IN FERNEM LAND

FESTIVAL GREC 2014: NIT DE MUSICALS AMB ALBERT GUINOVART I LA BMB


nit de musicals

Aquesta nit passada i en el poc utilitzat i preciós recinte del Teatre Grec on durant els mesos d’estiu hi hauria d’haver activitat diària, va tenir lloc l’esperada cita amb el musical. Tealtralnet ha inaugurat amb aquest concert dedicat als musicals d’Albert Guinovart una voluntat de esdevenir tradició, amb com a mínim una cita anual amb el teatre musical, quelcom que em sembla magnífic i que den segur agrairem tots els que ens agrada tant aquest gènere.

Ara bé, voldria comença advertint a Teatralnet que de cara a futures edicions busquin urgentment un altre enginyer de so, ja que el que ahir va perpetrar Toni Vila, responsable del disseny de so, va ser atemptar contra l’essència del concert. No es pot admetre un so tan deficient i en contra de les pròpies veus, que ja no van ser en general res de l’altre dijous, però al menys no deixar-los sense so, o amb constants acoblaments i sense nitidesa, el so no pot anar mai contra qui l’emet. Un autèntic desastre que va llastrar un concert/espectacle poc reeixit, per aquest fet i altres. 

Si el concert va esdevenir un èxit, va ser gràcies a Albert Guinovart i la seva música, no pas per els resultats artístics de la immensa majoria dels cantants que van sortir a interpretar les seves cançons amb un timidesa vocal alarmant i sense personalitat, no tenim veus amb personalitat o ahir estaven en un altre lloc. Se suposa que Elena Gadel, Mone, Daniel Anglès, Xavier Fernández, Ivan Labanda, Toni Viñals, Gerard Ibàñez i els televisius Deu de Veu, amb la col·laboració de Nina, tots  acompanyats per la Banda Municipal de Barcelona ens havien d’oferir el bo i millor de les partitures de Guinovart,  ja que ells formen part del bo i millor que tenim a casa quan es parla de musicals. Tenen l’experiència, la seguretat i el suposat mestratge que els situa entre els escollits del teatre musical català, doncs anem bé per anar a Sans si aquesta és la mostra més brillant del que podem disposar, ja que o bé no tenien la nit, o estem en franca decadència.

La Banda Municipal de Barcelona sota la direcció de Henrie Adams va complir molt bé la seva tasca, el so deficitari no els perjudicava tant a ells com a les veus i van saber lluir-se en els moments en solitari, un en cadascuna de les dues parts del concert. El primer “Arrebato”, que va iniciar el concert, i en la segona part el fragment Rèquiem del musical Gaudí. Acompanyant als cantants van ajustar-se als diferents estils que l’eclèctic  mestre Guinovart utilitza en les seves obres, sempre amb reminiscències rítmiques i temàtiques de la música popular que situa cadascuna de les diferents dramatúrgies i accions escèniques en els moments històrics pertinents. Una bona feina dels musics i del director. La BMB no sona mai a banda, m’enteneu oi? tot un encert i un treball molt meritori dels bions mestres que l’han dirigit i que actualment fa amb entusiasme i resultats esplèndids el mestre Salvador Brotons.

Albert Guinovart sempre omnipresent a dalt de l’escenari i davant del piano, intervenia com a solista destacat o “senzillament” acompanyant com un més de les orquestracions del propi Guinovart, sempre riques i atractives. No obstant el piano sempre acaba tenint una omnipresent i feliç presència ja que ell és un excel·lent pianista.

El format del concert va ser sobri i elegant, amb musics i cantants tots de negre i el sempre suggeridor escenari del Teatre Grec com a embolcall perfecte.   Un lleuger disseny de llums i alguna projecció sobre la pedra ens situava en l’obra, però no amb qui cantava.

