IN FERNEM LAND

PALAU 100: WEIHNACHTS-ORATORIUM (Les Talens Lyriques-Christophe Rousset)


Hi ha dies que em fa mandra fer l’apunt i avui n’és un.

Bach pot ser auster, però mai pla, és luterà però això no vol dir que no pugui ser vital i energètic, a Bach se’l pot tractar i estimar de  moltes maneres, però fer-lo avorrit em sembla imperdonable i ahir em vaig avorrir molt amb quatre (1,2,3 i 6) de les sis cantates que Les Talens Lyriques i Christophe Rousset ens van oferir en el cicle de Palau 100 d’enguany.

Em venia molt de gust aquest concert i després del concert d’abans d’ahir encara més. Suposava (mal fet) que Bach seria capaç de tornar el seny al públic del Palau (gran part del públic era el mateix) després de les mostres desbocades de mal gust i manca de criteri, disciplina i rigor que va mostrar en alguns moments del concert de la diva russa i acompanyant, acceptant com a molt bo el que era un insult per a la dignitat, si més no estètica. El canvi d’escenari d’un dia per a l’altre era brutal i necessari, però el que no havia previst va ser que la versió que ens oferiria el prestigiós director francès al capdavant de la seva formació referencial seria tan plana, tan igual i tan monòtona.

No ajudava gens la temperatura asfixiant de la sala, ni tampoc el lloc que vaig ocupar en la primera part, incòmode, estret  i malgrat ser una localitat centrada i en les primeres files del segon pis, sense cap tipus de visió. És clar que el canvi de ubicació en la segona part no va millorar gens el tedi sofert, i és que el problema no era la incomoditat de la sala, prou coneguda i acceptada sense miraments quan el que se’ns ofereix és excitant, el problema era que el mestre Rousset malgrat les bambes esportives que lluïa, va fer una versió molt poc vigorosa, d’una austeritat crec que mal entesa i mancada de matisos, contrast i dinàmiques alliberadores. Les quatre cantates semblaven la mateixa, i això no era pas fruit d’una homogeneïtzadora concepció de l’oratori, com tants directors han fet, per atorgar a les 6 cantates aïllades el caràcter d’oratori, més aviat va esdevenir una rutina que ben aviat es va contagiar a músics, solistes i cor.

Les Talents Lyriques no van lluir especialment, sobretot els desafortunats metalls que no tenien la nit i ens van martiritzar, a vegades sense compassió. Les fustes van mostrar més encert i sensibilitat, però a tots plegats semblava que els manqués una sacsejada que els despertés.

El Cor de Cambra del Palau de la Música fa temps que ha deixat de tenir el magnífic nivell que el va caracteritzar en els seus inicis. Cadascú que faci les seves càbales però sent un cor d’àmbit professional és fa difícil entendre el motiu per el qual ahir donava la sensació que cantaven sense gas, sense esma i en molts moments sense l’homogeneïtat i l’equilibri desitjat, sent la corda més feble la de les contralts i la més inestable la de les sopranos.

Pel que fa al quartet de solistes, em van agradar el tenor Julian Pregardien i el contratenor Damien Guillon, ja que intentaven donar per una banda sentit al que cantaven i alhora aportar quelcom més que una lectura, mentre que la soprano Katherine Watson em va semblar molt poc rellevant, un fidel reflex de la biografia exhibida en el programa, i el baix Matthew Brook tampoc va ajudar gaire a treure’m de l’abatiment generalitzat.

Segurament també va influir en el meu desencís, que per refrescar l’obra m’escoltes amb intensitat devota la versió que us vaig recomanar fa quatre dies amb René Jacobs, tot un altre món, tota una altra intensitat musical i tota una altra concepció de la vivència espiritual i religiosa.

Sent generós diré que el concert d’ahir va ser allò que s’anomena un “succès d’estime”, gràcies sobretot a que el Cor era el de la casa i això sempre aporta un plus de complicitat i familiaritat, que si no…

L’obra tan poc sovintejada en les nostres programacions, bé mereix una altra oportunitat. Esperem que el mateix Palau 100 o qualsevol dels altres cicles que nodreixen la ciutat d’activitat musical ho tinguin present i en un futur no massa llunyà ens puguin oferir una versió que ens tregui o em tregui (no voldria pas parlar en nom de ningú, tot i que les cares en baixar l’escala denotaven sensacions similars a la meva) el desencís que m’ha provocat la versió del mestre Rousset.

Demà tindreu apunt preparatori de la Stuarda, quan ja haurà tingut lloc la primera de les representacions previstes, ho lamento, espero que no torni a passar.

 

13 comments

  1. Coincido contigo. Fue un concierto soporífero. Se notaba también en el público, que se movía más de lo normal y eso solo pasa cuando nos aburrimos. Yo tengo un baremo infalible para calificar los conciertos:

    – Si me llevo el programa de mano a casa sin haber leído una página: conciierto estupendo.
    – Si me lo leo de cabo a rabo, incluidas biografías y patrocinadores: un tostón de concierto.

    Los solistas, pse, solo salvaría al tenor. El contratenor digno, sin más (y si le rodeas de cantantes buenos, probablemente nos parecería hasta malillo). Los sopladores de la orquesta, en general (maderas y metales, éstos sobre todo), un fiasco.

    M'agrada

  2. José Luis

    Yo disfruté porque me gusta mucho Bach aunque suscribo lo de falta de gancho, color y matices.
    Más aun teniendo fresca la emocionante misa en si menor que Thomas Hengelbrock nos ofreció en este mismo lugar hace tan sólo una semana.
    Tenor y contratenor me gustaron mucho. El coro no sonó barroco, las trompetas,…lástima aunque es bien sabido la gran dificultad técnica de esos ancianos instrumentos. En el último coral siempre se me meten dentro y esta vez me recordaron por un momento a los cornetas “quintos” en la mili.

    M'agrada

    • Me perdí la Misa en Si menor y lo lamento muchísimo, sabia que no asistiendo lo lamentaría, pero creía que ayer sería mucho mejor de lo que fue.
      En todas las agrupaciones de carácter historicista hay el riesgo de un fallo en ciertos instrumentos, esto lo tenemos asumido incluso con las grandes formaciones dirigidas por los más grandes especialistas, pero lo de ayer fue escandaloso. No tenían la noche, bueno ni ellos ni muchos más, seguramente yo tampoco.
      Gracias por comentar y bienvenido a IFL

      M'agrada

  3. Montserrat

    Coincideixo novament amb vosaltres. Quan en un esdeveniment (concert, teatre, cinema, conferència…)em miro unes quantes vegades el rellotge, mal senyal: m’avorreixo! I ahir em va passar això. També havia fet el que crec modestament que no s’ha de fer: escoltar altres versions molt superiors i comparar perquè les comparacions… Anit només em va agradar el tenor, de lluny, i una mica el contratenor tot i que li faltava, segons el meu modest parer, una mica més de força a la veu. Al cor li va mancar energia, sobretot en la magnífica obertura del concert: Jauchzet, frohlocket, auf, preiset die Tage! Amb això ja vaig pensar que l’Oratori no estaria a l’altura.

    Quant als metalls… i a les vambes del director… m’estimo més no opinar.

    Vaig veure que a la mitja part, força gent de la platea abandonava la sala. Els regalen l’entrada?

    M'agrada

    • No crec que regalin entrades, però hi ha gent que davant de l’avorriment s’estimen més anar a sopar o a dormir, de fet entre dormir molt incòmodament al Palau o al llit de casa no hi ha color 🙂
      Gràcies per dir-hi la teva

      M'agrada

  4. La situació infrahumana com ens tracta el Palau pel que fa a les localitats del pisos, calor i estretor exagerats, està totalment al marge de qualsevol programació. Hauries d’entrar en èxtasi permanent tot el concert per no adonar-te de la tortura de la localitat.
    Em sembla que cal protestar enèrgicament per aquestes lamentables condicions. Ja és hora que es resolguin.

    M'agrada

    • M’estimo molt més una localitat lateral a una llotja de segon pis sense cap visió, a vegades ni tan sols dret, que una localitat al centre del primer tram del segon pis, sorprenent-ment sense visió i d’una estretor torturant. Tot el Palau és molt incòmode, l’avarícia de Millet i el nyap del reformador Tusquets, de més que dubtosa professionalitat, és de dimensions siderals.

      M'agrada

  5. Josep Olivé

    Si amb la Netrebko no m’agradava el format, amb aquest oratori no m’agrada que me l’escapsin. Vull dir que encara que són de fet sis cantates ben individualitazdes i fetes per a dies molt concrets i distints, m’agrada escoltar-la íntegra en una sala de concerts. I ben interpretada no es fa llarga ni feixuga, Bach mai cansa si s’interpreta amb qualitat. Vaig optar per no anar-hi i preferir al Balthasar Neumann Chor und Ensemble amb Thomas Hengelbrock la setmana abans, un director que conrea tan devotament música amb instruments antics que fins i tot s’ha atrevit amb Parsifal.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: