IN FERNEM LAND

TAMERLANO DE HANDEL a Cracòvia (Sabata-Cenčić-Ainsley-Gauvin-Donose-Kudinov;Minasi)


Avui festassa barroca a IFL, amb Riccardo Minasi al capdavant de Il Pomo d’Oro per oferir la seva enlluernadora versió de Tamerlano de Handel, amb un equip vocal sensacional, idèntic al de la gravació de naivè, en una versió de concert celebrada a Cracòvia el dia 8 de gener de 2014.

Hi ha versions d’una obra que difícilment es dissocien d’un director o un intèrpret, tal és el grau de perfeccionament i compenetració amb la partitura, que tot allò escoltat abans i després sempre passa per la comparació amb aquest referent, i el cas de Riccardo Minasi i el Tamerlano de Handel segurament ja és aquest. Serà difícil que d’ara en endavant algú pugui presentar una producció d’aquesta òpera i superi la versió que des de ja fa alguns mesos està de gira i també enregistrada en un àlbum del segell naivé absolutament referencial.

Minasi dóna a la partitura tota la sensualitat i tensió que aquesta sorprenent òpera de Handel posseeix i necessita, comptant amb meravellós conjunt, Il Pomo d’Oro, de sonoritats puríssimes, rodones, càlides i sumptuoses però sense oblidar mai la tensió dramàtica d’una partitura rica en personalitats psicològiques complexes i recaragolades, que necessita de l’orquestra un imprescindible suport sonor. Les dinàmiques intenses perfectament secundades per unes cordes meravelloses, o l’expressivitat d’unes fustes de suavitat que acaronen, son entre d’altres virtuts, dos aspectes que enlluernen en aquesta versió de Tamerlano.

En aquest concert de Cracòvia es repeteix fil per randa l’equip vocal que ha enregistrat l’òpera i per tant tenim el immens Tamerlano de Xavier Sabata que s’ha situat, tot i la gran competència en la corda de contratenors, a dalt de tot amb aquesta encarnació del protagonista. També en aquest cas serà difícil superar tanta perfecció tècnica i seducció vocal i interpretació dramàtica, amb un timbre que sempre defuig les sonoritats feridors per oferir una versió sensual de la perversió que envolta el seu personatge. Tamerlano ja és Xavier Sabata

Sensacional Cenčić, com ja sabem, i sensacionals també Gauvin, Donose i John Mark Ainsley, per fi un Bajazet en estil i adequació després d’altres aproximacions molt mediàtiques però a les antípodes de Handel. Colpidora versió de la mort en un tenor que mai m’hagués cregut escoltar-lo en una faceta heroica com es mostra en aquesta esplèndida versió.

Els que conegueu el disc segur que voldreu repetir l’experiència ja que es tracta d’una gravació efectuada en directe i per tant sense cap mena de trampa, alhora que amb l’emoció especial que sempre atorga el públic present, i els que no conegueu la versió no ho dubteu ni un moment, deixeu-vos seduir per el millor Handel i un equip musical i vocal espaterrant.

Us deixo uns quants fragments com a tast de la festa que us espera. Comencem per “Forte lieto a morte andrei” que canta Bajazet, és a dir John Mark Ainsley

Escoltem ara a l’excepcional Xavier Sabata cantant  “Dammi pace, o volto amato” (sensacional acompanyament)

Ara l’espectacular “Più d’una tigre altero” per Max Emanuel Cenčić

Escoltem la bellíssima i llarguíssima “Cor di padre” com la canta Karina Gauvin (Asteria)

Em permetreu, que per això és el protagonista, tornar a portar-vos a Xavier Sabata (Tamerlano), ara cantant la vertiginosa “A dispetto d’un volto ingrato”

I finalment escoltem a la mezzosoprano Ruxandra Donose (Irene) cantant “Crudel più non son io”

George Frideric Handel
TAMERLANO HWV 18

Xavier Sabata (Tamerlano)
Max Emanuel Cenčić (Andronico)
John Mark Ainsley (Bajazet)
Karina Gauvin (Asteria)
Ruxandra Donose (Irene)
Pavel Kudinov (Leone)

Il Pomo d’Oro
Director: Riccardo Minasi

Juliusz Słowacki Theatre, Cracòvia 8 de gener de 2015

ENLLAÇ àudio

https://mega.co.nz/#F!0NEhyITY!z6nBB7zcdjbzJf-EmaMipA

Estic segur que ho gaudireu, és una autèntica “delicatessen” per a gurmets exigents i refinats.

Què vagi de gust!

28 comments

  1. Arrigo

    Mmmmm ¡qué gusto!. Estupendo el Tamerlano, y aún me sonrío del video que hay en youtube de Cencic diciendo que no había que dejarse engañar por el título ya que Handel solía dar el papel más importante, no al que daba título de la ópera. Aunque sea medioverdad aquello sonaba a ¡querra de divas!, 🙂 aunque dudo que él y Sabata pudieran acabar tirándose de los pelos 😉 . Muchas Gracias por compartirlo. Estoy deseando que llegue el domingo para escuchar a la Gauvin en directo, ¡qué voz!

    M'agrada

  2. Mercè

    Una meravella; i en Xavier Sabata està en un moment gloriós.
    Perquè no podem gaudir a Catalunya d’aquest Tamerlano, o de la Niobe, regina di Tebe, o del Siroè, re di Persia, o de… de tantes meravelles del Barroc que es passegen pel món? Ah! és clar, som el cul del món.
    Gràcies per aquest súper regal, Joaquim!!!!

    M'agrada

  3. M’agrada molt la música barroca, especialment l’òpera o la música vocal. El que no em van són els llibrets, que solen ser infumables. Fa una anys feren un Tamerlano a València en versió concert. En un principi llegia el llibret, però vaig optar per deixar-me dur per la música i passar del que estava escrit. Poden haver-hi excepcions, però la regla és que l’òpera oblidà aviat els fonament de la Camerata Fiorentina, on el llibret era més important que la música i es produí el fenomen invers. La culpa va dels castrati i prime donne. Amb Gluck es produeix una primera reforma i amb Wagner tota una revolució: el drama musical.

    M'agrada

    • Hi ha llibrets i llibrets, en totes les èpoques i estils. La bellesa de l’òpera barroca es fonamenta en aspectes que no passen per el llibret i malgrat això continues entusiasmant, ara potser fins i tot més que en la seva època, on de ben segur la gaudien moltes menys persones que ara.

      M'agrada

      • Efectivament, l’òpera barroca era bastant elitista. El públic, que era aristocràtic o de l’alta burgesia, es dedicava a passejar o a parlar mentre sonava l’òpera. La llum estava encesa. Solament quan sortia el divo o la diva i cantava la seua ària da capo i recaragolament, prestaven atenció. Estos cantant serien com els regidors d’ara, els que més cridaven l’atenció. El llibret era allò de menys, sempre igual, d’amor envoltat de mitologia o història antiga. Una manera d’enllaçar àries, que era el que importava.

        M'agrada

      • tan elitista com la contemporània, la romàntica o la clàssica. L’òpera és elitista, ens agradi o no. L’òpera popular és una cosa que políticament queda molt bé, però ni en les societats més educades i cultes, l’òpera es pot dir que sigui popular.

        M'agrada

      • No et dic que no, però hi ha països, com ara Itàlia, on sí que ha estat i és popular. Cas excepcional. Això sí, hi ha gèneres “menors” com ara la sarsuela, l’opéra comique o el singpiel que estan pensats per al poble.

        M'agrada

      • Popular què vol dir?, que es programa a prime time a les televisions públiques i privades, que els discs i dvd’s d’òpera apareixen a les llistes dels més venuts, que els teatres i sales de concert tenen el cartell penjat d’esgotades les localitats i llistes d’espera?, Què a qualsevol hiper en un cap de setmana si fem unes preguntes al voltant de I lombardi, la bohème o les pecheurs de perles, una quantitat significativa de la clientela sabrpa de que parlem?
        penso que no, la popuylaritat és una altra cosa.
        L’òpera italiana tenia en els seu moment d’esplendor un arrelament amb les clases populars, però no tothom podia anar al teatre a veure òpera, anar a l’òpera sempre ha sigut car, però ara l’òpera s’ha allunyat moltíssim de la societat i roman com un reducte d’elitisme cultural a vegades fins i tot snob. Potser la gent coneix una òpera ja que els mitjans afavoreixen molt la divulgació de fragments ni que sigui extrapolats a un spot publicitari (sobretot) , però que sigui popular perquè agrada a tothom o perquè hi ha un interès generalitzat per l’òpera, no crec que hi hagi cap lloc al món on una notícia operística tingui una repercussió tan gran, a no ser la defunció d’un super divo/diva, com pot ser qualsevol anècdota sense importància d’un reality o un sálvame qualsevol.
        El interès de les classes populars ha canviat, i no hi ha ningú que s’interessi més per un singspiel, una sarsuela o una opereta més que per Polònia, Gran Hermano o House o The sopranos.

        Liked by 1 person

  4. Mercè

    No tinc formació musical (cosa que lamentaré sempre) i potser és per això que no m’importa que el llibret de moltes òperes barroques sigui com un culebrot dolent. En tinc prou amb conèixer l’argument i saber què passa a cada acte, per no haver de perdre el temps llegint. Les veus, si són les adients, i la música, són per a mi els elements suficients per gaudir d’aquestes òperes.
    I, digueu-me iconoclasta, però moltes òperes no barroques tampoc no és que tinguin llibrets extraordinaris -com per fer-ne llibre de capçalera. Don Pasquale, El comte Ory, els mateixos Contes d’Hoffmann, per citar-ne només algunes, i me’n deixo unes quantes, resistirien malament una crítica literària. Però no hi fa res, també les gaudeixo.

    Per a mi, l’òpera barroca és el festival de la veu i la música; i és en les seves àries on s’expressen els sentiments i passions eterns: amor, odi, orgull, tristesa, venjança. I si els cantants són bons i l’orquestra sàviament dirigida… festa major!!

    M'agrada

    • EStà clar Mercè, i molt poques òperes, molt poques, poquíssimes tenen uns llibrets a l’alçada de la seva música, de fet les grans òperes ho són per la música, i encara que això em costi una decapitació a la plaça pública, els drames wagnerians, si no fos per la música….

      M'agrada

      • bocachete

        No creguis, que tindries molta companyia al patíbul: els llibrets wagnerians (com tants d’altres) sense música no funcionen com a obres de teatre (com a molt, el dels Meistersinger té més ritme i agilitat teatral). Presos com a part d’un tot (allò de l’Obra d’Art Total), amb música, etc., sí que rutllen, però el text només… I tampoc trobo que tinguin una qualitat poètica que excel·leixi, traient-ne fragments concrets.

        M'agrada

      • Ja ha arribat la fera. El que dius és la teua opinió que no coindideix amb altres opinions de persones com ara Thomas Mann, Bernard Shaw, Emilia Pardo Bazán, Vicent Blasco Ibañez, Eduard López-Chàvarri, Bryan magee, Grfegor-Dellin, Ángel Mayo, Baudelaire, Verlain, .. i moltíssims més.

        La gallega va dir “En Wagner el llibret té la mateixa importància que la música”.
        Els poetes simbolistes francesos esmentat apreciave especialment la poesia de Wagner. Pot llegir l’assaig de Baudelaire sobre Tannhäuser.
        Si lliges a Mann o Blasco Ibáñes veuràs que es basen el l’argument d’obres wagnerianes. Exemples. Blasco Ibáñes té un capítol de dicat a “El caballero Tannhäuser” en el seu llibre “El Papa del Mar”. La segona part es titula “A los pies de Venus”. La tram és un calc de Tannhäuser, que té una núvia formal, bona, modoseta, insulsa… i una amant que està per a parar un trem es diu Venus.

        Anem a Mann, que ara mateixa l’estic treballant per al meu bloc. Té tres obres de títol wagnerià i altres obres influïdes per Wagner. “Sangre de Welsas” o “De la estirpe de Odín”. Argument: l’incest de dos bessons, Siegmund i Sieglinde, d’una familia burgesa al principis del segle XX en plena represió guillermina. “Tristan”, argument: Un cavaller que està malat esperant la seua curació mentre sent tocat música de Tristán. Podria seguir, però no cal. Literats de prestigi han valorat sempre els llibrets de Wagner. Se n’han fet adaptacions en forma de novel.la o teatres. Se li han dedicat poemes, etc.

        Información. El llibret de “Der Ring” va ser publicat com a obra literària sense música abans de ser composada. A Wagner li digueren que Meistersingers era tan teatral que no li feia falta música.

        Jo mateix, que no sóc ningú, he escrit adaptacions del llibrets de Wagner en diferents i idiomes i per a diferents edats. I m’ha funcionat. Fins i tot he representat en l’escola Lohengrin sense más música que l’incidental. Els alumnes no cantaven sinó representaven l’obra en català.

        Ací tens un enllaç on podràs comprovar-ho. Comença per l’últim que he fet “Sangre de Welsas”, mira després les adptacions per per infants..

        Per altra banda, no cal ser massa sagaç per reconéixer que els llibrets barroc són infumables. Se salven els de la Camerata Fiorentina i potser algun de Metastasio – que tampoc valen massa. Fins Daponte no tenim llibrets de qualitat, però és que daponte era un litarat. i sobre Wagner, què dir? Solamnet ha de vore la infinitut de llibre que s’han escrit sobre el tema.

        Conec el llibre de Tamerlno i de Bajaceto… per a sortit corrents.

        Salut
        Regí

        https://rexvalrexblog.wordpress.com/2015/01/16/sangre-de-welsas-o-de-la-estirpe-de-odin-thomas-mann/

        M'agrada

      • Popular. He de donar-te la raó en part, però solament en part. Efectivament, l’òpera amb majúscules és un plat de les classes altes. En els quadres de Ramon Casas els podem veure. Al Liceu anaven en carruatges els burgesos adinerats i els aristòcrates decadents. No anaven per raons purament musicals. Feien negocis i vida social. No és d’estranyar que un anarquista el fotera una bomba als del pati de butaques. Allí anava la classe dominant i opressora. Per aquella època els seient del burgés i la dona o la volguda costaven el salari de sis mesos d’un obrer explotat per aquests senyors tan catalanistes. Per¡o, ull, als darrers pisos i per una altra porta – moltes voltes sense dret a cadira – també hi anava la gent modesta. Això no ho podem oblidar. I qui diu Liceu doi Teatre Principal de València. Ací passava el mateix. Els explotador anaven amb carruatge i entraven per la porta principal; els pobret, anaven al galliner per una porta diferent. Jo mateix he entrat per eixa porta, mig a fosques i bruta.
        Amés, existia el Teatre Escalante o “dels obrers” on hi feien sainets i sarsuela. La gent que hi anava era de classe baixa. Al País Valencià ha existit molta tradició de sarsuela. I era barata, teatre musical popular.
        A mi, m’inicià en el món de la música clàssica i òpera el pare d’un amic, que era ferroviari, però persona molt culta, lectora i melòmana que va formar-se en l’Ateneu Llibertari de València, regit per la CNT-FAI.

        Jo mateix, amb un sou congelat baixat de mestre durant sis anys, vaig de quan en quan a un concert o a l’òpera. Fins i tot hi he estat abonat. De quan en quan hi fan concerts gratuïts i sempre hi van més persones que butaques.

        Això sí, he de donar-te la raó que la immensa majoria dels habituals tenen peles. En aquests anys d’afició, no he conegut ningú que no fora d’una classe social superior a la meua. He conegut bona gent, i una altra que em repugna fins a la mèdula pel seu elitisme. Són el que han nascut amb un piano en el saló de sa casa. Els que hui estan a Viena i demà a Berlín. Molts són molt elitistes i no voldria que la “xusma” es juntara amb ell. Ja ho va dir Gonzalo Anaya Santos: “Els rics no estudiaran mai amb els pobres ni compartiran aficions”.

        Ara, am el futbol, el cine, la tele, etc. hi ha altres formes de passar el temps. Si et quedes a casam et sur gratis. El passatemps, la cultura i l’educació estan relacionat amb l’estatus social. Jo sóc partidari que tothom puga anar a concerts o òperes. Tot és qüestió de política. Tant la meua família com la de la meua dona són modestes, però hi ha casos de melòmans. El tio de la meua dona cobra 700 E al més i és melòman i wagnerià. Està ceg, però sempre està escoltant la música que li agrada. El meu cunya té un quiosc a punt de tancar per la crisi, pe`ro sempre que pot anem junts al Palau. A València, quan toca l’orquestra de València les localitat més barates valen 10 ó 5 E si tens carnet jove, d’aturat o jubilat.
        Per mi, no consentiré que la crème de la crème es quede amb l’invent. En una ocasió li vaig donar la meua entrada al germà petit de la dona. Tenia moltes ganes d’anar al Palau. Li agrada la música però mai no hi havia anat. Els xic és segurata. Doncs bé, per aquella època protegia a un individu que era conseller de no sé què – ara és imputat – quan el lladre aquest el va vore, va i li diu tot estranyat: “¡Hombre! ¿Cómo tu por aquí?” La mare que el va fer. El conseller anava “de protocol”, o siga, pel morro, i se sentia tan “superior” al meu cunya que no concebia que hi fos.

        Si hi ha alguna cosa que em toque els nassos d’aquest “mundillo” és l’elitisme i l’arrogància d’aquesta gentola.
        I tot és qüstió de educació i cultura. Pensa el Leningrad assetjat pels nazis – incloent la División Azul falangista- Shotakovich interpretava la famosa simfonia per animar els seus paisans, que ni anaven en carruatge, ni amb abrics de pell, etc. Era el poble pla. Una cosa semblant ha passar en els països de l’est. Moltes coses es podran criticar, però no pas aquesta. La música clàssica i l’òpera sempre ha estat al sevei de la clase treballadora.

        Jo continue pensant com el primer Wagner. L’art és del poble i per al poble. Serà ingenu pensar-ho, però em repugnaria pensar que l’art és per als que es torque el cul amb confeti, que deia un amic un tan bròfec.

        M'agrada

      • No és un plat de classes altes, és un plat de classes cultes. Un pot ser pobre i culte i ric i burro integral, en conec molts de totes dues bandes, i conec molts rics que van a l’òpera que no la gaudeixen gens i pobres que hi van poc ono hi van perquè no poden i la gaudeixen intensament.

        M'agrada

      • Et done la raó parcialment. La cultura costa diners, l’òpera encara més i no tothom pot pagar l’entrada. L’Estat subvenciona els ric. Jo no puc pagar una entrada en en platea. Quan vaig a les Arts és el tercer pis en amunt. La gent que es gasta el que jo no puc, no t’enganyes, son burgesos adinerars. El que sí que he observat és que una bona part d’ells hi acudeixen perquè se suposa que hi han d’anar. S’avorreixen fins a la medula. Conec a una pija adinerada que volia comprar-se un abonament per als dies d’estrena, que costava més però era el dia que tota eixa colla de presumits hi anava a lluir la roba i les joies. A més, com que era més car, el públic modest no hi anava. Estave a soles. A esta tipa l’òpera li importava un rave. Buscava lluïment i fer societat.

        Però no ens enganyem, Joaquim. Hi ha excepcions, però el que és més habitual és que a qui li agrada l’òpera provinga d’una família adinerada. Així són la majoria dels casos que jo conec, tant de l’estat espanyol com de fora.

        Resumint. La cultura costa diners i no tots se la poden pagar. Fins i tot sé de qui no li pot comprar els llibres de text als fills.

        És una pena, però és així.

        M'agrada

      • No et decapitaré, Joaquim, que sóc pacífic. Solament el diré dues coses. A partir de Gluck se li dona molta importància al llibret, Daponte és el primer gran llibretista. Desprs tenem a Berlioz i Wagner, que escriuen els seus propis llibrets. Supose estaràs informat del treball de Wagner: consulta a les font literaries, contingut filosòfic i polític… ´Wagner va estar del 48 al 52-53 escrivint el llibre de Der Ring. Els llibrets barrocs o belcantistes s’ecrivien d’un tirada, com isquera. Són un rotllo, no tenen susbtància. No trobarà una tesis doctoral sobre ells. Sobre Wagner o Berlioz, sí. Si vols te’n passe alguna. Després de Wagner les coses canvien pera bé de la part escrita. Els llibrets de Puccini son bon i els de Strauss són una meravella literària. En compositor li donava molta importància. Fins i tit d’això tracta una de les seues òperes. Wozzeck tambié té un llibret excel.lent. Aquesta revolució és mèrit de Wagner.

        M'agrada

      • bocachete

        Ningú, ni jo, negarà la importància del llibret en Wagner, però una cosa és que el llibret sigui important, que la música s’hi subordini, que la història sigui bona, o que tingui un simbolisme i un significat filosòfic, etc., o les idees que transmet, i una altra és que, tenint tot això (que ja és molt), el llibret, en si i sense res més que les paraules sigui una obra teatral que funcioni dramàticament. Això gairebé no passa, i amb Wagner tampoc. Llibrets que puguis representar sense adaptar ni retallar monòlegs extensíssims i reiteratius, no tindràs més que alguns de Boito i alguns de veristes o de Hofmannsthal. Jo llegeixo molt teatre, i directament en alemany, i et puc assegurar que (ja no dic Schiller, Büchner o Kleist) Wagner, merament com a escriptor i poeta, no resisteix la comparació amb Grillparzer, Hebbel Gutzkow o Otto Ludwig, que aquí són tan desconeguts com Pitarra, Guimerà o Rusiñol a Alemanya. La influència enorme de Wagner ha estat sobre la mateixa concepció de l’òpera i de la música, i sobre la concepció del teatre com a espectacle (i el Meiningen Ensemble, que treballava en una línia similar d’unificació de les arts escèniques va tenir més sobre els teatres europeus, mentre que la influència de Bayreuth va ser més en els teatres d’òpera): no es pot negar que era un home d’idees. Però des d’un punt de vista estrictament literari no va tenir ni de bon tros el mateix ressò com a literat. Les seves idees van influir en d’altres, sí, i per això l’admiraven Mann o Baudelaire, però no com a poeta o dramaturg, sinó com a teòric de les arts i pel que que significava aquest plantejament teòric. Quan Wagner s’estudia o apareix en una història de la literatura alemanya, sempre és per parlar de la transcendència de la seva concepció teatral, fins i tot del seu instint teatral, però mai per la qualitat intrínseca de la seva obra literària. Són coses molt diferents, i ningú qüestiona el valor o la importància del llibret en el conjunt de la seva obra, però sí la validesa del mateix llibret com a obra autònoma (que, d’altra banda, és una característica comuna a la majoria de llibrets).

        M'agrada

      • Gràcies per la teua explicació. Compartisc unes coses, però no tot. En primer lloc, és clar que si un compositor passa a la història és per la seua música, que és allò fonamental. Els llibrets han estat pensats per formar una unió amb la música. Això no vol dir que no hi hagen llibrets i llibrets. Compara el de “Tamerlano” amb qualsevol de Wagner i veuràs la diferència. Un llibret pot tenir valor literari i filosòfic per ser. Com vaig dir, els de Daponte, els de Wagner o els de Strauss – que comptà amb excel.lents llibretistes, que eren literats – són exemples a destacar.

        En el cas de Wagner, l’obra del qual seguisc des de fa 40 anys, s’han escrit una infinitud de llibres que no parlen de la música, sinó d’altres aspectes que van des de la literatura a la filosofia o la política. Fins i tots tenim adaptacions novel.lades dels llibrets. I clar que es poden representar sense música. Un exemple clar és Meistersinger. Passa el mateix que amb Rosenkavalier o Falstaff. Els llibrets són tan teatrals que funcionen a soles. Si no es fa es per pura inèrcia i por al risc comercial. Humilment, jo he representat Lohengrin amb xiquets. Vaig escriure una adaptació infantil, però amb l’original de Wagner no crec que hi hagués cap problema.

        Parles de Baudelaire i de Mann – també podríem parlar de Blasco Ibáñez i Pardo Bazán – . Com vaig dir, a Baudelaire li interessava sobretot la poesia, Wagner com a poeta, especialment en Tannhäuser. Exemple, la Cançó de l’estrella vespertina funciona com a lied i com a poema sense música. És un exemple, n’hi ha molts, com ara els adéus de Wotan o Liebestod. Crec que queda clar que són poemes excel.lents. A França van influir no solament en Baudelaire, sinó en Verlaine, Mallarmé, Rimbaud… El simbolisme frances no s’explica sense Wagner. Repetisc – i està escrit en la “Revista Wagneriana” francesa, els agradava Wagner com a poeta. I què vols que et diga de Mann. A ell li agradava com a narrador, sí, perquè Wagner “narra” molt en els seus llibrets. Literalment, Mann va dir que el geni de Wagner estava a l’altura del millors escriptors del XiX. Com a dramaturg el compara a Ibsen.
        Fins i tot Wagner té interés des del punt de vista filosòfic, no solament estètic. Pots consultar tesis doctorals de qualsevol universitat del món i hi veuràs, des de València a Mèxic.

        Wagner comencà volent ser dramaturg. De jove va escriure una obra de teatre i se n’adonà que li faltava alguna cosa. La música. Ell sempre es va considerar “poeta” i als llibrets els deis “poemes”.

        Wagner és un geni total: músic, poeta, dramaturg… fins i tit inventor d’instruments – la tuba Wagner – i una persona preocupada per l’arquitectura i l’acústica dels teatres. El de Bayreuth va construir-lo Semper segons les seues indicacions. Es tracta d’un fenomen sense parangó. Un Miquel Àngel del segle XIX. Se l’ha definit con la suma de Beethoven i Èsquil.

        És clar, que el determinat és la música, però no oblidem que Wagner va escriure molt i de tot. La seua obra escrita no musical ocupa més del 90 % de tota la seua producció. És immensa.

        Salut.

        Regí.

        PD. Tinc la sort d’haver parlat amb Waltraud Meier en diverses ocasions. A ella li passà com a Wagner. Volia ser actriu, i acabà sent cantant, millor dir actriu-cantant. Va dir-me que Wagner és el seu compositor favorit i que l’estimava molt com a dramaturg i poeta.

        M'agrada

      • Mann compara Wagner amb Balzac, Zola o Tolstói.

        https://rexvalrexblog.wordpress.com/2014/05/19/sufrimientos-y-grandeza-de-richard-wagner-1933-thomas-mann/

        “En l’obra de Wagner, el llibret està a la alçada de la música”, E. Pardo Bazán

        “En l’obra de Wagner, el llibret està a la alçada de la música”, E. Pardo Bazán

        Bryan Magee considera a Wagner una geni a la altura dels tres o quatre millors de la història de la música. Així mateix destaca altres espectes no musicals de Wagner.

        https://rexvalrexblog.wordpress.com/2015/01/12/wagner-y-la-filosofia-bryan-magee/

        https://rexvalrexblog.wordpress.com/2014/08/23/aspectos-de-wagner-bryan-magee/

        M'agrada

  5. Mercè

    Gràcies, gràcies, Joaquim!! No hagués gosat mai dir-ho aquí, a l’In fernem land, però sempre he pensat que els llibrets dels drames wagnerians eren solemnement avorrits. La música… la música és una altra cosa.
    Qui et vulgui decapitar, s’haurà d’enfrontar amb mi; tinc l’espasa preparada!!!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: