IN FERNEM LAND

L’OCCASIONE FA IL LADRO TORNA A SARRIÀ


Aquest cap de setmana torna L’occasione fa il ladro, la deliciosa farsa de Gioachino Rossini, al Teatre de Sarrià de la mà del Amics de l’òpera de Sarrià. Avui a les 6 de la tarda teniu la darrera oportunitat aquesta temporada.

El mes de maig del 2014, abans de fer la reforma de l’acollidor Teatre de Sarrià, varem veure aquesta farsa  de la que vaig fer el corresponent apunt, entusiasta per la fantàstica iniciativa.

Ara torna el mateix títol si bé podríem dir que la producció és nova, ja que tant l’espai escènic, com el vestuari han canviat, així com els protagonistes principals i el pianista del grup instrumental, un quartet de corda i el piano.

La música de Rossini tot i està parlant d’una farsa, d’un petit joiell com aquest, és tan bella com difícil, per la necessària i imprescindible transparència que necessita el seu discurs, ja sigui musical com vocal.

Reduir la part de l’orquestra a un quartet de corda i al piano és un solució magnífica, molt més satisfactòria que el solitari piano que la majoria de companyies amb un pressupost modest es veuen obligades a emprar, i en canvi el Amics de l’Òpera de Sarrià han optat per garantir una certa riquesa instrumental que les orquestracions rossinianes sempre posseeixen, molt més riques, originals i avançades que posteriors compositors belcantistes.

Si bé a l’obertura (una típica tempesta rossiniana com  després ho seran les més notòries  de Il barbiere di Siviglia, La Cenerantola o La pietra del paragone) i també en la primera escena, la formació instrumental va mostrar un cert nerviosisme i manca de cohesió, de mica en mica Manel Ruiz al piano i el Quartet BarcelonaAssunto Nese i Xavier Gracia (violins), Soledad Vicente (viola) i Gabrielle Deakin, violoncel, van anar equilibrant el so, i l’acompanyament va acabar esdevenir una delícia.

En la part vocal hi va haver un cast diferent al del mes de maig, només Raúl Biglietto com a discret Martino, el criat de Don Parmenione i Juan Carlos Blanco, com a més discret encara Don Eusebio, repetien i potser no calia.

La burletta per música, com es defineix aquesta farsa en la partitura, necessita cantants experts en el cant elegant i refinat, amb agilitats i virtuosisme, sobretot per a Berenice que també haurà de fer ostentació del cant elegíac, així com la línia aristocràtica del contraltino Conte Alberto, que si bé no té unes exigències extremes com succeeix en la majoria dels rols per a tenor en les diverses variants, ha de fer front a una cavatina i una ària en solitari, més altres números de conjunt on sempre ha de mostrar la refinada línia d’un cant senyorívol. El rol buffo de Parmenione necessita d’un baríton capaç de mostrar les habilitats en el canto silabato, al costat d’una convenient capacitat còmic/dramàtica habitual en aquests rols. La seconda dona (Ernestina) no té una part aparentment difícil, però ha de fer el just contrapunten el magnífic quintet, així com participar en els dos duos i el tercet, no té cap número en solitari.

La nova companyia ahir tenia una perla que no tornarà a cantar avui i no sé si Aurora Peña, la soprano que ho cantarà avui està al mateix nivell que Sara Blanch, la fantàstica Berenice que ahir va alçar la correcció de la resta del cast, i que en qualsevol cas va superar notòriament a la soprano que ho va cantar el mes de maig.

Sara Blanch té una veu peculiar, molt personal, quelcom que sempre dóna caràcter, si bé no té un timbre especialment agradable en segons quines zones del seu registre i no precisament en l’esplendorosa zona aguda i sobreaguda on brilla amb desvergonyiment. Té unes sonoritats a vegades engolades que no sé si són millorables o són intrínseques a la seva fisiologia vocal, quelcom que desconec, si bé aquestes sonoritats són puntuals i per tant sembla que siguin corregibles. El que és veritablement admirable de Sara Blanch és el domini de l’estil belcantista en els moments elegíacs, amb un bon control de la respiració i un legato que li permet ornamentar amb seguretat i sorprenent agilitat totes les escales cromàtiques, també dels moments de més bravura. Domina l’escena i té un altre do molt valuós, sap captar l’atenció del públic, quelcom no gens fàcil ni a l’abast de tothom. No sé que farà la senyora Blanch en un futur, jo li desitjo el millor, molts èxits és clar, si bé tots sabem que el món de l’òpera és molt complicat i per arribar a triomfar intervenen molts factors i no sempre tots vocals, tècnics o musicals. Però si només pogués escollir un dels molts motius per els quals em sembla especialment notable la tasca dels Amics de l’Ôpera de Sarrià i la seva valuosa temporada de cambra, diria que és donar l’oportunitat a que cantants com Sara Blanch tinguin l’oportunitat de mostrar la seva vàlua en un rol amb possibilitats reals de judici i molt més enllà de la petita oportunitat que els dóna un rol secundari en una gran teatre.  Si en totes les seves intervencions Blanch va mostrar seguretat, estil i capacitats vocals, va ser en el duo amb Parmenione i sobretot en la seva ària de bravura “Voi la sposa pretendete” on va fer aixecar al nombrós públic que quasi omplia l’aforament, de les seves butaques. Magnífica i no cal dir que a seguir amb deteniment

Llàstima que la resta no va estar al mateix nivell, quelcom que no vol dir que no ho fessin bé, però el nivell era tot un altre. Començant per Marc Sala, el tenor que canta el rol el Conte Alberto amb gust, musicalitat i elegància, però que no sempre pot mantenir en tot el seu registre i emissió. Caldria que tingués una mica més de cura en la respiració i en l’homogeneïtat del registre, ja que l’agut es blanqueja una mica i les agilitats no acaben de sortir del tot precises i nítides. Posseeix el fonament de la línia belcantista però hi ha aspectes a millorar, tan en la vessant escènica on sembla que li falti deixar-se anar amb una mica més de seguretat, com en la tècnica. La veu és bonica i clara, corre amb facilitat i es projecta bé, cal insistir i continuar treballant en el perfeccionament, la joventut l’avala.

Jorge Tello va fer front al bombó de Don Parmenione amb seguretat i control, si bé caldria exigir-li anar una mica més enllà del que el rol ja li ofereix, vull dir que amb una mica més de cura i precisió la seva interpretació podria excel·lir, no s’hauria de conformar amb la generositat rossiniana.

Magnífica Paula Sánchez-Valverde amb unes possibilitats vocals i escèniques molt superiors al que Ernestina l’ofereix. Veu bonica i vellutada, amb bona projecció, seguretat i presència.

Joan Anton Sánchez es fa càrrec de la direcció escènica, amb una minimalista producció que millora l’anterior versió del mes de maig, evitant els decorats pintats reciclats de mil i una obres, “fons d’armari” de qualsevol teatre d’aficionats i que aleshores li va donar un caire entranyable, substituint-los ara per unes austeres cortines negres que concentren l’acció en els personatges i en el escàs, però pertinent atrezzo i mobiliari que vesteix l’escena amb un simple i efectiu disseny de llums. És un encert total el vestuari de Dress art, ajustat a l’època i gens cridaner, però elegant , efectiu i que atorga qualitat i un acabat de distinció a la proposta

Pel que fa al moviment escènic és convencional amb bones idees i algun gag encertat, principalment en el deliciós quintet “Dov’è lo sposo?” quasi coreografiat amb refinament i gràcia, o el simpàtic duel a espasa d’Alberto i Parmenione entre altres minimalistes subtileses, suficients per fer que el conjunt del treball escènic, i el bon treball musical i vocal fes que el públic premiés amb generosa satisfacció el bon nivell assolit a cadascun dels cantants i responsables de la producció, si bé la sortida en solitari de Sara Blanch va enaltir la cridòria (també la meva) i els eixordadors aplaudiments.

Si teniu l’oportunitat d’apropar-vos aquesta tarda a Sarrià us ho passareu molt bé, Comencen a les 18:00

15 comments

  1. alex

    Pues después de la divertida y entretenida tarde ayer en el Teatre de Sarrià que no llenó la sala, poco debo decir a lo comentado por Joaquim.
    Simplemente decir que la soprano Aurora Peña que según manifestó públicamente luego el factótum artístico de este Teatre Raul Giménez debutaba en teatro, es un buen diamante en bruto y con una línea de canto y estilo bastante adecuados ( mejor que su voz algo estridente y no siempre del todo afinada); además es valiente y tiene cierto dominio de la coloratura y agilidades
    Como bien recalcó Joaquim, más que notable el cuarteto de cuerda que acompañó esta entretenida velada
    Esperemos que no decaiga el ánimo de los factótums de este teatro y sigan las veladas con regularidad y como mínimo, con ese entusiasmo y ganas. Felicidades!

    M'agrada

  2. Ducadimantova

    Vaig estar-hi diumenge… Endavant amb la iniciativa!!
    Ja poden comptar amb mi.
    Sara Blanch la vaig veure la setmana abans a la repetició de la gala… WOW! espero que tingui oportunitats en teatres més grans per anar progressant.
    Marc Sala i en Jorge Tello em van agradar força, no tinc tan clar com funcionarien en un teatre gran…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: