IN FERNEM LAND

HAPPY BIRTHDAY SHERRILL MILNES (Downers Grove, Illinois, 10 de gener de 1935)


 

Avui Sherill Milnes, el darrer gran baríton operístic nord-americà, l’última baula d’una llista d’excel·lència que inclou a Lawrence Tibbett, Robert Merrill, Leonard Warren i Cornell MacNeil entre els millors, celebra el seu 80è aniversari.

Fa uns dies vaig rebre un correu electrònic d’un jove seguidor del blog, en Marc de Manresa, del que retallo un fragment:

…Es podria dir que em vaig aficionar a l’òpera gracies a una gravació d’ Il trovatore del Met amb Pavarotti, Marton, Milnes i Zajick i des d’aquell moment, la veu de Dolora Zajick i especialment de Sherrill Milnes, m’han captivat i m’han fet descobrir moltes obres i altres coses en aquest món de l’òpera. Juntament amb la Maria Callas i el Plàcido Domingo, són els meus cantants preferits.
T’escric perquè m’agradaria demanar-te una cosa:
el proper 10 de gener és el 80è aniversari del Sr. Milnes i m’agradaria si poguessis fer un post parlant una mica de la seva carrera i fent una breu explicació sobre ell perquè la gent que no el conegui ho pugui fer i per commemorar aquest aniversari.

He rebut molts e-mail o sol·licituds verbals similars a la del Marc, algunes han pogut ser satisfetes, altres estan pendents i altres no crec que les faci mai, però en aquest cas els seus setze anys i l’entusiasme que desprèn el seu correu m’han fet decidir a fer l’apunt que em sol·licita, que per altra part ha estat un plaer preparar-lo, ja que m’ha permès retrobar-me amb un baríton que no sempre he valorat de manera magnànima.

Sherrill Milnes va néixer a Downers Grove el dia 10 de gener de 1935. Fill d’un granger va mostrar de ben petit una especial sensibilitat per la música, ja fos el cant, com l’aprenentatge amb divers instruments.

Després de dubtar si la seva carrera acadèmica s’havia de decantar per la música o la medicina (anestesista), va decidir la vessant artística, si bé en la branca pedagògica. Va estudiar a la Drake University i a la Northwestern University. No va ser fins graduar-se a Drake que Milnes va començar a pensar en el cant, estudiant amb la llegendària Rosa Ponselle quan va estudiar a la Santa Fe Opera.

L’any 1960 s’incorpora a la companyia Boris Goldovsky i debuta cantant el Masetto mozartià i l’any següent ja cantava un dels rols que no va abandonar al llarg de la seva fructífera carrera, el calo Gerard d’Andrea Chénier a l’Òpera de Baltimore, dirigida en aquell anys per Ponselle. Que un jove de 26 anys ja es fes càrrec d’un rol tan potent com aquest, ja ens indica que les característiques vocals de Milnes eren excepcionals.

La primera actuació amb repercussió va ser l’any 1964 cantant a la malauradament desapareguda New York City Opera el rol de Valentin en el Faust de Gounod. El mateix any debutava al Teatro Nuovo de Milà amb el Figaro rossinià. Sense cap mena de dubte aquest debut novaiorquès va facilitar que un any més tard el 22 de desembre de 1965 Milnes debutés cantant una altra vegada Valentin, ara en el Metropolitan Opera House, encara en el mític edifici situat en el carrer 39 i el 1411 de Broadway. Aquella gloriosa nit va debutar amb ell i cantant el rol de Margueritte, Monstserrat Caballé, una nit per a la història.

Escoltem com era la veu de Milnes quan tenia 30 anys en aquella nit històrica, cantant en primer lloc la seva ària del segon acte, “Avant de quitter ces lieux

I ara l’escena de la mort, en el dramàtic concertant que tanca el quart acte.

Amb aquest debut novaiorquès que mostra ja una veu musculosa i de potent emissió, començava una relació molt intensa amb el MET, que des d’aquest 22 de desembre de 1965 fins el 22 de març de 1997 que es va acomiadar del seu teatre cantant Amonasro a Aida, el baríton va aparèixer amb la companyia del MET 656 vegades, ja fos en òperes, concerts, i celebracions diverses. Aquests varen ser els rols que va interpretar amb k¡la companyia del MET:

Valentin, Prince Yeletsky, Don Fernando (Fidelio), Amonasro, Jack Rance, Carlo Gérard, Renato, Enrico (Lucia), Summe Sacerdot (Samson et Dalila), Escamillo, Herald (Lohengrin),  Adam (Mourning Becomes Electra), Germont, Barnaba, Don Carlo (La forza), Miller, Paolo Albiani (Simon), Donner (Das Rheingold), Figaro (barbiere), Conte di Luna, Tonio (Pagliacci), Don Carlo (Ernani), Iago, Rigoletto, Macbeth, Guido di Monforte, Don Giovanni, Riccardo (I puritani), Scarpia, Eugene Onegin, Athanaël, Alfonso (La Favorita), Simon Boccanegra i Michonnet.

http://archives.metoperafamily.org/archives/frame.htm

La immensa part de la carrera del baríton Milnes es va fer als Estats Units, les seves aparicions a Europa van ser, comparades amb les americanes, molt escasses.

Al Gran Teatre del Liceu va debutar el 27 de gener de 1970 cantant el Figaro de Il barbiere di Siviglia, i així va cantar el “largo al factotum”

Va tornar la temporada 1971/1972 per cantar les 3 representacions que aleshores s’acostumaven a fer de cada títol, de Pagliacci, amb Pedro Lavirgen i la soprano Nancy Stokes, la seva segona esposa.

Va trigar a tornar, no ho va fer fins la temporada 1990/1991 quan va cantar un altra dels seus rols més emblemàtics, el Scarpia de Tosca. La veu de Milnes va passar per greus problemes a principis dels anys 80, problemes deguts a una explosió capil·lar causada per una reacció al·lèrgica a l’aspirina, que el va obligar a retirar-se dels escenaris i emprendre un llarg període de descans que li va servir per replantejar-se els darrers anys d’una gloriosa carrera.

Encara tornaria al Liceu, ara ja en la segona temporada del nou Liceu (temporada 2000/2001), per cantar al costat de Josep Carreras, l’òpera de Wolf Ferrari, Sly

Milnes posseïa una veu flexible, de dicció claríssima i extensió molt notable, sobretot en la zona més aguda que era espectacular, si bé la manera d’arribar a les notes era una més aviat sui generis i no del tot escolàstica. Era un cantant molt expressiu capaç de fer convincentment grandiloqüents i truculents els terribles malèfics, com també esser profundament commovedor en els grans rols humans, sobretot els del repertori verdià, no debades va ser considerat un dels darrers grans barítons verdians.

La seva veu era impetuosa i enèrgica, amb una capacitat per el matis expressiu molt notable, l’ampli ventall de personatges tan dispars que formaven els seus quasi 80 rols que va arribar a cantar, demostraven aquesta virtut que Milnes tenia es reforçaven de manera notable en les seves actuacions a dalt de l’escenari, més que a l’estudi de gravació, cosa que no va evitar que la seva llista de gravacions d’òpera, recitals i obres simfònic vocals, sigui enorme:

1967
Mozart: Così fan tutte (L. Price, Troyanos, Raskin, Shirley, Flagello – Leinsdorf)
Verdi: La traviata (Caballé, Bergonzi – Prêtre)
1968
R. Strauss: Salome (Caballé, R. Lewis, Resnik, J. King – Leinsdorf)
1969
Beethoven: Simfonia No. 9, “Coral” (J. Marsh, Veasey, Domingo – Leinsdorf)
Orff: Carmina Burana (Mandac, Kolk – Ozawa)
Verdi: Il trovatore (L. Price, Domingo, Cossotto – Mehta)
1970
Verdi: Aida (L. Price, Domingo, Bumbry, Raimondi – Leinsdorf)
Verdi: Macbeth (Ludwig, Cossutta – Böhm) Live recording
1971
Great Opera Duets (amb Plàcido Domingo)
Verdi: Un ballo in maschera (Tebaldi, Pavarotti—Bartoletti)
Puccini: Il tabarro (L. Price, Domingo—Leinsdorf)
Verdi: Don Carlos (Domingo, Caballé, Raimondi, Verrett—Giulini)
Donizetti: Lucia di Lammermoor (Sutherland, Pavarotti, Ghiaurov—Bonynge)
Leoncavallo: Pagliacci / Puccini: Il tabarro (Pagliacci: Caballé, Domingo—Santi/ Il tabarro:L. Price, Domingo—Leinsdorf)
Verdi: Rigoletto (Sutherland, Pavarotti, Tourangeau, Talvela—Bonynge)
1972
Verdi: Attila (Raimondi, Deutekom, Bergonzi—Gardelli)
Verdi: Giovanna d’Arco (Caballé, Domingo—Levine)
1973
Domingo dirigeix Milnes – Milnes dirigeix Domingo
Puccini: Tosca (L. Price, Domingo – Mehta)
1974
Puccini: La bohème (Caballé, Domingo, Blegen, Sardinero, Raimondi – Solti)
Verdi: I vespri siciliani (Arroyo, Domingo, Raimondi – Levine)
1975
Rossini: Il barbiere di Siviglia (Sills, Gedda, Capecchi, Raimondi, Barbieri – Levine)
Verdi: Luisa Miller (Pavarotti, Caballé – Maag)
Massenet: La Navarraise (Horne, Domingo, Bacquier – H. Lewis)
Verdi: Il trovatore (Caballé, Cossutta, Arkhipova – Guadagno) amb bonus tracks de gravacions de 1968 Acte II amb Richard Tucker
1976
Giordano: Andrea Chénier (Scotto, Domingo – Levine)
Verdi: Macbeth (Cossotto, Carreras, Raimondi – Muti)
Massenet: Thaïs (Sills, Gedda, van Allan – Maazel)
1977
Cilea: Adriana Lecouvreur (Scotto, Domingo, Obraztsova – Levine)
Bizet: Carmen (Berganza, Domingo, Cotrubas – C. Abbado)
Puccini: La fanciulla del West (Neblett, Domingo – Mehta)
Verdi: La forza del destino (L. Price, Domingo, Cossotto, Giaiotti, Bacquier – Levine)
Verdi: La traviata (Cotrubas, Domingo – Kleiber)
1978
Bravissimo, Domingo! Arias i Duets amb Leontyne Price i Sherrill Milnes
Rossini: Guglielmo Tell (Freni, Pavarotti, Mazzoli, Jones, Ghiaurov – Chailly)
Verdi: Otello (Scotto, Domingo – Levine)
Verdi: Rigoletto (Sills, Kraus, M. Dunn, Ramey – Rudel)
Puccini: Tosca (Freni, Pavarotti – Rescigno)
1979
Puccini: La bohème (Scotto, Neblett, Kraus, Manuguerra, Plishka, Tajo; Levine)
1980
Massenet: Le roi de Lahore (Sutherland, Lima, Ghiaurov, Morris, Tourangeau – Bonynge)
1981
Ponchielli: La Gioconda (Caballé, Baltsa, Pavarotti, Ghiaurov – Bartoletti)
1986
Ponchielli: La Gioconda (Marton, Ramey, Lamberti – Patanè)
1990
Fauré: Requiem (Te Kanawa – Dutoit)
2001
Wolf-Ferrari: Sly (Carreras, Kabatu – Gimenez)

DVD’s

1976
Puccini: Tosca (Kabaivanska, Domingo – Bartoletti, de Bosio)
1979
Verdi: Luisa Miller (Scotto, Domingo, Morris; Levine, Merrill)
1980
Verdi: Don Carlos (Scotto, Troyanos, Moldoveanu, Plishka, Hines; Levine, Dexter)
1983
Verdi: Ernani (L. Mitchell, Pavarotti, Raimondi – Levine, Samaritani)
1984
Verdi: Simon Boccanegra (Tomowa-Sintow, Moldoveanu, Plishka – Levine, Capobianco)
1985
Verdi: Nabucco (Bumbry, Cortez, Raimondi – Santi)
Sherrill Milnes: An All-Star Gala (various artists)
1986
Sherrill Milnes at Juilliard: An Opera Master Class
1988
Verdi: Il trovatore (Marton, Zajick, Pavarotti – Levine, Melano)
1989
Verdi: Aïda (Millo, Zajick, Domingo – Levine, Frisell)
1991
Met’s 25th Anniversary Gala at Lincoln Center (various artists)
1992
Puccini: La fanciulla del West (Daniels, Domingo – Slatkin, del Monaco)
1996
James Levine 25th Anniversary Gala (various artists)

Recitals:
Sherrill Milnes in Recital, Volume 1, “There but for You Go I” (Jon Spong, piano)
Sherrill Milnes in Recital, Volume 2, “Kingdom by the Sea” (Jon Spong, piano)
Met Legends: Sherrill Milnes
Grandi Voci: Arias (de la Fuente, cond.)
The Baritone Voice
Sherrill Milnes – Arias (RCA Red Seal, 1975)
Abide With Me
The Church’s One Foundation
The America I Love
Copland: Old American Songs
Griffes: Four German Songs; Songs of the Dagger (Ozawa, cond.)

Sortosament hi ha molt material d’àudio i vídeo disponible amb actuacions en viu del millor Milnes, el dels anys 70.

Òbviament cal anar escoltar les seves personificacions verdianes. Jo he buscat algunes coses, aquesta potser no es troba amb tanta facilitat a Youtube, es tracta d’un Don Carlo de l’any 1971 a Chicago on Milnes cantava així tota l’escena de la presó acompanyat del Carlo de Carlo Cossutta.

Encara que sembli molt estrany la popular òpera de Verdi. Nabucco, no es feia al MET. Fins l’any 2001 que es va fer una nova producció que va estrenar Joan Pons, l’òpera només s’havia representat 14 vegades, però és que la primera representació al MET no va ser fins l’any 1960, que l’òpera va inaugurar la temporada amb Cornell MacNeil i Leonie Rysanek de protagonistes. Que Milnes no pogués cantar-la al MET és un misteri que m’agradaria que algú m’expliqués, segur que hi ha un motiu. Curiosament Milnes que no va sovintejar gaire Europa, va cantar aquest títol cabdal en el repertori per a a baríton, al Palais Garnier de Paris, en una producció de repartiment luxós que va donar molt a parlar l’any 1979. Hi ha un DVD comercial de visió bastant defectuosa i aquest és el Youtube de la gran ària. Milnes estava encara en plena forma a punt de patir l’accident vocal. Exhibeix control vocal amb pianos i mitges veus, un bon domini de la respiració, amb elegància i variació expressiva,

Un del rols nobles verdians més emblemàtics de Milnes, amb el que va excel·lir va ser el Miller. Escoltem com cantava “Sacra la scelta è d’un consorte” al MET, dirigit de manera vibrant per Levine l’any 1979.

Per acabar el tast verdià, cal gaudir del malèfic Iago amb l’imponent i trompetejant Domingo l’any 1979 al MET fent-li la rèplica en aquest vibrant “Si, per ciel…”

Ja que hem encetat la galeria dels dolents, hem de portar el seu Scarpia. Així cantava el “Te Deum” en al versió cinematogràfica al costat de Kabaivanska i Domingo, l’any 1976.

De l’escola verista va interpretar des d’un bon inici el Carlo Gerard, escoltem com va cantar el 8 de febrer de 1970 el “Nemico della Patria” al Drury Line Theatre de Londres, dirigit per Anton Guadagno. Cal dir que l’acompanyaven Ángeles Gulín i Carlo Bergonzi, un repetiment d’alçada

Un altre dels rols veristes que va cantar moltíssim i que li esqueia molt per la seva capacitat incisiva de dir i cantar el text, era el Tonio de Pagliacci. Així cantava el pròleg l’any 1978 amb el seu brillant i característic squillo (brillantor i sonoritat), sense perdre la consistència sonora, ni el color baritonal, amb fermesa i la seva característica incisió dramàtica i expressiva.

Per concloure aquesta mini galeria verista, cal veure la partida de cartes entre Jack Rance i Minie en la fenomenal La fanciulla del West. La veu l’any 1992 ja no estava en el seu esplendor, però no hi ha interpretació més convincent que la seva, és com el Jack Palance de l’òpera i la sapiència teatral supleix l’esplendor d’anys enrere. Barbara Daniels estava magnífica

Per acabar aquest petit record a Milnes caldria passar una altra vegada per el repertori francès, on va deixar mostres del seu estil elegant, quelcom imprescindible si es volen assumir rols d’aquest repertori.

A part de ser l’Escamillo de la magnífica Carmen dirigida per Abbado amb la “revolucionària” concepció de Teresa Berganza i l’emblemàtic Don José de Plácido Domingo, Milnes va deixar una constància magnífica de la seva adequació a l’escola francesa en la meravellosa versió de Thaïs que Lorin Maazel va dirigir amb l’esplèndida Beverly Sills. Aquí els teniu cantant l’inspirat duo final, on Massenet no va deixar escapar l’ocasió d’explotar una de les melodies més inspirades que va escriure mai.

Si heu vist els rols interpretats al MET haureu vist que també va cantar rols wagnerians, a manca del seu Herald al Lohengrin o el Donner de Das Rheingold, escoltem a Milnes com cantava l’any 1969 “Wie Todesahnung Dämmerung deckt die Lande… O du, mein holder Abendstern” de Tannhäuser.

Crec que no cal recordar que l’esplèndid Jochanaan de la Salome gravada per Montserrat Caballé era precisament el senyor Milnes, en una altra demostració de la versabilitat estilística que també va abraçar a Richard Strauss.

Per acabar aquest record us deixo el seu comiat del MET l’emocionant nit que va cantar una vegada més Amonasro. Era el 22 de març de 1997. En aquesta gravació escoltareu un selecció de les seves frases més emblemàtiques del segon i tercer acte. És el darrer testimoni novaiorquès d’una carrera sensacional. Lisa Gasteen era Aida i Richard Margison era Radames

Fins aquíel record. Espero que us agradi, jo m’ho he passat molt bé preparant l’apunt i agraeixo a marc que m’hagi “obligat” a fer-ho, ja que avui estimo una mica més a aquest gran baríton que de moment no ha tingut un succesor que pugui continuar la llista de grandiosos barítons que nord-americà ha llegat a l’òpera.

Happy Birthday, congratulations and thank you very much Mr. Milnes

30 comments

  1. Xavier C.

    M´encanta veure treure el cap joves com en Marc. És molt reconfortant. Malgrat tot, tenim futur. Un post esplèndid, Joaquim, i que segur que gaudiré moltíssim, que també m´agrada molt en Milnes. Gràcies a tots tres!

    M'agrada

    • IFL en té diversos de seguidors ben joves i això em fa molt feliç, la llàstima es que la majoria no s’atreveixen a comentar, quan ells tenen tant a dir i aportar per tal de que l’òpera segueixi ben viva.

      M'agrada

  2. Trepit

    Magnífic aquest post, com sempre. Gràcies.
    Jo vaig tenir la sort de veure’l al Liceu el 30 de gener de 1970 amb “Il Barbiere di Siviglia” i el 12 de desembre de 1971 amb “Pagliacci” (amb Nancy Stokes i Pedro Lavirgen).
    Un excel•lent baríton.

    M'agrada

    • colbran

      Yo también tuve la suerte de verle en ese “Il barbiere di Siviglia”. Fue mi primer “Barbiere” con mezzo-soprano (Bianca Maria Casoni) y un excelente Almaviva (Franco Bonisoli) -aunque estilísticamente hoy este tenor ha sido muy superado-. En cuanto a Milnes demostró una simpatía y una jovialidad -aparte de una magnífica y potente voz- que nos dejó a todos convencidos y satisfechos. Aún recuerdo su entrada en escena por la derecha del escenario, de un brinco y con una guitarra. Hasta el presente es la mejor versión de la genial ópera de Rossini que yo he visto en el Liceu. La peor la de esta temporada.

      Milnes se prodigó poco en el Liceu, pero yo pude verle en tres de sus cuatro títulos interpretados. “Sly” me lo perdí por enfermedad.

      Merecido, pues, este espléndido y exhaustivo homenaje.

      M'agrada

  3. Marc

    Moltes gràcies Joaquim per aquest magnífic i molt complert homenatge que has fet !!!
    He escoltat i mirat tots els àudios i vídeos, que menys un, ja els havia escoltat més d’un cop tots però no em canso mai de fer-ho.

    Espero que gràcies a aquest post algú descobreixi a aquest magnífic baríton que ha sigut Milnes però que trobo que no ha estat tan reconegut com altres barítons ho han estat.

    Si a algú li pot interessar el tema, recomano la lactura de la seva autobiografia, American Aria o American Aria: Encore (la segona versió més completa), on parla molt honestament, amb un cert toc humoristic i denotant una gran cultura, de la seva infantesa, vida personal, carrera, actuacions, anècdotes… Fins hi tot dedica un capítol a parlar de les seves visites al Liceu i la producció d’ Sly.
    (El llibre és escrit en anglès i si algú estigués interessat, us recomanaria que m’ho diguessiu i us passaria el link del web on el vaig comprar ja que no és fàcil trobar on el venen).

    Un cop més, gràcies Joaquim !!!

    M'agrada

    • Gràcies en a tu.
      Segurament no he dit res que no sabessis i estic segur que tu saps moltes més coses que jo mateix de Milnes.
      Confesso una altra vegada, que de tots els grans barítons nord-americans és el que m’agrada menys i en el seu temps m’estimava més a Cappuccilli o Bruson, que no pas ell. Tot i així fent l’apunt he gaudit moltíssim i m’ha fet tornar a escoltar amb unes orelles diferents el mateix cantant. Hi ha coses que em continuen desagradant, sobretot de la cobertura del so i l’atac dels aguts, amb una espècie de portamento molt personal, que necessitava d¡una nota sense gaire timbre per acabar rematant la nota final, quelcom que algunes vegades elñ feia perdre l’afinació i calar de manera ostentosa, ara bñe, hi ha molts, per`+o molts altres aspectes fenomenals, tant en la veu, com en el cant i en la interpretació, que el fan sense cap mena de dubte un dels grans barítons del segle XX.
      Buscaré el seu llibre, gràcies.

      M'agrada

  4. Leonor

    Gran barítono,gran artista del que recuerdo su Scarpia desde el Liceu que me mantuvo pegada a al radio (vía Rne2); gracias, Joaquim, hermoso y necesario homenaje.
    ¡Felicidades a Sherrill Milnes! ¡Un saludo, infernems!

    M'agrada

  5. willy

    Una gran voz y presencia escénica. Sherrill Milnes cantó Macbeth en Chile en 1968 junto a Elinor Ross, función calificada de histórica, lamentablemente en esa época no me interesaba o no conocía la ópera.Gracias Joaquín por el homenaje.

    M'agrada

  6. Elio

    Ostres, jo també conec a Milnes des del principi de la meva afició a l’òpera, però al contrari que a en Marc, a mi no em va acabar d’agradar i sempre he provat d’evitar els seus enregistraments. Em llegiré amb tranquilitat aquest post i, sobretot, escoltaré amb atenció els fragments musicals, aviam si després de tants anys em reconcilio amb ell.

    M'agrada

    • Podria ser Elio, i si el compares amb Hampson, aleshores creuràs escoltar el millor baríton…
      Era una gran personalitat vocal i escènica, amb mètodes d’emissió molt particulars que el distingien entre tots, però no gaire bells en quan a resultats, ara bé, escoltat el que et proposo i algunes altres coses que pots trobar a Youtube, Traviata, Rigoletto, Macbeth, Don Carlo…a poder ser d’abans dels 80 i segur que trobaràs motius per rectificar.

      M'agrada

  7. Eduardo

    Que gran post!!!!!! y que lindo su contexto, un chico joven, pero evidentemente muy sensible, le quiero contar algo, fue la ultima vez que he escuchado Milnes, en vivo, era el Michonet, de la “Nona” Freni, el Met, enloqueció con su saludo conjunto……. aunque sus voces no estaban al nivel que han tenido antes, hoy en día y disculpen si soy duro, no hay nada parecido, gracias Marc y ti Joaquim, uno de tus mejores post, en este nuevo año…………..

    M'agrada

  8. duran

    Quin gran post ens deixes, es per gaudi no sols una vegada sino moltes mes, ja que cuan escolto aquest bran bariton am als C.D. de que disposo, no tinc lo millor d’ell i ara després de veure i escoltà tot el post e cadat fascinat per tot el teu comentari que de varitat desconexia. Moltes gracias per tots els momens que llegin i escoltan el teu blog, vaig disfrutant. Seguiré lleginte.

    M'agrada

  9. Jon

    I am too lazy to write in my poor Spanish, so I hope you understand or that Google translate will help.

    In 1968-1969 I lived in the town next to Downers Grove, Illinois. I had previously lived about an hour from New York City and, although I was in high school, I had already formed an opera habit. When I moved to Illinois, I subscribed to Chicago Lyric. But at some point in that school year, Sherrill Milnes came home to Downers Grove and gave a recital in his high school auditorium. I sat in the front row, in the middle, and heard, for the first time O vin, dissipe la tristesse, sung by a huge baritone voice, and just a few feet away. I loved his concert, although I can’t tell you what else was on the program.

    A year later–or maybe two–I saw his Carlo in Ernani on opening night, with Arroyo and Bergonzi, and the debut of a singer I didn’t enjoy very much, Ruggiero Raimondi. I found Raimondi’s vibratoless tone unpleasant, but came to appreciate him in roles where his intelligence was more evident. MIlnes was incredible in Ernani, a few pitch problems aside. And Bergonzi made every recitative as much a highlight as the arias.

    Best,
    Jon

    M'agrada

  10. dandini

    Era un cantant molt eclèctic que s’adaptava a estils ben diversos de forma fàcil i encertada.El seu Enrico Ashton,el seu Macbeth i el seu Athanael son tots ells modèlics.
    El seu fraseig era o aparantava ser més espontani que no pas el de Piero Cappuccilli o Renato Bruson pero aquests dos el superàven en ortodòxia vocal.El seu registre agut era portentós i alhora excitant ,ell n’era conscient i ho explotava ben sovint.A l’escenari es movia amb molta facilitat i encert i tenia sempre un gran interès en actuar de forma convincent (fet força insòlit)en una època de momies i semafors operìstics a dojo.
    Hi ha una anècdota curiosa del Met on ell essaijava el Giorgio Germont de la Traviata sota la direcció del mític James Levine.Milnes volia acabar la caballetta en un si bemoll inventat. James Levine el va convencer que era millor no fer-ho.Tanmateix el dia de la representació ho va fer i ell i el públic es van quedar molt satisfets i el gran de debó James Levine no es va sentir humiliat per aquesta indisciplina i va riure.
    El seu Fígaro era espectacular pero en Rossini i donats els parametres estilistics en els que ens movem actualment podem dir que Leo Nucci el supera.
    El seu Tonio si que era per cant i actuació un autèntic tsunami.
    Tambe va ser impressionant el seu Scarpia més per l’encertada transmissió de la maldad del rol que per plenitud vocal.
    De la mateixa manera que hen de reconeixer que la seva actuació a Sly va ser molt trista ,ja no quedava absolutament res.Malgrat aixó el públic del Liceu va ser molt educat i amable i el va bravejar.
    Dius que el seu debut a Europa va ser al teatro Nuovo de Milà ,suposo que en versió concert (?) perque ell va declarà a ran del seu Figaro que aquest suposava el seu debut escènic a Europa.

    M'agrada

    • No vull entrar en les habituals disquisicions, però només cal escoltar el Macbeth, el Simon o l’Ernani de Cappuccilli per adonar-se’n que darrere de cadascuna de les aproximacions als rols, hi ha quelcom més que ortodòxia vocal, però és clar si només parlem de gustos personals no hi ha possibilitat de debatre.
      El tinguéssim ara un baríton con Milnes!!!

      M'agrada

  11. Rosa

    Gràcies Joaquim. Un post de luxe per a aquest aniversari. Soc una fan de Milness des que em van regalar un disc de duos d’opera d’ell i Domingo l’any 1975.
    Compartiré també. Gràcies

    M'agrada

    • Amb Domingo van fer moltes coses junts, compartien discogràfiques i se’n va fer un tip de deixar gravacions magnífiques. Recordo aquest disc com també en recordaràs un on cada cara del LP la protagonitzava un d’ells mentre que l’altra dirigia.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: