IN FERNEM LAND

LA PRESIDÈNCIA DE L’ORFEÓ EN JOC: MARIONA CARULLA vs PAU DURAN


orfeó català

Demà dijous tindran lloc les eleccions a la presidència de l’Orfeó Català i en la que es presenten dues úniques llistes, encapçalades per l’aspirant, el senyor Pau Duran, antic tresorer de l’associació Orfeó Català en l’època Millet (m’estalvio el tractament senyorial) i la senyora Mariona Carulla, l’actual Presidenta i en la mateixa època que el senyor Duran era tresorer ella ostentava els càrrecs de vicepresident de l’associació, també de la fundació i finalment del consorci del Palau de la Música.

Només per això, crec que ambdós candidats no s’haurien de presentar, és més, penso que els haguessin hagut de incapacitar per fer-ho.

De tot l’afer Palau encara estem pendents d’un judici que cada vegada estic més convençut que serà una pura rutina del que no acabarem per esbrinar res de nou, del molt que hi deu haver amagat sota l’estora i del qual bona part del món polític català té ganes que es faci creu i ratlla i respirar amb més o menys lleugeresa.

Ja ho vaig dir en alguna altra ocasió, com és possible que la vicepresidenta de les tres entitats que formaven l’embolicat entramat del “Imperi Millet” no sàpigues res del que passava, tot i signar la documentació que oficialment li pertocava?. Si no ho sabia per deixadesa o incapacitat no és la persona adient per ser l’actual i futura Presidenta, i si ho sabia i callava, no cal insistir, no hauria de formar part de la nova candidatura i no hagués hagut de ser el màxim representant d ela institució fins ara. Ell diu, com podreu escoltar al final de l’apunt, que li van proposar interinament i per només dos mesos l’assumpció de la Presidència i que la va acceptar a contracor, però no sé pas que deu haver passat i qui deu haver-la animat a continuar en el lloc, lloc que per altra part permet tenir sota control algunes coses que convé que un candidat absolutament nou, potser no seria bo que conegués. No parlo dels comptes actuals, que segurament mereixen tota la confiança tot i la sospita del candidat Duran.

En el seu moment aquest va ser inculpat en el procés i finalment el Jutge (en aquell moment el Sr. Juli Solaz) el va exculpar, quelcom que no deixa de ser excepcional, ja que encara que no hi hagués cap document de moviment de diners signat per el senyor Duran, és impossible, sent com era el tresorer d’una de les tres entitats que formaven l’entramat, que no sabés, veiés i amagués, les irregularitats que es cometien, com a mínim a l’associació de l‘Orfeó Català.

Jo vaig viure una experiència similar a la del Palau en una empresa que els designis del senyor em van posar a la meva vida i així que vaig descobrir el pastel vaig saber el que havia de fer, vaig patir molt, però puc anar amb el cap ben alt.

Qui més, qui menys coneix persones vinculades al Palau i a l’Orfeó, treballadors, antics treballadors, cantaires i antics cantaires, o potser recordarà les declaracions que feien moltes persones estretament vinculades a la casa durant els dies posteriors a l’esclat escandalós del cas, i encara sota l’impacte d’una certa síndrome de Estocolm parlaven de les actituds quasi feudals que imperaven al Palau sota el domini fraudulent de Millet i el seu company de trapelleries diverses, en Montull i els afegitons familiars pertinents. Com és possible que ni el senyor Duran, ni la senyora Carulla en sabessin res?,  i si ho sabien, com es que tenen la barra de presentar-se com si res?. És una qüestió de dignitat personal i transperència institucional.

Entre ells s’acusen, es tiren els plats per cap en forma de denúncies de manca de transparència de la gestió actual per part de de l’aspirant en vers l’acció de la fins ara Presidenta i el seu equip, mentre que aquesta acusa a l’antic tresorer de ser un home a l’ombra de Millet, amb el que encara i manté contactes. Embolica què fa fort, com si ella no hagués estat una peça de l’engranatge Millet!

La senyora Carulla pot fer gala d’una gestió artística brillant, certament aquesta vessant durant els seus anys de presidència  i gràcies a l’equip format per Joan Oller i sobretot Victor García de Gomar és esplèndida per tot allò que es refereix als cicles estel·lars, sobretot Palau 100, i és normal que ella se’n senti molt satisfeta, i que el senyor Duran hagi de reconèixer els èxits evidents tot i voler canviar el model amb una externalització de la gestió concertística, francament inexplicable, en el cas que guanyés les eleccions. Però no ens enganyem, amb Millet també era esplèndida la programació artística de Palau 100, i tots li feien o fèiem l’onada, i qui ho negui o no ho vulgui veure, encara que al darrere hi hagués l’opacitat que molts callaven o no denunciaven, no seria del tot sincer. Millet va crear Palau  per enlluernar i tenir l’oportunitat per altra part de fer els  negocis que van generar aquells 36 milions d’espoli. L’equip actual ha incrementat molt els concerts propis, quelcom que els honora, i cada vegada sovintegen menys aquells concerts de promotors aliens que en lloc de prestigiar la institució la deixaven com un gran contenidor de qualitats ben contrastades. Si es programa bé i amb criteri la resposta del públic, tot i els temps difícils és positiva, per això poden exhibir amb orgull la xifra de concerts de producció pròpia, l’increment de venda d’entrades i del número d’abonats. Sembla, escoltant a la senyora Carulla que aquest és el seu gran actiu. També exhibeix amb orgull el manteniment dels mecenes protectors, col·laboradors i amics benfactors i els conseqüents ingressos de mecenatge, per tant allò que tenia que ser un tràmit ingrat de dos mesos d’interinitat, quasi una penitència, s’ha acabat convertint en una segona presentació, aquest cop a la reelecció i aneu a saber si amb voluntat de perpetuar-se (desconec si els Estatuts ho permeten).

Hi ha en l’aspecte artístic un punt en el que la senyora Carulla i la seva junta directiva haurien de ser una mica més crítics, em refereixo al nivell artístic de l’Orfeó Català, principal raó de ser de la institució, i que continua malgrat els objectius prioritaris de millora, sent l’assignatura pendent, tot i la seva inclusió sempre amb calçador, en els concerts simfònic/corals de la programació de Palau 100, cal dir que amb l’afegitó del cada vegada més difuminat Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, per donar la consistència necessària que l’Orfeó tot sol no pot donar.

Hi ha un cicle coral imprescindible en la programació concertística, però malgrat ser un tema per el qual la crítica sempre passa de puntetes, la millora que tots desitjaríem per l’Orfeó Català, no s’acaba de produir. Mentre que la casa pot mostrar amb orgull la tasca que s’està fent en les seccions infantils i sobretot juvenils, amb un excel·lent Cor Jove sota la brillant i entusiasta tasca feta per Esteve Nabona, l‘Orfeó continua estancat  en una problemàtica artística que no acaba de mostrar signes clars de millora i que la seva inclusió en concerts com els de la propera temporada, al costat de l’Orquestra de Cadaqués i Gianandrea Noseda (24 de febrer de 2015) i el de la Gustav Mahler Jugendorchester i Jonathan Nott (12 d’abril de 2015),  no ens hauria d’enlluernar.

Em sorprèn que no hi hagi hagut cap altra candidatura, absolutament nova i sense cap ombra de sospita planant per sobre. Ja no dic amb ganes d’aixecar catifes, perquè això crec que ningú ho podrà fer sense prendre mal o el que és pitjor, no li deixarien fer i hauria de plegar voluntària o involuntàriament, però al menys sense que ningú els pugui retreure que en l’època més indigna i sinistra de la història del Palau de la Núsica Catalana, no hi tinguessin res a veure, ni per negligència o malauradament  per complicitat.

Us deixo amb les entrevistes que Marc Garriga va fer ahir a ambdós candidats en El Matí de Catalunya Ràdio. Escoltant-los a tots dos em lamento que en aquest cas i només en aquest cas, no existís una tercera via. Són poc clars, creïbles i convincents, i és que tots dos saben massa de tots dos, del que varen fer i deixar de fer, del que varen callar i del que lamentablement els serveix sense dir-ho, per fer-se incòmodes entre ells.

Aquí els teniu:

Pau Duran 

Mariona Carulla

I també us deixo l’enllaç a l’article d’El País que es fa esment en les entrevistes

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/07/13/catalunya/1405275897_392910.html

El proper dijous la votació i com és d’esperar, els resultats molt més que previsibles i políticament correctes, és clar, com ha de ser.

Ah, m’oblidava!. Avui, justament avui, 23 de juliol es compleixen 5 anys exactes de l’entrada del mossos d’esquadra al Palau de la Música. Encara no tenim judici i la sensació que em sembla compartir amb molts catalans és que tot acabarà de manera políticament tan correcta, que tots absolutament tots ens indignarem, si és que és encara possible, una mica més.

 

milions

48 comments

  1. colbran

    Tot plegat, una vergüenza más

    Y sobre Millet, pasados ya cinco años, ahora comenzarán los prescritos y aquí no ha pasado nada…

    Habrá forma de limpiar tanta porquería como la que nos rodea?

    M'agrada

  2. Fernando S.T.

    Es muy insólito lo que está sucediendo en el Palau, pero no deja de ser un reflejo de la sociedad catalana y de la corrupción política, es por ello que no debería sorprendernos que los dos únicos aspirantes tengan un pasado repleto de complicidades con la corrupción vivida durante el expolio realizado por Millet y el chantaje político cometido.

    M'agrada

    • Marc

      La sociedad catalana?
      Noi, no hi ha societat més solidaria, més organitzada i més il·lusionada que la societat catalana. Deixa’ns en pau i deixa en pau als polítics que fan bé la seva feina.
      La demagògia i l’acusació generalitzada és tan corrosiva com la corrupció.
      Que cal més transparència? evidentment, que calen més decapitacions? evidentment, però no tot està podrit, i menys a la societat catalana.

      Sense ànims d’ofendre i amb voluntat de difondre el meu amor universal.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Probablement el terme “societat catalana” és massa ampla, però no em negaràs que que si en el seu lloc parlem de “stablishment” català la cosa quadre perfectament. I aqui, de dretes, d’esquerres, de centre, nacionalistes, sobiranistes i unionistes li han fe durant molts anys el gara-gara i la claca al Millet. Condecoracions a dojo i gairebé el mateix dia que la policia entrava al Palau l’Ajuntament l’enomenava “Ciutadà que honora la ciutat”, no sense abans ser comdecorat amb la Creu de Sant Jordi. O sigui, que a totes dues bandes de la Plaça Sant Jaume el Sr. Millet era el S. Millet. No fotem. I hotels de cinc estrelles amb temps record i carregàn-se patrimoni protegit. I tot el “stablismnet” ara diu que no veia res, que no sabia res. Cobrar dietes per anar a les reunions del consorci ben segur que d’això en sabien un munt, repasar els comptes i demanar transparècia això ja era treballar o fer-se mal. I aixi. Vergonoys tot plegat. I que els protagonistes i gestors d’aquells temps comandin aquesta casa diu molt poc, no sé si de la societat catalana, però si de la societat dirigent catalana. I desprès no val allò de que a d’altres indrets el corruptes tornen a gunyar per majoria absoluta. Aqui gairebé igual. Molt poc edificant tot plegat.

        M'agrada

      • Marc

        Molt d’acord Josep. I tot això és herència de la opacitat administrativa de 40 (o 300) anys de dictadura. Inèrcies que sens dubte cal combatre. No crec però en la destrucció del Parlament.
        El millor és aprendre de les democràcies avançades com les escandinaves. Tenim molta sort, podem fixar-nos en el millors per construir un país fresc i nou i d’excel·lència i a l’hora tenim l’exemple tortuosament pròxim del fracàs i de la densa acumulació de caspa. Avantatges que sens dubte cal usar per créixer nets.
        Salut!

        M'agrada

      • Abans d’emmirallar-nos amb els paisos escandinaus potser millor que copiem el model educatiu, i si tenim sort i ens apliquem bé, trigarem tres o quatres generacions a veure’n els fruits.AH! i ens haurem de tornar una mica més luterans també, amb la confessió i la penitència no n’hi ha prou.

        M'agrada

      • Anna M. Codina

        Ja tens raó Joaquim. Amb la confessió i la penitencia no n’hi ha prou, efectivament. Ens manca un canvi de principis, d’ètica. Una mica més luterans. Tu ho has dit.

        M'agrada

      • No hi estic del tot d’acord Josep, el “stablishment” no és el que votarà a les eleccions de demà. El socis de l’Orfeó Català, amb una antiguitat superior als dos anys, abraça un ample espectre de la societat catalana i són ells els que van votar a la senyora Carulla i qui de ben segur la tornaran a votar demà, i els que veneraven a Millet. Els socis no em semblen, al menys una gran part, significatius del stableshment i si, encara que no de tota, la societat catalana

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Mitja alta a alta burgesia catalana…anem bé?…familes compactes i acomodades…anem bé?…el dia de Sant Esteve és el seu gran día “musical”…anem bé?…i que demostren inmobilisme reaccionari en les seves votacions…anem bé?…un bon percentatge amb carnet de partit nacionalista i amb càrrecs influeients i importants tant dins de la societat civil com dins de l’administració i la política…anem bé?…Si, efectivament es una part de la societat catalana, però si no són del “stablishment” estan molt a tocar…cusins germans, vamos.

        M'agrada

      • Conec alguns socis que són classe mitajana/mitjana baixa, pensionistes i el que en podríem dir classes populars, però no sé si és la més representativa de tos aquests socis. El que si estic segur és que són del poder establert, si abans era Millet i ara és Carulla, no és discuteix res ni és posa en qüestió res.

        M'agrada

      • Fernando S.T.

        He dicho un reflejo y continúo pensando que es así, es más, la sociedad catalana es muy plural y transversal y en ella encontramos adictos a la catalanidad que prefieren mirar a otro lado, no oír y sobretodo callar, antes que denunciar las prácticas de endogamias diversas en la que estamos inmersos, por miedo a ser tildado de anti catalanes.
        Hablar mal de la família Pujol o del Palau, con todos los indicios evidentes de irregularidades es algo que aún hoy estigmatiza a quien ose ponerlos a debate.
        La sociedad catalana representada en el Palau por sus socios y abonados y muy representativa de todos los estratos sociales, bendecía casi bajo palio a Millet y es muy curioso que nadie haya aconsejado a los candidatos que se presentan mañana a las elecciones, que no es bueno que personas que conocían las males praxis que allí se cometían, pretendan ahora hablar de dignidad y excelencia.
        La gran demagogia yo la encuentro en las dos entrevistes que se nos deja escuchar en el post.
        En mi casa no creo que haya nada podrido, pero más allá de la puerta de la escalera ya no podría decirte.

        M'agrada

      • Marc

        Tens part de raó i trobo lamentable que s’escudin amb la bandera, però també odio que s’utilitzi sempre en Pujol i en Millet com eines barates per atacar Catalunya, per dir, mira, esteu podrits igual que els altres. I ah, el malbaratament…també en tenim, també en tenim, l’aeroport d’Alguaire! sou igual que la resta, uns desgraciats, uns fracassats! i a més, ja posats, uns nazis!

        Suposo que tens solucions per edificar quelcom millor, si no no val la pena martiritzar a la pobre gent. La majoria no tenen cap culpa de viure en un país de profunda i fatídica arrel catòlica.

        M'agrada

    • El que em sembla més lamentable és que aquesta senyora i l’aspirant, ara ja ex aspirant, es presentin com si res hagués passat en el seu passat. No ho puc entendre i acceptar, i tampoc entenc que els membre si socis de l’Orfeó,, que són els que voten, que ho permetin.

      M'agrada

  3. No hi ha alternatives? Realment és molt preocupant.
    Cinc anys són massa. Però tots sabem què s’està amagant. Segurament l’assumpte més brut de Catalunya.
    Esperem que la coral millori, s’ho mereix el país, Nott, Mahler i la GMJO.

    Marc, fes-t’ho mirar, la patriohistèria fa molt mal al país. T’asseguro que el Joaquim és un amant molt generós de Catalunya.

    M'agrada

    • Marc

      Kalamar, no he discutit les valoracions d’en Joaquim, ho he fet amb l’atac a la societat catalana que ha fet el company Fernando. (disculpa Fernando si he sigut massa torracollons)

      Sincerament, no veig que la histèria temerària o la frenètica determinació siguin perjudicials, siguén com son el motor acolorit d’una llavor bastament intel·ligent, el que és devastador és el defalliment mòrbid i l’autoflagelació viciada, no porten només que a la deixadesa social i al triomf del fastig. I al triomf dels Millets.

      Salut i refrescant immersió, Kalamar.

      M'agrada

  4. toni

    Un ejemplo palpable de como actuaba y actúa la burguesía catalana, afín, como era norma y és a la todopoderosa maquinaria centralista del Estado español. Y últimamente se enfurecen todos estos poderes fácticos porque unos ” mindundis ” aspirantes a jugar a la política, han osado llamarles CASTA. Y por si fuera poco, el ” poble de Catalunya ” ha dit PROU, y se quiere marchar del solar España.

    M'agrada

  5. Jordi R

    No cal que ens exclamem. Efectivament, l’affaire Palau acabarà com tots sospitem, doncs qui més qui menys de l’establishment català ha participat en ell de formes diverses, des de l’acció fins a l’omissió. En el fons no es més que un mimetisme de la corrupció històrica de l’estat espanyol que, des del meu punt de vista, mai s’eliminarà del tot (la prova es que, malgrat totes les barbaritats conegudes, continuen manant els mateixos al govern i als centres de decisió). Precisament per això fora important desempallegar-se d’aquesta forma de fer i viure, i intentar construir quelcom que sigui millor. La musica del nostre país també ho agrairia. ¿Ingenuïtat? Potser sí. Ja sé que aquí també tenim una venerable tradició de “xoriços”, però si no es fa res no sembla que tinguem gaire futur.

    I respecte a l’Orfeó, totalment d’acord. No entenc què passa. Es inevitable comparar-lo amb altres cors de primer nivell (el RIAS Kammerchor, per exemple), i cada cop el trobo a més distancia d’aquests. ¿Quin es el problema? ¿Direcció inadequada? ¿Manca d’assaigs? ¿Manca de motivació dels cantants? ¿Algú ho sap?

    M'agrada

    • Tothom parla del Orfeó com a eix central del Palau, i tot millora menys l’Orfeó que està eternament estancat. Potser Josep Vila i Casañas no és el director adequat i potser caldria pensar en una semi professionalització dels components.

      M'agrada

  6. Jordi

    No patiu, tothom pot respirar tranquil, la candidatura de Duran s’ha retirar, ho acabo d’escoltar per Catalunya Ràdio i per tant ara això serà un passeig triomfal per Carulla i suposarà la tranquil·litat per aquesta societat catalana, polítics al capdavant, que tenen moltes vergonyes enterrades entre els venerats i venerables murs del Palau

    M'agrada

  7. Manu

    Un post molt encertat.
    Dit això, crec que la direcció d’ara fa una gestió honesta i que la prioritat ara son els concerts i el bon funcionament dels comptes i de l’equipament en general. Que hauria de ser el normal, per altra banda…
    Però em permeto dissentir en un punt: La gestió artística “esplèndida” no l’acabo de veure. Amb uns bons milions al sarró (dels que el Palau mai va mancat), truques als representants de les estrelles, els pagues generosament i venen encantats. I es va a buscar exclusivament allò que està de moda i no té risc.
    No veig massa canvi de model respecte a la programació de Palau 100, a part d’una certa coherència i menys bolos de Carreras, Caballés, Artetas & co. I sobre tot d’algun detall fora del cicle principal com les integrals amb clavecí que son exquisideses/capritxos de programador poc adients a les dimensions de la sala (prova d’això és que es programen fora del Palau, per exemple la integral per obra de clavecí de Bach).
    El cor el mimen amb bolos de luxe però fer un assaig d’una hora abans dels concerts amb mestres com ara Rattle, Honeck, Nott ajuda realment a millorar el cor?
    Veig que ningú (ni tu, benvolgut Joaquim!) parla mai del director Josep Vila que ja porta un munt d’anys al capdavant de l’Orfeó Català (també amb Millet) i que va ser ratificat al càrrec pel Joan Oller. Tothom diu que és un gran coneixedor de la direcció coral però és un fet que no se’n surt.
    Es un clam que la direcció hauria de canviar i posar-la en mans de la Mireia Barrera que és musicalment i artísticament un tresor. I enlloc de gastar-se milionades a sobrepreus en segons quins bolos de luxe potser es podria convidar a directors corals experts a treballar regularment amb el cor i que amb una feina de fons poguessin contribuir a millorar-ne la qualitat i fiabilitat.
    I cal recordar que l’orquestra resident continua sent la mateixa que a l’època del Millet. Em refereixo a la del Valles que no seria precisament una gran aposta per l’excel•lència…
    Quan ets el responsable artístic d’un equipament com aquest, jo demanaria que els cosos estables milloressin. Treure la bitlletera plena i anar de compres, això ho sabries fer també tu, per exemple.
    I segons tinc entés per coneguts allà dintre, sobre tot cantaires, el Victor Garcia, proposa i el Joan Oller decideix, perquè oficialment ell és director general i artístic. Això és el que m’expliquen els cantaires. O estic equivocat? A més, perquè si no el Victor Garcia es va postular pel càrrec de director artistic del Liceu…?
    I no puc deixar de dir: algun candidat porta l’aïllament acústic de l’exterior al seu programa…? Deu ser l’ única sala de concerts del món on es sent un cotxe del carrer, un gos bordar o nens jugant al carrer… a mi això em va vergonya directament, com a persona que estima i es abonada al Palau.

    M'agrada

    • Oscarv@yahoo.es

      Estic d’acord. No veig res de l’altre mon en la direcció artística. Ni Joan Oller ni Victor García fan res que no estigui al manual més bàsic, és a dir, trucar a les agències totpoderoses de torn amb el telèfon a una ma mentre amb l’altra es sostè el talonari en blanc, això sí, regatejant uns quants euros amunt i avall per donar sensació que es fa alguna cosa i després parlar de sostenibilitat i excel.lencia artística, que no sigui dit.

      M'agrada

      • Noi, el llibret de la propera temporada i no només pel Palau 100, fa goig i no difereix gaire del que pot oferir una sala de concerts europea, és clar que hio ha coses que caldria millorar, però en aquest sentit jo si que veig una millora entre l’activitat del palau de fa cinc anys a l’actual.

        M'agrada

      • Oscarv@yahoo.es

        Tu parles de la propera temporada. És cert, és enlluernadora, però les de 4 anys enrere no pas! I discrepo del teu punt de vista aqui sota, a cop de talonari SÍ es fa UNA temporada brillant. El que no es fa són varies, i això està per veure. També està per veure la sostebinilitat d’aquesta temporada, que es percebrà en uns anys. No oblidem que “il divo” Victor García ja va ensorrar el mític festival de músiques religioses de Girona, que no es va poder sostenir en el temps precisament pel mateix motiu. A casa nostra els directors artística estàn preocupats en medrar, la resta els importa poc.

        M'agrada

      • No conec els números, ni tan sols sé si es fan públics, no sé si les temporades són sostenibles, però si ens parlen d’augment d’abonats, venda d’entrades i de número de concerts propis, fins a 109, deu voler dir que hi ha una connexió amb el públic, que és el que tot programador vol, i si al darrera hi ha qualitat garantida, no seré jo qui li posi pegues. El que no acabo d’entendre és el cap bicèfal de la direcció artística Ollé/García. Si Ollé vol ser el director artístic, per què tenen a Victor García, o és que Ollé sense ell no s’apuntaria tantes medalles? No ho entenc

        M'agrada

    • En lloc està garantit a cop de talonari es pugui fer una excel·lent temporada. Darrerament la programació artística del Palau ha millorat, hi ha m´ñes cicles de caràcter propi, no només el coral i cada vegada veiem menys concerts destinats als guiris. De fet el Palau a diferència del Liceu, al menys fins ara, és un contenidor d’esdeveniments musicals, cada vegada més prestigiosos. Si hi ha una cosa que no funciona és l’Orfeó Català i això si que és greu, ja que hauria de ser l’objectiu primordial i de moment no ho sembla, o no se’n veuen els fruits.
      Tothom sap que el director artístic és Victor Garcia i Oller s’emporta els rèdits, potser per això va optar per la direcció artística del Liceu, tot i no tenir experiència operística i sobretot padrins prou influents.
      Si em dones una alternativa a la residència de l’OSV podem parlar de la seva idoneïtat, suposo que la rendibilitat de la proposta i el públic fidel, ho fan viable.
      Hi ha el tema de l’aïllament, del qual m’he queixat moltes vegades. Un dels temes foscs de l’operació Millet és la remodelació del Palau i l’obra i honoraris de l’arquitecte Òscar Tusquets. Ningú ha tirat d’aquesta manta i ningú pensa solucionar-ho, segurament perquè la senyora Carulla i el Sr Oller no passen mai del primer pis, just on es va acabar la insonorització de la sala. malgrat això els sorolls són perceptibles des de platea fins als terribles laterals de segon pis, sobretot el del carrer Amadeu Vives.

      M'agrada

  8. Un apunt polèmic perquè és polític i el contingut fa que alguns parroquians es signifiquin. No si val a jutjar la societat catalana mostrant-ne casos tan flagrants com concrets. No crec que els països escandinaus, tot i ser un mirall pels del sur, no tinguin res per amagar. El mal brolla arreu, el diner envileix a molta gent però no a tothom.
    Salut i gràcies, Joaquim.

    M'agrada

    • I tant que tenen que amagar, però quan es descobreix o s’intueix el més petit dubte, tothom dimiteix, aquí la Sra Carulla, còmplice activa o passiva dels desgavells de Millet, no tan sols no va dimitir, sinó que s’ha presentat dues vegades i l’han votat, és a dur les urnes una vegada més certifiquen i legitimen una actitud com a mínim negligent.

      M'agrada

    • Josep Olivé

      Aquesta votació és un cas concret i flagrant de l’Orfeo, però serveix perfectament per entendre la cultura del rigor i transparència de una gran part de la societat. O sigui, que si que val per debatre i analitzar ponderadament el per qué del que passa el que passa. La defensa de les bondats de la nostra sociatat no passa per considerar com aïllats casos de corrupció o de micro-corrupció, sino per tot el contrari, donant la importància que tenen i el mal irreperable que fan. I és que una darrera l’altra. i el cas Millet no es el cas Palau, ni es el cas Orfeo, és un cas com un cabàs “d’omertà” a la crema catalana. O no? Molt més enllà de l’entorn social de l’Orfeo o del Palau s’havia de saber per força qui era i com les gastava Millet. Omertà. Partits de tota condició sabien com les gastava Millet. Omertà. I la burgesia de diagonal cap amunt ben segur que tambè. Omertà. No, no és un cas aïllat i si que diu coses de la nostra societat quan els mateixos responsables que debien vetllar pels bons comptes continuen al seu càrrec i arrasen a les votacions. Omertà.

      He viscut temporades a paisos nòrdics, i és absurd de totes totes voler establir comparacions. Només cal llegir diaris per veure com cauen càrrecs a Europa per infraccions que aqui, a la peninsula, a tota la peninsula, ben segur que es foten de riure els mateixos que multipliquen per molts ceros els danys causats o enfonsen la moral de la gent per terra. En front de casos de corrupció és inutil establir paral.lelismes amb paissos nòrdics. La cultura social es molt diferent, l’educació tambè, i el que l’ha feta sap perfectament que no ha d’esperar l’inapel.lable veredicte popular.

      M'agrada

    • Nosaltres passem pel confessionari, resem tres ave maries i un parenostre i sant tornem-hi. Mira-la ella que cofoia se la veia en ser reelegida, ja ha quedat oblidat el seu paper d’estrassa de tants comptes anuals signats i aprovats amb l’espoli com a protagonista. Ho trobo tristíssim i que sigui per decisió dels socis, encara més

      M'agrada

  9. Fernando S.T.

    El resultado final es inapelable.
    El contrincante se retira antes de hacer el ridículo y el star system se eterniza. Más allà de la pobre movilización del electorado y en consecuencia la discutible legitimidad de su elección, cuando la Sra. Carulla abre la boca,no me ofrece ninguna garantia de capacidad suficiente para presidir una institución como el Palau.

    M'agrada

    • Els pocs socis que han votat l’han volguda i els altres muts (com sempre) ja els està bé tot (com abans i ara). Aquesta és la realitat d’una de les institucions màximes de Catalunya.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: