IN FERNEM LAND

LA ROH AL CINEMA: ANDREA CHÉNIER (Kaufmann-Westbroek-Lučić;McVicar-Pappano)


Com sempre, qualsevol nova producció amb Jonas Kaufmann de protagonista, esdevé una de les cites més esperades de l’any. El tenor alemany canta poca òpera i en teatres molt escollits, i això encara afegeix més expectació a l’esdeveniment.  Si a més a més debuta en un rol tan emblemàtic com el del poeta Chénier l’expectació per veure i escoltar el tenor del moment, és màxima.

La Royal Opera House com va fer amb Adriana Lecouvreur, ha comptat amb el mateix equip de direcció, és a dir, l’imprescindible director musical de la casa, l’excel·lent Antonio Pappano, i a David McVicar en la direcció escènica. El que era un polèmic director d’escena ha esdevingut en els darrers muntatges, en una garantia de classicisme i conservadorisme luxós, que no amaga un treball teatral magnífic, d’acabats elegants i estètica enlluernadora, però potser massa decoratiu, en parlaré després.

No hi ha dubte després de tantes demostracions en tants repertoris assolits, que Antonio Pappano és el director operístic més complert. Coneix tots els repertoris, té cura de tots els detalls i extrau de l’orquestra i cantants tota la força musical i dramàtica que demana la partitura. L’orquestra sota la seva direcció brilla i d’ella brolla una allau de riques sonoritats i detalls d’intensitat explosiva. L’orquestració de Giordano no té ni la subtilesa ni el magisteri de Puccini, amb qui el mestre Pappano ja ha demostrat la seva mestrívola autoritat, potser per això el mestre anglès intenta apropar Chénier a Tosca, sense acabar-ho d’aconseguir, ja que no m’imagino que Puccini hagués acabat l’òpera amb aquell “Viva la morte!” que a mi particularment em treu de polleguera i trenca tot el romanticisme d’un personatge com el poeta, que mai admetria un sacrifici d’aquella mena.

Pappano extrau de l’orquestra intensitat i passió, i això si que és 100% Giordano.

L’equip vocal reunit està farcit de noms, no només en el tercer protagonista, sinó també en molts dels rols secundaris amb petites intervencions, es nota que el producte pretén ser la producció de l’any i està destinat a la  comercialització.

L’òpera és bàsicament del tenor, amb 4 àries importants (una per acte) i dos duos en els actes parells, i totes aquestes intervencions són d’exigència, ja que el personatge de Chénier és un poeta romàntic i revolucionari, amb una personalitat polièdrica que ha de passar per àries melangioses com “Io non ho amato ancor” del segon acte o la del inici del darrer acte “come un bel dí di maggio” o les exultants “Un di al azzurro spazio” al primer o l’explosiu “Sí, fu soldato” en el tercer. Cal per tant, a part d’un veu potent, un cant líric i expansiu, on el tenor alemany pot exhibir la seva veu fosca i viril, però aquesta foscor juga a la seva contra amb uns aguts poc lluminosos, si bé pot fer exhibició del seus pianissims i de l’amplia gamma expressiva del seu fraseig. Ara bé, més enllà del luxe d’un cantant amb tanta categoria vocal, tant carisma i tant control tècnic, Kaufmann queda lluny dels millors Chénier. No hi ha dubte que és el millor Chénier de l’actualitat perquè ell és el millor tenor de l’actualitat, però això no vol dir que em faci oblidar a Pertile, Del Monaco, Corelli, Carreras, sobretot Carreras o Domingo, tots ells per a mi millors, perquè el cant de Kaufmann no té la italianitat, ni la calidesa, ni la passió, ni la lliure emissió que el fraseig verista necessita. El seu cant és molt calculat, dóna la sensació que li manca certa espontaneïtat i tot queda perfectament calculat, més fruit d’un estudiat impacte que d’una sincera emotivitat. Sobretot això s’evidencia quan només s’escolta al tenor i no ens deixem endur per la part visual, evidentment gratificant i perfectament aprofitada en una posada en escena amb voluntat de ser bonica. Kaufmann guanya la partida, és clar, perquè com he dit té recursos amb escreix per guanyar-se amb honestedat al públic, però Chénier és tot una altra cosa i de ben segur si insisteix en aquest rol el farà millor.

El mateix podríem dir per la càlida Eva-Maria Westbroek, cantant encaparrada en fer front a rols italians i especialment veristes, quan on llueix esplèndida és en el món germànic. Westbroek té més problemes vocals que el seu partenaire, ella pateix en els aguts i cala les notes més compromeses, tant a “la mamma morta” com en el “vicino a te” final on s’estavella de manera honorable amb el registre més agut, això no hauria de ser el gran problema, ja que altres memorables sopranos han passat per el mateix “calvari”, però a ella li manca una certa dolcesa que acompanyi l’emotivitat que transmet. La soprano holandesa té un centre i un greu ideal per a Maddalena de Coigny, la veu és molt bonica i el seu cant, malgrat està mancat de la mateixa italianitat de Kaufann, és càlid. Vocal i expressivament fa bé el canvi d’adolescent capritxosa a dona enamorada i bleda immolada. No cal dir que Westbroek no m’ha fet oblidar altres sopranos històriques, ja sigui Callas, com Tebaldi, Caballé o Dessí, la darrera soprano que m’ha convençut en aquest rol.

El tercer en discòrdia és el baríton Željko Lučić, “condemnat” a ser el baríton del moment, malgrat que no pot assolir amb solvència aquesta responsabilitat en tots els rols que li encarreguen. El baríton serbi pateix darrerament d’una certa monotonia, i en aquest Carlo Gerard no pot mantenir sempre la tensió en les frases més dramàtiques, i més d’una vegada o perd el color o la seva emissió perd intensitat. Dramàticament fa una bona caracterització i la seva interpretació evoluciona de menys a més, quelcom que sempre és positiu, ja que acaba deixant una valoració ben positiva. Tampoc ell és el Gerard “de mes rêves”

La llarga llista de rols secundaris interpretats en molts caos per noms de il·lustres, no està gaire a l’alçada. En molts casos les veus estan molt gastades i grinyolen (Graves, Zilio, Plowright). Els més destacats Roland Wood (Roucher) i Peter Hoare (Abbé).

McVicar no arrisca i decideix que la seva revolució francesa passarà per l’estètica visual polida i netíssima de Jacques-Louis David, amb escenografies monumentals de Robert Jones que emmarquen a la perfecció els quatre ambients on transcorre l’acció i sobretot un disseny de vestuari de Jenny Tiramani, que és tota una lliçó de història, i si no és així ja ens ho dirà la Rosa que és la més experta en la matèria, però en a mi m’ha fascinat.

Amb aquest embolcall bellíssim, il·luminat amb precisió clàssica, jo li he trobat a faltar verisme. Si en el primer acte no puc fer-li cap esmena, a partir del segon immersos en la revolució, no em crec ni els blancs nuclears dels vestits i davantals de les classes populars, ni el terres polits fins i tot a la presó del darrer acte. Potser el McVicar de fa uns anys ens ho hagués fet més sòrdid, com aquella Manon vista al Liceu, però no hi ha dubte que l’espectacle vol ser bonic i ho és.

Hi ha un bon treball en el moviment escènic, sobretot el del tercer acte, mentre que tota l’escena del segon acte és massa “teatrera” i “light”, mancada del realisme desitjat. On ha anat a parar aquell McVicar que ens hagués ensenyat unes putes molt més desvergonyides assetjant els clients del Cafè Hottot?Potser a aquesta òpera, com succeeix en la majoria, no cal demanar-li el que no pot oferir i una producció d’aquesta mena facilita la rendibilitat de la mateixa i la venda imminent del corresponent DVD.

Us deixo el youtube que encara està actiu amb l’òpera sencera i al final trobareu els enllaços de descàrrega.

Umberto Giordano
ANDREA CHÉNIER
Llibret Luigi Illica

Andrea Chenier…..Jonas Kaufmann
Maddalena de Coigny…..Eva-Maria Westbroek
Carlo Gerard…..Željko Lučić 
Bersi…..Denyce Graves
Madelon…..Elena Zilio
Contessa de Coigny…..Rosalind Plowright
Roucher…..Roland Wood
Pietro Fleville…..Peter Coleman-Wright
Fouquier Tinville…..Eddie Wade
Mathieu…..Adrian Clarke
Un incredible…..Carlo Bosi
Abbe…..Peter Hoare
Schmidt…..Jeremy White
Major Domo…..John Cunningham
Dumas…..Yuriy Yurchuk

Royal Opera House Orchestra
Royal Opera House Chorus dir: Renato Balsadonna
Director musical: Antonio Pappano
Director d’escena: David McVicar
Escenografia: Robert Jones
Disseny de vestuari: Jenny Tiramani
Disseny de llums: Adam Silverman
Coreografia: Andrew George

Londres 29 de gener de 2015

ENLLAÇ vídeo (4 arxius, un per acte i subtítols a escollir en castellà, anglès, francès i alemany)

https://www.mediafire.com/folder/f2diy7xgeslw8/ACROH290115

Properament l’apunt preparatori de Norma i “El dimoni” de Rubinstein

44 comments

    • Justo despues de escribirte en messenger, he visto tud comentarios y de otros amigos tambien.Como sog mas bien una” gourmande” wue una” gourmet” , de la opera, estoy muy contenta, por que he coincidido en varias cosas contigo.La mirada fria y lejana de Kaufmann, en general poco expresivo.Poco actor, pero no me parecio que sufrio en los agudos.Los lanzaba al espacio, que potencia!.Y Carreras era tan lirico,y dsba tanta vida y dolor…pero a veces pensaba que no llegaria indemne al agudo.En cd, perfecto.
      Me hizo sufrir en algun momento Madalenna, y en el duo final.Disfrute pese a todo cual bellaca.Un saludo.Y muchisimas gracias!!!

      M'agrada

      • Carreras no tenia un registro agudo brillante, llegaba con constancia, sufrimiento y testosterona bien distribuida, pero solamente comprobar como cantaba en el teatro su Andrea Chénier (ya sea el del Liceu con Caballé, o el de Viena, o la Scala con Marton, se aprecia de inmediato la gran diferencia a su favor, con JK, el fraseo, la dicción, la expresividad…en fin no hay color, y te lo digo por lo del disco ;-), era en el teatro cuando Carreras me hacía vibrar, aún siendo tan limitado como algunos se empeñan en insitir.
        Gracias por comentar Maria Luisa

        M'agrada

  1. Giacomo

    Tu crónica coincide con la apreciación de Christiansen para el Telegraph (4/2/15)
    Andrea Chénier, Royal Opera House, review: ‘powerful’
    Only connoisseurs will go home grumpy from this handsome staging of Giordano’s hoary melodrama, says Rupert Christiansen .
    Estuve en el cine. Coincido con los dos aunque no soy tan connoisseur.. Y gracias, otra vez, por el vídeo.

    M'agrada

  2. alex

    Bastante coincidencia Joaquim.
    Estuve en el Cinesa Diagonal ( donde el sonido no acostumbra a ser demasido bueno) y copio y pego lo que comenté en algún foro :

    La retransmisión muy bien presentada con entrevistas antes y durante el descanso, pero con ciertos problemas de sonido : quizás demasiados micros cerca del foso orquestal , pareciendo que escuchabas la función desde la fila primera de platea , escuchándose más cercana la orquesta que las voces ( sobre todo en los dos primeros actos )

    La producción de MacVicar, clásica de aquella época, fiel al libretto y bastante detallista sobre todo en los 3 primeros actos.
    Pappano y la buena orquesta de la ROH, más que convincente sobre todo a partir del segundo acto, combinando poderío musical con lirismo en las partes más intimas que no son demasiadas

    Hoy debo decir que Herr Jonas Kaufmann ( salvo un par de momentos puntuales con un pianissimo y una media voz emitida claramente entubada ), si me ha convencido y en verismo se muestra mucho más solvente que cantando Verdi
    La voz es rica en armónicos cuando la proyecta e impresiona su poderío y lo bien que utiliza la zona de paso, con unos agudos seguros, sostenidos y que parecen flechas afinadísimas. Espléndido sobre todo, su…credi al destino.., su…si fui soldado… Y excelente su duo final con Westbroeck ( lo mejor de ella )

    Zeljko Lucíc pese a esa voz bastante entre velada y mate, es para mi gusto el mejor barítono actual en repertorio verista, siempre con un fraseo incisivo y con muchos acentos, sabiendo lo que interpretaba combinando el canto más fluido con el canto declamado, sobresaliente su…nemico de la patria..
    ( solo una pifia al inicio estando en frio, en el recitativo previo al…sonó sesenta anni…, donde rascó y semigalleó una nota )

    Eva María Westbroeck, como Maddalena a mi solo me convenció en los dos duos con el tenor, donde sí proyectó plenamente su voz timbrada de lírica amplia; no tanto en cambio, en …la mamma morta… Que cantó con precaución ( con cierto freno de mano puesto, sin arriesgar nada en los agudos ), bonito eso sí pero algo lineal. Me ha parecido algo fuera del pleno estilo verista

    La Bersi, de la veterana Denyce Graves, deficiente con bastante chillido y escasa afinación.
    Un cierto lujo, la veterana Rosalind Plowright como Condesa y una gran alegrìa con notable voz todavía y buenos acentos, la Vecchia Madelon ofrecida por la más que veterana Elena Zilio

    Cine en Barcelona y sala, totalmente llena.

    Que grande es CHENIER y que magnífica obra realizó U. Giordano! ( la pena es que como hoy en dia no la cante Kaufmann, no hay practicamente tenores solventes y hasta vibrantes que convenzan en este más que difícil rol tenoril ; pero claro, Kaufmann no es Corelli, ni Tucker, ni el joven Domingo, etc..)

    M'agrada

  3. Mercè

    Hola!!
    Vaig veure l’òpera al cinema. Em va agradar, sí, sobre tot la posada en escena que, amb tots els “defectes” que pugui tenir, ens situa en l’època i no intenta “adaptar-la a l’actualitat”.

    No diré pas que jo també he copsat totes aquestes característiques que tu descrius amb tanta acuïtat; jo les resumeixo dient que, tot i la veu magnífica d’en Kaufmann (això és innegable) no m’emociona!! Ni tan sols els seus pianissimi, tan estudiats i mesurats. I és que els seus ulls no parlen; els seus ulls estan gairebé sempre fixos en un punt llunyà (el punt ioga?) i poques vegades interactuen amb les paraules que diu. Això es nota, sobre tot, en els concerts (els que he vist pel you tube) És a dir: no s’acaba de creure el paper, no el sent; i mira que el vestuari, fidel a l’època i a mida, fins i tot les botes amb botonets, l’ajudava molt, segons va dir, a entrar en el personatge.
    Potser li caldria un curset a l’Institut del Teatre…?

    Tant en Kaufmann com la Eva-Maria Westbroek em van fer patir en els aguts, sobre tot el del final, “viva la morte”; per uns segons vaig témer que se’ls desencaixés la mandíbula. Per sort, no va passar. El senyor Željko Lučić em va agradar molt!! En conjunt, un 8 sobre 10 i m’alegro d’haver anat al cinema.

    Hi ha personatges d’òpera que pertanyen a un cantant: l’Andrea Chénier és de’n Carreras en exclusiva, seguit, pel meu gust, per l’Aragall.

    Salut!

    M'agrada

    • Moltes gràcies Mercè per deixar-nos la teva opinió.
      Jo no vull entrar en polèmiques però crec que l’Aragall mai va cantar l’opera Andrea Chénier, potser alguna ària, però cantar-la en un escenari, no ho recordo.

      M'agrada

  4. Hofmannsthal

    Hola Joaquim !

    Muchas gracias por habernos proporcionado el Chenier londinense. Espero que en ningún momento te sintieses presionado por que preguntase por él en mi penúltimo comentario pues en ningún momento lo he pretendido ni lo pretenderé. Respecto a la jugosa crónica que nos has servido me hallo en concordancia con bastantes puntos de los mencionados, pero sin embargo disiento en otros tantos.

    Jonas Kaufmann nunca ha sido santo de mi devoción, y no llego ha entender a aquellos que afirma de él ser el nuevo Corelli ( quien por cierto es mi Chénier de referencia). Creo sinceramente que pese a tener una notable calidad vocal, la caverna kaufmanniana lo ha magnificado gratamente vista la escasez del panorama vocal actual. Pese a todo, tengo que admitir que me a satisfecho bastante su prestación en este papel. Empezó un poco reservado, y en mi opinión dejo escapar algunos sonidos muy poco afortunados en ” un di all” azurro spazio” y en su primer duo con Westbroek. También es cierto que algunos agudos no son lo que cabria esperar para el papel en cuestión. Pese a todo ya puedo decir que Kaufmann ha conseguido conmoverme por primera vez ( ya era hora) puesto que el resto de su actuación fue bastante loable.

    Respecto a Westbroek, considero que tengo poco que añadir a lo dicho por Joaquim y alex en sendas apreciaciones.

    Lučić, por su parte me convenció a ratos. Empezó reservado y le falto es punto de pasión e ilusión en “Nemico della patria” ( mi parte predilecta de la opera). Por lo demás estuvo correcto durante el resto de la representación ( y decididamente mejor que en su Macbeth neoyorkino).

    Entre los secundarios destacaría por su solvencia a Rouche y a l’Incredibile por su buena participación pero también a Bersi y a la Condesa por su deficiencia ( pese a que esta última me gusto escénicamente hablando).

    Es en la producción donde se halla la principal disonancia con la opinión de Joaquim y de los otros comentarios hasta ahora publicados. Considero que lo único que genuinamente aportaba era aburrimiento y vacuidad. Ni siquiera estéticamente ha sido de mi agrado, sobretodo cuando había paredes que parecían a medio hacer y a las que les faltase una capa de pladur . En lo único que puede consolarse uno mismo era en el hecho que no fue ningún esperpento visual y que respetase el libreto de Illica.

    Hasta aquí mi humilde crítica.

    Un saludo

    M'agrada

    • ¿Y no será que los aburridos son los cantantes? no creo que la producción sea aburrida, podrá gustar o no el conservadurismo, pero cuando los cantantes no transmiten no tiene que ser la producción la que nos distraiga, y más en una ópera tan visceral como esta.
      Gracias por dejarnos tu opinión

      M'agrada

  5. MartaB

    Moltíssimes gràcies Joaquim, precisament el dia que van retransmetre aquesta òpera al cinema erem a l’Auditori. Quan vam saber que coincidien el mateix dia ens va fer molta ràbia, fins i tot ens feia por que no disfrutessim amb el que anàvem a sentir a Barcelona, finalment tot ha sortit perfecte, del concert en vam sortir eufòrics i ves per on, en menys d’una setmana, ja tenim l’àudio i el vídeo de l’òpera per disfrutar-ho tranquil·lament a casa.
    Una abraçada

    M'agrada

  6. dandini

    Gràcies pel regal
    Coincideixo força amb els teus comentaris respecte a Jonas Kaufmann que ho canta de fàbula pero li manca aquell punt de italianitat i el seu registre agut no acaba de tenir aquell so,ample i heroic.Tanmateix i esperant a veure si algun dia el canta Aleksandrs Antonenko, és el millor Chenier de l’actualitat superant aquella versió en concert de Roberto Alagna a Nova York ,al de Marcelo Alvarez ,que era notable i sobre tot al de Jorge de Leon.
    Ewa Maria Westbroek està encaparrada en fer verisme i haig de dir que de moment la Maddalena és el seu millor rol verista que li he sentit.La seva veu només em resulta expressiva i estimulant en el forte ón impressiona per torrent vocal.Les subtises acostumen a tenir poca diferenciació i acaben per resultar planes.Afortunadament per ella Giordano tolera millor el cant grandiloqüent quan s’ha de matisar que no pas Puccini.
    Zeljko Lucic va estar molt be pero persisteix una emissió discutible en el registre agut.Malgrat aixó la seva ària s’en va endur la millor ovació individual de la nit.
    Quan parlem del repertori italià i pricipalment verista acostumem a parlar de l’italianitat del interpret que hi tenors de 3ª que tenen i tenors de 1ª que no.Us poso un exemple de un tenor de 1ª que va neixer molt lluny d’itàlia pero que va estudiar molt be el rol,l’expressió i l’estil.És l’extraordinari Ben Heppner que va fer enfollir al públic del Colón de Buenos Aires l’any 1996.

    M'agrada

    • I com Heppner, Richard Tucker que també va néixer molt lluny de Itàlia

      La cosa és senzilla, Jonas Kaufmann té un repertori molt adient i un altre no, i l’italià, amb alguna excepció, no sembla que sigui el que li va millor.

      M'agrada

  7. Jan

    Moltes gràcies pel vídeo, que ja està baixat.
    El Kaufmann està molt bé, per a mí l’errada més gran que té en aquest Chénier, és la cara de pal que va fer durant tota la representació. Se’l veia com calculant molt tot el que feia, i això li treu esponteneïtat, però va estar fantàstic. Es disfruta molt perquè et dona seguretat, no fa patir gens. I a més emociona. Jo sí que trobo que té uns aguts brillants, de fet és el registre més brillant que té.
    En altres ocasions encara el pot fer millor, pero bon debut. Bravo!

    La Westbroek em va agradar moltíssim durant tota la funció menys a la mamma morta, on va semblar que s’arronsava. Potser perquè és un moment amb molts referents, i tenia nervis i pressió, o senzillament perquè no li queda bé. Va calar força. Tota la resta, fantàstica. M’agrada com matisa, i en el duet final per a mí va estar molt segura a dalt menys en un agut on calen ostentosament tots 2. M’agrada com actua, es nota que disfruta molt a l’escenari.

    El Lucic no m’agrada casi mai. Aquest cop m’ha agradat més, però és que la seva veu no m’agrada gens i desafina molt. No se, interpretativament bé, i va tenir moments notables però… pse. Hi ha barítons molt més bons en l’actualitat. Penso que està sobrevalorat.

    Pappano torna a demostrar que és un mestre. El millor director operístic del moment, sens dubte.

    L’escena em va agradar al primer acte, però després s’acaba fent monòtona. Molt historiada però es nota que en el fons no s’han gastat gaires diners en decorats. Millorable. L’Adriana és molt millor.

    Gran funció. De les que fa afició. Durant el “Vicino a te” pensava: Això és òpera!

    M'agrada

    • Aquesta vegada no coincidim gaire Jan. em costa entendre que aquesta representació aixequi passions, però també entenc que per a tots els més joves sigui extraordinària.
      Gràcies per comentar i deixar el teu parer.

      M'agrada

      • Luvi

        Potser no tots els més joves… o potser jo ja no ho sóc tant. Bé, realment tenia molta curiositat per aquest Chénier del Kaufmann. Molta expectació, i esperança que el poëta francès, una gran debilitat que tinc, pogués tornar a la vida de la veu d’el que diuen que és el millor tenor de l’actualitat, ja que avui sembla que no hi ha molts que ho puguin cantar… gairebé ningú.
        Sincerament m’he quedat decebuda, perquè crec que el que fa un gran Chénier no és només “els aguts”, sinó la passió infinita i seductora, el fet de sentir el personatge. M’estimo més l’espontaneitat, la sinceritat, algú que sí que sembla un enamorat, algú que t’arribi i que et faci vibrar, un Chénier autèntic encara que més per temperament que no pas per pes vocal. Però sí autèntic, amb ànima i poesia. Pel meu gust, el Kaufmann encara no ho és.

        Moltíssimes gràcies per l’apunt, Joaquim… i perdó pel retard del comentari!

        Luvi

        M'agrada

      • Moltes gràcies Luvi.
        En primer lloc mai és tard per rebre un comentari teu ni de ningú.
        Jo he manifestat moltes vegades que el Kaufmann italià no és el que més m’interessa i òbviament no és el meu Chénier, però per altra banda i amb l’intent de positivar l’actualitat, també et diré que no sé veure un millor Chénier en el panorama actual, quelcom que depèn de com es miri és tristíssim, però és el que hi ha. Potser Alagna podria haver-se dedicat a Chénier en lloc de fer el ridícul com a Otello.
        En qualsevol cas aquest era el seu primer Chénier i és més que probable que quan hi torni ens agradi més.

        M'agrada

  8. duran

    Hola Joaquim, he llegit tot l’analisi que fas, dAndrea Chenier, per mi mol interesant i molt complert estic mol be documentat amb les tebas explicacions, tambè he llegit les altres, totes interesants i nomes puc dir en cuan a la veu de Kaufmann que estic d’acord amb l’opinió de Hofmannsthal,i com be tu dius cuan fas menció dd’un aguts poc lluminosos, despres d’escoltàr d’altres no tan potens peró si mes vibrans, pel meu gust diguem Aragall, Domingo etc. etc. (Recordo el Chenier de Pedro Lavirgen al LICEO, el 26 de Gener de 1972, vaig disfrutá mol) es simplement una anecdota. Gracias pel video. Una abraça.

    M'agrada

  9. Gràcies pel regalet!.

    Una de les coses que em va agradar més va ser la direcció d’Antonio Pappano. És tot un espectacle veure’l dirigir i com cantusseja, és impressionant com viu i fa viure la música, amb una passió i una entrega totals.

    M'agrada

  10. Rosa

    Per al·lusions haig de intervenir. Primer de tot gràcies pel teu post, Joaquim. Molt bé tot el que dius de l’ “Andrea Chénier”.
    En Kaufmann no va aconseguir emocionar-me com ho havia fet en Carreras fa anys al Liceu.
    El mestre Pappano, quan parla, és capaç d’entusiasmar els més aburrits.
    Pel que fa al vestuari, magnífic. Molts ben fet i ben pensat i aconseguit.
    El vestit-camisa de Maddalena al primer acte és un punt referencial del canvi d’època i del moment immediat abans de la Revolució Francesa, en contrast amb els vestits de caire rococó dels demés personatges.
    Els vestits dels “incroyables” i les “merveuilleuses” eren molt encertats.
    Tens raó quan dius que hi havia blanc nuclear en els vestits del tercer i quart acte. D’acord que el neoclassicisme veia les escultures gregues blanques, però dubto que les “tricoteuses” de l’escena del judici anessin tan “nuclearment” blanques.
    Els vestits masculins perfectes. El vestuari de Kaufmann era un un bon treball per a mostrar el pas de la casaca seriosa i simple del Tercer Estat de la preRevolució, al vestit d’un elegant de la Revolució. El postís al cabell molt ben posat i dissimulat.
    Vaig gaudir molt del vestuari i comparteixo el teu parer.

    M'agrada

  11. Ad

    ¡Muchas gracias Joaquim! tenía mucha curiosidad de ver este Andrea Chenier (en México no tenemos las producciones de la ROH en el cine, y donde sí las transmiten me queda muy lejos y siempre se llena). El vestuario y la escenografía me parecieron muy buenos. Me gustó el reparto, creo que todos cumplieron bien aunque nadie me pareció especialmente espectacular. En general, considero que es una producción muy disfrutable, no pasará a la historia pero esta bien hecha.

    M'agrada

  12. Poco más que añadir… Tuve la suerte de estar en la última función y creo que Kaufmann estuvo más fino con los agudos y algo más suelto (supongo que la retransmisión en cines debe poner nervioso al personal). Pappano excepcional, aunque las voces quedaban muchas veces tapadas por la orquesta, no sé si por la acústica del teatro o porque no dan para más. Lucic me gustó mucho, aunque sea irregular, transmite y en personajes de este tipo es de agradecer. Westbroek más o menos igual que en el vídeo.

    Recomendación: hazte con el vídeo del Holandés errante cuando salga. Tiene sus lunares (a Terfel le cuesta el papel y el director no está muy fino, aunque yo fui el día del estreno y es posible que vaya mejorando), pero la producción es MAGNÍFICA.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: