IN FERNEM LAND

PREPARANT MARIA STUARDA


Stuarda_2

Quan Donizetti va escriure Maria Stuarda estava immers en una sorprenent activitat creativa, revisant òperes com Fausta per a Venècia,  Rosmonda d’Inghilterra per a Florència o Otto mesi un due ore, alhora que enllestia la versió francesa de Marino Faliero per a París, ja preparava Gemma di Vergy per la Scala o l’estrena de Parisina a Nàpols, precisament per aquesta famosa ciutat i teatre  era aquesta Maria Stuarda, després dels èxits grandiosos obtinguts en aquell teatre amb Lucrezia Borgia i Torquato Tasso.

Com haureu pogut comprovar la majoria dels títols esmentats en l’inici de l’apunt, tret de Lucrezia Borgia, són rareses que quasi mai es representen i que bé mereixen una nova oportunitat, les altres esdevenen rareses, com de ben segur ho seria Maria Struarda si no s’hagués topat a mitjans dels anys 60 de segle passat amb Leyla Gencer (1967) que la va reposar després d’alguns intens a Bèrgam (1958), Cargenie Hall de Nova York (1964) i Londres (1966), i immediatament després amb Montserrat Caballé que la va pujar als altars en una de les seves màximes creacions belcantistes i coneixent l’especial magisteri de la soprano catalana en aquest repertori, és dir molt.

L’òpera es bassa l’obra de Schiller traduïda per Andrea Maffei i adaptada per Giuseppe Bardari en un llibret operístic que provocaria les ires de la censura.

Schiller aprofitant la confrontació política entre la Reina Elisabeth I d’Anglaterra i la seva cosina Mary Stuart, va inventar un sempre eficient triangle amorós i una trobada entre les dues reines, tan inexistent a la realitat com teatralment impactant. Les dues reines no es van arribar a conèixer, però de la mateixa manera que Hollywood ens ha explicat la història a la seva manera, el teatre i en aquest cas l’òpera no han estat mai un fidel reflex de la realitat, i poc importa que així sigui, ja que aquesta confrontació entre les dues reines en el segon acte de l’òpera donizettiana és un del moments més brillants de tot l’ampli catàleg del compositor, que en el seu moment va suposar un maldecap important i un dels motius per els quals els censors acabessin prohibint la seva estrena.

El tema de l’activitat censora a l’òpera és apassionant tot i que en el seu moment era quelcom tan monstruós i denunciable com ho és ara qualsevol de les agressions contra la llibertat de creació i expressió que tant ens escandalitzen. No se’n lliurava ningú i tots els compositors més estimats i famosos tenen lamentables exemples de les martingales que van haver de fer per estrenar les seves òperes, canviant  personatges, llocs i situacions per tal de passar l’estricta censura quan es parlava de situacions que podien posar en dubte les diverses monarquies regnats a tot Europa.

Durant el mes de maig de 1834 i després d’haver desestimat els arguments de Pelagio i El conte d’Essex, Donizetti va iniciar la composició de Maria Stuarda, l’obra teatral de Schiller que gràcies a la traducció de Maffei s’havia fet molt famosa a Itàlia ençà la seva estrena l’any 1830. El compositor volia repetir l’èxit del llibret d’Anna Bolena (1830) comptant amb Felice Romani, però aquest es volia allunyar del món teatral i va refusar l’oferiment, fet que el va obligar a recórrer a un jove estudiant de 17 anys, Giuseppe Bardari, com a inexpert llibretista. L’encarrec que ja anava amb el temps just  va trigar a enllestir-se més del que estava previst i Donizetti vist la tardança de l’entrega va començar a escriure la música sense saber si el treball passaria l’examen de la censura. A la primera revisió ja va topar amb els censors i els canvis que afectaven lògicament a les accions escèniques i dramàtiques, s’havien d’anar enviant al compositor per tal d’adaptar la música a les noves situacions.

Per si això no fos prou un motiu d’angoixa, en el primer assaig amb orquestra  va esclatar la tensió segurament acumulada entre les dues protagonistes femenines, Giuseppina Ronzi de Beignis i Anna Del Sere, que van utilitzar la ficció per arribar a les mans en l’esmentada confrontació del segon acte, per intentar solucionar els problemes de gelosia i enveja artística tan tòpica com típica i recurrent entre divos/dives en la història de l’òpera.

La Ronzi escalfava l’ambient entre bambolines dient que Donizetti afavoria a la “putana” (sic) de Del Sere, i Donizetti sembla ser que va arribar a declarar que “Io non proteggo alcuna di voi, ma putane erano quelle due, e due putane siete voi“, la qual cosa a part de ser veritablemnt “divertida”, va motivà un escàndol de proporcions més teatrals que les de la pròpia òpera, però després de l’assaig general els censors van prohibir l’obra, segurament per decisió del propi rei que entre altres motius veia com la reina d’Escòcia, Maria, llunyana ascendent de la Reina de Nàpols, Maria Carolina, moria en un tràgic i violent final, quelcom que la Cort napolitana no veia amb  bons ulls que fos representat dalt d’un escenari.

L’empresari no podia deixar malbaratar una partitura operística del compositor més desitjat i corre-cuita va anar a buscar un llibretista que adaptés una història a la partitura. L’encarregat va ser Pietro Salatino qui va adaptar un relat de les Històries florentines de Maquiavel, Buondelmonte que narrava la confrontació entre els güelfs i gibel·lins, sense que cap personatge reial en fos protagonista. L’òpera es va estrenar al Teatro San Carlo el 18 d’octubre de 1834 amb els intèrprets previstos per a la Stuarda. No va tenir cap èxit, ni tan sols quan el Teatro alla Scala la va estrenar com a Maria Stuarda, abans que la censura la tornés a prohibir després de les sis primeres representacions. Buondelmonte va desaparèixer definitivament dels escenaris quan es va tornar a representar l’original Maria Stuarda, l’any 1865 a la Scala.

L’estrena a la Scala de Milà va tenir lloc el 30 de desembre de 1835 i en gran part va ser degut a l’encaparrament de Maria Malibran que quan va conèixer la partitura va fer mans i mànigues per cantar el rol de Mary Stuart, el personatge de la reina catòlica esdevinguda un símbol màrtir per els catòlics. La Malibran va arribar a obsessionar-se tant en el tema que va fer un viatge a Londres per poder visitar l’abadia de Weinsmister per copiar els dissenys de vestuari de les dues protagonistes, segons diu ella mateixa en una carta dirigida a l’empresari de la Scala. La fascinació per a la reina Maria de Escòcia i també per els relats situats en aquelles terres feien furor durant la primera meitat del segle XIX en la Itàlia romàntica. Aquí en teniu un petit exemple:

  • Carafa I solitari di Scozia (1815) i Elisabetta in Derbyshire ossia Il castello di Fotheringhay (1818)
  • CarliniMaria Stuarda, regina di Scozia (1818)
  • CasellaMaria Stuarda (1812)
  • CocciaI solitari (1811) i Maria Stuart, regina di Scozia (1827)
  • FétisMarie Stuart en Ecosse
  • GabrielliSara ovvero La pazza delle montagne di Scozia, (1843)
  • Mazzucato La fidanzata di Lammermoor (1834)
  • MercadanteMaria Stuarda, regina di Scozia, (1825)
  • Neidermeyer,  Marie Stuart (Paris 1844)
  • PaciniVallace (1820) i Malvina di Scozia;
  • Pugni; Rajentroph; the Ricchis
  • Federico Ricci i Luigi Ricci,  La prigione di Edimburgo, (1838)
  • RossiniElisabetta, regina d’Inghilterra (1815)
  • Sogner, Maria Stuarda ossia I carbonari di Scozia (1814)
  • VaccaiI solitari di Scozia (1815)

Malgrat no existir una partitura que ho certifiquin, se sap que Donizetti va fer canvis per l’estrena a Milà. Hi ha una edició de la reducció per a piano, datada a l’any 1836 i editada per Ricordi que inclou alguns de les variacions respecte a l’edició original napolitana.

Per a la Scala hi ha la incorporació de l’obertura, un duet nou per a Maria i Leiscester, que en el Buondelmonte havia aparegut en el lloc original del número 3, el duet d’Elisabetta i Leicester, aquest a Milà va substituir el número 5. Donizetti al cap dels anys va aconsellar que aquest número fos suprimit per alleugerir el Finale I (ara final de l’acte 2on).

Originalment l’òpera en dos actes, però quan es va tornar a fer a la Scala l’any 1865, després de la mort de Donizetti (1848) l’òpera es va dividir en tres actes. Els autors d’aquesta reposició van utilitzar l’autògraf de l’estrena, autògraf que ara s’ha retrobat després de creure’l perdut. Fragments utilitzats per a la versió italiana de La Favorita, restituïts per un cor de Buondelmonte que alhora era d’Alina fa veritablement difícil fer una veritable edició crítica d’aquesta òpera.

Malibran va aconseguir que Donizetti millorés el rol de Maria amb recitatius mi escenes més extenses. La versió crítica actual (desconec si n’hi ha una altra) segons els llibres que he consultat és de 1989, revisada l’any 1991 i es deu a Anders Wiklunt, i és una barreja de la versió autògrafa napolitana i la representada a la Scala. L’obertura la considera en un apèndix. Malibran no va fer cas del text retocat dels censors per tal de que la Stuarda s’estrenés a Milà i va interpretar el text original, cosa que no va agradar gens i que va motivar, a part de que l’òpera no fos un èxit o que els cantants estiguessin indisposats, la cancel·lació després de la sisena representació.

Cal suposar que en el Liceu veurem la versió crítica íntegra i serà interessant comprovar si amb els dos repartiments s’aprecien els retocs i transposicions que Joyce DiDonato practica a la seva part.

L’òpera ofereix moments de gran lluïment i intensitat, sobretot per a les dues reines, mentre que el tenor, eix central del conflicte amorós, roman en un segon nivell. És poc habitual en les òperes de Donizetti que el tenor no tingui com a mínim una gran ària, no dic que sigui essencial, però Maria Stuarda té una estructura formal molt tradicional i es troba a faltar un equilibri de forces entre els diferents personatges.

El primer acte és per a Elisabeth, en el segon es presenta Stuarda i ens ofereix el grandiós i inspirat finale que inclou la confrontació, un dels grans moments donizettians, mentre que el tercer és pràcticament una evolució d’escenes amb Maria coma protagonista, que malgrat la bellesa de les escenes, pot arribar a fer-se feixuc si la cantant que interpreta l’interpreta no és una soprano realment extraordinària.

Els rols destinats al baríton,el baix i l’habitual dama de companyia són necessaris però musicalment poc rellevants.

El cor té un número en solitari important i les corresponents intervencions tant en l’escena final del segon acte, com en la famosa i climàtica pregària abans de l’escena final, de colpidora intensitat.

El tercer acte que és el més desigual, amb un inici feixuc i poc rellevant per l’evolució dramàtica amb una escena entre Elisabetta i Cecil, culmina de manera brillantíssima, com és habitual en la gran majoria d’òperes de Donizetti, amb la llarga escena per a la protagonista.

El rol de Maria té una tessitura molt central, sense cap dels sobreaguts que tantes sopranos li han afegit, ara bé, el rol és llarg i la cantant, sigui soprano o mezzo, ha de desplegar tota la tècnica belcantista, amb un control del fiato que li permeti dibuixar els grans arcs melòdics de les frases, sense tallar, alhora que necessita de la lleugeresa i emissió etèria, neta, càlida i mòrbida que ha de donar relleu al caràcter tant melancòlic i elegíac, com la força i el tremp suficient per guanyar la batalla de l’ofensa que l’ha de portar a la tomba, no és una bleda, és reina d’Escòcia.

Per el rol de la reina Elisabeth, Donizetti escriu una partitura més intensa i incisiva, quelcom que no vol dir que la part vagi destinada a la dolenta del drama. En realitat el conflicte ens parla de dues reines que defensen cadascuna d’elles els seus interessos i la seva veritat religiosa i política, i si la cantant que interpreta el rol de Elisabeth, acostuma a ser una mezzosoprano o una soprano dramàtica, és tan bona com la protagonista, no li caldria carregar les tintes per voler esdevenir la rèplica. El rol no és tan llarg com el de la Stuarda, però és brillant, intens, i vocalment molt agrait.

Per preparar l’obra és obligat escoltar les versions disponibles que Montserrat Caballé ens ha deixat, no només les seves, però si només tinguéssim les seves n’hi hauria ben bé prou per fer-nos una idea de com s’ha de cantar aquest rol, mentre que sense el seu testimoniatge vocal, amb les altres existents sempre ens quedaríem una mica orfes.

De l’òpera hi ha unes quantes gravacions disponibles que cal conèixer, no hi són totes però si les més rellevants, començant per les versions de l’any 1967 en directe de Gencer i Caballé que va suposar el re-llançament d’aquest títol.

  • Leyla Gencer, Shirley Verrett, Franco Tagliavini, AGostino Ferrin, Giulio Fioravanti. Direcció Francesco Molinari-Pradelli. Firenze 1967
  • Montserrat Caballé, Shirley Verrett, Eduard Giménez, Ron Bottcher, Alan baker, . Direcció Carlo Felice Cillario. Nova York 1967
  • Beverly Sills, Eileen Farrell, Stuart Burrows, Louis Quillico, Christian Du Plessis. Direcció ALdo Ceccato 1971 estudi
  • Montserrat Caballé, Shirley Verrett, Ottavio Garaventa, Raffaele Arié, Giulio Fioravanti. Direcció Carlo Felice Cillario. Scala de Milà 1971
  • Joan Sutherland, Huguette Tourangeau, Luciano Pavarotti, Roger Soyer, James Morris. Direcció Richard Bonynge 1974 estudi
  • Janet baker, Rosalind Plowright, David Rendall, John Tomlinson, Alan Opie. Direcció Charles Mackerras. En anglès, estudi 1982
  • Edita Gruberova, Agnes Blatsa, Francisco Araiza, Francesco Ellero d’ARtegna, Simone Alaimo. Direcció Giuseppe Patané estudi 1989

Per començar el tast de fragments rellevants escoltarem a Shirley Verrett, grandiosa intèrpret belcantista en el rol d’Elisabetta, a l’edició de 1967 a Florència, cantant la seva ària i cabaletta d’entrada

Escoltem ara el Leicester de Luciano Pavarotti en la gravació de la DECCA, cantant “Ah rimiro il bel sembiante” al costat de Roger Soyer.

Escoltem tot seguit el gran duo entre Elisabetta i Leicester, són Gloria Scalchi i Gregory Kunde l’any 1994 al Comunale de Bologna.

De la coneguda ària de Maria que inicia el segon acte, motiu de la tria, escoltarem la versió de Beverly Sills

Del duo entre Maria i Leicester escoltem la versió que van cantar Edita Gruberova i Juan Diego Flórez al Liceu, en la darrera vegada que aquesta òpera es va escoltar al Liceu (versió de concert, 2003)

De l’escena cabdal de la confrontació escoltarem tres versions:

La primera cantada per Daniela Dessi i Agnes Baltsa al Liceu de l’any 1992

La segona també del Liceu, amb Montserrat Caballé i Bianca Berini, en la memorable versió de l’any 1979. La precarietat del Liceu d’aquells anys  va saltar per els aires en una tarda inoblidable.

La tercera versió és la de Joyce DiDonato i Elza van den Heever al MET l’any 2013

De l’escena final comencem per la famosa pregària cantada per Montserrat Caballé, per a mi ningú ha superat la bellesa i l’efecte del seu miraculós fiato, amb el impactant pianíssim meravellosament projectat, audible, colpidor i d’efecte teatral infal·lible.

I de la gran ària final us proposo escoltar la sensacional versió de Janet Baker, que encara que sigui en anglès és colpidora, respectuosa i estilística i dramàticament sensacional.

Al Liceu aquesta òpera va arribar amb Montserrat Caballé, és a dir molt tard, però la va cantar dues vegades, l’any 1969 i el 1978. Es va tornar a representar l’any 1992 i la darrera vegada,  el 2003, es va fer en versió de concert. Tret de la versió de l’estrena, les altres tres les teniu a l’apunt. A Barcelona es va estrenar al Teatre Principal l’any 1842.

Maria Stuarda segons la producció de Patrice Caurier i Moshe Leiser

Maria Stuarda segons la producció de Patrice Caurier i Moshe Leiser

Les versions que gaudirem al Liceu ens garanteixen qualitat amb uns repartiments, que si en el primer cast és estel·lar, en el segon de ben segur ens reservarà quelcom més que les agradables sorpreses d’un segon repartiment.

És una òpera per a les veus, i les genialitats escèniques no crec que siguin gaire adequades, però caldrà veure in situ la proposta de Patrice Caurier i Moshe Leiser, que per les fotos vistes no em sedueix gens, però els vull donar un vot de confiança, ja que les produccions que he vist vist d’ells sempre m’han acabat agradant.

La direcció musical és tota una garantia.

DIRECCIÓ MUSICAL
Maurizio Benini

DIRECCIÓ D’ESCENA
Patrice Caurier i Moshe Leiser

ESCENOGRAFIA
Christian Fenouillat

VESTUARI
Agostino Cavalca

IL·LUMINACIÓ
Christophe Forey

Nova producció del Gran Teatre del Liceu, Royal Opera House Covent Garden (Londres), Òpera Nacional Polonesa (Varsòvia) i Théâtre des Champs Elysées (París)

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

REPARTIMENT
Maria Stuarda Joyce DiDonato 19, 23, 27 i 30 Des, 2, 8 i 10 Gen
Majella Cullagh * 21 i 29 Des, 3 i 7 Gen
Elisabetta Silvia Tro Santafé 19, 23, 27 i 30 Des, 2, 8 i 10 Gen
Marianna Pizzolato 21 i 29 Des, 3 i 7 Gen
Anna Anna Tobella
Roberto Javier Camarena 19, 23, 27 i 30 Des, 2, 8 i 10 Gen
Antonio Gandía 21 i 29 Des, 3 i 7 Gen
Lord Guglielmo Cecil Vito Priante 19, 23, 27 i 30 Des, 2, 8 i 10 Gen
Álex Sanmartí 21 i 29 Des, 3 i 7 Gen
Giorgio Talbot Michele Pertusi 19, 23, 27 i 30 Des, 2, 8 i 10 Gen
Mirco Palazzi 21 i 29 Des, 3 i 7 Gen

Mes informació:

Edició integra de Maria Stuarda al Liceu 2003 amb Gruberova-Ganassi-Flórez

Edició íntegra de Maria Stuarda al Liceu 1978 amb Caballé-Berini-Giménez

 

 

39 comments

  1. elnomdelarosa

    Documentadíssim apunt, com ens tens acostumats, Joaquim, gràcies.
    Només un incís: amb el nom de Bloody Mary no es coneix a Maria Estuard, reina d’Anglaterra, sinó Maria Tudor, reina d’Anglaterra, germanastra d’Isabel I (filles d’Enric VIII i respectivament de Caterina d’Aragó i Anna Bolena). La mort sense fills de Maria Tudor (catòlica per part de mare i que arran de les persecucions als protestants es guanyà el sobrenom) va fer que pugés al tron Isabel. I la mort d’Isabel sense fills va fer que el següent rei d’Anglaterra fos el fill de Maria Estuard, unificant les corones d’Escòcia i Anglaterra.
    No crec que pugui anar al Liceu. A més encara estic païnt la gala Netrebko i partenaire.

    M'agrada

  2. e

    Da gusto lo q aprendo contigo. Enhorabuena por este trabajo tan completo y documentado como siempre.
    Que disfrutéis de María Stuarda , yo antes veía en mi ciudad algunas operas del Liceo mediante el programa del mismo :Opera oberta , pero eso ya se acabo.

    M'agrada

  3. El compte

    La funció d’ahir va ser memorable amb una DiDonato molt-molt brillant (quin tercer acte!) i la sorpresa de la Silvia Tro com a Elisabetta, tot plegat amb una orquestra que va estar a gran nivell. Quina alegría sortir d’una funció amb aquest sentiment!
    Recomano que no us ho perdeu: pot ser una de les òperes de la temporada!

    Liked by 1 person

  4. Kàtia

    Vaig estar a la funciò d’ahir i m’hi hauria tornat a quedar fins la propera.Impressionant o així m’ho va semblar,les dues protagonistes fantàstiques,Silvia Tro fa una reina espléndida i malgrat la vestimenta es movia amb gràcia.La veu potent i la interpretaciò bona.Aquest es el meu parer.Quàn va apareixer DiDonato i va començar el “seu festival” el Liceu era mut,ni un estossec,ni un sospir.Qué bé canta aquesta senyora.No tenia pensat anar-hi perqué el meu torn es el dia 30 i estaré de viatge però com tinc un fill que no me’l mereixo em va comprar la entrada per ahir.La orquestra de vegades em semblava que anava endavant i/o darrera del cantants peró es va anar corretgint,suposo que la primera funciò comporta molts nervis.Els “senyors” tots ells ho van fer molt bé i la resposta del públic apoteósica.Vaig trobar-me a Jan que també estava disfrutant.
    El teu apunt bonissim com sempre,Joaquim,gràcies.

    Liked by 1 person

  5. rosetapiccina

    He llegit algunes vegades que Maria Stuarda és una òpera fluixeta. Segurament l’orquestració ho és, però literària i dramàticament és molt bona, i les melodies són precioses. En directe, amb la DiDonato (i la Tro), inoblidable.

    M'agrada

  6. Fernando S.T.

    Gracias por el post Joaquim.
    Asistí el viernes y ante tanta euforia, en algunos casos razonable, no puedo dejar de apuntar aunque esperaré tu opinión para ser más extenso, que DiDonato es deliciosa pero este rol no es para ella. Su voz sufre, vibra en exceso y cala en la mayoría de agudos. Como es una cantante exquisita eso no parece importar demasiado, pero me parece que no se debe silenciar.
    Espero ansioso tu crónica.

    M'agrada

  7. Alex

    segun la inefable Maricel Chavarría, la Joyce Di Donato toda su escena final bajada de una tonalidad
    Alli estaremos el prox. 30 con este primer cast y el 7 del año que viene, con el 2º cast
    Felices fiestas!

    M'agrada

    • Chavarria debería saber que toda la partitura de Didonato, está “cómodamente” adaptada, en algunos casos baja y otros sube los fragmentos para adaptarse más a sus posibilidades vocales. Alguien dirá que eso no es importante si el resultado es tan hermosos, pero ese no seré yo.

      M'agrada

      • alex

        Ya, pero estas “adaptaciones de partitura” que a ella le pueden beneficiar para disimular sus posibles carencias vocales, en los duos o números de conjunto pueden no favorecer a los restantes cantantes o artistas.
        De todos modos y aunque ya me imagino como va a cantar la Di Donato, me reservo la opinión hasta el dia 30 que allí estaré ( y prometo no ilustrarme ” o prepararme previamente”, ni con la Caballé, ni con la Sills, ni siquiera con la Devia, je..je.. )

        M'agrada

      • rosetapiccina

        Yo iba con ilusión a ver a Camarena por primera vez. Creo que en general gustó mucho, pero yo quedé un poco depcionada. Le oí poco; para mí no brilló. No sería sólo por el poco margen que otorga el rol; he escuchado hasta la saciedad la actuación de Florez como Leicester en el Liceo, y lucía mucho más.
        La explicación, ahora que lo decís, podría ser la transposición, que lo sitúa en una zona menos confortable.

        M'agrada

  8. Jordi

    Bona nit, vinc de la Stuarda d’aquest vespre. La veritat és que ha estat un rampell d’última hora i no me’n penedeixo gens. Mai havia escoltat res d’aquesta òpera i tampoc vaig escoltar les versions que ens vas deixar, així que per a mi era tota una novetat. Jo, que no hi entenc gaire, no se dir-vos si la partitura estava transposada o no, però em permetré opinar sobre la impressió que m’ha causat la funció. La DiDonato m’ha semblat correcta però no m’ha arribat a convèncer com a Stuarda, cant correcte, interpretació també, però no ÉS Stuarda. En canvi la Tro, per a mi, ha fet una interpretació magistral; ha sortit una mica freda però suposo que quan se li han templat els nervis s’ha convertit en tota una Elisabetta! En Camarena també m’ha agradat molt, però per a mi, si hi ha alguna cosa a destacar per damunt de la resta és l’Elisabetta de la Tro.
    Mercès Quim per l’esforç dia rera dia que acaba fent afició!!!

    M'agrada

    • Bona nit Jordi i benvingut, em penso que és la primera vegada que escrius, almenys amb aquesta adreça electrònica. Sou molts Jordi i potser vaig una mica despistat.
      Jo he escoltat la transmissió de Catalunya Música, que ja teniu a disposició a la columna de la dreta, però m’estimo més reservar-me l’opinió fins haver vist la representació al teatre el proper dissabte. Diumenge podràs llegir-la.
      Grpacies per comentar, torna quan vulguis i BON NADAL

      M'agrada

  9. alex

    Yo también me reservo para la función del dia 30 en el teatro con este primer reparto para opinar con mayor claridad
    Solo escuché una parte del primer acto por Catalunya Musica y el efecto de la toma de sonido me ha producido una sensación de exceso de vibrato en las dos reinas, fundamentalmente en Silvia Tro pero que como línea de canto y poderío vocal sí me ha demostrado ser una muy notable Regina Elizabetta.
    Sin embargo, me ha dado la sensación en su aria y cabaletta de entrada que a Joyce DD le va más que justito vocalmente este rol de la Stuarda ( parece perder color en el registro agudo que además sale fijo o fijado)

    M'agrada

  10. Jordi

    Hola Quim, després de la meva assistència a la funció de l’altre dia, com que aquesta òpera m’ha sorprès gratament, he pensat a comprar-me un enregistrament en CD. Ara bé, la pregunta de sempre, quina gravació hauria de triar? Pel que he llegit, semblen molt recomanables la de la Gencer i la de la Caballé. No obstant, com que només en vull comprar una, no sé quina triar. Que em recomanaríeu? Mercès a l’avançada!
    Jordi

    M'agrada

    • Hola Jordi, entre Caballé i Gencer, sempre Caballé, per la Stuarda, és clar. El problema de les gravacions de la Caballé o la Gencer és el so, però tenen la veracitat del directe.
      Si parlem de gravacions d’estudi, entre Sutherland, Sills o Gruberova, sense dubtar-ho Sills, i si em preguntes entre Caballé i Sills, jo et diria que Caballé, i de les diverses versions de la Caballé, en a mi m’agrada molt la de la Scala amb Verret.

      M'agrada

      • JordiP

        Hola Joaquim, ja que t’havia demanat consell i me’l vas donar, el vaig seguir i vaig comprar la versió de la Caballé amb la Verret. Fantàstica, m’ha encantat. I la veritat és que com que havia baixat els àudios de la versió del Liceu he pogut fer algunes comparacions. Al Liceu, essent la primera vegada que veia l’òpera em va agradar molt el rol d’Elisabeta, el vaig trobar dramàticament molt potent, (per això potser em va agradar la Tro?), però la veritat és que la Verret hi posa una força descomunal !!! I per acabar remarcar que, en el meu aprenentatge al món de l’òpera, gràcies a l’àudio del Liceu, he après el que és el “vibrato”, i m’he adonat per què no em va convèncer gens la DiDonato, tot i que ho he sabut després!!! No obstant això, jo la he vist com a mínim un parell de cops més al Liceu, a la Cenerentola i a Cendrillon, i no recordo aquest efecte…. no sé per què és tan exagerat en la seva representació de la Stuarda…

        En fi, mercès pel bon consell!!

        Jordi

        M'agrada

      • Me n’alegro que la versió Caballé Verrett t’hagi agradat. De fet era quasi impossible que no succeís,
        A Didonato, que sempre té la veu amb un cert vibrato, se li accentua quan força el seu registre i encara que les seves Maria siguin “arreglades” la tessitura no és la seva. La veu pateix, vibra en excés i emet sons forçats., quelcom que no succeeix quan canta rols adients a la seva veu, Cendrillon, Angelina i tants d’altres

        M'agrada

  11. Josep Olivé

    Ei, que la Estuardo i l’Elisabet no eren pas cosines. El parentesc entre totes dues els hi venia de ser cosins la Reina d’Inglaterra (Elisabet) i el Rei d’Escòcia i pare de la Estuardo, Jacobo V. Aquest era fill de Margarita Tudor, germana d’Enriv VIII. Vet aqui el parentesc.

    Tambè a mi em va despistar la crònica de Maricel Chavarria a La Vanguardia, donant per fet digne de ser destacat una trasposició que és obligada quan el rol de Maria Estuardo el canta una mezzo. Dic jo, si es que no estic equivocat. Ara bé, si fa d’altres alteracions no lligades amb el canvi de tessitura aleshores no em queda més remei que esperar a la teva crònica.

    Però, per cert, la partitura original és per a mezzo, oi?…La Malibran era mezzo, no? Estic fet un petit lio, i és que hi ha versions per a dues sopranos, i per a dues mezzos, aixi com alternativament combinacions soprano-mezzo. Aleshores els canvis i trasposicions deuen estar a l’ordre del dia…o de la representació.

    M'agrada

    • En època de la Malibran les mezzosopranos no estaven catalogades, hi havia sopranos o contralts i Malibran va cantar rols rossinians de les dues cordes. Això és dificil d’entendre ara perquè les sopranos rossinianes fan coloratures i variacions a la zona aguda inexistents a les partitures originals i a més a més el diapasó era més baix que en l’actualitat, per tant les sopranos d’aleshores podien ser perfectament les mezzosopranos agudes actuals. malibran va cantar Tancredi, rol paradigmàtic de les contrals, però també va cantar Semiramide i Arsace, con que Semiramide, com tants d’altres rols de Rossini van serescrits per la Colbran, soprano que molt aviat va perdre els aguts i per tant Rossini escrivia les seves partitures en la zona central i greu de la tessitura per a soprano, això sí, amb moltes coloratures, tècnica en la Colbran excel·lia juntament amb ek sentit dramàtic del seu cant. Malibran també va cantar rols tan dispars en l’actualitat com Norma i Sonnambula.
      En principi podríem dir que els rols de Malibran podrien ser cantants per mezzosopranos agudes com pot ser DiDonato, o Bartoli, Von Stade, Berganza o tantes altres que fàcilment podem imaginar,
      Com ja vaig dir a l’apunt preparatori Maria Stuarda va estar escrita per a una soprano diferent a la que ho va estrenar. Giuseppina Ronzi de Beignis, era la soprano que estava previst que estrenés el rol, cantava rols diversos i aparentment dispars com la Ninetta de La gazza ladra, la complicadíssima Armida. la Elena de La donna del lago o la Rosina de Il barbiere, totes elles de Rossini, o Norma, Gemma di Vergy o Anna Bolena, per tant podríem classificar-la de soprano sfogato, com també era considerada la Malibran, allò que avui coneixem com dramàtica de coloratura. Arribats a aquest punt està clar que DiDonato, cantant deliciosa i de virtuts vocals i tècniques admirables, difícilment podem classificar-la en molts d’aquests rols que la sobrepassen per tipologia vocal, i aquesta Stuarda segurament ho fa evident. No s’ha abaixat la darrera escena com diu la senyora Chavarria, s’ha arreglat TOTA la partitura, abaixant i apujant passatges a plaer, fent-lo més còmode a la seva veu i òbviament posant als companys de repartiment, tenor, baix i mezzo, en més tensió vocal de la prevista. Potser per això el senyors Camnarena i Pertusi no brillen prou.

      Liked by 1 person

      • Doncs com les llenties “o las tomas o las dejas”. Aquí mana la senyora DiDonato, tot volta al seu entorn, ella manipula la partitura sense adonar-se que això la perjudica de la amteixa manera a ella que no pot resoldre el seu registre agut i l’obliga a fer uns greus que també la fat patir de valent, i a la resta de l’elenc que queden apagants enmig de tanta grisor tonal. Lamentable!

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: