs bé? un d’aquests motius és que amb la música i en l’òpera en particular, he experimentat algunes vegades una emoció extraordinària que en cap altre manifestació artística és manifesta tan intensa i profunda. Ahir i en una representació que no n’esperava gaire es va produir un gloriós moment d’èxtasi, d’aquest que fan que continuí fidelment enganxat a l’òpera i que alhora em serveix perfectament per distingir entre un cantant i un altre .

Massa sovint escolto amb enuig una frase que es repeteix constantment quan contesto negativament a la pregunta de: “T’ha agradat?” i la meva resposta és que no, i després bé la frase lapidària de “és que en a tu no t’agrada res”, i aquesta frase és absolutament falsa. A mi m’agrada que em sacsegin de dalt a baix, que em facin sentir i que aquest trasbals sigui motivat per una interpretació entregada i  intensa, on l’artista ho doni tot utilitzant l’art del cant, i les seves facultats vocals siguin el vehicle de transmissió. Sembla fàcil, oi?, doncs no ho és tant, i una cosa és cantar bonic, una altra és fer-ho bé i la més difícil de totes es  trasbalsar creant.

Ahir Iréne Theorin, la soprano sueca que interpreta Brünnhilde en el primer repartiment de Die Walküre, en les representacions que tenen lloc fins el dia 3 de juny al Gran Teatre del Liceu, ho va aconseguir. Per a mi Theorin representa allò que m’agrada de l’òpera, allò que diferencia un cantant d’un artista, i la seva interpretació d’ahir romandrà, com ja roman la Isolda que vaig tenir la fortuna de gaudir fins el deliri a Berlín (gràcies infinites Carmen) en el estadi més alt de la “meva” perfecció operística. Jo no demano més, demano el que ella va fer en el tercer acte, i aleshores sóc feliç i que ningú gosi ni tan sols intuir la malèfica frase de “es que en a tu no  t’agrada res”. És clar que no m’agrada res, perquè hi ha un abisme entre un cantant que es disfressa i puja a dalt d’un escenari per fer coses més o menys boniques, amb més o menys encert, intentant demostrar amb tècnica i perícia en el millor dels casos el que diu que ha de fer una partitura i aquell que s’oblida de qui és i el veus com embogit fent-te creure intensament allò que està fent i cantant.

Iréne Theorin té una veu magnífica de soprano dramàtica wagneriana, d’aquelles que tant costa trobar. Una veu bonica i plena, de tonalitats metàl·liques  i punyents tan necessàries per fer front a aquests personatges wagnerians heroics i tràgics, una veu que ella domina bé, però que alguna que altra vegada li juga alguna mala passada, sobretot quan ha de fer sobreaguts. Té un bon domini tècnic/expressiu que li permet apianar la veu, fer reguladors i grans arcs de legato generós, gràcies a una bona tècnica de respiració ben elaborada. Tot això està molt bé i és difícil trobar-ho, no n’hi ha gaires de cantants amb una veu així, però l’excepcionalitat de Theorin, allò que la fa diferent a les altres, és que pertanys a la raça de cantants que han nascut per transmetre el que canten i això si que ja la redueix a l’estricte i reduït món dels escollits.

Ella és l’atrevida i consentida filla de Wotan a l’inici del segon acte, feliç i segura de si mateixa, com ella és la desconcertada filla que pateix per un pare vençut per la mediocritat, és la filla obedient i freda que anuncia a Siegmund la mort, i és la lluitadora que es revela contra la injustícia, ella és la dona esporuguida i també digna i orgullosa, és la filla vençuda i abatuda que demana honor i que acaba rebent l’amor clement d’un pare més vençut que ella mateixa. Segurament aquesta Brünnhilde de Theorin és  molt propera a Varnay i Mödl, les meves Brünnhilde més estimades perquè per sobre d’uns Hojotho! d’infart, hi ha tot això altre que és molt, però molt més difícil que col·locar un do o un do sostingut perfectament a lloc. I tot això Theorin ho fa amb la veu adient, amb l’estil de cant wagnerià ben arrelat, amb fermesa i calidesa, amb emoció extrema i entrega absoluta. No tinc cap dubte que ella per a mi és el cantant (en genèric)  millor de la temporada i ara ja, una de les cantants de la meva absoluta referència. És clar que deu ser la millor Brünnhilde del moment, no en tinc cap mena de dubte.

Al seu costat un caduc, molt més Wanderer a Siegfried que Wotan a Die Walküre, Albert Dohmen es va créixer, després d’un segon acte molt més parlat i aproximadament cantant o fins i tot cridat, en un tercet acte absolutament dominat per l’excelsa Theorin i on ell va treure forces i temperament quasi del no res, per fer un digníssim duo i sentit comiat.  Impossible no imbuir-se  de l’emoció que desprenia aquella Brünnhilde. Dohmen està al final de la carrera però ahir va demostrar perquè va ser un notable Wotan.

Anja Kampe és una soprano lírica que ha fet i fa imprudències que han malmès l’homogeneïtat d’una veu magnífica. Fent repertori més dramàtic del que li pertoca (Senta, Kundry, Isolda o fins i tot un rol tan exòtic com la Odabella verdiana) ha espatllat la zona aguda, encara no de manera alarmant, però si que és malauradament obert, Això afebleix una mica la prestació global, però ella és una cantant amb força que diu molt bé i  sap suplir aquestes carències o deterioraments vocals, amb implicació intensa, tant en l’apassionada escena del primer acte, com en el patiment del dramatisme del segon i l’alliberadora redempció del tercer, que ha coronat de manera emotiva en l’esperat comiat  “O hehrstes Wunder!”.

Klaus-Forian Vogt ni em sembla tan bon cantant com tothom em vol fer creure, i sobretot no és la veu que Siegmund necessita. M’és absolutament igual el que penseu de mi, em nego a admetre que una veu tan fluixa, tova, blanca, sense caràcter i sense un bri de passió i heroïcitat tingui que ser la destinada al pare de Siegfried. És impossible pensar que Wagner s’imaginés un Siegmund per a una veu similar a Vogt, una veu sense greus que fan inaudibles frases senceres i amb uns aguts esblanqueïts, sense timbre  i que queden flotant sense cap mena d’impacte, ni sensualitat, ni heroisme, però el que encara em sembla més llunyà a Siegmund és la manca de caràcter èpic, la manca d’erotisme i passió carnal del seu Siegmund, incapaç de correspondre i satisfer amb justa carnalitat el cant apassionat de Kampe. Siegmund no és Lohengrin ni Parsifal, herois místics i sense sexe, Siegmund és home, heroi i amant, ferm, valent i decidit, i de tot això el cant mel·liflu de Vogt no em transmet res. Dit això, la delicada línia de cant, més pròpia per a un evangelista bachià, denota certs trucs en l’emissió d’algunes notes i en el pas de la veu, així com un legato limitat, segurament perquè cantant en una vocalitat que no és la pròpia, s’obliga a forçar i malbaratar l’aire. Ni els Nothung sonen punyents ni els Wälse prou timbrats, i és en un Winterstürme més proper a un himne luterà (no només és culpa seva) que a un cant d’esperançat amor, on troba el moment més seràfic. Ara mateix sacrificava la tan lloada bellesa del tenor alemany per les dimensions “boterianes” de Johann Botha o Torsten Kerl, tenors amb la veu i el cant wagnerià que honora Siegmund, per no parlar de JK, és clar.

Mihoko Fujimura
és una cantant amb classe, que malgrat ser més soprano que mezzo vesteix, i mai millor dit, amb classe i autoritat una Fricka sense gaires fissures. La veu ja no es troba en el seu esplendor, però l’artista sap estar i dir, imposa presència interpretativa més que vocal, i la seva Fricka sense ser aquella inoblidable Helga Dernesch que ens va captivar fa anys, té personalitat, quelcom que agraeixo molt en un moment on l’absència de distinció és allò més habitual.

Un altre veterà, el baix nord-americà Eric Halfvarson imposa vocalitat gastada i autoritat interpretativa a un Hunding encara consistent.

El grup de valquíries és idèntic al segon repartiment ja comentat, i com divendres passat em vaig quedar bocabadat de la insolent solvència vocal de Daniela Köhler. Estic segur que un dia no massa llunyà direm, sí, és aquella soprano que tant es va agradar en la Helmwige.

No era gaire difícil millorar el resultat orquestral de divendres passat, però sortosament es va millorar, sense tirar coets, sense que el primer acte prengués mai el vol  sense superar aquella sensació de inseguretat que el metall produeix en les seves intervencions, sobretot solistes, però el conjunt es va veure millorat i el mestre Pons va aconseguir moments propers a allò que esperàvem d’ell des del primer dia, i no en tinc cap dubte que també Theorin en això i té alguna cosa a veure, ja que el millor rendiment orquestral va ser en el tercer acte d’una Die Walküre que recordaré sempre com la de Iréne Theorin, que ja porta adossat al seu respectuós nom, el venerat reclinatori.

Apunt relacionat (àudio del dia 22 de maig de 2014 amb el mateix repartiment):

66 comments

  1. simone

    Totalment d’acord amb les teves apreciacions, Joaquim! Res a afegir al que dius de aquesta Brünhilde – tant de bo podes repetir funciò per tornar a escoltarla….La posta en escena (inteligent, coherent, visualment atractiva) em (ens) va agradar molt. Desprès d’un primer acte musicalemnt …digem-ne que “diluït” , al segon acte per sort va apareixer “Wagner” i vam gaudir fins al final del monumental tercer acte. Al tercer acte al costat tenia un nen assegut al fil del seient que no volia perdre’s cap detall. Apart de tot el que dius nomes vull afegir una petita apreciacio: Vogt pronuncia totes les vocals d’una forma molt oberta que a mi (nosaltres) personalmente ens sembla força lletja. Aixo ho aprecies especialment quan entens l’alemany i quan compares amb la pronunciacio dels cantants que te al costat. Però tot i aixo – una gran nit a l’opera!

    M'agrada

    • Jo crec que la pronunciació clara i la veu claríssima produeixen un efecte desagradable, potser deu ser això, però no és aquest el meu problema amb ell. Més aviat diria que l’apropament que fa al personatge, condicionat per una veu gens heroica i amb un registre inapropiat, malgrat que la projecció sigui envejable, fa que el seu cant sigui tou, sense caràcter i excessivament “cançoner”.
      Amb un altre Siegmund la cosa hagués pogut ser vocalment rodona

      M'agrada

  2. colbran

    Irene Theorin ya ha entrado en el Walhalla de las indiscutibles wagnerianas, aquellas de antes que tanto añoramos. Un caso -diría- único, en la actualidad, de categoría vocal y humanidad. Su Brünhilde destila un calor y un vigor que sorprenden y arrebatan, todo lo contrario que Herr Vogt.

    El tercer acto de ayer fue absolutamente para el recuerdo, incluso Dohmen y Kampe se superaron a si mismos y las walkyrias estuvieron espléndidas. Pons y la orquesta ofrecieron una destacable mejora, con respecto a las funciones anteriores, al menos en dicho acto tercero.

    In dudablemente Irene Theorin es también mi cantante preferida -hasta este momento- de esta temporada que ya se acaba.

    M'agrada

  3. Raúl

    Molt gran sens dubte la Brunhilde de Theorin, ellà contribuirà més que ningú a que recordi sempre la meva estrena amb Wagner, Aquesta representació a mi em va arribar dins, me la vaig creure, i ella hi va tenir molt a veure sens dubte. Tot i que és cert que Dohmen és un Wotan cansat, a mi em va agradar molt perquè tradueix molt be la ferida interior que va acumulant Wotan al llarg de La Valquiria i penso que aquest Wotan mig derrotat des del principi l’humanitza molt i és molt congruent amb la producció de Carsen, encara que no ho seria amb altres produccions més “típiques”.
    Anja Kampe també em va convèncer molt i per mi lo més impactant va ser el comiat del tercer acte (trobo que un dels moments més impactants de Die Walküre).
    De Vogt ja savia què en podia esperar i per tant el vaig gaudir, perquè a mi la seva veu m’agrada molt i ho va cantar bé, però un Siegmund sense heroisme no és Siegmund. És un paper que no hauria de fer, de tota manera sí que m’agradaria tornar-lo a sentir però en altres papers o altres repertoris que siguin més adients a la seva veu.
    Fujimura em va agradar molt també, la seva actuació era convincent.
    En resum, jo vaig quedar molt satisfet de la meva estrena amb Wagner, i ara només toca agafar paciència per esperar Siegfried.

    M'agrada

    • Ja ho pots ben dir, la meva estrena liceista amb Wagner va ser galdosa, tot i que en a mi em va semblar espectacular, coses de l’edat…que passen amb els anys
      Gràcies per deixar-nos la teva impressió.

      M'agrada

  4. Torno a insistir que Pons fa una Valquiria que dona la sensació de ser massa lenta. I dic sensació perque Colbran amb ratifica que rellotge en mà no és aixi. Doncs pitxor encara perquè que trobis lent una cosa que no ho és aleshores és que o tens el rellotge vital espatllat o alguna cosa passa en el caràcter musical de lo que escoltes. I segueixo pensant que el primer acte necesita més nervi en el discurs orquestral, perque és una gran decepció no disfrutar del emocionant y sublim “Winterstürme” perque sencillament estic ja ensopit. Tot canvia en el segon acte, perquè tot ajuda a que cavii: una escena brillant i molt ben pensada, una orquestra que per fi vibrava i que per tant, a l’arribar el moment meravellós, màgic, eteri, sublim de l’encontre de Brünnhilde amb Siegmund amb el tema del Walhalla subrellat en cada frase, ja em tenia predisposat a gaudir-lo com es mereix, tot i això malgrat la deficient execució de les quatre tubes wagneriares que quan entraven alhora alguna s’escanyava, quan cap s’escanyava alguna desafinava, i quan ni s’escanyaven ni desafinaven aleshores no entraven alhora. Fins i tot alguna vegada es donava tot això ben plegadet i servit en un bon pack. Només li faltava el llacet. El tercer acte torna la lentitut, o la sensacio de idem, però el que tu dius, tot queda com secundari davant del desplegamnent d’una Brünnhilde fantàstica, espectacular i molt emocionant. Concentra tant l’atenció que t’oblides de tot. El Wotan de Dohmen doncs que de menys a més, amb un tercer acte sorprenent i esplèndit, imposible de preveure vist lo vist en el segon. Vogt no. Aquesta vegada tampoc a mi em satisfà la seva veu, ni la manera d’actuar ni la manera d’actuar. Dic aquesta vegada perque aixi com a Lohengrin i a Parsifal li veig cert sentit, certa coherència dramàtica en la seva manera de cantar i en el timbre de la seva veu amb els personatges que encarna, asexuats i ultraterrenals, no és el cas efectivament de Siegmund, un heroi de sang molt calenta, tant bèl.lica com amorosa. “Wälse” no sona “Wälse”, ni “Notung” sona “Notung”. Em va agradar molt tant la Sieglinde de Kampe (molt emocionant “O hehrstes Wunder!”). com la Fricka de Fujimura. La producció i la dramaturgia em va convence més que el primer dia, en el que tenia una visió reduida. De totes maneres costa entendre de tot un Carsen la resolució d’escenes que són molt importants. L’invocació a Loge demana una flama olímpica i no un vulgar encenedor (per què no una espelma?) i la mort de Siegmund sembla mentida que sigui tan dramàticament absurda i patètica.

    M'agrada

    • A moments és lenta la direcció de Pons, fa unes pauses evidents i llargues quasi exasperants, i després deu recuperar el temps perdut ja que efectivament, la suma del minutatge n és de les més lentes. Ara bé la sensació de lentitud crec que ve donada per la caiguda de la tensió, sobretot en el primer acte i durant el monòleg de Wotan al segon, després canvia.
      Tot plegat sense pífies, segurament passaria bastant millor.

      M'agrada

  5. Jan

    Ahir m’ho vaig passar super bé, sobretot durant el 3r acte, gràcies a la magnífica Iréne Theorin, que per a mí fa com a mínim la millor Brünnhilde de l’actualitat. Jo hauria de mirar fins als millors anys de Hildegard Behrens per trobar una Brünnhilde com ella. El 3r acte viscut ahir no l’oblidaré mai!!! 🙂
    Albert Dohmen es va créixer en el 3r acte que va acabar amb una invocació a Loge de veritat. Em va agrdar molt més que a l’assaig, de fet tot em va agradar molt més que a l’assaig.
    KF Vogt és un Siegmund tobet, però mira, no em desagrada. És clar que no és el meu Siegmund, però el seu Winterstürme sobretot em va agradar molt. Però en el 2n acte fa aigües per tot arreu. No és Siegmund, però sí que és un bon cantant, o al menys a mí m’ho sembla.
    Anja Kampe va fer una excel·lent Siegliende amb un 3r acte per emmarcar. Molt bé. (Però m’agrada més la Westbroek, no m’ho podia callar jejeje)
    Fujimura força bé. La veu no em sembla tan bonica com la de Karnéus però projecta bé i domina el rol. Em va agradar.
    Halfvarson fa un excel·lent Hunding que m’agradaria més si no hagués vist a Ante Jerkunica al 2n cast, que per a mí actualment és molt superior. Però tot i això, és un bon baix, boníssim.

    La orquestra comparada amb la dels altres dies doncs era la glòria jajaja però en el 1er acte es van quedar a gust eh… després en el 3er va estar força bé, sobretot la corda.

    Una molt bona nit d’òpera que segurament no oblidaré, gràcies Iréne!! 😉

    M'agrada

    • Jan

      Pel que fa al cantant de la temporada, segurament li donaré el vot a la Theorin, però també em va agradar molt la Radvanovsky fent la Tosca. També he de tenir en compte que falta Il tabarro de la Westbroek, que junt amb la Siegliende pot acabar sent la millor. Veurem… m’ho hauré de pensar 🙂

      M'agrada

    • Behrens i Theorin no tenen res en comú Jan, potser amb Foster, ja que la veu de la malaguanyada soprano alemanya era de timbre clar i líric més que dramàtic, com succeeix a la soprano anglesa.
      Els aguts de Behrens eren més punyents que els de Theorin, però no recordo que el volum fos tan generós i tot sovint la veu, de ben segur per causa de fer de dramàtica quan no ho era, com li succeeix a Kampe, patia d’uns canvis o alteracions de color i rascades perilloses. Era, això si, tremendament humana i colpidora. Durant molts anys va ser l’única Brünnhilde digna.

      M'agrada

  6. rosetapiccina

    Molt vaig gaudir ahir.
    A part de les meravelles de la Theorin que ja heu explicat molt bé, i de que la Anja Kampe em va fer vibrar molt, tant com esperava d’ella, altres impressions:
    – No entenc perquè la Siegliende li deia al Siegmund coses com “se’t noten les venes del front”, i ni el mirava. Estava molt de temps d’esquenes a ell, ell se li apropava, i ella s’allunyava. No, Joaquim, no siguis dolent, no diguis que ja saps perquè, 🙂
    – Ho sé, no tinc cultura wagneriana, no he sentit més valquíries en directe. Tot el que vulgueu. M’agrada molt el Vogt. Crec que té gran musicalitat, no el veig pla sinó sensible. No crec que calgui tenir una veu testosterònica per enamorar una dona. Llàstima dels greus, dels Wälsung que es van convertir en “Wäl”, i els Notung en “Not”. Com que sé menys alemany que la Simone, a mi sí m’agrada com pronuncia, perquè articula les síl·labes i se l’entén, hi ha cantants que només fan les notes i gairebé no saps què estan dient. Pot ser si que faci les es massa obertes, no ho sé.
    – El Wotan bé actuant i transmetent, però per a mi li faltava cantar bé, emetre les notes amb sons nobles i brillants, de vegades em semblava una mica Hunding, amb uns greus que eren més roncs que no veu real. Ho sento, per mi que el cant sigui bonic sí que és important.

    M'agrada

    • Que t’agradi Vogt no em sembla malament, no ets l’única, per a mi només escoltant altres Siegmund s’explica perquè no em satisfà, ni com a veu, ni com a cantant. No puc argumentar-ho més, no només és una qüestió de gust personal, per a mi és un tenor inadequat per a molts dels rols que interpreta.
      En canvi Dohmen, que té la veu molt malmesa és un cantant idoni per cantar Wotan, el problema és que ja no té les facultats, però tot i així durant el tercer acte va treure forces de no sé pas on i va transmetre coses, quelcom imprescindible per emocionar.

      M'agrada

  7. bocachete

    I ningú votaria el Kaufmann, com a veu de la temporada? :’ ) Va ser una bona funció, en general, i vaig sortir-ne satisfet. Per Theorin, per Kampe, per Dohmen en alguns moments… i per Vogt i tot. No hi lliga, la seva veu, però sorprèn com pot arribar a sentir-se una veu així. No sé… no acaba de quedar al seu lloc, però em va deixar descol·locat. Ho passarem bé al Capvespre, quan la Theorin hagi de fer els seus juraments amb Hagen i en escenes d’un dramatisme que aquesta senyora pot brodar.

    De l’escena… no “molesta” i té moments ben resolts, certament, però sí, teniu raó: l’encesa del foc és francament ridícula, i, musicalment, s’havia encès molt abans. I aquí va una errada més per a la llista d’incongrüències escèniques que donaves a l’altra missatge (allò del per què una espasa si tots porten metralletes): a l’acte tercer, les valquíries avisen que Wotan arriba, i que al nord es veuen els núvols congriant-se… I miren les vuit cap al públic, que representa que està al nord. Poc després, a Sieglinde li diuen que vagi al bosc de Fafner, que és a llevant, i que hi marxi; i li tornen a repetir que ha d’anar a llevant. I on va la noia? A la dreta de l’escenari. I, és clar, si el públic és el nord, la dreta és PONENT, no llevant! En fi, que Sieglinde se’n va cap a Lleida (Ponent, oi?) i no arribarà mai al seu bosc, tot i que com la terra és rodona, encara tindrà tanta sort com Colom. I, tot plegat, té temps d’arribar-hi fins que facin Siegfried, l’any vinent.

    M'agrada

    • JK té el handicap d’haver fet un recital, que davant de la interpretació global sempre queda per sota en la meva particular valoració i quan et trobes a un cantant, en aquest cas una cantant, que interpreta d’aquella manera i amb aquella intensitat, ho tinc molt clar.
      Files prim amb els punts cardinals, tens tota la raó, però per a mi hi ha altres coses que haurien de ser corregides, sobretot la mort de Siegmund, d’un ridícul escènic incomprensible.

      M'agrada

  8. Vaig gaudir moltíssim. No va ser sublim, però sí una gran Walküre. M’estenc molt a casa meva, sobre tot pel que fa a l’escena, la meva debilitat.. 😉
    Felicitats a la corda, en especial cellos i contras, i els vent fusta, des del 2n pis van tocar molt net i fi. Que tinguem aquestes veus al Siegfried!

    M'agrada

  9. Romeo

    Esperaba tus comentarios sobre esta Valquiría y, esta vez, no puedo darte la razón en parte. Asistí a la función del 22, la que se retransmitió por Catalunya música, y salí muy insatisfecho de la representación. No por los cantantes que son de lujo, incluido el KFV aunque no sea su papel, sino por la orquesta, su titular y la producción de Carsen.
    De la orquesta he llegado a pensar que todos los errores cometidos se hacían aposta pues no me cabe en la cabeza que un título que se suele representar con frecuencia dé como resultado lo que se escuchó ese día.
    De Pons, al que respeto muchísimo, ha hecho una lectura sin tensión. Con momentos inaudibles (desde un segundo piso), momentos en que bajaría el volumen de golpe y una falta de subrayado en pasajes en donde la orquesta tiene tanto qué decir!
    La producción, maestra en el Oro del Rin, aquí le doy un suficiente. Iluminación mal resuelta, movimientos mal estudiados. Me ha faltado la imaginación que logré ver en el Oro del Rhin.
    En resumen, suerte tú (te tuteo, vale?) que te quedastes con la buena impresión de Theorin y resto de cantantes. A mi también me quedó esa buena impresión pero me pudo mas los pobres resultados de la orquesta, su titular y la producción
    Aún y así repito para la última función con la esperanza que se me quite este mal sabor de boca (ojalá).

    M'agrada

    • Pues estamos mucho más de acuerdo de lo que dejas entrever
      La orquesta no me gustó y lo digo, como tampoco me gustó la dirceción. El domingo mejor que el viernes, y parece que ayer mejor que domingo.

      M'agrada

    • Ja he dit en un altre comentari que el millor per a mi seria una barreja dels dos.
      Theorin, westbroek, Grimsley, Fujimura i Jerkunica. No puc triar cap Siegmund, no m’agrada cap dels dos per raons ben diferents.

      M'agrada

  10. M´ho he pensat molt en escriure …. i tindria moltes coses a dir però penso que no aniria enlloc. Però no em puc callar i dir que la vostra visió sobre l´orquestra la trobo desmesurada, inquietant i fora de lloc en molts casos. No cal que us digui pel que està passant l´orquestra, si, sols parlo de l´orquestra, cadascú te els seus problemes però qui està rebent de cara és l´orquestra. No cal que us digui el nombre de músics que som de l´orquestra, 67, més propi d´un teatre de tercera que un de “primera”, això fa quasi impossible abarcar aquest repertori, així de clar….15 funcions consecutives de Tosca, un concert strauss, una Kitej que és una òpera de quatre hores, mooooolt dura , i acte seguit una Valquiria durissima també. Hi ha un problema de programació, un problema de nombre de personal, un problema artístic que no musical perquè aquest, amb tants de problemes externs està limitat i creieu-me que “atacant” directament a l´orquestra us equivoqueu. Per exemple, de quatre tubes wagnerianes, tres son de fora….i així podria dir molt. son dolents qui venen de reforç?…no, en aboslut però així no es poden aconseguir moltes coses, eixes coses necessaries per a fer orquestra.

    Em fa que es parla molt quan i de més es diu que l´orquestra …bla,bla,bla…Penso que l´he dit moltes vegades, una gran orquestra no es fa d´avui per a demà, llevat de que tinguis molts milions per pagar-la i, encara així no tindries una orquestra, tindries un grup de músics. Crear una gran orquestra be de molts anys, les grans orquestres no s´han creat de la nit al dia. Han d´haver bons músics i un bon treball de conjunt i això passa per un periode d´anys, no de mesos, ni dies. Us equivoqueu quan analitzeu músic per músic, que si la trompa que si el clarinet, que si el fagot….llevat que siguin moment concrets, el treball es de conjunt i en aquesta Valquiria hi han moments molt molt bons. Podem parlar de la versió, o no, el que vulgueu, però de la resta….em sembla que és maltractar a un malalt en comptes d´ajudar-lo.

    Per cert aquesta funció del diumenge, per mi, amb tota la experiencia que porto va tindre moments enormes i per als que us fixeu en les trompes….durant 4h 45m sols hi va haver una nota fallada i una nota més a les tubes wagnerianes…si critiqueu això és filar molt prim quan durant 4h i 45m de Valquiria hi va haver música, molta música us agradés la versió o no.

    Un últim “per cert” més….ja comencen a haver enfrontaments amb públic i orquestra, enfrontaments directes de ditets amunt i paraules malsonants penso que no ve al cas.

    Perdoneu si he sigut una mica dur però penso que no puc desprendrem de la meva part de músic.

    M'agrada

    • rosetapiccina

      Jo agraeixo que ens vulguis donar explicacions, les comprenc, també cal dir que tots els que oferim una feina al públic estem subjectes a les crítiques, més encara els artistes com vosaltres, encara que de vegades el que es critica pot no ser culpa de qui ofereix la seva feina, sinó de les circumstàncies.

      Us agraeixo també que diumenge passat vaig gaudir d’una de les millors estones de ma vida, i espero repetir divendres.

      M'agrada

    • Josep Olivé

      No sé, crec que gran part del teu escrit dona la raò als que pensem que l’orquestra ha estat sota minims en aquesta Valquiria en les primeres funcions. Totes les consideracions, excuses i lamentacions que es volguin fer, però el resultat és el que és, i l’opinió de que una Valquiria necessita una molt millor prestació ha estat bastant generalitzada. Malament si penses que el problema és el públic. Malament si no se us pot dir que no heu estat encertats. Malament si un públic no pot ser exigent amb la seva orquestra. Aleshores si que estem perduts, vosaltres i nosaltres.

      M'agrada

      • En cap cas he dit que el problema sigui el públic. Però no trobo correcte que es facin comentaris com canviar una secció de l’orquestra aquesta sonarà millor, o que un del públic aixequi el dit cor, o que altres vinguin al fosat a menysprear-te, aquesta serie de comentaris i actes no entren dintre de si la producció està al nivell o no. Parleu de la vostra orquestra…i entenc el que voleu dir però no és correcte perquè l’orquestra te molts problemes des de fa moltíssims anys i no ve de fa dos dies.Si us referiu a que pagueu un abonament i per això és correcte demanar un canvi en l’espectacle, a mi em baixen el salari mentre a vosaltres us augmenten l’abonament en canvi, se m’exigeix el doble fins al punt que no pugui ni fallar una nota o tenir un mal dia ja que això pot suposar que el públic demani un canvi del solista de fagot.En totes les feines estan igual, pot ser si o pot ser no.
        Mai heu pensat que en les òperes quasi mai mana el director d’orquestra i que l’orquestra en certs moments va perduda per culpa dels cantants perquè tenen moltes “llibertats”?….o que els directors d’escena vulguin continuament intentar posar l’escena el més a prop de la rambla del Raval?….o com es possible que a un director artitstic vulgui programar una producció de quasi 5 hores, 9 funcions i quasi be totes seguides, cosa que no passa en lloc però si al Liceu?…això si, a cada funció canvia el públic,canvien els rols principals però no l’orquestra…demà després d’avui és molt més dur. No em lamente, ni justifico res. No es pot demanar amb tantes deficiències a l’entorn perquè no és just culpar a l’orquestra que està sota minims i demanar que sigui la Filharmonica de Berlin, per cert, dubto molt que la Filharmonica de Berlin tocara en les nostres condicions, i no m’estic comparant.
        Igualment, tothom és lliure d’opinar el que cregui però trobo que no és correcte dubtar de la professionalitat d’unes persones quan, a lo millor el problema està en el que l’envolta…causa-efecte. Si s’analitza,s’analitza tot, no creieu?

        M'agrada

      • N’he sentit de tots colors en els problemes de gestió artística del Liceu. Des dels que expliques i dels que no en dubto, fins a la rigidessa i poca flexibilitat d’un conveni històricament molt favorable als vostres interessos. Ni conec la lletra d’aquest conveni ni conec l’entrallat intern de gestió del Liceu, i per tant em declaro com a simple espectador d’un espectacle del Liceu on opina del que ha vist i escoltat. I vosaltres, com a col.lectiu, heu de saber encaixar les crítiques i obrar en comsequència: als depatxos per a les vostres protestes i reivindacions i a la feina donant lo millor possible en cada actuació.

        M'agrada

      • Josep, amb tots els respectes….el tema del Conveni no l´he tractat aqui i és més, està caduco quan l´orquestra actualment te un conveni que pot treballar les 24h del dia i no depen de nosaltres aplicar-lo correctament.
        A la feina penso que tothom dona el 200% pero no creus que amb un ambient adequat per a treballar donant el 100% donariem molts millors resultats?….les crítiques s´encaixen perfectament però no les que ens assenyalen com a mal de tots els mals a l´orquestra, i t´ho dic jo que porte un curriculum molt ampli i mai m´he trobat res d´això en cap sala de concerts ni orquestra amb les que he treballat.
        No us heu adonat de moltes coses de les que pasen al fosat, falta molta gent en algunes seccions i en una òpera que requereix un bon gruix d´orquestra, quasi 100, ens quedem molt lluny….pot jugar l´orquestra del Liceu un partit de futbol amb 5 jugadors de camp i 0 de reserva contra un equip de 12 més 12 de reserva???….realment penseu que som sobrehumans?
        no vull continuar dient coses perquè penso que no ens entendrem i és raonable, entre el públic i nosaltres està la barrera del fosat.

        Una abraçada

        M'agrada

      • Tot el que dius em confirma, una vegada més, que el Liceu no ha cuidat gens el seu cos artístic. Produccions, escena i veus sembla haver estat lo prioritari, i l’orquesta un factor totalment secondari. Tot un teatre d’òpera que vol ser de prestigi i de renom internacional descuidant per sempre més a la seva orquestra. Si més no, ben galdós, oi? La teves explicacions són valuoses en la mesura que conèixes perfectament el que es cou a dins del fosat i per tant cal tenir-les en compte, com tambè l’opinió del respectable que exigeix una bona prestació musical. I de les dues visions ben segur que arribariem a la rel de molts dels problemes, problemes que estic segur es conèixen però que es deixen enquistar o que simplement no se sap com arreglar-los. El que tot el que has escrit em deixi molt més preocupat del que estava no vol dir no t’estigui molt agraït pel debat establert. Una abraçada i bona feina!.:-)

        M'agrada

      • bocachete

        Entenc el problema i és preocupant: si les coses així, tenim un futur negríssim, vosaltres com a intèrprets i nosaltres com a espectadors. No podeu fer més del que podeu, segurament, i nosaltres no podrem demanar més del que ens doneu. A nosaltres ens resulta poc i segurament a vosaltres també. I, és clar, independentment que sigueu quatre en comptes de sis o de que toqueu dos dies seguits quan els de Viena tenen dues o tres formacions estables per anar-s’hi tornant i descansar, el públic que, com bé dius, va canviant cada dia mentre vosaltres sou els mateixos (i amb més hores de cansament acumulades) no sap tot això i espera el màxim. I aquí podríem arribar a entendre (no justificar, que la bona educació es dóna per descomptada) el perquè d’uns gestos o expressions irrespectuoses envers l’orquestra. Tu ens ho expliques i es veu clarament que si no rebenteu al mig d’alguna de les cavalcades d’aquests dies és perquè sou realment professionals, però és clar…

        Tot plegat, que ho tenim molt negre. Insistiria en el que has dit, perquè és una gran veritat: vosaltres hi sou sempre, en totes les funcions (potser en sou els únics amb l’apuntador; els directors també canvien d’una òpera a l’altra i en algunes no hi ha cor o sigui que tampoc…) i això hauria d’ésser tingut més en compte pels responsables del teatre: el cos estable que hi és sempre ha d’estar prou dotat perquè sempre pugui actuar amb els mateixos paràmetres de qualitat. I si no hi ha per poder duplicar o reforçar l’orquestra, pel mateix preu es pot planificar millor i donar més espais entre òperes més exigents i menys exigents o alternant altres espectacles sense orquestra… Però que us tractin una mica millor, no estaria malament, no.

        M'agrada

    • M’incorporo al debat quan ja s’han dit i matisat moltes coses.
      No puc, ni vull, benvolgut amic Bernardo, valorar l’orquestra tenint en compte la problemàtica interna que pugui tenir el teatre. Conec una part del problema, no tot.
      Trobo lamentable que us insultin i amenacin, com trobaria poc just que es protestés l’actuació de l’orquestra, però no és admissible el resultat dels primers dies. Ara sembla que la cosa millora.
      No puc entendre que després d’una tanda llarga d’assaigs i una preparació prèvia amb concerts que estaven destinats, suposo que amb la majoria de musics complementaris, a agafar el gruix i el color necessaris per fer un Wagner digne, en els primers dies el resultat sigui d’un assaig.
      Hi ha persones que paguen molts diners i el resultat no és el del producte qe es vol vendre.
      estic segur que programar Valquíries en dies consecutius amb una mateixa orquestra és un error evident,, però tu ja ho dius,, el públic majoritàriament no repeteix i l’orquestra si, i per tant el públic no pot entendre un rosari d’errades, no una errada puntual.
      La sensació és de poca preparació, que no sé si es correspon o no a la realitat, però és clar el públic no entén segons quines coses, entre altres que un teatre com el Liceu tingui una orquestra en estat precari, amb els musics desmotivats i un director musical que no pot portar a terme un obejctiu per el que va ser contractat.
      Encara trobo, malgrat aquestes accions puntuals i absolutament lamentables que ens expliques, que en els dos dies que he assistit jo a Die Walküre, que la condescendència davant els resultats (sobretot divendres) va ser notable.
      Un moment bo, o dos o tres, no es tindran en compte si la sensació global no està a l’alçada i si el metall en particular mostra unes errades incomprensibles o una sensació d’inseguretat notable.
      Com comprendràs i degut al meu coneixement més profund de segons quines coses, no he fet sang d’algunes coses que has de comprendre que si no es coneixen són incomprensibles, el que no vol dir que per això hagi de ser comprensiu amb l’actuació orquestral i de direcció musical, que estic convençut que en unes altres circumstàncies fins i tot seria diferent,

      M'agrada

    • Elio

      Bernardo, la teva intervenció és molt valuosa per nosaltres, i és bo que els músics ens ajudeu a coneixer la situació real de l’orquestra. Amb tot, algunes coses crec que no tenen excusa. Jo no he estat dels més negatius amb l’orquestra aquest cop, però sí que alguns defectes em semblen responsabilitat d’alguns músics individuals. Quan es fallen repetidament entrades i atacs, no serà manca d’estudi o preparació de l’obra? El discurs orquestral de la Valquíria és fluïd, sense les llicències que els cantants tenen a l’òpera italiana, i el gest del mestre Pons em sembla molt clar, per tant no entenc on està el problema. I estic parlant de la tercera o quarta funció! No em vull imaginar com va sortir la primera. El més greu és que això anava acompanyat de moments bellíssims, especialment els solos de les fustes (felicitats per la part que et toca). Per què tanta irregularitat? Dius que alguns metalls eren externs… no és això un agreujant? Els fixes porteu uns mesos llargs amb Kítej i Tosca, però els externs se suposa que venen més frescs, no? I en qualsevol cas això és un altre motiu per ampliar (i si cal renovar) l’orquestra amb urgència. Com és que vau sonar tant i tant bé a Kítej? Cert que té poc sentit programar seguides obres tan llargues i esgotadores (també la direcció del mestre Pons sembla que se n’ha ressentit), però això no és excusa per al públic que paga, com bé diu el Joaquim.

      Els que se us adrecen amb paraules i gests fora de lloc s’ho haurien de fer mirar. Pel què fa als altres, pensa que no seriem tan durs si us consideressim una orquestra mediòcre que no pot donar més de si. Tot el contrari. Crec que tots, tan nosaltres com vosaltres, ens mereixem per fi que l’orquestra assoleixi de forma estable el nivell que a vegades ha mostrat.

      M'agrada

  11. Montse Casabó Masip

    Hola, diumenge era a Die Walküre. Estic força d’acord amb els teus comentaris (no hi entenc tant com tu) però Klaus Florian Vogt em va agradar força; Theorin, excepcional, Kampe em va anar agradant a mesura que l’òpera avançava (al principi la vaig trobar fluixeta). Fantàstics Halfvarson i Dohmen (especialment en el tercer acte). He estat escoltant la versió de JK al you tube i és una passada. M’he quedat amb ganes d’haver-lo vist al MET. Has vist JK a Die Walküre en persona?

    M'agrada

    • Hola Montse, benvinguda a IFL.
      Gràcies per comentar.
      No, no he vist el Siegmund de JK, ja m’hagués agradat ja, però em conformo amb la versió vídeo que ens deixa una aproximació al personatge molt més idònia, per a mi, com a veu i com a interpretació, que segueix sent tan poètica i lírica com requereix el personatge, però e la veu d’un tenor dotat de la veu adequada.
      Torna quan vulguis, els teus comentaris faran el blog més plural.

      M'agrada

  12. Ordet

    Primer de tot, donar les gràcies a Bernardo per compartir la seva visió de l’espectacle des de dins. Jo sóc dels que no em va molestar excessivament les desafinades o entrades fora de temps i que essent conscient de com està l’orquestra vaig valorar el seu treball. Ara, el que vaig trobar bastant insuportable va ser la direcció de Pons (malgrat alguns moments extraordinaris). A mi em va encantar com va dirigir Kitej, però amb la Valquíria crec que no va saber aportar gaire res.

    Joaquim: Després de llegir el teu apunt, m’han entrat ganes de veure a la Theorin i he aconseguit una entrada barateta per dissabte. Espero que malgrat el tedi de la direcció de Pons, surti satisfet d’escoltar aquesta valquíria 🙂

    Salutacions!

    M'agrada

    • Espero que no m’ho hagis de retreure, però estic convençut que si Theorin està com diumenge, m’ho agrairàs, amb l’afegitó que l’orquestra sembla que dia a dia va millorant.

      M'agrada

  13. Retroenllaç: Estrella: En la galaxia equivocada » Die Walküre – la anti-crónica

  14. Elio

    Extraordinaria Theorin, però no crec que sigui la millor Brünhilde de l’actualitat. Per a Die Walküre em quedo sens dubte amb Nina Stemme, igual d’intensa però més profunda. De moment penso que Theorin és perfecte pel Capvespre, tot i que hauria de veure primer a la Stemme per comparar. A més, vaig trobar que a la Theorin li oscil·lava molt la veu, no us sembla?
    En qualsevol cas és un plaer tenir-la a la Tetralogia. De fet, si combinessim els dos repartiments podriem tenir-ne un de luxe: Theorin, Westbroek, Grimsley, Jerkunica, Voigt, Karnéus.
    Què us sembla? Ja se que Voigt no agrada molt, però afegir en Kaufmann seria demanar massa 🙂

    Ahir estava més concentrat que divendres i em vaig fixar més en la direcció de Pons. Certament hi ha massa moments mal portats. L’òpera se m’ha fet llarga els dos dies i això no em va passar la darrera vegada amb Barenboim. Com ja he dit abans a en Bernardo, crec que ha sigut un error molt greu programar la Valkíria just després de Kítej, això per força deu haver afectat la preparació de la partitura. Precisament considero que Josep Pons és un músic amb una gran capacitat de comprensió de les obres que dirigeix. Que la versió que decideixi fer-ne agradi més o menys és un altre tema (pensem que en l’òpera, per exemple, un bon director ha de condicionar la seva versió a les veus de què disposa), però que hi manqui caràcter no ho trobo normal. Espero que la propera temporada l’hagin planificat amb més seny.

    M'agrada

    • Xavier C.

      Oh… i tant que hi han posat més seny. No sé com pots haver arribat a dubtar-ho, Elio… Per exemple, el 18 de gener tenen a les onze del matí el concert Falla/Brahms a l´Auditori, i per la tarda, a les cinc, Una voce in off/La voix humaine al Liceu. Molt millor planificat, on va a parar…

      M'agrada

      • Elio

        Ja veus quin desperdici… i al vespre què? Si no fessin entreacte a les set de la tarda ja haurien enllestit i encara tindrien temps de sopar i preparar-se per fer una cosa lleugereta, com ara un Rienzi o un Parsifal. És que no n’aprendran mai…

        M'agrada

      • Raúl

        A Una voce in off/La voix humaine no toca l’orquestra del Liceu sino l’OBC, per tant aquesta bestiesa de fer un concert i una òpera el mateix dia sortosament no es produirà.

        M'agrada

      • Raúl

        En realitat has encertat bastant, ja que si bé el dia 18 de gener no fan programa doble, el dia 21 de desembre sí que el fan: a les 11 concert de Nadal al Liceu i a les 17:00 Maria Stuarda (suposo que entremig dinaran) i en aquest cas als dos toca l’orquestra del Liceu.

        M'agrada

    • Jan

      No em sembla per res que la Theorin li oscili la veu. El que sí que té és vibrato però oscilar, penso que gens. A la Stemme sí que hi ha parts de la veu que li oscilen, no molt, però més que la Theorin.
      Totes dues són magnífiques, però em quedo amb la Theorin, perquè fa una Brünnhilde més humana i propera, malgrat que la veu de la Stemme sigui (potser) més idònia per la Valkíria. En el vídeo de la Scala està molt bé, però per a mí no es poden comparar, els pianíssims de la Theorin en el 3er acte són inigualables actualment.

      M'agrada

      • En mi opinión la Stemme es una magnífica Brünhilde pero algo distante, Irene Theorin vive el personaje como si fuera su segunda piel y su voz es más dúctil. No hay que confundir armónicos con vibrato -Stemme tiene bastante vibrato-.

        Vogt si que no tiene problemas de confusión, pues como no tiene armónicos nadie le podrá achacar que su voz es vibrada, más bien al contrario, es plana, corta de agudos y fiato y carente absolutamente de graves. Además -Simone dixit, con conocimiento de causa- abre las vocales con exceso, cosa que en alemán no está bien considerada. Sólo tiene destacable su volumen y eso otro que dicen todos: “…es que es tan guapo!”. Yo os lo regalo envuelto en papel de plata.

        M'agrada

      • Jordi R

        Sin ánimo de polemizar, diría que en su comentario hay alguna confusión. Los armónicos, en el caso del sonido, son ondas de presión que acompañan a la nota fundamental con frecuencias que son múltiplos enteros de ésta. Los armónicos son los que dan a la voz y a los instrumentos sus características sonoras más íntimas. Por su parte, el vibrato es una leve variación periódica de la frecuencia de una nota, acompañada ésta, inevitablemente, de todos sus armónicos. El vibrato se hace a conciencia, los armónicos, no, pues son un fenómeno físico intrínseco a cualquier vibración. Por lo tanto, todo tiene armónicos, incluso Vogt.

        Por cierto, a mí sí que me gusta la voz de KFV, no solo por su musicalidad (aunque no tenga graves) sino también porque no se excede en el vibrato, un efecto que, al menos por lo que he podido leer al respecto, en el S. XVIII y buena parte del XIX se consideraba inadecuado si se abusaba de él (y desde luego, no se utilizaba el vibrato continuo, como se ha hecho durante todo el S. XX !!). De la función a la que yo asistí, la del sábado 31, puedo decir que Vogt y la Theorin me parecieron sobresalientes. No tanto Albert Dohmen, que, efectivamente, me pareció una voz algo cansada y poco noble, aunque algunos quizás consideren que es así como debe ser el Wotan de la Valquiria, un dios agotado y humanizado por sus propios errores. Yo sigo imaginándolo como una presencia imponente, quizás vestido de negro (no con un ridículo uniforme y un bastón), a veces compasivo, a veces aterrador.

        La orquesta no me entusiasmó. Poca tensión, especialmente en el primer acto. Yo creo que es más un problema de Pons que de los músicos. No debe de ser fácil tocar tantas horas seguidas y en tantas representaciones.

        M'agrada

      • Yo tampoco quiero polemizar. A Ud. le gusta Vogt, a mí no. Pronto podrá disfrutar de su “Tristan”, con lo que siguiendo esta pauta Juan Diego Flórez puede ya comenxar a preparar su futuro “Otello”, sea el de Rossini (que es para baritenor) o el de Verdi (que es para tenor dramático).

        M'agrada

    • Jo precisament trobo que la veu de Theorin, a part de tenir una calidesa que m’enamora, té una consistència que la fa idònia per aquest rol tan complicat, com difícil. No li trobo oscil·lacions, cap ni una- La veu és punyent, característica imprescindible per ser una Breünnhilde, però sobretot sap fer molt bé la progressió entre l’inici del seion acte i el final del tercer, per ami colpidora. Espero amb ànsia el seu Götterdämmerung, que estic segur que fara saltar guspires de intensitat.
      Pel que fa a l’orquestra i la direcció d ePons, malgrat la millora soferta durant aquests dies, continuo pensant que estar lluny del que cal esperar del director musical de la casa amb la seva orquestra, sobretot quan veníem d’un Kitej molt esperançador.
      Pel que fa a Pons en particular, no entenc com no va ser capaç de fer que el primer acte prengués el vol, després millora, però el primer acte a hores d’ara continua no funcionant (divendres 30 la vaig tornar a veure).

      M'agrada

  15. ORDET

    Joaquim, vaig gaudir molt més ahir que no pas fa una setmana. L’orquestra i Pons em van agradar moltíssim més. Però encara hi ha algunes patinades (el senyor de la trompeta s’apendrà algun dia el tema de l’espasa? La pífia cada dia que l’he escoltat… i total, són 4 notes!).
    Potser perquè vas deixar una lloança de la Theorin en lo més alt, que a mi no m’ho va semblar tant (ara, em va commoure molt més de Catherine Foster); a més a més, trobo que malgrat l’òpera s’anomeni La Valquíria, aquesta no canta gaire i no hi ha cap escena que domini dramàticament parlant (haurem d’esperar al Capvespre…).
    Qui sí trobo que és el protagonista real de l’òpera és Wotan. I Albert Dohmen per mi va ser el triomfador de la nit. Havia llegit moltes crítiques sobre ell: que si no cantava i parlava, que si era massa vell pel paper… Jo el vaig trobar a anys llum de l’avorridíssim Grimsley. Els seus recitatius (i Wotan gairebé no fa una altra cosa fins que explota al “Leb wohl”) estaven plens d’intencionalitat, i fins i tot el llarguíssim acte segon se’m va passar més ràpid que en l’altra vegada.
    La posada en escena, cada vegada m’agrada menys. No pot ser que durant dues hores estiguem veiem el mateix decorat nevat, amb un cotxe destartalat al segon acte i els cadávers al tercer com a únics elements. Quan de cop i volta s’obre la paret del fons i veiem el foc màgic és com una alliberació de la grisor i la manca d’idees de Carsen amb aquesta Valquíria.
    Salutacions!

    M'agrada

    • Jo hi vaig anar divendres una altra vegada i també crec, sense llençar coets, que l’orquestra va millorar bastant respecte als primers dies, cosa que hauria de fer meditar a molts. també als musics de l’orquestra.
      Per a mi Theorin és la Brünnhilde del moment, té una implicació dramàtica molt superior a Foster, amb una veu molt més fresca però per a mi com a intèrpret molt menys interessant.
      Grimsley divendres no em va agradar tant, però per a mi dóna una dimensió molt més pletòrica a Wotan que no pas Dohmen, massa derrotat d’antuvi .
      Són dos repartiments esplèndids, que Déu vulgui que no tinguem que recordar amb nostàlgia els propers anys.

      M'agrada

  16. Laia

    Doncs sí, després de la representació d’anit i amb la poca perspectiva que tinc (en directe només conec dues Valquíries) he de dir que en conjunt vaig sortir gratament sorpresa. L’orquestra no és certament res (però RES) de l’altre món i li vaig trobar un tractament de l’obra més aviat bastot (en contraposició a cuidat), especialment en el primer acte. Va anar millorant, això sí, i gairebé ni la vaig notar en el 3r tan absorvida com estava amb la interpretació vocal.
    Tinguent en compte que jo he arribat fa no gaire a l’òpera de la mà dels preludis i obertures orquestrals de Wagner, ahir vaig constatar per primera vegada quin és el gran poder vehiculador d´unes bones veus (sí, segur que als que hi esteu vesats això us farà somriure 😉 ). El commovedor 3r acte em fa tenir sense alè amb un Wotan i una Brünhilde de Dohmen i Theorin corprenedors. La Sieglinde de Kampe també és molt emotiva i al Sigmund del Vogt no li anirien gens malament unes classes d’interpretació per transmetre més. Ja no entro en els seus detalls de qualitat vocal perquè se m’escapen…
    En conjunt doncs (i malgrat la qualitat en general de l’orquestra) ha estat una bona experiència. Ja no pateixo tant pel Siegfried de l’any que ve, tot i que no entenc com, amb la de gent que sap tocar bé el Liceu s´hagi de contentar amb músics d’un nivell més que discutible…

    M'agrada

    • Hola Laia, benvinguda a IFL.
      Me n’alegro que la teva experiència wagneriana fos tan satisfactòria, malgrat tot.
      De ben segur aquesta Walküre et marcarà en el teu “wagnarisme”, sense cap mena de dubte has tingut una estrena esplèndida.
      Torna quan vulguis, seràs ben rebuda i els teus comentaris també.

      M'agrada

  17. Marta B

    Finalment ahir vaig veure la meva primera Walkíria en directe,vaig disfrutar moltíssim des del principi fins al final. Pel que fa als cantants, les millors Theorin i Kampe, seguits de Dohmen i Fujimura, KFV que em va agradar molt com a Parsifal i Lohengrin, en el paper de Sigmund no em va agradar gaire, comparteixo al 100% la teva opinió sobre aquest cantant. L’orquestra va tocar força bé, ahir els van aplaudir, però per part de la direcció hi vaig trobar que una mica més de tensió dramàtica hauria anat molt bé.

    En quan a la posada en escena, em va agradar molt el 2n acte, però els altres no em van acabar de convèncer.

    En resum, si demà pogués tornaria a repetir. Aquesta si que és una òpera que no em molestaria que la fessin cada temporada, sempre i quan el repartiment fos com el d’ahir, però em sembla que, de moment, això és somiar truites.

    M'agrada

    • Me n’alegro molt Marta, Die Walküre és una òpera extraordinària, jo com més la veig més m’agrada.
      Divendres em va agradar més l’orquestra, al menys les pífies ni eren constants, ni estrepitoses, però encara hi havien dubtes i una qualitat de so molt millorable, Queda molt per fer, potser massa.
      Els cantants, amb les pegues esmentades, tenen aquell nivell que el Liceu fins ara cuidava tant. Veurem si en les temporades futures, vull dir aquelles que ja no sigui made in Matabosch, tindran aquest gran nivell unitari. Ambdós repartiments eren de gran volada.

      M'agrada

  18. Laia

    Moltes gràcies per la benvinguda Joaquim. I encara més per la feina que fas i el compartir amb tots nosaltres aquestes vivències tan especials que ens dóna la música.

    M'agrada

  19. Romeo

    Última función de La Valquiría y la orquesta sigue sin despegar, sobretodo una sección que todos conocemos. Pons y la orquesta hace que Wagner suene a “pasado de moda” a “envejecido” y, a ratos, a vulgar (quizás sea problema mio no sé). La producción no ayuda en nada exceptuando el momento salón
    Mi critica al Liceu y al regalo de entradas que hace en platea a gente que no tiene ningún interés en la música/ópera. Las 20 personas que estuvieron a mi alrededor eran TODAS de regalo y su comportamiento durante la función era como si vieran el Rey León (whatsapp en funcionamiento todo el rato e incluso bailando en la cabalgata. Media de edad: 45 años).

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: