Ens hem hagut d’esperar quasi un mes per celebrar de manera incontestable el 150 aniversari del naixement de Richard Strauss (11 de juny de 1864), però l’espera ha merescut la pena, ja que amb la visita de la Staatskapelle Berlin i el seu director Daniel Barenboim en el concert de inauguració de la temporada 2014/2015 de Palau100. L’efemèride es va vestir d’extrema categoria musical.
No hi ha dubte que Daniel Barenboim és una de les personalitats musicals del nostre temps i malgrat que en a mi m’agrada molt en un cert repertori, mentre que en altres no m’interessa gaire o gens, sempre és un director que proposa versions, amb personalitat, arriscat i temperamental, per sort ens ha visitat en un repertori que jo crec que li escau molt, tot i que en el brillantíssim concert celebrat ahir al Palau hi van haver dues parts clarament diferenciades.
La Staatskapelle Berlin és una orquestra extraordinària i per sort no és la primera vegada que l’he pogut gaudir. Tant en el repertori simfònic com en l’operístic excel·leix a nivells de qualitat molt alts i quan al seu davant hi ha Daniel Barenboim, es manifesta un plus d’excepcionalitat que sense cap mena de dubte li atorga el director argentí. La simbiosi que es produeix entre l’orquestra i el director és fruit d’un treball conjunt iniciat l’any 1992 quan el el director és anomenat Generalmusikdirector de la Deutsche Staatsoper de Berlín, i vuit anys més tard els musics de la Staatskapelle l’escolleixen director vitalici.
Qui sap si perquè ahir mateix encara eren a Berlín i a la nit tocaven al Palau, per tant no sé si van tenir gaire temps per assajar a la sala, però el cas és que a l’inici del Don Quijote, op 35 de Richard Strauss, les coses no semblaven anar com hom espera d’una orquestra i un director com aquests. qüestió de sonoritats, empastaments i equilibris, que a mida que el poema s’anava desenvolupant van corregir-se però que van determinar en excés que la versió per a mi fos menys brillant del que jo esperava. També hi deu influir que la versió de Barenboim fos extrema, quasi expressionista, ressaltant de manera fins i tot sorprenent els aspectes al·lucinats del cavaller de la trista figura, fins quasi no reconèixer l’obra. L’orquestra té un so espectacular, gran, rodo, brillant i càlid, mai és feridor i sempre és d’una qualitat majúscula, però potser Barenboim no va acabar de trobar la justa mesura entre la potència i les característiques del Palau i el cas és que em va semblar que en algun moment era excessiu i massa a la recerca de l’efecte espectacular. No vaig entrar en el joc que em proposava i no em va acabar de satisfer, tot i reconèixer que el violoncel·lista Claudius Popp (cap de corda de la Staatskapelle) va fer una brillantissíma i espectacular versió amb un so de projecció i bellesa encisadores, ben acompanyat però sense estar al mateix nivell, per Felix Schwartz (un dels 4 caps de corda de l’orquestra) a la viola.
A la segona part ens esperava Una vida d’heroi, op 40 i aquí si que Barenboim em va arrabassar el cert escepticisme que em va deixar a la primera part, per endur-se-me’n a on ell va voler. D’acord que també m’agrada molt més l’opus 40 que el 35, però és que en aquesta vida d’heroi tot em va semblar més sòlid, més ben acabat,més arrodonit, més sincer, no tant de cara a la galeria tot i l’espectacularitat i la brillantor contundent dels moments més explosius, però és que el discurs era coherent, lligat, més unitari, molt més mesurat en tot i cadascun dels passatges, fent-nos passar per els diferents estadis de la partitura amb la percepció de que per sobre de l’espectacularitat dels moments més exaltats, el que importava era la unitat discursiva d’aquesta gran sonata esdevinguda poema.
Va ser tot un plaer deixar-se dur per aquest monument megalòman straussià, farcit dels seus propis temes però que en mans de Barenboim i aquesta enlluernadora orquestra ens va fer sentir profunda emoció, amb intervencions solistes d’envejable perfecció i emotiva interpretació, encapçalades per Wolfram Brandl, un dels dos concertinos de l’orquestra, que va aconseguir fer-nos levitar una mica, però també per tots els altres solistes, metalls i fustes de somni que van revestir-ho tot d’excepcionalitat.
El concert inaugural de la temporada 2014/2015 de Palau 100, i per a mi sobretot la segona part, és d’aquells que donen sentit a la passió que sentim per la música. A la perfecció formal d’una orquestra estel·lar cal sumar-hi un director creatiu que va fer sorgir l’art d’aquesta perfecció, no sempre és fàcil, però quan s’assoleix el públic es rendeix d’una manera molt diferent a quan ho fa en un bon concert i prou. Per a mi aquesta va ser la diferència entre la primera i al segona part, una bona, sense més, i l’altra inoblidable.
El Palau estava ple com un ou i es va entregar als músics i al seu director sense cap però. No hi va haver cap propina, ben mirat no feia cap falta.
IN FERNEM LAND 
Un concert excepcional i un plaer saludar-te, finalment.
Em van agradar molt els solistes, el violoncel·lista i el violinista, i pensar que són membres de l’orquestra ja denota el nivell de la formació.
Què s’ha de fer per tenir una orquestra així?
La vida d’heroi va ser de traca.
M'agradaM'agrada
Va ser un plaer compartit tot i les presses.
El concert va ser d’impacte.
M'agradaM'agrada
Si te digo la verdad, hasta ahora no me había acordado de la propina. Y es que cuando te hacen levitar de esa forma, ya no quieres nada más. Para mí, la combinación Barenboim+Staatskapelle es siempre letal. Me dejan con las rodillas temblando cada vez que los veo en directo 🙂
M'agradaM'agrada
En la segunda parte, ningún pero salí noqueado de tanta belleza.
M'agradaM'agrada
He escoltat el poema simfònic “Don quijote” varies vegades en directe, fa uns quans anys tot s’ha de dir, i diría que ahir era la primera vegada que l’escoltava. Versió efectivamente expresionista, però jo diria que encara amb més accent impresionista. I és que l’ombra de Debussy planava, al menys m’ho semblava a mi, sobre les vivències i peripècies del cavaller de la trista figura, i ni expresionisme ni impresionisme han estat presents de manera tan destacada, que jo recordi, en les meves audicions anteriors. És més, recordo passatges i frases molt típicament líriques i de gran abast melòdic marca de la casa (de la casa Strauss, s’enten) que ahir no les vaig copsar, tan sols les vaig intuir. Resultat: que ahir escoltava una versió totalment nova d’aquest poema simfònic, potser massa estrident i dissonant, però dic jo que si hi havien dissonàncies és perquè hi són a la partitura i tan sols Barenboim les va resaltar i accentuà amb més intensitat que d’altres directors i a fi de comptes la sensació d’estridència sonora no és més que el resultat sensorial d’aquesta accentuació. En definitiva, com que Barenboim en sap molt de l’ofici i amb compositors alemanys/austriacs no diguem, i l’orquestra és molt bona haig de dir que la versió escoltada no em va deixar cap interrogant en relació a la seva qualitat i en canvi si em va deixar interrogants sobre si és la que més s’adapta als meus gustos musicals. És allò que hauría de dir ara mateix: “necessito escoltar-la altra vegada pels mateixos intèrprets i al mateix espai…”…però és clar, estic molt malacostumat amb els caps de setmana de l’OBC… 🙂
Res de lo escrit em serveix per el poema de la segona part. Director i orquestra, amb el seu so tant caraterístic, tan personal, inconfusible, sec, rotund i profund, cordes de somni (no tant els metalls) em varen brindar una versió de “Una vida d’heroi” tant espectacular i de qualitat que fa oblidar fins i tot l’excès megalòman de l’autor de la partitura.
Tot plegat se li va retreure un gran homenatge ahir al gran i genial Richard Strauss, en un Palau que feia goig i del que sempre m’ha enamorat escoltar-hi música quan la llum natural encara es cola pels seus vitralls.
M'agradaM'agrada
Més aviat “retre” que “retreure”…la cosa canvia molt. 🙂
M'agradaM'agrada
Aquestes coses passen.
M'agradaM'agrada
Per a mi els dos poemes escollits no són els que més m’agraden de Strauus, sobretot el Quijote, però el carisma de Barenboim és molt potent i l’orquestra és de les que et guanya al primer acord. mentre a la primera part vaig quedar com tu, una mica desconcertat malgrat el nivellàs, a la segona em va guanyar, Strauss i Barenboim.ç
Un homenatge o una celebració veritablement notable que si l’haguéssim vist anunciada en una altra ciutat ens haguyés fet molta enveja. Em trigat un més però Palau 100 ha complert amb escreix l’efemèride
M'agradaM'agrada
Enveja tòxica.
Però ep! a l’Auditori de Girona varem gaudir de valent amb William Christie i les Arts Florissants.
Pregluckià si, però fantàstic. I quines veus!
M'agradaM'agrada
La toxicitat ha quedat neutralitzada amb el vostre concert, que és absolutament envejable. Haurem d’anar a la tanda de penals 🙂
M'agradaM'agrada
Concierto extraordinario, con una orquesta de ensueño y un director que sabe extraer lo mejor de cada solista y de toda la orquesta en general. No obstante, a mi la primera parte me dejó algo indiferente y eso que no sabría poner ningún pero a la orquesta cuyos finales de frases musicales eran perfectos consiguiendo unos silencios magníficos y tampoco al cello, pero el volumen me pareció excesivo para “Don Quijote” y efectista en exceso por momentos.
No sé encontrarle ningún pero a “Una vida de héroe”, me entusiasmó. El volumen también fue destacado, pero en este poema sinfónico es mucho más lógico utilizarlo de este modo. Mientras lo escuchaba me imaginaba cómo hubiera sonado en el Auditori porque el Palau no absorbe tantos decibelios aunque sean de extraordinaria calidad. Lo agracederían los que estaban en el segundo piso “detrás de los caballos”, pues les debía llegar un sonido más dosificado.
Un buen homenaje a Richard Strauss por una de las mejores orquestas que he escuchado en mi vida, bajo la batuta de un director genial (Barenboim) al que le debo haber visto y escuchado en Berlín la mejor “Tristan und Isolde” de cuantas he tenido opción a hacerlo.
M'agradaM'agrada
I recorda que aquell Tristan, com anteriorment aquell Peleas, si bé la de Debussy amb Rattle, eren amb la Staatskapelle. Inoblidable tot plegat.
M'agradaM'agrada
Quina enveja! Aquest és un concert que m’hauria agradat sentir. Barenboim i l’orquestra resten pendents a la meva llista, cada dia més moderada, de desitjos.
Salut, Joaquim!
M'agradaM'agrada
Benvolguda Olympia, avui és un dia feliç per IFL, em satisfà moltíssim tornar a llegir-te, això vol dir moltes coses i totes bones.
T’ho agraeixo i ho celebro.
M'agradaM'agrada