Al concert li va mancar una mica de ritme, ja que entre peça i peça quedaven uns petits espais buits que la gent de teatre hauria de saber que són letals per aconseguir quelcom que els anglosaxons dominen a la perfecció, aquell crescendo que ens hauria de portar als clímax sense solució de continuïtat. És clar que el crescendo necessitava no només de l’essencial el disseny del so, que ja he dit que va ser lamentable, sinó també que l’actitud dels cantants fos tota una altre, mancava convicció i ganes d’emportar-se al públic en cada actuació, només en comptades ocasions va aparèixer, millor dir comptadíssimes.

Tots semblaven esporuguits, com  si fos la primera vegada que es posaven a cantar davant del públic, quelcom incomprensible si tornem a repassar els noms reunits. Potser cantar amb una banda al darrere els obligava a utilitzar unes tessitures incòmodes, ja que em va semblar que bé per la part de dalt com també per la de baix, i tant els nois com les noies, passaven per conflictes diversos i evidents.

La primera intervenció de Xavier Fernàndez, quasi sempre el més perjudicat per l’amplificació deficient, em va semblar com si es tractés d’una prova de so a un assaig, i quan va sortit Elena Gadel talment semblava que estava davant del primer càsting de la seva vida, ho dic talment com ho percebut. Potser ells també estaven molt perjudicats per el so i no sentien bé a la BMB malgrat tenir-la al darrera, o alguna cosa hi deuria haver ja que era rar que això els hi succeís a tots, bé a tothom no, ja que quan va sortir Nina, aleshores també ens varem adonar, per si algú no se n’havia adonat encara, que Nina, que pot agradar o no la seva manera d’emetre la veu i els seus canvis constants de registre, era la única amb personalitat, ja sigui vocal com interpretativa. Ella es movia i expressava amb un control de l’escenari i una convicció que donaven sentit i esperit a les cançons que interpretava, no es quedava palplantada i sobretot volia que el seu cant arribés, i volia agradar i connectar, ho farà més bé o no, però s’emporta el públic amb ella i on ella vol. El seu estat vocal ahir no era el millor, però no es va amagar en cap moment i sobretot va fer del “Sí, Filla” de Flor de Nit el moment més intens del concert.

També de Flor de Nit, que per a mi és el millor musical que ha escrit fins ara Albert Guinovart, va ser el millor moment dels homes, en el tercet. “Estic confós“, amb Ivan Labanda, Toni Viñals i Xavier Fernàndez. També Flor de Nit va donar peu a l’únic moment coreografiat de la nit, amb el Charleston de la Pastera, a càrrec de tres parelles de les que ningú ens va fer saber qui eren (el programa no els anomenava).

El concert va fer un repàs per tots els musicals estrenats, Mar i cel (1988), Flor de Nit (1992), Desconcerto grosso (1993), Gaudí (1993), Paradís (2006) i La vampira del Raval (2011), així com de Crim i Càstig, que encara no s’ha estrenat i si he de jutjar per “Llàtzer”, el fragment que triat, no tinc gaires ganes que s’estreni.

Per a mi el teatre musical, com l’òpera o la sarsuela, és la suma d’una música i un llibret, i si el llibret i en conseqüència el text no interessa, ja pot escarrassar-se el mestre Guinovart en fer una música inspirada, ja que si no interessa el que es diu i per tant el  públic no s’implica, serà difícil que l’obra funcioni. Això que em va succeir en el fragment d’aquest musical no estrenat, també em va succeir quan es va estrenar Gaudi l’any 1993 i em va tornar a passar ahir quan vaig escoltar els fragments escollits, dels quals destaco el Rèquiem orquestral com una peça magnífica que mai de la vida identificaria com un fragment d’un musical, com tampoc el tema “Sagrada Família” defensat per un Daniel Anglès massa pendent de si mateix i gens convincent, al costat de Deu de Veu. El tema, que podria tenir alguna connotació amb “Sunday in the Park with George” (allà el procés creatiu d’un quadre, aquí d’una obra arquitectònica, per tant més “feixuga” sigui dit amb tota la dolenteria), podria pertànyer a una cantata, però mai a un musical, i és que ja em perdonarà Jordi Galceran, però el text és anti teatral i és que en realitat Gaudí, Antoni Gaudí l’aquitecte, no té cap interès dramàtic i teatral. Els intents de portar-lo a l’escenari van fallar, tant com a musical (Guinovart-Galceran) i no cal dir com a òpera (Guinjoan-Carandell) al Liceu.

Molt més interessant i enginyós em sembla Paradís, musical que no vaig veure en el seu dia i del que no conec gaire la seva partitura, si bé els divertits fragments escoltats, malgrat les precarietats sonores, denotaven un text molt més teatral, ple de dobles intencions.

De Mar i Cel s’ha dit tot i ens l’hem trobat fins i tot farcint els galets de l’escudella de Nadal, però continua tenint al seu favor la inspiració d’una música magnífica i un text molt efectiu de Bru de SalaElena Gadel va fer la seva més valuosa prestació en el celebrat “Per què he plorat?“, però vaig trobar a faltar un Saïd imponent. Tampoc la cançó d’Osman em va semblar prou colpidora i sí, és clar, el himne dels pirates malgrat els entrebancs soferts per Deu de Veu, va fer enlairar les veles d’un públic entregat.

Del darrer musical, l’excel·lent “La vampira del Raval” del que ja en vaig parlar al blog en motiu de la seva estrena, només dir que és una obra magnífica i que els cantants que s’han repartit els fragments triats no van estar a l’alçada dels que ho varen estrenar.

Si m’haguessin dit anys enrere que trobaria a faltar a Pep Cruz, no m’ho hagués cregut, doncs sí, i malgrat que el Himne al Paral·lel cantat com a propina, ahir el va interpretar Nina, amb més intenció i glamur, que no pas veu, en Pep Cruz, com també ho feia curiosament en un tema molt similar per  a “La vampira del Raval” , “Carrers de Barcelona” en feia tota una creació.

Sé que ara em posaré en un jardí, si és que ja no hi sóc, que em pot portar problemes, però Deu de Veu, el premiat Cor del celebrat concurs “Oh Happy day!” de TV3 , concurs que sembla que hagi descobert el cant coral a Catalunya, porta una ingent quantitat de seguidors i fans que no podran admetre que digui que les noies utilitzen una emissió que pot arribar a crispar-me al cap de cinc minuts seguits d’escoltar-les, mentre que els nois jo crec que ho fan millor. Són joves, estudiadament simpàtics, cauen bé i han sortit a la TV, per tant famosos i molt valorats. No és ni de bon tros el millor cor que hi deu haver a Catalunya, però que aprofitin el moment i que estudiïn i vulguin superar-se  i constantment millorar, ja que si ara els fan creure el que no són, duraran quatre dies i moriran d’èxit.

Jo esperava molt d’aquest concert, ja sabeu que admiro la música que fa Guinovart i m’estimo molt el teatre musical. Les partitures de Guinovart són sinceres, no exemptes de dificultats i paranys per a tots els intèrprets i també els oïdors, encara que aparentment siguin un constant doll de melodies fàcilment cantables, per a exasperació de molts. No crec que els resultats, malgrat els aplaudiments, finals fossin els que tots volíem, cadascú que ho pensi i mediti, i potser si fan un exercici de sinceritat estaran d’acord en que van fallar masses coses que en properes edicions s’haurien de corregir.

He passat de puntetes per les individualitats, crec que amb el que he dit m’he explicat prou bé.

L’Albert Guinovart i la seva obra es mereixen un millor acabat.

8 comments

  1. christian

    La meva falta de formació musical em va fer obviar alguns problemes que comentes, si que em va faltar sentiment en forces cançons, o una emotivitat/teatralitat/emotivitat més gran. Els actors originals de la vampira ho feien mooolt millor, em va agradar la magia q es va crear entre la mone i en toni vinyals(complicitat de merry me a little suposo), mar i cel…. vam anar be a mitges…la canço dosman crec que va ser la 1a molt plana (potser era problema del so?), un error el que comentes no esmentar els ballarins i si em va molestar força els repetits aplaudiments que es van fer fer els deu de veu, contra l’únic aplaudiment que van tenir els actors i cantants que van estar al peu del canó durant tota la representació.

    M'agrada

    • Hola Christian, benvingut a IFL i moltes gràcies per comentar.
      Per a mi el problema és que la majoria d’aquests cantants /actors estan acostumats a amplificacions i locals molt petits i allò d’ahir els sobrepassava.
      Tot em va semblar molt pla i tret del trio de de Flor de Nit i la Nina, tot i les seves mancances, van ser els moments on va sortir el talent teatral.
      Guinovart mereixia més implicació per part d’uns cantants desganats i tous.
      El Deu de Veu és el que té sortir per TV. Si Belen Esteban és qui ven més llibres a Espanya…
      Torna quan vulguis, tot i que el teatre musical, com veuràs, no és malauradament gaire protagonista a IFL.

      M'agrada

  2. Estic d’acord amb la teva visió dels fets, paraula per paraula. No van saber transmetre la il•lusió necessària, per un concert que molts esperàvem amb ganes. El so va ser de jutjat de guàrdia…. distorsionava les veus i les feia arribar “brutes” al públic. En algun moment que va fallar totalment, jo que estava a la fila 4, escoltava millor la veu en directe que la transmesa per el sistema deficient de so. Francament vaig sortir del Grec força decebut.

    M'agrada

    • Ja et vaig dir ahir que començo a estar molt preocupat, COINCIDIM MOLT.
      Va ser una llàstima que no hi hagués ningú que se n’adonés que el format necessitava d’un mestre de cerimònies (potser la mateixa Nina) que crees l’ambient idoni, i sobretot un so que ajudes als cantants en lloc d’anar en contra, però tot i sent molt important la qüestió del so, hi van haver altres coses que calia polir i millorar, ja que el marc és esplèndid per fer aquesta mena de concerts.

      M'agrada

  3. Decepción total ante este espectáculo. Antes de verlo “esperanza”, después de verlo: “arrepentimiento”. Cómo es posible que una música tan buena sea tan pobremente interpretada? Estos son los cantantes que se mueven en el musical de Catalunya? Qué bien hago en no ir a verlos. El diseñador de sonido: lamentable.

    Efectivamente, Albert Guinovart y su estupenda música se merecían otra cosa. Afortunadamente las intervenciones sin canto fueron lo único salvable de las dos horas y media que duró el espectáculo. Albert Guinovart al piano estuvo estupendo y le acompañó muy adecuadamente la Banda. Los bailarines “ignotos” defendieron decentemente su intervención. El resto…? Ya lo ha explicado muy bien Joaquim.

    Los cantantes populares actuales se fían tánto de la amplificación que ni se molestan en entregarse con fuerza, por eso cuando apareció Nina -con sus condiciones algo mermadas- demostró que el micro ayuda, pero que hay que tener voz, saber emitirla y expresar con ella sentimientos. Qué lejos quedan los años en que -salvo en los cabarets y entoldados- el micro brillaba por su ausencia y así se podían apreciar las cualidades vocales de cada uno de los intérpretes. Con la amplificación todas las voces -cuando se les oye- parecen la misma.

    M'agrada

    • Jo crec que aquesta dependència obligada del micròfon, efectivament els resta la força que haurien de tenir, a part que els micròfons no haurien d’haver estat manuals, quelcom que obliga a actuar una mica més.
      Tot molt tou.
      Un amic comú m’ha dit que allà només faltaven els canalons i pujar a dalt de la cadira, més implacable i gràfic no es pot ser.

      M'agrada

    • Em preocupa que diguis darrerament. No t’ho semblava abans?
      Tu procura fer l’arròs i ja et diré el què, però amb l’arròs tens molt de guanyat, m’agrada fins i tot covat.
      El cap de setmana no ha estat musicalment gaire feliç, ara bé, si llegeixes les crítiques de la premsa el problema gravíssim el tinc jo.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: