IN FERNEM LAND

PREPARANT NORMA


Giuditta Pasta  Saranno 26/10/1797 - Blevio 01/04/1865 com a Norma

Giuditta Pasta Saranno 26/10/1797
– Blevio 01/04/1865 com a Norma

Giuditta Pasta, si hem de fer cas a les cròniques de l’època i a les òperes que van ser escrites per a ella, era una cantant versàtil, amb una capacitat sorprenent per el cant d’agilitat, expressiva en el seu fraseig i una gran actriu amb una dicció admirable, no és d’estranyar doncs que fos la gran cantant que va estrenar òperes tan emblemàtiques com Anna Bolena, La sonnambula o Norma, l’obra mestra de Vincenzo Bellini que a partir del proper diumenge 8 de febrer i fins el dia 17 del mateix mes es representarà en el Gran Teatre del Liceu amb dos repartiments  bastant desequilibrats però ambdós amb motius prou interessants com per no deixar passar l’oportunitat d’assistir-hi.

Carlo Ritorni va escriure a l’any 1829 (Annali del teatro della citta di Reggio (Bologna, 1829), p. 192 in Ruthford 2007, p. 112) que la veu de Giuditta Pasta estava destinada a expressar les més intenses passions acompanyades d’una actuació escènica amb la que la seva “expressava les més intenses passions, acompanyant amb expressions de actriu fins aleshores desconegudes en el teatre líric. Ens podem imaginar doncs que la Pasta va significar quelcom similar al que va succeir a meitat del segle XX amb la irrupció de Maria Callas en el panorama operístic.

El crític del New Monthly Magazine a l’any 1824 va escriure això de la veu de la soprano italiana:

It is a mezzo-soprano, somewhat similar to that of Madame Vestris, but clearer, more powerful, and of greater compass. She commands two octaves, but two or three of the highest notes of this range are forced, and not agreeable. Her middle tones are fine and full-bodied; but, occasionally, notes escape in the lowest half octave, which are husky and harsh. In point of cultivation and science, she possesses, first of all, the rare merit of a pure intonation. We have not heard her once out of tune.

És una mezzosoprano, similar a Madame Vestris (Lucia Elizabeth Vestris), però amb la veu més clara, més potent i de major projecció. La veu té dues octaves, però dos o tres de les notes més altes del seu registre són forçades i no gaire agradables. La zona central és molt bona i posseeix molt cos vocal; però, de tant en tant, les notes més greus són aspres i ronques. Ella posseeix el rar mèrit d’una entonació pura. No l’hem escoltat mai desafinar.

I segueix:

She can achieve perfect resonance on a note as low as bottom A, and can rise as high as C#, or even to a slightly sharpened D; and she possesses the rare ability to be able to sing contralto as easily as she can sing soprano. I would suggest … that the true designation of her voice is mezzo-soprano, and any composer who writes for her should use the mezzo-soprano range for the thematic material of his music, while still exploiting, as it were incidentally and from time to time, notes which lie within the more peripheral areas of this remarkably rich voice. Many notes of this last category are not only extremely fine in themselves, but have the ability to produce a kind of resonant and magnetic vibration, which, through some still unexplained combination of physical phenomena, exercises an instantaneous and hypnotic effect upon the soul of the spectator.
This leads to the consideration of one of the most uncommon features of Madame Pasta’s voice: it is not all moulded from the same metallo, as it is said in Italy (which is to say that it possesses more than one timbre); and this fundamental variety of tone produced by a single voice affords one of the richest veins of musical expression which the artistry of a great cantatrice is able to exploi
This leads to the consideration of one of the most uncommon features of Madame Pasta’s voice: it is not all moulded from the same metallo, as it is said in Italy (which is to say that it possesses more than one timbre); and this fundamental variety of tone produced by a single voice affords one of the richest veins of musical expression which the artistry of a great cantatrice is able to exploit.

Ella pot aconseguir ressonàncies perfectes en una nota baixa, i pot arribar al Do#, o fins i tot a un Re lleugerament afilat. Ella posseeix la rara habilitat de ser capaç de cantar en el registre de contralt amb la mateixa comoditat que ho pot fer en el de soprano. Jo suggeriria … que la veritable designació de la seva veu és la mezzo-soprano, i qualsevol compositor que escriu per a ella ha d’utilitzar el registre de mezzo-soprano per al material temàtic de la seva composició, sense deixar d’explotar, per dir-ho de pas i de tant en tant, les notes que es troben dins de les àrees més perifèriques d’aquesta veu tan notablement rica. Moltes notes d’aquesta última categoria no només són extremadament ben emeses en si mateixes, sinó que tenen la capacitat de produir una espècie de vibració ressonant i magnètica, la qual, a través d’una combinació encara inexplicada dels fenòmens físics, exerceix un efecte instantani i hipnòtic sobre l’ànima de la espectador.
Això porta a la consideració d’una de les característiques més comunes de la veu de Madame Pasta: No tot és modelat a partir de la mateixa “metalo”, com diuen els italians (és a dir, que posseeix més d’un timbre); i aquesta varietat fonamental de to produït per una sola veu ofereix una de les més riques venes d’expressió musical que l’art d’un gran Cantatrice és capaç d ‘explotar.

No és d’estranyar doncs, que davant d’una personalitat vocal i escènica tan impactant i específica en el seu temps, els compositors que van escriure per a ella atorguessin a la partitura unes consideracions ben diferents a la resta de rols belcantistes propis de l’època i per tant per apropar-nos a una preparació d’aquesta òpera cabdal caldrà tenir-ho ben present, de la mateixa manera que els compositors i llibretistes ho van tenir present, tant en les capacitats vocals i tècniques de la protagonista, com en la personalitat escènica que tenia que produir un impacte de grandesa i magnetisme sobre el públic.

PREÀMBUL

Vincenzo Bellini i el seu llibretista Felice Romani e van fixar en una obra teatral que es va estrenar amb gran èxit al Théâtre Royal de l’Odéon de Paris, estrenada en el mes d’abril de 1831 per Alexandre Soumet titulada Norma ou L’infanticide, amb un argument que tenia les fonts de inspiració en la Vestale de Spontini i Victot-Joseph-Étienne de Jouy (estrenada el 1807) i la Medea de Euripide.

Soumet va actualitzar sota una visió romàntica, temes, situacions i personatges clàssics de la tragèdia grega i alhora Romani, que ja s’havia apropat al context literari a l’esplèndida Medea in Corinto de Mayr (1813) i a La sacerdotessa d’Irminsul de Paccini (1817) va re-elaborar la proposta del dramaturg francès eliminant la part més esotèrica i donant més rellevància al conflicte entre  els dos personatges femenins, sobretot perquè Adalgisa era Giulia Grisi, una altra gran soprano belcantista, i canviant el final, ja que mentre el dramaturg francès fa que Norma cometi l’infanticidi i seguidament es mati, mentre que Romani humanitza a Norma salvant els fills i unint a Norma i Pollione en una declaració pública de la sacerdotessa del seu “delicte”. que la portarà al sacrifici. Bellini i Romani van evitar l’habitual escena conclusiva de follia, es diu que per evitar el record molt viu encara del final de l’Anna Bolena estrenada un any abans, i per contra van escriure un concertant de gran impacte emotiu i de bellesa musical i escènica molt més transcendent.

A la Norma s’enfronten dos mons, el del conflicte privat dels protagonistes i aquell que té com a protagonista la col·lectivitat d’un món, d’unes creences i d’una moral, que conflueixen en l’etern triangle en conflicte, aquí dues dones que estimen al mateix home. Aquest és el vehicle perfecta per tal de que Romani elabori una personalitat dramàtica per a la que Bellini escriurà una partitura extraordinària que requereix a una interpretat i cantant extraordinària que ha de mostrar totes les facetes d’una psicologia tan atractiva com complexa i difícil si la cantant no és capaç de mostrar l’autoritat del lideratge d’una sacerdotessa referent per el seu poble, d’una mare i d’una amant furtiva que renunciarà a tot per un amor recuperat massa tard.

L’estructura musical segueix en gran mesura l’esquema del melodrama clàssic, si bé cal fer menció que la protagonista mai té una escena per ella sola, ja que sempre intervenen al seu voltant altres personatges o el cor. Només el personatge de Pollione té una intervenció per a ell amb una ària amb dues estrofes de tall absolutament clàssic amb un recitatiu previ i la corresponent cabaletta conclusiva. Això no succeeix en la resta de personatges, fins i tot la “seconda donna” no té una ària com semblaria lògic, sobretot pensant que Adalgisa ho va estrenar la Grisi, tot i que a l’any 1831 tot just començava la seva extraordinària carrera.  També, i com ja he comentat, Bellini tria per a cadascun dels finals d’acte, dues formes no del tot convencionals, ja que el finale primo no és l’habitual concertant i utilitza un sorprenent tercet quan Pollione entra a les estances d’Adalgisa i descobreix a Norma que el jove que l’ha seduït és el pare dels seus fills i qui anys enrere la va seduir a ella, mentre que en finale secondo no hi ha una gran escena per a la protagonista i Bellini estructura una gran escena quasi sense solució de continuïtat amb l’escena de Norma amb Clotilde, el himne guerrer i l’escena de Oroveso, el duet cabdal entre Norma i Pollione i fatídic final, tot com un bloc unitari sense gaires precedents en el melodrama  del s.XIX. Es tracta d’un crescendo musical  de temps lents i estàtics que permet deixar anar melodies de gran impacte, no només musical, que creen un clímax monumental, un impressionant quadre col·lectiu extasiant de bellesa i tràgica emoció.

L’acció es desenvolupa segons els criteris del teatre clàssic que exigeix la unitat del temps.

SINOPSIS (extret de la web del Liceu)

La Gàl·lia, 50 a.c., durant l’ocupació romana.

ACTE I

En un bosc de nit, el sacerdot Oroveso condueix als druides en una oració per la venjança contra els conqueridors romans. Després de la marxa d’aquests, el procònsol romà Pollione confessa al seu amicFlavio que ja no estima a la gran sacerdotessa Norma, filla d’Oroveso, amb qui té dos fills. S’ha enamorat d’una jove sacerdotessa novícia, Adalgisa, qui rebutja el seu amor. Els druides es reuneixen i Norma ora a la deessa de la lluna per la pau. Li diu al seu poble que tan aviat arribi el moment del seu aixecament contra els conqueridors, ella mateixa dirigirà la revolta. Al mateix temps, s’adona que mai podria fer-li mal a Pollione. Quan l’arbreda queda deserta, Adalgisa apareix i demana forces per resistir-se a Pollione, que escolta el seu plor i la insta a fugir amb ell a Roma. Norma li diu a la seva confident Clotilde que Pollione ha estat requerit a Roma. Tem que els abandoni a ella i als seus fills. Adalgisa confessa a Norma que té un amant. Rememorant el principi de la seva pròpia història d’amor, Norma és a punt d’alliberar Adalgisa dels seus vots i li pregunta pel nom del seu estimat. Pollione apareix i Adalgisa respon amb sinceritat. La bondat de Norma es converteix en fúria i retreu a Adalgisa la seva pròpia traïció pel soldat romà. Pollione, al seu torn, confessa el seu amor per Adalgisa i li demana de nou que parteixi amb ell, però ella es nega i jura que preferiria morir abans que robar-li-ho a Norma.

ACTE II

Norma pren la decisió de matar als seus fills mentre dormen, per protegir-los així d’una vida desgraciada sense un pare. No obstant això, canvia d’opinió i crida Adalgisa, a qui li aconsella casar-se amb Pollione i portar-se als nens a Roma. Adalgisa es nega: anirà a la recerca de Pollione, però només per persuadir-ho de tornar amb Norma i, així, poder reafirmar l’amistat entre elles. Oroveso anuncia que un nou comandant reemplaçarà a Pollione i demana als druides paciència per assegurar-se d’aquesta manera l’èxit, en cas que es produeixi una eventual revolta. Norma se sorprèn en escoltar que les súpliques de Adalgisa no han convençut a Pollione i, en un rampell de ràbia, insta al seu poble a atacar als conqueridors. Oroveso exigeix una víctima sacrificial i Pollione s’ofereix. Tot sol amb ell, Norma li promet la seva llibertat si abandona a Adalgisa i torna amb ella. Pollione es nega i Norma l’amenaça amb matar-ho a ell i als seus fills. Norma comunica als druides que una sacerdotessa culpable ha de morir, referint-se a ella mateixa. Commogut per la seva noblesa, Pollione demana compartir el seu destí. Norma suplica a Oroveso que es faci càrrec dels seus fills i condueix al seu amant a la pira.

ELS NÚMEROS MUSICALS

  • Ouverture

Acte 1er

  • 1 Coro d’Introduzione – Ite sul colle
  • 2 Recitativo e Cavatina Pollione
    • Recitativo – Svanir le voci!
    • Cavatina – Meco all’altar di Vener
  • 3 Coro – Norma viene
  • 4 Recitativo e Cavatina Norma
    • Recitativo – Sediziose voci
    • Cavatina – Casta Diva
  • 5 Recitativo e Duetto Pollione e Adalgisa
    • Recitativo – Sgombra è la sacra selva
    • Duetto – Va’, crudele, al Dio spietato
  • 6 Finale I
    • Recitativo – Vanne, e li cela entrambi
    • Duetto Norma e Adalgisa – Sola, furtiva, al tempio
    • Terzetto Norma, Adalgisa e Pollione – Ah! di qual sei tu vittima

Acte 2on

  • 7 Introduzione
    • Recitativo – Dormono entrambi
    • Duetto Norma e Adalgisa – Deh! con te, con te li prendi…
  • 8 Coro – Non partì?… Finora è al campo
  • 9 Finale
    • Recitativo – Ei tornerà
    • Coro – Guerra, guerra! le galliche selve
    • Recitativo – Né compi il rito, o Norma?
    • Duetto Norma e Pollione – In mia man alfin tu sei
    • Recitativo – Dammi quel ferro
    • Duetto Norma e Pollione – Qual cor tradisti, qual cor perdesti
    • Scena ultima – Deh! non volerli vittime

LA VOCALITAT DE NORMA

Els cantants de l’estrena del 26 de desembre de 1831 al Teatre alla Scala de Milà:

Norma soprano Giuditta Pasta
Adalgisa soprano Giulia Grisi
Pollione tenor Domenico Donzelli
Oroveso baix Vincenzo Negrini
Clotilde soprano Marietta Sacchi
Flavio tenor Lorenzo Lombardi

Director musical:  Alessandro Rolla

Norma és per a una soprano dramàtica d’agilitat amb una extensió vocal que va del Sib2 al Do4. Necessita una soprano de cant heroic, de força i penetrant emissió, amb un gran sentit tràgic en els recitatius i també capaç de ser elegíaca i dolça en moments tan puntuals com cabdals (“Casta diva”).

Adalgisa és per a una soprano lírica d’agilitat, de cant melangiós i expressió romàntica, de timbre clar que permeti contrastar vocal i psicològicament amb Norma. La tessitura és molt aguda hi ha d’arribar al Do5. Giulia Grisi era una soprano similar a la Colbran o la Malibran, és a dir, el que ara coneixem com a mezzosopranos agudes, vocalitat que en aquells anys encara no existia, i que també tenien capacitat per cantar certs rols destinats a les contralts (Tancredi o l’Angelina de la Cenerentola, per exemple). L’evolució vocal de la Grisi durant la seva carrera va ser espectacular, cantant rols dramàtics co la mateixa Norma, Valentine a Huguenots o Fides a Le Prophete, però a l’any 1831 ella tenia 20 anys i tot fa preveure que la veu lluny de ser la d’una dramàtica de força més aviat era la d’una angelical lírica. El que em sembla important és que la tipologia vocal es diferencií de Norma, per tant cal jugar amb les dues intèrprets per tal de contrastar les dues personalitats. No té cap sentit transformar a Adalgisa en una soprano lleugera senzillament perquè Norma sigui una veu molt més feble del que caldria.

Pollione no és per a un tenor dramàtic com alguns creuen. Domenico Donzelli el tenor que va estrenar el rol era el moment més àlgid de la seva carrera un tenore di forza o si voleu un baritenore, es va fer un tip de cantar el rol de Otello de l’òpera de Rossini, per tant no era al 1831 un contraltino. Donzelli va ser l’iniciador del que seria el tenor romàntic que trobaria el màxim exponent en Gilbert-Louis Duprez i Adolphe Nourrit. La tessitura de Pollione abraça del Re2 al Do4.

Oroveso és un baix noble que ha de representar l’autoritat, la seva tessitura és contundent del Si1 al Mi3.

Els rols menors de Flavio i Clotilde han d’anar a càrrec d’un tenor líric i una soprano, que a vegades esdevé mezzosoprano.

FRAGMENTS QUE CAL ESCOLTAR

Per tal de fer-nos una bona idea de com cal afrontar el rols d’aquesta òpera complexa i bellíssima comencem per les possibles vocalitats del rol de Norma.

Faré la selecció seguint la pròpia trama argumental de l’òpera, per tant obviant l’obertura el primer que en trobem és l’escena de Pollione “Svanir le voci!…Meco all’altar di Venere…Me protegge, me difende.” I l’escoltem per el mateix tenor que la cantarà en el primer repartiment del Liceu, el nord-americà Gregory Kunde, un belcantista en una fase ja madura de la seva increïble carrera. L’emissió i el portamento en algunes notes és discutible, però l’estil és el que ha de ser, i en la segona estrofa es permet fer les preceptives variacions. La versió és de l’any 2010 a Varsòvia, Flavio és Emanuele d’Aguanno i dirigeix Fabio Biondi en una versió amb pretensions historicistes.

Si voleu escoltar altres maneres de cantar aquest rol (algunes espectaculars), premeu sobre el nom del cantant i accedireu al corresponent Youtube: Francesco Meli (1935), Giovanni Martinelli (MET 1937), Mario Del Monaco (1955),  Franco Corelli (1958?), Carlo Bergonzi (1970), Plácido Domingo (MET 1982), Giuseppe Giacomini

Tot seguit escoltem l’entrada de Norma “Sediziose voci…Casta Diva…Ah bello a me ritorna” He decidit posar-vos la versió de Montserrat Caballé l’any 1971 a Madrid.

Tot i que segons ella mateixa la seva millor actuació de la seva carrera va ser cantar Norma a Orange l’any 1974 i com que no hi ha l’escena sencera, us deixo amb la “Casta diva”, aquella de l’efecte màgic del vent.

Si voleu escoltar altres maneres de cantar aquest fragment aquí teniu les espectaculars versions de: Rosa Ponselle (1928/1929), Gina Cigna (MET1937), Zinka Milanov (MET 1944), Maria Callas (1955), Elena Suliotis (Roma 1967), Beverly Sills (1971), Joan Sutherland (San Francisco 1972), Marisa Galvany (1975), Grace Bumbry (Londres 1978), Adelaida Negri (MET 1982). June Anderson (Colón 2001), Edita Gruberova (2011) Sondra Radvanovsky (2011).

Escoltem el primer duet de Norma i Adalgisa “Oh, rimembranza! io fui…Sola, furtiva, al tempio…” per Maria Callas i Ebbe Stignani en la gravació de l’any 1954 dirigida per Tullio Serafin.

I ara el tercet final del primer acte “Oh di qual sei tu vittima” en la mítica versió del Teatro alla Scala de l’any 1955 amb Callas, Simionato i Del Monaco, dirigeix Antonino Votto.

I si ara voleu fer l’experiment de la “deconstrució belliniana” d’aquest mateix fragment per Bartoli, Jo i Osborn, aquí ho teniu., però per a mi és una errada monumental.

Del segon acte escoltem com canta l’emotiu “Dormono entrambi”, un dels moments més colpidors de l’òpera Montserrat Caballé a Moscou l’any 1974. Fixeu-vos que l’orquestra avança unes notes de La Traviata

I així ho cantava la fabulosa Elinor Ross a Berlín l’any 1967

Del gran duet entre Adalgisa i Norma de l’acte segon “Deh! con te, con te li prendi…”, escoltem la versió de Joan Sutherland i Marilyn Horne al MET de l’any 1970

Però si voleu una alternativa ben diferent, escolteu com ho cantaven Marisa Galvay i Viorica Cortez l’any 1975

O la Caballé i Shirley Verrett al MET l’any 1976

De l’escena final comencem per l’impressionant duet entre Norma i Pollione “In mia man alfin tu sei” per Maria Callas i Mario Del Monaco a la Scala de l’any 1955.

O la imponent Annita Cerquetti i el marmori Franco Corelli l’any 1958 a Roma

I aquí teniu a la extraordinària i malaurada Ghena Dimitrova amb un apocat Nunzio Todisco

I Montserrat Caballé en la seva millor actuació en un teatre (Caballé dixit) demostrant que també podia amb els inclements greus, al costat d’un discutible Jon Vickers

Escoltem ara la segona part del duet “Qual cor tradisti, qual cor perdesti” per Dimitra Theodossiou i Carlo Ventre a Mascerata l’any 2007

I així de colpidors ho cantaven a Parma Cristina Deutekom i Franco Corelli

Finalment us deixo el catàrtic “Deh! non volerli vittime” per:

Celestina Boninsegna, amb Andrés de SegurolaLuigi Colazza l’any 1906

Tina Poli Randaccio amb Ezio Pinza l’any 1924

Montserrat Caballé a Moscou l’any 1974

Leyla Gencer a la Scala l’any 1965, amb Prevedi i Simionato

Renata Scotto a Philadelphia l’any 1978

Beverly Sills en la gravació d’estudi

June Anderson a Parma el 2001

Shirley Verrett al MET l’any 1979

Mariella Devia a Bologna (2013), un experiment.

LES VERSIONS DISCOGRÀFIQUES i VIDEOGRÀFIQUES MÉS DESTACADES

1937 Gina Cigna, Giovanni Breviario, Ebe Stignani, Tancredi Pasero Vittorio Gui
Orchestra e Coro dell’EIAR di Torino Warner Music
1954 Maria Callas, Mario Filippeschi, Ebe Stignani, Nicola Rossi-Lemeni Tullio Serafin
Orchestra e coro del Teatro alla Scala EMI
1955 Maria Callas, Giulietta Simionato, Mario del Monaco, Niccola Zaccaria, Antonino Votto
Orchestra e coro del Teatro alla Scala
1958 Annita Cerquetti, Miriam Pirazzini, Franco Corelli, Giulio Neri, Gabriele Santini
Orchestra e coro del Teatro dell’Opera di Roma G.O.P.
1960 Maria Callas, Franco Corelli, Christa Ludwig, Nicola Zaccaria Tullio Serafin
Orchestra e coro del Teatro alla Scala EMI
1964 Joan Sutherland, John Alexander, Marilyn Horne, Richard Cross Richard Bonynge
London Symphony Orchestra e Chorus Decca Records
1967 Elena Souliotis, Mario Del Monaco, Fiorenza Cossotto, Carlo Cava Silvio Varviso
Orchestra e coro dell’Accademia di Santa Cecilia Decca Records
1972 Montserrat Caballé, Plácido Domingo, Fiorenza Cossotto, Ruggero Raimondi Carlo Felice Cillario
London Symphony Orchestra e Ambrosian Chorus RCA Victor
1972 Montserrat Caballé, Fiorenza Cossotto, Gianni Raimondi, Ivo Vinco, Giannandrea Gavazzeni
Orchestra e coro del Teatro alla Scala MYTO
1973 Beverly Sills, Enrico Di Giuseppe, Shirley Verrett, Paul Plishka James Levine
New Philharmonia Orchestra e John Alldis Choir Deutsche Grammophon
1974 Montserrat Caballé, Josephine Veasey, Jon Vickers, Agostino Ferrin, Giuseppe Patané
Coro e orchestra del Teatro Regio di Torino (Orange) DVD DREAMLIFE
1977 Grace Bumbry, Lella Cuberli, Giuseppe Giacomini, Robert Lloyd, Michael Halász
Orchestra simfonica di Bari (Martina Franca) DYNAMIC
1978 Renata Scotto, Ermanno Mauro, Margherita Rinaldi, Agostino Ferrin Riccardo Muti
Orchestra e coro del Maggio Musicale Fiorentino Teatro Comunale di Firenze Lyric Myto
1979 Renata Scotto, Giuseppe Giacomini, Tatiana Troyanos, Paul Plishka James Levine
National Philharmonic Orchestra e Ambrosian Opera Chorus Sony Classical Records
1984 Joan Sutherland, Luciano Pavarotti, Montserrat Caballé, Samuel Ramey Richard Bonynge
Orchestra e coro della Welsh National Opera Decca Records
1994 Jean Eaglen, Eva Mei, Vincenzo LaScola, Dmitri Kavrakos, Riccardo Muti
Coro e orchestra del Maggio Musicale Fiorentino EMI
2001 June Anderson, Daniela Barcellona, Shin Young Hoon, Ildar Abdrazakov, Fabio Biondi
Europa Galante. Rai-Trade DVD
2004 Edita Gruberova, Elina Garanca, Aquiles Machado, Alaister Miles, Friedrich Haider
Orquestra Staats-philharmonie Rheinland-Pfalz Coro Vocal Ensemble Rastatt Nightingale
2004 Fiorenza Cedolins, Carmela Remigio, Vincenzo LaScola, Andrea Papi, Fabrizio Maria Carminati
Coro Lirico Marchigiano Orchestra Filarmonica Marchigiana (Ancona) Bongiovanni.
2013 Cecilia Bartoli, John Osborn, Sumi Jo, Michele Pertusi Giovanni Antonini
Orchestra La Scintilla e International Chamber Vocalists Decca Records

ENLLAÇOS D’INTERÈS

http://www.liceubarcelona.cat/temporada-2014-2015/opera/norma/mes-informacio.html

http://en.wikipedia.org/wiki/Norma_%28opera%29

VERSIONS DE DESCÀRREGA

Us deixo quatre versions, tres per escoltar i una en vídeo, que són: la de la inauguració de la Scala de l’any 1955, la del Liceu de 1973 amb Caballé, Berini i Prevedi, la versió de la Scala de l’any 1977, aquesta en un vídeo en millor estat del que hi ha a youtube, amb Caballé i Troyanos., i la versió de Radvanovsky a San Francisco de l’any passat que ja us vaig deixar no fa gaire a IFL

Scala 1955

V. Bellini
NORMA

Oroveso: Nicola Zaccaria
Pollione: Mario del Monaco
Norma: Maria Callas
Adalgisa: Giulietta Simionato
Flavio: Giuseppe Zampieri
Clotilde: Gabriella Carturan

Coro e Oochestra del Teatro alla Scala
Director musical: Antonino Votto

Milano 7 de desembre de 1955

ENLLAÇ mp3

https://www.mediafire.com/folder/wwpxhw78ay7j8/NORMA_SCALA_071255

Liceu 1973

V. Bellini
NORMA

Norma: Montserrat Caballé
Adalgisa: Bianca Berini
Pollione: Bruno Prevedi
Oroveso: Gwynne Howell
Clotilde: Judith Dorion
Flavio: José Manzaneda

Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Gianfranco Masini
Barcelona 25 de gener de 1973
Transmissió de RNE

ENLLAÇ mp3

https://www.mediafire.com/folder/hjei6i1idrdk7/NORMA_LICEU_1973

Scala 1977 VÍDEO

V. Bellini
NORMA

Oroveso: Carlo Zardo
Pollione: Giorgio Casellato-Lamberti
Norma: Montserrat Caballé
Adalgisa: Tatiana Troyanos
Flavio: Saverio Porzano
Clotilde: Mirella Fiorentini

Coro e Oochestra del Teatro alla Scala
Director musical: Gianandrea Gavazzeni
Milano 1977

https://www.mediafire.com/folder/ha6j6bcl71qpb/NORMA_Scala_1977

San Francisco 2014

Vicenzo Bellini
NORMA

Norma: Sondra Radvanovsky
Adalgisa: Jamie Barton
Pollione: Russell Thomas
Oroveso: Christian Van Horn
Clotilda: Jacqueline Piccolino
Flavio: A.J. Glueckert

The San Francisco Opera Orchestra and Chorus
Director:Nicola Luisotti

San Francisco Opera, setembre de 2014

Enllaç àudio (2 arxius)

https://mega.co.nz/#F!oIkA2b5I!C6LG6pUuvihmPUUpLrXEww

FINAL

L’apunt podria ser inacabable perquè aquesta òpera és extraordinària i perquè hi ha molt material per revisar. Hi ha moltes Norma possibles i tots sabem que en el belcanto es permeten unes llicències que han fet en molts casos tergiversar fins a extrems quasi “anatèmics” les partitures, que han passat a ser propietat dels cantants, però no hi ha dubte que quan trobem aquelles versions veritablement antològiques no cal que ens diguin res, els veritables artistes, les veus veritablement excepcionals excel·leixen de tal manera que és impossible romandre impassibles i crec que en aquest apunt hi ha probes evidents de que això és així.

Les representacions del Liceu tenen dos casts interessants, en cap cas em semblen “avant match” excepcionals per fer front a aquest repertori. L’estil belcantístic pur no crec que l’arribem a gaudir, si bé no hi ha dubte que veus en tindrem. Radvanovski és una gran soprano verdiana, quelcom que no garanteix, com ja hem comprovat en altres ocasions i també en la Norma, que aquest no és el seu terreny més remarcable. El mateix podríem dir de la senyora Gubanova, mentre que en el segon repartiment caldrà veure del que són capaços tots plegats. Norma és una òpera tan bella com perillosa, i en el repertori belcantista ben aviat s’aprecien les virtuts i els defectes dels cantants.

Desitjo que tot vagi prou bé, ho necessitem.

56 comments

    • Hofmannsthal

      Sr. Xavier C llevo ya mucho tiempo siguiendole la pista a través de sus comentarios en este blog, y le escribo por que quiero confirmar unas sospechas que me han llevado a pensar que nos conocemos con anterioridad. Me puede confirmar usted que su nombre completo no sea XAVIER CIURANS ??

      Esperare impaciente su respuesta : )

      M'agrada

      • Xavier C.

        Doncs t´ho puc confirmar, Hofmannsthal. Em sap greu si amb això estronco la il·lusío de retrobar un amic a qui s´havia perdut la pista, però no… el meu cognom no és Ciurans. 😦

        M'agrada

      • Hofmannsthal

        Caramba! Entonces disculpeme usted por la equivocación, pero permitame decirle que tenia mis razones al sospechar de su identidad ; pues no unicamente comparte nombre y primera letra del apellido con el susodicho sino que ambos disponen de la misma jovialidad y complicidad en sus comentarios e incluso me atreviria a decir que estudios (me remito a un comentario anterior que usted publicó en este mismo blog en el que declaraba que desearia pasar mas tiempo en compañia de su profesor de historia medieval, por lo que supuse que habia cursado estudios similares con los de mi conocido).

        Lejos estoy pero de lamentarme, pues aunque no sea quien pensaba, he tenido la oportunidad de hablar con usted por primera vez. Así que con su permiso le doy a usted por presentado y le dijo: Mucho gusto y encantado de conocerle caballero! : )

        M'agrada

      • Xavier C.

        Ets molt amable, Hofmannsthal. En efecte, fa uns anys vaig estudiar Història a la UB en l´especialitat de Medieval, però malauradament no recordo haver coincidit amb cap Xavier Ciurans, així que no et puc posar sobre la seva pista 😦 Dono per fetes les presentacions, i ens anem trobant per can IFL! (i tracta´m de tu, si us plau. Jo ho estic fent!!! :/ )

        M'agrada

  1. alex

    Excepcional trabajo Joaquim!!

    Esperemos que las Normas previstas, tanto Radvanosky como Wilson, no confundan la Norma vocal e interpretativamente, con una Aida o una Tosca.
    Gracias asimismo por los enlaces colgados

    M'agrada

  2. colbran

    Uno de los mejores posts que has escrito hasta el presente, con una documentación escrita, visible y sonora de antología. Se nota cómo lo has trabajado, casi es una tesis. Enhorabuena!

    De momento lo he leído. Ahora me toca escuchar. Aparte de las insuperables Callas/Caballé o Caballé/Callas, me ha hecho una enorme ilusión que hayas incluído fragmentos y menciones de dos de mis cantantes preferidas de todos los tiempos: Marisa Galvany y Ghena Dimitrova. Muchas gracias.

    Te comentaré con más profundidad cuando lo haya escuchado y visto todo.

    Liked by 1 person

  3. dandini

    Un treball molt maco i interessant.
    Llastima que en els audios no hagis inclos cap “Oh non tremare”.En aquest fragment és on Norma perd els papers i li ha de sortir tota la rauxa.Desde el punt de vista vocal és molt exigent tant en el que es refereix a la coloratura com a la tesitura.Quan es reuneixen totes aquestes virtuds l’efecte és aclaparador.
    Us deixo dos fragments del nou Met.
    El primer és del 1976 i tot i que en aquell moment ens semblava estratosfèric ara ja li veiem molts defectes.Hi ha de forma evident més precaució que rauxa i els aguts tant de la Sra Caballé com de la Sra Werret ja sonen ostensiblement cridats.
    El segon pertany a l’any 2013 i dona la sensació de ser força més sincer desde el punt de vista dramàtic.La Sra Meade llueix una plenitud vocal exhultant i aquí les coloratures ja no estan pendents d’arrivar a termini unicament sino que serveixen per enfortir el sentit dramàtic del fragment.La coronació del re final com feien Callas,Suliotis o Sutherland i no la Pasta és aclaparadora.Podeu comparar la reacció del públic i veureu que el irreprimible entusiasme del 2013 no es dona al 1976.

    M'agrada

    • SANTI

      Amb aquest comentari ens vol fer creure que Meade i Barton són millor que Caballé i Verrett, oi què si?.
      T’has fet fotut de peus a la galleda! Quina patinada Dandini! I quedarà per la història

      M'agrada

    • M’agradaria saber si el públic del 1976 aplaudiria amb l’entusiasme que ho fa el del 2013. Tot i les prevencions vocals, no hi ha color dandini. Un agut final, motiu principal de l’eufòria, no amaga unes carències belcantistes bastant notables. T’he deixat un enllaç amb un fragment del finale primo, precisament aquest que dius que és tant difícil, i tens raó, per Montserrat Caballé l’any 1973 al Liceu, i veuràs com la coloratura, els trinats que dius que Caballé no feia bé, l’agilitat i el tremp dramàtic del recitatiu és molt superior al de Meade.

      M'agrada

  4. dandini

    Amb aquest comentari vull dir que és millor el finale primo de la Norma del Met del 2013 que el de la del 1976.
    El meu comentari no obeeix a jerarquies pre-establertes sino a la valoració del que se sent en el audio i a mí i sembla ser que en el públic present a la sala li aixeca més l’entusiasme la versió del 2013.
    Respecto les opinions dels demès pero aixó no és motiu suficient per ocultar la meva propia i m’agrada acompanyar-ho amb document en aquest cas d’audio que ho demostri.
    L’opinió és lliure i de la mateixa manera que no és un tabú criticar un cantant actual tampoc ho ha de ser quan critiquem els del passat.

    M'agrada

  5. Xavier C.

    Sóc un maleducat, Joaquim. Ara que llegeixo comentaris veig que he oblidat donar-te les gràcies per la feinada. Ja em perdones… tu saps que t´estimo igual encara que m´oblidi de dir-t´ho… 😳

    M'agrada

  6. duran

    ¡¡Caray Joaquim!! has agafat el meu punt débil, no tinc paraules per descriure, lo que significa per mi tota la documentaçió que tinc de Norma, una de les operas preferides, ya que com tu ben saps, soc un amant del belcanto, i tu amb el seu temps hem bas gravá, he dit documenteçió perque llegin la gran tasca i tot lo que deixes de audio i video, ja feina per rato,hem sento tant petit de lo que sabia, qu’es pot dir que cuasi res sabia. Estic aprenent mol en cuan als noms i veus de cantants que ni conaxia. Estic disfrutant mol. Graciès

    M'agrada

  7. dandini

    Molt millor el del 1973(aqui els aguts sonen plens i no cridats com al 1976) encara que la reproducció sembla una mica acelerada i el timbre de veu de la Caballé sembla més prim del que era.
    Us deixo una versió del Liceu 9 dies més tard amb Margreta Elkins(que s’estavellava en el do del duo) fent l’Adalgisa en lloc de Bianca Berini.El so és més bo i fidel a l’original. Oh non tremare 1.15
    Malgrat tot lo exposat ho sento pero em convenç més la versió d’Angela Meade.Hi ha més ràbia, més rauxa i per altra banda l’orquestra i el mestre
    Masini no ajuden gens amb un so pobre ,poca inspiració i ple d’errades.

    M'agrada

    • Doncs mira, jo insisteixo perquè no em puc creure que t’estimis més la Norma de Meade que la de Caballé, no m’ho puc creure.
      Ara et poso tot el final, amb el duo amb Adalgisa i el tercet final, dirigits per Georges Prêtre a l’any 1971 a Torí, al seu costat la lleugera Fiorenza Cossoto i el tenor Robleto Merolla.
      L’àudio és magnífic i no hi ha dubte, Caballé feia trinats, les coloratures son precises, ràpides i engrescadores, els aguts incisius i el tremp dramàtic/belcantista, perfecta, res de verismes malentesos. Això és tan evident que només cal escoltar i “open your mind”

      https://app.box.com/s/0bvibxbxdmdtybi0d99hhef4xgo9i2xg

      M'agrada

  8. colbran

    Como todos somos libres de expresar nuestra opinión, a mi Miss Meade me parece una gran voz, pero de un aburrimiento supino, carente de fiato, de dicción y de expresión. Lanza la voz y hála. Coronar un aria o un concertante o…con un sobreagudo, si se tiene, me parece muy bien, pero hay que tener en cuenta que los sobreagudos los puso en marcha la Patti, ya que en las obras de “bel canto” no están escritos a final de de ningún número musical, sino dentro del mismo y generalmente emitidos en pianísimo.

    En “Norma” encuentro a Meade lenta, desfiatada y fuera de estilo y en Verdi tampoco me convence, aunque en principio su voz parece ser verdiana. A ver si mejora con el tiempo. De momento me parece una voz muy importante, pero no me convence nunca.

    He hecho uso de mi derecho a opinar y no pretendo que nadie esté de acuerdo conmigo, como en ocasiones hay quien lo pretende con su opinión, insistiendo e insistiendo para conseguir adeptos.

    M'agrada

  9. dandini

    Oh! gràcies .
    El so és molt bo i el duo és un festival de bellesa vocal.Segurament són les veus més boniques que han cantat aquest duo ,al menys en la hitòria recent. Malauradament Fiorenza Cossotto ja calava el do a 12.38.S’ha de recular una mica més per sentir-li afinat.
    La coloratura de Montserrat Caballé és precisa, neta i engrescadora ,pero de trinats aquí no ni ha ni un , si em permets l’apreciació.El resultat és excels en el duo i no tant en el finale.

    M'agrada

    • No n’estaria tan segur, jo diria que si, ja que els trinats no cal fer-los en les notes més agudes i ja que si tenim en compte que un trinat és un adorn musical que consisteix en la successió ràpida i alternada de dues notes conjuntes d’igual durada, jo diria que els fa a l’inici del tercet com a mínim.

      M'agrada

  10. alex

    Para variar un poco la temática y para seguir cabreándose con la dirección general del Liceu : más ventas de asientos o butacas secretas para la función del lunes 9. Lógicamente y a 25 euros, agotadas en un plis plas.
    Tomadura de pelo al abonado!

    M'agrada

    • Todo esto se lo encontraran pronto, están perdiendo la credibilidad y aerá difícil convencer a los abonados para que lo sigan siendo. Nosotros tuvimos que cambiar unas entradas del abono del turno C (53€ cada una) ya que aquel dia tenemos MET en el cine, y las cambiamos por unas para el estreno, me dieron un lateral de tercer piso primera fila. Ahora resulta que por la mitad de precio te dan unas entradas infinitamente mejores. Estan haciendo amigos a marchas forzadas y los abonados cabreados, pero ¿Qué importan los abonados?

      M'agrada

      • alex

        Simplemente, no renovar los abonos y salvo que aparezcan por el Liceu Flórez, Alagna , Kaufmann o pocos o pocas más, el Liceu ya no se llena y esperar entonces al último momento para acogerse a estas superofertas de última hora.
        Otra cuestión distinta sería que esta butaca secreta a 25€ fuese reservada únicamente a los Abonados que acostumbramos a repetir funciones

        M'agrada

      • Es triste que sea así, pero a falta de saber lo que nos van a proponer, es lo más sensato. Una deferencia como esta que propones nunca la tendran con los abonados, de momento nos han tenido fieles, veremos que sucede cuando haya deserciones

        M'agrada

  11. Jofre

    Un apunt mot bo Joaquim. És un apunt que ajuda a fer-nos una idea del que és la Norma, tot i que després de veure l’assaig general d’ahir penso que perjudicarà, ja que el que vaig escoltar poc té a veure amb molts dels fragments escoltats en aquests vídeos.
    No hi ha ningú que canti belcanto, per suposat que Radvanovsky té una veu gran i espectacular, però de belcanto res de res.
    Gubanova és la que més em va agradar, però belcantista tampoc i Kunde només té aguts, la resta és inclús desagradable.
    Aceto és un baix discret.
    El millor la direcció de Palumbo.
    Amb el nou director del cor penso que hi hem perdut.
    La producció ni fu ni fa, la darrera que va fer el Liceu podia repetir-se perfectament, aquesta no la millora
    Hi va haver un èxit i una cridòria per a mi excessiva.
    Tinc moltes ganes de llegir la teva opinió, jo ja no hi tornaré, regalo l’entrada al meu germà.

    M'agrada

  12. Leonor

    Magnífico apunte-estudio doctorado sobre tantas cuestiones anexas a la obra belcantista a la intérprete de Norma y a su discografía. Enhorabuena, un verdadero placer leerlo y sentirlo de esta manera, con TALES Normas (Calla y Caballé, en especial) referenciales. Gracias por los obsequios (son auténticas obras maestras y de gran pasión) y reitero a todos el disfrute ante estos auténticos operones (mis alumnos vieron algo de la escena y se maravillaron) ¡Gracias y un saludo, infernems!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: