ALCESTE A VIENA(Gens-Kaiser-Unterreiner-Walser;Loy-Rousset)

Veroniqe Gens com a Alceste a la Staatsoper de Viena. Fotografia Twitter de la Staatsoper

Veroniqe Gens com a Alceste a la Staatsoper de Viena. Fotografia Twitter de la Staatsoper

Retornem als streamings de la Staatsoper de Viena i en aquesta ocasió per oferir una de les òperes cabdals de Christoph Willibald Gluck, Alceste, en la revisió francesa de l’any 1776, amb llibret de Marie François Bailli du Roullet, en una producció estrenada al Festival d’Aix-en-Provence l’any 2010, dirigida per Christophe Rousset al capdavant de Les Talents Lyriques i el Gustav Mahler Chor i la direcció escènica de Christof Loy, que transporta l’embolcall escènic de la tragèdia original a una cambra d’una família de l’alta burgesia de finals del segle XIX, on Alceste i Admete són un matrimoni de classe alta, envoltat de fills. Tota la resta de personatges tret del gran sacerdot que esdevé òbviament el confessor, són infants atemorits i insegurs necessitats de la protecció paterna davant la seva  imminent mort si no hi ha qui es sacrifiqui per salvar-lo. Aquest no serà altra que la seva esposa Alceste que desafiarà a la divinitat, sortint-se amb la seva en l’habitual final feliç alliçonador que s’utilitzava a l’època. Continua llegint

MICHAEL SPYERS CANTA “SE DI LAURI”

Michael Spyres Mitridate a  La Monnaie Brussel·les 12/05/2016

Michael Spyres Mitridate a La Monnaie Brussel·les 12/05/2016

El tenor Michael Spyers, que en el Liceu no ens va causar gaire impressió cantant un Hoffmann més aviat gris (el tornarà a cantar el juliol del 2017 al Festival de Munich), és un gran especialista en els rols mozartians i rossinians per a baritenor, tot i que la seva veu no sembli capaç a primera escoltada, d’assolir els extrems que caracteritzen aquesta raríssima vocalitat ja extingida i recuperada quasi en recerca musicològica. Spyres però,  també canta rols tan dispars com el Don José de Carmen (Théâtre des Champs-Elysées, Paris gener/febrer 2017). l’Orlando Paladino de Haydn (Opernhaus de Zürich al maig i juny del 2017), el Pirrus de l’Ermione de Rossini (Lió i París en el mes de novembre vinent) o aquest Mitridate que avui és motiu de l’apunt, i que l’ha cantat el passat mes de maig a La Monnaie de Brussel·les i¡per tornar-hi  els mesos de juny i juliol del 2017 a la ROH. Continua llegint

RECICLANT: L’enfant et les sortileges, L’heure espagnole, Il Trovatore, Médée i La Juive)

Avui toca reciclar i el reciclatge és potent, ja sigui per els títols demanats, com per les versions esollides, ja que si parlem de directors d’escena hi trobem l’amable Laurent Pelly en el doble programa del Festival de Glyndebourne de l’any 2012 amb les genials L’enfant et les sortileges i L’heure espagnole, però després la cosa s’embolica amb el provocador Il Trovatore a La Monnaie de Brussel·les segons la radical, inútil i agressiva proposta de Dmitri Tcherniakov  i amb la Médée de Cherubini al mateix teatre, ara segons la versió de Krzysztof Warlikowski. Finalment també tenim un àudio de La Juive a Àmsterdam amb Àngeles Blancas com a Rachel.

Crec que només em queda un encàrrec pendent fet ahir mateix i que reciclaré en el proper mes de febrer (Die Meistersinger von Nürnber en la producció per el Festival de Salzburg 2013 de Herheim), ja que Il Trovatore de la Scala, l’amic Werner ja ha deixat un enllaç que ens el permet baixar. Si m’ha quedat alguna sol·licitud pendent, que és possible, prego m’envieu un e-mail a ximowb@gmail.com. En cap cas seran ateses sol·licituds fetes en comentaris.

Aquí ho teniu: Continua llegint

PALAU 100: WEIHNACHTS-ORATORIUM (Les Talens Lyriques-Christophe Rousset)

Hi ha dies que em fa mandra fer l’apunt i avui n’és un.

Bach pot ser auster, però mai pla, és luterà però això no vol dir que no pugui ser vital i energètic, a Bach se’l pot tractar i estimar de  moltes maneres, però fer-lo avorrit em sembla imperdonable i ahir em vaig avorrir molt amb quatre (1,2,3 i 6) de les sis cantates que Les Talens Lyriques i Christophe Rousset ens van oferir en el cicle de Palau 100 d’enguany.

Em venia molt de gust aquest concert i després del concert d’abans d’ahir encara més. Suposava (mal fet) que Bach seria capaç de tornar el seny al públic del Palau (gran part del públic era el mateix) després de les mostres desbocades de mal gust i manca de criteri, disciplina i rigor que va mostrar en alguns moments del concert de la diva russa i acompanyant, acceptant com a molt bo el que era un insult per a la dignitat, si més no estètica. El canvi d’escenari d’un dia per a l’altre era brutal i necessari, però el que no havia previst va ser que la versió que ens oferiria el prestigiós director francès al capdavant de la seva formació referencial seria tan plana, tan igual i tan monòtona. Continua llegint

EL VÍDEO DE LA MÉDÉE DE CHERUBINI A LA MONNAIE

Nadja Michael,  Médée a la Monnaie en la producció Krzysztof Warlikowski)

Del 6 al 22 de setembre han tingut lloc al Teatre de La Monnaie de Brussel·les vuit representacions de Médée, en la versió original francesa de l’òpera de Luigi Cherubini sota la direcció musical de Christophe Rousset i els seus Talents Lyriques i la més que interessant producció del director polonès Krzysztof Warlikowski, que tot i respectar escrupolosament la tragèdia d’Eurípides, ha fet adaptar els diàlegs de la versió de 1797 a l’actualitat, proposant una versió carregada de intensitat dramàtica que no defuig la violència original, alhora que l’emmarca en un ambient actualitzat que no grinyola gens i resulta del tot estimulant, amb la prèvia adaptació dels diàlegs parlats.

La part musical, sota la direcció de Rousset l’he trobat una mica tova i de la part vocal cal destacar a la grandiosa actriu cantant alemanya Nadja Michael, que dóna vida a la tràgica Médée amb una convicció vocal i dramàtica encomiable. Al seu costat cal destacar la Neris de Christianne Stotijn que llueix un emotiu cant. La resta compleixen i si haig de ser dolent, us diré que no entenc com Jason deixa a Médée per anar amb la bullida Dircé de Hendrickje Van Kerckhove, que si físicament queda eclipsada per l’imponent Michael, vocalment és d’un anonimat irrecuperable. Continua llegint

DOLCE RIPOSO amb Joyce DiDonato

La Toscana (un possible dolce riposo)

La Toscana (un possible dolce riposo)

Ja ho he decidit, el blog reposarà uns quants dies i jo amb ell, més encara.

A vosaltres també us vindrà bé desinfernemlejar-vos una mica, no gaire eh?, que us vull aquí ben aviat, d’acord?.

Per tal de no sobtar-vos més amb sortides de bomber, he decidit deixar-vos el “Dolce riposo”, cantat per la Joyce DiDonato, en la versió del proppassat 27 de juliol de 2009 al Festival d’Aix-en-Provence, Continua llegint

EL FURORE DE JOYCE DIDONATO

furore-2

Serà un altre regal de Nadal, tot i que aquest no crec que tingui les xifres de vendes dels souvenirs netrebkians.

El nou CD de Joyce DiDonato porta per títol Furore (cliqueu l’enllaç, val la pena per escoltar fragments del disc i veure bon material), segurament fent referència a la tercera ària que incorpora en aquest disc, “Ira, sdegni, e furore…O stringerò nel sen” provinent del Teseo hwv 9 (1713) de G.F.Handel.

El magnífic treball de la mezzo texana (de Kansas, gràcies Kende. Com es deuen dir els de Kansas?), està dedicat integrament a Handel, un dels compositors que han acompanyat la brillantíssima carrera de la cantant des de els seus inicis. L’acompanya una formació experimentada com Les Talens Lyrics de Christophe Rousset, que asseguren la sonoritat i l’estil.

El programa escollit és: Continua llegint

IL CALIFFO DI BAGDAD, una agradable sorpresa

Aquests dies a Barcelona, no tot han de ser les Manons mediàtiques, discutides i discutibles, dels dos magnífics divos Dessay i Villazón. També hi ha lloc per descobrir una petita o gran, joia de l’òpera espanyola, encara que estigui cantada en italià, del músic, cantant i empresari Manuel del Popolo García.

 Rousset

Ja em vaig estendre prou en el post Esdeveniment a Barcelona, sobre la importància cabdal en la música espanyola i en la història de l’òpera en general de la família García i del que representen cada un d’ells, García pare i fill, Malibran i Viardot, principalment. Per tan avui parlarem de la magnífica audició de Il Califfo di Bagdad ahir, al Palau de la Música.

La música de García és musica del seu temps, una mica bevent del llegat de Mozart i Haydn, però amb el toc italianitzant de Rossini a vegades i Paisiello, però la originalitat recau en el toc espanyol de les melodies i acompanyaments de les àries i números concertants. Aixì podem escoltar jotes, tiranas i seguidillas, acompanyades amb tocs rítmics dels arcs sobre les cordes o del més ampli ventall d’instruments de percussió per l’acompanyament dels aires una mica alla turca, per ambientar el argument al Bagdad imaginari que ens proposa el ingenu llibret.

El primer que cal destacar és Christophe Rousset i els seus Talents Lyriques que han contagiat de l’alegria de la partitura  a tot l’escàs públic que s’ha acostat al Palau.

Ritme àgil i alegre, amb una corda brillant, una fusta i un vent que amb els instruments originals, ja se sap què a vegades succeeixen sons més aviat cridaners o feridors, però que amb la detallada i matisada direcció de Rousset, han esdevingut tan sols, anecdòtics.

El plantell de cantants escollits per l’ocasió, idèntic al provinent de les representacions del Festival de Granada i el Teatre de la Zarzuela de Madrid, de la darrera setmana, han defensat més que satisfactòriament la partitura, que no m’ha semblant especialment difícil i inclement amb els cantants, però ja se sap que a vegades allò que sembla aparentment senzill te una dificultat extraordinària.

El paper principal, és a dir el Califfa l’ha cantat José Manuel Zapata, que de mica en mica s’està imposant com un cantant Rossinià de primer nivell Jose Manuel Zapata(aquest any vinent debuta al MET amb l’Almaviva). Tot i que hi ha unes notes en el pas de la veu, que no es projecten amb la mateixa nitidesa i descaro, que la resta de la seva amplia tessitura, la coloratura és impecable i ha resolt totes les agilitats amb aparent facilitat.

Anna ChierichetiEl paper Zetulbè ha estat cantat per la soprano Anna Chierichetti, de veu si no molt gran, si molt ben projectada, amb una notable facilitat per la coloratura i els pianos i algun petit problema amb el fiato. La seva interpretació del ària del segon acte, Per rendermi costante, potser el millor número de l’obra, ha estat magníficament cantada, i si algun retret li haig de fer és que m’ha semblat una mica aturada com actriu. El fet de voler fer una versió, no es pot ni dir semiescenificada, però amb un vestuari horrorós, de la producció, i unes entrades i sortides d’escena, han evidenciat les seves mancances com actriu.

El paper de la criada Kesia ha estat cantat per la simpàtica i caricata mezzo italiana Manuela Custer (en el programa Kuster). Aquesta mezzo s’està imposant en el Manuela Custerrepertori rossinià. Últimament és cantant fixa en els repartiments del ROF (aquest any canta el Pippo de la Gazza Ladra al costat de Mariola Cantarero) i comença a fer una important carrera pels teatres d’Europa. També és habitual de les gravacions de l’Opera Rara. La veu és bonica i rica en armónics, però no sempre és projecte o la projecta amb la mateixa intensitat, hi ha vegades que queda tapada i no és per manca de volum.

Ells tres, juntament amb el director, són els que s’han endut l’èxit de la nit.

La resta han estat correctes. La mezzo Milena Storti, molt bona cantant però amb limitat volum, quan se la sentia, estupenda.

El baríton Mario Cassi, molt jove i sembla que la veu encara s’hagi de definir. El registre greu, inexistent.

El tenor Emiliano González Toro,  és molt jove i te molta carrera per endavant. Te coloratura suficient per destacar en aquest tipus de repertori, però sembla que li manqui seguretat. Ha cantat la seva ària una mica encongit de so.

Finalment, el baríton David Rubiera ha omplert dignament el seu poc rellevant paper de jutge.

Com ja vaig pronosticar, un gran esdeveniment musical, que mereixia abarrotar el Palau, fins més amunt dels cavalls del segón pis, però que malauradament no ha estat així i sembla ser que molts dels que hi ha anat, han estat convidats. Llàstima pels que s’ho han perdut, valia molt la pena.

Ara per tots els que s’han quedat a casa, els hi queda la oportunitat de conèixer-la amb el CD que es publicarà de totes aquestes representacions. A veure si aquest cop em fan cas.

(a tall d’anècdota si a mi em paguen per sortir vestit com ha sortit el Rousset a dirigir, amb un disseny hilarant, sembla ser que de Loewe, jo m’estimaria més no cobrar i evidentment, no sortir)